Arxiu d'etiquetes: dones ben tractades

Dones que fan costat, ben considerades, ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La verge de Loreto”. Un dia, uns soldats entren en un petit poble, on troben diferents edificis caiguts, “entre els quals, la petita església.

(…) N’hi havia un [= soldat] que, en lloc de fer-ne burla, s’acostà a veure si podia evitar que alguna cosa es malmetés i (…) trobà una imatge de la Mare de Déu, no gaire gran, però esculpida en pedra” (p. 231). Per tant, no sols hi ha qui 1) aprova la religiositat popular vinculada amb la dona (ací, amb Nostra Senyora), sinó que, igualment, 2) capta una Mare de Déu que, malgrat que és menuda, és forta (de pedra). A més, amb respecte i devoció, 3) “la posà dintre de la seva motxilla militar” (p. 231). Així, copsem que la dona està ben tractada i ben considerada (el soldat li fa costat).

Per això, “Aquell soldat la dugué amb ell per tots els llocs on havia d’anar i a totes les missions que havia de complir. Ja no se separà més d’ella, per tal d’evitar que ningú pogués trencar-la o llençar-la” (p. 231). Per consegüent, a més que l’home acull la part femenina (i de manera positiva) i la porta allà on va i allà on és, té la dona (ací, Nostra Senyora) com la persona que més li aplanarà el camí, el dia rere dia i que el salva. Adduirem que, de la mateixa manera que en lo eròtic i en lo sexual (quant a les cultures matriarcalistes), ací hi ha semblança: la defendrà de qualsevol intent extern de fer-la destrossar o de menyspreu. En aquest sentit, podríem enllaçar un paral·lelisme entre lo físic (la imatge de la Mare de Déu) i lo psicològic (les dones). Trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim “I, com si aquella Verge el protegís de totes les missions encomanades, se’n va sortir molt bé” (p. 231).

A banda, “un dia que, al soldat, li fou concedit un permís” (p. 231), se’n va a passar uns dies amb els seus, “Però no s’oblidà pas de posar dintre el mocador aquella imatge (…).

S’acomiadà de tots i emprengué el camí” (p. 231).

Ara bé, a mitjan recorregut, “quan ja es disposava a marxar, carregant-se el mocador al coll, notà que no el podia aixecar” (p. 231). I, com que li ocorria més vegades, al capdavall, “comprengué que era la imatge de la Mare de Déu, que volia quedar-se allí. La deixà amb tot el respecte i continuà camí vers la seva llar, quan, per l’horitzó” (p. 232), començaven a lluir els primers raigs de sol, detall que té a veure amb l’esperança.

Més avant, la gent del poble copsaren la petita imatge i “li aixecaren una ermita, en la qual fou entronitzada” (p. 232). Així, la dona (en aquest cas, la Mare de Déu), està ben considerada i, àdhuc, tractada com a reina, tret que podríem relacionar amb les formes “senyora ama”, “mestressa”  i “madona”, com a cap de la casa, com a màxim representant d’un col·lectiu i, en aquest relat, d’una ermita (construcció que representa una evolució dels santuaris pagans).

A banda, encara que li volien fer unes ermites noves, formoses i grans, ella preferia aquella, la primera, motiu pel qual “els vilatans comprengueren que (…) ‘la mateta’ (…) era el lloc escollit per la Madona.

Aleshores, en vistes dels fets, decidiren fer l’actual capella, que llavors era als afores del poble, i aquesta, una vegada acabada, no caigué, pel qual hi traslladaren la imatge i s’adonaren que, des d’aquest lloc actual, es veia ‘la Mateta’, el lloc on volgué quedar-se la imatge del farcell que duia el soldat i que allí la trobaren els del poble” (p. 232). Afegirem que el fet que la imatge aparegués en un lloc als afores del poble és prou comú en narracions amb marededeus trobades. Igualment,  accepten fer lo que ella tria i hi ha una bona panoràmica, com sol passar en moltes ermites i en santuaris que, més d’una vegada, es bastiren, fins i tot, en la banda més alta d’una contrada.

Finalment, el poble té en gran estima aquesta Mare de Déu, “al qual ella protegeix” (p. 232), així com una mare ho fa als seus fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que tracten bé els altres, en pro de la terra i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es copsa el matriarcalisme és “Les germanastres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona tenia una filla i una fillastra i, quant a la fillastra, la feia escombrar, anar a la pastura, etc.. Nogensmenys, la fillastra “tot ho prenia en bé, perquè era molt pacient” (p. 223).

Un dia, la mare fa matar un be per a un convit que tenien i fa anar la jove a rentar els budells al riu. Però la noia, que no podia fer lo que li demanava la dona, veu que un tros de budell se’n va aigua avall. Aleshores, molt oberta, “se’n va cap avall cap avall i troba un pagès que llaurava.

I li diu:

-Pagès, el bon pagès, Déu vos do bona llaurada. ¿Hauríeu vist un budellet (…) que anava aigua avall?

El pagès que li diu:

-Jo, no, mes vés a trobar aquell vellet, que potser t’ho sabrà dir.

La noia se n’hi va:

-Vellet, bon vellet, Déu vos do bona vellesa. ¿Hauríeu vist passar un budellet (…) que anava aigua avall?

I diu el vell:

-Jo, no, mes, potser t’ho dirà aquella vella” (pp. 223-224).

Com veiem, la xica tracta bé els dos hòmens (al pagès, li desitja bona llaurada; al vellet, bona vellesa) i ells la tracten bé. 

Ara bé, la vella diu a la noia:

“-Jo, no, mes no ploris. Entra i et donaré una cosa.

La noia, que entra a casa de la vella, i aqueixa li ensenya tot de joguines d’or i plata i li diu que triï, mes la noia pren un fus de fusta i diu que ja està contenta” (p. 224).

Com podem captar, la jove, en lloc de triar la riquesa en lo més alt (l’or i la plata, en grans quantitats), prefereix un tret relacionat amb lo matriarcal: la fusta (en aquest cas, mitjançant un fus), la qual té el color de la terra, el marró. De fet, d’acord amb l’entrada “Fus” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el fus com també “la filosa, són símbols de la vida, i el fus és un atribut de la Gran Mare; moltes divinitats femenines duen un fus a la mà”. Continuant amb el relat, “Llavors, la vella, tot acomiadant-la, li digué:

-Vés cap a casa teva, pel camí sentiràs com brama un ase: no alcis pas el cap. Més avall, sentiràs tocar una campaneta: llavors, aixeca’l” (p. 224).

I, com que ella compleix amb lo que li ha dit l’anciana, “Al cap d’una estona, ella que sent tocar una campaneta. Alça el cap i li cau al front una estrella d’or que tota brillava” (p. 224). Per consegüent, el fet de seguir les indicacions de la vella (qui, entre altres coses, representa l’experiència i l’educadora), té la seua recompensa: una estrella d’or… en el front, on es considera que està el sentit comú (“Tenir dos dits de front”). I, per tant, l’anciana ha captat que la noia ha fet la tria encertada, ací, en línia amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim que, “quan va arribar a casa seva, amb aquella estrella, la mare i la germanastra, tot era preguntar-li d’on l’havia treta. La noia els hi explicà i aqueixa també volgué anar-hi” (p. 224). O siga, que la filla, ara sí que vol anar al riu. Passa que, com que ella era molt diferent a la fillastra, la velleta li posa al davant una caixa plena de joguines d’or i de plata i no se les podrà endur totes. A banda, en sentir la campaneta, no alçarà el cap i, més avant, al mig del front, li cau una pota de burra que dugué tota sa vida (pp. 224-225).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La Mare de Déu de la Posa”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Comenta que la imatge de la Mare de Déu de la Posa “fou trobada per un pastor (…), el qual guardava les ovelles per uns trossos propers a la població. El bon home recollí la imatge i, un cop a Isona, anà a veure el batlle per comunicar-li la preciosa troballa” (p. 116). “Al cap d’uns dies, quan l’home tornava a fer péixer el bestiar pel mateix lloc, la va tornar a trobar” (p. 116) i, en ambdós casos, Nostra Senyora desapareix. Aleshores, l’home “va convèncer un grup de persones perquè l’acompanyessin al lloc on se li havia aparegut la imatge. I, efectivament, la Verge tornava a ser allí” (p. 116), la porten a una capelleta que hi havia en Isona i, com que la Mare de Déu fuig, el poble anà a cercar-la i, al capdavall, ella diu:

“-Posa, posa, posa!!

Per fi van comprendre que la Verge es volia quedar en aquell lloc i li construïren una capella” (p. 116), l’ermita de la “Posa”.

Com veiem, la dona és qui diu què cal fer, ells ho fan i, a més, està ben tractada (ací, simbolitzat per bastir-li una ermita).

El relat que ve a continuació, “La llegenda de Sant Bartomeu”, també recopilat per Pep Coll, reflecteix el matriarcalisme, ací, en relació amb el poble de Vilamitjana. Un any, l’hereu de cal Bertran llaura amb un parell de bous i, quan se’n tornava a casa, u dels bous “s’encaminava (…) dalt d’un turonet proper. (…) Quan l’hereu va ser dalt del turó, es va adonar que el bou (…) havia obert un forat a terra. Al fons del clot, hi apareixia una imatge” (p. 117), que era la figura de Sant Bartomeu. Cal dir que, encara que el personatge religiós que apareix siga un home, ho fa sota terra, fet que podem vincular amb el matriarcalisme, i que, en moltes narracions, és una dona.

Una altra rondalla que plasma Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” i en què captem lo matriarcal és “Aigua passada…”, la qual, al final, porta la indicació “’Rondalles’ Mossèn Cinto Verdaguer”.  A mitjan relat, el comte de Pallars, “recordant-se de la (…) Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que, si li donava la mà, li faria una gran presentalla.

La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué (…), a ell i un escuder” (p. 128). Però com que, tot seguit, el comte diu a l’escuder que tant li fa Nostra Senyora, es torna cec i, aleshores, per a veure de nou, “Es confessà del seu pecat humilment i, després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà a sos peus, li demanà perdó (…) i tot seguit recobrà la vista” (p. 128).

I, finalment, el comte fa una escriptura de donació de tota la muntanya a la Mare de Déu, terreny que encara hui es troba verdós (pp. 128-129). I, així, està ben tractada i ell li fa un agraïment pel favor rebut.

Igualment, direm que, en la introducció del seté grapat, en què el capellà Serafí Planesdemunt escriu a l’amic sobre rondalles en què intervenen animals, com ara, l’os, el llop, el drac, la serp o la rabosa, li comenta que “Les faules populars més famoses ací dalt són les protagonitzades pel llop i la guineu. Una rabosa, llesta i garneua, i un llop més ruc que un sabatot fan tractes” (p. 140), com en moltes poblacions. A banda, li addueix sobre “l’oreneta pallaresa, potser perquè es menja els cucs i els mosquits, és un moixó afortunat i tothom el protegeix, perquè diuen que portava aigua a Jesús quan era a la creu. És un animalet matiner i treballador, per això ens diu:

-Si vols tenir, lleva’t de matí!

El pardal, en canvi, és l’altra cara de la moneda: és gandul, astut i golafre de blat” (p. 141). Des del primer moment, captàrem una relació entre l’oroneta (ocell femení) i la dona, i entre el pardal (ocell masculí) i l’home. Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per l’oroneta), està ben tractada, fins i tot, a nivell popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, dones ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el tema de la sexualitat, és “Ses dues amigues”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Hi havia dues amigues que s’havien casat es mateix dia i s’home d’una d’elles sempre l’atupava i, s’altre, no, perquè sa dona era molt bona i no havia de mester atupar. Ses dues dones, un dia es veieren (…) i una va dir a s’altra:

-Que et tracta bé es teu home?

-Jo -diu-, sí: tenc un home més bo,… No em diu res mai” (p. 282). D’ací, podem deduir que la dona és qui mana en la casa, qui té la darrera paraula.

En el mateix relat, veiem que “aquell home, quan va veure que, tanmateix, no hi havia motiu per pegar-li, ho va deixar anar” (p. 283).

En una rondalla molt pròxima a aquesta, copsem una de tipus eròtic, “Sa fadrina vellarda”, en què dues dones parlen sobre el matrimoni. “Això era una fadrina vellarda que no s’havia volgut casar i volia saber s’estat des matrimoni quin era. Tenia una coneguda, casada, a qui s’home donava molt mala vida (…).

-Idò, si el vols conèixer -li digué sa casada-, anit avine i te n’aniràs a dormir dins es meu llit i ho sabràs.

Així ho va fer sa fadrina i, sa casada, aquell vespre se n’anà a jeure a una altra banda” (p. 285).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com podem captar, ni per als recopiladors de les rondalles d’aquesta obra (en la darrera dècada del segle XIX en les Illes Balears), ni per als reporters, relats com aquest eren incorrectes, sinó, més bé, formaven part del dia rere dia.

Més avant, veiem una rondalla, “S’al·lota casada a vila externa”, també reflectida en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en què llegim que “Una al·lota d’aquesta vila es va casar amb un jove de vila externa i, un dia que vengué a veure sos pares, digué que s’home la tractava molt bé” (p. 294).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En vincle amb aquesta tercera narració, afegirem que, més d’una vegada, m’han comentat hòmens de l’Horta de València que haurien nascut, per exemple, en els anys quaranta del segle XX i que eren catalanoparlants, que les dones eren més preparades per a lo comercial, que ells les tractaven bé, que es feia lo que deien elles i que això no suposava vergonya per a ells. En altres paraules: acceptaven el matriarcalisme.

Afegirem que un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “En Pere Taleca”, el qual figura en la mateixa obra. Un home, en Pere Taleca, “un dia va dir a sa dona:
-Mira: jo vull veure si em faré ric; compraré un ase i, mesclat amb es farratge, li donaré a menjar un parell de doblers i, llavors, faré creure que és s’ase qui en fa” (p. 289). I, tot seguit, ho fa.       

En un passatge posterior, en Pere Taleca comenta a la seua dona:

“-Mira-ho! Ja tenc tot això!

-Sí -li digué sa dona-. Ja veuràs quan se’n temeran, si seràs ric o no ho seràs” (p. 290) i en Pere Taleca li afig “ja en sabré, jo, desfer des trumfos” (p. 290).

Posteriorment, “Es marxando, tot content, se’n dugué es conill a ca seva i digué a sa dona:

-Avui sí que duc una bona xiripa.

-Sí -li digué sa dona-. Si és tan bona com sa de s’ase, ja estam ben posats” (p. 291) i ell li addueix “Aquesta és ben vera!” (p. 291).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.