Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dona fundadora d’una empresa

General, , , , , , ,

 

A mitjan abril del 2021, pengí en el meu mur una foto de Mancor de la Vall (una població de les Illes Balears) en què apareixien cinc persones d’una mateixa família però de generacions diferents, i Jose V. Sanchis Pastor, qui en feu un comentari, uns dies després, el 18 d’abril del 2021, m’envià dues fotos en què apareixen cinc dones d’una mateixa família i, de nou, de generacions distintes però seguides (en aquest cas, de Benigànim, població valenciana on viu ell). I m’escrigué “I comentar la foto. Amparo, Amparito i Amparín (les Galianes). Gemma i Júlia”, això és, el nom de les cinc persones, en aquest cas, dones. I continua: “La més major, va morir amb 102 anys, sent fundadora i accionista de l’empresa familiar de contraxapats i corbats MELBEN, de Benigànim. Al faltar el marit d’Amparo, la mitat de l’empresa es va repartir entre les dues filles i el fill, i ella mateixa…

Va sobreviure als dos gendres, al fill i a un nét, passant la subdivisió de l’acció del fill, als néts, fills del fill difunt. I, un d’eixos néts, va morir, passant l’acció als seus tres fills. 

De manera que l’empresa va aplegar a ajuntar quatre generacions d’accionistes”. La meua resposta, diligent, fou “Impressionant”, entre altres motius, pel paper tan important de les dones, ja que, per exemple, no passà a terceres persones que foren hòmens i de fora de la família. I, a banda, perquè la besàvia fou “fundadora i accionista de l’empresa”.

I, quant a una de les dues fotos, la dona que portava a mans la besneta, Gemma Huesca, l’endemà, en resposta a un missatge que jo li havia enviat, m’escrigué que, a casa, estaven en l’orde següent: “A l’esquerra la meva àvia Amparo, jo amb la xiqueta que li diuen Júlia, la meva besàvia Amparito (nosaltres sempre li hem dit ‘la uela Blanqueta’, perquè sempre l’hem coneguda amb el pèl blanc) i ma mare a la dreta, Amparín”. Per tant, la dona fundadora és “la uela Blanqueta”.

Quan, el 19 d’abril del 2021, comentí, a ma mare, aquesta foto, em respongué “Doncs, a disfrutar de les coses boniques que ens done la vida”. Jo hi estava totalment d’acord.

Com veiem, hi ha hagut dones amb molta iniciativa i, fins i tot, persones d’una mateixa família que segueixen les seues petjades. I, àdhuc, fotos de família com aquestes.  I, com escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”. I, qui diu Catalunya, diu els altres territoris on els avantpassats d’origen català portaren la llengua catalana.

 

Agraesc la generositat, el detall i la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Gemma Huesca com també les paraules de ma mare.

La dona amb molta iniciativa i amb molta espenta

General, , , , ,

 

 

En la cançó “La presó de Lleida”, que figura en el llibre “El cançoner de Pineda”, de Sara Llorens, hi ha uns versos en què la dona forta que actua amb molta iniciativa, amb molta espenta, sense parar-se en palles, amb enginy i aplanant el camí a moltes persones, com moltes persones que conec:

“Demà serà dissabte

i els penjarem a tots.

-Ai, pare, lo meu pare,

no hi pengeu l’aimador[1]!

-Ai, filla Margarida,

quin és ton aimador,

el de la calça curta,

o el del barret rodó?

-Ai, pare, lo meu pare,

aquell del cabell ros!

-Ai, filla Margarida,

serà el primer de tots!

Mentre el pare dormia

treu claus del butxacó:

-Sortiu, sortiu els presos,

sortiu de la presó

que al mig de tants cents homes

bé hi podré viure jo” (p. 87).

 

Igualment, veiem que, com en moltes cançons, la dona salva l’home, un tret matriarcal.

 

 

Nota: [1] “Aimador” vol dir “Qui té amor”.

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

“Les xicones de Xixona”, dones amb molta iniciativa i arriscades

General, , , , ,

 

En la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet” (https://malandia.cat/2015/01/la-manta-al-coll) a què es pot accedir en Internet, la dona és una persona que, com en moltes cançons, glosses, endevinalles i, fins i tot, poemes de línia eròtica, figura amb molta espenta, amb molta iniciativa. Així, en aquesta cançó, unes quantes dones compren una romana[1] per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana (“Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”).

A més, un exemple de la dona com a impulsora i com a organitzadora, la trobem en un escrit que Joan Llàcer m’envià per correu electrònic, el 21 de novembre del 2020 i que diu així: “Fa molts anys, anava escoltant la ràdio en el cotxe (…) i Joan Lerma[2] va comentar (…) que la societat valenciana era matriarcal.

La veritat és que mai havia reflexionat sobre el tema. De sobte, apareix Lluís Barberà, interessat pel tema i em fa recordar fins al punt geogràfic [en] què vaig escoltar el comentari.

Fa uns dies, les companyes de Facultat (fa més de cinquanta anys que finalitzàrem els estudis), em van convidar a pertànyer al seu grup de WhatsApp i, poc a poc, anem incorporant-nos els companys. No és este un cas de matriarcat?”. La meua resposta, el mateix dia, fou: “En moltes cançons eròtiques està reflectit que la dona actua amb molta iniciativa, que és qui comanda i que, a més, dona moltes facilitats a l’home, però sense tractar-lo com un drap (ni tampoc ell a ella).

Per això, el cas que contes, n’és u més”.

I, un poc després, li enviava uns documents i, a més, li comentava que “n’hi ha molts casos en què la dona actua amb molta espenta, lo que han fet les dones de què parles”.

De fet, fins i tot, en gloses eròtiques de les Illes Balears, com una que, ahir, m’escrigué un amic, Norat Puerto Nadal (feta per ell), en paraules seues, ell reflecteix que,  “Enmig de sa fortor representada per s’homo, se demostra que ell l’estima [= la dona] plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor. En tot moment, la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa paella pel mànec”. 

Per tant, una iniciativa, àdhuc, en el camp de la sexualitat.

Agraesc l’ajuda immediata i oberta de tots dos: de Joan Llàcer i de Norat Puerto Nadal.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Balança de braços desiguals, en la qual el cos que es pesa és col·locat a l’extrem del braç menor i s’equilibra amb un pes (anomenat piló) que es fa córrer al llarg del braç major”.

[2] El mateix dia em confirmà que sí que ho digué Joan Lerma i, a més, quan era president de la Generalitat Valenciana, és a dir, entre 1983 i 1995.

 

L’àvia paterna de ma mare, una dona amb molta iniciativa

General, , , , , ,

 

Ma mare (nascuda en 1943), m’ha contat que la seua àvia paterna, Consuelo, a banda de ser una dona molt arriscada, era treballadora, tenia molta espenta i no sols anava a la Ciutat de València. Així, en una entrevista[1] que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2020, durant una visita a cals meus pares, em deia que, son pare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades. Sí, no anaven al camp, però, després… Jo, per la meua àvia. La meua àvia arribava per la nit (tenia cinc fills, se li n’havien mort tres, abans, segurament, xiquets i xiquetes, perquè ella deia que àngels i serafins tenia en el cel) i ella se ficava per la nit, quan els altres estaven tots [gitats], (…) a triar un sac de fesols i, a l’endemà, se’l carregava al costat, se n’anava al tramvia. [Després de ser en València[2]], se n’anava a casa… ¡I els havia venut!

– ¡Uah!, quedarien… – diguí a ma mare. Perquè, a veure, açò, és com els melons…

– Més, més,… més de mig sac. Més de mig sac de fesols se’l carregava a un costat, se n’anava al tramvia…

– ¡Una empresària!

– I anava al mercat. Però que… jo no recorde com era, arribava a casa, i amb dinerets i [els] havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havien intermediaris!” .

Ma mare destacà, entre altres coses, el fet que no hi havia mitjancers i que ho feia tot en un dia. Ara bé, l’altra àvia seua també era una dona molt arriscada.

Un fet semblant veiem, per exemple, en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan[3] parla de “Pepeta, la Buena Mosa, una vaca brava que por las mañanas revendía fruta en el Mercado” (p. 22) i de “los rosarios de mujeres que con cestas a la cabeza iban al Mercado de la ciudad, saludando con sonriente y maternal ‘¡bòn día!’ a la linda pareja que formaban la florista[4] garbosa y avispada y aquel muchachote” (p. 93) i que, en aplegar a u dels ponts de la Ciutat de València, ella, Toneta es dirigia “hacia el Mercado, en busca de su madre” (p. 93).

No és, per tant, un fet casual que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX i publicades en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, en el segle XXI, hi haja moltes filles que, àdhuc, tot i ser les més jóvens de la casa, tinguen molta iniciativa.

 

 

 

 

Notes: [1] La vaig enregistrar.

[2] En la Ciutat de València.

[3] En el conte “¡Cosas de hombres!…”.

[4] Toneta, en el conte “Noche de bodas”.

“Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, dones amb molta iniciativa

General, , , , , , , , ,

 

El  21 de novembre del 2020, en el meu mur, Assumpta Capdevila escrivia: “’Tiren més dos mamelles que dos carretes’. No ho dic, però ho he sentit sempre en castellà. He trobat, en la revista Núvol, ‘Tira més un pèl de dona que cent mules’.

Crec que es pot interpretar de dues maneres diferents. Una, en el vessant sexual; i, l’altra, sobre l‘empenta de les dones”. El mateix dia responguí a Assumpta Capdevila “Efectivament. Jo ho veig més per la gran iniciativa que tenen moltes dones”.

Igualment, el 20 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Joan Soler Cantallops escrivia “Tira més una catalana que una tartana”.

Com a exemple, en línia amb les frases que estem tractant, el 29 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor comentà, en paraules seues, “Una anècdota d’anar per casa, matriarcal a més no poder, encara que parega bròfec.

Una parella, amics meus, la dona es va encabotar en una qüestió que no ve al cas i l’home seguia sense baixar del burro. Al remat, la dona va i li mostra mitja bacora (sexe) i li diu, a l’home:

-Ho veus? Doncs, lo que falta, per a quan tu vullgues moure”. I, immediatament, li comentí: “¡Un bon exemple, Jose! Em recorda la cançó ‘Teresa ‘la Catalana’”, amb la lletra del Sifoner”.

El 12 de desembre del 2020, que, en el meu mur i en molts grups, escriguí la frase “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, després d’indicar que, per a mi, “entre altres coses, vol dir que les dones actuen amb molta espenta”, immediatament, hi hagué respostes. Aíxí ,en el grup “Dialectes”, foren “A Sueca, també s’ha dit molt. Quan una xica et diu alguna cosa amb la qual sembla que no estàs d’acord, però ho agafes com si fora així” (Emilio Ferrando Escrivá), “Que l’atracció sexual pot ser més forta que cap altra cosa” (Josep-Lluís Navarro Lluch), “A Favara, vol dir que l’opinió de la dona és la que val, per damunt de la de la teua família o amics. És la que més força té” (Rosa Bixquert), “L’atractiu sexual, l’imant, que ens atrau” (Jesus Aviles), “L’expressió vol dir que molts homes es pleguen a allò que vulgui la dona com a parella sexual”[1] (Xirristi MIrristi).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francesc Castellano escrigué “Per a mi, significa que lliga, que estira, que condiciona, un ‘enconyament’ que totes les raons que s’hi puguin fer”.

Igualment, el 13 de desembre del 2020, en un correu electrònic de Concha Ridaura Cumplido, veiem que “Hi havia sentit el significat que dius tu. No obstant això, puc dir-te que, ací, a Benetússer, els meus tios que em duien 50 anys (jo, ara, en tinc 55), li donaven un altre significat i és el següent: la importància que tenien les dones alhora de decidir sobre les qüestions dels hòmens o de la família política. Me n’explique millor: les dones tenen més força a l’hora de decidir sobre les qüestions familiars, personals del hòmens, que la seua pròpia família de naixement i, fins i tot, els amics o el que siga més raonable en eixos moments, quan aquests hòmens hi estan enamorats o/i ‘enconyats’.

Vaja, que són les dones les que manen, i no ells.

Aquesta expressió l’he sentida moltes vegades en disputes familiars, quan s’imposava la decisió de la cunyada de torn per damunt de la família de l’home, dels germans o dels amics. I l’home obeïa a la seua amiga, parella o dona, per damunt del que desitjava, el que era convenient o del costum de la seua família política.

Quan un veí va fugir de sa casa deixant a la dona i els seus fills perquè es va ‘liar’ en una xicona més jove, i va perdre l’oremus sense pensar les conseqüències.

Quan un home / xic coneix una xica i se n’oblida de l resta del món que hi era important per ell.

Desitge que servisca. Als meus tios, els agradava molt aquestes frases fetes.

Un abraç. Ànim! En aquesta tasca”.

També el 13 de desembre del 2020, poc després de llegir el correu electrònic de Concha Ridaura, li diguí que estava totalment d’acord amb lo que ella havia escrit i que, de fet, ma mare i jo ho havíem comentat algunes vegades, com també amb amics que conec per Facebook. I, per descomptat, amb més persones, com ara, un amic que coneix molt sobre la cultura colla, de Sud-amèrica i matriarcal.

El 13 de desembre del 2020, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Carme Tamarit Martínez, que la vespra havia escrit “De xicoteta, escoltava així. Se deia perquè manava més una dona que un home”, en resposta a uns quants comentaris en el mateix grup, comentava “Sóc jubilada. Ho dic perquè vos feu una idea de l’edat. Quan jo era xicoteta i escoltava a les dones del carrer o ma mare dir ‘Tira més…’ era perquè alguna veïna li deia al fill que li fera algun ‘recao’ i no podia. Si li trucava la nóvia, corria per fer-li el ‘recao’. Les dones del carrer (…) deien ‘Mira, tira més…’”.

 

 

Nota: [1] És més extens.