Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones subministradores, fortes, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que té versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants és “S’encantament des pou des Borino”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dins del pou des Borino, hi havia amagada una serp que “només en surt un pic cada cent anys, es dia de sant Joan, en punt de migdia, i, per arribar a agafar es tresor que té a dins sa panxa, han d’esperar que surta i li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca” (p. 338). Per tant, a banda de ser un pou de subministrament (el tresor), la dona (ací, simbolitzada per la serp) és qui determina què han de complir per a poder-hi accedir: és, per dir-ho així, qui governa.

Un dia, “Una fadrina, més arriscada que ses altres, va dir que ella seria qui agafaria sa marrota” (p. 338), o siga, el tresor, els diners, per mitjà d’una actitud que podríem relacionar amb lo patriarcal. I se’n va cap al pou el dia de Sant Joan: “En punt de migdia, surt sa serp, ella li dona sa primera llesca, la se menja i sa serp torna molt gruixada” (p. 338). Com veiem, la fadrina i la serp actuen a migdia, això és, en la joventut.

Tot seguit, la fadrina li dona la segona llesca, la serp li l’accepta i, “Quan li anava a donar sa tercera llesca (…), fuig de quatres i sent una veu que li diu:

-Has començat i no acabat,

serà sa misèria es teu estat.

I diuen que, de llavors ençà, ningú més s’ha atrevit a anar a cercar es tresor des pou des Borino” (p. 338). En altres paraules, cal tractar bé la dona, com una senyora (li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca”) i no voler deixar sense res la mare, la dona, la senyora, la velleta…

Comentarem que els pans beneïts són una part més del paganisme que encara perviu en el segle XXI i que, per exemple, té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en algunes poblacions catalanoparlants, com ara, en el Terme, la part pagesa de Banyoles (en la comarca catalana del Pla de l’Estany) . En eixe sentit, en l’entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), escrita per Manel Jovani, qui porta el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Igualment, com manifesta en acabant, “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”.

En la rondalla que ve a continuació, “Es tresor de sa cova des Ermassets”, en el mateix llibre de Caterina Valriu Llinàs, veiem que “Es tresor que deien que hi havia dins aquesta cova estava guardat per un drac de set boques i un moix de sis pams de llargària”(p. 339) i, per consegüent, a banda que captem detalls matriarcalistes (la cova i el drac), la dona és qui el protegeix, qui el porta, de la mateixa manera que, com ara, en la vida diària, en les famílies catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920, és la dona qui distribueix els diners i qui dicta en què s’invertiran.

En la mateixa plana de l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, figura la rondalla “S’encantament de na Fàtima”, i trobem, àdhuc, trets que podríem vincular amb lo eròtic. “Hi havia un home que feia estelles as puig de na Fàtima i n’hi compareix un altre i li diu:

-Vols esser ric?

Ell va dir:

-Sí. Què tenc de fer?

-Has de fer, que has d’anar a comprar tres ciris, i els faràs beneir es dia de sant Joan i els duràs aquí mateix el sendemà. (…) No et puc comparèixer així com som ara: o en forma de serp o en forma de bou” (p. 339). Si ho fa en forma de serp, copsem llesques de pa el dia de Sant Blai (3 de febrer) i, si ho fa en forma de bou, “m’encendràs un des tres ciris a sa llàntia de l’altar major” (p. 339), el dia de Sant Joan (24 de juny). Adduirem que, encara que aquest personatge siga masculí, representa la dona com també ho fa el bou i que l’església fa el paper de cova (pp. 339-340). Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla adaptada a lo cristià, però de fonament matriarcalista.

Quant al bou, en l’obra “El matriarcalismo vasco”, veiem que, “En Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó quelcom propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa, sinó, la Deessa de la fertilitat, fecundació i servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Ses jaies xarul·les”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dues velles que eren germanes comenten que no s’han casat i una respon a l’altra:

“-Mira: si tu fesses lo que jo et diria, encara, tant una com s’altra, ens casaríem” (p. 236) i la segona ho accepta. La dona amb més espenta li afig “tu coneixes es comte que assisteix a aquella reunió: doncs, ell ha d’esser es teu. Jo representaré que som ta mare i t’emblanquinaré un dit i llogarem una casa que hi ha per llogar just davant cas comte.

Així ho feren i, tot d’una” (p. 237), les veïnes, molt obertes, copsen que són mare i filla. Un poc després, una veïna més atrevida “va anar a fer-los visita (…).

Aquella veïnada ho contà as majordom d’aquell comte i ell també volgué veure-la (…) i ho contà as comte. Aquest es volia casar, perquè (…) volia tenir successió perquè es comtat no es fongués” (p. 237) i, com que li havien dit que aquella al·lota “era tan guapa i tan fina, determinà anar-li a demanar, a sa mare, per casar-se amb ella. Així ho feu” (p. 237). I, per tant, és la dona (ací, la mare) qui tria si ell es pot casar amb la filla i, a banda, tot seguit, el comte accepta lo que indica la mare i la mare ho consentí (p. 237).

Més avant, veiem, en relació amb la filla, que “passà una dona que era fada, junt amb una filla que no conversava perquè tenia un didal a sa gargamella (…), li sortí es didal i quedà bona” (p. 238). I, com que la dona que s’havia casat, havia quedat penjada per un oronell i li havia guarit la filla de la fada, la fada digué:

“-Que aquesta dona torni s’al·lota més guapa d’aquest poble i que (…) canti amb una veu molt bona, cançons amb una guitarra.

I així succeí” (p. 238). Així, captem que la dona, fins i tot, ja vella, està ben considerada i ben tractada. Aleshores, el comte, qui ou l’al·lota, comenta al majordom que la baixen del llimoner on havia restat: hi davallen i ella accepta una proposta del comte:

“Feren un gran convit i hi anà sa que representava esser sa mare i, quan la veié tan guapa, li digué un moment (…):

-Què has fet? Com has tornada tan guapa? Digues-m’ho, que jo també tenc ganes de casar-me” (p. 238). I la germana garrida li dona unes indicacions, ella les segueix i, a banda, li dona una bossa de doblers (p. 238). I, com veiem, el príncep es posa de part de la jove i, per consegüent, la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, amb passatge eròtics, és “Es misser i es pagès”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Un senyor que era misser se n’anava de cap a Ciutat a peu i (…) encontrà un pagès” (p. 234). El misser li fa unes preguntes i, després, se’n van a una possessió del pagès, de què ell era l’amo i convida el senyor a passar la nit en la casa i el misser diu que sí (p. 235).

Un poc després, el misser veu que la filla del pagès “estava damunt es portal.

-Vaja un portal més formós -digué es senyor- si no hi mancava una peça” (p. 235).

Durant el sopar, trauen un gall a la taula i el misser “donà es cap a s’home; sa galera, a sa dona; es peus, as fill; ses ales, a sa filla, i es guardà sa còrpora per a ell” (p. 235). Quan el senyor ja se n’havia anat al llit, el pare comenta que el misser li havia fet tres qüestions. Aleshores, la filla, amb agilitat, li respon què volia dir el senyor.

A banda, el pare afig que, “quan arribàvem aquí (…) m’ha dit ‘Vaja un portal més formós, si no hi mancava una peça’.

-Ah, mon pare, mon pare! ¿No veis que jo estava damunt es portal i (…) ho deia per sa meva boca? I, quan sopàvem, que vos ha donat es cap a vós, és estat perquè vós sou es cap de casa; sa galera, a ma mare, perquè ella és sa qui du es timó de la casa; es peus, as meu germà, perquè ha de tenir bones cames per anar allà on l’enviareu; i ses ales, a mi, perquè volaré i volaré” (p. 236).

A continuació, veiem que el pare diu “Aqueix senyor pareix ben entès i tu series molt bona per anar amb ell…

-Això deia jo -pensà es senyor (…), que tot ho havia sentit, perquè es quarto era a prop (…). I tan bona com serà per venir amb mi! I hi vendrà si vol, perquè la demanaré a son pare per casar-me amb ella” (p. 236). Per consegüent, el misser accepta que siga la jove qui trie si es vol casar amb ell.

Així, copsem que la mare és qui comanda la casa i que la filla capta lo que vol dir el misser i que és una jove garrida. A més, encara que el misser, “l’endemà, de matí, digué que es volia casar amb aquella al·lota” (p. 236), és ella qui ho aprova, qui té la darrera paraula: “Ella hi consentí i es casaren i feren un bon matrimoni” (p. 236).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Sa cuixa del dimoni”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Una dona tenia dos fills, Joan i Pere; el rei “va fer fer una crida que, es qui li duria una pàguera més grossa, es casaria amb sa seva filla” (p. 208). En Pere, immediatament, se’n va a pescar-ne una i la du a sa casa. Ara bé, sa mare, com que considera que en Pere és molt ase, li diu “Dona sa paguera a en Joan, qui és més viu que tu, ell la durà al rei” (p. 208). Aleshores, en Pere li respon:

“-Idò sí: que la se’n duga en Joan; mentres ens mantenga, jo m’aconhort de sa filla del rei.

En Joan agafà sa pàguera i se’n va a cal rei” (p. 208), i el monarca, en veure-la, “el va fer casar amb sa seva filla” (p. 208).

Més avant, “sa mare va dir a en Pere que se n’anàs a en Joan, que ja era rei, i que li demanàs una cuixa de bou” (p. 208), com també uns dies després, quan ja se l’havien acabada. I, així, la dona, des del primer moment de la rondalla, marca les directrius i, tard o d’hora, li són acceptades. Però, com que el rei, en Joan, a la segona vegada, no és generós amb el germà, la mare, amb molta espenta, diu a en Pere:

“-Tira, Pere! Torna-hi, no li sabrà greu a en Joan. Diga-li que te don una altra cuixa” (p. 208) i el rei … li’n dona una.

Un poc després, en Pere, en lloc de rostir la cuixa, se’n va a dur-la al dimoni, veu una barraca, toca i li ix un home vell, qui era Sant Antoni (p. 209). L’endemà, Sant Antoni, com en altres rondalles ho fa, com ara, Sant Pere, “li va donar un gaiato i li va dir:

-Mira: ves-te’n per aquest camí i, dins una cova, trobaràs un gegant (…) i tu, tot d’una, has de dir a aquest gaiato:

-Gaiatet, fes lo que saps fer!

I es gaiatet, tot d’una, et traurà una taula ben parada, plena de menjar abastament” (p. 209). A banda, el sant li addueix que no ha de baratar el gaiato al gegant, sinó prendre-li una carabasseta.

Igualment, Sant Antoni li comenta d’un segon gegant, però que porta un ganivetet “que, cada vegada que l’afiquen en terra, surten tants soldats com voleu” (p. 209). Llavors, “camina caminaràs, trobaràs unes penyes molt grosses i els diràs:

-Penya, obre’t; penya, tanca’t” (p. 209).

En aquest passatge del sant i en Pere, copsem un Sant Antoni molt obert i planer, qui, a banda, li afig que, aleshores, trobarà el dimoni, a qui donarà la cuixa: “Ell et dirà:

-Pere, menja de tot!

Però tu no has de menjar més que una oliva verda. Quan la t’hauràs menjada, el dimoni et dirà:

-Maleït sia es qui t’ha aconsellat.

Llavors, te’n tornaràs a ca teva” (p. 210). Per tant, Sant Antoni fa que en Pere continue en relació amb sa mare, una dona senzilla. A més, com en moltes rondalles, hi ha dues opcions: la part més gran, la més afamada, la més rica, la més lluenta i, per una altra banda, la més petita, la més plana, la més humil, la més fosca, la rovellada…: en aquest cas, el fill, tria la femenina és a dir, la segona.

Tot seguit, “En Pere donà les gràcies a sant Antoni, se n’anà i li succeí tot lo que li havia dit. Quan es va haver menjat s’oliva verda, se’n tornà a ca seva i trobà sa mare, que es moria de fam, i li va dir:

-Mu mare, què teniu?

-Ah, fill meu! Fa vuit dies que no he menjat res” (p. 210).

El fill, “tot d’una, treu es gaiatet i li diu:

-Gaiatet: fes lo que saps fer!” (p. 210).

En un passatge immediat, veiem que, quan la mare ja no passava fam, en Pere li comenta que se’n va a fer la guerra al seu germà, que ell compta amb un ganivetet que li aportarà els soldats que trie, li conta tot lo esdevingut i…, finalment, trau del trono al germà i “va fer reina sa mare” (p. 210).

Com podem copsar, la dona està en el lloc que li correspon, el trono,… però ara en un palau, i, per consegüent, com en moltes rondalles i com en moltes dones nascudes abans de 1920, les dones són les que manen i, a banda, de manera democràtica i molt oberta i estan ben considerades. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, organitzadores, amb espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, semblant en distintes poblacions catalanoparlants, és “En Joan de sa favera”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Afegirem que, en més d’un passatge inicial, es copsa erotisme. Un matrimoni vivia en una gerra enterrada i el marit nomia Joan. “Un dia que es pagès de sa terra a on estava sa gerra sembrava faves, en va caure una dins sa gerra i aferrà. Cresqué i cresqué i, aviat, va sortir defora de sa gerra” (p. 197). Així, hi ha, a més, una lectura eròtica: la fava (la llavor, igual que el semen, mot que, etimològicament, significa “llavor”) cau en una gerra (paraula vinculada amb la vulva i que té a veure amb un objecte on s’insereix material i, igualment, de forma circular en la boca, forma associada a lo femení) i, per tant, hi acampa, fins a poder eixir de la gerra, així com el fill ho fa en el part.

A banda, addueix que “Tant va créixer que arribà fins al cel. En Joan va voler provar de pujar-se’n pes tronc de sa favera i pujà i pujà i arribà fins al cel. Quan va ser allà, tocà i sortí sant Pere.

-Què vols? -li demanà sant Pere” (p. 197). Veiem, per consegüent, un Sant Pere que, com en moltes rondalles, es mostra planer, molt obert, en aquest cas, reflectit pel tractament de tu.

En acabant, diu a Sant Pere que ell vol conversar amb el Bon Jesús:

“-Li volia demanar si em volia donar una barraqueta per no haver de viure dins sa gerra” (p. 198).

Aleshores, Sant Pere ho comenta a Jesús, i, al moment, diu a en Joan:

“-Ja te’n pots tornar. (…) Ja tens sa barraqueta.

En Joan li donà les gràcies i se’n tornà (…) i ell i sa dona hi anaren a viure” (p. 198).

Una setmana després, la dona, com qui té la darrera paraula, “digué a en Joan:

-Joan: torna a pujar fins al cel i demana al Bon Jesús si, en lloc de sa barraqueta, ens vol donar una casa un poc més gran, perquè, dins sa barraqueta, quasi no hi cabem” (p. 198). I Joan ho torna a fer sota les directrius de la muller, qui és l’organitzadora i qui prepara el demà:

“En Joan se tornà a enfilar pes tronc de sa favera i tornà a demanar al Bon Jesús” (p. 198) com també en dos passatges més: en el primer, per a demanar una casa més gran i un poc de terra per a poder conrear, i, en el segon, per a que els concedís una possessió. I, novament, el marit segueix la pauta que li marca la dona. I el Bon Jesús li ho aprova.

En el cinqué passatge, la dona comenta a en Joan que se’n pujàs per la favera i que li demanàs “una possessió més gran, amb un bon celler i una bona tafona i amb sa vinya i s’olivar per poder tenir de tot” (p. 198). I Sant Pere, tot i això, se’n va a Jesús i li ho comenta. Aleshores, Jesús tria que “se’n tornàs a viure a dins sa gerra, i en Joan davallà altra vegada pes tronc de sa favera (…) i va haver de tornar a viure dins sa gerra” (p. 199).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona “feia lo que volia”, ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es copsa el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que, a banda, en alguns passatges, pot recordar la Nit de Nadal i Nostra Senyora i el Nen Jesús, és “Es drac encantat”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que tenia tres filles, un dia se’n va al bosc a collir devers una cova i li apareix un drac (el qual està vinculat amb la dona) i l’animalet li diu que, si alguna de les tres filles que té l’home entra en la seua boca, li donarà una bossa de doblers i que no se li acabaran mai. Ara bé: si no n’hi entra cap, el pare tindria mal de ventre sempre (p. 174). Així, veiem que, des d’un primer moment, la dona (ací, per mitjà del drac) és qui dicta què ha de fer l’home.

Aleshores, el pare fa via cap a casa i ho comenta a les filles. La filla gran i el pare i, en acabant, la segona i el parent, se’n van a la cova: “Sí, mon pare. Anem-hi i el veurem” (p. 175), li diuen totes dues. La tercera, quan li diu el pare què haurà de fer, li respon:

“-Anem-hi, mon pare; jo, per vós, faré qualsevol cosa.

Se’n van a sa cova des drac i sa filla, quan el va veure, va dir:

-Mon pare: ell és molt gros, emperò, perquè puguem estar bé, hi entraré” (p. 175). I així ho fa: “Hi va entrar i va sortir dins un palau, i allà no va veure ningú més que dues ombres que sempre la servien. (…) ella, a dins es palau, estava molt bé, feia lo que volia. Si volia fer feina, en feia i, si no volia, no en feia. Aquelles dues ombres li feien de criades” (p. 175), paraules que van en línia, per exemple, amb un comentari que em feu ma mare sobre la seua àvia paterna, Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), respecte al marit, Miguel: ell li ho donava tot fet. I, a més, la dona també tractava bé l’home, malgrat que l’àvia Consuelo tingués la darrera paraula.

Afegirem que, en maig del 2022, férem una pregunta en Internet i la majoria de les respostes anaven en la línia d’aquesta rondalla: per tant, en els relats i en la realitat, es reflecteix el matriarcalisme.

Però un dia, de nit, la jove encén un misto i, un poc després, una ombra li diu:

“-Filleta: ja s’ha acabat!” (p. 176) i l’endemà de matí, la xicota es va trobar en un camp ras, sense cap camí. No obstant això, la dona, amb molta espenta, “Es vespre, molt tard, va veure un llumet i se n’anà cap a ell i trobà un gran casat ple de centinel·les” (p. 176), el qual corresponia a la casa del rei. “Amb això, sortí un criat del rei” (p. 176) i l’home tria acollir-la “perquè va veure que li havien de dur un infant i va dir:

-Que entri (…).

La va fer entrar i li donà posada, i ella, en sa nit, va tenir un infant mascle i va demanar as criat si tendria qualque bocí de roba vella per abrigar-lo” (p. 176). I el criat, molt obert, li dona uns calçons vells “i ella abrigà s’infant” (p. 176).

Al moment, el criat sent una veu que, de darrere de la porta, li digué com acabaria l’encantament, en aquest cas, relacionat amb la dona (per mitjà del drac), com es capta posteriorment: “Es criat, quan va sentir això, tot d’una, se’n va anar a dir-ho al rei i li digué que li perdonàs s’haver donat posada per aquella santa nit a aquella dona” (p. 176). Aleshores, el monarca, quan va sentir la veu, el perdonà, feu lo que havia comentat la veu pròxima a la porta, acaba l’encantament del drac “i aquella dona va ser la reina” (p. 176). Adduirem que, al llarg de la rondalla, la dona actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones de bon cor, receptives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es lloro”, arreplegada la darrera dècada del segle XIX, relat que, a més, comença dient que, “A ca sa mestressa Maria Rua, que tenia una botiga de vendre” (p. 150), tenien un lloro. Un dia que la mestressa fregia en la cuina, “hi va anar un nin a demanar es cigrons, a quant anaven” (p. 150) i l’animalet li digué “A deu!

Es nin va pensar que era sa mestressa i se n’anà a sa mare i li digué que es ciurons anaven a deu.

Sa mare (…) digué:

-Sí que són barato! Ves a dur-me’n dos almuds.

Es nin se’n va anar a cercar es ciurons i, quan va esser a sa botiga, cridà sa mestressa i n’hi demanà dos almuds. Sa mestressa sortí i els hi donà” (p. 150).

Com veiem, no sols la dona (la venedora) porta la botiga (i ho podem copsar dues vegades), sinó que apareix una segona dona (la mare del nen) i només un home (el xiquet). I, de pas, a banda que hi ha dues dones i un home, són elles qui porten la iniciativa, qui tenen la darrera paraula. En aquest sentit, no és la primera vegada que, simbòlicament o no, la part femenina és major que la masculina i, igualment, té més pes en el relat.

Un poc després, passem a un passatge en què la botiguera i el nin actuen de bon cor i en què la venedora, com que li diu que no estan a deu, fa que el nen se’n vaja a casa plorant i sense els cigrons (p. 150).

Mentrestant, el gat de la dona es menja el peix que hi havia en la paella i, com també el lloro, s’amaga davall del llit. Ara bé, la madona sent que el lloro demana al gat:

“-Moix, ¿que també has dit a deu?

Sa mestressa ho sentí i anà a cercar aquell al·lot per dir-li que no en tenia sa culpa ella, que havia estat es lloro sa causa de tot” (p. 151). De nou, la dona és qui tria finalment, i, ací, perdona el xiquet.

En el relat següent, “En Joanet”, recopilat en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, el qual té moltes semblances amb rondalles en llengua catalana, comença ambientat en la mar (símbol vinculat amb la dona, amb l’aigua). Un pescador tenia un fill que pescava amb ell. “Un dia veieren un barco (…) dins el qual se sentia una música molt agradable. Es fill va dir:

-Mon pare: jo vull anar a veure què hi ha en aquell barco.

-Està bé, ves” (p. 151) “I ja va ser partit a aquell barco.

Tant com s’hi acostava, millor sentia aquella harmonia” (p. 151) i, més avant, oí com una veu celestial que li convidava a anar junt amb ella i, tot seguit, li addueix:

“-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

Amb això, veu unes mans que li posen una tauleta davant (…) i (…) tornà a sentir sa veu que li deia:

-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

A lo qual, ell va respondre que, si son pare ho volia, se n’hi aniria molt gustós. Se’n tornà a terra i va dir a son pare:

-Mon pare: jo me’n vull anar amb aquell barco.

-Sí? -digué son pare-. Idò, ves-te’n (…). Ves i fes bonda” (p. 151).

Per tant, no sols les dones (la veu) marca la pauta, sinó que es tracta d’una persona molt oberta i que convida. Igualment, el pare dona moltes facilitats al fill i li desitja que faça bondat. Afegirem que apareixen dos trets molt relacionats amb el matriarcalisme: l’aigua (la mar) i la terra.

I, com en altres rondalles (malgrat que ho solen fer a una dona), novament, paren taula al xiquet i és ben tractat “sentint sempre aquella dolça música” (p. 152) i “El sendemà, de matí, quan es despertà, es trobà a una platja devora tres joves formosíssimes[1] vestides d’or i seda i adornades amb perles i brillants, les quals el s’endugueren a un castell que, allà prop, hi havia i, després que l’hagueren aposentat a un quarto, desaparegueren per encant” (p. 152).

I aquelles mans “li daven tot quant havia menester i aquella música celestial el recreava” (p. 152). A més, eixe vespre, “sentí que qualcú entrava dins es quarto i es desvestia i s’ajeia i adormia de vora ell” (p. 152). Pel context i pels detalls immediats, copsem que era una dona. I, per consegüent, es tracta d’un passatge eròtic en una rondalla popular balear, en llengua catalana, plasmada en el segle XIX.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, figura el castellanisme “hermosíssimes”.

Dones que proposen, que marquen les directrius i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i molt semblant a altres (per exemple, a una valenciana en què apareix un llop i una bacona amb fills), és “Es ca que feia carn”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, veiem que un gos que feia camí i que tenia molta talent (molta fam), “Va trobar una truja amb sos porcellins” (p. 143). I, quan el gos li deixa triar entre menjar-se la bacona o els porquets, primerament, copsem el vincle entre la mare i el fill: “Si em menges, a mi, llavors, es porcellins romandran tots sols i no tendran qui els don menjar. I, si et menges es porcellins, jo em moriré quan em veuré sense fills” (p. 143). Un poc després, la dona (la truja) fa una proposta a l’home (el ca) i es fa lo que ella vol:

“-Idò, (…) ¿vols que ens n’anem a aquella bassa i ens bolcarem i, llavors, ja et menjaràs qui voldràs?

-Sí -digué es ca” (p. 143).

I, immediatament, la truja tira el gos en la bassa i “surten es porcellins i arranquen de córrer” (p. 143) com també la bacona (la mare).

A continuació, el gos es troba amb una egua amb una pollina, qui, eixerida, li comenta:

“-Idò, ¿em vols treure una espina que tenc a una pota i, llavors, et menjaràs sa pollina?

-Sí -digué es ca” (p. 144).

Per tant, es reflecteix que la dona porta la iniciativa, que marca les directrius i que es fa lo que ella tria. Un fet semblant, amb el tercer animalet amb què es troba el ca: dos xots, o siga, dos anyells.

Trets semblants captem en la rondalla següent, “Sa gallineta”, en que una gallineta a qui li cau un aglà (gla) petit, fa via. Aleshores, troba un gallet i ella, com al llarg de la rondalla, proposa:

“-Què vens amb mi?

-Sí” (p. 144).

En acabant, amb una porcelleta, amb un xot, amb un gall,… I, com a exemple en què la dona té la darrera paraula, el gall diu “Que ho diga la comare gallineta” (p. 145), és a dir, qui ha portat la iniciativa i, a banda, una muller.

Igualment, copsem un passatge semblant a quan, per exemple, l’àvia paterna de ma mare (àvia nascuda en els anys setanta del segle XIX), de bon matí, se n’anava en tramvia al mercat de la ciutat de València amb més de mig sac ple de fesols. Després, tornava a casa i ja ho havia venut… sense mitjancers, com em digué ma mare en una entrevista feta en el 2020:

“Sa porcelleta va partir molt de matí i se’n dugué un sac, el va omplir de faves i tornà a partir cap a ca seva sense haver vist es ca. (…) va dar faves en es seus porcellins” (p. 146).

Adduirem que un passatge significatiu de matriarcalisme és quan el ca “Diu a sa porcelleta:

-Vols que demà venga i em pentinaràs?

-Sí: ja vendràs, ja vendràs.

-Quina hora tenc de venir?

-A les nou” (p. 147).

Com podem veure, no sols la dona va al capdavant, sinó que ell accepta fer lo que la porcelleta li dicta i, per consegüent, ella té la darrera paraula.

Finalment, la porcelleta es gira als porcellins i, com a cap de colla, els diu:

“-Mirau: demà, en venir aquest, heu de fer lo que jo vos diré” (p. 147). I tots segueixen la pauta que la bacona els indica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Dones que marquen la pauta, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme i en què apareix el llaurador i l’hort, és “La Mare de Déu del Bon Succés”. Així, un fill de Torelló (una població catalana de la Plana de Vic), en Miquel Palau, que vivia en una moreria, “un dia va veure que, en una regadora d’aquestes que reguen el terra, la boca era tapada per una figura que era una marededéu. Ell feia els treballs a l’hort” (p. 65).

Més avant, veiem que “en Miquel Palau li va fer una promesa: que si el podia portar un altre cop a Espanya, li faria tants honors com podria. (…) Quan es va despertar, va sentir (…) les campanes de Barcelona: (…) es va trobar al port de Barcelona. (…) Això va ser un miracle de la Mare de Déu.

Després va anar cap a Torelló, cap a casa seva (…) [,] la Verge se li va fer tan i tan pesat que no podia ni caminar. Va comprendre que la Mare de Déu li feia un senyal que es volia quedar a Vic” (p. 65). I, per tant, la dona està ben tractada i es fa lo que ella vol.

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Xavier Roviró i Alemany, en què copsem el matriarcalisme és quan parla d’un bandoler, en Serrallonga, i comenta que, “una vegada el van agafar i el van tancar a la presó de Barcelona. La seva germana el va anar a veure i li va passar un ferro per entre les reixes i s’escapà” (p. 69) i, així, la dona salva l’home.

En la rondalla següent, “Les coves d’en Serrallonga”, també es reflecteix: “Tenia una cova molt grossa on entrava a cavall i tot. (…) Que se sàpiga, ningú no l’ha trepitjada. El qui la trobi, diuen que en sortirà ric” (p. 69). Captem, per tant, detalls vinculats amb lo matriarcalista i amb la dona: la cova i que ningú no ha trepitjat la dona.

Un poc després, veiem que, “A la cova, guardava els tresors i també hi tancava la gent que agafava. Els feia entrar en un lloc on, per arribar-hi abans, hi havia de posar com un pont, amb una fusta” (p. 70). Per consegüent, ens plasmen altres trets matriarcalistes: el pont (permet el vincle) i la fusta (relacionada amb la matèria i, a més, amb lo femení, amb la terra).

A més, addueix que, “Des de dins de la cuina de Serrallonga, s’accedia a una mina que anava fins a la cova” (p. 70).

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, en què també el copsem, és “La mesura rasa”, on, per exemple, posa “Tracte és tracte” (p. 71). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.