Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

“Ara mateix!”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, veiem que En Bernadet, des de baix de la torre, convida N’Elienoreta a fer via (p. 18) i, a més, la velleta Trec-a-trec diu a la jove que “cullga ses roses d’aqueixs tres rosers d’aquí devora, sa blanca blanca, sa vermella vermella, sa blava blava, que prou bon servei ens faran” (p. 19), per a impedir que son pare agafe tots tres. I la jove ho accepta, les pren i En Bernadet, N’Elienoreta i Trec-a-trec se’n van com una bala (p. 19) cap al palau.

I, des de llavors, el Vell Orquès anirà a la torre a fer-li les mateixes cançonetes a la jove i, quan el sedasset diu al vell que N’Elienoreta se n’havia anat junt amb “En Bernadet, fill de rei, i Na Trec-a-trec, que la se’n dugueren per fer-los de criada i de dona vella” (p. 21), l’home no s’ho pensa dues vegades i es proposa agafar-los.

Ara bé, en distints passatges, la vella diu a N’Elienoreta que no es gire, que vaja avant i, quan veu que el pare de la jove és molt a prop, que N’Elienoreta solte la rosella blanca (i la neu ho complica a son pare), la rosella vermella,… però, “per tirar-la més enfora, es gira una micoia darrere” (p. 25) i el Vell Orquès, son pare, li diu que es torne en cara d’ase (p. 25) i, des d’eixe moment, la jove canvia el cap però no la resta del cos.

En Bernadet demana a la velleta com s’ha de presentar a son pare i a sa mare, reis, després d’haver trobat la dona que faria de reina, en un futur, i no la dona de ningú dels seus dos germans, ja que “Es qui la hi durà més, que sia més trempada per enllestir totes ses feines, aquell serà amb aquella l’hereu de la corona” (p. 27). Així, En Bernadet i la jove es presenten al pare i a la mare del jove i, com que En Bernadet els comenta que, quan la veié, feia poc, tenia “sa cara més garrida que jo hagués vista mai” (p. 27) i, a banda, els addueix “jo no em casaré amb cap altra més que amb aquella” (p. 28), el rei fa unes dictes: “es qui, des tres fills, ens durà s’al·lota més trancosa i bencarada, aquell serà s’hereu de la corona i es casarà amb aquella i seran rei i reina tot d’una” (p. 28).

I, així, comencen per una prova d’enginy i de tranc, o siga, d’habilitat, de destresa (p. 28). I, en les tres proves, la velleta Trec-a-trec se’n va a la torre, ordena que facen una brou amb gallineta i li’l dona al Vell Orquès (el pare de la jove), qui li destaca lo bo que està el menjar. A canvi, el Vell Orquès li concedeix un desig: una peça de roba que havien teixit per a N’Elienoreta (p. 34), un gosset tan galanxó, tan viu i bellugant-se (p. 42). Si, en la primera prova, guanya N’Elienoreta a les altres dones que aspiraven a ser la reina, en la segona, també i, així, farà que, del gosset, isca “un ruixadell de perles i diamants” (p. 45). El rei, en els dos casos, diu que la jove “ha guanyada s’acció!” (p. 46).

En acabant, la velleta demana al Vell Orquès que ella puga triar la llocada que considere millor. Li ho concedeix, Trec-a-trec la tria,… i N’Elienoreta la porta al rei i a la reina i els reis es posen de part de la jove.

I, després de menjar el Vell Orquès el tercer brou de gallina, Trec-a-trec li diu que la jove ha guanyat dues vegades a les dones amb què es casarien els altres germans del jove En Bernadet, i el pare de N’Elienoreta respon a la velleta: “T’he promès que et faria es favor que em demanaries, i el te faré (…). I, sobretot, el me demanes per una filla meua” (p. 60).

Aleshores, “Na Trec-a-trec (…) ja li ha estret, des d’allà, volant com un estel cap allà on era N’Elienoreta. Diu a aquesta tot lo que ha de fer i, a l’acte, ho fa” (p. 60). I, després que la jove agafe un espill, “sa cara d’ase li boteix i es torna a trobar amb sa mateixa cara que tenia primer, més garrida i preciosa que el sol.

A l’acte, es presenta amb En Bernadet al rei i a la reina” (p. 60) i tant la cort com el rei, qui diu “Ara mateix!” (p. 61), accepten que es casen En Bernadet i N’Elienoreta i, un poc després, es casen, es fa l’esclafit i, a l’acte, el rei els donà la corona (p. 61).

Cal dir que, en molts passatges d’aquesta part de la rondalla, es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona salva l’home i que actua amb molta espenta (molt plasmat en la velleta Trec-a-trec).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Té mel a sa boca i és fill de rei!”, dones jóvens i de ment oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “N’Elienoreta”, podem llegir que, a banda que, tots els dies, eixa era la tasca que feia la jove, “son pare es plantava, cada dia, baix d’aquella torre i deia:

            -Elienoreta, ma filla,

            amolla’m un cabellet

            i, així, jo pujaria.

I N’Elienoreta, que era rossa com sa mel de maig i es seus cabells com a filallons d’or, amollava un cabellet a son pare, que (…) pujava dalt sa torre.

Sa torre estava as mig d’un grandiós jardí” (pp. 10-11), des d’on la jove podia veure tres rosers que li feien goig, cadascú amb una rosa de color diferent: blanc (com la infantesa i la innocència), vermell (com la sexualitat i la valentia) i blau (com el cel obert i la comunicació, com també com la mar). Fins que, un dia, com que son pare, el Vell Orquès, li deia “Ets massa tendra encara per saber-ho” (p. 11), aplega a una conclusió: “Quan mon pare no em vol dir què hi ha amb aquestes roses d’ací baix, qualque cosa grossa hi ha d’haver, forçat. Ja sé què faré: quan mon pare tornarà, no li amollaré es cabellet per pujar, que primer no em diga per què són aqueixes tres roses d’aqueixs rosers” (p. 11) i, així, veiem un passatge semblant a quan, en la cort, el rei deixa que siga la seua filla (a qui, d’alguna manera, considera que ja és una dona) qui prenga una decisió i que la seua boca en siga la mesura: la dona (ací, N’Elienoreta), encara que és més jove que el Vell Orquès, és qui té la darrera paraula.

Així, ella és qui “salva” emocionalment son pare (qui representa el pare, l’adult): li amolla un cabell. Sí, però, des d’ara, ell li haurà de pagar un tribut: explicar-li la finalitat d’aquelles tres roses. I, a banda que li ho diu, la jove li comenta “Massa tendra? (…) Ja fa estona ferm que m’han desmamada! No duc cap gota de llet pes morros!” i, malgrat que ell tracta de temptar-la a cedir-li, N’Elienoreta li respon:
“-Massa tendra i tenc quinze anys? (…) I que trob que són ben molts! -diu sa pitxorina” (p. 13). A la tercera, el pare li ho amolla: de la rosa blanca, en sortiria un camp de neu; de la vermella, un camp de brases i, finalment, de la blava, un braç de mar. La dona (ací, jove) ha assolit lo que volia i el Vell Orquès cedeix i la fadrineta compleix la paraula i fa possible que son pare puge la torre,… i ell copsa que la seua filla, “com més anava, més garrida i bella tornava (…), tan gallarda, tan gentil, tan galanxona” (p. 13).

Fins i tot, veiem “aquella cançó que es fadrins solen cantar a ses fadrinetes ben garrides ben garrides i que diu:

            -Vós teniu la vermellor

            de la flor de la roella[1]

            les[2] colors de la poncella,

            i, del lliri, la blancor” (p. 15).

I el Vell Orquès sospita que el primer fadrinel·lo que guiparà la jove, se n’enamora (p. 15). I… així ocorre: En Bernat, fill jove d’un rei, “anava pel món a veure si en guiparia cap, de fadrinel·la, que li entràs per s’ull dret” (p. 15) i, quan la veu, els dos jóvens “ja romangueren entesos per fugir aquella mateixa nit” (p. 15). I, immediatament, ella bota d’alegria i totes les coses que hi havia en la torre i que li feien de súbdits (a qui ella tractava molt bé), i, igualment, quant al fill del rei, els comenta:

“-No m’enganarà, no! -deia ella-. Sabeu quin bell jove que és! Oh, si l’haguésseu vist! Té mel a sa boca i gràcia per tot el cos! I és fill de rei!” (p. 16).

I, aleshores, entra en escena una maceta de morter (que pot recordar el treball i la persistència), de nom Trec-a-trec, qui li serà decisiva al llarg de la rondalla i que li farà d’alliberadora, una mena de velleta que dirà lo més adient en cada moment a N’Elienoreta: com a criada i com a dona vella (p. 16). En aquesta rondalla, N’Elienoreta desenvolupa l’arquetip de la princesa, en què s’uneixen la bellesa i la valentia i, per descomptat, simbolitza la jove que passa de la infantesa a l’aventura d’un viatge cap al demà i a eixir d’eixa torre que li impediria forjar el seu futur,… però acompanyada de la velleta Trec-a-trec, una dona agosarada, de ment oberta (dos punts en comú amb la jove) com també sàvia.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Així es diu en aquesta cançó popular mallorquina. La forma genuïna és “rosella”.

[2] Ací respectem la lletra de la cançó.

Jóvens i dones que planten el seu palau i que viuen pel jardí i molt oberts

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, extensa,  recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que com que la reina vella tenia enveja a la jove, “tot d’una que veu lluir sa comare, es presenta a sa cambra de la reina jove i, encara aquesta no va tenir es dos bessonets, els aplega (…) i fuig amb ells com una bala, els posa dins un senallonet, els tapa ben tapats de moques de peix i crida una criada i ja li diu:

-Jas! Du-te’n això més que de pressa a tirar as riu!” (p. 105).

Ara bé, quan la criada, per curiositat, cerca què hi ha baix dels peixos i veu que són dos criatures de poc de temps, “aquell ninet i aquella nineta” (p. 105), es proposa salvar-los, això és, la infantesa i tot lo que hi va adjunt.

Un poc després, la criada es troba amb una jaieta (p. 105), qui li comenta “Sabeu què heu de fer? Donar-los-me, a aqueixs dos infantonets i tirau es senallonet (…) as riu. (…) Vénguen es dos bessonets!

-Jau! -diu sa criada-, i els hi dóna” (p. 106).

I, de nou, com en moltes rondalles, aquesta velleta és una dona a qui, no sols els nens li donen vida, sinó que encara està forta físicament, ja que, “lo que es diu ella, tenia una cama de foc i rebotia de rebenta que se n’anava” (p. 106). No veiem, per tant, una dona, com es sol dir, més molla que una figa, sinó ben lluny de com, més d’una vegada, ens la presenten en molts mitjans de comunicació social i, àdhuc, en congressos, xarrades, tallers, etc. sobre la dona en la literatura o bé en la societat (en sentit abstracte).

A més, s’acaba la guerra, el rei en torna i “lo primer que demana a sa mare i sa dona, si hi havia hagut res de res” (p. 107). Mentrestant, la jaieta es fa càrrec del nin (En Joanet) i de la nina (Na Catalineta), els fa créixer i veiem que, “si un era garrit i ben tallat de per tot, s’altra ho era més” (p. 109) i que formaven “dos infantonets tan abrinats, galanxons i etxerevits” (p. 109), a més que, com es sol dir, s’havien acostat a bon arbre: aquella jaieta era una fada.

I la velleta, amb les seues habilitats, quan els dos nens ja havien fet els quinze anys (p. 109), “un vespre planta un grandiós palau i un jardí davant cal rei, i ella, amb En Joanet i Na Catalineta, hala!, a viure dins aquell palau i a passejar-se per aquell jardí” (p. 109). En eixes línies, es plasmen detalls matriarcals: 1) els dos jóvens, ja han passat de la infantesa a la joventut (ja tenen el seu palau, això és, la seua casa, el seu punt de vista,… i el vincle és amb la figura materna) i 2), al mateix temps, són dues persones obertes a tractar els altres amb paciència i amb els xicotets detalls i amb l’amabilitat amb què un jardiner ho fa amb les plantes. Cal dir que la cultura vinculada amb la llengua catalana té una relació històrica molt popular associada amb sants protectors del camp, de l’horta, etc., com ara, els Sants de la Pedra (en aquest cas, dos germans bessons, com també hi són els dos nins de la rondalla). I més encara: 3) passegen pel jardí, és a dir, per la natura i en contacte amb els fruits de la terra, i se’ls hi permet que juguen i, àdhuc, cuidar les plantes, els arbres, etc.. Això també els afavorieà tenir unes vivències per a desenvolupar-se com a persones.

A banda, veiem que la reina vella reconeix que aquells dos jóvens són els fills de la reina jove i, com a curiositat (com en algunes rondalles), es comenta que “En Joanet semblava més a la reina Francineta, i Na Catalineta, al rei, encara que tots dos tenien cosa de cada un” (p. 110). Aquestes línies ens porten a personatges matriarcals com els Sants de la Pedra (els sants Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), o, com ara, els mitraics Cautes i Cautopates[1] (germans, molt semblants, amb trets comuns i tots dos com a part de la banda femenina de la vida i en què cada u no renuncia a la part de l’altre). I, això sí, amb eixe esperit valent i amb bonhomia i, per descomptat, com a jóvens forjadors del seu futur (per allò de “La joventut tot ho venç”, com diu un refrany).

Per això, la reina vella es llança a contractar una mala fada, i serà la velleta i mare adoptiva dels dos jóvens (la fada), qui actuarà com a advocada d’En Joanet i de Na Catalineta, de manera que el bé (les bones accions, la bonesa) triomfarà per damunt de les males intencions, entre altres coses, perquè, amb eixe palau, els dos jóvens assenten vida (com em digué un amic, a principis del 2017) i, de pas, els seus projectes de cara al demà, els quals els donaran vida.

Afegirem que, quant al jardí, inclourà posar-se en la pell de l’altre (així com el jardiner ho fa amb les plantes, amb els arbres i tractant-los amb simpatia i amb xicotets detalls positius i dolçament, com algunes persones que conec respecte als jardins que tenen).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, un enllaç per a accedir a una entrevista en relació amb la bondat, “La base d’un cervell sà és la bondat, i es pot entrenar”, que trobí en Internet el 27 de març del 2017: https://www.lavanguardia.com/lacontra/20170327/421220245383/la-base-dun-cervell-sa-es-la-bondat-i-es-pot-entrenar.html.

 

 

Nota: [1] Del mitraisme, una religió prou estesa, per exemple, en temps de l’Imperi Romà (fins al segle V, en la banda de l’Imperi Romà d’Occident) i de què hi ha trets en el matriarcalisme que partí dels comtats catalans i vinculat amb la llengua catalana.

Dones amb un regiment de soldats, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, la qual figura en el Tom XIX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi havia tres germanes fadrines que estaven davant cal rei i, el monarca, que l’acabaven de coronar (p. 98) i que tenia una vintena d’anys (p. 99), volia “trobar una al·lota de primera, d’aquelles que deixen amb un peu en alt, sols de veure-les” (p. 98). I, entre eixes tres al·lotes, la que més li agradava era la petita, Na Francineta, “perquè era sa més garrida i sa més modesta, perquè no es deixava contemplar” (p. 99). El rei, dos dies veu Na Francineta des de la finestra on guaitava…, i la saluda (p. 99), però ella, immediatament, s’amaga:

“-Bon dia i bon any, Francineta!

-Bon dia tenga, senyor rei! -respon el rei” (p. 99).

Com veiem, el rei és una persona que, com llisquí, una vegada, en un llibre sobre mestres d’universitat, “El que fan els millors professors d’universitat”, de Ken Bain, es posa al nivell dels altres, en aquest cas, dels que no són de la noblesa però sí habitants del seu regne, així com un mestre fa molt accessible el vocabulari i les explicacions als alumnes, fins al punt que, aquest rei, li diu “No res, Francineta, pots fer sa teua vida, si és que tens feines que t’estiren.

-Idò, bon dia tenga, senyor rei! -diu ella” (p. 100).

Però, un dia, Na Francineta considera que cal tirar cap al demà i, així, “La jove es revest de coratge i va dir ella amb ella:

-Com som Francineta, que, si el rei em torna a demanar de noves, li he de sortir com un pinyol de cirera” (p. 100) i, per això, quan el rei la saluda per tercera vegada, la jove, amb molta espenta, li respon:

“-Doblers, pocs; treballs, molts! -diu Na Francineta, sentint-se plena de coratge, que un regiment i tot de soldats no l’hauria regirada.

(…) -Sí que m’has capturat, gran pitxorina! -s’exclama el rei-.

(…) I el rei va descomparèixer de sa finestra i se n’anà cap dret a sa mare i li diu:

-Ma mare! Ja he trobada una al·lota que m’agrada per casar-m’hi.

-Tanmateix? -diu sa mare-. I qui és ella, si es pot saber?

-Qui és? -diu el rei-. Na Francineta, d’ací davant” (p. 101).
Però, com que sa mare no era una persona humil i, a més, considerava que això no encaixava, ja que la futura reina havia d’agradar a ella i a la cort i, nogensmenys, el rei tria per Na Francineta, arriba al punt que “no hi hagué altre remei que deixar-li fer es seu gust de casar-se amb aquella revetlera” (p. 102). I es fan les noces, això sí, com en moltes rondalles, amb una dona “tan tallada i tan garrida i tan gallarda i tan etxerevida i, as mateix temps, tan bona al·lota” i, a banda, tothom considerava que “Sí que ha tengut bon gust el senyor rei” (p. 103). I, així, veiem que la dona és qui té la darrera paraula (la reina, al capdavall, aprova que el rei es case amb Na Francineta) i que moltíssimes persones veien en Na Francineta, no solament una dona bella, sinó lo que podríem dir una bona persona.

Ara bé, als pocs mesos d’haver-se casat el rei i Na Francineta, s’obri una de les guerres que veiem en “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or” (p. 103), “i el rei se n’hi hagué d’anar amb un peu davant s’altre perquè, veiam: ¿com aniria una guerra sense el rei?

(…) El rei va deixar dit a sa mare que tenguessen ben regositjada Na Francineta, (…) fruit de benedicció, que la cuidassen ben cuidada ben cuidada, i que no mancàs res a s’infant ni a sa mare” (p. 103).

I la reina (la reina vella, com apareix molt prompte, com una dona que ja n’havia fet els cinquanta i que era garrida i gentil) no feia bona pasta amb Na Francineta, jove, “que era la més bona al·lota, que no feia mal més que as pa i, tothom de la cort, fora la reina vella, n’estava encantat” (p. 104). Cal dir que, en aquesta rondalla, a banda de veure un rei modest i molt obert al poble, també és un home amb molta espenta, com ho plasma en el detall d’anar-se’n a la guerra com a cap del seu regne i, això sí, amb un tractament molt bo cap a la reina jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen les directrius, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i es cavall conseller”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Direm que té molts punts en comú amb la rondalla valenciana “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, arreplegada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”. Un pare té tres fills i, el tercer, En Joanet, aconsegueix salvar-se d’un gegant i, immediatament, es troba amb dos animals que li fan d’aliats: el cavall i la serp (qui fa reviscolar els dos germans d’En Joanet, morts pel gegant). I ell, que, com aquell qui diu, vol fer món (i, en aquest cas, com un iniciant, a diferència de com apareix en la rondalla valenciana), accepta la proposta del cavall i, a banda, anar-se’n a córrer el món (p. 65).

Aleshores, En Joanet, qui fa de cap de colla dels tres germans, els comana que diguessen als seus pares que ell tornaria a cals pares, a veure’ls (p. 65). Immediatament, “En Joanet treu es cavallet de dins aquella cambra, s’hi posa damunt i aquell animaló ja és partit trot-trot, des d’allà, com un estel” (p. 65). El cavall, que té moltes vivències, li recomana tirar cap a cal rei, perquè, “d’allà, sempre traurem estelles, perquè ja es sap. ‘A la mar gran, hi ha el gran peix’” (p. 65). I així ho fan. I el rei els rep (p. 65) i En Joanet aconsegueix treballar per al monarca. 

Però molt prompte, alguns criats polissardos tracten que el rei rebutge En Joanet i li comenten promeses que ha fet el jove: un cavall d’or (p. 69), un ocellet d’or (p. 70) i, en tercer lloc, “una fadrineta de devuit anys tota d’or!” (p. 73). I, en el camí cap a la fadrineta d’or i molt ajudat per la saviesa i per la diligència del cavall (que actua amb molta espenta), es troba un lleó (p. 74), una balena (p. 75), unes formigues com també amb la caporal (p. 75). Aquests tres animals, en agraïment a la seua cooperació, li donaran una bolleta per a que ell puga agilitzar les coses quan ho necessite. En Joanet se n’apuja al cavall, fan via i troben la fadrineta (p. 75).

En les relacions entre el cavall i el jove, es plasma molt bé l’educació matriarcal, per exemple, quan En Joanet li comenta “digues coses! Som tot orelles per escoltar-te de tot quant em diràs!” (p. 76). Al moment, la fadrineta demana a En Joanet què és lo que vol i és ella qui marca les directrius:
“-Mira, idò -diu sa fadrineta-: vendràs per espai de tres dies damunt les nou des matí baix d’aqueixa finestra i, si no t’endevin cap dia a on hauràs jagut sa nit abans, jo vendré amb tu a cal rei” (p. 76). I, a més, en paraules del cavall a En Joanet, “ja veus que aquesta al·lota és més viva que una centella” (p. 78). I així ho fa En Joanet, i la jove sempre li ho encerta, ja que ella recorre a son pare, que sabia tot quant feien peixos, ocells i animals de pell,… però no de formigues (p. 82).

Un poc després (i ja amb la fadrineta), En Joanet, amb el cavall, veloç, se’n va cap a cal rei i, com que, durant el trajecte, ella es converteix en una fadrineta d’or, aplega daurada a cal rei (p. 87). El monarca li pregunta si el jove l’havia vista de carn i os. En Joanet li diu que sí i, com que el rei li demanava que tirassen el jove a la caldera però li concedeix un permís, En Joanet ho aprofita, recorre al cavall i aquest li aplanarà molt el camí i untaran d’oli el jove (gràcies a la generositat del cavall). A més, el rei, tractà de superar la mateixa prova de la caldera, però hi mor.

Aleshores, la fadrineta comenta que ella tria casar-se amb En Joanet, perquè “Ets tu que has guanyada s’acció” (p. 93), això és, el jove, i, a banda, tota la gent aprova el casament de la fadrineta i En Joanet (p. 93).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens, eixerides, amb reflexos i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què la dona tira creativitat i enginy a la vida és “Na Tricafaldetes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Així, comença dient que un home vidu tenia “una al·lotona que li deien Tricafaldetes, de bona pasta ferm, però més viva que una centella.

Aquell viudo es cansà d’esser-ho i escomet la senyora mestra de sa costura, que ja n’havia doblegats trenta” (p. 33) i, al moment, veiem que la dona és qui fa i desfà: “com son pare de Na Tricafaldetes s’hi arrambà a dir-li[1] cinc sous quatre sous, la senyora mestra va amollar un sí com unes cases” (p. 33).

Un poc després, llegim que Na Tricafaldetes no agradava la dona i, així, la muller comenta al marit que s’emporte la jove, de manera que la filla no torne més a casa. I, novament, la dona té la darrera paraula, com en dues ocasions més farà en fets semblants: “Aquell home, davant tals comandacions, es regirà, però ben regirat, i no s’aturava de dir:

-No hi ha remei: aqueixa dona meva m’ha de dur a piló!

(…) Aquell pobre (…) un dia, ben dematí, s’aixeca, crida Na Tricafaldetes i li diu:

-Anem a cercar un feix de llenya!

-Anem! -diu s’al·lotona” (p. 34).

I, com que Na Tricafaldetes sempre duia a maneta res per deixar pistes, en els dos primers casos, torna a casa, però, en el tercer (p. 43), la filla tira figues seques i, com que el pare portava un gos (el detall apareix, per primera vegada, aleshores), el gos se les menjava, perquè li agradaven.

Ara bé, Na Tricafaldetes, en lloc de viure dels plors, diu “Lo que m’interessa és veure si trob, a part o banda, qualque casa que em vulguen, maldament només sia pes pa.

I ja va esser partida tresca qui tresca per dins aquella garriga fins que, horabaixa, de tot, afina unes casetes blanques” (p. 43).

En una d’eixes casetes, una dona molt oberta, l’acull i, a més, li indica que el seu home és un gegant, el qual, en aplegar a casa, diu que sent olor de carn humana (com també ocorre en rondalles, per exemple, arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, Catalunya).

Aquesta dona, entre altres coses, la convida a fer faena totes dues, en lloc de carregar-s’ho només ella: agranar, tallar llenya i fer foc (p. 47). No obstant això, Na Tricafaldetes, descobreix una destral en la casa i, immediatament, veu que hi ha gat amagat i, en lloc de bufar al foc i, així, posar-se en la gola del llop (en aquest cas, simbolitzada per les brases del foc), ho fa a l’aire (p. 48) i, quan veu la dona molt a prop del foc, l’espenta i se n’allibera.

A més, Na Tricafaldetes diu tria “donar-ho a ses cames més que de pressa, que es gegant no m’aplec” (p. 49) i, amb la roba i amb una destral al coll, “ja li ha copat dins aquella garriga” (p. 49), és a dir, en l’aventura. En la garriga es troba amb el gegant, però ella, vestida d’home el rep i el gegant la pren per un llenyater.

Llavors, amb molt d’enginy i eixerida, tallen fusta… però a mida del gegant i, fins i tot, el convenç per a que es fique en un caixó en què ell cap. I ell, ingenu, s’ho empassa tot i “Na Tricafaldetes ja és partida a clavar sa coberta amb claus i més claus” (p. 55). Cal dir que, en els passatges entre la jove i el gegant, ella va associada amb la iniciativa, amb la creativitat i amb els reflexos i, per això, quan ell ja és dins i li demana que el deixe eixir, Na Tricafaldetes “va tenir es bagul as cantell des barranc, li pega empenta i es bagulot pren sa fulla cap avall!” (p. 55).

I, com que la jove, primerament, s’havia desfet de la dona del gegant i, ara mateix, ho fa del gegant, se’n va a cal gegant, arreplega tota una cambra de doblers, tot or i plata i, immediatament, fa via cap a cal rei: “Me’n vaig a contar-ho al rei, a veure quin camí em dóna.

Fet i dit, ja li ha copat cap a cal rei (…), demana per parlar amb ell i va venir molt de nou a tothom aquella al·lotona tant jove i tan etxerevida i tan resolta, i llavors no era gens mal feta ni malcarada, sinó tot lo contrari” (p. 56).

Un poc després, veiem que “el rei, que encara era fadrí, en romangué enamorat, però de tot de tot, i acabà per dir-li:

-Tricafaldetes, que vols que ens casem?

-Ja ho hauríem d’esser -diu ella.

-Idò, dins tres dies es farà s’esclafit! -diu el rei” (p. 56).

I, així, es plasma que, encara que Na Tricafaldetes (que és dona) no pertany a la noblesa i que el rei és qui li demana la mà (no ella, al rei), és la jove qui té la darrera paraula i, a més, amb sense pensar-s’ho dues vegades, li diu que sí.

Finalment, el rei envia una partida de carros a cal gegant, i, com que el rei pensa també en els habitants del seu regne i és molt obert, “Com el rei veu aquella doblerada tan grandiosa, passa per orde que ningú pagàs cap classe de contribucions pus, fins que haguessen gastades totes aquelles carretades de dobles de vint. I tothom ben content: ningú hi hagué que en protestàs.

I, dins tres dies, es casaren el rei i Na Tricafaldetes” (p. 56). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] A la dona de més de trenta anys, això és, a la segona muller.

“La meva àvia en deia un munt, de dites” (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup “Frases i dites en català”, sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’” (Glòria Reverter), “’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX” (M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’” (Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove)” (Maria Pilar Cabanes Borja), “’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’” (Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), “La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’“ (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

–Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’” (Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.

La dona, molt oberta, marca les directrius que ha de seguir l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme és “Na Roseta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. El rei, que era fadrí, fa unes dictes per a saber amb quina fadrineta es casaria (p. 35) i una dona supera la prova que posa el rei (p. 35):

“Vejam com se’n desfarà aquesta pitxorina! -deia la gent, com la veia que se’n venia tan resolta.

(…) Veu caure una fulleta rosa, però quasi no la deixà arribar en terra, sinó que la se posà d’amagat dins sa boca i la s’envià.

Tot d’una s’afica enmig de sa gent” (p. 36) i, immediatament, fa via.

Els criats del rei veuen que aquesta fadrina ha guanyat l’acció (p. 37) però se n’havia anat sense pensar-s’ho dues vegades (p. 37). Ara bé, aquesta dona farà que la seua filla, Na Roseta, vaja a costura (p. 37) i és allí on el rei veurà Na Roseta. I, com que Na Roseta compta amb el suport de la mare, qui li aplana molt el camí, el rei, a la tercera vegada que passarà per l’escola on es fa costura, ho té molt més fàcil.

Al moment, veiem que la filla, Na Roseta, es troba amb una velleta que li clava una agulla i, així, des d’aleshores, Na Roseta passarà a ser una colometa (p. 43) i, com que el rei, ara, no s’imagina que la colometa siga la filla, la portarà on ell anirà, començant per quan el rei tria anar-se’n a fora de Mallorca a trobar una dona amb qui casar-se i, així, poder tenir descendència. I el rei, junt amb set dels senyors, fa via en una barca (p. 44) i, un poc després, ja en la barca, “El rei pica de talons cap a ca seua a acomiadar-se de sa colometa blanca.

-Oh, colometa! -li diu ell- A veure què vols de fora Mallorca!, que me n’hi vaig, vejam si allà deçà trobarem cap al·lota as meu gust. Vejam què vols que et duga!

-Què vull? -diu sa colometa blanca- Ja m’hi faria ben contenta. Vossa Reial Majestat, si em duia pedra d’esclata-cor i un brot de murta florida.

-Vols res pus? -diu el rei.

-No, senyor rei! -diu sa colometa blanca.

I el rei, ja li ha estret cap a sa barca, s’hi torna a aficar i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, i, des d’allà, cap a fora Mallorca!” (pp. 44-45). Com veiem, és la dona qui marca les directrius i es fa lo que vol ella. Però, en la ciutat on aplegaran, el rei no troba una fadrina amb qui casar-se i tiren junta (un detall vinculat amb el matriarcalisme) i el rei, al capdavall, se’n va cap a una altra ciutat (p. 46).

I, en aquest segon viatge, també és la dona (ací, la colometa) qui dicta què haurà de fer el rei (p. 46) i, un poc després, serà una velleta qui comentarà al monarca què cal que faça per a trobar la fadrina (pp 46-47): anar a una muntanya (p. 47). El rei ho fa i, al moment, “cametes em valguen, per avall i cap a sa barca! Hi bota (…) i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, cap a Mallorca” (p. 47). I “El rei (…), lo primer que fa és donar sa pedra (…) i es brot de murta florida a sa colometa blanca” (p. 48) i, així, es reflecteix que la dona (ací, la velleta) salva l’home i que ell fa lo que li comenta la velleta.

Finalment, un criat del rei descobreix la colometa i què hi havia vinculat amb ella, el rei, al capdavall, es fia del criat i, així, el monarca llevarà l’agulleta que tenia la colometa (pp. 53-54) i… la colometa es torna la fadrineta (p. 54), Na Roseta, qui es casa amb el rei (p. 54), després que ella li haja indicat les condicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, amb molta espenta i molt oberta, respon que sí i salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, la qual figura en el Tom XVI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, llegim que hi havia una jove, Na Catalineta, que era eixerida i bona al·lota i que vivia junt amb son pare, vidu.

Ara bé, el rei dicta que, en un mes, haurien de partir del regne tots els hòmens vidus del país i que, posteriorment, sí que s’admetrien els qui, procedents de Mallorca, estiguessen casats (p. 96). Aleshores, el pare de Na Catalineta, un home amb poca espenta, s’embarca i, un poc després, veiem que “L’home deixà comanada Na Catalineta a una dona vella un poc parenta seua i, en es moment de partir, digué a s’al·lotona:

-Vaja, Catalineta! A veure què vols que et duga de fora-Mallorca[1]es dia que jo en puga tornar!” (p. 97) i, així, és la dona, primerament, la dona vella i, en aquesta conversa, la filla, qui porta els pantalons. I, com que la filla li comenta que lo que ell vullga, aleshores, son pare tria un raïm.

A banda, ja en una barca, el patró diu al pare de Na Catalineta que, si vol fer-se amb un raïm, haurà d’anar a cal rei Moro amb set pams de morro (p. 98), però… sense que el descobresca el rei Moro. I, llavors, sense pensar-s’ho dues vegades, l’home fa via i aplega on és el raïm, el cull i, com que el rei Moro veu el pare de Na Catalineta, i el pare li comenta que ella és “s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra” (p. 100), qui encara corre els setze anys (p. 100), el rei Moro el condona (p. 100) i li diu que hauran de fer uns pactes que, entre altres coses, inclouen que “d’aquí a un any i un dia, la m’has de dur, a ella, aquí” (p. 100). De nou, apareix el tema dels acords, tan vinculat amb el matriarcalisme i amb la història de la Corona Catalanoaragonesa.

Com que el rei Moro concedeix llicència al pare, ell fa marxa, es presenta en ca la seua dona i lliura un raïm a Na Catalineta (p. 101) i, quan ja porten quasi un any, la filla veu que canvia la cara del pare: “Sa vostra cara no ment! (…). Es cor m’ho diu, que teniu cosa; i ja ho sabeu que es cor no ment” (p. 101). Un altre detall matriarcal: la filla posa per davant el cap (la cara) i, en segon lloc, el cor i, així, no rebutja cap de les dues bandes, tot i que prioritza la primera que li ha dit.

A banda, com que Na Catalineta té molta espenta, comenta a son pare “Lo promès, sia atès. Jo no vull que facen de sa vostra paraula dolenta” (p.. 102) i, així, se’n van cap a cal rei Moro.

Ja en cal rei Moro, uns ombres faran costat i tractaran Na Catalineta com si fos una princesa i, igualment, el pare demana al rei que, “si és vostra voluntat de casar-vos amb sa meua filla, lo que vos deman, que la me tracteu bé” (p. 104). I així ho farà, el rei, des del primer moment. Un poc després, el monarca pregunta a Na Catalineta si ella voldria casar-se amb ell i la jove li diu que no desfarà la paraula de son pare (p. 104).

Igualment, el rei Moro diu a la jove que ell és un encanteri i que només la pot veure cada cert temps (p. 105). Cal dir que a Na Catalineta, tot i que romandrà en una torre i molt ben tractada (àdhuc, com una reina), també arrisca i, com ara, va avant per mitjà d’una claueta d’or que li ho posa molt fàcil i, com que es trobarà amb moltes dones que treballen per al rei (però que mai no li diuen per al rei Moro) i ella té molta paciència, un any i un dia després, en eixir el sol (p. 112), es trobarà ella amb un nin ros com un fil d’or (p. 112).

I, com que, a la cambra on era Na Catalineta, només podia accedir ella, però, en un passatge de la rondalla, també ho fan son pare i sa mare, la jove ha de fer via… i, així, carrega l’infantó, se’n va cap a unes casetes on troba “una dona d’edat damunt es portal” (p. 114), a qui ajudarà en les faenes de la casa i, a més, farà bona pasta amb les dues filles de la dona que l’acull.

No obstant això, com que el rei Moro visita la casa i ni amb la filla gran i Na Catalineta, ni amb la segona i amb la jove, veu la dona d’edat que s’ho traga la jove i, igualment, el rei Moro diu a Na Catalineta “Oh, Catalineta! Si tu et volies amollar de dalt a baix d’una torre que jo et mostraria, em llevaries d’encantament!” (p. 116) i la jove comenta tot lo relacionat amb son pare i amb el raïm, la madona, quan veu que el rei Moro oferia a Na Catalineta casar-se amb ella i que la jove fos qui el salvàs, la madona respon a Na Catalineta: “Hala, beneita, respon més que de pressa! Respon-li que sí!” (p. 118) i, així, l’encoratja i li dona molta espenta i, immediatament, Na Catalineta ho accepta (p. 118), ella fa marxa cap a llevant (p. 120) com també les dues filles de la madona i… es llança des de dalt la torre. Aleshores, el rei Moro, des de baix, l’agafa amb els braços i… es torna un senyor rei desencantat. La dona havia salvat l’home (p. 121).

Afegirem que, al capdavall, entre altres coses, “encara en feien més, d’ulls, aquella madona i ses seues dues filles, que el senyor rei i la senyora reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I, allà, tots plegats, el senyor rei i la senyora reina amb el seu infantó i aquella madona i ses dues filles d’aquesta, i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, es passaren anys i més anys” (p. 121).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment.

“Sa mare i la sogra són les que han pres les decisions” (Francisca Fernández)

General, ,

 

El 20 de gener del 2022 Francisca Fernández[1] m’envià un correu electrònic en què parla de la sogra (nascuda en 1936) i de la mare de la sogra, dues dones molt obertes, que portaven la casa i que eren les que decidien. Fins i tot, si només partíssem de la informació relativa a la mare de la sogra (perquè la filla d’aquesta havia nascut posteriorment a 1920), també ens reporta de temes molt interessants i es plasma el matriarcalisme. Diu així:

“Bona tarda, senyor Lluís,

Pel que conec de les històries de la meva sogra, nascuda l’any 1936, sa mare i la sogra sí [que eren les qui comandaven la casa i en les relacions amb els marits]. Elles són les que han pres les decisions, pràcticament, en tot.

L’àvia del meu home, sí la va conèixer i era una autèntica matriarca. Amb molt de caràcter, i ella decidia pràcticament tot. Sempre tinc l’anècdota del dia que me la van presentar. Em va dir: ‘-Com et dius, nena?’. ‘-Francis’. ‘-Quin nom és aquest?’. ‘-Francisca, però sempre m’han dit Francis a casa’. ‘-Vale, nena: jo et diré Francesqueta’.

Des d’aquell dia, em vaig enamorar d’aquella dona. Tenia fama que s’havia tornat ‘mansa’ amb l’edat, perquè tenia un geni, com es diu per aquí, que era la que manava. Va ser la primera dona en casar-se de blanc, al poble. Ella decidia quins terrenys s’havia de comprar, si es feien les permutes[2], les divisions i com s’organitzaven les tasques de la llar. La meva sogra va patir bastant perquè les dos xocaven, ja que ma sogra s’havia criat, dins de l’etapa franquista, molt alliberada vers els homes. No es volia casar, ni treballar al camp. Ella tenia una bona feina amb una bona família i no volia continuar la vida de pagès subordinada a una altra dona, amb tota la família.

La mare de la meva sogra també tenia molt de caràcter. De casada, treballava de taquillera a un cinema i, després de la guerra[3], va quedar viuda i no es va voler tornar a casar. Va tirar endavant amb un negoci de costura, treballant les terres del seu home i defensant-se dels interessos dels grans terratinents del poble.

Es va fer contractista per fer pisets. Llogava habitacions… Tot el que calia.

(…) Amb tot això, tot i que ma sogra també ha tingut el seu geni, ha estat molt bona persona amb mi. Jo vaig entrar a la família sent castellana i soltera amb una nena. Evidentment, ni una cosa, ni l’altra era lo que ella desitjava. Però em va agafar al terrat i em va dir ‘Nena, no tinguis vergonya de ser mare soltera que, aquí, totes ho hem fet abans de casar, només hi ha la diferència de la que es queda prenyada i la que no’.

Tinc moltes històries i fotos boniques.

(…) Moltes gràcies per la tasca que estàs fent.

Salutacions”.

Un correu electrònic que, quant a la manera de viure i d’actuar de les dones (àdhuc, de la mare de la sogra de Francisca Fernández), va en línia amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i amb la de moltes de les dones que apareixen en el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, sobre trementinaires, i amb la de moltes que han eixit en l’estudi sobre el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La dona que escrigué aquest correu electrònic acceptà, el mateix dia, la meua proposta de poder redactar jo el seu escrit escrivint un pseudònim en al·lusió a ella.

[2] Canvis de coses que hom posseeix.

[3] Tingué lloc entre 1936 i 1939.