Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Princeses (i dones) amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El príncep Corb”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom XIV, en què el rei i la reina tenen un príncep Corb i, entre altres coses, cerquen una jove que es vullga casar amb ell. I, així, “troben una bugadera que tenia tres filles (…).

Sa major nomia Joana; la segona, Miquela i, sa darrera, Catalina” (p. 101), tres jóvens amb molta espenta i molt obertes. En el primer cas, veiem que “vénen de cal rei a cercar-la amb tot s’acompanyament; ella surt tot enllestida (…) cap a casar-se amb el príncep Corb!” (p. 102),com també ho faran amb la segona filla, Na Miquela (p. 103). Però és la tercera de les filles, Na Catalina, una dona amb molta espenta i que marca les directrius al príncep Corb, des de molt prompte, a qui li compareix un jove (p. 106), a qui ella diu que es vol casar amb el príncep Corb (p. 106). I Na Catalina també parlarà amb uns altres dos que se li presenten (pp. 113-118) i, en el cas del tercer, és el príncep Corb (p. 117), però com que no pogué complir lo acordat amb el príncep Corb (p. 117), diu “Me’n vaig a córrer el món fins que l’hauré trobat[1]” (p.  119) i ja fa via des d’allà.

I camina caminaràs, veu un llumet blau (p. 119) i s’hi acosta a unes cases, on la rep la dona d’un gegant (p. 119), molt oberta, qui l’acull en sa casa (on també viu el primer gegant, com també en faran dos més en dues cases on la rebran dues dones) i  que diu a Na Catalina com es pot aplegar al príncep corb, després que li ho diga el gegant. Fins i tot, la tercera dona li comenta que el gegant coneix el príncep Corb i la dona li aplana molt el camí.

Un poc després, Na Catalina aplega al castell, però, com que no li donen posada, ella comença a filar amb una filoseta i a recórrer a lo que li havien donat cada una de les dones i que li ho posa molt més fàcil (una ametleta, una nou i una avellaneta). I, com que la reina sí que acorda que, finalment, Na Catalina puga entrar en el castell i veure-hi el príncep Corb, però el príncep veu que li donen dormissons, a la tercera vegada que Na Catalina accedeix al castell, per a veure’l, es troba que un criat avisa el príncep, el princep entra a la cambra i, ja dins, “el príncep Corb obrí els ulls i torna un bell jove, així com solia esser en estar (…) amb Na Catalina des que s’eren casats” (p. 134).

Aleshores, el príncep Corb diu a Na Catalina com el podria desencantar: “si tu just amb un buf fosses capaç d’apagar aqueixs set ciris, tots set d’un buf i d’una vegada, jo romandria desencantat” (p. 135). I Na Catalina, amb molta iniciativa, li respon:

“-Ja sé que faré! Ja ho sé! No hi ha un canyar per ací prop?

-Dins es jardí, n’hi ha un -diu el príncep Corb.

(…) -Tu deixa’m fer -diu ella-. Mostra’m es pas per anar as jardí” (p. 135). I el príncep Corb, molt col·laborador, li respon a partir de les preguntes que li fa ella. I, immediatament, ella, amb molta espenta, bufa i “es set ciris s’apagaren (…) i Na Catalina i el príncep Corb es trobaren a ca seua, davant son pare i sa mare i tota la cort, que, justament, estaven aplegats tirant junta per veure qui havia d’esser s’hereu de sa corona.

El príncep Corb i Na Catalina contaren tot lo que havia passat. Tothom va veure aquell bell jove” (p. 136) i tots acceptaven que aquell jove era el príncep Corb.

Aleshores, el rei i la reina s’aferraren per ell, abraçaren Na Catalina i, al capdavall, el príncep Corb i Na Catalina es casaren.

Finalment, afegirem que, uns altres passatges de la rondalla “El príncep Corb”, en què es plasma molt el matriarcalisme, és quan les dones dels tres gegants indiquen als marits com han de fer moltes coses relacionades amb la casa, com ara, torcar-se els morros o escurar-se les dents (p. 120) i, així, ells fan lo que els dicten les dones. Novament, veiem que la dona, a més d’estar ben tractada, actua amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] El príncep Corb.

Agraïment per l’educació, matriarcal, rebuda

General, , , , ,

 

Tornant al tema de la dolçor i del seu vincle amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb l’educació matriarcal, direm que el 22 de novembre del 2021 accedírem a un article que consideràrem adient per al tema de l’educació, en aquest cas, a partir de com era una dona de huitanta anys i que reflectia molt la cultura matriarcal, “Verbs de gratitud a una dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/11/16/227732/verbs-de-gratitud-a-una-mare.html), de Miquel Àngel Limon, eivissenc, i publicat en el diari “dBalears”, en què l’autor es dirigeix a sa mare: “Abraçada per un estat de plàcida salut i acomodada en una dolça serenor anímica, hau travessat, mare, la ratlla dels vuitanta. (…) Que en pugueu complir molts, un gavadal a vessar! (…) com voldria un eivissenc de debò, un d’aquells tipus de saviesa pagesa d’ull viu, caldrà que us escombi: ‘Molts anys i bons!’. La raó entera assisteix els estimats pitiüsos, perquè, així que estan freturats de bonesa, que ho són de feixucs, d’insofribles , els anys! Per ventura, però, no és pas el vostre cas, mare”.

A banda, ens introdueix en el tema de com treballava la dona i, com podem intuir, com es relacionaria amb els altres i com seria la seua manera d’entendre la vida i, de pas, l’educació, en aquest cas, matriarcal: “Gràcies, mare perquè seixanta anys dels vuitanta heu estat model soberg[1] de servei actiu, de renúncia, de sacrificis, de donar sense rebre, de cobrir, de consolar; d’ensenyar, d’explicar, de guarir, de sofrir. M’heu donat les dues substancials dimensions humanes que més importen en l’animal racional. D’un cantó, m’heu atorgat la vida física, vull dir que m’heu proporcionat l’existència (…). En segon lloc, m’heu dat la consciència d’existir -açò és, la llengua com a eina per interpretar el món interior i exterior. I, així, amb l’instrument de la llengua m’heu dat armes per evolucionar en el camí que ens pertoca de recórrer: pensar, creure, sentir, aspirar, lluitar i ser”.

En línia amb aquestes paraules, el 22 de novembre del 2021, posí un post en Facebook, relacionat amb l’educació matriarcal, plasmada en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom XV, i, per exemple, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Nair Ines Berrocal ens comentà “Es meu padrí era de poc xerrar, i sa padrina era molt dolça! Varen venir a Argentina en es 1906”. 

Adduirem que la dolçor no és, per dir-ho així, cosa de dones i que, entre el 2009 i el 2014, que poguí parlar amb persones nascudes, com a molt, en 1930, fins i tot, de terres castellanes, copsí major obertura als altres, un parlar més savi, més forjador de ponts entre generacions distintes, i encara recorde la imatge d’un amic, Julián, natural de Narboneta (una població castellana), qui, amb uns noranta-cinc anys, obrí els braços a un xiquet d’uns tres anyets, a tot estirar, que anava acompanyat d’una dona d’uns seixanta. Podríem parlar de quatre generacions en una plaça d’Alaquàs, població on visc des del 2009. 

Això sí, en moltes rondalles en llengua catalana (més de les que m’imaginava en un primer moment) i, totes elles de fa uns quaranta anys o arreplegades en 1930 o abans, es plasma la dolçor i, a més a més, és considerada un punt clau per a que una dona gran i amb saviesa, trie fer costat a un jove.

Igualment, diré que preferesc raonar amb persones així: són més simpàtiques al llarg del dia rere dia. 

Agraesc la participació i, en temes com aquest, més encara, de les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] Notable.

 

 

 

Les rossinyoles, com moltes dones, viuen i actuen

General, , ,

 

Un dia, un col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Claparols, en la rondalla mallorquina “Es rossinyol i sa rossinyola”, que figura en el Tom XIV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que “A Son Selles, possessió (…), hi havia un cirerar molt gran, i hi cantaven una mala fi de rossinyols, en venir es bril” (p. 54), és a dir, el xiulet que serveix com a reclam. I un rossinyol que es planyia que tots els dies veia lo mateix i que tenia més cireres que no en volia, però que no tenia companyia, diu “me’n vaig a cercar-ne una, de rossinyola” (p. 54).

“Vola qui vola des d’allà, i mira qui mira, en trobava així mateix, de rossinyoles, però totes ja tenien es seu rossinyol i no hi havia que demanar-los de noves.

A la fi, en troba una as torrent de Sa Branca (…) i ja l’ha escomesa” (p. 54) i, així, per a temptar-la, li diu “Saps que hi deus anar, de prima de lloms…! Ca, ca! Això no és viure! I tota sola, per afegitó… Si tu et volies aplegar amb mi, saps que ens hi aniria de bé!” (p. 55). Ella accepta la proposta, d’anar al cirerar de Son Selles, “a on hi ha tantes de cireres per llarg, tantes en menges…

-Feta està sa barrina! -diu sa rossinyola.

S’apleguen i, cap as cirerar falta gent!” (p. 55).

Veiem que és la dona qui tria quan l’accepta com a company de viatge i, a més, la proposta que li fa. Ara bé, molt prompte, apareix l’amo de les cireres, que les tenia ben geloses (p. 55). I com sent d’una cantòria (p. 55), agafa l’escopeta i despara cap a on la cantòria era més forta, això és, de manera que “un parell de perdigons fregaren sa rossinyola” (p. 55). Un exemple de matriarcalisme.

I, un poc després, com en moltes rondalles, veiem que moltes dones (ací, representat per la rossinyola, són més d’acció que de teoritzar): “Així va això? – diu ella. Cap as torrent de Sa Branca me’n torn!” (p. 55). El rossinyol li respon:

“-Espera!, espera, dona! -deia es rossinyol, ençalçant-la[1]-. No sies tan poruga, que no hi ha tant per tant, tampoc! No ho paga es parlar-ne per un parell de plomes! Si això, ens hi veiem cada dia!

-Però no m’hi vull veure jo! -deia sa rossinyola, volant com la bala. (…) M’estim més es quatre mosquits i llavoretes des torrent de Sa Branca, allà on ningú em diu fes-te ençà, fes-te’n enllà, que no tot són ses cireres i es cirerers de Son Selles” (p. 55).

I no quallà l’enginy del rossinyol. La dona, com en la vida diària de moltes dones en parelles catalanoparlant, i, més encara, nascudes abans de 1920, molt més d’actuar que de posar-se a meditar. I encara hi perduren, moltes dones en parelles així.

Un fet semblant em passà el 23 de novembre del 2021, quan un home (qui, després, em diria que tenia trenta-tres anys) m’envià un missatge en què, a banda de no acceptar la meua visió sobre el terme “matriarcalisme”, em convidava a teoritzar, a què li contestí: “Gràcies (…).

Jo, que tinc ja cinquanta anys, no teoritze. Visc i actue.

El meu joc preferit és volar un catxirulo”, joc en què no es viu, precisament, teoritzant, sinó responent i obert als altres i a lo que passa pel món i que va molt unit al mètode científic. I, així, de manera oberta, aconsegueixes que, per exemple, aquest home, al capdavall, t’escriga “Que et vaja bé en la tasca que fas”  i li respons amb un “Gràcies”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, el rossinyol també feia marxa.

Dones que continuen la cadena, amb molta iniciativa, empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

També en relació amb l’educació matriarcal, el 19 de novembre del 2021 escriguí un post en Facebook que incloïa “¿Què és lo que més vos ensenyaven les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Afavorien que participàsseu en el barri on vivíeu i que fósseu persones molt obertes i interessades pels altres? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 19 de novembre del 2021, ens comentaren “Lluís. A ca meva, eren unes persones generoses i bondadoses. Sempre van ser oberts a tota mena de persones, fossin com en fossin i  d’allà on fossin. Crec que ells, amb el seu fet obert a les persones que convivien en la Barceloneta[1], em van fer oberta i generosa amb tothom. La mare i l’àvia es guanyaven la vida venent en un quiosc, i també la marona[2], que va obrir una botiga de queviures a la botiga on vivien els meus pares Lluïsa i Manel.

L’avi estava malalt, tenia quistos al cap, d’haver patit el tifus. Les dues anaven i formaven una coral. Ma àvia li deia, a sa nora: ‘On està la nena’. Anaven al Born[3], a comprar la teca per a vendre, i el camàlic, quan no els cabia en el carretó, els portava fora al xamfrà del carrer. Ma marona va plegar abans que jo a la comunió: tenia una llibreta plena de deutes que li devien i mai, mai va demanar a ningú que li tornessin res del que li devien. Ho va perdonar. Ella i l’àvia també havien passat misèria i coneixien el que es passava” (Ramona Ibarra Solà), “Valors com l’esforç, responsabilitat, empatia, generositat, sense discriminar a ningú” (Maria Grimau), “Respectar gent gran, ser educats i tirar les coses a la paperera” (Roser Mas Bel), “I no llençar mai el menjar. Això era sagrat” (Carme Alsina Sánchez).

En relació amb aquest tema, en el grup “Dialectes”, el 19 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “Sí. Casa nostra sempre estava i està oberta”. I, al moment, li escriguí “I ma casa, com també la dels meus pares.

Des de xiquet, he viscut lo que es diu ‘esperit de barri’ i ‘l’esperit comunitari’, perquè, en el carrer on vivia, hi havia la imatge d’un sant (en el carrer Sant Antoni) i hi havia molta obertura, molta sensibilitat i molta col·laboració entre els veïns i cap als altres.

Hi vaig viure fins als trenta-huit anys i, quan hi vaig a veure els meus pares, encara el percep.

Està en una població de més de 30000 habitants, a pocs kilòmetres de la ciutat de València” . I Montserrat Morera Perrramón m’afegí “Nosaltres, a Manresa, en un carrer que abans era ple de pagesos que feien verdura”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 19 de novembre del 2021, Vicent Pla em comentà “Jo, lo que recorde, de quan era xicotet, en la dècada dels ’50, és que hi havia molta por i ens obligaven a anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, etc., etc..

Ara bé, ens ensenyaven a ser respectuosos, més educats i a obeir als pares.

Eren altres temps. Ni millor, ni pitjor”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 19 de novembre del 2021, Angela Bosch Jerez ens escrigué “Vaig combregar el 1970. Mumare em va donar l’opció de regalar el vestit a una nina de l’escola, que no li’l podien comprar. Li’l vaig donar, i molt contenta de fer-ho”. 

El mateix dia, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores (quasi tots els que figuren ací) i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena” . I jo, com moltes persones que conec, la continue.

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] La Barceloneta és un barri mariner de la ciutat de Barcelona.

[2] Forma familiar de dir “mare” i sinònima de “mareta”.

[3] El Born és un barri de Barcelona.

Dones que marquen la pauta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, En Bernadet, segueix les indicacions d’una dona vella però molt oberta i que li ho posa molt fàcil, és “La princesa Aineta”, la qual està en el Tom XIII. En aquest relat, un rei que tenia tres fills els diu que “Tendrà sa corona aquell que, dins un any i un dia, se’n vénga casat amb s’al·lota més garrida, més llesta i més xeravel·la, perquè no em vénguen amb gent lletja, aturada i mújola[1]” (p 129) i tots tres prenen un cavall i un bossot de dobles de vint i fan marxa (p. 129). Els tres, quan es separen, acorden veure’s un any i un dia després en l’entreforc de tres camins en què cadascú en tria u. En Bernadet, a diferència dels altres dos, anava a per una que complís les tres condicions que els havia posat son pare, el rei, en lloc de conformar-se amb la primera jove que trobàs. I això serà decisiu al llarg de la rondalla.

El jove, molt prompte troba una jaia que, com en moltes rondalles, demana compassió, per l’oratge fred que fa, i, En Bernadet, immediatament, la puja i li pregunta si és de la ciutat que hi ha molt pròxima a on són en eixe moment, i la velleta li respon que sí. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, “Posa sa jaia a ses anques des cavall i cap a la ciutat! La du as seu casull, li posa dins sa mà un quern[2] de dobles de vint, se’n va al senyor rector d’aquella parròquia i li deixa un quern d’aquelles rotlanes grogues (…) perquè assistesca, en esser necessari, a aquella jaia; se’n torna a sa jaia i li diu que, en haver acabades aquelles dobles de vint, que vaja al senyor rector i n’hi donarà més” (p. 131).

La jaia, ràpidament, li ho agraeix i En Bernadet pensa que la velleta pot saber “lo que, fins ara, no he pogut trobar. Podria esser molt bé que en sabés qualcuna, d’al·lota tal com jo l’he mester. Podria esser molt bé que em sabés donar camí per trobar-la!” (p. 132). I, efectivament, la dona sí que ho sap i, així, li aplana molt el camí. I, de nou, veiem que la velleta (i, així, la dona) és qui ho posa molt fàcil al jove i, com es sol dir, el salva, com en moltes rondalles i com en molts comentaris en què es plasma que és la dona qui porta la casa avant… i més:

“-Prou que en sé una! -diu sa jaia-: la princesa Aineta.

-Ai, la princesa Aineta! -diu En Bernadet” (p. 133).

Serà l’obertura, el seguiment de les directrius de la jaia i l’espenta del jove lo que permet que En Bernadet, àdhuc, tot i que veja que la reina (i més personatges vinculats amb ella, son ratolins o rates), podrà veure-la en forma humana (com una jove). Però una jove que marca la pauta d’altres personatges, com ara, quan, en u dels últims passatges de la rondalla, llegim que la princesa Aineta, “com veu Na Passa-vents que arribava (…), s’exclama:

-De bon toc arribes! Deixa’m aquí es gerricó, es mirallet, sa pinteta i s’ampolleta de ses bones olors; i sa caixereta posa-la’m en sa represa des capçal des llit.

Na Passa-vents ho feu així” (p. 160).

I, un poc després, aquella rateta passa a ser una dona a qui En Bernadet veia que, “com més anava, més garrida i galanxona tornava” (p. 160). A més, com que el jove ha seguit la pauta que li havia ordenat la jaia, N’Aineta es presenta al rei (que és el pare d’En Bernadet). Això sí, ella li indica què no vol que faça ell i, En Bernadet li respon “Per mi, no es perdrà” (p. 160) i, així, accepta lo que N’Aineta li havia comentat i es fa lo que vol la dona.

Immediatament, veiem que “la princesa Aineta, (…) quan En Bernadet li va dir ‘Aineta, ja és s’hora!’, obrí aquella caixeta de llenyam vermell, forrada de vellut verd, i dedins hi va haver un vestit sa cosa més preciosa (…), i, llavors, un cotxe tot d’or i sis cavalls amb ses potetes de plata i ses guarnicions d’or i sis cotxers, tots vestits d’or.

N’Aineta i En Bernadet s’afiquen dins es cotxe i cap allà on el rei estava aplegat amb tota la cort!

Com hi són davant, davallen des cotxe, entren dins sa gran sala i En Bernadet diu:

-Vet aquí sa meua dona! Això és ella! Si ens hem guanyada la corona, que ens la donin!” (p. 161).

I, al moment, el rei i tota la cort diuen “vostra és s’acció! Vostra és sa corona!

I què fa el rei? La se lleva des cap i la posa a En Bernadet i a la princesa Aineta” (p. 161).

Finalment, N’Aineta admet les dones dels germans d’En Bernadet i, quant a En Bernadet, accepta els seus dos germans, tot i que havien actuat de manera diferent a ell (p. 162).

Com veiem, tant la dona (bé vella, bé jove) és qui diu què ha de fer l’home i, a banda, ell accepta seguir les seues indicacions i ho fa considerant que elles el tracten bé, amb molta sensibilitat i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Que parla poc.

[2] Conjunt de quatre coses.

La cultura matriarcal d’àvies i mares, molt oberta

General, , , ,

 

Rematant els comentaris de floretes i paraules d’encoratjament de les àvies, en el grup “Cultura mallorquina”, el 13 de novembre i posteriorment, ens comentaren “La meva tieta Joanaina em deia ‘reina de sucre’, ‘alhaja’, ‘bona’, ‘confitet dolç’” (Conxa Tomàs Feliu), “’Ets una joia’, ‘vals un món’, reina meva’, ‘reina de sucre’... Ho he sentit a dir” (Maria Perelló), a qui Eulàlia Vallvé Vallori li respon “Titona” i que “Sa meva padrina m’ho deia” i que Catalina Marimón Riera comenta “Sííí, jo també”. A més, Francoise Ramon escriu que “Sa meva mama em deia sempre ‘reina’.  I jo, a sa meva neta, li dic sempre que és ‘sa meva perla’”. Uns altres comentaris: “’Alegria’, ‘alegriona’ (referint-se a un infant)” (Tot Herba), “Sa meva padrina i ma mare també eren mallorquines i així xerraven i em deien ‘perla’, ‘reina’, ‘garrida’” (Catalina Portell Buades).

En relació amb les frases que deia la iaia de Montserrat Cortadella i que hem plasmat ací, el 13 de novembre del 2021, Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) m’envià una missatge que deia “Igualment, hereu”. I, immediatament, ens escriguérem aquests comentaris:

“-¿Com és que m’has escrit ‘hereu’?

-A la Catalunya Vella, dir a un ‘bordegàs’, dir a una persona ‘noi’, ‘hereu’, és una forma amical de dirigir-se.

-Gràcies, Miquel. No ho havia sentit mai, però sí, per exemple, ‘rei’, a persones de la generació anterior a la meua o més velles.

Nasquí en 1971.

-Es deia a la ‘Catalunya pairal’: hereu noi, trempat i simpàtic… Els hereus solien ser així i, n’hi havia, també, ‘l’hereu escampa’: tenia les mans foradades.

-Informació molt valuosa, la que m’escrius.

Justament, ahir, comencí a arreplegar comentaris sobre paraules amb què les àvies encoratjaven (o amb que s’adreçaven) als nets.

I me n’escriuen molts.

-Aquí, els avis deien als nets ‘vailet’, ‘mainada’. Un noi gran era ‘bordegàs’ o un ‘galifardeu’.

I hi havia el conco[1] i el fadristern, l’hereu i el fadristern”.

Ara bé, com que les àvies també educaven i volíem arreplegar informació referent a què era lo que en destacarien de positiu (com també de les mares, sempre que haguessen nascut abans de 1920) i, més encara, tenint en compte que la participació vinculada a les floretes, a les paraules d’encoratjament, etc., resultava interessant, el 13 de novembre del 2021, fiu una pregunta en Facebook sobre la manera d’educar. En línia, òbviament, amb el matriarcalisme. I podem dir que fou molt bona, l’acollida d’aquest tema, fins al punt que, dos dies després, el 15 de novembre del 2021, encara era interessant el nombre de persones que ens informaven. I molt l’interés pel tema.

Des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que ens aportaren les seues vivències, ja que compensen el silenci que hi ha hagut a nivell administratiu, escolar, universitari, i, per descomptat, mediàtic, però que només anant als altres (ací, en relació amb catalanoparlants), podíem compensar i, així, reflectir que, com em digué Pere Riutort (el 16 de desembre del 2020), “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Per a qualsevol persona que haja llegit moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, o bé de les valencianes arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell (més de cinquanta) i per Joaquim G. Caturla (quasi setanta i, com en el cas de l’altre valencià, a primeries dels anys huitanta del segle XX), és innegable que plasmen una realitat on hi havia molt bona relació entre pares i fills i entre àvies i nets i que, a hores d’ara, no es comenta en molts papers oficials i que, per això mateix, hem considerat escaient afegir ací. Al capdavall, diré que és u dels meus punts preferits de la recerca i u dels meus temes prioritaris des de fa anys.

El post (en la part relativa a la pregunta) deia així: “¿Què destacaríeu, de positiu, de la manera d’educar de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

(…) (Només escriurem els comentaris que s’ajusten a les preguntes)”.

Tot seguit, les respostes. Montserrat Cortadella, en un correu electrònic que m’envià el 13 de novembre del 2021, m’escrigué “Rectitud, constància, carinyo”.  En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “La urbanitat, que la tinc gravada a foc” (Fermin Colomer Leche), “La millor educació, un bon exemple i molt de respecte” (Carles Barberà Escrivà), “La bona educació, el respecte i tindre paraula” (Majo Ortells), “El valor de las cosas y el esfuerzo para conseguirlas” (Amparo Navarrete), “Ser honrada, que les dones poden ser fortes i ser capaces de tot” (Mercedes Martínez Martínez), “Millor lletra, les àvies que les mares. No fou casual, pense jo” (Juanjo Pastor Trashumant), “El respecte als majors i a les autoritats” (Enric Estruch Ferrando).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens escrigueren “Que les mares ens feien anar bastant drets i les àvies, obedients, seguien la pauta!

Però, vaja, a casa meva no ho eren tant com altres” (M  Teresa Hortoneda), “El pare, del 1920 i la mare, del 1921; i l’educació rebuda fou la d’emmirallar-se amb ells: bones paraules, bons consells i, amb això, em varen tenir prou. Amb els padrins, respecte i estimació”[2] (MAria ISabel Civit POrta), “De les meves àvies, no recordo massa coses, però sé que eren molt treballadores i complidores, com la majoria de dones que no eren benestants.

El sentit de la responsabilitat potser seria el tret més remarcable” (Assumpta Capdevila), “A casa dels meus avis, tots estàvem en postura recta i ‘correcta’(…) i, sobretot, ningú s’aixecava de taula fins que estàvem tots de menjar. I, a casa, ho hem continuat fent” (Anna Roca).

En el grup “Dialectes”, el 13 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Sens dubte, la transmissió de tota la tradició de rondalles, faules, miracles de sants, històries de lladres, anècdotes familiars… I, tot, de manera oral” (José A. Ortega), a qui, un poc després, Roser Alegre Verdú li escriu “També inclouria, amb tot el que has nomenat, la saviesa culinària de les àvies. Déu n’hi do, quines receptes! Per llepar-se els dits!”; “Una àvia em deia que si, perquè ella portava dol, per ella, [jo] no anava al ball, s’enfadaria molt.

La mare ens deia que no hi havia cap feina que fes una altra persona que no poguéssim fer, fos home o dona” (Marina Josa Vellve), “Unes dones molt treballadores!” (Júlia Aixut Torres), “De la meua àvia, vaig aprendre a jugar a cartes, al cinquet, a la brisca, al set i mig.

Tot es basava en la tradició oral: contalles familiars, anècdotes…

Però ella no era una dona molt corrent per a la seua època. Mai em va ensenyar a cuinar ni cap feina de casa, només volia que estudiara.

L’ensenyança més gran que vaig rebre d’ella era que jo valia molt i podia fer qualsevol cosa: treballar on volguera i no tenia que rendir comptes a ningú” (Isabel Ribes), “Momare, si jo deia ‘Això no ho sé fer’, em deia  ‘Ningú ha nat a lo sabre’[3]” (Joana Triay), “Quant a la mare, no sé què dir, perquè com, qualsevol mare, fou excel·lent” (Nopleguem Clat), “El fet que ma mare m’ensenyàs que una dona no havia de dependre de ningú, econòmicament, que s’havia de valer per ella mateixa” (Dolors Aguiló Tarongí). 

En relació amb aquest tema, recomanem la lectura del llibre “El Comú Català”, de David Algarra Bascón (escrit en el 2015), com també la consulta de la seua pagìna de Facebook: “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”. Aquest llibre, com es sol dir, m’obrí els ulls en molts temes.

Afegirem que hui, 15 de novembre del 2021, he pogut veure en Internet que són molt poques les entrades en llengua catalana relatives a l’educació matriarcal. 

Finalment, una puntuació: l’educació matriarcal també la transmeten hòmens i no es limita a teoritzar (el “si” de què parla Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, sinó en el “sí”, que escriu tot seguit en la p. 200), ja que es fonamenta en viure i actuar.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, en relació amb Catalunya, on nasqué Miquel Torner de Semir, figura com “Fadrí vell, que generalment queda a la casa pairal governada per son germà l’hereu”.

[2] Com a detall, direm que l’ús de la forma “´vós” representa dues coses: el respecte i la confiança. No es considera tan formal com el “vostè” i és menys informal que el “tu”.

[3] “Ningú ha nat a lo saber”.

“Sa madona du es maneig” i més, però molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la “senyora ama”, de la “mestressa” i de la “madona”, adduirem que, en l’article “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià” (https://issuu.com/ajuntamentdecalvia.comunicacio/docs/revista_entorn_12_personatges), de la investigadora Bàrbara Montoya Boix, publicat a principis del 2021 en la revista “Entorn de Calvià” (no. 12), per l’Ajuntament de Calvià, població de les Illes Balears, podem llegir que “aquestes succintes línies pretenen posar la mirada sobre la figura de la madona. Sembla un terme amb què tots estam avesats, i familiaritzats, però ja no entès com a ‘muller d’un amo de possessió’, sinó com el mot general que s’utilitza avui dia, sinònim de mestressa. (…) Però sempre es coincideix amb el fet que els seus eixos eren el manteniment i neteja de les cases i l’alimentació” (p. 81).

A més, afig que “ens ha arribat informació molt interessant, en especial, dels anys 40 i 50 [del segle XIX]. Aquesta és la història de Margalida Jaume, una dona que va fer de madona en diferents possessions de Calvià i que reflecteix les característiques de poder, força i prestigi d’aquesta figura. Els documents que se n’han conservat permeten entreveure aspectes d’interès que s’allunyen de les tasques de neteja i cuina que sempre s’atribueix a la madona” (p. 82), detall que està ben plasmat en rondalles mallorquines de fa més de cent anys com també, com ara, entre altres, però valencianes, arreplegades per Joaquim G. Caturla a primeries dels anys huitanta del segle XX.

De fet, Bàrbara Montoya comenta que, “En els documents que hem consultat es pot veure com Margalida Jaume queda al capdavant de les gestions de què s’ocupava el marit. Així, trobam un llibre en el qual es deixen per escrit notes que semblen ser comptes de compravenda marítima de Margalida, sempre acotada com a hereva de Joan Salom” (p. 83).

Quant al fet que la dona tenia un paper més actiu i més ben tractat i com, més d’una vegada, hem trobat en més d’un document en Internet (alguns, realitzats per estudiants universitaris en els darrers anys), podem dir que, “com ha quedat palès, Margalida Jaume té potestat de signar contractes. Tant és així que hi ha un llibre on es pot veure la relació contractual entre ella i una senyora propietària” (p. 83), de l’any 1843 i signat per Josefa de Salas: “Això és ni més ni menys que un afer, un negoci, de dona a dona, perquè queda palès que Margalida Jaume lloga la possessió de ses Barraques i en fa un primer pagament amb el qual ja deixa abonats dos dels tres lliuraments de doblers que havia de fer, la qual cosa la converteix directament en la seva conductora (…) o madona” (p. 84).

Un article que, des del primer moment, consideràrem molt interessant en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ben plasmat en moltíssimes rondalles mallorquines, valencianes i, per descomptat, en la realitat, en què la dona apareix com una persona que, encara que mana i, fins i tot, fa gestions, també és molt oberta.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

‘Senyora ama’, ‘mestressa’ i ‘madona’, més que tractaments a dones

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben vist que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb altres detalls, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, quan, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què relació amb les formes “senyora ama”, “madona” i “mestressa”, per a saber quines n’utilitzaven, com era tractat el seu avi per part de la muller (i com ella per part de l’home).

 

En el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer: “Porta-li, açò, a Marianeta, a Carmen ‘la carretera’, a la tia Amparín, a Sunsi…”. I més comentaris, en el mateix grup, foren “’Mestressa’, a Tarragona” (Francisca Farre), “Mestressa, a Barcelona, i diria que a Catalunya en general” (Rosa Garcia Clotet), “Mestressa” (Rosa Canela Vies), “’Madona’, an es pobles, Mallorca. A Palma, ‘donya Margalida’” (Catina Andreu). Igualment, Lina Palou, ens escrigué un comentari que diu així:

“Madona de Sa Cabana,

aixecau-vos dematí,

i veureu[3] el sol sortir

vermell com una magrana”. També afegiren “Senyora ama’, a la Vall d’Uixó” (Fernando Roig) i “A Lleida, ‘mestressa’” (Maria Pons).

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’agost del 2021, ens comentaren “’Mestressa de casa’. ‘Ama’  és castellà. O, dit d’una altra manera, la persona que ho fa tot” (Elisa Serramià Ramon), “’Mestressa’, al Bages” (Roser Rojas Simats), “’Mestressa’, Urgell” (Rafael Martí), “’Madona’, a Mallorca. I si va acompanyada del nom, ‘madò’” (per exemple, madò Pereta)” (Àngela Puig Pozo), “’Madona’, a Mallorca. ‘Madò’ es reservava per a les dones dels missatges, que eren tractats no de ‘l’amo’ sinó del ‘sen’” (Lluís Massanet Galmés), “A Vic, ‘senyora ama’. I ve de lluny: La nadala ho diu: ‘Senyora ama, / senyora ama, / tape’ns que ací fa fred’” (Magda Lozano Mascarós), “Senyora de la casa” (Jösse Terricabras Mas), “Mestressa” (Pilar Zaragoza Esteve), “’Mestressa de casa’! I, a moltes cases, ‘EL PAL DE PALLER’!!” (Maria Estrella Ferrer Tallada). El comentari següent al que adés hem llegit, diu així:

“A sa madona de Sa Torre,

 es pa negre li fa mal,

però no n’hi fa es pardal,

quan el té dins sa cotorra” (Jaume Capó), que es tracta d’una cançó eròtica prou coneguda en les Illes Balears. Més comentaris, en el mateix grup: “Mestressa” (Alejandrina Serrano), “Madona” (Maria Galmes Mascaro), “A casa meva, Barcelona, a la iaia, li deien senyora Amèlia i, a l’altra, senyora Pepita; els nets i fills, iaia i mama respectivament. Els hi deien ‘mestressa’, però poc” (Amèlia Llauradó Rubinat), “Madona” (Miquel Monserrat Ferrer), “’Mestressa’, al Penedès. Encara s’utlitza força a les cases catalanoparlants” (Pere Ramon Nadal), “’Mestressa’! Jo, de vegades, ho dic a les netes: ‘Eh, tu, mestressa!’. Tarragonès” (Obdulia Bofarull).

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 d’agost del 2021, ens contestaren “Els avis sempre deien ‘mestressa’. A mi, em diuen ‘mestressa’, però, quan vol tocar el voraviu, diu, per exemple, ‘PREGUNTA-LI A LA JEFA’” (Montserrat Cortadella), “A casa, deien sempre ‘mestressa’” (Venus Ona), “Nosaltres teníem restaurant i la cuinera era la mare. Tothom li deia ‘Mestressa, què hi ha per dinar?’” (Germana Fargas), “La meva iaia de part del meu pare era catalana i deia ‘mestressa’” (Montse Canal Pardo), “Mestressa” (Maite Mestres Brucat), “A Catalunya, sempre he sentit dir ‘mestressa’” (Maria Rosa Soto Paloma), “Sí, ‘mestressa’” (Maria Dolors Masgoret), “A casa de la meva família (pares i germans), perquè l’avui patern va fugir i abandonar la família i, el matern, entre guerra, camp de concentració, ‘mili’, que el van represaliar, a més, que era un home amb poca personalitat, sempre va ser un matriarcat: l’àvia, la mare (perquè el pare viatjava o treballava) i, ara, una germana meva, soltera, amb els dos germans i nebots que es deien. A casa, no; tracto; tractem que sigui paritari i complementari” (Xavi Peco).

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 d’agost del 2021, els comentaris foren “’Mestressa’, aquí, sempre s’ha dit o deien, a sa dona que era s’encarregada d’una empresa o d’un grup de treballadors” (Margarita Saez). Cal dir que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover apareix molt la paraula “madona”, però no “mestressa”. Unes altres respostes foren “Per ca nostra, ‘madona’” (Maria Vidal Espin), “Al Llevant de Mallorca, dèiem ‘madona’. La paraula ‘mestressa’, era quan ens referíem a qualsevol dona professional, fos cosidora, regentàs un negoci…” (Rosa Galmes).

Afegirem que, un article relacionat amb les Illes Balears, que aporta molta informació interessant sobre la “madona” i a què es pot accedir en Internet, de Bàrbara Montoya Boix, és “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià”.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

[3] En l’original, “voreu”.

Dones que trien l’home (i més), amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, en aquest cas, En Bernadet, segueix les indicacions d’un cavall (detall que, des de molt prompte, associí a la dona), és “En Mercè-Mercè”, la qual figura en el Tom XIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi ha un passatge en què el rei decideix casar les tres filles que tenia (p. 94) i, després, la filla petita li demana fer-ne unes segones en què totes les persones del regne puguen aspirar a casar-se amb ella: “Les faça Vossa Reial Majestat! -diu ella. Però que hi puga passar, per baix de sa meva finestra, qualsevol que sia fadrí (…). Que passin per baix de sa meva finestra i jo triaré i li tiraré sa pera. I si Vossa Reial Majestat dóna es sí, m’hi casaré. I si no el me dóna, romandré fadrina (…). Que lo que és jo, per embarcar-me, ha d’esser amb una barca que m’agrad!” (p. 95). Com veiem, no sols la filla actua amb valentia, sinó també amb molta espenta i molt oberta. I, de fet, aconsegueix que es facen i així.

I En Bernadet, com que segueix les directrius que li ha marcat el cavall, entre altres coses, de no dir més que lo que ell li ha indicat i, a banda, a partir de lo que un hortolà amb qui ell treballa (i que li passa la informació referent al rei i a la política i això porta En Bernadet a passar al seu paper actiu), troba molt aplanat el camí i, de pas, el de la filla petita, qui, des del principi, el preferia com a príncep amb qui casar-se.

En Bernadet, ben avançada la rondalla, parla amb la jove i, ella, immediatament, ho fa amb son pare (el rei): “Sa filla del rei digué a son pare tot lo que En Mercè-Mercè li havia comanat. I son pare, bitlo-bitlo, ho fa” (p. 114), fins al punt que hi podien comparèixer nobles, cavallers, prínceps i reis de regnes veïnats i tot. I, d’aquesta manera, també ho podria fer En Bernadet, tot i que, a vegades, fes el paper d’ajudant de l’hortolà, a vegades, de príncep. Un altre exemple de matriarcalisme. A més, la corona es donaria a qui se l’hagués guanyada.

El rei reuneix tots en la cort i els fa tres preguntes i En Bernadet li respon que, en la primera guerra, fou ell qui li guanyà l’acció (al monarca), “vestit de príncep amb el criat devora” (p. 116), que En Bernadet fou qui guanyà la segona guerra (també vestit així i acompanyat pel criat), on el rei li clavà una fletxa, però no el matà, com ho comprova el rei, quan el jove “es treu aquella punta de fletxa i la posa dins ses mans del rei, que la se mirà (…) i digué:

-Sí que em sembla que ho és, d’aquellla fletxa que record que vaig tirar” (p. 116).

I, quan el rei veu que qui anà a la Bella Font, a per l’aigua que li calia, i que és En Bernadet (ja que el jove li ensenya les dues peres d’or amb què li pagaren dos familiars del rei), pregunta qui li portà la llet de lleona. I, novament, el rei veu que ha sigut En Bernadet, “El rei, davant aquelles coses, no en va tallar més i digué a En Bernadet:

-Teva és sa corona! Tu ets, que la t’has guanyada! Des d’ara, ets tu qui comandes! Vine a seure as meu costat i mana coses segons sa teva plana voluntat” (p. 118).

I, En Bernadet, sense embuts i molt obert, comenta davant la cort, que ell és fill d’un rei i d’una reina que són allí, que el seu nom vertader és En Bernadet i, entre altres coses, que ell estava a favor de casar-se amb la princesa més jove. Cal afegir que ella el preferia des d’un primer moment. I, al capdavall, tots dos es casen (p. 119).

Com veiem, l’home (En Bernadet) segueix les pautes de la jove princesa (qui l’havia triat). I, finalment, es casa amb una dona amb molta espenta, molta valenta, amb molta iniciativa i molt oberta. Un altre exemple de matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones (del Pallars i més) ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

El 8 de novembre del 2021 plasmàrem el refrany “A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas”, el qual, el mateix dia, veiérem que sí que figurava en Internet, en una web en què recopilen, si més no, refranys i dites. Així, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 8 de novembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, un home molt participatiu i molt obert, entre altres coses, em comentà “Aquest m’ha fet riure, francament, i n’acabo d’inventar un, de semblant: ‘LES DONES DE BARCELONA, NO ES DEIXEN PASSAR LA MÀ PER LA XONA’”, fet que vol dir que són elles les que tenen la darrera paraula.

Tocant el tema del refrany de la dona del Pallars, una de les comarques pirinenques de Catalunya que toquen Andorra, podríem dir que, com ara, en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach, es reflecteix que la dona està ben tractada i que actua amb molta espenta, com veiem en aquest refrany. I, més encara si, com podem llegir en relació amb un prestador que havia llançat un desafiament als hòmens (que es menjaria el gall d’aquell prat, situat en la comarca de l’Alt Urgell), “es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però (…) el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37). Com veiem, la dona fou qui anà a parlar amb el prestador i, a més, així, ella representava la casa. Per tant, el seu paper no era precisament secundari.

Aquest refrany me’n recordà u que figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Algemesí és Algemesí i que cap fill de puta s’acoste per ací” (p. 457), si bé amb unes altres intencions, però que portà a un comentari de Santi Costa Juan, el 9 de novembre del 2021, quan el plasmí en Facebook, que sí que enllaça amb el de la dona del Pallars:

“Sa meua dona no em vol,

jo tampoc la vull, a ella,

perquè té una paella

que hi deixa fregir tothom”.

 

I, així, com en l’anècdota treta del llibre sobre les trementinaires, és la dona qui té la darrera paraula i, en eixe sentit, qui porta la paella (“té una paella / que hi deixa fregir tothom”). El matriarcalisme, molt plasmat.

Agraesc la col·laboració de les persones que  participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La núvia i, per tant, una dona.