Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones eixerides, amb espenta i ben tractades

General, , , , ,

 

Un altre relat del llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La porqueta i el llop”. Un dia, una porqueta “va decidir traure els seus fillets (…).

Anaven tots passejant cap al terme de Sant Antoni quan, de sobte, els va eixir el llop i (…) va dir a la porqueta:

-Quieta ací, que tinc molta fam!

-I a mi, què em contes? -va fer la porqueta” (p. 79).

Copsem, per tant, una dona eixerida (ací, la truja), la qual, “que coneixia de sobra la golafreria del llop, però també coneixia la seua beneiteria, no se la va pensar dues voltes i li contestà:

-No te’ls pots menjar, perquè no estan batejats i t’assentarien malament” (p. 80).

El llop, molt innocent, ho accepta i “tots dos convingueren d’acostar-se al pouet de Cotes i allà batejar els porcellets.

Una volta havien arribat al pou, la porqueta” (p. 80), atenent al fet que les seues potes eren més curtes i que era grossa, li diu “Aboca’t, tu, al pou, i veges si arribes a l’aigua” (p. 80).

Tot seguit, el llop (que segueix les directrius de la truja) “treia unes gotetes d’aigua del pou i les tirava damunt del cap del porquet” (p. 81) al mateix temps que la mare deia el nom dels fills, fins al darrer (p. 81).

Al moment, la porqueta, “adreçant-se al llop, que encara era allà abocat al pou, li pegà una bona espenta i afegí:

-I tu, cap al fons del pou, per haver volgut menjar-te els meus fills” (p. 82).

Així, com en moltes rondalles, la truja actua amb espenta, com moltes dones i com molts personatges femenins. Igualment, com veiem, el narrador es posa de part de la dona.

Finalment, afegirem que, com en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), quan, en la primera part, parla sobre les dones ancianes, es considera que, qualsevol dona ha d’estar ben tractada, fins i tot, la vella i la prostituta:

“Mateix que, a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

La muller, amb espenta, marca les directrius al marit i el salva

General, , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per mitjà del fet que la dona salva l’home i que es fa lo que ella vol, i que figura en el llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, és “El dimoni jovenet”. Un home sembrava blat i se li apareix un dimoni jovenet. El llaurador li afig que, quan el forment estiga bo, hi anirà i se l’emportarà. Aleshores, el jovenet li comenta que és un dimoniet i que se l’endurà. 

L’home tria proposar un acord al banyut i els dos ho accepten: el sembrador es quedarà la part de dalt. I, quan aplega la collita, el llaurador arreplega la part bona.

En una segona ocasió, el dimoni jovenet es presenta a l’home i, ara, el jovenet, li proposa quedar-se ell la mateixa banda. Llavors, el sembrador, que havia plantat naps, li diu:

“-Ací la tens! -contestà el llaurador, tot oferint-li les fulles dels naps, que eren l’única cosa que sobreeixia de terra” (p. 70).

Al moment, el dimoni trau les urpes a l’home i li comenta que no estava d’acord amb el tracte i que volia jugar-se els naps a arrapades.

Immediatament, el llaurador li respon:

“-Deixa’m, almenys, que vaja a dir adéu a la meua dona.

El dimoni convingué a deixar-lo anar a casa” (p. 71) i l’home ho comenta a la seua dona. La muller, eixerida i amb molta espenta, li diu:

“-Tranquil, que ara li la tornarem a pegar (…). I li va afegir: -Tu, amaga’t ben amagat a la cambra, que ell, quan es canse d’esperar a l’hort, vindrà a buscar-te ací; aleshores, jo ja me les idearé per fer-lo caure una altra vegada.

El marit va seguir el consell de la seua muller i se n’anà (…) cap a la cambra” (pp. 71-72).

Per tant, com en rondalles semblants, no sols l’home demana ajuda a la dona, sinó que, primerament, ella li ho accepta i fa una proposta al marit; a banda, la muller marca les directrius de l’home i, a més, ell les segueix.

Un poc després, la dona es pinta una ratlla roja, per a simular que l’home li ha marcat amb les ungles i, “passada una estona, es va presentar el banyut cavaller preguntant pel llaurador i la dona el va rebre” (p. 73) i li fa creure que li ho havia fet el seu marit i, igualment, li addueix que “se n’ha anat a cal ferrer a esmolar-se-les” (p. 73).

Finalment, el dimoni jovenet afig a la dona que, “Quan torne el seu marit, diga-li que, per mi, pot quedar-se tots els naps, les cols i les bledes, si vol, que jo no vull res més d’ell” (p. 74). De seguida, el dimoni feu camí i ja no tornà a molestar mai més per aquell poble (p. 74). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La dona, de bon cor i amb espenta, posa les condicions a l’home i ell ho accepta

General, , ,

 

Un altre llibre en què hem trobat rondalles interessants i, en aquest cas, valencianes, és “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, editat per Edicions Camacuc en 1996. Com podem llegir, “és un recull de contes tradicionals arreplegats a Pego i a Oliva. Aquestes dues poblacions, tot i pertànyer a comarques distintes (la Marina Alta i la Safor, respectivament), es troben molt a prop, tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista cultural. Totes dues comparteixen l’anomenada marjal de Pego i Oliva” (p. 5). Una de les rondalles que figuren en aquesta obra i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “L’aguileta”. Un matrimoni tenia set fills i, quan ja es fan grandets, els xicons trien fer via per a trobar faena. Aleshores, la mare diu que esperava una altra criatura (p. 27), accepta que els set se’n vagen… i la mare i els fills fan un pacte: “si, quan nasca la criatura, és una xiqueta, poseu una bandera blanca al capdamunt de la casa i nosaltres vindrem a veure-la. Però si és un xiquet, poseu una bandera roja i no hi tornarem” (p. 28). Per tant, la dona no és motiu de rebuig (els fills tornarien a la casa dels pares) i apareix el tema del pactisme.

En el paràgraf següent, copsem que els set germans “varen arribar a una gran muntanya on es van posar a treballar (…). Molt a prop, hi havia una cova (…) i s’hi posaren a viure” (p. 28). Novament, apareix la cova, associada a la dona i, al moment, veiem que “la mare (…) infantà una xiqueta preciosa” (p. 29), Marieta. Però, com que els pares posaren la bandera de color roig (que no era la correcta), els germans no feren camí cap a cals pares.

Un dia, la xiqueta, quan torna d’escola, veu una àguila, la qual baixà del cel, li agafà la cistella que ella portava i se’n tornà a anar volant (p. 29). Aleshores, Marieta “no s’ho va pensar i començà a córrer seguint el vol de l’àguila” (p. 30), i l’au, ja molt lluny de la casa, “deposità la cistella a la porta d’una cova” (p. 32). Aquesta cova, com en altres rondalles, era un lloc de bona qualitat, amb menjar i on vivien els seus germans (p. 30)… i, així, es reflecteix que la dona està ben tractada. A més, la xiqueta es fica en un amagatall, capta que els germans entren en la cova i que, en acabant, se’n van. Llavors, ella se n’ix de l’amagatall i deixa endreçada la cova (pp. 32-33).

Un poc després, el germà gran resta en casa i els altres se’n van a treballar, però ell s’adorm. El menut, com en rondalles semblants, es fa l’adormit i veu que la germana se n’eixia cap al bosc a collir flors i que tornava amb un ramellet. I, quan ell la descobreix, es fa una festa en casa i “li demanaren que es quedara amb ells fins que recolliren més diners per poder tornar tots a casa” (p. 37), detall que accepta Marieta. 

Igualment, els germans li parlen d’una bruixa, la qual farà que tots ells (llevat de Marieta) es convertesquen en bous. I, des d’aquest moment, es plasma molt més lo matriarcalista: “ella no va tenir més remei que ocupar-se totalment dels seus germans: a més d’ordenar i mantenir la cova, ara treia cada dia els set bous a pasturar” (p. 39) i, així, és ella qui porta la casa, com en molts relats i com en moltíssimes poblacions catalanoparlants. Des d’aleshores, Marieta, a tots els qui la veien, els deia que eren els seus germans com també ho fa amb el fill del rei, qui, un dia, mentres passejava, es troba amb Marieta (pp. 40- 41). El príncep, a més de la bellesa de la xiqueta, “pensà que allò que deia no podia ser mentida” (p. 42) i ell capta que la bruixa roïna hi té a veure “i va prometre a Marieta que, si es casava amb ell, els seus germans serien desencantats.

La xiqueta estava molt contenta perquè ella també estava enamorat del príncep i va convenir que s’hi casaria quan tingueren preparada, al palau, una bona quadra on pogueren viure els seus germans ben assistits” (p. 43). Per tant, és la dona qui posa les condicions a l’home i no al contrari. I, així, no sols es casaren (p. 44) sinó que, tot seguit, “el príncep va eixir a buscar la bruixa amb un exèrcit de soldats, savis i bruixots” (p. 44), la troben, la porten a palau, li demanen que faça la potinga per a que els set bous es convertesquen en els set xicons que eren, i… la bruixa ho fa.

Finalment, “Marieta i els seus germans, (…) se’n van anar a buscar els seus pares (…). I, a partir d’aquell dia, van viure tots junts al palau” (p. 44) i la bruixa restà ben vigilada per a que no tornàs a fer cap maldat (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, que la dona és qui té la darrera paraula i en què, per exemple, es fa lo que ella vol i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “La senyora Pepa”. Una àvia molt vella, Pepa Pujols, “De bon matí, (…) se’n va anar a caçar granotes per a fer olla” (p. 81). Com veiem, tot i que la dona tenia molts anys, era molt treballadora i activa, un detall que es pot copsar en moltes dones nascudes abans de 1920.

A mitjan camí, “passà Vicent (…). La senyora Pepa li digué que la portara fins a la sèquia, i el bon home la pujà als muscles.

El pobre Vicent no podia més, però aguantava perquè deien que la dona era una espècie de bruixa bona i ell volia que li aconseguira un desig” (p. 81) i, per tant, com en altres detalls relacionats amb el matriarcalisme, és l’home qui porta la càrrega, la faena més feixuga, com també ocorre, com ara, en la cultura colla.

A més, “En arribar a la sèquia, la senyora Pepa li digué què volia en canvi. Vicent li contestà que una fanecada del lloc més bo de la marjal” (pp. 81-82). Tot seguit, veiem que, “A la senyora Pepa no li agradà aquest desig i Vicent es va haver de conformar amb una cistella de granotes” (p. 82). De nou, la dona toca els peus en terra i, a banda, és qui tria què dona a l’home.

Una altra rondalla de la Ribera, en el mateix llibre i amb trets molt semblants és “La coca”. “Quan acabà la guerra, hi havia una família que encara vivien tots junts: (…), els iaios, els pares, els fills, l’oncle…

El pare va enviar els tres fills a cavar amb una aixada.

Cap a migdia, aparegué la iaia, amb una coca de categoria” (p. 89) i el major dels tres germans proposa que, “aquell dels tres que somnie en el lloc més llunyà, en el més llunyà d’ací, se la menjarà.

Així ho van fer (…) i, quan es despertaren, el major va dir:

-Jo he somniat que anava dalt dels núvols.

-Doncs jo he somniat que era a la Lluna -respongué el del mig.

Tots dos germans preguntaren al menut:
-I tu, en quin lloc has somniat?

-Jo, com he vist que anàveu tan lluny, he cregut que no tornaríeu mai més, i me l’he menjada” (pp. 89 i 91). Com podem veure, el més petit dels germans actua de manera realista (com també ho fa l’àvia, qui ha triat un detall, una coca, el qual podia agradar a tots els nets) i, novament, com en moltes rondalles, és el més eixerit de tots ells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores, valentes, educadores i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb entrades relatives a la dona en la família catalanoparlant, en l’escrit “Homenatge a les dones” (http://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), plasmat per Marina Ramió en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018, veiem que és “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia. Les dones que m’han precedit fins a arribar avui en dia. Massa sovint, (…) els homes, sense les dones, no haurien pogut tirar endavant, sigui quin sigui l’àmbit”.

Més avant, tracta sobre “la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. (…) va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia. Ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era del seu marit i, un altre, com a masovera”. A més, Marina Ramió addueix que la seua besàvia era “una dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia” i, quan parla de la seua àvia Maria Cantenys Pla (la iaia Maria), comenta que “em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa”. Copsem que, com podem veure en algunes rondalles (i hem recopilat durant la recerca), la persona que més transmet lo vinculat amb la família, amb la història, amb la cultura popular, etc., en una família (o bé, en un ambient) de persones catalanoparlants, és la dona i, principalment, l’àvia o padrina. I la iaia Maria, a més, conjuga l’acció, l’educació i l’obertura als altres: “De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva. La iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant, primer, el mas on vivia i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, al meu amor cap a la història familiar i cap a la història del país”.

Igualment, captem una dona molt oberta, fins i tot, a la lectura: “Als últims anys de la seva vida, ja jubilada, li va encantar llegir llibres”.

En un altre article vinculat amb les padrines, “La meua iaia Rosa…” (https://www.riberaexpress.es/2012/05/25/des-de-lexili-la-meua-iaia-rosa-ferran-sanz), escrit per Ferran Sanz (i publicat en “riberaexpress”), sobre la seua iaia Rosa, qui morí en 1991, uns mesos abans de fer-ne huitanta-sis, comenta que “Sembla l’altre dia, però ha passat molta aigua sota el pont de ferro del meu poble, construcció de 1905, casualment, del mateix any en què era nascuda i n’estava fet, si fa no fa, del mateix material. Perquè era una dona forta, valenta i de caràcter marcat. Sí, la meua iaia Rosa n’havia passat de tots colors i n’havia resistit, posseïa el sentit comú que té tota la gent de poble i les mans (…) de la classe treballadora”.

En un altre passatge, Ferran Sanz afig que la iaia Rosa i el marit “Discutien constantment, xocaven en moltes coses, però mai van deixar d’estimar-se.

(…) Fóra com fóra, amant de la família per damunt de tot, dona a la qual no li queien els anells a l’hora de fer faena o arromangar-se per qualsevol a qualsevol hora. Emprenedora i valenta, discutidora però un tros de pa, aquella dona m’ensenyà moltes coses. (…) Un dia vam fer, a instàncies meues, l’arbre genealògic de la família -tenia una memòria prodigiosa- fins a cinc generacions enllà, amb dates precises i dades curioses (…). Mai, però, m’he oblidat d’ella i mai no ho faré”.

Afegirem que molts trets de les dones que figuren en aquests dos articles, també els trobem en comentaris respecte a dones nascudes abans de 1920 o, més encara, en el segle XIX i de què ens han reportat: força, valentia, espenta, disposició a col·laborar, que portaven els pantalons i, àdhuc, el seu paper en la transmissió de la cultura popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies que encoratgen hòmens i nets

General, , , , ,

 

A continuació, exposarem informació relativa a dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920 i de què hem trobat escrits en Internet, molt sovint, tractant el tema del seu paper en la casa, en la família i, àdhuc, de l’empremta que han deixat. La gran majoria els trobàrem per mitjà de la consulta en Internet (“la meua / meva àvia / padrina era una dona” o bé “la meua / meva iaia era una dona”), des d’agost del 2022. En primer lloc, en l’entrada “Homenatge a la padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicat en el blog “Des de l’Exili” i plasmat en el 2009, veiem que la padrina, qui havia mort amb quasi cent anys, “no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra[1] i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. (…).

La padrina es va casar, abans de la guerra, amb el meu padrí. El padrí era un home jove, ben plantat, d’una família de fusters. (…).

La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ell tenia[2]. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, nets i besnéts[3]. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia ‘Estàs fet un xic fadrí!!’”.

Al capdavall d’aquest escrit, captem que la padrina, fins i tot, encoratja el net, possiblement, amb intenció de transmetre-li part de la força que ella tenia.

U dels qui escrigué en aquest blog, Josep Blesa, comenta que “La seua vida descriu la vida d’aquest poble els darrers 99 anys”, unes paraules que podríem enllaçar amb les de moltes dones nascudes en el primer quart del segle XX. Una altra persona, Maria Pag, proposa crear una mena d’enllaç per Internet i fer-lo de tipus familiar i, més avant, Montse addueix “Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí. El padrí, a l’igual que la seva esposa, també era una gran persona. (…) El que sí que m’agradaria comentar és la senzillesa amb què vivien. Portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més (…) tenien lo just i necessari per viure i no els hi faltava res”. 

Respecte a la senzillesa, direm que està associada al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i que, àdhuc, historiadors com l’austríac Anton Sieberer, qui escrigué, en els anys trenta del segle XX, sobre Catalunya i Castella, comentava que, en Catalunya, en lloc de la gran empresa, és més habitual lo que podríem dir el comerç petit, el mitjà i, sovint, el de tipus familiar.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La guerra començà en 1936.

[2] Copsem que, com en moltes rondalles i en molts comentaris, la dona és qui marca la pauta en la casa, qui en fa de cap de colla i que, a més, encoratjava el marit a portar avant els projectes que ell tenia.

[3] Ma mare, respecte a les seues àvies, que eren molt treballadores, molt arriscades, molt obertes i molt servicials, comenta que, malgrat que la seua àvia paterna (Consuelo), amb molt de gust per a fer coques Cristina, a vegades, feia algun dolcet als nets i els deia “Ja sabia jo que no perdria parroquians….”, com l’avia materna, era una dona molt activa.

Dones jóvens amb vigor, garrides i bonhomioses que porten els ramals

General, , , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, aquestes dones que coneixien Salina, per exemple, li diuen “Mira, fadrina: si et trobes en un entreval perillós, la trenques[1] i trobaràs ajuda” (p. 54). A banda, ens trobem amb un passatge en què es plasma el matriarcalisme i el paper actiu de la dona, a diferència de com, sovint, es presenta, bé per interessos mediàtics, bé de propoganda política, etc., amb la intenció de crear súbdits de la cultura castellana (encara que ens ho presenten amb altres paraules), la qual és mística i patriarcal:

“Quan el cel ja era ben fosc, Margarida s’acostà a poc a poc a les eres. Anava cap als homes, que estaven descansant (…).

-Vinc a ajudar-vos!

(…) -La deixem?

-Deixem-la.

-Doneu-me els ramals i jo rodaré. Vosaltres podeu seguir dormint.

Li’ls donaren, i ella, (…) -arri, mules!-, agafà els nou ramals i ¡a rodar!” (p. 56).

¿Qui porta els ramals, qui és la part activa, per exemple, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, més encara, entre les que parlaven la llengua catalana des de feia generacions? La dona. ¿I la banda passiva? L’home: els hòmens (en aquesta narració, descansant), mentres que la dona (ací, en plena joventut) és una xicona que ja porta… la seua vida i que fa que els seus projectes (les nou mules) vagen avant i que no caiguen. ¿Quan té lloc l’acte? De nit, un detall relacionat amb el matriarcalisme. Per això, un poc després, el rei Astoret diu a Jeremies, l’astròleg: “Hi ha una fadrina molt bonica rodant en l’era del castell” (p. 57), això és, fora del castell, però pròxima a on es reuneixen les màximes autoritats (el palau). Com veiem, la fama i el poder (en ambdós casos, podríem vincular-los amb el castell), no constitueixen la prioritat de la jove, qui, a més, fa de cap de colla i captem que és una persona forta, així com també ho eren, per exemple, les àvies de ma mare…, fins i tot, quan ja eren grans. Això no implica que la fadrina rebutge anar-hi.

Aleshores, Baltasar, el conseller del rei, com que veu que la jove es desenvolupa molt bé, “va donar ordes que deixassen rodar la xica, sense cap impediment” (p. 57), consulta l’astròleg i aquest li diu que, “A les dotze de la darrera [de les nou nits], el rei restarà desencantat i la prendrà per muller” (p. 57).

Ara bé, més avant, apareix la bruixa Safranera, qui fa d’embrutasopars de Margarida, fins al punt que el rei Astoret acceptarà Safranera com a reina, en una cerimònia (p. 61). I, com que Margarida encara tenia una ametla i una anou, pogué superar la prova: es menja l’ametla i, per tot el seu cos, sentí “un vigor fortíssim. Així, s’acostà a la pedra, li pegà espenta i allà va la cantera rodant pel bosc. Quin goig! Ja era lliure” (p. 61).

Un poc després, sense ajornar-ho, la fadrina es menja l’anou i n’ixen una pinteta (detall vinculat amb el matriarcalisme), un collaret de perles i robins i una manilla d’or amb brillants (p. 62). I, com en altres rondalles, Margarida (ara, com a venedora) aconseguirà que la bruixa Safranera li compre aquests tres detalls i, així, la jove Margarida podrà accedir al rei Astoret. Com a exemple, una nit, la xicona “s’asseu al costat del llit [del rei] i li fa dolçament:

-Ai, rei Astoret del meu cor!” i paraules de compassió. Llavors, li respon el rei Astoret, ara amb força:

“-Tu, sí- li diu-, tu sí que tens la veu dolça i vertadera de Margarida Blanca. ¡Tu ets la meua vertadera muller!” (p. 65) i “ningú no passava desapercebut l’aire de bondat que es reflectia en la bellíssima i dolça mirada de la forastera” (p. 66) Margarida Blanca, qui havia salvat el jove rei. I el rei Astoret i Margarida es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una ametla.

Velles i jóvens que fan bona pasta, amb jovenesa i que salven l’home

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, està molt ben plasmat el fet que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home. Així, la fada Salina pren la figura d’una vella captaire (p. 49) i se’n va al poble on vivia Margarida, a qui diu l’anciana “M’han contat que soleu socórrer més que no podeu els pobres” (p. 49). Aleshores, Margarida li proposa una endevinalla i, com que la velleta l’encerta, la jove li obri la porta i convida l’anciana (en aquest cas, a la vora del foc). En acabant, la xica li pregà:

“-Ara, conteu-me què li passa, al rei.

-Filla meua: Astoret està encantat, però mira…: a l’estiu, en les terres del castell, hi haurà una gran collita[1] i, a les eres del castell, es farà, com sempre, la batuda del gra. (…) t’hi hauràs de presentar tu, agafar els ramals de les nou mules i posar-te a rodar; si és que vols desencantar el dissortat rei. Als nou dies, si ho posts resistir, s’haurà acabat la batuda i s’haurà romput l’encantament. El rei recobrarà l’antiga alegria i es casarà amb tu” (pp. 50-51).  ¿En quantes cases, en quantes famílies i en quants barris i tot, la iniciativa o, més encara, el dia rere dia, no els portava la dona, àdhuc, en casos (i molts) en què la muller i l’home se n’anaven al camp i, com en l’Edat Mitjana (com plasma David Algarra en l’obra “El Comú català”, tenien un paper i una situació molt semblant), malgrat lo que ens hagen narrat en l’escola, en els instituts, en la universitat, en actes polítics en què es prima el puny tancat o bé la mà orientada cap al cel i, per descomptat, en els mitjans de comunicació social, començant pels que abracen el misticisme castellanista i lo patriarcalista i procedent de Castella alhora?

I, per a això, “Margarida va tenir mig hivern, tota la primavera i la primeria de l’estiu per a convéncer els seus pares per a que la deixassen anar a buscar el rei Astoret. Ells, a poc a poc, ho comprengueren” (p. 51). Aquestes línies enllacen, a més, amb el matriarcalisme reflectit en els Sants de la Pedra i en la collita del forment: 1) la velleta li ho comenta en hivern, l’estació en què s’uneix la mort física amb el renaixement espiritual (en el món dels creients) i amb la revifalla de la fe en el demà (el naixement del nen, el gra que es colga en el camp amb l’esperança que, uns sis o set mesos després, n’hi haja bona collita), 2) la filla passa la infantesa (la primavera), 3) aplega a la primeria de l’estiu (els dies anteriors a l’inici astronòmic de l’estiu en l’hemisferi nord), part de l’estació a què es relacionen refranys com “En juny, la corbella al puny” i “A juny, la falç al puny”.

Per això, tot seguit, llegim que, “un alegre matí la van deixar emprendre la senda del port d’Albaida” (o siga, pel context, en u dels dies de més llum de l’any, així com de força i de projectes de futur en la vida). Si es tracta d’un alegre matí, podem situar-lo, a tot estirar, abans del 10 de juliol, que és quan, en astronomia, es considera que copsem els dies de més llum a l’eixida del sol, ja que, com ara, els Sants de la Pedra (30 de juliol) podem vincular-los amb el punt més alt de la jovenesa (en el moment central de l’estiu i quan la llum ja es nota que minva de bon matí i a primera hora de la nit): “Ella, fardellet en mà, seguia el caminiu vora aquells tossals boscosos i, fent camí tota plena d’esperança, en unes hores, es va trobar dalt de la solitud d’un port” (p. 51), passatge que empiulem amb el refrany “La joventut tot ho venç”.

Al moment, aplega a una casa on una velleta l’acull amb les portes obertes (“Avant qui siga!” i “Bon dia, fadrina… Passa, passa!”, en la pàgina 51). Aquesta anciana, malgrat que li diu “Tens molt de camí per davant i et cal fer-lo a jornades”, li transmet dos missatges: el camí físic de la rondalla i… el camí de la vida. I, àdhuc, un tercer i en línia amb el matriarcalisme: la ponderació, fer les coses a pams, l’organització i no, com ara, lo impulsiu. I així ho farà, la jove, passant per cases diferents i en què estaven persones que coneixien la fada Salina (ara, en forma de velleta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La relació entre estiu, collita del gra i, per exemple, la joventut i la superació, és manifesta en aquesta rondalla, la qual, en aquest passatge, enllaça amb lo que Carl Jung deia l’arquetip del rei. Així, se’ns comenta que la collita serà molt bona i, de rebot,.. la jovenesa, la qual està associada al monarca i, òbviament, a la dona (com qui desenvoluparà l’arquetip esmentat): ella permetrà que lo arreplegat no caiga en sa foradat i ho assolirà seguint les directrius de la velleta.

“Les dones de Camprodon”, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

En relació amb la música popular eròtica, comentarem que Rosa Cortina Mercader en febrer del 2022 ens escrigué: “No recordo si ja l’he enviada… ‘Les noies de Palau’”, de què ací posem els versos que ella recordava[1]:

“Les noies de Palau,

quan van a sarau,

van enfarinades;

els llavis, pintats,

les mitges, ratllades.

Troben un pagès,

no li diuen res:

li giren la cara.

Troben un senyoret

que porta barret

i sabata plana”.

 

En línia amb aquesta cançó, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, hi ha la cançó “Les noies de Camprodon” (pp. 70-71), en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Diu així:

“Les dones de Camprodon

gasten pretensions,

pensen ser molt guapes.

 

Quan veuen un pagès,

no li’n diuen res;

li fan mala cara.

 

Quan veuen un senyoret

que en porti un barret

i sabata baixa

i mitjons de fer patir,

ai, sí!

I corbates de crespó,

ai, no!

 

Ai, quin neguit,

quin neguit

no trobar marit!

Ai, quin consol,

desconsol

no trobar qui em vol.

 

Ni fent l’ullet,

ni portant barret,

he pogut trobar qui, decidit,

un anell al dit

em volgués posar!”.

 

Afegirem que el 13 de juliol del 2022 la posí en el meu mur i que, eixe dia i posteriorment, ens comentaren “Ho dèiem de les de Rubí[2]” (Montserrat More Mayoral), “També es diu de les de Riudoms[3]” (Maria Coca Juncosa), “Una altra versió de la de ‘Les noies de Riudoms’” (Ricard Jové Hortoneda), “La meva mare la cantava. Deia ‘Les noies de Sabadell’” (Maria Aguilar Oliver). 

Igualment, és la dona qui, partint de com li agradaria que fos el nuvi amb qui eixirà, passa a fer la tria: primerament, prova amb un pagès, però considera que no li convenç. Després, copsa un senyoret que sí que reuneix les condicions que ella posa: barret i sabata baixa, però no corbata (possiblement, perquè faria un paper molt formal) i, per tant, ni triaria u que fos llaurador, ni u de ciutat recte, però sí un home més receptiu. Així, reflecteix un exemple més de moderació, àdhuc, en línia amb moltes rondalles. I, per descomptat, que la dona té la darrera paraula. 

A banda, els hòmens que apareixen no semblen de molta espenta, com ho veiem en el fet que ningú no s’haja decidit a posar-li l’anell al dit, malgrat que sí que hi havia hòmens que s’ajustaven al model que ella pren com a fonament de com ha ser (afegint la garridesa) el futur marit amb qui ella es case. 

Adduirem que el fet que la jove prove amb persones diferents (des de pagesos, fins a hòmens amb estils de vestimenta més semblant als de ciutat i, fins i tot, als qui ella pren com a molt formals), ens plasma una dona amb molta espenta, molt receptiva i que fa camí.

Finalment, copsem que és ella qui indica què hauran de fer els aspirants a marit, així com, en moltes rondalles, és la princesa (o la jove) qui posa les condicions que caldrà que tinguen els qui vullguen casar-se amb ella: passar per l’adreçador, en aquesta cançó, posar-li l’anell. Per tant, podem afegir que la cançó plasma molt el matriarcalisme, ja que, des d’una actitud moderada (la dona actua molt oberta), es fa lo que vol ella i és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ja ens l’havia escrita, però amb uns quants versos més, el 18 de gener del 2022.

[2] Població catalana de la comarca del Vallès Occidental.

[3] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

Dones amb frescor, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

En la primavera del 2022, accedírem a “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, en què, per exemple, es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, mitjançant la cançó “Aquelles muntanyes” (p. 59), la qual, amb lleugers retocs, diu així:
“Aquelles muntanyes,

tan altes i fresques

que les carbasses

s’hi van donar[1].

 

Una diada

tan assenyalada

com l’hereu Batlle

l’en va demanar.

 

I quan ne foren

d’allí on t’anaren,

de la minyona

varen preguntar.

 

Si els hi digueren

que no els coneixeren[2]

que la minyona

n’és a passejar[3]:

 

-Minyons, girem

la cavalcada

a can Magret de Vilallonga

‘niren [= anirem] a dinar”.

 

En aquesta cançó, el matriarcalisme no sols apareix plasmat pel fet que la dona és qui tria si accepta l’hereu Batlle com a futur marit (en la corranda, es comenta que l’hereu aplega a ca la jove i s’afig que la minyona se n’ha anat a passejar), sinó perquè el jove Batlle fa camí amb molta espenta, se’n va cap a can Magret de Vilallonga i, així, accepta que ella haja pres eixa determinació. Com veiem, una visió molt oberta i moderada de la sexualitat. Adduirem que és prou significatiu el fet que les carabasses s’hi adonassen (i, des de molt prompte) en versos que podríem vincular amb l’expressió “donar carabassa” (que era una tradició, àdhuc, física), per a expressar que la núvia no acollia qui aspirava a ser el seu nuvi (o al mateix nuvi).

En qualsevol cas, considerem que es tracta d’una cançó en què es copsa la sexualitat matriarcal i trets en línia amb el matriarcalisme, com ara, la muntanya com a acollidora i relacionada, òbviament, amb la mare i amb lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”, ens trobem davant d’una dona que té un paper molt important (en la cançó, s’indica que és alta), forta i molt oberta (fresca), qui apareix reflectida, primerament, en la muntanya. Així, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc, dins de la simbologia matriarcal amb significat femení, podríem incloure “tot lo que, per extensió, és ‘seu’, refugi o abric: la muntanya que acull, la pedra que serveix de suport-repòs, l’arbre que acull (amb la seua fusta-matèria-mater)” (p. 71).

[2] En lloc de “conegueren”. En l’original, en cursiva.

[3] Podria tractar-se d’una manera de dir, amb mà esquerra, que la jove prefereix un altre nuvi o, simplement, que no el vol per a festejar amb ell. En tercer cas, també podria ser que la minyona se n’hagués anat a passejar, fet que ens reflectiria una dona molt receptiva.