Arxiu d'etiquetes: dones amb espenta

Dones que menen, garrides, fortes, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració, en aquest cas, una llegenda, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, és “La Cova de la Dona”. El folklorista valencià comenta que, “Vivia, en el Corral d’en Ros, un matrimoni jove, que era la parella més formosa  que es poguera trobar. Ell, alt, fornit, a més de ben plantat, forçut i hàbil en tots els deports” (p. 258), a més de faener. Quant a la muller, era “alta, gallarda com una palmera” (p. 258).

A més, “algunes vegades, el marit havia d’anar de viatge i ella quedar-se a soles, puix no sempre podia anar sa germaneta a acompanyar-la o se la podia avisar” (p. 259).

Tot seguit, escriu que els pirates, que abundaven en temps del rei Felip II de València i III de Castella (en el primer quart del segle XVII), es fan amb ella, qui feia de cap de la casa.

A mitjan camí, “ja embarcats, el patró de la barca, qui feia de capitana, es fixà bé en aquella dona i va quedar admirat de tanta formosor, fent, al punt, propòsit de fer d’ella present al rei d’Alger, per lo que va ordenar que ningú la maltractara i, més encara, el que li deslligaren les mans i, tranquil·la, la deixaren en el punt de bord en què ella volguera estar” (p. 260). Així, no sols és ella qui fa de cap de casa sinó que, en aquesta embarcació, una dona és qui la mena i, igualment, tracta bé la muller.

Més avant, la captiva “es tirà a l’aigua, sens que ningú ho veiera i, per tant, que ho destorbara. Quan se n’adonaren els moros, ja estava la cristiana lluny (…).

Forta era la nostra captivada i animosa com no fóra de creure en una dona, que nadava com un galfí” (p. 261), això és, com un dofí. Nogensmenys, tot i que les ones la portaven cap a terres moresques, “Déu es va apiadar i, sortosament, saltà el vent del mestral al llevant, (…) portant la (…) barqueta cap a la serra de l’Albir” (p. 262) i, al capdavall, cap a l’obertura de la cova.

“Passà el dia i la nit i, a l’altre, uns pescadors que abordaren a la cova, per a deixar el cabàs del recapte i els capots i les mantes” (p. 263), es trobaren la dona, a qui creien morta.

A més, Francesc Martínez i Martínez afig que dos dels pescadors anaren al poble a comentar-ho i que els altres restaren vetlant el cadàver fins que, “a u, li semblà que alenava aquella dona, per lo que començaren a menejar aquell cos i, posant-li unes gotetes d’aigua en la boca i, acostant-li al nas l’ampolla del vinagre, entreobrí els ulls.

La tragueren de la llanxa” (p. 263), li feren un llit, “donant-li tots els auxilis que pogueren i saberen, de tal manera que, quan la justícia va acudir, ja havia retornat en el seu seny i, ben reanimada, contà el succeït” (p. 263). Aquestes línies empiulen amb un comentari que ens han plasmat moltes persones relatiu a la dona: si cau la dona (el pal de paller), cau la casa, la família, el grup. Per això mateix, els hòmens fan tot lo possible per a salvar-la i ho aconsegueixen.

“Des d’aleshores, que, a aquella cova, se li dona el nom de Cova de la Dona.

Contarella que ben pocs coneixen i que ens va contar la tia Vicenta ‘la Sacristana’, ama d’un sardinal” (p. 263).

Finalment, captem que la narradora reflecteix un fet que forma part de la realitat de terres catalanoparlants: la dona com a emprenedora, sobretot, en el segle XIX i bona part del segle XX, en els xicotets comerços i, més d’una vegada, en altres camps, com han plasmat recerques del segle XXI en nexe amb dones de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, la maternitat, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La llegenda de la donzella Mariola i la pantera”. Mariola, una jove garrida, joiosa i filla del patrici Màrius, “era promesa amb Aulo Emili, un jove nascut a la mateixa terra que ella i que ara residia a Roma, on feia carrera política. Des que eren adolescents, els dos solien anar a passejar per la serra” (pp. 190-191), acompanyats d’una pantera que portava Mariola. Aquesta pantera, com podrem veure al llarg del relat, simbolitza la filla.

En un altre passatge, llegim que “Son pare li l’havia duta (…) quan encara era un cadell de pantera. Ara ja era una pantera jove i gran que caminava al seu costat amb la fidelitat d’un gos i l’elegància d’un gat. Tothom la temia, però mai no havia atacat ningú perquè les mans de Mariola la calmaven en acariciar-la” (p. 191). Per tant, captem que la filla, des de xiqueta, ha conegut el món de la maternitat i el de preparar-li el camí per a un futur en què ella empunyarà les regnes, com a resultat d’una educació matriarcal que, a poc a poc, permet que la pantera es prepare per a quan serà jove i per a l’esdevenidor. 

En canvi, en Roma, hi havia un home (Caius Lúcul) que volia fer-se amb Mariola i que ho intentava amb el suport de l’emperador romà, Tiberi (p. 191).

A mitjan relat, la jove Mariola, davant de Tiberi, i amb la valentia de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, li diu que ell ha mort son pare, un home just i bo (p. 192), trets que enllacen amb el matriarcalisme. 

Posteriorment, quan eixien els animals que havien de matar-la en un circ, “veié que, per un lateral, s’obria una reixa. Sentí llavors una veu que coneixia.

-Corre!” (p. 193). Igualment, la pantera (la filla) eixia en defensa de la mare davant els altres animals.

Tot seguit, l’estimat (Aulo Emili) fugí amb Mariola als braços i la pantera. “Res no els impedí arribar al port (…) i tornar a Contestània, però, durant el viatge, Mariola estrenyé la mà d’Aulo Emili i (…) expressà (…):

-Soterreu-me a la Cova de la Sarsa…” (p. 193). Com a aclariment, Contestània era una part de la península ibèrica i, en bona mida, corresponia a molt del territori que hi ha entre el riu Xúquer fins a la banda d’Oriola o, àdhuc, un poc més avall, és a dir, en un espai que també inclou Cocentaina i la comarca del Comtat.

Així, copsem que la dona torna a la mare (la cova, un tret vinculat amb l’úter) i, simbòlicament, a la terra d’on havia sorgit. Una manera de reflectir el relleu: la filla substitueix Mariola com una princesa ho faria respecte a son pare o a la reina.

Ara bé, com que la pantera (amb el seu paper de filla) i Mariola s’estimaven, “allà descansà la donzella i allà diuen que anà a morir també la pantera, després que, durant molts anys, caminara sola per la serra que, a partir de llavors, dugué el nom de la seua ama” (p. 193). Aquesta narració pot evocar els relats o les llegendes en què un germà més gran i un altre més jove (per exemple, els Sants de la Pedra) o bé una mare i una filla (com ara, Demèter i Persèfone, de la cultura grega) s’estimen en línia amb el matriarcalisme. Es tracta d’un amor no de possessió, sinó maternal, en què tots dos, igualment, apareixen com a fills de la terra (ací, Contestània). És més: aquest tret el podríem empiular amb el sentiment de pertinença a la terra, d’amor per la terra: tots dos hi viuen.

Afegirem que una actitud favorable a la maternitat no exclou que una dona siga valenta, com hem vist en la mare i en la filla.

Finalment, en relació amb aquesta llegenda, el 13 de novembre del 2023, després d’haver-la tractada en la web “Malandia” el mateix dia, Antonia Verdejo González ens envià un missatge que incloïa aquestes paraules:  “Bona nit, Lluís,

Un relat molt tendre. La fidelitat dels animals i l’amor pels seus amos, en aquest cas, com mare i filla, és superior al dels propis humans. Ells mai et deixaran de banda. Ho sé per experiència amb els meus gatets: quan tinc temporades de mal, com aquests dies, i sempre, una es posa a sobre meu amb molta cura i no marxa. I, quan vaig estar molt malament, em passava la poteta per la cara i em llepava la meva. I, encara que no t’ho creguis, se li escapava unes llàgrimes”. Agraesc la seua generositat i aquest comentari, molt sucós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, eixerida i amb espenta, és ben tractada i ben acollida

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a banda, n’és de les poquíssimes en què apareix la violència cap a la dona (malgrat que, des de mitjan relat, passa a estar ben tractada), és “Rondalla de Cirurí”, narrada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer, en 1883. “Una volta hi havia un vinyater que tenia una grossa família que habitava sempre a la vinya. Doncs, un fill sol d’una senyora anava a caçar als bells dies d’hivern, per esbargir-se, que es sentia poc bé” (p. 22). Aquest jove no sabia on allotjar-se i tria fer-ho en cal vinyater. I ho farà, on serà junt amb l’home i “tots els minyons i les minyones petites. Després, una que tenia quinze anys, era amagada per què era mal endreçada” (p. 22) i el xicot la fa eixir, amb la capa, per la força i, en acabant, son pare i sa mare també fan que isca, independentment del gust d’ella.

Tot seguit, canvia prou la rondalla. La filla, eixerida, fa el repartiment de la gallina que menjarien en la taula: “El cap, l’ha dat al pare, com cap de casa; i el cos, a la mare; i les ales, a ella; i els peus, al senyor que l’havia feta venir, com volent dir que es prengués la porta, que ells eren gent pobra i, amb senyors, no hi podia estar” (p. 22).

A més, l’endemà, el jove, sense compliments, diu al pare “que ell era vengut per demanar la filla” (p. 23). I, com que el xicot era fill de família rica, no sols la porta a sa casa i li dona tota classe de vestits, per a poder anar ella al poble i poder presumir, sinó que, igualment, “els vestits li són anats bé i, després, és anat el bisbe i han esposat i se l’ha portada a casa.

La mare del jove, després que l’ha vista, li ha consenyat[1] les claus i l’ha feta ama de casa[2]” (p. 23). A banda, fan una festa grossa i el jove instrueix la seua muller a tocar la guitarra (p. 23).

Ara bé, mentrestant, passa una barca plena de turcs que eren lladres de marina “i s’han pres tots els joves i marits i han deixat totes les dones” (p. 23).

Des d’aleshores, la fadrina, molt oberta (com la mare del jove), aconsegueix que la sogra li faça un bastiment amb un equipatge i “Ella s’és posada per capità, s’és vestida d’home” (p. 24) i aplega a Berberia, on la veu el fill del rei turc, qui creu que ella no és un home (p. 24). Com a prova, aquest príncep, fa que la xica trie unes armes d’home i “ella s’ha pres una pistoleta i un estilet” (p. 24), detall en línia amb rondalles en què apareix l’espasa rovellada.

El príncep turc, a més, proposa a son pare que ella es banye, ja que, així, n’eixirien de dubtes.

A més, la xica havia canviat el nom i s’havia posat el de Capità Cirurí i, immediatament, amb enginy, comenta a un home: “-Mira: jo he d’anar a banyar-me amb el fill del rei, i tu, amaga’t darrere d’un escull[3] i, quan veges que jo sóc per treure’m la camisa, crida ‘Capità Cirurí! Capità Cirurí! Ton pare mor i tu, aquí?’.

Així s’és fet” (p. 24) i, per tant, el vell segueix les directrius de la jove…, i ho fa tres vegades, “com tenia orde” (p. 24). La fadrina, amb raboseria, comenta al companyó (el fill del rei turc) que aquelles paraules eren una orde del cel (“i, així, s’és salvada de deixar-se veure si era dona o home”, p. 24) i que “se n’havia d’anar a trobar la família (…); i el fill del rei l’ha contentada i li ha dat tot lo que volia” (p. 24). Per consegüent, de nou, la dona està ben tractada.

Un poc després, la jove tria esclaus i altres presos, entre ells, el jove de la primera part de la rondalla. Llavors, s’acomiada del turc i, amb tota la gent, fa camí cap a on vivia la sogra. I tota la gent es regraciava amb la xicota, però “el jove d’aquesta cercava la muller (…) i es posava a plorar perquè volia a la muller.

Alhora, el Capità Cirurí ha demanat permís per a anar-se’n sol a una cambra i, després, és eixit vestit de dona (…), com era aquella joveneta campanyola” (p. 25).

Afegirem, àdhuc, un altre tret matriarcalista que copsem en llegir “Gran estima de tots, gran reconeixença, i la sogra li ha donat mil abraços i l’ha feta senyora de tot” (p. 25). Com podem captar, la jove, en distints passatges del relat, és ben acollida per la sogra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “lliurat”.

[2] “Mestressa”, amb el significat de “senyora ama” (molt estés entre valencians), de “madona” (molt popular en Mallorca).

[3] Una roca grossa.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

General, , , , , ,

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.