Arxiu d'etiquetes: “Dins la pau del Collsacabra” (Miquel Banús i Blanch)

El sentiment de pertinença a la terra i nexe grat amb la Mare

General, , ,

Prosseguint amb el llibre ”Dins la pau del Collsacabra”, trobem la maternitat, com ara, quan, en “PLANY PER L’ERMITA DE MONTDOIS” (p. 18), Miquel Banús i Blanch enllaça la mare (la terra) amb els fills: “La dolça Mare que hi habitava” (en referència a Nostra Senyora), “oh Mare estimada” i, més encara, quan, esperançat i en nexe amb la terra, el poeta li diu:

“I si els meus ulls ja no poden veure

mai més vostra imatge a dalt de l’altar,

la fe n’obre uns altres que a mi em fan creure

que al cel un bon dia us podran contemplar”.

 

Aixi, l’escriptor podria recordar el pas d’aquesta tardor a un hivern que, simbòlicament i tradicionalment, porta confiança en l’esdevenidor, així com ho fan la sembra i el pas del dia més curt de l’any. A banda, això fa que siga viu el sentiment de pertinença a la terra.

Unes pàgines després, en la composició “ADÉU, VILA DE RUPIT”, també el reflecteix:

“Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

tu has sigut el meu bressol

tros de terra catalana.

 

(…) Adéu, Agullola aimada

i tota aquesta contrada (…).

Adéu, casal de l’Avenc.

 

Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

sempre t’he portat al cor,

tros de terra catalana” (p. 20).

 

I, sobretot, però ara, com qui capta que, empiular amb l’indret on viu, li dóna sentit a la vida, hi ha el poema “DINS LA PAU DEL COLLSACABRA” (pp. 21-22). En aquests versos, molt prompte, posa que ell no és un home de la mar: “home sóc de terra endins”, d’un poblet amb un vell castell i d’on se sent un riuet estant.

Igualment, indica

“Jo no conec altres solcs

que els que té el meu Collsacabra (…).

 

Quina recança que tinc

de la pau del Collsacabra,

aquí hi ha amics i parents

i aquesta terra m’és grata”.

 

Aquestes paraules van en línia amb les següents, en què veiem que la llavor (la sement) de la seua vida és en el Collsacabra:

“Passejo pel seu bell bosc,

(…) tabernacle color verd,

joia i sement de la vida”,

 

motiu pel qual comenta que,

“A la sorra de la platja

jo mai no hi podré ancorar,

penya-segats i cingleres

han estat sempre el meu jaç”.

 

Finalment, addueix que voldria emprendre volada. I ho fa junt amb una dona (barca, símbol semblant a la cova i de la matriu de la mare) i l’aigua (un altre tret femení):

“Avui que el cel és seré,

anem-hi, barca estimada”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Terra i indrets benaurats

General, , , , , ,

Un altre poema en què captem la connexió amb la terra (ací, amb Rupit i amb el Collsacabra) és “RUPIT DES DE LA PEDRERA” (p. 11). Així, Miquel Banús i Blanch escriu

“(…) et veig ara més bonic.`

 

Ets petit, per això m’agrades,

perquè aquí ens coneixem tots

(…) Repassant l’antiga història

d’aquest poble on he nascut”

 

com també quan, més avant, indica

“Sembla que les muntanyes

t’abracen dins seu, Rupit,

tal com sol fer-ho una mare

quan té l’infant sobre el pit”.

 

Per tant, exposa molts trets que tenen a veure amb els pobles petits i, fins i tot, amb els mitjans i que estan poc urbanitzats: l’esperit de barri, el vincle amb l’indret (ací, mitjançant la història i el naixement) i la figura de la mare (com a acollidora i com a protectora i en la relació mare i fill mentres que el nen alleta o és en el pit de la mareta).

Ara bé, en els versos següents, apareix el tema de la força de la terra i de la unió que hi ha entre els fills i la Mare Terra, ja que és ella qui té la darrera paraula (i, així, en aquest poema, no ho és l’home, simbolitzat per Miquel Banús i Blanch):

“Fa anys que aquí hi vaig néixer,

deixa-m’hi també morir,

i quan mon cos sigui desferra

acull-lo dintre el teu si”.

 

Es tracta del retorn a la mare, a la terra, després de caminar per la vida, així com, en aplegar la nit, ho fem en el llit (tret que podria evocar-nos el bressol matern inicial o, com en moltes rondalles, la cova, els fills que apleguen a cals pares després d’haver fet món durant el pas de la infantesa a la jovenesa).

Al capdavall, l’escriptor de Rupit plasma que ell prefereix continuar desenvolupant l’amabilitat i la bonesa dels xiquets, malgrat el pas de l’edat:

“Ai Rupit! no creixis gaire,

ben mirat tampoc no pots,

que mentre siguis tan tendre

et portarem tots al cor” (p. 12).

 

Es manifesta l’estima pel poble.

El poema següent, “A TAVERTET”, també en el llibre “Dins la pau del Collsacabra” (pp. 13-14), va en la mateixa línia matriarcalista:

“Ets un poble, Tavertet,

que has nascut sobre la roca,

petit, endreçat i net,

d’antiga i de noble soca”.

 

Afegirem que la roca toca la terra (de la mateixa manera que ho fa la soca) i, a més, empiula amb la dona (i amb la força).

Més avant, comenta que

“Si l’església n’és formosa

la Verge ho és més encara,

escampant perfum de rosa

per arreu del Collsacabra”.

 

Per consegüent, ens trobem amb una altra composició en què Nostra Senyora (com a projecció de la Mare Terra) està per damunt de lo creat pels éssers humans (en aquest cas, l’església), i un perfum que podria recordar la part afectiva de les persones.

En acabant, trau quatre versos amb detalls de rondalles i de llegendes (lladres, trabucaires, bandolers, follets, bruixes i fades, llenyataires i traginers). És evident la relació entre l’escriptor i la cultura tradicional catalana.

Finalment, molt avançat el poema, addueix que hi ha esperança i vida:

“Mes uns altres fills adoptes

i t’estimen de debò,

també amb ells jugues i danses”.

 

I tot, com indica en els versos titulats “COLORS DE TARDOR AL COLLSACABRA”, “d’una terra benaurada” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Collsacabra i Sant Llorenç Dosmunts

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Dins la pau del Collsacabra. Recull de poemes” de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

En aquesta obra, impresa per Emboscall en el 2004 i a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, també es copsa aquest sentiment. Així, en la introducció, l’autor escriu que, “En aquests senzills poemes, intento parlar del meu poble, del meu país, d’aquest Collsacabra que he recorregut pam a pam i que tant estimo. Tret d’uns anys de seminari, la resta de la meva vida l’he viscut, conviscut i fruït en aquest trosset de terra, que per a mi és el més bonic del món.

Rupit ha sigut el meu bressol, en ell hi he plantat cabanya, i en ell espero poder-hi viure la resta de la meva vida, i que sigui aquesta benaurada terra del Collsacabra la que m’aculli dins el seu si esperant la gran Realitat de la VIDA” (p. 5). Primerament, direm que Rupit és un poblet català del terme de Rupit i Pruit i que es troba en la comarca d’Osona; i que el Collsacabra és una comarca natural de l’interior de Catalunya.

En el poema “HIMNE AL COLLSACABRA” (p. 7), posa trets de la natura:

“Jo en conec un tros de terra

el més bonic d’aquest món,

ple de boscos, fonts i arbredes:

Collsacabra és el seu nom”.

 

Més avant, afig altres detalls tel·lúrics i en nexe amb lo femení:

“Cada cingle, una ermita,

cada esquei és una font.

Quina pau que s’hi respira!

Que dolç hi és el seu sojorn”.

 

En la composició vinent, el reflecteix mitjançant un carrer:

“AL CARRER FOSSAR DE RUPIT

‘EL MEU CARRER’

 

Voldria esgranar de la memòria

com d’un rosari la història

que guardes dintre el teu pit,

(…) sols estimar-te i beneir-te” (p. 8).

 

I, en la mateixa plana, addueix que voldria cantar Rupit, com a fill de sa nissaga.

Igualment, el sentiment de pertinença ix altra vegada, ara, quan l’empiula amb una ermita del terme de Rupit i Pruit:

“A SANT LLORENÇ DOSMUNTS

 

Sant Llorenç, petita rosa

nascuda al bell mig dels camps,

de les flors la més formosa

que he vist per aquests voltants.

 

A l’estiu, quan tot floreja,

com gallaret treus el cap

entremig de les espigues

de camps d’ordi, xeixa o blat” (p. 9).

 

És a dir, exposa sobre una terra viva, encara jove com la rosella (el gallaret) i com els tres cereals a què fa referència i que, com el forment, solen relacionar-se amb l’estiu (estació associada a la joventut). 

Sobre aquestes composicions, el 9 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “M’ha encantat la referència a Rupit, Lluís. És veritat tot això que diu, és encantador, fantàstic. Hi hem anat un parell de vegades, amb la meva esposa i les filles, ja fa molt de temps.

Ara, si m’ho permets i, potser, no caldria que ho recollissis; ja veuràs que és una mica escatològic, perquè és una broma. Per aquests rodals, diem que ‘Rupit és el poble més antic del món…, perquè Adam i Eva ja cagaven arrupits'”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)