Prosseguint amb cançons en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), n’hi ha en què un personatge femení allibera la casa i els qui hi viuen. Així, en l’entrada “El retorn de l’espòs”, la lletra indica que
“-No hi cotxaràs pas, no;
tu, sus de l’enrajolada,
dormiràs en un galant llit
tot entornejat de roses,
dormiràs en un galant llit
que, al mig, hi ha un roser florit…” (p. 258).
En aquestes línies, la dona diu que un home dormirà còmodament (ací, en un llit), de qualitat, ple de roses (senyal lligat amb la sexualitat) i, més encara: que, al mig, hi haurà una planta amb moltes flors (això és, el roser florit, o siga, la dona).
Tot seguit, la investigadora escriu en nexe amb Marian Aguiló (1825-1897): “Recordaré els dos finals que dóna l’Aguiló:
(…) Com se daren un abraç, floriren arreu els arbres:
floria el romaní; l’ametller, tot blanc estava .
(…) Se daren tan fort abraç que, d’alegria, ploraven;
se giren d’ací d’allà, fins els rosers poncellaven” (p. 258),
com a signe de la bona avinença entre tots dos (ací, simbolitzat per la florida), la qual podríem enllaçar amb el naixement d’algun fill, puix que són units a la primavera (la infància, el moment en què sorgeixen plantes i arbres que havien restat com paralitzats durant l’hivern): el romaní (la primavera i la tardor), l’ametler (la primavera) i la primera part dels rosers (en forma de capolls que, en estiu, deixaran de romandre vérgens).
La cançó immediata és “L’Hostal de la Peira”, de bandolers, en què una altra dona (la minyona) salva els qui hi resideixen, gràcies a la seua intuïció i a la seua creativitat, les quals la portaran a avisar els propietaris:
“La criada és tan fina (…),
la criada és anada, els espia
i veu que porten calces,
pistolets al costat.
(…) -Ni per cent, ni cent cinquanta
(…) la porta no s’obrirà” (pp. 258 i 260).
Aquesta actuació decidida i valenta de la casera fa que reconeguen la importància que ella ha tingut en la resolució final i que proposen que l’amo la recompense:
“la criada que tenes la podes conservar.
De tres minyons que tenes,
(…) l’hereu li podes dar,
que t’ha salvat la vida, oi la, la, etc.,
que t’ha salvat la vida
i l’hostal, de cremar” (p. 260).
Per consegüent, som davant un altre exemple en què la dona salva l’home (l’amo). Ara bé, en la composició vinent, també en el mateix llibre, tres dames van a l’Hostal de la Peira (amb nom de dona) i, altra vegada,
“La criada, que era molt curiosa,
pel forat de la clavadura,
els va espiar se despullar.
(…) La criada baixa i diu a la mestressa:
‘-Ai, mestressa: en lloc de llotjar
dames, sem llotjat soldats.
(…) Aneu tots a vos acotxar:
jo vetllaré tota sola’” (p. 260).
Llavors, la senyora ama i l’amo confien en ella; després, segueixen les seues indicacions (amb fusells i tot) i barren les portes als malfactors, fins al punt que, els darrers versos diuen que
“De fora, van cridar: ‘-Teniu una criada
tan fina,
que ja la podeu conservar:
vos ha salvat la vida i, a l’hostal,
de cremar” (p. 262).
Aquestes dues cançons empiulen molt bé amb la tradició matriarcal catalana en el camp sexual, en l’eròtic, en relats (i, ben mirat, en la vida): en una quantitat més alta que a l’inrevés, un personatge femení fa que u que n’és masculí continue amb vida, que reviscole o, fins i tot, que torne a viure. I, com capim ací, sense que hi intervinga el romanticisme, sinó el reconeixement cap la dona (la criada, la minyona…). Àdhuc, menada pel més baix de categoria o d’escaló en la piràmide… Un detall a tenir present: que tots són part del grup i que no s’ha de menysprear ningú pel fet de ser de menor rang.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.