En acabant, el músic Miquel Pujadó passa als pits.
“Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.
N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.
Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha
de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.
Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits
que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.
Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,
p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.
He vist pits de tota mida
viatjant amunt i avall,
no en tens prou amb una vida
per conèixe’ls amb detall.
Però els pits que em tornen ximple
són els teus: així de simple.
El teu mascaró de proa
és un doble Krakatoa;
si encara està disponible,
si no el tens emparaulat
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc al seu costat.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn”.
En el darrer apartat de la composició, l’artista ens porta al sexe i, no solament trau, per exemple, el tema dels pèls, sinó el de la prostitució, el de la penetració, el pas femení a la joventut (la flor desclosa), la introducció de semen en la vulva (la xuclada), l’home que demana permís a la dona durant l’acte sexual (“Si encara està disponible, / si et va bé, si no et sap greu”) i que deixa que ella tinga la darrera paraula, en funció de si considera factible (“si veus possible”) i, així, enllaçant amb la realitat.
“Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.
Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.
N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:
obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.
N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.
N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.
Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,
p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.
He vist sexes molt diversos,
perquè el món n’està ben ple,
i n’hi ha ben bé dos terços
que m’han fet perdre l’alè.
P’rò la teva flor desclosa,
noia, és tota una altra cosa:
un forat negre amb la dèria
de xuclar tota matèria!
Si encara està disponible,
si et va bé, si no et sap greu,
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc a dintre seu.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn”.
Per consegüent, tres darrers versos plasmen que, tant l’home com la muller, tenen present que la dona se l’emporta al seu camp, en aquest cas, a la vulva (simbòlicament, a la sexualitat amb caire matriarcalista i amb la dona com a part activa).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.