Arxiu d'etiquetes: bon cor

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (…)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, en pro de la sinceritat i de xiquets estudiosos

General, , , , ,

Prosseguint amb el relat “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha un diàleg:

“-Amb fesols? -respongueren admirats els d’Algerri. -Què voleu dir amb això vostra paternitat?

-Molt senzill -afegí el frare: -Ja que tan pobres sou (i així ho reconec), convinguem a donar a cada fesol la valor d’una lliura barcelonesa i pagueu amb aquesta classe de moneda.

I tal dit, tal fet: tantes mil lliures, tants mils fesols… i en paus.

Després d’efectuat el pagament, … n’hi havia tres quartans!

De retorn al monestir, i cridat el monjo a comptes, presentà sobre la taula el contingut embolicat amb un gran mocador (…).

-Aquest és el resultat del passament de comptes amb els d’Algerri, en virtut del poder i de la facultat que em foren conferits. Així com així tampoc hauríem pogut cobrar; perquè, ‘Allà on no hi ha res, el rei hi perd els drets’, i tan rica serà la comunitat de l’una manera, com de l’altra.

El convent deixà de percebre una forta quantitat, emperò també matà per a sempre els acarnissats odis amb què tota una comarca els menaçava per a lo successiu.

D’ençà de llavors, els habitants de la baronia d’Algerri pagaren religiosament al monestir els delmes, censos i la resta d’impostos sense frau, ni engany” (pp. 60-61).

Una de les coses que cal destacar d’aquesta narració és el tema de la manipulació (no acceptada en els darrers mots), un detall que vincula l’escrit amb el matriarcalisme.

En l’anècdota que Jaume Ramon Vidales (1846-1900) adjunta a continuació, “Monjo… o monja?”, apareix un fet que és present en més d’una rondalla i ambientat a mitjan segle XVI: la xica que es feia passar per xic.

“Un dia (…) trucà a les portes del monestir, demanant protecció i acollida un jove de pocs anys, qui digué nomenar-se Joan Bartomeu de Vila-roja i que allí restà de criat.

Dòcil, servidor i diligent, ben aviat, es guanyà les simpaties dels seus superiors, els quals li ensenyaren, amb molt profit, les primeres lletres.

En veure’l tan estudiós, de no escassa intel·ligència, i que observava una conducta immillorable, no li faltà la protecció del convent, concedint-se-li l’hàbit de novici. 

Però el temps passava: en Joan Bartomeu, de la infància, passà a la pubertat i, en esclatar la poncella i convertir-se en flor, no pogué amagar per més temps els senyals propis del sexe femení, al qual pertanyia.

Temorosa que es descobrís lo, fins llavors, ignorat, s’agenolla als peus del pare abat, qui, aleshores, era Pere Bogues, i, entre llàgrimes i sospirs, li revelà l’engany, implorant perdó i misericòrdia.

Els motius que induïren a aqueixa dona a entrar en el monestir, mai arribaren a saber-se, perquè, com secret de confessió, foren guardats per l’abat en els plecs més amagats de la seva consciència i, amb ell, baixaren a la tomba.

Rebuda l’absolució amb gran secret i prudència, l’Isabel, que així es deia la protagonista, sortí del monestir pretextant a la comunitat enginyoses excuses (que mai en falten), sens que ningú hagués esment d’un cas tan estrany com anormal.

Tant sols després d’algun temps, amb gran misteri i a cau d’orella, els monjos es contaven, els uns als altres, admirats i tot senyant-se, el fet autèntic que acabem de relatar, mes ignorant els detalls i les seves causes, que no han pogut passar a la història” (pp. 61-62), entre d’altres coses, pel silenci que féu el pare abat.

Sobre aquesta narració, direm que la comentí (i potser la contí) a ma mare el 17 de juny del 2025 i que em digué “No ho ficaria en dubte”. En eixe seny, hi ha contalles i cançons que en plasmen, de paregudes, com ara, quan una jove vol participar en una activitat en què només ho poden fer hòmens.

Al capdavall, encara que és descoberta, també és condonada, possiblement, per a compensar el paper que ha fet al col·lectiu (ací, una xiqueta amb molta facilitat per a l’estudi i aprovada pels monjos). No debades, el superior decideix no dir-ne res, tot i que podem pensar que titllaria la mentida. Per tant, altra vegada, la comunitat (representant de la cultura catalana) es posa amb el Poble, amb la cultura matriarcalista vernacla, un fet molt comú al llarg de la història de Catalunya i dels comtats catalans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, bona avinença i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en l’esmentat ramell de la poetessa de Monistrol de Calders, i en què copsem trets de la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Núria i en Sergi” (p. 113). Així, amb motiu d’un casament, es mena a na Núria i li diu que,

“Dels petits, ets bona mestra

amb caràcter tens un do,

animosa, molt xerraire

i Andorrana de debò.

 

El teu noi, senzill i amable

alt i prim, feu complement,

sempre a punt si el necessites

somrient i alegrament”.

 

Per tant, cada membre de la parella fa de complement de l’altre.

En el poema “A la Dolors i en Biel” (p. 114), escrit amb motiu d’unes noces, primerament, apareix la natura i, després, l’enllaç entre tots dos:

“Avui és un dia alegre,

ple de màgia a SA FONT,

envoltats de la natura

verdor, flora, serra i mont.

 

Catorze anys de coneixença

d’avinença fent camí,

la confiança i l’esperança

són motiu per fer el gran SÍ”.

 

Tot seguit, afig detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme, com ara, quan diu

“I un T’ESTIMO responsable

ple d’amor i sentiment (…).

En Biel amic de sempre

gairebé agermanat,

disposat a ajudar sempre

(…) La Dolors, no tinc paraules:

en el ball fem bon conjunt”.

 

i, més encara, en comentar l’autora que

“Important és en la vida

ajudar-nos quan convé,

en allò que faci falta

com a amic aquí estaré”.

 

Una altra composició en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, és “A la Xisca i en Tòfol” (pp. 115-116). Així, ja entrat el poema, podem llegir

“A tu Xisca, jo vull dir-te:

com amiga ets la millor,

responsable, divertida

i sincera de debò”,

 

detall (el bon cor), que es considera molt important en les cultures matriarcalistes. De fet, en els versos següents, indica que

“La primera en oferir-se

a donar un cop de mà,

com el gra de la sembrada

que es recull a l’endemà.

 

Les famílies molt unides

veritables, transparents,

la franquesa sempre hi regne

quina sort de goigs plaents!”.

 

Quant al nuvi, és presentat com un xicot molt eixerit, amb amics, amable i divertit i, igualment, formal, faener i treballador i, d’aquesta manera, el text connecta amb el cor i, a més, amb la cultura del Poble català.

Una altra composició de la mateixa corda i exposada per Rosa Rovira Sancho és “Per tu, Montse” (p. 117), un encàrrec d’un padrí de noces, qui, en la segona estrofa, diu que

“Són dos cors amb valentia

(…) ben units troben la força

quan caminen enllaçats”.

 

Per consegüent, en primer lloc, tracta sobre la força. Més avant, el padrí li diu que, a l’animeta,

“guarda’m sempre un raconet”.

 

Cal dir que, en moltes rondalles anteriors a 1932, és en un racó, on es troba allò que permetrà que u dels personatges de la narració aconseguesca el seu objectiu i no, com ara, en la banda central i que, com que els racons solen tenir menys llum, podríem dir que encaixa amb relats de línia matriarcalista.

Immediatament, la poetessa empiula la parella amb trets en nexe amb la terra:

“Per la festa d’aquest dia

com mana la tradició,

aquest ram vull regalar-te

amb afecte i devoció”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, bona harmonia, el jardiner i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la sexualitat matriarcal en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en capim trets en el poema “A la M. Teresa i en Lluís”(p. 71), en què apareixen el bon cor i, com ara, la figura del jardiner:

“Avui, feu la recordança

de l’enllaç matrimonial,

va ser un dia formidable

amb un SÍ primaveral.

 

(…) de la mà heu anat sempre

sortejant els averanys.

 

M. Teresa, ets gota d’aigua

fina fresca, transparent,

amb virtut de polidesa

i de noble sentiment.

 

En Lluís té bona traça

(…) del jardí de cada dia

ell en fa el manteniment”.

 

 

En acabant, passa als bons resultats d’aquesta harmonia feta amb detalls com si fos els arbres, les plantes i les flors (la filla n’Ivet):
“Ja teniu una poncella

que ha crescut en el jardí”,

 

també plasmats al capdavall de la composició:

“Aquest ram ple de vivències

una flor per cada any,

cada rosa, una joia

cada pètal un afany”,

 

motiu pel qual, en u dels darrers versos, trau el mot “harmonia”.

En el poema que ve a continuació, “Per en Jordi i la Virgínia” (p. 73), reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en parlar de família (la qual podríem enllaçar amb el paper del mas i de la casa en la tradició cultural catalana juntament amb la terra) i de la mare:

“celebrem amb la família

un enllaç sentimental.

 

Heu triat un lloc d’història

del poble de Monistrol

(…) divisant tota la vall,

amb records de la nissaga

que teniu  a poble avall.

 

Heu triat per fer la festa

el dia de La Mercè,

recordant la teva mare

i el seu tracte tan serè”.

 

Cal dir que la jardineria, com en altres poetes amb un fort sentiment de pertinença a la terra, és ben present en els escrits de l’autora de Monistrol de Calders. Així, en una altra composició que té a veure amb la sexualitat matriarcalista, “Anna Mari i Josep” (p. 79), en el mateix ramell literari, comenta que

“Important és aquest dia

per la vostra relació,

(…) envoltats de la família

i amb amor sensacional.

 

D’un jardí de fines plantes

cada una el seu encant,

sobresurt una parella

molt bonica i molt galant.

 

Necessita ser cuidada

heu de ser bon jardiner,

de l’amor de cada albada

ha de ser sempre el primer”

 

i, així, associa la concòrdia entre tots dos a tractar-se com el jardiner fa amb les plantes i adduint que els romanga eixa amor entre ells que els fa respondre com ho faria un xiquet en la infantesa (la primera albada a què fa al·lusió).

Finalment, remata l’escrit amb uns versos en nexe amb la tradició matriarcal, ja que escriu “una llarga convivència” (tel·lúrica) i “benaurança” (realista): la primera, requereix bona avinença entre les dues bandes; la segona, té molt a veure amb la primera i, de fet, en deriva. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Festes de Nadal, infantesa, maternitat, senzillesa i persones de bon cor

General, , , , , , , ,

També trobem el tema de la maternitat en un poema de la mateixa obra de l’escriptor de Gurb, com ara, en “La neu” (p. 32):

“LA NEU

 

(Visió d’infant)

 

Moltes cosetes blanques,

com llum d’aurora,

entre rebrolls i branques,

ocells i flora.

 

Són com papallonetes,

que dalt al Cel, juguen,

no poden estar mai quietes,

sempre, es belluguen.

 

És la visió tendra,

que l’infant, admira,

viva dolçor a comprendre,

i de lluny l’albira”.

 

Com podem veure, per una banda, apareixen el color blanc (associat a la neu de l’hivern i a la innocència dels xiquets) i els brots d’arbres i de plantes i, per tant, el poeta plasma semblances simbòliques de naixements. A més, tot i estar en l’estació de nits més llargues (l’hivern), encara hi ha nins (ací, representant els més petits).

Igualment, relaciona els xiquets amb la inquietud, amb la tendror i amb el bon cor de qui no es proposa fer mal al proïsme.

I, tot això, en plena nit, quan, àdhuc, captem una miqueta de llum (el nadó).

En el poema que va a continuació, “Nit de Reis” (p. 33), també plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart en “Consells, glosses i records”, exposa aquesta nit en les cases (per descomptat, en nexe amb els nens i, de pas, amb lo maternal):

“NIT DE REIS

 

Uns angelets dormien,

dins d’unes cambres,

és aquella nit que es tornen,

nenes, les mares”.

 

El missatge que escriu en els dos darrers versos és prou popular i, de fet, la celebració dels presents és una manera amb què els pares es tornen senzills com els infants, sobretot, quan, com diu l’autor, els fills són “Uns angelets”, és a dir, de pocs anys.

En acabant, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Els infantons, somnien,

joguets i coses,

els sers innocents, perfilen,

il·lusions i roses”

 

i afig unes paraules als lectors (principalment, per als qui encara podrien ser pares), en pro dels xiquets i, més encara, de la seua bonesa:

“Si en l’atzar, d’un dia,

som Reis d’Orient,

amb sana harmonia,

vetllem l’innocent”.

 

Al capdavall, com escriu en els versos finals, convida a celebrar el pas dels dies més foscs de l’any, però tocant els peus en terra i amb el cor net:

“I amb ferma alegria,

joia, i pulcritud,

lloem, aquest dia,

amb seny i virtut” (p. 33).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’estima per la terra, amb força i bon cor, lideratge i molt oberts

General, , , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima per la terra, és “Els barons de la Fama”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “Una de les llegendes que ens parlen de la Reconquesta a Catalunya fa referència al gran Otger i als barons de la Fama.

(…) pels volts de l’any 754, va aparèixer per les terres pirinenques un valent i gegantí cavaller que era conegut amb el nom d’Otger, el qual es disposà a lluitar contra els sarraïns i a retornar a Catalunya allò que, de terreny, ens havia estat arrabassat” (p. 103). 

Adduirem que, com escriu Mari Carmen Basterretxea en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, sovint, en el relat, “es fa esment del gegant com una casta o raça remota de grandesa que seria la cultura matrilineal” (p. 51).

Prosseguint amb la narració, veiem que “Otger tenia un cor noble (…). Les armes que ell duia eren tan pesants (…) i, en canvi, ell les duia com si de palla es tractés” (p. 103). Així, captem un ensenyament en línia amb lo matriarcal: la força pot conviure amb el bon cor, fins i tot, en hòmens.

A continuació, la llegenda exposa el tema del lideratge: “aquest gran home féu ressonar la seva trompeta de la lluita contra els sarraïns i, al seu so, acudiren molts, entre els quals hi havia uns barons (…), el nom dels quals s’ha conservat” (p. 103). I, de pas, veiem que la transmissió de lo referent al passat, en la cultura catalana, durant moltes generacions, s’ha fet oralment i ha restat garantida.

Més avant, llegim que Otger i els seus barons aconseguiren una victòria, la qual “va ser l’inici de moltes altres” (p. 104) i que, malgrat que Otger “no va poder veure acabat el seu somni de netejar totes les terres catalanes, (…) ell havia començat i la Reconquesta ja no es deturaria fins que tot Catalunya quedés neta d’invasors” (p. 104). Com podem veure, aquests relats plasmen, de nou, el sentiment de formar part de les terres catalanoparlants i del col·lectiu catalanoparlant, motiu pel qual, finalment, el narrador comenta que “Els comtes d’Erill eren allí, fidels (…) a la seva terra. Ells van contribuir en gran manera a tota la tasca” (p. 104).

Per consegüent, no sols es fa una defensa de lo relacionat amb les arrels, sinó a prosseguir en la mateixa línia i, a més, de manera comunitària i molt oberta com també ja ho feren els ancestres catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

General, , , , , ,

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” i “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de guia matriarcalista als jóvens

General, , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana de la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, hi ha una rondalla, “La serp de tres caps”, molt semblant a unes quantes que plasmen la bondat i la sinceritat. Igualment, en aquest relat, s’introdueix un missatge que no ho fa en aquelles: la dona (ací, simbolitzada per la lluna), no sols salva l’home, sinó que li marca les directrius que ell farà quan ja serà més gran, mercé, en bona mida, a la bonesa del jove. El passatge, curt, pot evocar-nos els rituals de pas de la infantesa a la jovenesa. Així, hi havia un poble en què, quan tocaven les dotze, una serp de tres caps agafava la donzella més jove i se la menjava (p. 33).

“Una d’aquelles nits va aparéixer un jove foraster” (p. 33) que tenia tres gossos i que feu nit en una fonda. L’hostaler li pregunta sobre els tres animalets i el jove li respon que una nit va sentir una gossa (p. 33) i que la lluna (que va unida a la dona), “semblava un formatge de redona i blanca que estava, (…) va guiar els meus passos i vaig arribar a un lloc arrecerat on hi havia una cadellada, vaig apartar els matolls i vaig descobrir tres cadells al voltant de sa mare morta” (p. 35). Per tant, podríem pensar que la lluna (amb el paper matriarcalista i, àdhuc, de mare) actua com a educadora del xicot, com a guia d’ell (com ho exerciria una mare respecte al seu fill) i que li facilita que puga trobar la gossa i salvar els cadells. O siga, que li aplana el camí de la vida i que li ho fa amb interés per la solidaritat, pels altres i per la col·laboració.

Un poc després, a la una de la matinada (a mitjan nit, en plena foscor), el jove copsa que cada u dels gossets ha crescut, i els posa un nom: Plater (era lluent), Tronxaferro (per la força, com el ferro) i Cadena (perquè corria com un llamp). De nou, el tercer dels fills (ací, un gos i, en moltes rondalles, una jove), és el més eixerit.

Aleshores, l’hostaler demana pel nom de Cadena i el xicot li comenta:

“-La cadena serveix per a lligar la persona o l’animal i deixar-los quiets, immòbils, però aquest animal no pot estar quiet, ha de ser lliure, córrer, fer cabrioles, saltar” (p. 35), trets molt en línia, principalment, amb la infantesa.

Immediatament, es sent remor pel poble i un home diu al jove que eixa nit, a la serp de tres caps, li toca menjar-se la filla del rei (p. 36) “i el rei ha promés que aquell que mate la serp, es casarà amb la seua filla.

El jove callà, va agafar els gossos i se’n va anar a l’encontre de la serp” (p. 36). Al capdvall, i, com en rondalles prou semblants, el rei agrairà la sinceritat del jove, perquè el xicot havia mort la serp, en lloc d’un altre jove “que se’n va voler aprofitar” (p. 37) i que havia tallat els tres caps. Ara bé, crida l’atenció que, igual que, en altres relats recopilats, com ara, per Enric Valor, el jove bonhomiós aparega com a llibertador (“beneir la unió de la princesa amb el llibertador”, p. 37)… com també quan el rei tria aprovar que el jove dels tres gossos es case amb la princesa: “el monarca, com a tal, el va complimentar com al vertader llibertador” (p. 38).

Quant a aquest detall, direm que, des del primer moment, l’he relacionat a un fet de què parlí amb Pere Riutort, per telèfon, el 10 d’agost del 2021, quan li comentí que s’havien conservat més, de generació en generació, les rondalles que les cançons, a causa de la menor incidència de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el consentiment del rei Alfons XIII… i del PSOE) i del general Franco (1939-1975). Doncs bé, Pere Riutort m’afegí unes paraules (sobre les cançons, però que podem ampliar a les rondalles) que no són alienes a alguns escrits que m’han fet, en Facebook, sobre els valencians i els catalans: “Els valencians teniu els castellans al costat…

De totes maneres, les rondalles reflecteixen la cultura popular: televisió, res; ràdio, res; premsa, pràcticament, ningú no en llegia”. No obstant això, els valencians, com els catalans, com els balears i com els algueresos, formem part d’una cultura que acull la llibertat i… tocar els peus en terra. Molt. Per això, en moltíssims relats, no apareix l’idealisme,… ni el misticisme, tan vinculat amb la cultura castellana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal considera positiva la bondat i afavoreix les relacions amb els altres

General, , , ,

L’educació matriarcal considera positiu la bondat, les bones intencions i, àdhuc, fer les coses amb dolçor.

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, comentarem que el 23 de març del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguérem que, “En moltíssimes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, es considera positiu la bondat, fer les coses amb bona intenció o bé, fins i tot, la dolçor. ¿Quin era el punt de vista de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

El 23 de març del 2022, en el meu mur, em comentaren “Així mateix, Lluís” (Rosa Garcia Clotet), “La dolçor i la bona intenció que no faltin mai, Lluís” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens plasmaren “’Es cacen més mosques amb mel que amb fel’. El Segrià” (Maria Pons), “La meva àvia deia aquesta (a mi, encara em sonava com una solemne sentència): ‘Quan la carn és del llop, tota ella se’n va sola’.

A mi, encara em posa els pèls de punta ara!” (Nuria Marti Traveria), “’De bones intencions, l’infern està ple’. Empordà, cap a 1900” (Marta Blanch Vilà), “’Guardi’m Déu de l’aigua mansa que, de la brava, me’n guardaré jo’. Ho deia la meva àvia, nata al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “’Es cacen més mosques amb una gota de mel que amb un plat de vinagre’. Paraules de l’àvia!” (Mari-Carmen Baltà Alonso).

Caldria recordar el tracte, fins i tot, vexatori, que, durant el segle XIX i en el segle XX, reberen en les escoles públiques els xiquets i els estudiants que no parlaven castellà. Sí: ho callaran moltes persones i moltes fonts que fan moltes reverències al moviment il·lustrat i, més d’una vegada, a la castellanització cultural i tot (començant per polítics, siguen de dretes, siguen d’esquerres), però els fets són els fets.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 24 de març del 2022, Rosa Galmes respongué “Per la padrina i ma mare, que va néixer a 1922, la bondat i ajudar als necessitats, era important, molt. També per al meu pare: sempre teníem, a casa, amics de famílies que acabaven d’arribar a berenar, dinar i sopar. Després, anaven a casa seva a dormir.

A l’època del desenvolupament turístic, a Mallorca, arribava molta gent del sud d’Espanya a cercar feina. I som d’un poble que les va integrar ipso facto[1]. Artà era un poble obert: va venir un poble complet amb el batle i el capellà, Hinojosa del Valle, i nosaltres les dèiem que eren de Fonollera del Comellar”.

Adduirem que ma mare, el 23 de març del 2022, per telèfon, em digué “Es guanyen més amics amb una gota de mel que amb una gota de fel”. 

Finalment, comentarem que, quan copse una notícia o un fet en nom del feminisme i acompanyat d’agressivitat, lo primer que pense és que, com més s’impulsa la violència contra lo patriarcal, més possibilitat de rebre’n per part dels qui promouen lo patriarcal, començant pels castellanistes (tinguen el castellà com a llengua materna o no, però sí com a llengua preferida i, sobretot, més ben considerada, sovint, com a aliada de l’arribisme i tot). Com diem moltes persones, “Tal faràs, tal trobaràs”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Locució llatina que vol dir “al moment”.