Arxiu d'etiquetes: Bartomeu Mestre i Sureda

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

General, , , , , ,

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” i “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Lo Rondallaire”, una obra del segle XIX escrita per un folklorista molt obert

General, , , ,

 

Rondalles en l’obra “Lo Rondallaire. Primera sèrie. Segona sèrie”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901).

En el 2022, accedírem al llibre “Lo Rondallaire. Primera sèrie. Segona sèrie”, un estudi de Josep M. Pujol i edició a cura d’Albert Mestres, publicat per Cossetània Edicions (1a. edició, del 2010), amb narracions molt fidels a la llengua del poble i, a més, al folklore. Així, en la introducció, llegim que “Lo rondallaire, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), editat en tres volums per la Llibreria d’Àlvar Verdaguer de Barcelona (1871, 1872 i 1874), és el primer aplec imprès de rondalles catalanes que es basa de manera sistemàtica i exclusiva en fonts orals i les posa per escrit en català respectant-ne l’argument i els personatges. ‘La veu mateixa del poble me les ha dictades’, diu l’autor, ‘i no he fet més, salvo en algunes vegades la forma, que transcriure-les de la mateixa manera com me les són dites’; i afegeix: ‘Podria haver-les arreglades un xic, mes no haurien tingut llavors son caràcter propi, que és lo que més me plavia servar’” (p. 7). En aquest punt, nosaltres farem una adaptació al vocabulari actual, amb intenció de facilitar la lectura i l’entesa, encara que conservant la intenció del recopilador i, òbviament, de plasmar la realitat vinculada amb els catalanoparlants que li reportaren, en la mateixa dècada que nasqueren els avis paterns de ma mare.

A banda, el folklorista comenta que “Jo sols m’he proposat conservar en lo que fos possible los qüentos populars nostres tal com se conten i diuen, ja que amb la facilitat de comunicacions, amb lo més comunes que són entre uns territoris i altres i amb la mudança de costums i de creències, que és d’allí a on naixen, se van los mateixos perdent” (pp. 7-8).

Quant al comentari de la semblança entre territoris, el 4 de desembre del 2022 llisquí a ma mare (1943) la gran majoria del text de la rondalla catalana “La salvadora del castell“, plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, la qual reflecteix molt el tema de la defensa de la terra, de les llibertats del poble i, moltes vegades, per mitjà d’una senyora noble, vídua i jove. A més, el tractàrem i coincidíem en molts punts, com ara, en el paper matriarcal.

A més, el mateix dia vaig rebre un article que Bartomeu Mestre i Sureda (nascut en Felanitx) havia plasmat en el seu blog “Etziba Balutxo…”[1]. El tema dels costums, el de la mudança de què parla el folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós, el de la identitat i, per exemple, el de la terra no tenen una relació amb si governa un partit (o una coalició d’esquerres o no), com ja m’ho digué Pere Riutort en una visita a Tàrbena (en 1996): hi havia pobles valencians on el batle, del Partit Popular (de dretes), promovia més la llengua que no alcaldes socialistes (en terceres poblacions). I responguí a Bartomeu Mestre: 

“Genial, Bartomeu, genial. (…),

M’ha recordat dues coses: la quantitat de coses que aprenc (i ma mare, sobretot, per telèfon) durant l’elaboració de l’estudi sobre el matriarcalisme (de què ella em passa vivències que no ixen en ambients polítics del PSOE, ni de Més Compromís, ni d’ERPV…)… i les que aprenc amb els teus escrits i més. 

Continua, que fas una tasca que no té pèrdua. 

 ¿Saps què m’ha vingut hui al pensament, mentres et llegia? Emprar la forma ‘guerra de submissió’ (la trobe molt adient).

 Pere Riutort deia que hi havia molt a aprendre i a compartir, arran dels efectes de la Germania i, molt més, de la Guerra de Submissió i de l’actuació de l’Església valenciana. 

Com a exemple, si no ha canviat, al costat de l’Ajuntament de València, hi ha un carrer dedicat al Bisbe Mayoral, qui, en 1746, feu que un ritual en català, primerament, estigués en la ‘llengua llemosina valenciana’ i traduït al castellà. I, en 1750, ordenà que els valencians fóssem batejats en castellà. Ell havia nascut en Castella. Per això, moltíssims valencians tenim (o hem tingut) el nom en castellà com també familiars nostres nascuts abans de 1977”.

Per això, resulta fàcil entendre que Francesc de S. Maspons i Labrós afegís “Tan de bo que de sa lectura i de l’estudi de los altres que es publiquin, amb la bona coneixença del poble que donguessin, ne nasqués una nova literatura popular, ja que l’un cria l’altra” (p. 8).

Adduirem, abans de passar a les rondalles, que, àdhuc, en posà d’eròtiques (com també feu l’Arxiduc Lluís-Salvador en els anys noranta del mateix segle en les Illes Balears) i, per exemple, un relat semblant a una narració que havíem llegit, uns quinze anys arrere o més (en relació amb la creació de la Terra), però d’un altre continent i que empiulava amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Ens referim a l’article “SICÍLIA SENSE MORTS… a la Mallorca colonitzada” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/sicilia-sense-morts-a-la-mallorca-colonitzada).

El vincle cap a la terra (i cap a la natura) com a Mare

General, ,

 

En l’explanació de Pere Riutort, hi ha l’apartat “He vivido durante diecisiete años en el Santuario de Lluc” (p. 152), en què podem llegir “He vivido durante diecisiete años en el corazón de Mallorca, en las montañas de Lluc, donde se venera  la imagen de la Virgen, tan querida por todos los mallorquines. (…) Se calcula sobre las seiscientas mil personas que se acercan anualmente al Santuario, entre mallorquines y visitantes foráneos. La Serra de Tramuntana, los grandes picos de más de mil metros, se denominan popularmente: “Ses muntanyes de Lluc”.

(…) Este título de Lluc, Lucus en latín ‘Beata Maria Virgo de Luco’, como consta en los documentos latinos, que desde el siglo XIII se conservan en el archivo del Santuario y en otras fuentes, tiene el significado de ‘Bosque Sagrado’. Verdaderamente es así, porque las grandes montañas, los grandes picos de la sierra de Tramuntana, que rodean al Santuario, están recubiertos de inmensos e imponentes bosques.

Aquellos bellos parajes han sido santificados por el peregrinaje continuo de todas las generaciones de nuestros antepasados, posiblemente desde antes de la misma Reconquista; pero indudablemente desde los tiempos del Rei En Jaume con los nuevos pobladores después de la Reconquista, quienes en su imaginación unían aquellos picos con los de Montserrat, que habían dejado en Catalunya, como consta documentalmente. Aquellos grandes valles y picos con sus olivos, encinas y pinos… han impactado siempre mi recuerdo y hasta mi imaginación, que se ha unido a la psicología más profunda de mi persona” (p. 152).

Al moment, parla de com, durant un viatge que feu a lo que formà part de la Grècia clàssica, trobà semblances entre aquella cultura i la cultura balear que ell “mamava”. Així, comenta que, “En la visita que hice al santuario de la Grecia clásica de Delfos, con los compañeros de curso, al final de mis estudios de Filología (*) Clásica, no pude menos de recordar a Lluc.

Ante aquellos bellos paisajes del mundo clásico, (…) vi la unión de la manera de religiosidad de nuestros antepasados grecolatinos y la nuestra, religiosidad que en términos teológico-pastorales del Cristianismo, denominamos ‘Via pulchritudinis’, que se refiere a la belleza del entorno, unida a la obra cultural humana, que suelen albergar estos lugares, que nos conducen, de manera inexplicable y muy profunda, a nuestra fe en las realidades sobrenaturales y a las identitarias como Pueblo” (p. 152).

En el paràgraf següent (p. 152), fa esment als capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament, de la Bíblia), un apartat de la Bíblia que s’ha pogut comprovar que no ha estat manipulat (per exemple, quan a autoria, ni tergiversat i que, a més, s’escrigué en el segle I i en què està molt reflectit el matriarcalisme que acompanya el cristianisme). Parlem, com hem dit, d’uns texts no retocats i d’autoria certa, atenent al llibre de Pepe Rodríguez sobre mentires fonamentals de l’Església catòlica.

Tot seguit, comenta que “Nuestros antepasados paganos pasaron a ser cristianos sin renunciar, por ejemplo, a las imágenes, a las leyes de lo que era puro o impuro en la comida, etc. La existencia de los Santuarios cristianos y hasta ciertas formas de veneración y prácticas, nos recuerdan los Santuarios paganos de nuestros antepasados cristianizados” (p. 153). I, entre aquests detalls d’adaptació, estan els dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, una part més del matriarcalisme mediterrani i, a banda, vinculat…, com ara, amb la cultura grega de què parla Pere Riutort, com poguí comentar-li després de proposar-me ell, en la tardor del 2017, que jo estudiàs els capítols 10 i 11.

En línia amb aquest detall, el sentiment de pertinença a la terra, de relació amb la natura així com el fill ho fa amb la mare, direm que, el 23 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Vos educaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, a viure en sintonia i en comunió amb la terra? ¿I amb la Mare Terra? Gràcies”. Però, primerament, diré que, l’endemà, 24 de desembre del 2021, de matí, trobí que Bartomeu Mestre havia posat en el seu mur una foto “des del Muntant dels Establiments mirant cap Enderrocat i la Seu” adreçada “A totes les persones de bona voluntat”, amb un fons amb molta natura i que, de vesprada, a banda de passar-lo al meu mur, acompanyí escrivint “En la tardor del 2013, parlant per telèfon amb Pere Riutort, li diguí:

-Mira, Pere: jo no soc creient, però quan, en plena muntanya, veig tot lo que hi ha i veig que soc poc enmig de tot lo que veig…

-¡Això és Déu![1]

No sé vosaltres, però, a mi, des de xiquet, m’ha agradat el contacte amb la natura i em meravella tot lo que hi ha en ella, especialment, per la seua bellesa, com ara, en aquesta foto”.

En resposta a la pregunta sobre l’educació cap a la natura com a Mare a tractar bé i a qui donar gràcies (com es fa en les cultures matriarcals), arreplegàrem comentaris molt interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Aquesta entrada també ha estat acompanyada d’intents de manipulació en el telèfon mòbil, immediatament després d’alçar-la el 29 de desembre del 2021.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A continuació, una foto de les pregàries dels dimecres que figuren en el “Llibre del Poble de Déu”, i que, com diguí a Pere Riutort fa poc, són les que més m’agraden. I, com que hui és dimecres, he triat afegir-les en aquesta entrada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Recorde aquestes paraules seues. Mentres escrivia eixes paraules en el meu mur, apleguí a plorar lleugerament.

(*) En l’original, “Filologías”.

Àvies mà de ferro en guant de vellut; educació matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de “besar la terra”, adduirem que el 13 de desembre del 2021, una amiga mexicana, Graciela López Torres, en resposta a unes fotos que li havia enviat en què es veia part de lo tractat ací, em comentà (i ho exposarem tot seguit, junt amb el diàleg):

–Leí la información y me parece muy propia para quienes aman la tierra que los vio nacer e intentan propagar las buenas costumbres a las siguientes generaciones.

Trataré de aplicarlo para mi tierra, mi amado México, donde hay que tratar de ir implementando el amor sincero a la ‘Patria que nos vio nacer’ a través de actos de empatía con quienes están a lado”.

Immediatament, li escriguí:

-Aquí, en España el día nacional es el 12 de octubre y, por ahora, ningún jefe de estado español ni ningún presidente del gobierno ha pedido disculpas, en nombre de sus antepasados castellanos, por el genocidio cultural que se hizo en las históricas colonias castellanas. Ni uno.

-Es porque aún tienen la conciencia adormecida y no se han dado cuenta del daño que se ha hecho.

-Manifiestan muy bien la política del conquistador (patriarcal), a diferencia de la del labrador (matriarcal). Por eso, en tantas canciones en catalán, hay muchos detalles relacionados con la tierra y no, simplemente, con el acto de penetración del pene, y en los que se invita a la mujer a permitir que el hombre haga lo que él le diga (eso, en muchas canciones de 1970 para acá)”, a què ella contesta:

-No se reconoce el error.

-No.

-Así es.

-Sí”.

En resposta al tema de besar la terra, el 14 de desembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “La meva [àvia], havia llegit la Bíblia. Una dona amb molta empenta. Treballadora al màxim i encantadora” i Rosa Garcia Clotet m’escrigué[1] “Les àvies. He conegut dues besàvies i dues àvies. L’àvia paterna era forta i decidida. Va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits. Va tirar endavant fent diverses feines (rentant roba d’altres persones, sargint roba, portava nadons a les mares que treballaven perquè els alletessin…) fins que va trobar feina fixa en una escola, com a netejadora.

Era nascuda a la província d’Osca, però va venir a Barcelona, als 18 anys, a servir.

L’àvia paterna, de tant en tant, per ajudar a casa, treballava, esporàdicament, fent barnussos. De caràcter fort però ferm.

Les dues ens contaven rondalles i coses de quan eren petites. La materna, a més a més, ens cantava cançons”.  Quant a la seua àvia paterna, sobre si era catalanoparlant de la Franja de Ponent, em comentà “No era catalanoparlant. Parlaven una mena de ‘xapurriau’. El poble es diu Fonz[2], un poble petit, actualment, 890 habitants. Molt antic i amb història”. Li vaig afegir que, segons informació de Viquipèdia, del 15 de desembre del 2021, en Fonts, es parlava català en l’Edat Mitjana, i, a banda, que “La cultura aragonesa és patriarcal, a diferència de la nostra, que és matriarcal”. Aleshores, Rosa Garcia Clotet em contestà “Em deixes parada amb això que havien parlat català. No ho hagués dit mai. Gràcies, Lluís. Una informació interessant; per a mi, molt interessant. Mercès!!! Fantàstic! Em fa il·lusió poder tenir més dades.

Sí, sens dubte, és patriarcal, tot i que, a casa, al poble, qui duia les regnes era l’àvia (la besàvia, per a mi), fins que va morir als 103 anys, amb tot el cap i el caràcter ben ferm i activa”.

Com que volíem saber més sobre si en Fonts podria encara haver reeixit el matriarcalisme o, almenys, si l’àvia paterna de Rosa Garcia Clotet el plasmaria en el seu dia rere dia, li demanàrem “La teua àvia paterna, ¿també era dolça, com la materna? ¿Podríem dir que s’ajustava a l’expressió ‘ser mà de ferro en guant de vellut’, o siga, ser ferma però suau en les formes, sociable?”  i m’adduí “Diria que la paterna s’ajusta a la frase. No era tan carinyosa com la materna, però feia que et sentissis bé amb ella. Sí, era sociable (però, mai li vaig sentir dir res de ningú que no fos al davant i, així, m’ho ensenyava)”.

Aquestes paraules, com veiem, van molt d’acord amb part de l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan, parlant sobre la cultura vinculada amb la llengua catalana i sobre la cultura castellana, comenta “Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia”. I aquesta mà esquerra no és aliena a unes paraules del papa Francesc, en l’encíclica “Fratelli tutti” (“Germans tots”), publicada per Editorial Claret en el 2020, quan, en el punt 160, escriu “la categoria de ‘poble’ és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant el diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició de ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit pels altres, i d’aquesta manera pot evolucionar” (p. 110). I això va molt en línia amb l’educació matriarcal com també el fet que, en una foto d’una parella valenciana catalanoparlant, anterior a 1930, en paraules d’un amic molt coneixedor de la cultura colla,“La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”. La dona té la seua mà dreta damunt de l’home i, com que parlem d’una cultura matriarcal, predomina (i es prioritza) la intuïció (el diàleg) per damunt de la força (la rectitud).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 14 de desembre del 2021, l’endemà i el 16 de desembre del 2021.

[2] És el nom en aragonés; en català, Fonts.

Llauradors, jardiners, bondat i matriarcalisme

General, , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Passant a “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), un article de Bartomeu Mestre i Sureda publicat en la web del “ dBalears”, en el 2009, l’escriptor comenta que la cultura de tot l’àmbit lingüístic és matriarcalista, com molt bé podrem deduir, per exemple, de fragments com els següents: “Les llengües són eines d’expressió, l’ànima del poble, un model d’entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l’estructura d’una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu (…) perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador[1].

(…) En cas de dificultat, ells toquen ‘madera’ (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra[2]. Quan són sincers, parlen ‘en plata’ (pur materialisme) o ‘en cristiano’ (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català[3]. (…) Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor.

(…) La Puríssima per a ells és “la virgen” i per a nosaltres, la mare de Déu[4]. (…) Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns[5].

(…) Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats per defectes, sinó per virtuts. Això no ha mudat gens i encara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris…”.

Un altre article de Bartomeu Mestre en què aporta informació que paga la pena tenir present, és “Les ‘saetas” a Mallorca” (https://www.dbalears.cat/opinio/2009/04/07/14873/les-saetas-a-mallorca.html), publicat en el diari “dBalears”, quan diu que “L’exhibició del dolor[6] no forma part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat. De fet, els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”.

Quan llisquí aquest article de Bartomeu Mestre, per primera vegada, el 25 de març del 2021, hi restí interessat perquè aportava informació nova i sobre temes que no m’havia plantejat[7] tot i que, partint del testimoni de Rosa Garcia Clotet (de Blanes, Catalunya), quan ella parla sobre com l’educaren els seus pares (un exemple matriarcal, com també el de Pere Riutort, dues persones que, en aquest punt, m’han exposat informació que t’obri els ulls), i, igualment, del document “Saviesa ancestral”, publicat dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, sí que ho entenia i ho acceptava. I, finalment, en línia amb aquest matriarcalisme de què parla Bartomeu Mestre, en aquest article, al capdavall afig unes paraules que escrigué Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), en relació amb un incident que ocorregué en Felanitx (Illes Balears), en plena Setmana Santa, davant un home que havia començat a cantar una “saeta”:  “es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una ‘sardana’ mos aturaríem”.  

En relació amb el mite del llaurador que comenta Bartomeu Mestre, hi ha l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2019/01/11/cain-i-abel-reeees-malentes-2913744.html), de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, en què identifica Caín amb el pastor i amb Castella (com ara, amb lo transhumant, de què també parla Jaume Vicens Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[8]) i, en canvi, Abel  amb el pagès. Quant al pagès, escriu que “ha de treballar molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre… o regar, exsecallar[9], femar… sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat, resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més poetes místics a la literatura castellana) [.] Està menys arrelat a la terra, és més aventurer; per això ‘Los dioses nacían en Extremadura’ com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)”.

I, tot seguit, amb unes paraules que no tenen pèrdua, comenta que “El pastor és patriarcal perquè sap quan[t] important és que el mascle de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre cura de la planta mentre creix, per això els pobles pagesos, els mediterranis, som més matriarcals que els pastors de terra endins”.

En relació amb aquestes paraules de Pere Morey, direm que, així com en el “Rondallari de Pineda”, amb moltes rondalles de Pineda de Mar, que foren recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, hi ha una rondalla (i cal pensar que n’hi haurà poquíssimes, d’aquesta línia), “En Cagasitges”, en què el personatge actiu és raboser, mentirós i, igualment, emprenedor; de xiquet, aprengui, en l’escola (on totes les classes es feien en castellà), un conte en castellà i relacionat amb la mentira…, “El pastorcillo mentiroso”, en el curs 1978/1979, en què fiu els huit anys.

L’article de Bartomeu Mestre “La llengua és el notari de la identitat” enllaça molt bé amb bona part de l’article “Mallorca i la dignitat de la Dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/2021/03/08/349611/mallorca-dignitat-dona.html), de Jordi Caldentey, publicat en “dBalears”, el 8 de març del 2021, en què l’autor comenta que, “Qualsevol que llegesqui les Rondalles Mallorquines, podrà alenar i assaborir l’ambient dels nostres avantpassats, en el qual la figura de la madona era la paret mestra de la família, de la llar, la figura entorn de la qual girava la vida familiar”  i, un poc després, addueix que “l’home tradicional mallorquí, quan no s’avenia amb sa dona i veia impossible la convivència, se suïcidava, (…) abans de fer-li mal”.

A més, Jordi Caldentey addueix (i en negreta), que “Mallorca, amb els nostres dos territoris germans del Continent, érem una civilització de les més avançades d’Europa en qüestió de reconeixement i de respecte als drets de la dona i a la seva dignitat. Evidentment, no podem abaixar la guàrdia” com també que “anava avançada temps enrere i hi va encara avui, en comparança amb molts de països del nostre entorn”, per exemple, en el tema de la sexualitat.

En relació amb aquest article de Jordi Caldentey com també amb el de Bartomeu Mestre sobre la llengua i la identitat, direm que, en l’entrada “Segona festa de Nadal: tradició matriarcal en perill” (http://rellevant.cat/segona-festa-de-nadal-tradicio-matriarcal-en-perill), de Jordi Caldentey i publicada en la web “Rellevant.cat”, en agost del 2017, s’indica que, la Segona Festa de Nadal, “el dia de Sant Esteve, que, des d’un caramull de segles enrere, sempre era estada festa a Mallorca, enguany resulta que no ho serà[10]” i afig que “Sempre és estada una festa general no tan sols d’àmbit a tota Mallorca sinó de totes les Illes Balears i de tots els territoris mediterranis de l’antiga Corona d’Aragó. Ens aquestes terres, a diferència d’altres de continentals, tradició marca, des de temps immemorials, que, tant per Nadal com per Pasqua, hi ha d’haver un dia de festa per a dinar a ca la família de l’home i un altre dia per a anar a dinar a ca la família de la dona. Avui en dia, que tant procurem dir i fer les coses de manera que seguesquin la sensibilitat feminista sembla mentida que no valorin aquesta concepció tan bellament matriarcal, com a mínim, tan respectuosa amb la figura de la dona”.

I, en el paràgraf següent, fa unes preguntes que podríem considerar interessants: “No hem d’anar al màxim d’igualtat entre l’home i la dona en tots els àmbits de la vida? No mirem tant prim en segons quines coses, per exemple en imposar un repartiment igualitari per gèneres en les llistes electorals? Beníssim, ara no ho discutirem” i considera que, el fet de no recuperar aquesta festa, la qual, en les Illes Balears, en el 2011, es decidí eliminar per a l’any següent, el 2012, i que, fins i tot, ho facen governs “progressistes”, ¿tal vegada, tinga a veure amb què “només hi veuen un significat religiós (i, per tant, ‘de poca importància’, sospit), que ho paga defensar? És de molt poca cultura , al meu parer, no tenir en compte el gran significat tradicional que tenen la Segona Festa de Nadal i la Segona de Pasqua per la seva dimensió matriarcal, vénc a dir igualitària entre la figura del pare i de la mare a les famílies mallorquines”.

Tot seguit, com a opció, exposa (i podem considerar també traslladable al Pais Valencià, on tampoc no es celebra, si bé, des dels anys noranta del segle XX), la possibilitat de passar la festa del primer de març (dia de la celebració de l’autonomía balear, però “que tampoc no té gens d’arrelament popular”) i, així, passar-la “al primer diumenge del mateix mes”, ja que “així deixarien lloc a la conservació d’una festa que sí que tengués tradició i arrelament popular a totes les Balears, com és el cas de la Segona de Nadal”. El motiu que indica és perquè “Les festes que ho paga conservar i potenciar trob que són les festes que el poble sent, que la gent hi participa i que tenen un significat que ve de segles enrere”. Hi estic totalment d’acord.

També en relació amb la mateixa festa i, per tant, amb el tema de la dona en la cultura balear, però, en aquest cas, també vinculat amb la llengua catalana, en l’entrada “La segona festa de Nadal” (https://bibiloni.cat/blog/la-segona-festa-de-nadal), de Gabriel Bibiloni i publicada en “El blog de Gabriel Bibiloni”, en el 2011, indica que eixe mateix any, “S’ha suprimit aquesta festa del calendari laboral, cosa que és lamentable i diria, fins i tot, que inacceptable i indignant.

La segona festa de Nadal, o dia de Sant Esteve, és una festa tradicional a la major part de la nació catalana i la podem considerar com un tret d’identitat cultural important del nostre país, que ens singularitza i ens diferencia d’altres cultures veïnes. Per a nosaltres Nadal i la segona festa són un tot que no es pot deslligar. La nostra tradició genuïna ens du a reunir la família aquests dos dies en dos importants dinars familiars”.

Una de les persones que comentà l’article de Gabriel Bibiloni, Xavier, escrigué que “Fa molts anys que la Generalitat valenciana va deixar perdre la segona festa de Nadal i que en ambients valencians continua celebrant-se”.

En l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!”, de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, també es comenta que “la segona festa de Nadal se celebra a la Catalanitat[11], però no a la resta de la Península; i és que a la primera festa les famílies es reuneixen a ca el marit, però a la segona, amb la de la muller, a la qual se la té aquí més en compte”.

Pere Morey Servera remata l’article amb unes paraules molt interessants: “Compreneu ara perquè[12] tenim una visió del món tan distinta els castellans i nosaltres?”.

¡I tant que es comprén!

 

 

 

Notes: [1] Recordarem ací les paraules de Vicent Torralba, membre de la CNT durant la guerra (1936-1939), qui, en un article publicat en el llibre “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” de 1994, amb el títol “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària”, escrit per Ramon Tarín, diu que “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92 de l’article).

Igualment, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín, publicat en la web “SÓLLER.cat”, llegim que “dins la cultura mediterrània (…) la deessa impera amb totes les seves maneres, és la figura adorada, a qui se li fan ofrenes i sacrificis, perquè sigui generosa. La terra és femenina”.

[2] Aquesta “espera del miracle” que cita Bartomeu Mestre té, com a analogia, Sant Isidre resant baix d’un arbre mentres que un àngel li està llaurant els camps. De fet, en moltes representacions del sant, l’àngel apareix llaurant. A més, pot recordar-nos la tendència cap a lo místic, lo abstracte, en lloc de cap a la terra i cap a les persones, com ho fan els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

[3] Tot i que “cristiano” i “clar” poden recordar la rectitud, la correcció, és cert que “cristiano”, a més, és més obert, més expansiu, mentres que “català”, no sols està referit a una llengua en concret (que no a un terme general com “cristiano”) sinó que s’identifica amb el nom de la llengua del parlant i amb la intenció de facilitar l’entesa (“clar”).

[4] La forma “Mare de Déu”, lo primer que m’inspirà quan el vaig llegir, per primera vegada, fou que lo femení (la Mare, fins i tot, la Terra Mare) estava per damunt de lo masculí (el Fill, els déus masculins, Jesús) com a senyal de matriarcalisme i també la típica estampa de la Mare de Déu acompanyada del Nen Jesús així com en les festes d’agost de Bétera ho fa l’obrera casada (una dona adulta) al costat de l’obrera fadrina (una dona jove).

[5] Aquest detall ja ho deixa prou clar. De fet, més d’una vegada, entre parelles valencianes valencianoparlants grans i que mantenen molts  costums, podem oir, quan se’n van de casa, per exemple, per a anar a missa del diumenge, que la dona diu a l’home: “¿Has agarrat diners?”. És l’home qui porta els diners a la casa, però és la dona qui els administra, encara que ell, com ara, quan passegen, vaja per la dreta i amb el braç dret lliure. A més, afegiré que, en moltes poblacions valencianes, l’home anava per la dreta de la dona (quan eixien a fer una volta) i, a més a més, quan es casaven en l’església (llevat, com ara, de si ho feien en poblacions com Alcoi o, per exemple, Vinaròs), la dona es situava a l’esquerra i l’home a la dreta, mirant tots dos el capellà.

[6] Es refereix a les “saetas” de Setmana Santa. Com a exemple, en línia amb aquest article, direm que, en el País Valencià d’arrels catalanes, es fa molta més festa des del dia de Pasqua en avant (fins al dia de Sant Vicent Ferrer, dilluns següent a Dilluns de Pasqua), que durant la Setmana Santa, com es plasma, molt, en la música vinculada amb la festa de Pasqua.

[7] Com escriguí, el mateix dia, a l’autor, “M’ha impactat un article teu sobre les ‘saetas” en Mallorca”.

[8] Jaume Vicens Vives escriu que,“Els castellans, -d’ascendècia transhumant i nòmada com molt bé els ha definits un d’ells, el professor Carande-” (p. 46).

[9] En el DCVB, figura com a un mot de Mallorca i que significa “Tallar als arbres les branques seques o sobreres”.

[10] El primer any que deixà de ser-ho, com deduïm, a partir d’un escrit de Gabriel Bibiloni, fou el 2012.

[11] Com hem vist, en l’article de Gabriel Bibiloni, i que encara té validesa, a hores d’ara, no en tot l’àmbit lingüístic, si més no, de manera oficial. L’article de Pere Morey Servera fou escrit en el 2019.

[12] Textualment.

Les dones són arriscades

General, , , , , , , , ,

 

 

El 3 de març del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. Alicia Castelló de León escrigué uns versos que diuen així:

“I a ta mare, li he vist

la tomatera;

a ton pare, el pepino,

i, a tu, la ‘breva’”.[1]

 

L’endemà, envií aquests versos a molts grups de Facebook i tot, i, en el grup “No ets efakià si no…”, Bartomeu Mestre, entre altres coses, comentava que, ací, “l’accepció de ‘breva’ és la figaflor[2] i, en aquest cas, sembla evident el significat.

En tot cas, és evident que aquests versos són recents i espanyolitzats. A Mallorca resulta impensable que algú es refereixi a la figa com la ‘breva’”.

En comentar-li, jo, que, “En el DCVB, la primera definició és la que he escrit i, la segona, és molt distinta i no té a veure  amb lo eròtic, ni amb lo sexual”, Bartomeu Mestre, immediatament, respongué: “Òbviament, quan es tracta d’un castellanisme, cal anar a la font original per a saber el significat. https://dle.rae.es/breva?m=form”. I, vés per on, en consultar en aquest enllaç, trobí que la primera definició que aporta el “Diccionario de la Lengua Española” de la “Real Academia de la Lengua” és “Primer fruto que anualmente da la higuera breval, y que es mayor que el higo”. La segona, “Bellota temprana”; la tercera, “Cigarro puro algo aplastado y menos apretado que los de forma cilíndrica”, la quarta, “Cigarro semejante a la breva, de buen tamaño, elaborado con tabaco sazonado muy oscuro”. I, en canvi, quan passem a la primera expressió associada a la paraula “breva” (“más blando, da que una breva”), s’indica “Dicho de una persona: Que, habiendo estado antes muy tenaz, se ha reducido a la razón o a lo que otros le han persuadido”, mentres que, en el diccionari de partida, el DCVB, la primera expressió que ix associada a la paraula “figa” (encara que no en el grup de locucions, sinó un poc abans), és “Fer la figa”  i, en l’entrada següent (la novena del terme “figa”), “Home fluix o excessivament delicat”  i, amb l’afegitó que “També es diu un figa blana, un figa molla, una figa flor, amb el mateix significat”.

Però, com veiem, el significat adient de “figa-flor”, en el cas dels versos que hem escrit, és el de “vulva”, com apareix en la segona definició d’aquest terme en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, editat, per primera vegada, en 1989, que és l’edició a què recorrem.

Un poc després, comentí a Bartomeu Mestre: “He cercat ‘figa’ en el DCVB, i la forma ‘figa molla’, que només l’he sentida associada a la dona (‘¡Esta figa molla!”), apareix relacionada amb l’home.

Parle de les definicions 8. i 9..”.

I, tot seguit, em respongué “No parl de matriarcalisme, sinó del sentit figurat de la figa a la poesia popular. Els pàmpols són les orelles, la pastanaga és el nas… https://www.ajlloretdevistalegre.net/sites/cilma_lloret/files/2019-09/Fotografia%20de%20p%C3%A0gina%20sencera.pdf”  i, immediatament, Bartomeu Mestre comentà que “La meva observació anava en el sentit que la glosa que has penjat té molt més sentit si va adreçada a una dona si la significació de ‘breva’ és ‘figa’[3] i no ‘puro’.

Qüestió d’imatges i simbologia, res més”. A aquestes paraules, ràpidament, contestí “Efectivament. Ara bé, en eixe cas, caldria dir ‘bacora’ o, per exemple, ‘figaflor’, perquè, si no, el significat, com m’imaginava jo, és el de ‘membre viril’”.

Un poc després, ho comentí a ma mare i, en paraules seues, “Per a un ambient masclista, patriarcal, el fet que un home pregunte a la dona és com dir ‘¡Mira este calzonazos[4]!’, ‘Jo, lo que diga la meua dona’” i també em digué (i jo hi estava totalment d’acord) que aquest “Jo, lo que diga la meua dona”, entre persones que tenen una manera matriarcal d’entendre la vida, està ben vist, fins i tot, entre hòmens i quan un home parla de la seua dona. I, tot seguit, afegí que, “’Dur pantalons’, ‘’dur els pantalons’, volia dir ‘manar’”  i que, “la primera vegada que em posí pantalons, tu tenies sis o huit mesos”. Per tant, estem parlant de 1971 o, com a molt, de primeries de l’any 1972. En línia amb aquest detall sobre quan ella es vestí així, li comentí que, en una foto de parella d’una població de les Illes Balears, de 1973, el dia de les noces, la dona, a més que apareixia, mirant frontalment la foto, a la dreta de l’home[5], ho feia amb un pantaló llarg[6]. Ma mare escoltà amb atenció aquest detall sobre la manera de vestir de la núvia, aprovà aquest fet i, a més, afegí que això seria més atípic que portar-ne de manera ordinària.

Però com que, a banda, diguí a ma mare que, en alguns apartats de l’entrada “Figa”, en el DCVB, apareix “Home fluix o excessivament delicat” o, fins i tot, “Més blan (o més moll) que una figa flor” i que, en el “Diccionari de Sinònims de Frases Fetes”, de M. Teresa Espinal,  vés per on, les expressions van en línia amb la del DCVB (obra feta, en bona mida, a partir de persones nascudes abans del segle XX) i que, per tant, la persona fluixa no és la dona, sinó l’home (“ser un figa tova[7]”), aleshores, ma mare coincidí amb mi en què això encaixava.

I és que, igualment, com ma mare m’ha contat algunes vegades, les seues àvies, que havien nascut abans de 1880, eren, com diu ella, dones arriscades. De fet, el meu avi matern, nascut en 1906, en paraules de ma mare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades”. 

També diguí a ma mare que, en entrades més actuals d’Internet, és on es plasma un significat que no es correspon al que cal. Per exemple, en l’article “La figa molla / nulla espenta” (https://valenciaplaza.com/la-figa-molla-nulla-espenta-), de Vicent Marco i publicat en “Culturplaza”, quan parla de “l’afanyós o afanyosa. Que fa per dos, tria per tots, i s’ha quedat tota l’energia vital que li falta a la seua amiga.

La/nulla/espenta té dos opcions vitals, o reviscola a poc a poc i va acumulant ganes de viure més enllà de sa casa i de la cafeteria del poble; o acaba convertint-se en eixa dona que va del bracet de la seua cosina criticant-ho tot sense haver fet ella mai res”. Un altre exemple, també en Internet, és l’entrada “Figa” en el “Diccionari Valencià” (https://diccionarivalencia.com/figa), quan inclou l’expressió “ser una figa molla (o tova)”.

En canvi, en línia matriarcal i en com eren les àvies de ma mare i moltes dones catalanoparlants d’aleshores (com també en com ho són moltes a hores d’ara), direm que es reflecteix molt bé en el “Diccionari de sinònims de frases fetes”, de M. Teresa Espinal, en què la blanesa, si de cas, està associada directament a l’home i, no, en canvi, a la dona: “ésser un figa tova, ésser un figa molla, ésser un bleda”, “ésser un figaflor”, “ésser un figa”.

 

 

Notes: [1] Afegiré que, en el DCVB, on la paraula “Breva” figura com a castellanisme, s’indica, en la primera entrada del mot, que vol dir “Cigarrro puro aplanat”.

[2] En consultar, la paraula “figa-flor”, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, per a saber el significat, veiérem que vol dir “Figa primerenca” i, en aquest cas, “Vulva”.

[3] Quant a l’entrada “Figa” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicada per l’editorial Barcanova, en 1998, podem llegir “Figa. Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení. (…). La figaflor es el fruit primerenc de la figuera” i ens remet, per a més informació, a “Fecundació; Ram; Vulva”.

[4] En valencià, “bragasses”, ”calçasses”.

[5] Es tracta d’una foto que figura en el grup “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, publicada el 2 de setembre del 2020.

[6] Informació treta del grup de Facebook “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” (2 de setembre del 2020), on es pot llegir “Fotografia del dia de les noces d’en Joan ‘Neula’ (Joan Jaume i Bauçà) amb na Bet ‘Xema’ (Isabel Alemany i Caldentey) celebrades el 14 d’octubre de 1973 a l’ermita de Betlem de la parròquia d’Artà.

Possiblement na Bet ‘Xema’ va ser la primera llorencina que es va casar amb pantalons. Ella trobava que al[s] seus 41 anys no s’havia de casar amb vestit llarg ni vel pel cap, i va tirar per la cosa pràctica, ni tan sols va dur ram. El trajo jaqueta de la núvia li feren al taller de brodadores de ca na Sorrilla, del qual na Bet, en aquell moment, n’era sòcia.

(arxiu familiar d’en Nofre Jaume i Alemany)”.

[7] Entrada “Pàmfil” (https://dsff.uab.cat/concepte/pamfil), dins de la web “Diccionari de sinònims de frases fertes”, de M. Teresa Espinal.

Pedagogia matriarcal: junts, fent camí

General, , , , , ,

 

De nou, gràcies a totes les persones que han contribuït al punt sobre la pedagogia matriarcal com també a les que, per mitjà dels seus testimonis, dels seus escrits, etc., des de bon matí, s’obrin a la realitat, als altres i a lo que passa pel món i que, a més, no es dediquen a inventar-se res.

 

El matxisme des del segle XVIII i la seua influència en l’ensenyament. El papa Joan Pau II i les nacions i les llengües.

Ara bé, cal recordar que, com escriu  Bartomeu Mestre, en l’entrada “Blues amb dones” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=270867), publicada en el seu blog “Etxiba Balutxo…”, “Descobrir que l’entrada de machisme[1] a França té la data localitzada de 1715, ultrapassa el fet lingüístic, perquè la nova nomenclatura reflecteix també una conducta social. Una de les accions primeres que va fer Felip V aquell mateix any, ja sotmeses Barcelona, Mallorca i Eivissa, va ser derogar les Ordenances Militars de Carles III[2]que, entre altres mesures, condemnaven a mor el segrest, la violació i la violència contra les dones. Aquelles ordenances tenien una finalitat proteccionista, com a resposta als abusos i ultratges habituals que practicaven els soldats de la corona de Castella contra les dones catalanes. Cap sorpresa excessiva, doncs, aquesta troballa que confirma que la paraula entra a França quan hi entra també la conducta que descriu. Cal tenir en compte igualment que els Decrets de Nova Planta instaren un règim que, a poc a poc, anirà anorreant progressivament els drets civils catalans i, actualment, tret del règim de Separació de Béns, la resta de privilegis (les segones festes, per exemple) no tenen força jurídica i constitueixen vestigis matriarcals que caldria reforçar, amb ampara[3] legal”. Molt interessant.

Després de llegir les paraules de totes aquestes persones, una de les primeres coses que em venen al pensament, és la conveniència de reproduir, per a qualsevol catalanoparlant com també per a qualsevol alumne, mestre o, per exemple, per a qui estiga interessat per la pedagogia, especialment, en relació amb tot l’àmbit lingüístic, un fragment del discurs de Joan Pau II en l’ONU (en 1995), perquè, entre altres coses, fa una distinció entre nació i Estat que, per a qualsevol de nosaltres, no sols sorgeix de boca d’un cap d’estat (en aquest cas, de la Ciutat del Vaticà), sinó que pot ser ben aprofitat de cara al demà i tot: “ ‘els drets de les nacions’ (…) no són altra cosa que els ‘drets humans’ presos en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de ‘nació’, que no s’identifica a priori[4] i necessàriament amb Estat” (punt 8, p. 197).

I, immediatament, Joan Pau II addueix que “El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit[5] dels altres drets d’una nació: ningú, doncs –ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional- no està mai legitimat a considerar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ja que són possibles diverses formes d’agregació jurídica entre diferents nacions, com ara, en els Estats federals, en les Confederacions o en els Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals. Poden haver-hi circumstàncies històriques en les quals agregacions diverses d’una sobirania estatal poden resultar fins i tot aconsellables, però a condició que hi hagi un clima d’autèntica llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles. El dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seva originària ‘sobirania espiritual’. La història demostra que en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig néixer[6]) precisament la seva mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació té consegüentment també el dret a modelar el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada.

Però si els ‘drets de la nació’ expressen les vitals exigències de la ‘particularitat’, no és menys important subratllar les exigències de la universalitat, expressades a través d’una forta consciència dels deures que les nacions tenen envers les altres i tota la humanitat. El primer de tot és certament el deure de viure en una actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions. D’aquesta manera l’exercici dels drets de les nacions, equilibrat per l’afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund ‘intercanvi de dons’, que enforteix la unitat entre tots els homes” (punt 8, p. 197 de l’explanació de Pere Riutort).

Per tant, deduïm que el dret a l’existència de la nostra cultura passa per transmetre-la mitjançant la nostra manera d’entendre la pedagogia, matriarcal, i com considerem que cal educar els xiquets, els adolescents, els jóvens, les persones que ja es fan càrrec de la seua vida i, a més, els ancians, però amb un estil en línia amb les nostres tradicions, com ara, amb el pactisme, amb l’esperit emprenedor, amb el matriarcalisme, etc. sense que això comporte l’anul·lació dels drets de ningú, ni el rebuig cap als qui no pensen com nosaltres, com tampoc no moure’ns, igualment, quan es menyspree qualsevol nació, Poble, cultura, llengua, etc. I això és clau que es transmeta des de casa, passant per una escola no repressiva cap a la nostra cultura i receptiva a les altres, una escola alliberadora i de germanor que també aposte per la solidaritat entre els Pobles i entre les persones i per un món millor (però en què el centre no siga l’utilitarisme, ni un pragmatisme agressiu encaminat, com ara, a l’anul·lació de la dissidència, de la llibertat d’expressió, del dret a l’autodeterminació de les  persones i dels Pobles, etc.).

 

 

Notes: [1] Es refereix a la paraula “machisme” en francés, adaptada del castellà machismo.

[2] De l’arxiduc Carles, qui portava el nom de Carles III, que no del  rei Carles III de Borbó, que regnaria bona part de la segona meitat del segle XVIII com a rei de Castella, de Catalunya, del Regne de València, d’Aragó, de Navarra…

[3] Literalment, en lloc d’empara.

[4] Primerament.

[5] L’efecte, el punt de partida, el fonament, la base.

[6] Polònia. A partir de 1795, la Confederació de Polònia i Lituània fou repartida entre Prússia, Rússia i Àustria. Polònia recuperà la independència en 1918, però, arran de l’ocupació nazi (1939) i de la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, fet que comportà la pèrdua de més de sis milions d’habitants i, en acabant, patí, com a república socialista, els efectes de l’opressió de línia soviètica, fins que es creà la Tercera República Polonesa, en 1989, El paper del papa Joan Pau II, qui era fortament anticomunista, fou clau en la caiguda del règim soviètic en Europa. U dels trets que caracteritzà el règim de la Unió Soviètica, en lo cultural, fou que, per exemple, danses que no eren de línia col·lectiva, foren forçades a ser-ho, en algunes de les repúbliques de la Unió Soviètica.