Arxiu d'etiquetes: “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (Joan Bellmunt i Figueras)

Dones que trien amb qui es casen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El balcó del serraller”. Cal dir que, al principi, situa dues parts de la ciutat de Lleida: la vinculada amb l’horta (“que donava bo de veure”, p. 634) i la menestral: “dintre de la ciutat, prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers, cada vegada, eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat” (p. 634). En haver escrit aquestes paraules el 25 de setembre del 2023, considerí que, possiblement, aquest relat tindria a veure amb el creixement industrial del segle XVIII (quan encara existien els gremis). Tot seguit, passí a cercar report respecte al balcó esmentat, trobàrem l’entrada “El balcó del serraller” (http://elblogdelsenyori.blogspot.com/2008/07/el-balco-del-serraller.html), en “El blog del senyor i.”, i poguérem llegir que aquest balcó es bastí en 1761…

Prosseguint amb la narració, veiem que, en un taller de forja, treballava un jove manyà (un fabricant de panys), ben plantat i amb molta destresa. Molt prompte, aquest xicot “ja s’havia guanyat el reconeixement dels companys de feina, de l’amo, que veia en ell un futur bon artesà, i… de la filla de l’amo, que s’havia fixat tant en la seva bona planta com en les dots de bona persona que demostrava amb el treball i amb el tracte amb els altres” (p. 634).

Abans de continuar amb la rondalla, ens resulta significatiu que el narrador plasme unes paraules relatives al propietari i, en canvi, moltes més i destacables, de l’opinió que tenia la dona sobre el jove manyà i què en remarcava ella en el dia rere dia: 1) la bellesa, 2) que era un bon home en els afers laborals i, 3) finalment, i no secundari, en les relacions amb els altres. En altres paraules, la jove considera més important la psicologia de les persones que l’amenitat.

El jove, que nomia Adrià, també s’havia fixat en ella, i li atreia “la boniquesa i la bondat de la filla de l’amo, la Maria” (p. 634). Nogensmenys, ell la respectava i la tenia per una autoritat i, més encara, “d’una situació social superior a la seva” (p. 634). Cal recordar que, mentres que existiren els gremis, dins de cada grup, es diferenciava l’aprenent, l’oficial i el mestre.

Canviant a un altre tema en la mateixa rondalla, captem que, “tant en el cor d’ell, com en el d’ella, cada vegada que es veien -ni que fos de passada-, afloraven nobles sentiments (…) que van anar arrelant i creixent” (p. 634).

A continuació, empiulant amb la sexualitat matriarcal, copsem que, “Amb el consentiment de la seva estimada, un dia, el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa, li demanava el consentiment per a casar-s’hi” (p. 635). Per consegüent, malgrat que el pare, mentres que la filla viu amb ell, és el cap de la casa, és la dona qui, al capdavall, té la darrera paraula en relació amb el fadrí (perquè, primerament, el pot triar ella, no li l’imposa el pare).

El pare, interessat perquè el xicot continuàs endavant la tradició menestral de serrallers dins de la nissaga, li comenta que “la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller” (p. 635).

Aleshores, el jove Adrià “començà a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares” (p. 635) i hi entrava quan la fosca abraçava la ciutat. És a dir, que ell recorre a la figura de l’experimentat, de qui té més vivències (la casa paternal) i, a banda, dia rere dia.

Finalment, els veïns, creient que Adrià protegia en sa casa un bandoler (Carrasclet), el denuncien a l’autoritat. Ara bé, la Maria i son pare, que eren persones molt obertes i interessades pels altres, es presenten en el moment en què l’autoritat fa obrir la porta. Llavors, tots hi veieren “un magnífic balcó de forja, realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. (…) El pare de la noia manifesta que, ni ell, hagués fet una obra així” (p. 635) i, per això, el pare autoritza que la seua filla es case amb el jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones ben considerades pels hòmens, agraïdes, que donen vida i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La gallina blanca i els tupins d’or”. Una vegada, un jove entra de bover “a guardar la vacada a una casa de Navès i, (…) després de sopar, baixava a tirar un manat d’herba a les vaques” (p. 633). És a dir, que aquest xicot alimenta la mare, simbolitzada per la vaca (la vacada).

Ara bé, “Un dia que va baixar-hi, va veure una gallina blanca que corria entre les potes de les vaques” (p. 633), ho comunica als amos i ells el consideren un mentirós. Cal dir que, així com la vaca (animal femella) té a veure amb la dona, la gallina blanca (que també és femella) ho fa amb el diable, com podem llegir en l’entrada “Gallina” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó: “Gallina blanca. A vegades ha estat tinguda com l’encarnació de la Mort o del Diable; apareix mansa, però esquiva, es fa seguir de la masovera”. En aquest passatge, podríem vincular-la amb ambdues coses: amb la mort i amb el dimoni. A banda, adduirem que, com que no cova ous, ni és al costat de pollets, ni de gallinetes,… i, més encara, el seu color és blanc (en nexe amb lo masculí, amb lo patriarcal i amb el dia), recorda narracions en què apareix el típic sant defensor de la població i que porta detalls blancs (com ara, Sant Jaume).

No obstant això, el noi està interessat per les vaques i l’endemà la torna “a veure. A més, va observar per on desapareixia” (p. 633) la gallina blanca: per la menjadora dels animals. En altres paraules, fa costat a la dona.

Als pocs dies, els amos fan una visita a casa d’uns amics i el bover ho aprofita “dient-li a la minyona de la casa que baixés amb ell a fer-li llum amb unes teies, li contà el que havia vist i quin era el seu pla” (p. 633). Per consegüent, la dona i ell treballen compenetrats i ella es mostra molt oberta i podríem dir que li ho ha aprovat: la jove té la darrera paraula (entre altres coses, perquè forma part de la casa on ell és ara i n’és qui representa l’autoritat).

Un poc després, el noi alça “les llambordes de la solera” (p. 633), això és, d’un sostre pla, i, “en aixecar la tercera, van trobar-hi amagats tres tupins plens d’or” (p. 633), o siga, tres olles d’una sola ansa. En aquest passatge copsem més trets matriarcalistes i femenins: l’olla (atifell receptiu) i el fet que estiguessen amagades…. en el “si de la terra mare (…), de la concavitat uterina, d’on neixen els éssers humans i on retornen en morir”, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Olla”. En aquest cas, com que ambdós estan en la joventut, agafen els tupins, “van tornar a deixar la menjadora tal com estava i, pujant a la casa, es van repartir la troballa entre el bover i la minyona, prometent-se l’un a l’altre no dir res als amos” (p. 633). Per tant, la menjadora (que, en altres relats, hauria fet el paper de la terra de conreu o bé de la Mare Terra), les vaques i els tupins empiulen amb lo femení, amb la maternitat, amb eixa mare que atorga vida i que, igualment, és ben tractada (deixen la menjadora com solia estar normalment), fins al punt que podríem escriure que no la profanen (no revelaran la troballa).

Als pocs dies, el bover i la minyona s’acomiaden de la casa, amb el vistiplau dels amos. El jove torna a cals seus pares amb una fortuna.

I, un tret més i matriarcal: al final de la narració, veiem que “Es diu que aquella gallina era un senyal enviat pel difunt que havia amagat l’or en aquell lloc, per tal que algú el trobés…” (p. 633). O siga, per part un difunt que estimava les vaques (i que tenia bona consideració cap a les dones, fins i tot, plasmada en or) i que esperava que algú, de la mateixa manera que ell, també tingués un punt de vista positiu respecte a les dones (ací, simbolitzades per les vaques). De nou, la gallina enllaça amb les paraules de l’enciclopèdia esmentada:  però ara, amb un difunt i no amb el diable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones esperançades, de bon cor, que fan costat, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que plasma trets matriarcalistes, d’humor de capellans i en línia, com ara, amb l’acudit “La vella i els conills” (que figura en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho), és “El sant traspàs del rector de la Llena”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Si, com ara, 1) una bestia de ma mare (amb quasi noranta-dos anys) volia fer una puntilla a la germana de ma mare (amb uns vint-i-u) i estigué activa (i amb bon cap) fins a última hora i, 2) en l’anècdota de la vella i els conills, apareix una anciana ja en el taüt i interessada pels conills, ací, 3) la figura del rector fa un paper semblant. Cal dir que, malgrat que no el copsem santificat, sí ben considerat.

Així, podem llegir que, “fins al darrer moment, havia de ser ell i fer-ne o dir-ne una i, així, quan arriba el rector de Terrassola, primer veí a qui li pertoca realitzar aquesta trista i darrera cerimònia per a preparar aquell camí del qual ningú no en torna, el rector de Terrassola aspergeix amb aigua beneïda tota la cambra (…). El rector malalt, en sentir unes gotes d’aigua a la cara, no pot estar-se d’exclamar:

-Gotes fa, mal camí ens espera…

I és que, ni en el moment de la mort, va canviar el seu peculiar caràcter” (p. 631).

En la narració següent, “La creu del captaire”, també en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem molt el matriarcalisme. Conten que un captaire, perdut i malalt i que es guiava pel so de les campanes, aplegà a Prades de la Molsosa “i va demanar acolliment i ajuda.

La gent de Prades, que sempre havia estat caracteritzada per la seva bonhomia, no el va refusar pas: al contrari, li van donar acolliment i alimentació, a més de tenir cura del seu estat de salut” (p. 632).

Igualment, el narrador addueix que, “Passats els dies i, un cop l’home es va recuperar, va demanar-los un lloc per poder treballar, ja que volia plasmar amb el seu treball la gratitud permanent vers el poble de Prades” (p. 632). De nou, com en més relats, captem el sentit de l’agraïment (ací, cap als qui han fet possible que u reviscole).

Al tercer dia del seu treball, el captaire “va oferir al poble aquesta creu de pedra, en signe permanent de reconeixement a l’hospitalitat i al bon cor de les persones. (…) És la creu del Captaire” (p. 632).

Adduirem que, en l’entrada “Creu” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, veiem que la creu és “el suport que sosté el Cosmos, enfonsat fins a l’Infern, el Món inferior o dels morts; s’enlaira fins al Cel i amb els braços abasta l’univers (…). És la versió cristiana de l’arbre maig, que expressa alhora l’arbre còsmic i el cicle de mort i resurrecció de la natura”. En aquest sentit, el captaire, mitjançant la creu, exposa la seua revifalla, connecta amb la terra (ací, sota símbols cristianitzats associats a la dona, com ara, el suport matern, l’Infern i el món subterrani) i s’enfila amunt, com la natura i la vida ho fan durant la primavera (l’estació vinculada amb el renaixement, amb la infantesa i, per consegüent, amb l’esperança en la vida i en el demà). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, amb capellans que les defenen (àdhuc, en lo sexual) i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 histories i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, fins i tot, relatius a la sexualitat, és “Els tres pretendents”. Comença dient que “El rector de Llena, assidu concorrent de fires i mercats, conegut en tots els indrets del Solsonès, iniciava conversa amb tothom i es congratulava sempre de les majordones que tenia, de la seva bellesa corporal i de les admirables qualitats intel·lectuals i morals de les joves” (p. 629). Com veiem, la dona està ben considerada (en la bellesa, en la intel·ligència i en lo moral), àdhuc, entre l’Església catalana, la qual ací apareix com molt oberta.

Un dia, tres xicots passaren per on ell vivia. “Eren dos fadrins hereus d’opulents cases i un altre, que no era hereu. Als tres, els feia peça la minyona del rector, però ella no es manifestava per cap, els rebia tots tres i no es decidia per un en concret” (p. 629). Per tant, en lo sexual, ella, molt oberta, actuava segons el seu punt de vista.

La minyona, “Un dia li va dir al senyor rector que li solucionés el seu problema i ell va posar mans a la feina” (p. 629). Cal dir que el rector (figura que, més d’una vegada, simbolitza el conseller, lo que ara diríem el psicòleg) aprova la jove i està a disposició d’ella.

En eixe sentit, “Quan va arribar el moment que un dels tres es declarà a la noia, aquesta li va dir que la resposta la hi donaria el rector” (p. 629), qui era el seu braç dret.

Al primer dels jóvens, li diu que el darrer diumenge de desembre, a les huit del vespre, es pose dins d’un taüt. Al segon, el mateix dia, que ho faça assegut en una cadira ran del taüt, a les deu de la nit. I, quant al tercer, que, a la mitjanit, entre per la porta parroquial anunciant que arriba l’arrossega cebes, que s’emportarà el mort del taüt i també a qui el vetla. Tot això, en tres passatges i sense que ningú dels tres sàpia què ha comentat el capellà als altres dos. Com podem veure, copsem el taüt (un símbol de recepció) i, així, vinculat amb lo femení com també ho fa la nit.

Afegirem que, tocant al segon pretendent, quan es declara a la noia, “aquesta li dóna la mateixa resposta que al primer: ‘parla amb el senyor rector’” (p. 629). I així ho fa: com ella li havia manat.

Respecte als tres, que, en acabar de parlar amb el rector, consideren que ja han guanyat el cor de la jove, quan aplega el darrer diumenge de desembre, a punt de mitjanit, el tercer dels pretendents diu lo que li havia ordenat el capellà.

“Quan el mort sent això, (…) s’aixeca del taüt i salta a terra, per arrencar a córrer. El que el vetllava i qui acabava d’entrar per la porta, en veure un mort que s’aixecava, surten disparats, abandonant el seu lloc, cames ajudeu-me. (…)

El rector, que els esperava amb la noia al carrer, els increpa:

-Ja ho veieu: no us la mereixeu. Així, que deixeu-la tranquil·la fins que algú més valent que vosaltres la mereixi” (p. 630).

Finalment, comentarem que és una de les rondalles en llengua catalana en què millor es plasma la sexualitat matriarcal i el paper favorable i matriarcalista de l’Església (ací, la catalana) en relació amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En una entrada del 9 de març del 2023, en aquesta web, hi ha dues fotos amb el text d’aquesta rondalla. Porta per títol “Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona (https://malandia.cat/2023/03/rondalles-amb-capellans-matriarcalistes-en-defensa-de-la-dona).

Dones que menen i ben considerades i rectors que estimen la terra i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El rosari”. En una casa, cada vespre, “resaven el rosari: amos, fills, mossos, pastors, criades i, si hi havia algun foraster, també s’afegia al rotlle. L’encarregada del rés era la vella de la casa” (p. 622). I, així, com veiem, és ella qui mena el grup. A més, en línia amb la terra i amb la religiositat popular, podem llegir que l’anciana, “un cop acabat el rosari, començava a resar i a suplicar a un sant i a l’altre, pregant per tots els vius i per tota la llarga llista de difunts que tenia a la memòria, dient oracions i parenostres en tal quantitat que era més llarg l’oferiment i rés de súpliques que el mateix rosari” (p. 622). El 20 de setembre del 2023, aquest apartat de la narració el relacionàrem amb el fet que la religiositat popular era molt àmplia (potser, com a resultat de pervivències paganes) i, a banda, hi havia un record dels avantpassats i un gran oferiment. Adduirem que l’escena té lloc en moment de foscor i que la figura de l’anciana enllaça amb l’hivern (l’estació de menys llum).

Un home que s’hi quedà a dormir, un segon dia passa per una altra casa i “constatà que aquí acabaven aviat” (p. 622) i, per això, digué:

“-Això sí que és un rosari de collons, i no el de cal F, que no s’acaba mai!” (p. 622).

Una altra narració en què captem trets relacionats amb el comunalisme i, de pas, amb el matriarcalisme, és “El rector té ronya”, en el mateix llibre. Comença dient que “El senyor rector de la Llena s’assabenta que el bisbe vol anar-hi a fer la visita pastoral i això no li va pas bé, ja que, en l’actualitat, té feina al seu hort del torrent Riar. A més a més, el bisbe sempre li engega llargs sermons de reprimenda; així que, sigui com sigui, cal evitar aquesta visita pastoral” (p. 625). Afegirem que, en més d’un relat, quan un predicador o un alt càrrec religiós va a un poble, la seua manera d’actuar és més bé barroca, carregada. En aquest paràgraf, veiem que el rector empiula amb la terra i amb la gent (simbolitzades per l’hort).

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i en la mateixa obra, és “La mula del rector”. Un rector que s’estimava la mula, grassona i majestuosa, això és, ben considerada, al capdavall, no pot salvar-la. Nogensmenys, ell estava “molt agraït pels serveis que aquesta li havia presentat en vida” (p. 628) i, per això, exclamà “Déu t’hagi ben perdonada!” (p. 628) i la portà al cementeri.

Tot seguit, veiem que el bisbe decideix amonestar-lo i el mossèn, eixerit, li escriu que “tot aquell que fa testament és digne que se li digui aquesta frase i de ser enterrat en lloc sagrat, i li comunica que la seva mula ha deixat quaranta-quatre sacs de blat per V.S.” (p. 628). Per consegüent, apareixen trets matriarcalistes: la terra com a lloc sagrat (associat a la dona, a lo femení), que moltes dones catalanoparlants també feien testament i, àdhuc, acompanyat de possessions.

A continuació, “En llegir la resposta, el senyor bisbe mana al seu traginer que s’arribi fins a la Llena a recollir el blat.

Truca a la porta de la rectoria acompanyat d’una llarga corrua de mules per portar els (…) sacs” (pp. 628-629). Aleshores, li obri el rector, qui crida la majordona i li mana que porte els sacs del senyor bisbe: “eren tan petits (…) que li cabien tots dintre del davantal” (p. 629).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen de manera matriarcal, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La monja d’Aguiró”. En una casa molt forta d’Astell, “hi vivia la mare, l’hereu i algunes germanes solteres.

L’hereu, aquell matí i, com feia cada dia, es llevà ben aviat i es posà mans a la feina” (p. 619) i eixe matí arribaren “fins al poble dues monges (…) intentant captar vocacions de les joves dels pobles, perquè aquestes entressin al noviciat” (p. 619). Com veiem, es fa esment a un home (l’hereu) i a moltes dones.

Un poc després, podem llegir que, “en arribar, en aquesta casa, va obrir-les una de les noies solteres” (p. 619) i que la proposta de les monges no desagradà a la jove, ni, en acabant, a la mestressa. Per això, “Van parlar i van arribar a un acord. L’únic que feia falta era comunicar-ho a l’hereu, quan aquest vingués a dinar, però, amb la seguretat -digué la mare-, que no hi posaria cap entrebanc; però, com era l’hereu, volia comunicar-li” (p. 619). Per consegüent, la mestressa (la senyora ama valenciana, equivalent a la madona mallorquina) és qui té la darrera paraula i, fins i tot, tria comentar-ho amb el fill gran.

“En arribar el noi, la mare el posà al corrent del que havia succeït aquell matí i que la seva germana aniria al convent. El noi contestà que, per ell, no hi havia cap problema, sempre que ella volgués anar-hi” (p. 619). O siga, que hi ha una educació matriarcal: la mare pren una decisió i reporta els fills (en aquest cas, l’hereu) abans que la filla entre en el convent. En eixa línia, el fill aprova la decisió de la germana.

En acabant, hi ha una part d’humor, en què, de nou, captem l’educació matriarcalista:

“-Ella hi vol anar i l’únic que li haurem de donar és un matalàs i fer-li el dot. Et sembla bé?- féu la mare.

-Totalment d’acord -féu l’hereu-, però amb una condició, i és que, si no té família, el dot torni a casa” (p. 619).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “L’hereu”, en la mateixa obra. Com diu el narrador, és verídic. Conta que, en una casa d’Astell, la mare quedà vídua, “com a cap visible, juntament amb el fill i la jove. Passats uns dies del trist esdeveniment, el noi va dir a la mare que, potser, seria bo que el fes amo de tot (ja que la propietària era la vídua), amb la qual cosa la jove estaria més contenta (…). La dona, que era molt bona persona, contestà al fill que, si creia que això seria el millor, per ella, no hi hauria problema.

Pocs dies després, de bon matí, mare i fill emprenien (…) per anar a cal notari, la mare anava muntada damunt un gros ruc que tenien a la casa i el fill el menava” (p. 621).

Com captem en aquests passatges, la dona porta els pantalons, el fill consulta la mare (qui és la màxima autoritat de la casa), és ella qui té la darrera paraula i, a més, ho fa molt oberta als fills. Fins i tot, quan fan via cap a la notaria, ella està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, com a font de la vida i molt obertes

General, , ,

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme és “Les viudes d’Astell”, recollida en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras. Un capellà aplega a un poble i, com que el mossèn era molt dolent, decideixen matar-lo.

“Va passar el temps i un nou capellà s’encarregà de les ànimes del lloc (…). El nou capellà, amb el pas del temps, es guanyà la confiança de tothom” (p. 615). Com veiem, hi ha un pacte entre els veïns (tret vinculat amb el comunalisme) i, en acabant, el narrador es posa de part del segon capellà, com en altres relats.

Nogensmenys, com que un home ho digué al capellà i ell ho denuncia a la justícia, només s’alliberen alguns hòmens i totes les dones. “Fou llavors quan les dones, les viudes, van marxar muntanya amunt, fugint d’aquell indret i refugiant-se en una cova, on van passar la resta dels seus dies” (p. 615). Cal dir que ací es plasma el retorn a la mare (en el relat, simbolitzada per la cova), al lloc on havien nascut.

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La font Menjadora”. “A la muntanya d’Astell, hi ha una font d’aigua que és coneguda com la font Menjadora, gràcies a les propietats que se li atribueixen de despertar la gana a aquell que l’ha perduda, ja sigui persona o animal” (p. 615). Més avant, podem llegir que “el capellà n’explicà les excel·lències a tota la clerecia i als pobles on acudia. L’aigua de la font, que és ubicada en un paratge de molta alçada (…), és molt bona i hi acudien mares a dur-hi llurs fills (…). Tothom coneixia les seves propietats” (p. 615). 

Per consegüent, la dona està ben considerada, àdhuc, per autoritats religioses (ací, el capellà). Empiulant amb eixa consideració, també veiem que la font està en un lloc molt alt (de la mateixa manera que hi estaven molts indrets pagans, abans de ser santuaris cristians o ermites).

Un dia, el capellà veié que el seu gosset no menjava i, finalment, recorre a un pastor del poble (qui actuarà de manera molt oportunista): el pastor rebia un bon menjar de la majordona del mossèn i, en lloc de portar-lo al gosset, se’l menjava i, en tot cas, donava al ca algun os que sobrava.

Finalment, podem llegir que “El pastor, a mitja tarda, deslligà el gosset del costat de la font, el qual, en veure’s lliure, potes ajudeu-me, emprengué la baixada cap al poble” (p. 617) i fa via cap a on eren el capellà i la majordona.

El capellà, agraït, donà una paga al pastor i, des d’aleshores, promogué l’aigua de l’esmentada font (p. 617), tret que equival a dir que ho feia de la dona, ja que la font, entre altres coses, ho és de la vida i està associada a lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rectors que es posen de part de lo matriarcal, paganisme i dones fortes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pastor llaminer”. Així, podem llegir que “Els veïns estaven meravellats de la pietat i devoció del pastor de l’Esquella, car, cada dia, a primera hora del matí, (…) en fer-se clar, el veien entrar a la capella de Sant Andreu i passar-hi una bona estona. Els veïns, (…) amb el pas del temps, s’intrigaren per una tan forta devoció i decideixen comunicar al rector aquesta visita quotidiana” (p. 609). Per tant, com en les cultures matriarcalistes, encara que són molt religioses (i aproven la religiositat, tot i que té molt a veure amb lo maternal i amb la Mare Terra), no ho fan com la descrita en relació amb el pastor.

A banda, això explica que, com posa tot seguit, “El rector no creu pas en la sincera devoció del pastor i observa les anades un dia, dos dies, tres dies i, al final, es decideix a vigilar” (p. 609).

L’endemà, el mossèn torna a la rectoria i copsa què fa el pastor: quan penetraven els primers raig de sol, “entra el pastor i, sense torbar-se a resar cap oració, es treu del sarró una quilomètrica llesca de pa (…) i, amb la llesca a les mans, s’adreça a Sant Andreu” (pp. 609-610). Aleshores, el pastor demana al sant si li sabria greu que untàs ben bé el pa amb l’oli de la llàntia. I, com que Sant Andreu no li deia res, l’home recorre a l’oli.

Així, veiem que el pastor tria fer les coses a curt termini (la qüestió que li fa requereix resposta immediata). Tocant al rector, com que veu que el pastor “ho volia justificar amb el silenci del patró” (p. 610), li diu “Greu i més que greu és el que fas, grandíssim galifardeu” (p. 610). Llavors, el pastor feu camí i, quant a l’oli de la llàntia, el capellà “va descobrir qui era qui l’agafava. Des d’aquell moment, Sant Andreu tingué sempre la llàntia plena d’oli per fer-li llum” (p. 610).

Un altre relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Una juguesca”. Per a començar, es comenta sobre una nit fosca i d’hivern, detalls que empiulen amb lo femení i amb lo matriarcal. A més, unes quantes persones s’inicien a veure qui seria el valent que, de nit, aniria fins al cementeri i clavaria el ganivet que havien emprat en la matança del porc. Cal dir que el punyal, fa més de dos mil anys, per exemple, estava relacionat amb funcions que, posteriorment, faria el forcat (aïna que, simbòlicament, està vinculada amb l’home, ja que representa el penis).

A continuació, podem llegir que “Una dona que se les portava per la seva valentia, fou la qui va agafar el repte i (…) es dirigí en la fosca nit (…), obrí la porta i va entrar dintre” (p. 614).

Finalment, la dona “el deixà caure amb força, clavant-lo a la terra” (p. 614) i, així, realitzant la recol·lecció. Aquest passatge té a veure amb el paganisme i podríem dir que plasma que la dona és qui fa fèrtil la terra i, a més, no recorre a l’aladre (o arada), que sí que té a veure amb lo masculí (el penis) i amb lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Avis, àvies i mares, de ment oberta i amb veu suau en narrar rondalles i vivències

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares i avis (o padrins) que narraven rondalles, llegendes, vivències, etc. amb veu suau.

El 16 de setembre del 2023, després d’haver tractat la vespra sobre una rondalla recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, en què un avi conta amb veu suau una narració a un net (“Per Nadal cada ovella al seu corral”), plasmada en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, posàrem en Facebook un post que deia així: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles, narracions, vivències, etc. amb veu suau? ¿I els vostres avis (o padrins)? Gràcies”.

En el meu mur, comentaren “Sííí. Jo, a les iaies, sempre els demanava que m’expliquessin històries de quan eren petites. M’encantava escoltar les seves vivències” (Natalia Farreras Costa), “Quan vaig estar moolt malalta, de petitona. Recordo els contes de la besàvia, i els recordo perfectament: amb veu suau i tendresa” (Montserrat Cortadella), “I tant! Recordo que, quan era petita, vaig passar la varicel·la. La meva mare es passava moltes estones al costat del meu llit, explicant contes i fent mantega!!! Llavors, de la nata de la llet, en feien. Quins temps!!!” (Pilar Ortiz De Paz), “La mare, sí. Quan m’explicava vivències, ho feia en veu suau i, normalment, ho feia a mi” (Rosa Rovira), “Sí: ma ‘uela’ era una contacontes especial. Em contava moltes històries, em cantava rondalles i, per les nits d’estiu, els xiquets del carrer li féiem rotgle perquè ens contara contes” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 16 de setembre del 2023 plasmaren “A mi, l’avi m’explicava el conte de ‘Joan, l’os’. Sempre ho recordaré. Millor que cap sèrie d’avui dia. Gràcies, avi!!!” (Maria Jesus Canal Tomas).

Igualment, en el grup “Estimar les Terres de l’Ebre”, el mateix dia, Deu Montse posà “Només les àvies. Els avis van morir a la guerra”. 

Quant a ma mare (1943), durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em digué que son pare (nascut en Alaquàs en 1906) tenia molt bona relació amb el seu avi patern (tataravi meu): “Les relacions que tenia mon pare amb el seu avi: que es volien, mútuament, molt. Que, de vegades, em contava [= mon pare] que li contava històries i li deia:

-Tu, ¿te’n recordes?

I mon pare, per no fer-li-ho lleig, doncs, moltes vegades, li deia:

-Sí.

I, al moment, [el seu avi] reaccionava i diu:

-Tu no te’n pots recordar. ¡Si tu, encara…, llavors, no havies nascut encara!”.

Cal dir que, durant una conversa telefònica que tinguí amb ma mare el 16 de setembre del 2023 i en què comentàrem lo que havien plasmat en vincle amb el tema que ací exposem, ens digué que el meu avi matern (Miguel, nat en 1906), com que, “anava, moltes vegades, amb ell, (…) aquell li contava quaranta històries… per l’edat i el temps”. I, quant a la veu de l’adult, ma mare la reflectia… suau, això és, en línia amb com fan en moltes cultures matriarcalistes (les quals estan més en contacte amb la natura).

A banda, ens afegí que, encara que, en la família del meu tataravi, hi havia persones amb estudis (com ara, el Pare Guillem i l’advocat Palop Guillem, ambdós, amb nom de carrer en Alaquàs), aquest besavi de ma mare, principalment, “Parlaria del camp, que era lo que vivia”.

Adduirem que, el mateix dia, en el grup “Records del nostre passat”, Rosa Garcia Clotet escrigué “Sí, sobretot, l’àvia Estrella (materna). L’àvia Antònia, més aviat, explicava vivències de quan era petita i també cançonetes.

L’avi, més aviat, ens ensenyava a fer: estels, xiulets amb pinyols d’albercoc, manualitats, i…  cal·ligrafia, matemàtiques, poesia… Ho feia com si juguéssim”. 

Finalment, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 16 de setembre del 2023, Trini Moliner Olsina, en resposta a lo que havíem recopilat fins aleshores, a manera d’agraïment, plasmava “Són les dones. Les àvies que tenien la paciència i la immensa bondat de cuidar i contar a la canalla contes.

Mai prou agraïda a la meua àvia Tresa per tots els contes que ara, jo mateixa, conto als xiquets i xiquetes del meu poble. Tot un plaer”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Els avis en l’educació dels nets, i dones fortes, jóvens i de mitjana edat

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcalistes, és “Per Nadal cada ovella al seu corral”. Al principi, el narrador comenta “em van venir a la memòria uns fets de vida, unes velles rondalles, unes corrandes i unes llegendes que vaig aprendre dels meus avis; els padrins, que és com aquí els anomenem” (p. 599). Més avant, afig “em sembla sentir de nou la veu suau i clara del meu padrí, que era conegut en tot el poble pel Nen Xic i que sabia tantes llegendes i rondalles” (p. 600). Resulta significant que l’avi tingués una veu suau, tret que és relativament comú en les cultures matriarcalistes, les quals estan més en contacte amb la natura; i, més encara, que, un poc després, el net comente que “ara, tot i que ja sóc gran, continuo tenint el cor d’infant” (p. 600).

A continuació, resta ben plasmada la manera de relacionar-se del padrí:

“-Padrí, per què no m’expliqueu el que va passar a la masia d’Aubàs aquell any per Nadal?

-Que no te’n recordes?

-No gaire” (p. 600).

Llavors, l’avi “es passà la mà per la seva tupida barba i, amb veu calmosa, començà la narració” (p. 600). I, per tant, amb una veu que facilita que el receptor (ací, el net) copse el relat i que s’hi interesse.

En un paràgraf posterior, el padrí li diu “perquè, has de saber, Xic, que, per viure, hi ha tres coses molt importants: llenya d’alzina, pa de forment i vi de sarment” (p. 600). És a dir, força (hi ha el refrany “Fort com una alzina”), la joventut i els qui creixen (el forment enfila cap amunt) i la maduresa, les persones ja adultes i, a més, dones (el raïm creix cap avall i recorda el triangle invertit que simbolitza lo femení, fins i tot, en lo sexual, en què representa la matriu, on naixerà el fill). En cap moment diu que les tres coses hagen d’anar per separat i, igualment, ens porta a pensar que considera bo que ho facen unides. A més, com que la llenya té a veure amb la fusta i la fusta ho fa amb la dona (amb la mare), podríem enllaçar-la amb la dona. ¿Una dona forta, jove d’esperit, àdhuc, amb uns quaranta o cinquanta anys ja fets i que ha garantit el futur mitjançant els fills que es fecundaren en la seua matriu? Sí. Adduiré que aquest simbolisme em vingué al pensament el 15 de setembre del 2023, mentres escrivia sobre aquesta narració.

En el passatge següent, podem llegir que el net demana a l’avi on eren els fills d’un personatge i ell li respon amb unes frases que reflecteixen el vincle entre el matriarcalisme, la pagesia i la ciutat: “Feia molt de temps que eren a la ciutat. Prou que tenien feina a casa, però ells volien triomfar en la vida i els semblava que, per a això, no hi ha res millor que els aires de ciutat. La mare no ho entenia pas, solament sabia que la separació era molt llarga i els nois molt joves; per ella, sempre serien els nens. El pare ho acceptava perquè comprenia que els fills havien de fer el seu propi camí a la vida, encara que també sentia un gran buit i una gran tristor” (p. 600).

Finalment, un veí (Bep) diu a Pau (el pare de què parla el narrador) que les seues ovelles s’havien escampat. Una semblança entre les ovelles i els dos fills que se n’havien anat a la ciutat. A mitjan cerca, en Pau comenta al veí: “Bep, atura’t. Mira aquells dos homes que venen pel camí de l’Oliva! (…) Fills!, són els nois, són ells, que tornen” (p. 601). I corre vers els caminants i els abraça fortament. Cal dir que l’oliva i l’olivera, en la cultura catalana, estan relacionades amb la pau, en aquest relat, simbolitzada per la tornada dels fills (els dos jóvens) a la casa dels pares, acompanyada, com hem vist, d’una abraçada. Ja en el passatge final, tots, o siga, els dos nois, la mare i el pare, es reuneixen en la taula i en Pau diu “Gràcies, Senyor, perquè heu volgut que, per Nadal, cada ovella sigui al seu corral” (p. 601).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.