Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra, bona avinença i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema exposat per l’autora de Monistrol de Calders en aquest ramell, i en què copsem la sexualitat matriarcal junt amb el sentiment de pertinença a la terra i, a més, la maternitat (mitjançant simbolisme relacionat amb la mare), és “A l’Anna i en Sergi” (pp. 135-136), amb motiu d’un enllaç. Així, comença parlant d’una prometença i d’una amor exuberant que, a banda, es vincula amb lo tel·lúric:
“Heu triat un lloc d’història

les coves de Serinyà,

un indret ple d’encanteri

per unir el vostre demà” 

 

i que és en la comarca catalana del Pla de l’Estany.

Per consegüent, connecten amb la mare, amb el passat i ho fan junts.

A continuació, indica que,

“A Mas Palau tindreu la casa

que heu comprat amb il·lusió (…).

Però voldria fer memòria

recordant el temps passat”.

 

Ben avançada la lletra, torna a evocar, si bé passatges favorables de la vida:

“I també faig recordança

compartint els bons moments,

quan estàvem d’acampada

en gaudíem molt contents”.

 

Finalment, després de les tasques diferents que fa cada u durant part de la seua jovenesa (ella, estudis universitaris), continuen plegats:

“Avui dia ets bona mestra

de l’educació infantil,

que aquest do per la quitxalla

us porti alegries mil”.

 

Això explica que, en uns dels darrers versos, llegim

“Ara sí, vull desitjar-vos

pel camí que us heu traçat”.

 

En una composició que figura més avant, “Aliança en primavera” (p. 144), recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, Rosa Rovira Sancho trau uns versos en què apareixen dues persones (potser jóvens) receptives, àdhuc, a altres de més edat que ells:

“l’atracció va anar augmentant,

i l’afany de voler aprendre

amb consells de goig i encant”,

 

això és, sobretot, per a la vida diària i per a l’esdevenidor.

Igualment, afig que la fadrina és

“Una núvia llesta i culta

pianista amb vocació,

molt tranquil·la i reposada

i un gran do de reflexió”.

 

Per a rematar l’escrit, la poetessa, com qui ha passat per diferents etapes de la vida, indica que,

“En aquesta nova etapa

teniu somnis per complir,

d’ajudar-vos l’un a l’altre

d’avinença i compartir”,

 

paraules en nexe amb la cultura matriarcalista, bé en lo sexual, bé en lo quotidià, bé en lo educatiu.

Un altre poema de la mateixa corda, amb trets semblants i que té a veure amb la sexualitat matriarcal, és “A la Isabel i en Joan” (p. 145), en què una parella celebra els vint-i-dos anys de casats:

“Isa, tu ets bona germana

sempre a punt per escoltar,

ets seriosa i compassiva

per donar un cop de mà.

 

Tu Joan, ets un manetes

(…) entre amics i en la família

sempre hi regna bon ambient”.

 

Així, ens trobem amb un matrimoni amb bona compenetració entre tots dos. I, com a resultat, l’escriptora li agrega

“Pels dos fills que tant t’estimes

ets bon pare i bon amic,

i també per a les nores

tens un tracte molt bonic”.

 

O siga que captem la figura del pare que també acull bé i desenvolupa la part maternal de la persona. No debades, entre els darrers versos, podem llegir que,

“Amb aquesta avinença

continueu sempre endavant

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”,

 

 

mots que tenen a veure amb el model de vida matriarcalista: unió de bona avinença, fruïció i tocar els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Elena i en Josep” (pp. 133-134). Així, inclou mots com “nets de cor” i “feu el pas amb valentia” junt amb

“enllaçant una aliança

d’estimar-vos constantment.

 

Una parella molt alegre

bon caràcter i eixerits”.

 

Molt avançada la composició, indica que l’home està interessat pel passat (possiblement, per l’arqueologia):

“Tu Josep, les teves curses

vas pels pobles tot corrent,

i a les ruïnes i les pedres

els hi tens amor fervent”.

 

En acabant, captem que la poetessa escriu com si la núvia parlàs a l’estimat:

“Però no vull que mai t’enfadis

quan et dic interpel·lant:

per anar veure les pedres…

jo no hi trobo el seu encant!”.

 

Ara bé: això no ha impedit que els dos decidesquen pactar i casar-se. A més, la bona empatia de la fadrina fa que ella evoque el paper de la mare del xicot i, així, diu

“Ben segur que en aquest dia

hi tenim aquí present,

a la mare estimada

que vas perdre recentment”.

 

Es tracta d’unes línies en què, altra vegada, l’escriptora de Monistrol de Calders empiula amb el paper important que té la maternitat en les cultures matriarcalistes. No debades, addueix que

“Un missatge de confiança

d’assossec i serenor,

és allò que ella voldria”

 

en eixe dia de noces.

Finalment, l’autora dels versos comenta que

“Jo també vull desitjar-vos

harmonia i comprensió,

que tingueu salut i força

en la vostra estimació”.

 

Una altra composició que figura en la mateixa obra i en què capim la sexualitat matriarcalista és “A la Jana i l’Adri” (pp.  137-138). Cal dir que, encara que la meitat inicial és en català i la segona és en castellà, comença amb la llengua vernacla, un tret significatiu. A més, apareixen trets que tenen a veure amb lo matriarcal:

“Avui és dia de festa

celebrem la vostra unió

(…) per cuidar-vos l’un a l’altre

(…) Un enllaç de valentia

de projecte emprenedor,

avivant el vostre emblema

de feiner i treballador.

 

Heu guanyat la clientela

treballant fort, de valent,

el boca orella a la comarca

ha engrescat a molta gent”.

 

 

Per tant, l’empelt amb la terra va unit a un sentiment de pertinença i al fet que continuaran en terres catalanoparlants amb el projecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Vos comentaven sobre la poesia popular

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vols comentaven sobre la poesia popular? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quan a missatges, el 3 de maig del 2025 escrigueren “La meva mare en va escriure alguna. En valencià i en castellà.
També feia ús (com a dites i segons la situació) d’algun vers conegut, el qual repetia i t’alliçonava, normalment, en valencià” (Tonet Escrivà), “La poesia sempre era estimada a casa i, a totes les festes, no faltava. I, amb imaginació, la lletra sortia dels nostres cors” (Lydia Quera),“Sí. Tenia un avi: l’agradava la música i la poesia” (Àngels Sanas Corcoy), “Si. Sobretot, d’en Jacint Verdaguer” (Joan Prió Piñol), “En tenien poc coneixement. Gloses, sí, però les coneixien poc. Sabien del glosat menorquí, que és improvisat, però poca cosa més” (Xec Riudavets Cavaller), “No feia falta, ja que, a l’escola, era normal aprendre’n una i, cada dissabte li tocava recitar-ne a una. I, per Nadal, en recitàvem una davant de tooots. Com més antiga, llarga i amb bona expressió” (Montserrat Cortadella), “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí: la mare era molt aficionada a la poesia” (Àngels Salvador), “No estaven especialment interessades amb poesia popular o d’altri… L’àvia Teresa prou feina tenia a administrar la hisenda…

La mama em va posar en un internat…: no podia atendre’m. Estava sola, era infermera a l’Hospital del Mar…

En venir a Reus, infermera a la Clínica Montserrat…. Feia més hores que un rellotge…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Abans teníem més poetes i més persones polivalents…!!!” (Marcel Pujolasus Bassachs), “No és que en parlessin, però sí que em facilitaven llibres de poesia i, fins i tot, l’àvia materna me les recitava (de memòria,algunes d’elles)” (Rosó Garcia Clotet), “Petites rondalles o versos… Frases enginyoses populars…” (Daniel Gros), “Sí. Sempre m’ensenyaven alguna poesia. Em parlaven d’un home del poble que sempre escrivia poemes, dites populars. I el meu iaio era un d’ells. Inventaven cançonetes que rimaven… El meu iaio li deien Nelo i era molt bru. Quan cantaven, una de les estrofes que ell cantava deia:

‘Per negre que siga Nelo,

no el teniu que despreciar.

Més negres són les bacores 

i són bones per a menjar’.

 

Cantaven cobles i tocaven la guitarra i la bandúrria… Això m’ho contava mà mare, quan jo era una xiqueta” (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 3 de maig del 2025 plasmaren “Ses rondalles, sí” (Maria Galmes Mascaró), “No. Cantava alguna cançó i prou” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “L’àvia tenia gran memòria! De joveneta, a casa seva, feien funcions de teatre, sarsuela…I eren treballadores tèxtils a la fàbrica! En sabia moltes, totes en català, llevat de la de ‘cien cañones por banda'” (Quima Estrada Duran).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 3 de maig del 2025 em digué que no i que, “En ma casa, mon pare [, nascut en 1906,] sempre tenia algun llibre: ens el llegia, ens el comentava. Després, quan prenies la Comunió, en casa, et feien aprendre una poesia”. També ha agregat “El que era molt cantadoret era mon pare. I mon pare, en el camp….En canvi, ma mare, per a les labors”. A més, m’ha dit que, quan prenguí la Comunió, un cosí de mon pare em donà un llibre de poesies festives i li he afegit que, “amb nou anys, poguí començar a llegir poesia festiva valenciana, del mislater Maties Ruiç Esteve, nascut en el darrer quart del segle XIX”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, la figura del jardiner i maternitat

General, , , , , ,

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcal, és “A la Laura i en David” (p. 126), per exemple, quan, en el segon vers, diu “nets de cor” i, com ara, quan, ben avançat el poema, comenta que

“el contacte amb la natura

és la vostra vocació.

(…) compartiu la vostra vida

de respecte i comprensió”.

 

També l’hem copsada en els versos “A Paula” (p. 130), en l’esmentada obra, en un encàrrec d’un padrí de noces, qui fa esment d’un enllaç sentimental i afig que

“Un jardí de fines roses

cada una el seu encant,

sobresurt una poncella

més bonica i més galant”.

 

Per tant, altra vegada, apareix el símbol del jardí. A continuació, la de qui el cuida com si fos la mare amb el nadó o bé amb el xiquet de pocs anys:

“Necessita que la cuidin,

que la reguin molt sovint,

i en les nits de fredorada

l’embolcallin com un nin”.

 

Tot seguit, parla sobre la bellesa de la dona i sobre el bon cor pel qual destaca na Paula:

“Una rosa amb candidesa

atractiva i especial,

dissemblant entre les altres

pel teu noble potencial”.

 

Cap al final de la composició, capim la figura del jardiner (però en nexe amb l’home) i, així, la dona (na Paula) i el marit (n’Emili) fan com un empelt i coincideixen:
“Que l’Emili amb galania

esdevingui un jardiner,

dels dos cors que avui s’uneixen

plens de goig i gran deler”.

 

Un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, del mateix ramell, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes que connecten amb la sexualitat matriarcal, és “Per la Núria i el Rubén” (pp. 131-132), quan el padrí de noces comenta

“et vull dir quatre paraules

si m’escoltes dolçament”.

 

Per consegüent, figuren escoltar i la dolçor.

A més, li diu

“Ets bonica i presumida

ets amant dels animals,

una mica extravertida

de bons sentiments cordials”,

 

mots que ens acosten, més aïna, al simbolisme maternal. De fet, un poc després, indica

“ets bona recepcionista” com també que “són deu anys d’amor sincer”, detall que, ben mirat, afavoreix l’home (en Rubén):

“sempre a punt si el necessites

a ajudar-te alegrament”,

 

més encara, tenint present que ell és molt obert:

“els amics teniu a dojo

pel seu tracte familiar”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos educaven que les persones són més importants que les coses

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven que les persones són més importants que les coses? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 2 de maig del 2025 i posteriorment escrigueren “La persona sempre per damunt dels béns materials, a ca meva” (Tonet Escrivà),“Per descomptat. Les persones, per davant de tot. Va en conjunt: les valors que ens varen ensenyar.

La mama em deia ‘El present és secundari. Mira qui te’l fa: això es el que importa'” (Montserrat Cortadella), “Aquesta és una frase feta. I tant!” ) Daniel Gros), “Per a mi, la meva àvia va ser una persona molt important en la meva vida. Era una persona plena d’afecte i de tendresa. I en tinc un record fantàstic” (Mercè Verdaguer Tarrés), “Bon dia,

La vida, efectivament, era el més important, però,0com que eren molt humils, també apreciaven el poc que tenien” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. És clar: familia, amistats i veïns… Sempre valoraven més el tracte sensat i cordial, que no pas la roba que vestien o la marcs de cotxe que guiaven…” (Joan Marrugat), “Sí. Les persones són més importants que les coses” (Rosó García Clotet), “Sí. Això sempre ho deia la mare: ‘Les coses són coses; les persones tenen cor… i vigileu de no ferir” (Àngels Salvador), comentari amb què coincidia ma mare (“Hi ha casos així”); “És clar que sí: les persones són prioritat. És de seny comú respectar les persones” (Àngels Sanas Corcoy), “I tant!! Quantes families tenien enuigs pels diners,cases etc.

Que mes formós i ric que estimar-se!!!!” (Roser Canals Costa), “I tant que sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon dia Lluís,

La meva àvia, que també va ser la meva padrina, era nascuda el 1909 (l’avi, el 1906). Quan era petita vaig conviure força amb els avis i recordo que la padrina era una persona amb molt de coratge i molt manaire.

Ella explicava que, en temps de la guerra, el seu germà junt amb alguns homes s’havien amagat a la muntanya i ella els hi portava menjar. Com que això ho feia de nit, el seu sogre es pensava que anava a visitar els soldats i a fer-los favors sexuals, però ella mai el va contrariar perquè no se sabés què era el que feia.

En temps de la immigració andalusa, al poble, van arribar gent bastant desgraciada i amb molts fills. Ella agafava verdura de la que tenia a l’hort i em deia ‘Porta-li això…’ a tal o tal família.

Era molt generosa i és el que em va ensenyar amb la seva manera de fer” (Lurdes Pino Anglès), “Clar que sí… Sempre: les persones, per davant de tot, i el respecte cap a elles (sobretot0 cap a les persones majors)” (Carmen Mahiques Mahiques).

Sobre aquest darrer comentari, ma mare (per telèfon) el 2 de maig del 2025 em digué unes paraules en nexe amb mon avi patern (1909-1983) per a una veïna immigrant que tenia molts fills: “Això fou lo que féu l’avi Luis: li posà una cistella amb ous i més i em digué ‘Passa-li-ho, a Antonia'”.

Altres missatges del mateix dia: “Sí. Per descomptat. En tot moment” (Lydia Quera), “Bon dia,

Sens dubte. Sempre he sentit, tant de les padrines com de la mare, que, quan passava una desgràcia, lo primer que deien era ‘Encara com tots estem bé’, i va haver-hi algun cop que , els d’anys materials van ser molt forts. Però , primer eren les persones de la família, els coneguts,… I, després, ja és preocupaven de recuperar les coses materials” (Contxi Enjuanes Carrera), “Abans de qualsevol cosa material. (diners, propietats, etc.
Primer les persones: familiars i no familiars” (Lola Carbonell), “Les persones amb cervell respecten moltes coses, però no pas totes!!!” (Marcel Pujolasus Bassachs). En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 3 de maig del 2025 posaren “Això, sí. És clar. Alguna vegada, de les seves reflexions i dels seus advertiments, jo he arribat a pensar que no hi ha cap persona que valgui el sacrifici d’una guerra, ni cap guerra que valgui el sacrifici d’una persona” (Ricard Jové  Hortoneda, nascut en 1929).

En el meu mur, el 2 de maig del 2025 plasmaren “Depèn de les persones i de les coses. Però això encara passa avui dia” (Natalia Farreras Costa), a qui responguérem “Més aïna, és una tendència, ja que ambdues coses són menesters”, “Això, sempre: ara i abans” (Maria Dolors Franquet Calvet).

També posarem que, ma mare, per telèfon, el 2 de maig del 2025, sobre la tendror que plasmava algun dels escrits, em comentà (i li hem adduït) que això era lo normal i, altrament, que abans n’hi havia més, encara que, per exemple, hi hagués dones més aïna 1) fortes i d’acció, 2) amb marits que fossen sensibles i amables, 3) dones que es dedicaven més a l’educació i a la transmissió cultural amb els néts i amb altres persones i 4) les dones en què predominava la fortalesa i, igualment, la paciència. A banda, li agregàrem que, partint de la recerca, entre les dones nascudes abans de 1920, no hi havia la cultura de centrar-se només en la part activa i, més encara: n’era la minoritària.

Finalment, ma mare em digué que “No hipoteca ningú la seua llibertat per res”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Dones emprenedores, amb molta espenta, que contracten i que salven l’home

General, , , , , ,

Dones emprenedores.

Com a exemple de dones emprenedores, primerament, trobàrem un poema del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, una escriptora de Monistrol de Calders (una vila catalana de la comarca del Moianès), en què la majoria dels versos són sobre una dona que portà un comerç junt amb el seu marit i, això sí, impulsat per ella. Es titula “Per molts anys Paquita i Jordi” (pp. 127-129), reflecteix molts trets del matriarcalisme i es féu per encàrrec per al retir dels seus propietaris:

“La Paquita té parada

dintre del Mercat del Clot,

cinquanta anys fa que hi treballa

enriquint el seu gran dot.

 

Cinquanta anys donant la cara

cinquanta anys amb davantal,

el somriure sempre al rostre

i amb un tracte servicial.

 

Quan els amos es jubilen

fas la compra amb bona fe,

tu segueixes el negoci

amb l’ajut de la Mercè.

 

Totes les altres parades

han estat uns bons companys,

compartint el mateix sostre

glòries, penes i afanys”.

 

 

A més, la poetessa addueix que ho han fet

“formant part d’un bonic ram,

gràcies per l’avinentesa”.

 

En acabant, l’autora trau un tret matriarcal: que la dona (Paquita) ha salvat l’home i, altrament, que ell s’ha afegit al projecte que tenia Paquita. Per això, llegim que el marit

“Treballava a Can Sala

en l’ofici carnisser,

fins que van tancar parada

i es va veure en el carrer.

 

Amb empenta decidida

valentia i molt d’esforç,

per millora de la feina

fas contracte al teu espòs”.

 

 

Ara bé, és un acord en nexe amb lo tel·lúric:

“Sense ponts ni passarel·les

treballant a quatre mans,

amb el cap sempre a la feina

(…) despatxant tots dos plegats,

demostrant amb gran certesa

les vostres habilitats”.

 

I, així, captem u dels punts que més tenen a veure amb la tradició de les terres catalanoparlants: el vincle amb la tasca, la qual, en mots de l’historiador Jaume Vicens Vives en l’obra “Noticia de Catalunya” (del 1960, p. 61), els acosta directament “al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”.

A banda, com ens digueren moltes persones, cada membre desenvolupa el seu paper i ho fan pel conjunt:
“Una bona clientela

del matí fins a molt tard,

compartiu amor i feina

cadascú la seva part”.

 

Això va en línia, com ara, amb un altre exemple real: els avis de ma mare i la dona de cada u, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Ben mirat, ho afavoreix que,

“De l’esforç i la constància

ens doneu una lliçó,

uns valors sincers i nobles

que aprendrem amb devoció”.

 

Agregarem que el missatge d’aquests darrers quatre versos enllaça amb detalls que ens posaren sobre dones nascudes abans de 1920. I, com en moltes rondalles en què hi ha bona compenetració entre la dona i el marit,

“Com a fruit de la parella

l’Evelyn, amb cor content,

i després va venir en Jordi

molt feliç i somrient.

 

I amplieu la dinastia

amb tres nétes i un nét”,

 

quan els restaven dos anys per a tancar el comerç per edat.

Al capdavall, ho fan i, com a agraïment, Rosa Rovira Sancho els diu que

“La vostra ajuda diària

trobarem molt a faltar,

però seguint el vostre exemple

endavant sabrem anar”

 

i, més encara, quan els afig

“Per molts anys en aquest dia

tots plegats us desitgem,

a aquests avis tan formosos

que per sempre estimarem”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, maternitat i el paper dels parents i el dels avis

General, , , , ,

Un altre poema en la mateixa obra de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el tema de la sexualitat matriarcal (sobretot, empiulant-lo amb el de la maternitat i amb la relació mare-fill), i que és presentat com un encàrrec per a un enllaç, és “Als meus pares” (pp. 123-125). En primer lloc, diu que

“Com que sóc petit encara

m’he buscat un aliat,

que m’ajudi en aquest dia

a expressar-me en claredat”.

 

Aquest aliat podria ser la poetessa. Després, indica que

“vau anar a viure junts,

era bona l’aliança

vau voler ser més fecunds”.

 

Per tant, es tracta d’una parella amb interés per lo maternal. En acabant, expressa que

“A tu mare jo vull dir-te:

d’un anhel que vas tenir,

vas escriure un poema”

 

dedicat al marit. I, així, apareix la part poètica de la vida.

Igualment, com a resultat de les bones relacions entre l’home i la muller, el fill naix com també passa en moltes rondalles:

“i un Nadal arribo a casa

d’amoretes envoltat.

 

(…) Sento els braços, m’acaronen

i els dos cors van palpitant,

sou conscients de la feinada

que us daré d’ara endavant.

 

Ara el bibi, ara ploro,

ara m’he fet el pipí,

ara tinc una cacona,

ara el bany per a dormir.

 

Ara sec, ara gatejo

ara aprenc a caminar,

començo a desenganxar-me

de la falda i de la mà.

 

Però la feina no s’atura

cada cop demano més,

vaig creixent de mica en mica

avançant i fent progrés”.

 

Com em deia un home acostat i de la generació anterior a la meua, amb un toc d’humor, “¡Que no tot és casar-se i tindre fills!: ¡també cal cuidar-los!”. 

En eixe seny, conec una parella que se centrava en la fama (casats a mitjan dels anys noranta del segle XX i, en el 2011, separada), que pretenien que els avis es fessen càrrec dels fills i que…, a banda, els tractassen d’acord amb les directrius del tàndem… i, òbviament, treballar ells dos.

Afegirem que aquest poema és dels més planers que hem trobat en nexe amb la maternitat i dels que més m’ha fet somriure. De fet, el 30 d’abril del 2025, després de tractar aquesta composició, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies per les teves paraules.

En aquest poema, hi vaig posar molt d’afecte… Me’l va demanar la iaia i el va llegir ella amb el nét als braços, en el casament de la seva filla. El nen encara no tenia dos anyets, però representa la seva veu cap als seus pares”. 

No debades, com vaig intuir en un primer moment, en eixa tasca educativa i de connexió, també intervenen els avis (com a reforç dels pares i, ben mirat, com a transmissors de la cultura i amb estimació pel nét):
“Iaia Marga, iaio Mingo

estan sempre disposats,

ajudant i fent suplència

en els pares enfeinats.

 

L’avi Miquel i iaia Àngels

com que els veig de tant en tant,

el meu cor s’omple de joia

quan els tinc al meu davant”.

 

Per la bona compenetració que hi ha entre les tres generacions, el fill, tot seguit, addueix que,

“Amb aquest model de vida

sóc feliç i estic content,

i així vull que continuï

després d’aquest casament”.

 

En aplegar a aquest vers, captem que, lo que podria ser una mena de versos imaginats del fill cap als pares, altrament, va unit a una plasmació de l’agraïment cap a ells (i cap als padrins), arran d’unes noces, encara que l’escriptora de Monistrol de Calders no incloga el nom de la núvia…, ni que l’àvia portava a braços aquest fill… que encara no havia fet els dos anyets:

“Vull que sigui una aliança

segellada per tots tres,

perquè mai no es pugui rompre

i ens uneixi encara més”.

 

Per això, finalment, el fill agrega

“Que trobem la bona estrella

que il·lumini el nou camí,

i donar-nos l’embranzida

cada dia al dematí.

 

Moltes gràcies pare i mare

per ser un noi tan estimat,

jo us desitjo benaurança,

benestar i felicitat”.

 

 

És a dir, el fill continuarà amb el lligam amb els pares, sobretot, perquè hi ha hagut molta coincidència entre la parella i el descendent, qui els desitja que es perllongue eixa mena d’empelt fructuós entre el pare i la mare. I, més encara,… ¡perquè el fill no té ni dos anyets!

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i persones creatives

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’esmentat ramell de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Noemí i en Jordi” (p. 118), encarregat per un padrí de noces, en què, com ara, l’autora trau l’amor i la sinceritat:

“Festival amb gran gatzara

ple de goig i amor sincer,

unireu les vostres vides

emprenent un nou sender”.

 

 

Més avant, la núvia serà qui, per dir-ho així, salvarà l’home (tret molt comú en la nostra cultura), perquè ell rebrà l’aprovació final i femenina:

“Es rasca la samarreta

per fer moure els seus ditets,

la panxeta vol que toquis

entremig dels petonets”.

 

 

Això, en un ambient favorable per a ella:

“Tu en canvi, ets ordenada

neta, pulcra i transparent,

fas la feina que t’agrada”.

 

Altrament, Rosa Rovira Sancho plasma l’esperit creatiu dels dos:
“Us uneix l’afany de gresca

viatjar i exploració,

anant per terra, mar i aire”.

 

En la composició que escriu tot seguit, “Per molts anys, Santi” (p. 119), amb motiu dels cinquanta anys, en el mateix llibre, indica detalls que solem captar en nexe amb la terra: la faena i la poesia. Així, diu que

“Bona feina i responsable

(…) t’agrada la poesia”

 

i reflecteix trets que evoquen la sexualitat matriarcalista:

“amb la Nuri has fet la feina,

ja teniu dos angelets“,

 

en lloc de fer com aquell home de què ens parlaren durant aquesta recerca: ell s’havia casat amb una rica i, per això, aquest novençà ja es considerava ric i deia que no calia treballar. Però, com que la dona li respongué que, dins de la parella, la persona forta econòmicament era ella, li afegí que es llevàs i que anassen tots dos a la faena.

Això encaixa amb uns versos que escriu en acabant:
“Bonament volem gaudir-ne

festejar-ho per molts anys,

que no trenqui l’harmonia

dels amics i dels companys”.

 

 

A banda, agreguem versos en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què copsem el matriarcalisme, la citada sexualitat i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, com ara, els de “Per tu Maria i en Jordi” (p. 120), d’un encàrrec d’un padrí de noces, en dir que,

“Dels racons de Catalunya

que bonic que és l’Empordà!

i a Figueres terra nostra

vas trobar-hi el meu germà.

 

Ara vas i te l’emportes

feu el niu a Taradell

i l’ompliu de goig i joia

d’amoretes un pomell”.

Cal dir que, els del poema immediat, “A la Mireia” (p. 121), en el mateix llibre i de la mateixa corda, tenen punts importants en comú. Per exemple, el fet que la dona (amb estudis d’Història) és qui se’n va de Lleida a Terrassa, encara que ha passat per la ciutat de Barcelona:

“Barri gòtic, Ciutat vella

descobrint llocs amagats,

passejant, revisant pedres

dels nostres avantpassats”.

 

Per consegüent, tot i el canvi de població, continua aquest sentiment i, de pas, l’interés per lo relacionat amb la terra i, deu anys després, vivint en Terrassa i “amb un ram d’un bell jardí”, punt simbòlic prou associat a la trobada entre un jove i una fadrina abans de casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Toca’m, toca’m, Pere”, música i sexualitat matriarcal

General, ,

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan molt fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Felicitacions a tots els qui hui celebren la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians, dilluns vinent a Dilluns de Pasqua.

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Cançons de bressol, per a xiquets i maternitat

General, , , , ,

Música matriarcal en el llibre “De la marina i muntanya (Folklore)”, d’Adolf Salvà i Ballester (1885-1941).

Entre les cançons que hem triat per a aquest punt, n’hi de romanços de bressol, com ara, u de xiquetes que diu així:

“ROMANÇ DE XIQUETES

 

En este llit, em gití,

set àngels em trobí:

tres, als peus; quatre, al capçal;

la Verge Maria enmig,

qui diu: ‘-¡Xiqueta, dorm i reposa,

no tingues por a la mala cosa,

que, si la mala cosa ve,

jo la despatxaré’” (p. 189),

 

és a dir, que la dona que li la canta, la faria fora i, per tant, faria valença a la xiqueta.

En acabant, posa una cançó prou coneguda en terres catalanoparlants i vinculada amb l’escola i amb Nostra Senyora:

“La Mare de Déu,

quan era xiqueta,

anava a costura

amb una cistelleta.

La mestra li deia:

‘-Senyora Maria:

quina randa fa?’.

‘-Randeta fineta

per al tafetà’.

‘-Qui la tallarà?’.

‘-Qui la cosirà?’.

‘-Santa Magdalena,

qui té bona mà’” (p. 190).

 

“Ja plou, ja neva,

ja pixa l’agüela;

ja plou i plourà,

repica el morter,

farem una xica

com un garrofer.

 

Plou, plou,

carabina[1], caragol,

trau les banyes

que ix el sol.

Ja plou aigua menudeta,

les campanes van al vol,

la pobreta Tereseta

que el seu nóvio no la vol.

Tres dies fa que no pixa l’agüela,

quatre en farà, si no pixa demà.

Ja plou i plourà,

farem un replà,

repica el morter,

farem una xica com un garrofer” (pp. 194-195).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “caravina”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)