Els Sants de la Pedra i el porrat en l’Alqueria de la Comtessa (la Safor)

General

Bon dia,

Tot seguit, un report enviat per Jesús Banyuls Garcia, hui, 18 de febrer del 2024, relatiu als Sants de la Pedra en l’Alqueria de la Comtessa (població valenciana de la comarca de la Safor), els dies 6, 7 i 8 de setembre.

Igualment, té a veure amb el matriarcalisme. El text diu així:

“L’origen d’este porrat data del segle XVII, amb la devoció  i les pregàries dels alquerians als sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra.

Es tracta d’un ritual bastant antic de protecció relacionat amb l’economia camperola per protegir-se de les inclemències meteorològiques, a fi de salvaguardar les collites de pedregades i que es fera malbé la collita.

A l’Alqueria de la Comtessa, el Porrat el celebrem el segon cap de setmana, amb la realització d’un taller i una cercavila de fanalets per als més menuts, un trofeu esportiu de futbol , una partida de pilota, entrada de Moros i Cristians, un sopar la carrer dels Màrtirs amenitzat per una orquestra, exposició de cotxes i motos antigues i, per finalitzar, romeria a l’antiga ermita”.

Agraesc la seua generositat.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Rondalles en què es reflecteix l’educació matriarcal, la bonesa i la realitat

General, , ,

En relació amb la rondalla “El cor de la mare”, la qual comentí (i en llisquí una part) a ma mare el 17 de febrer del 2024, ella (nascuda en 1943) em digué que era molt coneguda i que, igualment, “Eixa història del cor, eixa, jo l’he sentit. Mon pare o ma mare la contarien”. I, a banda, té punts en comú amb la que Joan Amades plasma a continuació, “La bossa on sempre hi havia cent unces”, recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”.

Aquesta narració catalana té un principi molt sucós i que, clarament, empiula amb l’educació matriarcal com a mitjà per a comentar a l’oïdor (sia un nen, sia un jove, sia un adult, sia un ancià) sobre u dels punts que havia de rebutjar en la vida i, de pas, li ofereix una opció matriarcalista: “Vet aquí que, una vegada, hi havia un rei que va voler fer unes grans guerres i va necessitar molts cavalls. Va enviar pertot arreu criats i més criats a comprar tants cavalls com van trobar però, com que no sabia a quant els hi faria pagar i no tenia prou confiança en tots els criats, no els va donar cap diner i va enviar el majordom amb una bossa d’unces d’or molt grossa per a pagar els cavalls que havia comprat.

El rei va encarregar al majordom que, sobretot, no es deturés pel camí, que no escoltés ningú i que tornés tan aviat com pogués, puix que el necessitava per a altres negocis de la guerra que volia armar” (p. 49). Com captem, aquestes paraules tenen a veure amb les cultures (i amb les actituds) patriarcals: aquelles que, més que pensar, viure, fer i actuar per un projecte que beneficie a qui el promou i a moltes persones, ho fan en ells mateixos i en les del seu ram i, si poden escanyar-los amb raboseria i amb mentires, millor encara. 

En eixe sentit, durant una pandèmia que s’inicià a les darreries del 2019, copsàrem governs, com ara, l’espanyol, que, per exemple, a primeries, decidiren que determinats militars ocuparen càrrecs de primera línia, en lloc de cercar com a braç dret investigadors de pandèmies i d’epidèmies i que, àdhuc, algun militar tractàs els habitants de l’Estat com si fossen soldats i en un ambient com si fos el servici militar. En altres paraules, l’educació patriarcal estava ben reflectida… però, a més, en llengua castellana, o siga, en “la lengua del Imperio” i amb l’aprovació de moltíssims polítics de l’estat esmentat.

Afegirem que aquesta part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces” no sabem si, per exemple, pogué tenir relació amb fets com els que trobàrem en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés (publicat en el 2021), quan escriu sobre Can Nualart: “El 1717,  poc després de la derrota del 1714, l’Estat decidia fer un cens de la població, perquè les despeses d’aquella guerra l’havien de pagar els vençuts i calia saber què tenia cadascú i qui vivia a cada casa. (…). Les batalles a mar obert exigien fusta per fabricar les naus i els interessos de la Corona sempre van passar per davant dels de la gent. (…) L’Estat volia fusta bona i boscos a disposar” (pp. 151 i 152). Òbviament, una escola pública de línia castellanista silencia aquests fets i, fins i tot, renuncia a difondre’ls.

En canvi, tornant a la rondalla, el majordom, “quan feia unes quantes hores que caminava, va trobar un homenet menut, menut, amb una barba blanca molt llarga que gairebé li arribava a terra, que el va deturar, li va donar conversa i va acabar per convidar-lo a jugar. Van fer uns tractes” (p. 49). Adduirem que, el 17 de febrer del 2024, mentres escrivia sobre aquesta narració, captí una relació entre el majordom (semblant a la d’un fill o bé a la d’un jove) i el vell (en nexe amb l’hivern, és a dir, amb l’estació associada amb la foscor, amb la dona, amb la saviesa).I és ací, on la vida del majordom (similar a la d’un aprenent), connecta amb el matriarcalisme: 1) pactes (molt plasmat en dones nascudes abans de 1920), 2) obertura a conversar (els diàlegs entre moltes parelles catalanoparlants del mateix temps o bé entre pares i fills) i 3) el joc (creativitat), mares que permetien que els fills desenvolupassen els seus talents, que tocassen els peus en terra i que fruesquen de la benvolença del món real, de la recepció a l’entorn i a la vida.

I, com que el vell li guanya la mà i el deixa sense un clau, el majordom s’hagué d’espavilar i, d’aleshores enllà (com qui passa el dia més curt de l’any), entra en uns passatges que el portaran cap a una realitat matriarcalista i en què la gent li donarà suport. Això sí: començant per una dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Mares que deixen empremta i bon flaire en l’ambient i en l’esdevenidor

General, , , , ,

Una altra rondalla plasmada per Joan Amades, en la mateixa obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme en nexe amb el tema de la bonesa i amb la maternitat, és “El cor de la mare”. En primer lloc, direm que és un relat amb un missatge que empiula amb l’educació matriarcal: el bon cor afavoreix deixar empremta en el futur. Així, una mare tenia un fill que era molt dolent i, al mateix poble, hi havia una noia molt similar i un poc més: “Tots dos van rumiar i enginyar dolenteries, però sempre ella el guanyava de molt, però de molt.

Però, com que, dels enraonaments, en vénen els enamoraments, (…) es van enamorar. El minyó va parlar així a la noia:

-Mira: (…) m’he enamorat de tu i, si vols, ens casarem. Si et vols casar amb mi, jo et juro que treballaré (…), et faré tota una senyora i, si la vols, et donaré la lluna, si la puc abastar.

La noia, que era molt rancorosa, es recordava que, una vegada, quan era molt petiteta, la mare del minyó, per reprendre-li una dolenteria, l’havia renyada (…). I va contestar al minyó:

-Jo em casaré amb tu, si ets capaç de fer allò que jo et demani, per gros que sigui (…), primer, m’has de portar el cor de la teva mare” (p. 47).

A més, el xicot “li va prometre que, al cap d’una estona, li portaria allò que li havia demanat” (p. 47). Com podem veure, no sols la dona domina i supera l’home, sinó que, igualment, ella li diu què haurà de fer el jove…, i ell li ho accepta. A banda, copsem una mena de missatge relatiu a la sexualitat i al dia rere dia: no cal fer promeses mentres que no es conega prou l’altra part, sobretot, en línia amb eixe “per gros que sigui” que li diu la xica.

Mentres que el xic feia camí, el cor li bategava més que de costum i, més encara, quan, amb el cor de la mare, estava a quatre passes de la noia, qui es sentia victoriosa. Nogensmenys, el jove cau a terra “I el cor, molt amorosament, li va dir:

-Fillet meu, t’has fet mal?

En sentir-se les paraules del cor que parlava, els dolents van caure a terra morts. Els seus cossos van tornar-se dos gossos rojos i peluts, tan peluts que, més que gossos, semblaven dues runes de peluts” (p. 48). En aquest passatge, captem que tenien els cors peluts, això és, que no tenien sentiments. En canvi, la mare el conserva i bé, fins al punt que no té revenja de lo esdevingut.

Igualment, la moralitat va més lluny i empiula amb l’educació matriarcal: “Va desencadenar-se una tempesta que va fer córrer molts torrents que van remoure les terres i van cobrir els cossos d’aquells dos desgraciats, fins enterrar-los” (p. 48). Calia soterrar la maldat i, entre l’aigua i la terra (dos símbols en nexe amb lo matriarcalista i amb la dona), és a dir, lo femení, ho fan possible.

De fet, a continuació, posa que, “Al seu damunt, només hi van créixer herbotes i plantes de metzines que emmetzinaven qui les tocava. Si alguna floreta tractava de créixer-hi, es moria al moment” (p. 48).

Per això, podríem dir que el narrador recomana no fer amistat amb persones que no acullen la bonesa com una part més de la seua vida.

Finalment, la bonhomia sí que deixa empremta i fa costat la gent i l’esdevenidor: “Damunt del cor, en canvi, hi van créixer uns rosers que feien les roses més boniques i més oloroses que mai s’hagin pogut veure” (p. 48). Per consegüent, com que diu que són les roses més boniques i la rosa simbolitza la bellesa, la joventut (que tot ho venç) i la feminitat, ens trobem davant una, al meu coneixement, de color rosa i “fresca com una rosa”. I, més encara: el flaire que feien generava atracció (no necessàriament eròtica) de moltes persones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La llengua materna, la maternitat i l’educació matriarcal

General, , , , , ,

En línia amb els comentaris que fa Joan Alcover en el discurs “La llengua materna”, de 1903, també es reflecteix en el pròleg de l’obra “Romancer popular de la terra catalana” (https://archive.org/details/romancerpopulard00aguiuoft), de Marià Aguiló i Fuster, publicada en Barcelona en 1893, en escriure a Sa Majestat la Reina Regent d’Espanya, Dona Maria Cristina, comtessa de Barcelona, entrada a què accedírem a principis del 2024 ( en la web “Internet Archive”, ací, amb lleugers retocs): “Les cançons populars catalanes venen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues al bressolar i adormir a llurs infants al so de ses religioses tonades.

Ennoblides estan per la virtut del treball que, amoroses, endolceixen. Fins susara, els jornalers d’esta terra feinera les duien estampades en les entreteles del cor. El cant n’era el Cireneu que els aidava de sol a sol a manejar les eines o, com la Verònica, els eixugava piadosa la suor en les hores més feixugoses de la tasca.

La caritat les escolta i les beneeix” (pp. V-VI). Com podem veure, el recopilador vincula les cançons populars, sobretot, amb la dona, amb la maternitat i, igualment, amb tasques del camp.

Més avant, li afig que “Aitals virtuts i, més que tot, vostres bondats, em donen coratge per gosar oferir a la Comtessa de Barcelona l’aplec d’eixes cançons recollides en ma jovenesa, de la tradició oral, que avui, cuitadament, van oblidant-se” (p. VI). Per tant, captem un folklorista interessat, ja en la jovenesa, per la cultura popular.

Tot seguit, Marià Aguiló defineix les dones de què escriu: “Elles foren, i les que ens romanen, són encara, fulles expressives de la història domèstica del poble, qui, tot cantant ses amors i ses usances, ve dictant-la (…). Durant segles, elles han estat (tret de l’ensenyança parroquial), l’única escola de la gent pagesa, qui no sap altra llengua que la materna” (p. VII). És a dir, que l’educació, bàsicament, era matriarcal, que elles eren qui transmetien molt de lo que es sabia, que havia passat de generació en generació i, més encara: la llengua catalana era la que emprava la gran majoria de la gent en Catalunya.

A continuació, el folklorista addueix que, “a elles, acudia, a tothora, per conhort i esplai de les tristeses (…) com cercava les herbes remeieres de maig, per a fer-se’n bàlsams casolans (…).

Elles, per fi, (…) empenyeren fortament la meravellosa renaixença de la literatura catalana” (p. VII). És a dir, el paper de la dona en el reviscolament de la literatura en català, en el segle XIX, fou clau.

Igualment, Marià Aguiló li plasma que les cançons “Són collides en les eroles de la poesia tradicional i de les illes que es veuen del cim de la muntanya santa, cor i homenatge del territori catalanesc; a fi de que totes ses afraus contribuesquen a agrair-vos l’alta mercè que dispensareu al desvalgut idioma matern, que, al caliu de la PÀTRIA, de la FE i de l’AMOR, ha recobrat (…) sa poderosa saba, per reverdir de bell nou amb més ufana.

(…) Sa antigor mou a collir-les (…) a fi de mostrar íntegres uns brots que les generacions, d’una a l’altra, es transmeten” (pp. VIII-IX), amb un altre objectiu: “per conèixer tal com és el poble, qui el canta i s’hi reflecta” (pp. IX-X).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb espenta, fortes i molt obertes

General, , , , ,

El 13 de novembre del 2023, en resposta a una qüestió que férem a Rosa Rovira sobre poemes relatius a la maternitat (i que empiulassen amb la literatura matriarcal), entre d’altres coses, ens n’envià uns quants trets del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, com ara, els següents:
“Glossa de mare
La mare és, l’estel vivent,
que il·lumina, nostra vida,
és flor i joia, resplendent,
i ja mai, no es veu fallida.

La mare és, en nostre món,
el gresol, de l’existència,
que embolcalla i correspon,
a tota la descendència.

La mare és, gentil tresor,
de totes les criatures,
i aconhorta, amb tendre amor,
fins, a les edats madures.

La mare és, el Si fidel,
on podem, aconsellar-nos,
és un blau pedaç de Cel,
que no pot, desemparar-nos.

La mare és, bell infinit,
on s’hi viu, sense enyorança,
i que mai, no es fa de nit,
és on forja, l’esperança.

La mare és, l’argent sublim,
que reviu, la benaurança,
és el TOT, el que vivim,
estimem-la, amb confiança.

I a la mare, respecteu,
els seus petons, al front encara,
nois i noies, que guardeu,
els sincers, petons de mare.

Són relíquies, de pur Cel,
és la lluïssor, de l’estelada,
molt més dolços que la mel,
són els sublims, petons de mare!

30 gener de 1979”.

Com podem veure, la mare (dona) és forta, genera descendència, empiula amb la figura del tresor (com també ho fan, per exemple, les dones d’aigua), fa costat als nens (criatures) i als fills, quan són més grans.
A més, la figura de la mare enllaça amb la de la consellera que ha baixat del cel (com, per exemple, en la cultura colla, en què el déu sol envia els raigs a la Mare Terra, la Pacha Mama) i que no deixa caure els seus fills.
Igualment, la figura materna és una dona amb espenta, que va cap al demà (l’esperança que posa Ramon Tanyà i Lleonart).
Afegirem que la dona, com en moltes rondalles i en llegendes en llengua catalana, té a veure amb lo fosc (ací, amb l’argent), amb la idea de conjunt. I, més encara: l’escriptor considera que la mare ha d’estar ben tractada i estimada, fins i tot, físicament.
Finalment, adduirem que Ramon Tanyà i Lleonart plasma que la mare de què escriu és una persona sincera: també en els besos (petons), més dolços que la mel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, en nexe amb la mare i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la narració “Blancaflor” arreplegada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, el dimoni fa dos encàrrecs al príncep, qui els resol gràcies al seguiment del consell de la dona (ací, Blancaflor). Així, en el tercer, Blancaflor diu a l’home “que també se’n sortiria” (p. 34), que la fes a trossos ben menuts i “que els posés dintre d’una ampolla, que la tapés ben bé i la tirés a mar. Ella es tornaria un peix, cercaria l’anell i, quan el tingués, tornaria a la vora de la mar amb l’anell a la boca, que ell l’agafés i, al moment de tenir ell l’anell, ella es tornaria una altra vegada dona” (p. 34).

Per consegüent, aquest passatge aporta trets interessants i que empiulen amb lo matriarcalista: 1) la dona (Blancaflor) passa a un líquid, com si ho fes a l’interior de la mare i, allí, es preparàs per a lo que, en acabant, serà el nadó, 2) ella canviarà de lloc (de terra, a mar), però no de manera qualitativa, ja que ho fa a un altre terreny femení (ací, a l’aigua), 3) s’hi desenvoluparà com un peix en l’aigua, així com el futur nen ho fa dins de la mare, fins al part, i com si, interiorment, la mare pogués educar-la per a l’esdevenidor, 4) en tornar a la terra, ho fa junt amb una aliança, la qual, d’aleshores enllà, podrà establir amb el príncep, tot i que, ara, Blancaflor exercirà un paper paregut al de mare, al de mestra, i 5) el fet que ell aculla l’anell serà la mostra d’acceptació de la proposta de Blancaflor i de la dona com a cap de la seua vida i, per tant, com a mare seua. Com podem  veure, aquest apartat de la rondalla, també exposa la maternitat i l’educació matriarcal.

En acabant, a l’home, veient que perdria si no complia lo que ella li explicava, “No quedà més remei (…) que fer el que li deia la donzella” (p. 34).

Un altre detall en nexe amb el matriarcalisme es copsa quan llegim que “La Blancaflor digué al príncep que el seu pare tindria un gran goig en veure que havia obtingut aquell anell que tant desitjava i que, amb tot el seu poder, mai no havia pogut aconseguir” (p 34). Això empiula amb el fet que, tot i que, per exemple, jurídicament, manàs l’home, realment és la dona qui mena la casa, la família, el dia rere dia.

Tot seguit, la rondalla entra en passatges similars als d’altres versions i, per exemple, veiem que, en primer lloc, ella fa d’ermità; després, d’hortolà, i, finalment, Blancaflor serà reina. O siga, que passem del cel (la figura religiosa) a la terra (l’horta), a tocar els peus en terra, i, al capdavall, els papers que ella ha fet per l’home es veuran compensats: el dimoni (qui tenia una diablessa més eixerida i que el comandava) no es fa ni amb el príncep, ni amb la filla més petita (ací, Blancaflor).

Afegirem que, ben avançada la narració, apareix un tret important i que enllaça amb lo matriarcal:  “Blancaflor (…) digué al príncep que mai més no podrien separar-se, per a res, l’un de l’altre, perquè, així que ho fessin, ell l’oblidaria i mai més no es recordaria d’ella. (…) Blancaflor li digué que (…) el màxim que li era possible era fer-li mantenir el record d’ella, quan se separessin” (p. 38). Ens trobem davant unes cultures, les matriarcalistes, en què 1) la dona i l’home estan en un lligam, no en una competència a veure qui pot trepitjar l’altre, i, igualment, 2) en què ella és qui té la darrera paraula, qui du el maneig.

Per això, quan, un poc després, ell passa a casar-se amb una altra dona i es fan grans preparatius, el príncep (i cap d’estat) no es salvarà fins que no recordarà Blancaflor (p. 39). Posteriorment, ell reconeix que Blancaflor és la seua veritable esposa, faran aliança (amb la dona, com a reina) i, qui era princesa, se’n tornarà a casa (p. 40). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Velles i dones que salven, que marquen la pauta, que donen suport i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “Blancaflor” plasmada per Joan Amades en l’esmentada obra, el príncep, de dalt de l’àguila estant, capta que “Les muntanyes de l’or eren totes pelades (…). Se li presentà una velleta, que era la Mare de Déu (…): li digué que aviat vindrien tres colomets que (…) es tornarien tres gentils donzelles: eren les filles del diable, que anaven a banyar-se” (p. 31). Com podem veure, el rei recorre a una anciana que li farà de consellera, de braç dret. A més, les filles del diable estan relacionades amb l’aigua (ací, amb la nuesa, ja que s’imagina que es despullen, i s’acosten a la mare). Igualment, apareix el dimoni, en nexe amb lo femení. En aquest apartat, podem pensar que hi ha hagut un canvi de papers als que hi hauria anteriorment, respecte a versions més antigues.

A continuació, Nostra Senyora (qui fa el paper de mare), “Li aconsellà que, mentre es banyesssin, prengués la roba de la més menuda i s’amagués. Quan la donzella es trobaria sense roba i veuria com les seves germanes se n’anaven i la deixaven, (…) diria que, si li tornaven la roba, alliberaria de la fúria del seu pare el que la hi tornés. Aleshores, el príncep podria tornar-la-hi; segur que ella, que era més poderosa que el seu pare, l’alliberaria de les males arts d’aquest” (p. 32). Per tant, 1) aquesta versió de la Blancaflor empiula amb la sexualitat en les cultures patriarcals (en el tema de la nuesa), 2) encara que la dona, primerament, necessita recórrer a l’home per a recuperar la roba, 3) d’aleshores en avant, ella és qui podrà salvar-lo i fer de consellera del príncep (és a dir, de l’home), mitjançant l’educació matriarcal, 4) el matriarcalisme es plasma en la filla (i no en el pare, qui, ací, representa lo patriarcal) i 5) la dona és més eixerida que l’home.

En acabant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) “Tal com la Mare de Déu havia dit, va succeir” (p. 32), o siga, la sinceritat, impròpia de les cultures patriarcals, i 2) la donzella “Li digué que, de seguida que es trobés en un conflicte, la cridés, encara que només fos mentalment, pel seu nom, que era Blancaflor, i que ella sortiria i el trauria de tot.

La donzella es vestí, es tornà colom i se n’anà. El príncep féu el que li havia dit” (p. 32). Per tant, no sols ell manté l’esperança, per mitjà de la seua relació amb ella, així com, més d’una vegada, ens ho permet el fet de pensar en alguna persona que, encara que no visca (o que, aleshores, no siga) junt amb nosaltres, és d’eixes de qui conservem un bon record i que afavoreix que anem avant i estimant també, per això, el passat, les arrels. 

Cal dir que, en el passatge anterior, hi ha unes paraules que expliciten el matriarcalisme, no com una obediència cega, sinó en veure l’home que la donzella li pot aplanar el camí i que li donarà suport: “El príncep féu el que li havia dit”.

Més avant, ell considera que Blancaflor li ho podria fer més fàcil i, “Amb el pensament, cridà la donzella, aquesta aparegué i, en saber l’encàrrec que el seu pare havia fet al príncep, li digué que prou poca cosa li havia demanat i que, al moment, seria fet el pa” (pp. 32-33). Ens trobem, així, amb una rondalla que reflecteix que la figura masculina no es vincula, precisament, amb la d’un home exigent i que, en tot cas, ella era més faenera que el pare. Llavors, la noia “Féu que el príncep posés el cap a la seva falda (…). Ella es tragué un canonet d’agulles i (…) en sortiren a milers de milers i cada agulla es tornà un menut diabló (…).

Aquests diablons” (p. 33), en altres rondalles, coneguts com “minairons” o “menairons”, li fan la tasca. Per això, podem dir que, no solament la dona és més eixerida que el pare, sinó que ella fa de cap de colla dels diablons i és qui marca la pauta del príncep, de forma que, tot i que Blancaflor, formalment, no estiga per damunt del dimoni, és qui més mana (i de manera molt oberta i que empiula amb el matriarcalisme). Aquests fets enllacen amb la realitat de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Finalment, el príncep porta el pa al diable i el dimoni copsa que havia sigut possible gràcies al paper que hi hauria fet la seua filla Blancaflor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

“Romancer popular de la terra catalana”, de Marià Aguiló i Fuster

General

Bon dia,

Tot seguit, exposem un enllaç per a accedir a l’obra “Romancer popular de la terra catalana”, de Marià Aguiló i Fuster, publicat en 1893 en Barcelona.

En l’escrit a la reina regent,  Dona Maria Cristina d’Habsburg-Lorena de Borbó, trau el tema de la maternitat, en nexe amb el matriarcalisme:

https://archive.org/details/romancerpopulard00aguiuoft

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Romancer_popular_de_la_terra_catalana (2)

 

Dones que fan de consellers, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, i en què copsem el matriarcalisme, és “Blancaflor”, la qual consta de versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants. Un príncep (ací, amb el paper de cap d’estat), que era molt jugador i que, àdhuc, havia perdut la corona, “va donar l’ànima al diable a condició que el protegís” (p. 30). Al moment, se li apareix el dimoni i fan un pacte de paraula: “podia tornar a jugar, que guanyaria el perdut i cent vegades més, però que, al cap d’un any just, havia de donar-s’hi i que l’havia d’anar a cercar a les muntanyes de l’or” (p. 30). Com podem veure, en aquest passatge, la figura diabòlica empiula amb  lo patriarcal: amb les ànsies pels diners, amb les muntanyes (prioritzar el poder, la fama) i amb l’or (color més pròxim al sol que, per exemple, ho faria el blau marí o bé el marró i, així, a lo celestial).

De fet, a continuació, el narrador posa que “El príncep tornà a jugar i tot ho va guanyar; tant, que gairebé es va fer amo de tot el món” (p. 30). 

Ara bé, en acabant, el relat trau un tret que enllaça amb l’arquetip del rei: el compliment de la paraula. Així, “de cap manera no volia mancar al tracte i, arribat el dia, anà a la recerca de les muntanyes de l’or, que no sabia pas on eren, ni ningú no n’hi sabia donar raó. Se n’anà a trobar un rei que governava totes les bèsties de la terra” (p. 30). Quant a aquestes línies, resulten molt sucoses i, a banda, recomanables per a traure el tema de la manipulació, el dels rentats de cervell, el de les sectes i, per descomptat, el dels intents de fer que una persona (o que un col·lectiu) siga esclau d’un altre, sia per part d’un particular, sia per mitjà d’un partit polític, sia recorrent als mitjans de comunicació social, etc.: 1) el príncep no assolia els seus objectius, 2) ningú no li podia orientar, ni fer costat,  3) hagué de tornar a tocar els peus en terra i… recorre a un rei, és a dir, a un home terrenal i 4) el matriarcalisme no aprova que es balafie, com ho plasma la cançó valenciana “Cancó de la llum”, en què un batle investeix tot en putes i en altres afers. En relació amb això, recorde que, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, llisquí un article que havia eixit en castellà en una revista sobre futbol, titulat “De áticos a sótanos”. La situació és similar (llevat que el príncep troba qui li allarga la mà i li fa costat), però eixa sí que era la que ell volia evitar.

Llavors, “El rei cridà a reunió totes les seves bèsties i els preguntà pel lloc indicat, però cap no sabé on eren,  i li recomanà que anés a trobar un company seu que governava els peixos del mar” (p. 30). Per consegüent, el príncep passa a lo que podríem dir “terreny matriarcal”: en primer lloc, a la terra i, després, a l’aigua (ací, la mar i els peixos), els dos elements en vincle amb lo femení com també ho fa el fet que el monarca tire junta (pactisme).

Tot seguit, el segon rei convoca els peixos, però tampoc no pot fer-li cap suggeriment. El tercer rei, que aplega les aus, igualment. Com veiem, en el tercer punt, torna cap al cel (les aus). Passa que “El príncep estava desesperat, però el moixonet més menut de tots observà al seu rei que no hi eren tots els ocells, que en mancaven tres i que qui sap si un d’aquells ho sabria” (p. 31). Altra vegada, es reflecteix el matriarcalisme: 1) el moixonet (és a dir, un gat) i, a més, el més xicotet, podria salvar el rei, 2) el gat representa la dona, entre d’altres coses, perquè, popularment, s’enllaça molt els gats amb el mes de gener, el qual està en una de les estacions associades amb lo femení (la primavera d’hivern i l’hivern) i 3) el gat li fa de conseller, li suggereix… i ell accepta la pauta de la dona. 

Finalment, cap de les aus li podia ajudar i, al capdavall, l’àguila hi farà acte de presència i, gràcies a la seua mirada àmplia (com es sol representar aquesta au), el príncep podrà assolir el seu objectiu. Adduirem que, en aquest relat, els qui fan de mestres (i de consellers) del príncep no són ermitans (com en algunes narracions), sinó reis (o siga, personatges realistes, en lloc de místics o d’espirituals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, àgils, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Prosseguint amb el relat de “La Ventafocs”, plasmat per Joan Amades, ja en el ball, el rei li demana permís per a ballar junt amb ella i la Ventafocs li ho accepta. Per consegüent, es fa lo que la dona vol. Igualment, ell li dona un anell amb una pedra verda (p. 15), color que, com el blanc en altres narracions, està associat a la infantesa, a l’inici, al sorgiment. Ara bé, quan s’acaba el ball i el monarca pretenia convidar-la, ella fa via i “se’n va anar a corre-cuita” (p. 15).

Tot seguit, el rei se n’adona i “es va aconsolar pensant que la tornaria a veure en el ball de l’endemà” (p. 15).

La Ventafocs, en aplegar al seu dormidor, fica en una sabata l’anell verd que li havia donat el monarca.

L’endemà, pel cal rei, es parlava de la noia i, “Quan fou vespre, es va fer el segon ball” (p. 17), o siga, en un moment del dia vinculat amb lo femení. A més, la jove agafa una ametla i li n’ix un vestit daurat, unes sabates d’or i joies més llampurnants i boniques que les de la vespra “i se’n va anar cap al ball” (p. 17). Per consegüent, en aquest segon passatge, veiem el color daurat, associat amb la part activa de la persona. De fet, el rei, durant el ball, “per fer-la contenta, li va donar un anell amb una pedra vermella, gairebé tan bonic com el que ella ja portava” (p. 18). I, així, com en altres rondalles o bé com, per exemple, en goigs dedicats als Sants de la Pedra, copsem que, en el punt de partida (el primer ball), el color empiula amb la infantesa, mentres que, en el segon (de color vermell), ho fa amb la joventut. Igualment, el narrador comenta que l’anell de la dona era un poc més formós que el de l’home.

A banda, quan la noia ja és en l’habitació, fica l’anell (símbol d’aliança i de forma redona, femení) en una sabata.

El tercer dia, durant el vespre (pp. 19 i 20), es celebra un ball i la Ventafocs obri una anou i assisteix amb un vestit ple de campanelles que feien un so dolç. En l’acte reial, el monarca li dona una pedra blava i, a ella, que fa via per a que no la descobrissen, li cau una sabateta i no recula per a arreplegar-la (p. 20).

Aleshores, en cal rei, es parlava de la galant donzella i el monarca “estava esperançat de trobar-la, amb la sabata que havia perdut” (p. 21). Per això, decideix anar casa per casa, per tot el regne, “Amb el seu cotxe més bo i seguit de tota una corrua llarga de criats” (p. 22) i la gent “el feien entrar i feien sortir les noies, que estaven totes cofoies de poder parlar amb el senyor rei” (p. 22). Aquest tret enllaça amb altres rondalles matriarcalistes en què el monarca, molt obert, s’acosta a la gent.

Ell, “cada dia se sentia més enamorat d’aquella donzella que, com més anava, més estimava” (pp. 22-23).

Ara bé, com que el rei no aconseguia trobar la jove, començava a defallir. No obstant això, la xica, que no volia que ell caigués, “va demanar per fer-li un brou” (p. 23) i, en ficar-hi l’anell verd i trobar-lo ell, el rei es feu un poc més fort “i en demanà més” (p. 23). Com podem veure, és la dona qui fa possible que l’home reviscole, que millore i ho realitza mitjançant l’aliança, símbol d’amistat.

En un segon passatge amb brou, la xica fica l’anell vermell i ell, altra vegada, reviu i “va manar que li’n portessin més.

La Ventafocs va tornar a fer més brou i va tirar a la xicra l’anell de la pedra blava que li havia donat el rei en el darrer ball” (p. 24).

Finalment, per a que el rei la reconegués, la noia es posa la sabateta que tenia i u dels espardenyots de Ventafocs (p. 24). Cal dir que, quasi segur, es refereix al color blau marí (en nexe amb la dona, amb l’aigua i amb el matriarcalisme), en lloc del blau cel (que ho faria amb lo celestial i amb lo masculí). És a dir, passem del verd (infantesa) al roig (joventut) i al blau (maduresa): la dona està a un pas de casar-se.

Llavors, el rei prova a veure si la sabateta que ell tenia encaixa amb el peu de la Ventafocs “i li venia ben bé del tot. (…) Va fer preparar les bodes i, al cap de quatre dies, es van casar” (p. 25). Per tant, ell s’agenolla a la dona i ella és qui li aprova el casament: un tret que enllaça amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)