Dones que fan de consellers, que toquen els peus en terra i molt obertes

Una altra rondalla recopilada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, i en què copsem el matriarcalisme, és “Blancaflor”, la qual consta de versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants. Un príncep (ací, amb el paper de cap d’estat), que era molt jugador i que, àdhuc, havia perdut la corona, “va donar l’ànima al diable a condició que el protegís” (p. 30). Al moment, se li apareix el dimoni i fan un pacte de paraula: “podia tornar a jugar, que guanyaria el perdut i cent vegades més, però que, al cap d’un any just, havia de donar-s’hi i que l’havia d’anar a cercar a les muntanyes de l’or” (p. 30). Com podem veure, en aquest passatge, la figura diabòlica empiula amb  lo patriarcal: amb les ànsies pels diners, amb les muntanyes (prioritzar el poder, la fama) i amb l’or (color més pròxim al sol que, per exemple, ho faria el blau marí o bé el marró i, així, a lo celestial).

De fet, a continuació, el narrador posa que “El príncep tornà a jugar i tot ho va guanyar; tant, que gairebé es va fer amo de tot el món” (p. 30). 

Ara bé, en acabant, el relat trau un tret que enllaça amb l’arquetip del rei: el compliment de la paraula. Així, “de cap manera no volia mancar al tracte i, arribat el dia, anà a la recerca de les muntanyes de l’or, que no sabia pas on eren, ni ningú no n’hi sabia donar raó. Se n’anà a trobar un rei que governava totes les bèsties de la terra” (p. 30). Quant a aquestes línies, resulten molt sucoses i, a banda, recomanables per a traure el tema de la manipulació, el dels rentats de cervell, el de les sectes i, per descomptat, el dels intents de fer que una persona (o que un col·lectiu) siga esclau d’un altre, sia per part d’un particular, sia per mitjà d’un partit polític, sia recorrent als mitjans de comunicació social, etc.: 1) el príncep no assolia els seus objectius, 2) ningú no li podia orientar, ni fer costat,  3) hagué de tornar a tocar els peus en terra i… recorre a un rei, és a dir, a un home terrenal i 4) el matriarcalisme no aprova que es balafie, com ho plasma la cançó valenciana Cancó de la llum”, en què un batle investeix tot en putes i en altres afers. En relació amb això, recorde que, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, llisquí un article que havia eixit en castellà en una revista sobre futbol, titulat “De áticos a sótanos”. La situació és similar (llevat que el príncep troba qui li allarga la mà i li fa costat), però eixa sí que era la que ell volia evitar.

Llavors, “El rei cridà a reunió totes les seves bèsties i els preguntà pel lloc indicat, però cap no sabé on eren,  i li recomanà que anés a trobar un company seu que governava els peixos del mar” (p. 30). Per consegüent, el príncep passa a lo que podríem dir “terreny matriarcal”: en primer lloc, a la terra i, després, a l’aigua (ací, la mar i els peixos), els dos elements en vincle amb lo femení com també ho fa el fet que el monarca tire junta (pactisme).

Tot seguit, el segon rei convoca els peixos, però tampoc no pot fer-li cap suggeriment. El tercer rei, que aplega les aus, igualment. Com veiem, en el tercer punt, torna cap al cel (les aus). Passa que “El príncep estava desesperat, però el moixonet més menut de tots observà al seu rei que no hi eren tots els ocells, que en mancaven tres i que qui sap si un d’aquells ho sabria” (p. 31). Altra vegada, es reflecteix el matriarcalisme: 1) el moixonet (és a dir, un gat) i, a més, el més xicotet, podria salvar el rei, 2) el gat representa la dona, entre d’altres coses, perquè, popularment, s’enllaça molt els gats amb el mes de gener, el qual està en una de les estacions associades amb lo femení (la primavera d’hivern i l’hivern) i 3) el gat li fa de conseller, li suggereix… i ell accepta la pauta de la dona. 

Finalment, cap de les aus li podia ajudar i, al capdavall, l’àguila hi farà acte de presència i, gràcies a la seua mirada àmplia (com es sol representar aquesta au), el príncep podrà assolir el seu objectiu. Adduirem que, en aquest relat, els qui fan de mestres (i de consellers) del príncep no són ermitans (com en algunes narracions), sinó reis (o siga, personatges realistes, en lloc de místics o d’espirituals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.