Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones que se n’anaven a la natura amb el desig de parir?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 8 de febrer del 2025 i posteriorment ens respongueren “No ho recordo…” (Daniel Gros), “No. Sempre parien al seu llit, a ca seua” (Xec Riudavets Cavaller), “La resposta a aquesta darrera qüestió no l’haig de pensar. És ‘Segur que no'” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Joan Prió Piñol), “No: A casa, va parir la meva mare amb la llevadora. El meu germà, onze anys més jove que jo, va néixer en un hospital a Campdevànol. La meva germana i jo, a casa” (Àngels Sañas Corcoy), “A mi, no em consta de ningú de la família” (Montserrat Cortadella), “No en tenc cap notícia, però sí que, les de poble que havien anat a viure a les ciutats, anaven a parir a les seves viles” (Bartomeu Mestre), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “No, mai em van comentar res” (Josepa Salvadó Pere), “No, cap cas; no he sentit mai a parlar de tal cosa” (Lucila Grau), “No, en això no. Ni la meva àvia, ni la mare” (Lui Sarrià).

Afegirem que el 9 de febrer del 2025 parlí amb ma mare, arran d’una visita a ma casa, i ens digué que, malgrat les diferents formes de preparar el naixement i de concebre l’embaràs en distintes cultures, podia haver-hi “punts de connexió” (sic), per exemple, els del comentari de Bartomeu Mestre, com ho descriu Rigoberta Menchú i les cultures de què parla Mariona Iribarren Nadal (p. 181); a banda que, en la vila, estava la mare de la dona, altres dones de la família i molts coneguts que la podien ajudar en les primeres setmanes després d’haver nascut el nadó.

A banda, agregava que, en la generació dels seus pares ien la dels seus avis, la dona solia mantenir uns quaranta dies una dieta prou limitada a brou i que, àdhuc, immediatament després del naixement del nen, els familiars era costum menjar-se una gallina i, en canvi, la mare consumia el brou que se’n feia.

En tercer lloc, ens comentava que ella, durant els embarassos i en acabant, cantava i parlava amb els fills.

Adduirem que, en nexe amb el tema de l’embaràs, sí que hem trobat l’article “La importància de connectar amb els nostres nadons durant l’embaràs” (https://www.criar.cat/embaras/la-importancia-de-connectar-amb-els-nostres-nadons-durant-lembaras_2041292_102.html), de la psicòloga Paola Roig i publicat en la web “Criar” com també l’escrit “Connexión con la naturaleza desde el embarazo al posparto” (https://porteonatural.com/conexion-con-la-naturaleza-desde-el-embarazo-al-posparto), de Gemma Guillamón i que figura en la web “Porteo Natural”. 

Finalment, Rigoberta Menchú, en l’entrevista que li féu Elisabeth Burgos i que apareix en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, comenta que la mare embarassada, als set mesos, es posa en contacte amb la natura i parla al futur fill.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Prosseguint amb el poema “Triptic”, plasmat en l’obra de Cipriano Ibáñez Chisvert, també posa

“III

En el descans, prop de mi,

el cantar d’una tonada

d’infantesa pastoril[1]

va rodant per la muntanya.

‘-Pastoret, bon pastoret,

tu que vius en la cabanya

i portes els borreguets

per les trotxes[2] d’esta Serra…

Dis-me, puix, bon xavalet,

¿a on podré beure l’aigua

i apagar la meua set

del cristall d’esta muntanya?’”.

És a dir, la dona es dirigeix al pastor, per demanar-li. A més, apareixen dos personatges interessants: la dona en nexe amb la terra i el pastor (ací, capellà) que fa camí, un passatge en què ella va unida a lo matriarcal i ell ho fa a lo patriarcal.

Ara bé, en acabant, la dona li diu on podrà beure ell i, de pas, el salva:

“¿Vol beure, Pare, vosté,

de les fonts, la millor aigua

que naix, tot ensems, arreu,

en Serra de Mariola?

Mire: en aquell raconet

on s’arruga la muntanya,

com cristall de pur argent,

brolla fina i fresca l’aigua”.

És més: tot seguit, com captem, ella és de la terra, la coneix i el guia. Així, li fa de mare i, a banda, li diu

“Vinga: l’acompanyaré,

no siga que esvare i caiga;

anem poquet a poquet

a l’aigua tan desitjada.

Mire: bega del xorret[3]

que naix de la penya brava.

Bega com els borreguets

que abeuen sempre d’esta aigua.

¡Gràcies, gràcies, pastoret!

De la mà, ahuecant la palma[4],

als llavis, porte a glopets

l’aigua fresca, l’aigua casta”.

Després, la dona comenta

“El pastor se’m despedix;

cantant retorna a sa casa.

Els borregos i cabrits,

camí de la humil cabanya”.

A continuació, intervé el pastor, ja guarit, en senyal d’agraïment a la terra (ací, a la Serra de Mariola, qui, simbòlicament, salva l’home):

“Quan davallava el camí,

a la Verge, li cantava;

perquè em semblava lo lliri

d’aquesta aigua pura, casta.

¡Mariola! ¡Mariola!

Serra ampla, llarga, brava…

Enjamai oblidaré,

de tes fonts, la millor aigua”. 

Aquests versos, àdhuc, ens poden evocar la gratitud cap a la Mare Terra i, de pas, cap a lo tel·lúric, dos trets associats al matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “pastoral”.

[2] Castellanisme, que vol dir “camí estret”.

[3] Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “raget”.

[4] Mot castellà que equival a “buidar”.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre pous amb aigua guaridora?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís

****

Quant a missatges, el 7 de febrer del 2025 i posteriorment ens escrigueren “No. Aquest tipus de superstició no la coneixem” (Xec Riudavets Cavaller), a qui comentàrem “Figura en un llibre sobre el matriarcalisme basc.

El pou simbolitza l’interior de la mare, el lloc on es cria el futur nadó. Per això, hi ha algunes llegendes en què una dona trau nins d’un pou.

Quant a l’aigua, té molt a veure amb la dona”, “No ho recordo, Lluís” (Daniel Gros), qui, en llegir les paraules que havíem enviat a Xec Riudavets Cavaller, afegí “Molt encertat! La cultura basca és arrelada en mil històries que es perden en el temps i que simbolitzen sempre els moments àlgids de la vida...”; “Doncs sí que en parlava perquè, en la seva zona del Montseny, hi ha diverses fonts perquè les aigües tenen diferents propietats. 

Algunes van bé per al fetge; altres, per a descarregar les pedres del ronyó; altres no són aptes per a coure el gra, com els cigrons
És coneguda ‘La Font picant de Sant Hilari Sacalm on l’aigua brolla amb gas’.

Diu la llegenda que la va descobrir una vaca molt malalta. Cada dia, de bon matí, anava a veure aigua d’aquesta font. Es va curar totalment” (Rosa Rovira). Cal dir que la vaca està en nexe amb la figura de la mare. Altres comentaris foren “Poc et puc informar. Però, a la torre de la padrina de Lleida, crec que recollien l’aigua de la pluja i anaven a un pou, perquè recordo que tenien un aparell i li donaves voltes per tenir aigua a la cuina…

A València, sí que hi ha pous amb l’aigua fresca i bona per a beure… Ara que he llegit això [  = la narració ‘El pou de Santa Magdalena, del llibre ‘100 Llegendes de la Plana de Vic’, de Xavier Roviró. i Alemany],…recordo que la mare ens deia que, al Sant Crist de Balaguer, li creixien els cabells …crec que tot és una llegenda, però és veritat que porta cabells naturals…” (Júlia Aixut Torres), “Nooo” (Àngels Sañas Corcoy), “Ara mateix, no em consta.

Ambdues àvies sempre m’explicaven coses, sobretot, d’èpoques passades, però aquest tema no el recordo” (Rosó Garcia Clotet), “No ho record” (Maria del Pilar Juan Ferrer), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “No ho recordo pas. Com a molt, l’esperit de vi amb romaní per fer fregues!” (Quima Estrada Duran), “No l’havia sentit mai. Però no vol dir que elles no ho sabessin” (Joan Prió Piñol), “Referent a fonts guaridores, a la zona de Guixers, al darrere la casa on eren masovers, hi havia una font que curava el mal de panxa. La meva tia li deia a meva àvia ‘Mare, tinc molt mal de panxa’ i l’àvia li deia ‘Et faré una camamilla’. Quan li deia de primeres, feia veure que plorava, en veure que no li donaven xocolata (que era el que volia, una presa de xocolata). Es veu que plorava desconsoladament i sa mare li donava una miqueta perquè callés i anaven a beure aigua a la font. I no fa gaires anys, he anat a la zona del Montseny on hi ha el poble de les cent fonts, Sant Hilari Sacalm, i allà es troben cent fonts, diferents tipus de mineralogia, on surt la Font Vella, l’aigua embotellada amb aquesta marca, la Font Puda, la Font del Ferro, la del Sofre, la del pic etc. Hi ha una bona passejada, i un balneari. Desitjo que t’hagi servit la informació” (Joana Cabiscol Calvès), “La meva àvia paterna, la catalana de Conflent i Capcir, tenia el do, no sé si es diu així, de parar les hemorràgies greus i ‘el foc’ va passar-ho, en gran secret, a la meva germana gran. Ho vaig saber anys després. Ella ho va donar a la seva filla…” (Lucila Grau), “Açò m’agrada molt. Ho tinc incorporat de mon pare ençà, qui estimava les herbes. En conec algunes i n’use” (Isabel Inés Aranda), “No, en això no. Ni la meva àvia, ni la mare” (Lui Sarrià).

A banda, en el meu mur, el 7 de febrer del 2025 plasmaren “Lluís: mai vaig sentir que en sabessin alguna i segur que ma mare i ma àvia de Folgaroles en devien conèixer alguna font guaridora.

El que en sé (i no puc explicar-te) el que vaig conèixer amb l’àvia i amb l’avi Ton a Calldetenes. Tenien uns coneixements que, en no recollir-se, s’han perdut” (Ramona Ibarra).

Igualment, en correus electrònics, el mateix dia, ens plasmaren “La teva qüestió m’ha recordat dues coses. Una, una experiència personal; l’altra, d’un senyor del poble que, per edat, hauria pogut ser el meu avi.

La personal és de quan treballava a la pedrera, que ens servíem l’aigua d’un pou veí. Era molt bona, però, en sec, se’ns va tornar dolenta. Hi va baixar un company i en va treure una rata que hi havia caigut. Cap de nosaltres va patir conseqüències de la malura.

L’altra és d’un veí del poble, qui coneixia l’aigua de tots els pous i mines. Li portaven un got amb aigua i deia ‘Aquesta és del pou del glaçat; o de la mina Nova, o de la mina del Molí’, etc., cosa que estranyava als propis que el coneixien de tota la vida. De manera que uns quants es van confabular per veure si el podien enganyar i li van portar agua de diverses procedències locals. I el van fer dubtar; la va tastar dues o tres vegades i va dir que la hi havien barrejat!” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, ma mare, el 7 de febrer del 2025, per telèfon, em digué que el meu avi matern (nascut en 1906) els deia “Aneu i digau-me aigua una botelleta d’aigua fresca” i que se n’anaven a una font, del patró de la vila d’Alaquàs, on hi havia un abeurador per a animals i, al costat, una font per a la gent.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en llengua catalana, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).