Figues i pardals en cartells comercials eròtics

General, , , , , , , ,

 

Cartells comercials amb humor eròtic.

L’11 de juny del 2021, l’amic Jesús Banyuls Garcia, un home molt obert, m’envià un missatge en què es podia llegir un post publicat el 9 de juny del 2021 en el grup “Rescatem paraules de l’oblit” (https://www.facebook.com/groups/Rescatem.trobades/permalink/3817917318335924) amb un cartell publicat en Cocentaina (una població valenciana de la comarca del Comtat), que, en el títol, deia així: “Si tens figa o pardal… compra al comerç local!!” . Les respostes foren diligents, majoritàriament, de persones que actuen de manera molt oberta. Així, el 12 de juny del 2021, en el meu mur, pengí un post en què, entre altres coses, deia que, a les 14h d’eixe dia, vint-i-huit persones havien fet comentaris a favor i, en canvi, tretze, n’havien fet en contra i que jo em posicionava a favor del títol del cartell. I, de les vint-i-huit persones a favor, onze n’eren dones. Per tant, moltes persones (un 68%) aprovaven aquest tipus de missatge.

Aquests foren els comentaris que escrigueren, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb el cartell: “Brutal, com el carro que rifen” (Julio Navarro Peris), “Molt bo, allí sí que tenen f [= figa] i p [= pardal]” (Pepi Pepi), “No m’agrada” (Emiliio Ferrando Escrivá), “No m’agrada, hi han altres alternatives” (Rosa Morte Julian), “A veure si algú de la meseta té OUS de traduir-ho” (Miquel Pastor), “Estic desitjant veure la campanya a Múrcia: CON EL CHOCHO Y EL PIJO COMPRA EN MURCIA FIJO” (Milagro Martí Tira-li), “Desagradable, coent, ridícul i poc afortunat” (Regina Palací Descals), a qui Milagro Martí Tira-li li comenta “Tota la raó del món tens. La persona que ho ha pensat o dissenyat, ha cobrat per la creació?” i Carmen Galan Aguilar afig “Se imagineu … Si cada vegada que, en una conversació (que és molt a sovint), en lloc de soltar ‘conyo’, típic de ‘los Madriles’, soltarem ‘parrús’, ‘chocho’ o ‘figa’?

Puix igual de desagradable em resulta, a mi, i fora de lloc. Ara…, com ja he dit antes, en publicitat… lo que es busca es cridar l’atenció i que siga original. Per a mi, CONSEGUIT!! En una conversació, PÈSSIM!!” i “No pot ser més vulgar…” (Nieves Ortiz Capella). Prosseguint, llegim “Han aconseguit el que volien, que es parle de la campanya i, per tant, que es visualitze.

Per tant, he d’admetre que han fet molt bé la faena, ens agraden les formes o no” (Cesk Xagal). A Cesk Xagal, li responen “Exacte, ara és la forma fàcil i eficient. Altra cosa és que siga ètica; de tota manera, no la considere ofensiva, però sí d’humor simple. És com fer una campanya amb frases de ‘El Virgo de Vicenteta’. Igual estic donant idees” (Pere Espinosa), “Pere Espinosa. A mi, m’encanta!! Jajajaj, la gent no té humor últimament” (La Roxi) i Pere Espinosa contesta “La Roxi. Sí, sí, és cert. Se’ns ha fet la pell molt fina, però molt simple. Jo no el critique; ara, jo el veig un poc com el sainet ‘El virgo de Vicenteta’” I Rosa Peris addueix “Jo no ho veig gens ofensiu!!! Qui es molesta, no té massa sentit de l’humor!!! A mi, em fa gràcia i, si s’aconsegueix, així, que es compre més al xicotet comerç… millor que millor…!!!!” i, per contra, veiem “En mal gust, però crida l’atenció” (Nieves Gisbert Reig).

Més respostes en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren les que escrivim tot seguit. “Més campanyes com aquesta, lleveu-nos la pols de damunt!” (Leo Sánchez), “Menuda horterada… La misma línea que el Ayuntamiento de Valencia” (Nieves Ortiz Capella), “Nieves  Ortiz Capella. El món està ple d’horterades[1]. Per una més?” (Carmen Galan Aguilar), “Nieves Ortiz Capella. ‘Els que no estan acostumats a bragues, les costures li fan llagues’” (Caridad Moltó Botella), “En Alboraia, es diria: ‘Per al parrús i la xufa, no comprar al mercat, no té excusa. Et pot tocar… el magnífic carro, per a carregar fruita!’” (Carmen Galan Aguilar), “La veritat és que no són gens fins! Bastorros totals!!” (Victor Aranda), “Victor Aranda. Llig a Bernat i Baldoví” (Paco Martorell), “I eixe home[2], em farà canviar de pensar? Jo, en la meua privadesa, puc ser molt groller, però, en públic, intente guardar les formes” (Victor Aranda), “A mi, m’agrada. Així és com es parla a qualsevol poble del País Valencià. Lo millor, el carro brutal. Sols té la marca, jajajaja” (Eliseu S. Nebot), “Doncs, a mi, m’agrada” (Omega Quatre), “Omega Quatre. I a mi” (Anna Boix).

Tot seguit, Amparo Medina publicà un article però de l’Ajuntament de Catarroja (l’Horta de València), clarament patriarcal: “Me cague en la figa ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia”. Recordem que el tractament, per exemple, de “figa”, com a persona de poca espenta, en llengua catalana, va en masculí, ja que la persona forta i amb molta iniciativa i, a més, que porta la casa i que fa i desfà…, és la dona, com en les cultures matriarcals. I açò està molt ben plasmat en rondalles de Joaquim G. Caturla (qui, com Jacint Verdaguer, a diferència, per exemple, d’Enric Valor, no tergiversà la realitat del Poble Valencià, ni, en cap moment, les trastocà de dalt a baix, com és el cas d’Enric Valor, qui ho feu en dues rondalles eròtiques valencianes, fet que cal deixar clar i no ocultar als valencians, ni a cap persona interessada per aquesta branca del saber vinculat amb la llengua catalana).

A continuació, Ricard Jové Hortoneda comenta “Demanes una altra manera de dir-ho. Jo diria: ‘Si tens figa o pardal, compra al comerç local’. O encara: ‘Tinguis figa o pardal, compra al comerç local’!!!”. El 12 de juny del 2021, en havent llegit jo aquest comentari de Ricard Jové, li responguí “Propostes molt bones, les teues. Les aprove” i ell em contestà: “Sabia que estaries d’acord si t’arribava, però ja t’adones quantes veus de discòrdia ha provocat la meva intervenció donant més maneres de dir-ho, que era allò que demanava l’autora. A vegades, sembla que vivim en un País de mitges tintes per coses que només acaben essent divertiments. Però no pararem, no tenim per què fer-ho!!!!”. I, immediatament, li escriguí “¡Amb quina espenta actues des de bon matí, i dient les coses pel seu nom i amb bon cor!”. Comentaré que, en els cinquanta anys de vida que porte, moltes de les persones més obertes que he conegut i amb nacionalitat espanyola han sigut persones que, quan començà la guerra, en 1936, ja tenien sis anys o més i, sobretot, entre persones que, en iniciar-se el conflicte, ja en tenien deu o més: visqueren una república (1936-1939, en bona part de l’estat), una guerra, una dictadura (1939-1975) i un règim (formalment) monàrquic i democràtic, això és, quatre formes diferents d’organitzar-se un Estat, fet que, clarament, influeix en la vida de la persona. En el cas de Ricard Jové Hortoneda, nasqué en la Catalunya de 1929, durant la dictadura del general  Primo de Rivera (la qual comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII). He aplegat a raonar (i a aprendre) amb hòmens que havien nascut en 1918 i en 1919 i amb què, fins i tot, fiu amistat quan ells ja n’havien fet els noranta.

Tot seguit, en el mateix grup, en relació amb aquest cartell comercial i eròtic, Mano Ortega Luján, afegí unes fotos d’uns cartells de l’Ajuntament de Catarroja, que deien així[3]: a) “Si tens que fer un regal… no sigues pardal i activa el comerç local’, b) “La mare que t’ha parit… sempre ha comprat ací”, c) “Me cague en la figa de ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia”, d), “A Catarroja compraràs i a l’economia local ajudaràs… els diners i els collons per a les ocasions”. I, a continuació, Ricard Jové Hortoneda, encoratjat, escrigué: “Als que no els agrada, el meu respecte, però, si, aquestes coses, fan mal als ulls, us podreu aplicar aquella dita que diu: ‘Els que no estan acostumats a bragues, les costures li fan llagues’. Traieu-vos la ben a dels ulls: són expressions, paraules i dites molt corrents. Que hi farem!!!!”.

I, immediatament, li respongueren: “Ricard Jové Hortoneda. No fan mal als ulls. Però sí a l’oïda i al sentit de l’estètica i el bon gust. Sóc de Cocentaina i eixe no és el parlar del meu poble. No són ‘’expressions corrents’” (Regina Palaci Descals), “Regina Palaci Descals. Jo, de la Costera, i, ni m’agraden eixes expressions, ni són corrents per ací” (Mila Antoli), “Ricard Jové Hortoneda. En el teu poble, a lo millor, sí. Jo soc de Cocentaina i ningú gasta eixes paraules en una conversació normal i corrent” (Milagro Martí Tira-li), i Ricard Jové respon “Milagro Martí Tira-li. Al meu poble, com al teu, com diu El Senyor, hi ha de tot. Una abraçada!!!!”. I continuaren: “Ricard Jové Hortoneda. Altra” (Milagro Martí Tira-li), “Milagro Martí Tira-li. Senyora autora, jo em creia que li feia un favor donant-li la resposta amb les maneres de dir-ho. No em creia pas que a Cocentaina, ni enlloc, en les converses habituals, es gastessin aquestes maneres de dir. M’ha semblat que el comerç local, d’on sigui, s’ha empescat[4] un reclam comercial, de conya, i m’ha agradat seguir-lo. Perdoneu si us ha molestat!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ricard Jové Hortoneda. De cap manera, ninguna molèstia; agraisc el seu comentari.

Tal volta no he sabut expressar-me. Gràcies i bona vesprà[5]” (Milagro Martí Tira-li).

En acabant, un comentari de què no entrarem en més detalls i que s’acompanyà de moltes respostes posteriors: “Està molt bé, perquè el valencià és una llengua bròfega i de poca categoria. Moltes gràcies” (Joaquim Sanz). I paraules d’altres persones: “M’encanta” (Silvia Ibáñez Garcia), “Ohhhh!” (Francisca Segura Vilalta), “És impensable vore un cartell com eixe en castellà. Em produïx molta tristesa” (Anna Ureña Ciscar).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de juny del 2021 i, posteriorment, les respostes foren les que plasmarem tot seguit. “M’agrada molt” (Montserrat Coromina), “Molt original” (Enric Tresseras Lopez), “És divertit i ben original. M’agrada molt” (Montserrat Bosch Angles), “A mi, m’agrada…” (Rosa Adroher Bonet), “M’agrada!!” (Rafel Bravo Fernández), “Diferent!! Original!!” (Paquita Jorda Gombau), “Molt bo” (Pere Solà Torrentallé), “Original! A mi, m’agrada” (Sònia Gascon Quintillà), “El trobo original, però obliga a ser llegit.

Crida l’atenció la iaia, amb un gest modern i jove, però l’objectiu principal te massa lletra. Sembla anunci d’una residència d’avis” (Manel Pavon), “Una mica xavacà” (Isabel Font Busquets), “D’eròtic, no té res” (Puri Conejo), “Una tonteria!!” (Laura Borda), “Divertit i provocador. No cal donar-hi més voltes” (Albert Febrer Morral), “El trobo ‘bast’, però cada un que pensi el que vulgui.

No compraria ni més ni menys, ni m’ofèn, ni em diverteix. Suposo què vol dir. Que, a mi, no m’aporta res” (Emi Alier Barris), “Puix, a part de bast, no és agradable de veure” (Dolores Castaño Jorda), “El trobo molt groller” (Elisabet Truke Bertrán), “Crida l’atenció, que és el que ha de fer una bona publicitat” (David Vidal), “Si del que es tracta és d’evitar dir ‘polla’ o ‘cony’, ja m’està bé. Si diguéssim ‘vulva’ o ‘penis’, potser seria més fi, però, al cap i a la fi, tot això no deixa de ser una conya al llenguatge precisament no sexista com ‘Veïns i veïnes, compra al comerç local’” (Pep Bofarull Gallés), “El trobo divertit i no falta el respecte” (Rousi Rousi Rosetta).

Agraesc la gentilesa de Jesús Banyuls Garcia i la participació, alta, no sols en comentaris (i, més encara, en respostes favorables, molt elevades), sinó, igualment, la de les persones que, fins i tot, han aprofitat l’ocasió per a plasmar-hi la seua creativitat. I, per descomptat, la dels qui estan a favor d’una sexualitat (i d’una pedagogia) de línia matriarcal, i dels qui, en qualsevol moment del treball, o bé, del dia rere dia, em fan costat.

I, tot seguit, el cartell.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme, equivaldria a lo que, en el País Valencià, es sol dir ”coentor”.

[2] José Bernat Baldoví.

[3] Només hem inclòs els que també són eròtics o d’un humor que no feriria persones amb un mínim de sentit de l’humor (tan important per al desenvolupament de la creativitat i, per tant, de la sexualitat, dues coses directament relacionades), això és, la mitat.

[4] “Empescar-se”, vol dir, per exemple, “inventar-se”, “forjar-se”, en aquest cas, un anunci.

[5] Literalment, en lloc de “vesprada”.

Fills sincers i pares molt oberts, en rondalles matriarcals

General, , , , , , ,

 

En relació amb la rondalla “Peret i Margarideta”, recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, n’hi ha una variant, possiblement, posterior en el temps i, així, més pròxima a l’actualitat, en què, en lloc de Margarideta, hi ha un germà petit que salva el germà gran i, a més, un pare aventurer i molt obert que fa un viatge pel món i que torna a casa amb una bona fortuna. Aquest conte es titula “Peret”. Comentaré que, des de molt prompte, tinguí la intuïció que podria tractar-se d’una rondalla semblant a la de Peret i Margarideta. En ella, un mercader molt ric a qui se li havia mort la dona i que li havia deixat els dos fills xicotets, Peret i Joan, els fia a una veïna “perquè els atenguera i, quan ell tornara, es casarien. Li deixà una bossa plena de diners, digué als xiquets que aquella dona seria la mare, que l’havien de creure i respectar, i se n’anà pel món” (p. 123). Veiem, per tant, un home molt obert i que es fia del veïnat.

Ara bé, a aquesta dona, que balafiava i que es posava molt recta i dura amb els xiquets (p. 123),“Peret, que era el major i molt valent, li plantava cara i li advertia:

-Li ho diré a mon pare quan vinga” (p. 124) com també “que li contaria que els pegava i que els feia treballar” (p. 124).

I, en un passatge molt semblant a la versió de l’Alacantí, després que la mare matàs Peret i fes servir, com a dinar, Peret al seu germà Joan (el germà petit), “Joan no volgué tastar-lo; esperà que ella acabara de menjar, n’arreplegà els ossos, feu un clot en l’hort i els plantà.

Sol (…), Joan regava cada dia els ossos. I no tardà en vore eixir una perereta, que creixia tan de pressa que florí i féu peres, unes peres grosses i molt dolces, de seguida” (p. 124). I, com que la madrastra no donava de menjar a Joan, ell recorria a la perereta, la qual, generosa, li facilitava la menja. Aquest passatge és molt diferent al de la versió de “Peret i Margarideta”. La rondalla de l’Alacantí recorda, fins i tot, les sembres de desembre que donen els seus fruits per juny (si més no, simbòlicament).

Un poc després, veiem que “Passà, el temps i, un dia, quan donaven tots per perdut el mercader, arribà al port la seua nau carregada de mercaderies precioses de l’Orient: teles finíssimes, perfums, gemmes, perles, canyella, pebre, canyamel, encens… L’home, que venia de l’altra part del món, havia visitat països molt diferents (…). Però havia eixit sa i estalvi” (p. 124), de calamitats i tot. Podríem pensar en els típics ocells (símbol de la llibertat, ací, plasmada en el viatge) que, després de molts mesos, passen a un terreny fèrtil i bo per a viure.

Ara bé, aquest pare actua d’acord amb trets típicament matriarcals, quan, després de mentir-li la dona (qui deia que els fills no s’havien portat bé i que li havien fet patir sense parar), i, justament, ell, “que venia tan content i tenia tantes ganes de vore ells seus xiquets, les notícies li posaren tan trist que plorava i es planyia tan fort que Joan el sentí” (p. 125). Un pare que plora, que, tot i dedicar-se al comerç, també s’interessa per les persones, per la família, pels xiquets… Però Joan, el xicotet, a qui semblava que eixa era la veu de son pare, li comenta què havia passat i com actuava la madrastra.

El pare, com un bon rei faria, primerament, confia en la versió de la dona i, després d’escoltar Joan (amb qui s’havia abraçat i s’havien posat contents), quan li diu “El que t’ha dit eixa dona no és veritat” (p. 125), podríem pensar que confia en què els xiquets no solen mentir i, per això, “Per a provar-ho, Joan féu eixir son pare a l’hort, el portà a la perera i li digué: ‘Peret, tira’m una pereta’, i la pera caigué de seguida. Son pare se sorprengué tant que volgué fer la prova ell també: ‘Peret, tira’m una pereta’” (p. 125).

Aleshores, en un passatge molt semblant al de Peret i Margarideta, Peret, en lloc de donar-li cap pereta, reviscola, “I la perera començà a tremolar-se com si hi fera molt de vent i desaparegué. I, al lloc que ocupava l’arbre, estava ara Peret amb els braços oberts:

-Pare!

-Peret, fill meu!

Els tres, el pare, Peret i Joan, s’abraçaren i no es volien soltar” (p. 125).

Ara bé, la madrastra, havia pegat a fugir, i, tots tres, a banda de “donar part a la justícia per si de cas la trobaven per alguna banda” (p. 125), milloren el vincle:

“Instal·lats ja els tres a casa, el pare (…), com que els negocis havien anat molt bé i havia guanyat tants diners, prometé als fills que no emprendria ja cap viatge[1] i que no els deixaria mai més” (p. 125).

Per tant, el pare, no sols aprova el valor de la sinceritat, sinó, a més, que es tracte bé les persones (especialment, els xiquets de pocs anys), considera que les relacions entre persones han d’anar acompanyades de bones intencions i, per descomptat, que qualsevol pare (fins i tot, el pare que, com és el cas d’aquest mercader, també fa el paper de mare), ha d’estar obert i interessat pels seus fills, pels xiquets i per uns vincles més directes.  Un conte en què es plasma molt bé com és la pedagogia matriarcal, ací, present en el pare. I, lo que hem dit per al pare, val també per a les mares (en les relacions amb els fills).

Agraesc  a les persones que, en qualsevol moment del treball, me l’estan aplanant i, per descomptat, als qui afavoreixen el matriarcalisme en línia amb com es manifesta, per exemple, en moltes rondalles i en moltes cançons (en ambdós casos, vinculats amb la llengua catalana) i als qui em fan costat en el dia rere dia.

 

Nota: [1] Ens podem imaginar que del tipus que figura en el conte, encara que, tenint en compte com era, ell continuaria actuant.

Bibliografia, directori i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de llibres, de documents, etc. com també de publicacions que figuren en Internet i a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions i fonts  com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren  de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “Estas son las sociedades en las que las mujeres tienen el mando” (https://www.lainformacion.com/asuntos-sociales/interes-humano/sociedad/sociedades-mando_0_896311746.html), article de la web “La Información”.

 

  1. “Directori sobre pietat popular i litúrgia. Principis i orientacions”. Document del Vaticà, facilitat per Pere Riutort, on hi ha el capítol VIII, “Santuaris i pelegrinatges”. Fou publicat el 17 de desembre del 2001 per part de la “Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments”.

 

  1. “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), document dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”.

 

  1. “’La abuela Damiana’. Vivències que perduren”, llibret en què es parla sobre l’àvia Damiana, una matriarca del poble colla, de Sud-amèrica i de cultura matriarcal, la qual conegué l’autor de l’obra.

 

  1. “Pacem in terris. Pau a la terra”, del papa Joan XXIII, encíclica publicada per Editorial Claret, en el 2013, llibre que recull aquesta encíclica de 1963.

 

  1. “La joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, publicat per Editorial Claret, en el 2013, llibre que recull aquesta encíclica del 2013.

 

  1. “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, document realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”.

 

  1. “Explanación de algunos aspectos de mi vida y de mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, de Pere Riutort Mestre, escrits personals elaborats entre el 2008 i el 2018 i tot. Es tracta de la “Versión en lengua castellana” i comprén l’”Apartado A. del – Capítulo 1º: Introducción personal previa, especialmente referida a la sociedad del País Valenciano y a la Iglesia Católica Valenciana”.

 

  1. “Santo Tomás de Villanueva”, article de José Máximo Lledó i publicat en la revista religiosa valenciana “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), editada per la Unió Apostòlica de València.

 

  1. “La imposició dels sants espanyols” (https://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/01/10/imposicio-dels-sants-espanyols/651124.html), article de Jaume Fàbrega, publicat en el “Diari de Girona”.

 

  1. “Sant Sebastià es revela com el patró genuí de l’antiga pagesia solsonina” (https://www.regio7.cat/solsones/2010/10/23/sant-sebastia-revela-patro-genui-lantiga-pagesia-solsonina/108420.html), article publicat en el diari “Regió 7” en el 2010.

 

  1. “El patró dels pagesos catalans” (http://unilateral.cat/2017/05/17/el-patro-dels-pagesos-catalans), article d’Amàlia Bosch i publicat en el diari digital “L’Unilateral”, en el 2017. Tracta sobre Sant Galderic i afig informació relativa a Sant Isidre.

 

  1. “Sant Galderic: patró dels pagesos catalans” (http://www.festes.org/arxius/stgaldericpatro.pdf), article de Jordi Salat, publicat en Internet per “Festes.org”.

 

  1. “Sant Galderic, marginat per ser patró dels pagesos catalans” (http://www.laxarxa.cat/actualitat/cultura-i-xarxes/noticia/sant-galderic-marginat-per-ser-patro-dels-pagesos-catalans), article de Bernat Ferrer publicat en la web “La Xarxa” en el 2007.

 

  1. “Sant Galderic, l’autèntic patró dels pagesos catalans” (http://lameva.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacasant-galderic-lautentic-patro-dels-pagesos-catalans_660650), article publicat en la web “El web de Barcelona” (de l’Ajuntament de Barcelona) i escrit en el 2018.

 

  1. “La seva història” (http://www.fundaciosantgalderic.cat/santgalderic/la-seva-historiaa), apartat d’una web que porta la “Fundació Terrassenca Sant Galderic”. En aquest punt de la web, hi ha un escrit interessant sobre Sant Galderic.

 

  1. “La llegenda de Sant Medir de Barcelona” (https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacala-llegenda-de-sant-medir-de-barcelona_150092).

 

  1. “Els retaules del taller dels Sunyer a l’església de Sant Martí de Joc”[1] (https://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n6/11359722n6p271.pdf), article de Teresa Avellí Casademont, publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 6) i en una web de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

  1. “Sant Isidre” (http://bibiloni.cat/blog/?p=2554), entrada de Gabriel Bibiloni, publicada en “El blog de Gabriel Bibiloni”.

 

  1. “Sobre història, fe i nació” (http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00989), article de Jordi Auladell, publicat en la web “Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya”.

 

  1. “La canonización de San Isidro: así reivindicó Felipe II la idea de España ante el Papa” (https://www.abc.es/espana/madrid/abci-canonizacion-san-isidro-reivindico-felipe-idea-espana-ante-papa-201605152220_noticia.html), article sobre Sant Isidre publicat en el diari espanyol “ABC”.

 

  1. “La festa de sant Isidre”, article de Miquel Codina i Farré publicat en la revista catalana “Agricultura i Ramaderia” (https://ddd.uab.cat/pub/agriram/agriram_a1935m5d1n5.pdf), en 1935 (núm. 5). Es fa una cita, de passada, de Sant Galderic, dels Sants de la Pedra i de Sant Medir, tot i que està dedicat a Sant Isidre i fa al·lusió a la primera associació agrícola espanyola i una de les primeres d’Europa, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, fundat en 1851 i que adoptà els sant madrileny com a patró.

 

  1. “Agri Culturam. Proclamación de San Isidro Labrador patrono de los agricultores y campesinos españoles”, butlla i redactada per Joan XXIII i que m’envià Joan Iborra, el 9 d’agost del 2019.

 

  1. “La represión de la cultura popular. El intento de control y reforma de la religiosidad popular en la España del siglo XVIII” (http://diposit.ub.edu/dspace/bistream/2445/66387/1/TFG%20Gracia%20Arnau%2C%20Ivan.pdf), estudi realitzat per Ivan Gràcia Arnau, publicat per la Universitat de Barcelona.

 

  1. “El Sant del Dia”, d’Alfons Llorenç, publicat per Edicions del Bullent, en el 2011, amb una entrada relacionada amb la festa de Sant Isidre i on també parla sobre Sant Galderic, llibre.

 

  1. “El sindicato vertical del franquismo: características generales y aspectos regionales” (https://archivo.cartagena.es/gestion/documentos/19769.pdf), article de Rosario Sánchez López, publicat en la revista “Cartagena Histórica” (quadern monogràfic no. 32), en el 2007.

 

  1. “Sobre la celebració d’unes tradicions d’origen religiós i altres amenitats…” (https://issuuu.com/faximil/docs/1971-gorg-23), article de Mn. Vicent Sorribes, publicat en la revista “Gorg” (no. 23), en 1971. Un article molt interessant per a conéixer bona part de la cultura popular valenciana.

 

  1. “Madera” (http://www.escuelapedia.com/etimologia/maderala-palabra-procede-de-la), entrada sobre la paraula “madera” i la seua relació amb el terme “mater” i, per tant, amb el mot “mare”, publicat en la web “escuelapedia”.

 

  1. “Els xanglots i més diacrítics” (https://osgarmar.wordpress.com/2014/01/16/els-xanglots-i-mes-diacritics), article de J. Leonardo Giménez i publicat en el blog “Espai de llengua, cultura i educació”.

 

  1. Informació referida al significat de la paraula “romaios” (relacionada amb “romeria”) i publicada en http://etimologias.dechile.net/?romeri.a, però a què no es podia accedir el 13 de març del 2020.

 

 

 

  1. Articles de blogs i de webs, relacionats amb la celebració de les festes en poblacions. Correus i articles, balls, fotografies, vídeos, jocs, etc. en relació amb als Sants de la Pedra i amb temes agrícoles.

 

  1. “Feriae” (http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus:text:1999.04.0062:entry=feriae-harpers), entrada en la web “Harry Thurston Peck, Harpers Dictionary of Classical Antiquities (1898)”. Sobre el significat del terme feriae i sobre els tipus de fires que es feien al llarg de l’any.

 

  1. “La processo de la rodella de Montboló” (https://www.vilaweb.cat/noticia/3759637/20100730/processo-rodella-montbolo.html), article del diari “Vilaweb”, relacionat amb Arles (comarca del Vallespir, de Catalunya Nord).

 

  1. “Processó de la Rodella” (http://www.festes.org/directori.php?id=553), entrada en la web “Festes.org”, que inclou un apartat dedicat a algunes poblacions valencianes.

 

  1. “Processó de la Rodella” (http://www.festes.org/articles.php?id=669), article de Manel Carrera i Escudé publicat en la web “Festes.org”.

 

  1. “Processó de la Rodella” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Process%C3%B3_de_la_Rodella), entrada publicada en Viquipèdia.

 

  1. “Festes de Carrer. La verge del Carme i Sants de la Pedra” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2010/07/festes-de-carrer-la-verge-del-carme-i.html), entrada publicada en el blog “Història d’Aielo de Malferit”. Es parla de la festa de al Mare de Déu del Carme, però es fa referència a la festivitat dels Sants de la Pedra quant a temps d’administració eclesial. Escrit per Mariló Sanz i per Mª Jesús Juan Colomer, relacionat amb Aielo de Malferit.

 

  1. “CARRER SANTS DE LA PEDRA 1995-2015. 20 anys de festa (3-5 de juliol de2015)” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2017/07/carrer-sants-de-la-pedra-1995-2015-20.html). Una entrada molt interessant, festiva, en què es fa un repàs als vint anys que havien fet possible la recuperació i la creació d’una festa i de l’esperit de barri per part de veïns del Carrer Sants de la Pedra, d’Aielo de Malferit. A més, compta amb la lletra d’una dansa. Escrita per Mª Jesús Juan Colomer i per Alicia Martí Soler, de la Junta festera C/ Sants de la Pedra. Es publicà en entrada en el blog “Història d’Aielo de Malferit”.

 

  1. “La Festa dels Sants de la Pedra” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2011/07/la-festa-dels-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Història d’Aielo de Malferit”. Compta amb uns versos de Francisco Arroyo (1999) dedicats als Sants de la Pedra. Escrit per Mª Jesús Juan Colomer.

 

  1. “Josefa Juan Domenech i la festa dels Sants de la Pedra” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2012/07/josefa-juan-domenech-i-la-festa-dels.html). Escrit d’homenatge a Josefa Juan Doménech (Pepica “Sarranota”), d’Aielo de Malferit i impulsora, després de l’assalt del retaule ceràmic dels Sants de la Pedra, de la recuperació, de la devoció i de la il·lusió que s’havia perdut en el barri on hi eren, des dels anys seixantes del segle XX. El redactà Mª Jesús Juan Colomer, en el blog “Història d’Aielo de Malferit”.
  2. “Sembra, sega i trilla del blat a Aielo de Malferit” (http://historiadeaielo.blogspot.com/2012/08/sembra-sega-i-trilla-del-blat-aielo-de.html), escrit de Rafael Morant Requena, en el blog “Història d’Aielo de Malferit”.

 

  1. “Festes populars d’Alaquàs” (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19810108ESCRIVA.pdf), estudi de Josep Ballester Escrivà Fort i de Francesc Garcia Barberà, sobre Alaquàs a principis del segle XX, i publicat en els Quaderns d’Investigació d’Alaquàs de 1981. Es parla dels Sants de la Pedra, que es celebrava la vespra de la festivitat i eixe mateix dia. A més, diu que també en treien les imàtgens durant la festivitat del Corpus.

 

  1. “Els Sants de la Pedra a Alaquàs”, article de Rafael Roca i publicat en el diari “Levante-EMV” el 23 de juliol del 2019, a què vaig accedir eixe dia i que m’envià Estrella Somoano Ojanguren (una històrica mestra de Magisteri) el 26 de juliol del 2019.

 

  1. “Una passejada per Albalat” (https://riberaturisme.es/wp-content/uploads/2016/12/Passejada-albalat-de-la-ribera.pdf), guia de butxaca redactada per Emili Moscardó Sabater i editada per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera, en què s’ofereix informació sobre art relacionada amb els Sants de la Pedra (“7. El temple parroquial”).

 

  1. “Vila d’Albalat de la Ribera de Xúquer”, estudi facilitat pel seu autor, Pere Joan Hernandis, i editat per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera en el 2007.

 

  1. “Els Sants de la Pedra: Sant Senent i Sant Abdón” (http://www.albalatdelssorells.net/index.php/val/albalat-dels-sorells-val/informacio-general-albalat/festes-i-tradicions.html), entrada dins de la web de l’Ajuntament d’Albalat dels Sorells, en l’apartat “El cicle de l’estiu”.

 

  1. “Festes 2018 Albalat dels Sorells” (http://www.albalatdelssorells.net/images/LLIBRE_DE_FESTES_PÀGINA_WEB.pdf), llibre de les festes patronals del 2018.

 

  1. “ESTAMPA SANTS ABDÓN Y SENENT RECUERDO FIESTAS 2º CENTENARIO ALBALAT DELS SORELLS 1930—C-41” (https://www.todocoleccion.net/postales-religiosas-recordatorios/estampa-santos-abdon-senent-recuerdo-fiestas-2-centenario-albalat-dels-sorells-1930-c-41~x135588530#sobre_el_lote), entrada de la web “todocoleccion”. Correspon a una estampa feta en 1930 amb motiu del segon centenari de la fundació de la confraria dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

 

  1. “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, article de Joan Yeguas i Gassó relacionat amb la població l’Albi (comarca de les Garrigues), facilitat per Ramon Miró i Bernat. Interessant, entre altres coses, perquè hi ha un quadre del segle XVII, de bona qualitat i que encara es conserva.

 

  1. “Els Sants de la Pedra” (http://www.alcasser.es/sites/default/files/files/publicacions/bim_nadal2012.pdf), article aparegut en l’informatiu municipal d’Alcàsser (població de l’Horta de València), de Nadal del 2012, on es parla sobre els Sants de la Pedra, en les festes patronals d’Alcàsser de 1952.

 

  1. “Sants de la Pedra-Imatge” (https://mapio.net/a/25775443/lang=gl), tret de la web “Mapio.net”. Aquesta entrada està relacionada amb Alcàsser.

 

  1. “L’Alcúdia de Crespins” (http://paisvalenciapobleapoble.blogspot.com/2018/04/lalcudia-de-crespins-la-costera.html), entrada de Paco González, en el blog “País Valencià, poble a poble”. Aquesta entrada està relacionada amb la geografia física, com ara, amb el riu els Sants.

 

  1. “Arquitectura i art cristià a Aldaia. Història i iconografia dels temples de culte” (http://www.aldaia.es/rs/40664/d112d6ad-54ec-438b-9358-4483f9e98868/7a0/fd/1/filename/2-arquitectura-i-art-cristia-web.pdf), estudi d’Helena Navarro Pérez.

 

  1. “Sant Sebastià d’Algemesí” (https://blocs.mesvilaweb.cat/valldalbaidi/?p=271356), entrada publicada en el blog “Els Papers de Santa Maria de Nassiu”, en què se’ns parla, un poc, sobre el santuari que hi ha dedicat als sants Abdó i Senent.

 

  1. “Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vraalg1.htm#Pedra), entrada de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, relacionada amb Algemesí.

 

  1. “Els Sants de la Pedra, fiesta de la calle Valencia” (http://algemesienlamemoria.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra-fiesta-de-la.html), entrada del blog “Algemesí en la memoria”, de María Nieves Bueno Ortega. Va acompanyada de la foto de la representació dels sants en taulells del Carrer València.

 

  1. “Programa oficial: Fiestas en Algueña, en honor de los Santos Abdón y Senén-Julio 1989” (https://www.todocoleccion.net/carteles-feria/programa-oficial-fiestas-alguena-honor-santos-abdon-senen-julio-1989~x31662882), de la web “todocoleccion”.

 

  1. “Fiestas Patronales Algueña” (http://www.alguenya.es/fiestas-patronales-alguena), entrada de la web de l’Ajuntament de l’Alguenya.

 

  1. “Almedíjar, una aproximación a su historia y tradiciones”, d’Ángel Latorre Latorre, llibre. Hi ha unes planes sobre els Sants de la Pedra, a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de José A. Planillo.

 

  1. “Almedíjar 2010 En cor de festa” (https://www.youtube.com/watch?v=DpAXwsG7g2o), vídeo sobre aquesta població de la comarca de l’Alt Palància, on es fa festa als Sants de la Pedra des de fa molts segles.

 

  1. “L’ALT PALÀNCIA” (https://www.valencia.edu/~fjdlez/pais/altpalancia.html), informació sobre el topònim Almedíjar.

 

  1. “La Devoción a los Santos Abdón y Senén en ALMORADÍ” (http://almoradi1829.blogspot.com/2014/07/la-devocion-los-santos-abdon-y-senen-en.html). Aporta una notícia del diari “El Alicantino” (13 de juny de 1892) on es parla de religiositat popular i sobre l’oratge durant una forta pluja que no feu mal en Almoradí (Baix Segura), treta del llibre “Almoradí, un recorrido histórico”, de José Antonio Latorre Coves. També hi ha una imatge d’ambdós sants, portant forment i raïm.

 

  1. “Bajo la protección de San Abdón y San Senén” (https://www.diarioinformacion.com/vega-baja/2018/07/31/proteccion-san-abdon-san-senen/2048370.html), article sobre Almoradí, publicat en el diari “Información”, en què hi ha un vídeo on es veuen els Sants de la Pedra durant la festa en Almoradí.

 

  1. “Santo Abdón y Senén Moros y Cristianos 2017 Índice” (https://docplayer.es/51103660-Santos-abdon-y-senen-moros-y-cristianos-2017-indice.html), document consultat el 21 de juny del 2019, en què hi ha un poema dins de l’article “Los Santicos de la Piedra” (a càrrec de “Peña Huertana”) però escrit, en 1948, per D. Manuel Andréu.

 

  1. “Fiestas en Honor a San Abdón y San Senén” (http://www.almoradi.es/concejalias/fiestas-2/fiestas-en-honor-a-san-abdon-y-san-senen), entrada de la web de l’ajuntament d’Almoradí.

 

  1. “Turi Vega – El Portal de Turismo de la Vega Baja” (http://www.convega.com/portalturismo/almoradi/ver.html), apartat “San Abdón y San Senén”, en relació amb Almoradí.

 

  1. “’Los Santos de la Piedra’ unen a Alpuente y Corcolilla” (http://www.masturia.com/2015/04/los-santos-de-la-piedra-unen-alpuente-y.html), entrada de la web “+ TURIA Revista Digital”, amb una notícia relacionada amb Alpuente (en valencià, Alpont).

 

  1. “La Ruta dels Porrats de la Mancomunitat finalitza en l’Alqueria de la Comtessa” (http://www.elperiodic.com/pvalencia/noticias/450963_ruta-dels-porrats-mancomunitat-finalitza-lalqueria-comtessa.html), de la web “El Periòdic.com”. Té a veure amb la festa dels Sants de la Pedra, en l’Alqueria de la Comtessa (la Safor). El 10 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta entrada, almenys, mitjançant aquest enllaç.

 

  1. “Porrats de la Safor” (https://escbrara.jimdo.com/cultura/porrats), web amb informació sobre el 2015, en què hi ha un apartat referent al “Porrat dels Sants de la Pedra”, que es celebra en l’Alqueria de la Comtessa (la Safor).

 

 

[1] Aquest article està en una web de publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i eixí en la revista “Locus amoenus” (no. 6).

Dones amb inventiva, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla, valenciana, en què la dona salva l’home, és “Sant Cristòfol miraculós”, la qual figura en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, i en què, a més, es plasma molt bé que, en la tradició catalanoparlant, no sols és la dona qui porta la casa, sinó que les seues decisions són ben acollides per l’home i, per descomptat, que es fa lo que ella vol, però sense que això comporte humiliar el marit.

De fet, en aquesta rondalla, l’home, fins i tot, li agraeix la iniciativa, o, com em digué, ma mare, l’11 de juny del 2021, quan li contí bona part del conte, que, “Gràcies a la seua inventiva [, la de la dona], ha eixit bé”.

L’home, amb molta espenta, “era un llaurador de l’horta d’Alboraia que preparava un viatge a Pamplona per a comprar una haca a la fira” (p. 105) i, la dona, Conxa, per a que ell es senta més segur, acompanyat i, sobretot, per a que tinga un bon viatge, li ofereix l’única companyia[1] “que ella podia oferir-li des de casa:

-Vicent, com que tu, encara que dius que trobaràs algú, te’n vas a soles, endús-te[2] la vida de sant Cristòfol, patró de viatgers i protector contra lladres i mala gent.

-Dona, vivim en terres de cristians i, si és cert que hi ha sempre algun roder, és veritat també que de gent bona n’hi ha més. De totes maneres, si tu t’has de quedar més tranquil·la, me l’emportaré” (pp. 105-106). Per tant, l’home fa lo que li recomana la dona, perquè pensa en ella.

La dona, Conxa, “féu una coixinereta per al llibre i li la penjà al coll. ‘Aquestes dones!’ (…) protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller” (p. 106). Novament, Vicent accepta la decisió de la dona i, a més, la considera interessant.

Un poc després, llegim que “passa a un terreny aspre” (p. 106), molt a prop d’una ciutat aragonesa, Daroca, que, com les de cultura aragonesa, és de tradició patriarcal[3].  Però, tot i això, Vicent sentí “una onada profunda d’afecte: ‘Aquestes dones!’. I ho digué commogut. Perquè ell, amb la coixinereta sobre el pit, sentia que no hi feia el camí a soles”  (p. 106). I, és allí, en terreny patriarcal, on uns hòmens li digueren “La bolsa o la vida” (p. 107). I ell, amb molta agilitat, amb reflexos i amb molta espenta, actua pensant en Conxa i en els xiquets i passa a l’acció.

Així, davant uns hòmens amb navalla, Vicent, “decidit com era i disposat a donar-los els diners als lladres, s’alçà el faldó de la brusa de la banda de la coixinera amb el llibret” (p. 107), però, com que els bandolers creuen que hi portarà una pistola i copsen que “havien topat amb un més valent i millor armat que ells, cames ajudeu-me” (p. 107).

Un poc després, llegim que Vicent, ja en Daroca, “sabedor del motiu d’aquell final feliç, donà gràcies a sant Cristòfol i pensà molt en la muller, que n’havia tingut venturosament l’ocurrència” (p. 107).

Però, tot seguit, ell fa via cap a Pamplona (és a dir, a un terreny matriarcal, obert i comercial) i, “Sis dies després, arribava ell a casa sa i estalvi amb el seu poltre acabat de comprar.

La tornada la féu sense sobresalts; a Pamplona, conegué gent planera com ell: tractants i llauradors de València, que feta la fira, havien de refer el camí de casa, i vingué molt acompanyat. Però, amb bona companyia i tot, Vicent no es despenjà en cap moment de la coixinera del coll. ‘Quan li ho conte a la meua dona!’, pensava caminant amb pressa i tot” (p. 107). De nou, ell agraeix que la iniciativa de la seua dona haja fet possible que ell es salve, com també que haja anat molt bé el viatge. Per això, amb molts motius, “referir el succeït feliç de Daroca és el primer que féu només trobar-la” (p. 107).

I, com que la idea de la dona havia sigut molt bona i Sant Cristòfol havia garantit la protecció de Vicent, “Des d’aquell dia, li tingueren tots a casa molta més devoció a Sant Cristòfol, i Conxa no deixava anar-se’n ni el marit, un fill o l’altre, ni sobretot la filla sense el llibret damunt” (p. 107). Un altre passatge en què es plasma, de manera notòria i sense mitges tintes, el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: Conxa (la dona i cap de la casa, determina com han d’anar-se’n els altres) i, sobretot, la filla (veiem, per tant, un vincle més fort entre la mare i la filla que no entre la mare i el marit).  Com a resultat, es fa lo que la dona tria: des de la devoció al sant (ara, major, pel paper protector que ha fet) i, àdhuc, en les relacions entre els membres de la família (millors que abans), ja que aquesta devoció anava unida a Conxa i perquè tenir més simpatia al sant és una manera de dir que, de rebot, en tingueren més a la mare (Conxa) i, la mare, més confiança en ells i en el demà (els dos fills i la filla).

Agraesc els comentaris de ma mare i la col·laboració de les persones que prenen part en el tema sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Un tret vinculat amb la generositat.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “endus-te”, tan correcta com “endu-te”.

[3] En el moment d’escriure aquestes línies, 12 de juny del 2021, feia ja uns mesos que sabia, per mitjà de l’entrada “Antropología cultural” (http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=896), dins de la “Gran Enciclopedia Aragonesa”, que la cultura aragonesa és patriarcal. I, de fet, alguns trets que apareixen en l’entrada, com ara, “un acento o espiritu áspero en el aragonés” (l’aspror, el primer d’aquests trets), “de opinión fuerte” (quan proposa si s’estima més la bossa o la vida). Com moltes persones que conec, no m’identifique amb aquest punt de vista, sinó amb el de línia matriarcal.

Dones lleials i plaents amb molta espenta

General, , , ,

 

El 10 de juny del 2021, Francesc Castellano Vilamu m’envià un correu electrònic amb una cançó eròtica de línia matriarcal, “La jutgessa”, de Guillermina Motta. En paraules de Francesc Castellano, “t’envio la lletra d’una cançó d’una ‘bona dona’. Jo la conec des de fa molts, molts anys. Ja ni sé on la vaig aprendre. En el seu moment, la va enregistrar la Guillermina Mottta en un disc single de vinil. Se’n diu ‘LA JUTGESSA’.

 

El jutge està malalt,

el jutge de l’audiència,

el van a visitar,

passen molt de trenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre en vindrà.

No hi van pel jutge, no,

que hi van per la jutgessa,

que és muller molt lleial,

és dona molt plaenta[1].

Larà…

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit haig de prendre?

El del vestit vermell

o el de la capa verda?

Larà…

-Calla, calla, muller,

que si surto d’aquesta,

t’he de trencar un braç

i els ossos de l’esquena.

Larà…

-No en sortireu pas, no,

no en sortireu d’aquesta,

que te n’he fet un brou

amb una salsa verda.

Larà…

Quan us enterraran,

jo aniré darrera,

per sota del mantell,

faré una rialleta.

Larà…

La gent, quan em veurà,

dirà ‘Ai, quina viudeta’,

jo em tornaré a casar

i n’estaré contenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre vindrà”.

 

Aquesta cançó, “La jutgessa”, també figura en l’entrada “La jutgessa. Guillermina Motta” (https://www.viasona.cat/grup/guillermina-motta/fent-equilibris/la-jutgessa), en la web “Viasona”, acompanyada d’un disc. Diu així[2]:

“El jutge està malalt,

el jutge de l’Audiència,

el van a visitar

de metges, més de trenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

No hi van pel jutge, no,

tampoc per la serventa,

que hi van per sa muller,

que és dona molt plaenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!”, d’altre en vindrà!

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit vols que prenga:

el del gambeto[3] blau

o el de la capa verda?

Lara! Si l’un amor se’n va,

Lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, muller,

si jo en surto d’aquesta,

prou que t’estovaré[4]

els ossos de l’esquena!

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, marit,

no en sortiràs, d’aquesta,

que n’has pres un caldet

amb una salsa verda.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

Demà, de bon matí,

n’endolaran l’església,

vestideta de dol;

jo vindré al teu darrera,

Lara! Si l’amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

Quan aixecaré el cap,

veuran la llagrimeta,

el cap abaixaré

tot fent una rialleta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

La gent, quan me veuran,

diran: ‘Quina viudeta!”,

i, en arribant a any nou,

ja en serè casadeta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà”.

 

Una cançó de línia matriarcal en què és la dona qui porta la iniciativa i en què, a més, es plasma molt bé el fet que la dona va a l’home (li fa una pregunta), tot i que ja té decidit què farà ella.

A més, ella fa el paper de bona, no solament perquè és una persona lleial i plaent, sinó perquè, a banda, com diríem ara, té bona premsa (motiu pel qual, van a casa, més per la dona que per l’home, el jutge). Igualment, és una dona amb molta espenta, optimista (perquè, quant a un futur marit amb qui ella es casarà, després que muira el jutge, ella comenta al jutge que “d’altre en vindrà”)  i que respon amb reflexos (no deixa les coses per a demà, en aquest cas, la possibilitat d’eixir a festejar amb un altre home i, en poc de temps, casar-s’hi i tot).

Podem veure, ací, una dona jove, no sols per algunes paraules que fan referència a ella (com ara, “casadeta” ), sinó per la seua manera d’actuar i d’enfocar el demà.

Agraesc la generositat de Francesc Castellano Vilamu, un home molt col·laborador i la de totes les persones que també prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agradable.

[2] Hem afegit uns versos que sonen en el disc però que no figuren en la lletra d’aquesta entrada.

[3] D’acord amb la definició del DCVB, és un capot llarg fins a mitja cama, que duien els hòmens en l’hivern en certs balls i cerimònies oficials arcaiques.

[4] L’home diu que la deixarà blana, això és, que li pegarà.

La dona guia i salva l’home

General, , ,

 

El 7 de juny del 2021, Francisca Farre m’envià un poema de línia matriarcal, el qual, com poguí veure l’endemà, es correspon a u que Joan Maragall escrigué i que, en una de les versions completes i textualment, en aquest cas, la que figura en l’entrada “Visions i Cants/ L’esposa parla” (https://ca.wikisource.org/wiki/Visions_i_Cants/L%27esposa_parla), diu així[1]:

“L’esposa parla

-Quan te parlo i l’esguard se t’esgarria

i escoltes i em mig-rius, però no’m sents;

quan, fugint d’aprop[2] meu, se’n va fent via

el teu esprit al bell etzar[3] dels vents,

 

jo veig la nau del pensament que’t porta

navegâ[4] al lluny de l’horitzó marí.

L’empenta de l’amor també és prou forta

per dur-me al teu costat fins an allí.

 

Navego al teu costat com encantada,

empesa per l’amor que se m’endú.

La via no conec ni la encontrada

sols sé que soc l’esposa enamorada

qu’avanço[5] a vora teu i vaig am tu.

 

                        El Poeta

-Mes tu ets la guïadora[6], tu la forta,

perquè en mig de la calma o la maror

saps que la nau del pensament que’m[7] porta

sempre retorna al port del teu amor.-

                                                           1900”.

Un exemple més en què es plasma que la dona salva l’home i en què la dona, igualment, és ben tractada per l’home (el poeta), qui, fins i tot, la considera guiadora d’ell. En altres paraules, un poema de principis del segle XX que reflecteix uns quants trets matriarcals vinculats amb la llengua catalana.

Agraesc el detall de Francisca Farré, d’enviar-me un missatge amb bona part del poema i la col·laboració de moltes persones en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En aquesta entrada, el 10 de juny del 2021, s’indica que “Aquest text tracta sobre una versió de 1912”.

[2] El DCVB, en l’entrada “Prop”, indica “sovint precedit de a, escrit a prop o a prop”. A hores d’ara, s’escriu “de prop”.

[3] Atzar.

[4] Navegar.

[5] “que avanço”.

[6] “guiadora”.

[7] “que em porta”.  A hores d’ara, no s’apostrofa, com tampoc no es faria en distints versos del poema.

La pedagogia matriarcal i la superació, en les rondalles

General, , , , , , ,

 

En relació amb rondalles que reflecteixen la pedagogia matriarcal, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha un conte, “El gegant geperut”, que ho plasma molt bé. En aquesta rondalla de l’Horta de València, hi ha un xiquet, Tomasset, fill de gegants, qui, des de molt petit, no vol créixer i que, a canvi, prefereix fer-ho en anys, però geperut. Els seus pares veuen que, des de molt xiquet, “Ell començà a parlar amb un discurs molt coherent” (p. 90) com també que Tomasset té molta iniciativa: “ell, a quatre grapes unes vegades i, d’altres, al passet menut dels infants, se n’anava pel seu compte sense deixar que els pares l’agafaren pel braç” (p. 90).

Igualment, a Tomasset, “El mestre i sos pares, cada dia més preocupats, li predicaven: ‘Tu eres un gegant i els gegants han de ser grans i forts. Veges què podràs fer tu arrupit, caminant a trompades o arrossegant-te per terra com un cuc” (p. 92). Fins i tot, quan ja havia fet vint-i-un anys, seguia negant-se a créixer (p. 92). Sobre aquesta xifra, direm que, durant molt de temps, estigué associada a l’inici del servici militar en l’Estat espanyol, en què, algunes persones,  consideraven que la formació militar ajudava a ser hòmens de profit. De totes maneres, el 9 de juny del 2021, durant una segona lectura d’aquest passatge, considerí que és als vint-i-un anys quan, més o menys, es considera que el cos d’un jove ha crescut al màxim. En qualsevol cas, a eixa edat, Tomasset copsa que, un xiquet, un poc abans de Nadal (un moment de l’any que, simbòlicament, està associat a la mort, a la vellesa i també a la renovació de la vida, com ara, la festa de Nadal, quan ja ha passat el dia més curt en llum, en l’hemisferi nord de la Terra, i al xiquet que naix com també a la sembra), vol agafar uns dàtils que hi ha en una palmera.

I, des d’eixe moment, Tomasset farà un canvi considerable: vol ajudar el xiquet. I, per tant, és menester crear-hi un vincle. El xiquet estava a punt d’agafar uns dàtils, però, si ho feia, bé amb una mà, bé amb l’altra, cauria. I moltes persones no sabien com auxiliar el nen. Igualment, Tomasset entra en acció i adopta una decisió que marcarà el seu futur: vol créixer, cap a dalt, i conéixer lo que l’envolta, la vida, relacionar-se amb els altres i amb lo que passa en el seu ambient més pròxim, en el poble i en el món.

Per això, “Tomasset es digué: ‘He d’intentar-ho’. I, amb totes les dificultats que suposava per a ell desplaçar-se, s’acostà a la palmera. Amb molta dificultat, estirà el cap i els braços amunt, però, com que no havia volgut créixer, hi feia curt fent puntetes i tot. Els presents el miraven. Ell recordà de sobte que s’havia rebordonit per decisió pròpia. Per primera vegada en la vida, se sentí ridícul. I, maleint aquella por que l’havia dominat, es digué que havia arribat el moment de trencar amb un passat mediocre[1], de créixer i, aferrant-se a la soca, començà a (…) desfer els plecs i els embolics del seu cos” (p. 93).

I ell, encoratjat i amb molta espenta, “seguí redreçant-se amb voluntat ferma d’arribar alt” (p. 93). I ací és quan es plasmen trets que ens han portat a vincular aquest conte amb la pedagogia matriarcal, ja que es valora positivament la voluntat, en lloc de menysprear qui vol millorar, fins i tot, pel bé dels altres: “Tomasset creixia enmig de la plaça i a la vista de tots aquells que, admirats i sorpresos, aplaudien i cridaven ‘valent!’ i ‘amunt!” sense parar. Mentrestant, (…) ell (…) s’enlairava amb els braços en alt i, sorprés ell mateix, de veure’s tan alt i no marejar-se ni sentir por, seguia estirant-se i creixent a poc a poc, perquè no era prou gran encara per a arribar dalt. ‘Au, valent, que ja falta poc!’, cridà un home, i ho féu” (p. 94). Veiem, per tant, una pedagogia que encoratja l’aprenent, indistintament de l’edat que tinga, no sols quan és un xiquet.

Immediatament, passem a un passatge en què el xiquet podria caure, i és ací quan Tomasset, “que l’havia vist caure també, pegà una darrera estirada, els vestits acabaren d’esclafir i ell, alliberat finalment d’aquelles traves i de les corbes del seu cos, empomà la criatura quan encara era dalt” (p. 94). Aquestes línies, des del primer moment, em recordaren el joc de volar un catxirulo, el meu joc preferit, quan actues per a que la il·lusió (el xiquet d’aquest conte) tinga vida.

El xiquet, com a compensació, “sentint-se aguantat i tan prop dels dàtils, estirà els bracets i se n’omplí les butxaques de pressa. Salvat i abastat l’objectiu de la seua escalada, es girà de cara al seu salvador i se li abraonà al coll” (p. 94). Un passatge no solament preciós, sinó que plasma una relació molt bona entre el xiquet i el jove Tomasset.

Un poc després, veiem que, Tomasset, “senyor del seu cos, se separà de la palmera , s’atreví a mirar a terra i no sentí por” (p. 94). I, tot seguit, són els pares qui veuen que és Tomasset, a qui “se’l veren davant gran i poderós com ells. ‘Però , si és el nostre Tomasset!’ s’exclamà la mare” (p. 94). Entre els dos pares, qui primer ho descobreix és la mare, fet que podríem relacionar amb el matriarcalisme. I, el pare, respon a ella: “’És ell de veritat! I que gran s’ha fet!’, corroborà el pare” (p. 94). A més, “Anaven a abraçar-lo, però ell portava encara la criatura al coll i son pare li digué: ‘Acaba la faena, fill, que les faenes no és bo deixar-les mai a mitges’. Tomasset acotà i el deixava a terra quan hi arribà la mare del xiquet, ‘Gràcies, Tomasset, has salvat el meu fill’” (p. 94). Per tant, els pares no sancionen mai Tomasset, ni el critiquen per com podia haver actuat durant molts anys, sinó que es centren en com és ara, com actua i valoren positivament, no sols la seua espenta, i que actue de manera oberta, sinó també el fet que col·labore amb el xiquet.

Però no és prou: Tomasset, “pensant que allò de ser tan gran no era tan dolent, s’acostà als pares, els mirà a la cara i se n’anaren ja els tres plegats quan, Tomasset, recordant el xiquet de la palmera, li cridà des de les altures dels gegants: ‘I tu, quan vulgues dàtils, m’ho dius, et!’.

‘Molt bé, fill!’, aprovà son pare. I els tres gegants, aclamats pel veïnat, i molt contents, se n’anaren xano-xano a fer vida de gegant” (pp. 94-95). O siga que, Tomasset aplega a un acord amb els seus pares, els fa costat i, a més, en relació amb el xiquet, Tomasset s’ofereix, al xiquet per a col·laborar junt amb ell, en un futur. Per tant, no solament s’ha obert, amb molta espenta i molt servicial, sinó, àdhuc, son pare aprova la disposició de Tomasset a la generositat.

Finalment, aquesta rondalla plasma que convé que cadascú, si bé siga sociable, es dedique, en bona mida, a fer la vida com més fàcil li resulte, en aquest cas, a fer-ne, de gegant.

Personalment, era la primera vegada que llegia una rondalla d’aquesta línia i en què els pares encoratjassen tant l’evolució dels fills (en aquest cas, Tomasset) com la seua obertura, motiu pel qual considerí que calia incloure-la en el punt referent a la pedagogia matriarcal, ja que, a més, veiem que la formació, l’encoratjament, l’espenta, etc., han sorgit de Tomasset (el fill) i acompanyat de la participació i de l’impuls dels habitants del poble i dels fills, fins i tot, amb un pare que actua de manera molt oberta, com també ho fa la mare. 

Agraesc els comentaris de ma mare, en relació amb aquesta rondalla, i la manera d’ensenyar i d’encoratjar de persones vinculades a la pedagogia i que ho han fet de manera matriarcal: com ara, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), com també un amic que, entre altres coses, és psicòleg i ha fet de mestre, i com moltes persones que m’han exposat les seues vivències en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.

 

 

Nota: [1] Aquesta mediocritat no té a veure amb l’educació que havia rebut per part de sa mare, ni de son pare.

L’expressió “senyora ama”, un tractament matriarcal

General, , , , , , , ,

 

El 6 de juny del 2021 (i en altres dies), en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Assumpta Capdevila comentà “No sé si és ben bé l’equivalent: nosaltres en diem ‘la mestressa de la casa’” i Consol Foraster Arepacochaga li responia “Sí, ‘mestressa’”. Igualment, Pere Ramon Nadal escrigué “Coincideixo amb na Assumpta. Al Penedès i al Vallès, també en diem ‘mestressa de casa’. La ‘senyora’ només és per les cases burgeses: ‘La senyora de can Nadal’, per exemple”.

El 7 de juny del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Vicent Pla m’escrigué aquest comentari: “Ara, crec, que no ho diu ningú, però jo, que soc major, quan era més jove (i sempre he anat a moltes cases), quan entrava a les cases (puix, abans, estaven obertes), sempre cridava  ‘Senyora ama, on està?’” i, immediatament, li escriguí “M’han fet alguns comentaries molt semblants al teu”. I el 8 de juny del 2021, Jesús Banyuls Garcia em comentà “Recorde, de la meua infància, dir als homes majors ‘La meua ama’ ha fet açò o allò…”. Unes frases interessants.

En el meu mur, el 6 de juny del 2021, el mateix dia que exposí la pregunta, Pere Ramon Nadal em comentà que, “Al Penedès i al Vallès, no hi arribem. En tot cas, reben el tracte de ‘senyores d’en’ les dones de les cases burgueses”. Un poc després de llegir aquest comentari, li fiu un aclariment: “Ací, en l’Horta de València, és una manera de reconéixer que la dona és qui comanda i qui tria en la casa”. I, l’endemà, Rosa Garcia Clotet em plasmava “A Barcelona, és ‘senyora’”. Com que aquest tractament, em semblava molt més pròxim que el del comentari de Pere Ramon Nadal, li vaig adduir que, “Ací, en cap cas implica una espècie de degradació de l’home, per part de la dona. Simplement, és una manera de dir que la dona va per davant de l’home, perquè és qui fa de cap de la casa, de la família (si n’hi ha fills i tot i, àdhuc, si es refereix a l’àvia)”. La resposta de Rosa Garcia Clotet fou “Exacte”, una contestació realment interessant, ja que fa fora la possibilitat d’un enfocament en pla de dona ama i senyora de la casa, com figura, en català, en distintes publicacions en Internet (des de Google fins a Facebook). Un tercer comentari, ara, de Josep F. Nogués, fou “A la Ribera[1], també”. Igualment, Jose V Sanchis Pastor plasmà un comentari que deia així:

“-Senyora ama! Vol un criat?

-D’eixa forma, no en vullc cap”.

I, quan li preguntí si era un acudit, Jose V Sanchis em contestà que “Això ens ho deia l’avia, quan ens gitàvem per terra a l’estiu. O també  quan ens estiràvem i badallàvem”. Com veiem, l’expressió “senyora ama” rep, fins i tot, usos de tipus pedagògic.

Doncs bé: en relació amb l’expressió “senyora ama”, hi ha una rondalla valenciana del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, publicat per L’Eixam Editors en el 2016, en què resta ben plasmada, i allunyadap de possibles males interpretacions. Parlem del conte “Conflicte de novençans”. En aquest relat, hi ha un home i una dona, casats feia poc, que es neguen a tancar una porta i que acorden que callaran i que la clourà qui parle primer. Mentrestant, uns roders (p. 26) entren a la casa i, u d’ells, pregunta:

“-Ací qui viu?

No hi ha resposta. I, com podria ser d’una altra manera si ells, ni el marit ni la muller, no volen parlar!

-Què no hi ha ningú?

El silenci és total.

Els nouvinguts passen avant i es troben els amos asseguts i silenciosos (…). ‘Escolte’, s’adrecen a ell. I aquest tan indiferent com una estàtua. ‘Senyora ama!’, ara li toca a ella” (p. 26).

Com veiem, el tractament a la dona no és un simple “Escolte” (com ho havia sigut a l’home), sinó que, àdhuc, va acompanyat de la consideració de cap de la casa i, a més, de propietària, un detall que ens podria acostar, de pas, al fet que, en llengua catalana, és molt corrent, a la Mare de Déu, no nomenar-la com a “Verge Maria” (perquè no la considerem com una dona encara verge) sinó de “Nostra Senyora”…, com un dia m’escrigué Jordi Salat i com, igualment, plasma Bartomeu Mestre en un article seu en què diu que la llengua és el notari de la identitat.

Però no és l’única rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, en què llegim aquest tractament de “senyora ama”. Així, en la narració “El cigronet”, en què apareixen persones molt obertes i molt servicials, hi ha un home que tracta d’embolicar la troca i, per exemple, veiem un passatge que, en relació amb un home, diu així:

“Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac.

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I, un tracte molt semblant, però també com a “ama”, el veiem en la rondalla “Catalina Culcosit”, del mateix llibre de Cristòfor Martí i Adell (p. 73), quan, com ara, llegim:

“L’ama desperta la fadrina, més adormida encara que una pasterada d’algeps:

-Catalina, què diu la cotorra?

-No li faça cas, senyora, són coses d’ella.

L’ama se’n va” (p. 73).

Com veiem, en aquest conte de l’Horta de València, en un moment s’han plasmat els mots “ama” i “senyora”.

En relació amb l’Horta de València, direm que, el 12 de maig del 2019, en Twitter, Enric Navarro i Valls (https://mobile.twitter.com/enricnavarroiv1/status/1127514376725041152) escrigué que “L’Horta és un matriarcat. Així ho he viscut, jo, a casa: ‘la senyora ama’. Així anomenava el meu iaio a la meua iaia. Elles han portat els ramals de l’economia familiar. Gràcies”. Vaig accedir a aquesta informació el 7 de juny del 2021, tot i que ja l’havia llegida unes setmanes arrere.

A banda, el 7 de juny del 2021, en Google, poguí comprovar que, si es consultava “senyora ama” i, per exemple, hi havia accés a informació en català i en castellà, apareixien moltes entrades relacionades amb un “señora ama” vinculat amb una obra de teatre en castellà. Ara bé, si es feia una “Cerca avançada”  i amb la frase exacta, sí que es podia llegir, no sols la informació sobre el matriarcat en l’Horta, sinó, igualment, l’expressió “senyora ama” en entrades referents a música de Nadal o, per exemple, al conte “El cigronet”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan diàriament.

 

 

Nota: [1] En al·lusió a la Ribera de Xúquer, tenint present que és un comentari d’un valencià.

L’expressió ‘senyora ama’, un tret matriarcal

General, , , ,

 

L’expressió “senyora ama”, un tret matriarcal. Comentaris.

En relació amb l’expressió “senyora ama”, el 6 de juny del 2021, escriguí un post en Facebook i, immediatament, el passí a molts grups. Deia així:

“En la comarca de l’Horta de València, la dona, molt sovint, rep el tractament de ‘senyora ama’, un tret matriarcal.

¿I en la població on viviu? Gràcies”.

Les respostes, que ací indicarem per grups (i començant per les d’eixe dia i, tot seguit, per les posteriors), foren aquestes. En el grup “Cultura mallorquina”, “’L’amo’ i ‘sa madona’” (Ignasi Lucena), “’Amo’ i’ ‘madona’ són els que s’encarreguen de la finca o possessió. ‘Senyor’ i ‘senyora’ són els propietaris, normalment, de fora de Mallorca. A les mares mallorquines, se’ls hi diu ‘mumare’ o ‘mama’.

Si no és la teva mare, a una dona, se li diu ‘senyora’ o ‘vosté’” (Llorenç MD Fuaka), “’Madona’ i ‘l’amo’” (Mëria Lillake), “’Sa madona’, a Lloret” (Xesc Grimalt), “’Sa madona’, a Mallorca. ‘L’amo’ i ‘l’ama’, a Eivissa” (Catalina Tur Alemany), “Sa madona du es maneig![1]” (Coloma Mayol), “També ‘mestressa’ (Miguel Batle Bisquerra).

A Miguel Batle Bisquerra, tot seguit, Victoria Torres li comentà que “’Mestressa’ és quasi un insult a Mallorca; bé, a Sóller, almenys. És com si diguessis, en castellà, ‘mandona[2]’” i Catalina Manresa addueix que “’Mestressa’ es deia a tota dona que tenia un ofici i, per tant, ‘duia es maneig’. Sa meva padrina era sastressa i tothom li deia ‘sa mestressa’. Sí que ho deim de ses nines ‘mandonas’, però no com a insult”. I Miguel Batle Bisquerra, respon a Victoria Torres: “Supòs que, a Sóller, sí; emperò, a Inca, era molt comú. També se pot emplear per dir que és una dona mandona”. 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes respecte a l’expressió “senyora ama”, del 6 de juny del 2021 i posteriors, foren “’Mestressa’” (Maria-lidia Busquets Buezo), “És l’equivalent a ‘mestressa’ de la casa” (Lluis Tomas Roig), “Al poble (Baix Camp), em diuen pel renom de la casa” (Montserrat Bosch Angles), “A casa meva, és ‘La Mestressa’, com ho dèiem al Bagès, quan jo era petit” (Josep Salinas Balga). Cal dir que Josep Salinas Balga escriu “’La Mestressa’” i no “’la mestressa’”, un detall significatiu. Més comentaris: “’Mestressa’” (Rosa Maria Valoix Batet), “’Mestressa!!!!” (Carme Picas Guasch), “A l’Empordà, també ‘Mestressa de casa’” (Montserrat Frigola Costa).

En el grup “Dialectes”, els comentaris del 6 de juny del 2021 (i d’altres dies), sobre l’expressió “senyora ama”, foren “’Mestressa’, Molins de Rei” (Isabel Bargalló Sánchez), “A Mallorca, els nobles anomenaven les padrines com a ‘senyora àvia’” (Paquita Alcover Fontanet) i Maria Montserrat Morera Perramon escriu a Paquita Alcover “I a Manresa”; “’Mestressa’, a Vilanova i la Geltrú” (Anna Sana), “’Mestressa’ o ‘marona’, comarca de la Selva” (Sergi Sanprat), “’Sa Madona’[3] (Mallorca)” (Joan Cubells Fullana), “A Favara, el tractament de les xiques amb amo, a la senyora de la casa:

‘-Senyora ama: done’m diners per anar a comprar’, per exemple” (Rosa Bixquert). Tot seguit, hi hagué uns comentaris entre Rosa Bixquert i jo i, així, li preguntí:

“-I eixe exemple, ¿el sol fer també un home a la dona?

-També. Un poc amb ironia:

‘-Pare, anem al cine?

-Espera a vore què diu la senyora ama’ (referit a la mare).

-Això és semblant a quan, en les Illes Balears, un home comenta a un altre que ‘sa barrina’ (l’acord) el determinarà la seua muller, no ell.

L’exemple del cine reflecteix que és la dona (la mare) qui tria”.

I, en relació amb aquests comentaris de Rosa Bixquert i meus, Espe Carbonell addueix que, “A Almussafes, igual. O sols ‘ama’ (però sempre referit a la mare)”. ‘A Barcelona i Girona, diem ‘amo’ i ‘mestressa’” (Esther Jolin), “’Mestressa’, pel Solsonès” (Cristina Fons), “Quan, abans, estaven totes les portes obertes i no hi havien timbres als llindars, entraven a les cases cridant… AMA!!! I tal vegada, a les de menys confiança i/o ‘alta alcurnia’… ‘Senyora ama!! [senyama], Almussafes (Ribera Baixa del Xúquer)” (Espe Carbonell) i, Juan Miguel Carreres Senabre li contesta que “Això també passava a l’Alcoià-Comtat”. L’endemà, 7 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí amb ma mare, em digué “Ho he sentit, a algú, a l’entrar a una casa, que no tenia confiança o no tenia amistat o que no coneixia la gent”. A continuació, en el mateix grup, en llegim, per exemple, així: “’Madona’, per Menorca” (Magda Irla Borras), “’Mestressa’, a les Garrigues” (Carme Companys Tahull), “El meu pare, a ma mare, li deia ‘ama’. Alcàsser, Horta Sud. València” (Rocio Gil Marí[4]), “’Mestressa’, al Tarragonès” (Rosa Maria Basora Torres), “’Madona’, a Mallorca” (Magdalena Bernat Oliver), “Al Bages, ‘mestressa’” (Maria Ferrer), “Al camp, deim ‘Sa madona’, Menorca” (Gloria Pérez Capó), “A Mallorca, deim ‘madona’” (Margalida Fuster Homar), “’Senyora ama![5]’, Horta Nord” (José Maria Verdú Gimeno), “Bé, com ‘madona’ o ‘mestressa’ o ‘mi señora’, però no em sembla pas cap tret matriarcal, sinó un tractament de cortesia” (Eduard Garrell), “’Mestressa’, a molts llocs de Catalunya” (Encarna Martín de la Sierra), “ A Mallorca, la paraula ‘mestressa’ ho diuen quan una dona té molta comandera! ‘Hi ha una bona mestressa amb aquesta!!’. És una dona que diu la seva i s’ha de fer lo que ella diu” (Margalida Fuster Homar).  A continuació, Dolça Essència respon a Margalida Fuster que, “A les dones dels mestres, també els hi deien ‘mestresses’”. Igualment, Joan V Pascual comenta que, “Als majors, en el Cabanyal[6], sí els he sentit dir ‘senyora ama’[7], però com a expressió feta, no en el sentit de ‘subordinació’ de classe” . El mateix dia, responguí a Joan V Pascual: “Efectivament, Joan. Així es plasma en un llibre de rondalles valencianes de l’Horta de València. (…) Visc en Alaquàs (l’Horta de València)”. 

Agraesc la participació de tots com també les vostres aportacions, que tant ajuden a plasmar en Internet i, de pas, a fer accessible, lo que està vinculat amb la llengua catalana i amb el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] Aquesta frase és molt coneguda en les Illes Balears. Li comentí “Hi estic totalment d’acord”.

[2] Hem escrit aquesta paraula (i derivades) com figuren en el text original. Li responguí que “El ‘senyora ama’ l’he llegit en unes quantes rondalles de l’Horta de València i, pel context, és equivalent al ‘sa madona’”.

[3] El tractament apareix en majúscules, en la font original.

[4] A Rocio Gil Marí li comentí que, “Mon pare, d’Aldaia (1942); a ma mare (de pares d’Alaquàs, 1943): ‘Lo que tu digues, mare’”.

[5] En l’original, “Senyorama!”.

[6] Una històrica població de l’Horta de València, ara part de la ciutat de València.

[7] En l’original, “senyorama”.

[8] Una població de la comarca de l’Horta de València.

Bibliografia, la Baixa Segarra i els Sants de la Pedra

General, , , , , ,

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de llibres, de documents, etc. com també de publicacions que figuren en Internet i a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació relativa amb determinades publicacions i  fonts com també dla dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

 BIBLIOGRAFIA

 

  1. “Proletarització i decadència. Una aproximació a l’evolució dels gremis pagesos de Barcelona (1723-1823)” (https://www.raco.cat/index.php/QuadernsICA/article/view/95123/165154, article redactat per A. Segura i publicat en la web “Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia”.

 

  1. “Les germandats de socors mutus a la Baixa Segarra – (1870-1960)” (https://www.raco.cat/index.php/RecullACBSegarra/article/download/206239/290081), article d’Albert Palà i Moncusí, publicat per “RACO”.

 

  1. “Mutualismo y capital social. El papel de la Federación de Mutualidades de Cataluña, 1896-1936” (https://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/455148/flj1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y), tesi doctoral de Fernando Lago Jiménez, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

  1. “Esperit d’associació: cooperativisme i mutualisme laics” (https://fundaciohortasud.org/descarregues/Papers-horta-30.pdf), article de F. Tomás Martínez, publicat en la revista “Papers de l’Horta” (no. 30, 2010, p. 30).

 

  1. “Dones poderoses a l’Edat Mitjana” (https://amascrav.wordpress.com/2015/07/10/dones-poderoses-a-ledat-mitjana), entrada de la web “Historia magistra vitae et testis temporum”.

 

  1. “Araceli Rosillo: ‘La dona medieval no es resignava, lluitava’” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170314/la-dona-medieval-no-es-resignava-lluitava-5897331), entrevista publicada en “el Periódico”.

 

  1. “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons, que tracta el tema del matriarcalisme en la Catalunya del segle XVII.

 

  1. “Gafapastas en la Edad Media” (https://www.jotdown.es/2013/11/gafapastas-en-la-edad-media), entrada d’Antonio Orejudo i que apareix en la web “Jot Down”, en què, entre altres coses, es parla sobre el suposat obscurantisme de l’Edat Mitjana.

 

  1. “L’Europa feudal: L’Alta Edat Mitjana” (http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=vmvitutia:europa_feudal.pdf), document.

 

  1. “Tasca 4.- Els pagesos a l’època feudal” (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), document.

 

  1. “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), article de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”.

 

  1. “El calendari medieval, un invent romànic” (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), article de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web “Calendari dels Pagesos”.

 

  1. “El calendari a pagès durant l’edat mitjana” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “La pagesia com a sector econòmic actual” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article de Lluís Suñer publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008), de la població Santa Pau (la Garrotxa). L’hem utilitzat per a l’apartat de vocabulari.

 

  1. “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article de Joan Peytaví i Deixona, en la web “Fundació Mas i Terra”.

 

  1. “Les institucions polítiques de la Catalunya medieval” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “Monstres”, article de Marta Mirosa, publicat en l’editorial de la revista “El món medieval. Arqueologia, història i viatges” (no. 28, 2017).

 

  1. “Llegendàrium” (http://www.llegendesdecatalunya.cat). Web amb escrits sobre els simiots, els quals, l’autor, Arnau Folch, em facilità per correu electrònic el 16 de juliol del 2018.

 

  1. “Els sants de la Pedra” (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra.html), entrada de Dani Rangil, en el blog “Mitologia catalana”.

 

  1. “Els simiots” (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-simiots.html), entrada de Dani Rangil, en el blog “Mitologia catalana”.

 

  1. “El tamarro, la garsineu i el simiot, fauna mitològica del Pirineu” (https://www.bondia.ad/cultura/el-tamarro-la-garsineu-i-el-simiot-la-fauna-mitologica-del-pirineu), article de l’escriptor Isidre Domenjó, publicat en el 2014. El 12 de març del 2020 no es podia accedir a aquest article.

 

  1. “Bestiario popular y tempestades. La aculturación religiosa del folklore mitológico en Cataluña” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/bestiario-popular-y-tempestades-la-aculturacion-religiosa-del-folklore-mitologico-en-cataluna/html), article de Martí Gelabertó Vilagran, i publicat en la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”.

 

  1. “Los mitos antiguos en el Señorío de Molina” (http://www.divulgameteo.es/fotos/meteoroteca/Mitos-Molina.pdf), article de José Sanz y Díaz, publicat en 1985 en “Revista de Folklore” (no. 60) i que hem tret de la web “divulgameteo”.

 

  1. “Les referències de Cadaqués i del Cap de Creus segons la Marca Hispànica” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/download/342455/433607), article d’Enric Carreras i Vigorós, publicat en la web “RACO”. En aquest article també es diu que l’abat Arnulf sí que existí.

 

  1. “La resurrecció de l’home dels nassos” (http://www.jordibilbeny.cat/2017/12/28/la-resurreccio-de-lhome-dels-nassos), article de Jordi Bilbeny i publicat en la seua web “Jordi Bilbeny”, que me’l facilità, per correu electrònic, el 8 d’octubre del 2018.

 

  1. “Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració”, dirigit per Josep Solervicens (corresponent al volum IV de l’obra “Història de la Literatura Catalana”, a cura d’Àlex Broch) i publicat per Enciclopèdia Catalana junt amb Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, en el 2016, llibre.

 

  1. “Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió” (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045756737/1/tesis_maria_de_los_angeles_herrero_herrero.pdf), de María de los Ángeles Herrero Herrero (publicada per la Universitat d’Alacant, en el 2016), tesi doctoral a què vaig accedir per mitjà d’informació facilitada pel grup “Clapir. Joves historiadores i historiadors valencians”.

 

  1. “En busca del perdón divino: los mecanismos de la religiosidad popular ante las adversidades climáticas y naturales en las tierras meridionales valencianas durante el siglo XVIII” (https://digital.csic.es/bitstream/10261/79360/1/I%20Encuentro%20J.Investigadores_Zaragoza_2013_p.0191-0205_García_Torres.pdf), article d’Adrián García Torres, publicat  en l’obra “De la tierra al cielo. Líneas recientes de investigación en  Historia Moderna” (del “I Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Moderna”), coordinada per Eliseo Serrano i editada en el 2013.

 

  1. “Pintura gótica castellonense desaparecida y dispersa” (https://www.raco.cat/index.php/MillarsCUCP/article/view/131485), article de Ramón Rodríguez Culebras, publicat en la web “RACO”.

 

  1. “Culto y devoción en la Cataluña barroca” (http://ifc.dpz.es/recursos/ Moya.publicaciones/30/76/06betran.pdf), de José Luis Betrán.

 

  1. “Evolució dels goigs a l’edat moderna” (http://francescroma.net/petjades/node/254), entrada de Francesc Roma i Casanovas, que apareix en la web “Petjades… Footprints… Empreintes… Huellas…, una geografia mítica poc estudiada”.

 

  1. “Las rogativas en la Valencia de principios del siglo XVII” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/las-rogativas-en-la-valencia-de-principios-del-siglo-xvii/html), article de Miguel Ángel Picó Pascual, tret de la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”.

 

  1. “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)” (https://www.academia.edu/14067260/Religiositat_i_medicina_a_la_València_baixmedieVal_la_troballa_del_cos_incorrupte_d_Angelina_Bertran_1447_), article de Carmel Ferragud, publicat en la web “Academia”.

 

  1. “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”[1] (http://www.manacor.org/sites/clima_manacor/files/files_cilma/231492.pdf), article de Jaume Serra i Barceló.

 

  1. “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35619/38/10JGG_10de14.pdf), tesi de Joaquim Graupera Graupera, publicada per la Universitat de Barcelona, en el 2011. Hi ha referències a la creació de confraries.

 

  1. “60. Mataró en la Catalunya del segle XVII. Un microcosmos en moviment (Premi Iluro 2000)” (https://premiluro.cat/protfolio-item/60-mataro-en-la-catalunya-del-segle-xvii-un-microcosmos-en-moviment-premi-iluro-2000), document que recull la tesi de Joan Giménez Blasco, a què vaig accedir gràcies a informació facilitada pel “Museu Arxiu de Santa Maria- Centre d’Estudis Locals de Mataró”, i en què apareix la confraria dels Sants Abdó i Senén de Mataró.

 

  1. “Festa, tradició i identitat. El calendari festiu dels catalans” (https://www.fundaciocarulla.cat/wp-content/uploads/2020/01/Nadala_2003_festa-tradició-i-identitat.pdf), obra elaborada per la “Fundació Jaume I” i publicada en Barcelona en el 2003.

 

  1. “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, article d’Alfons Llorenç i publicat en la revista religiosa i valenciana “Cresol” (no. 18, març-abril 2017).

 

  1. “Relació de Festivitats que se celebraven al lloc d’Alfarb al segle XVIII” (http://www.alfarp.es/sites/default/files/files/Noticies2016/Festes2016/llibre_festes_2016_web.pdf), d’Àngela Ortiz i Vicent Climent, article publicat en el “Programa Oficial de les Festes d’Alfarp” del 2016, en què es parla del “procés centralitzador promogut per Felip V de Borbó amb motiu dels Decrets de Nova Planta després de la guerra de Successió (1707)”.

 

  1. “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”, de Jordi Bilbeny, editat per Librooks Barcelona, en el 2018, llibre.

 

  1. “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, de Thomas S. Harrington, publicat per Editorial Gregal, llibre.

 

  1. “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, d’Antoni Gelonch Viladegut (http://www.gelonchviladegut.com/wp-content/uploads/2015/01/ELS-GOIGS.pdf).

 

  1. “Els goigs com a mite i èpica local” (https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3625747), article de Josefina Roma, tret de la web “Dialnet plus” i publicat en la revista “INSULA. Quaderno di cultura sarda” (no. 8, 2010, pp. 13-19).

 

  1. “Goigs, la lleugeresa de la solidesa” (http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/catala-goigs-la-lleugeresa-de-la-solidesa), d’Antoni Gelonch Viladegut, entrada publicada en el blog “Col·lecció Gelonch Viladegut”.

 

  1. “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana” (https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/29104/2585.pdf?sequence=1), de Joan Carles Gomis Correll.

 

  1. “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma” (https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/6381/6172), de Joan Carles Gomis Corell, article redactat en la revista “Scripta” en el 2015 i publicat per la Universitat de València.

 

  1. “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1&isAllowed=y), d’Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona. Es tracta d’un treball de final de grau.

 

  1. “Històries escrites, històries cantades i històries pintades. Els goigs en el Barroc valencià” (https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/12589), article de Joan-Carles Gomis Corell i publicat en la revista “Scripta” (no. 11, juny 2018).

 

  1. “El valencià en l’Església: 1707-2007” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/6814/Valencia_anuari_07.pdf?sequence=1&isAllowed=y), de Vicent Canet i Llidó i publicat en l’”Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura” (no. 18, 2007).

 

  1. “La llengua catalana en terres valencianes al segle XVIII. Resistència, estudi i conreu” (http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/23/13_Marti-Mestre.pdf), de Joaquim Martí i Mestre.

 

  1. “Memorial de greuges de 1760.pages” (http://www.uv.es/correa/troncal/resources/greuges1760.pdf), document publicat per la Universitat de València sobre un escrit presentat al rei Carles III, per part dels representants polítics de la Corona d’Aragó, en 1760, en què també es parla sobre l’ús del valencià entre els llauradors.

 

  1. “Una mostra de fidelitat idiomàtica: Les actes capitulars de la seu de Xàtiva al segle XVIII” (http://www.hottopos.com/rih31/33-42Gandia.pdf), de Marc Gandia Silvestre, publicat en la “Revista Internacional d’Humanitats”, en el 2014.

 

  1. “Un estat contra l’escola en català” (http://blogs.iec.cat/she/wp-content/uploads/sites/30/2015/03/dossier-catal%C3%A0-a-lescola.pdf), document publicat en la revista “Presència” (no. 2227, 11 de gener del 2015) i facilitat per Bartomeu Mestre. El 4 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquest document mitjançant aquest enllaç.

 

  1. “Homenatge al Pare Pere Riutort” (https://www.aramultimedia.com/homenatge-al-pare-pere-riutort), article d’Honori Pasqual, membre del “Grup de Rectors i Seglars del Dissabte”, i publicat en la web “Aramultimèdia”, document a què vaig accedir, de manera manual, mitjançant la generositat de Pere Riutort, qui me l’envià el 25 de març del 2019, junt amb altres documents.

 

  1. “Nació i Nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani” (http://mnjoancosta.net/Llibres/NacioNacionalismes.pdf), de Mn. Joan Costa i Bou i publicat per M&M Euroeditors junt amb la Facultat de Teologia de Catalunya, en el 2000, llibre.

 

  1. “Pecadoras en verano, arrepentidas en invierno” , de Mª Elena Sánchez Ortega, publicat per Alianza Editorial, en 1995, llibre.

 

  1. “Hitos en el espacio. Significado y funciones de los peirones”, article d’Ernesto Utrillas Valero, dins del document “Los peirones en las comarcas del Jiloca y Campo de Daroca” (http://www.romanos.es/ficheros/peirones.pdf), editat pel Centro de Estudios del Jiloca.

 

 

Nota: [1] El traiérem, principalment, en parlar sobre el món i la religiositat a partir del Concili de Trento.