El segle XVIII és clau en el present i no podem deixar-lo fora: s’inicia la secularització de bona part d’Europa i, així, de les colònies que alguns estats europeus tenien en Amèrica, com ara, el Regne de Castella, Anglaterra o, per exemple, França i Portugal. I si abans el poder el tenia l’Església, ara passaria a mans de polítics, de lo que, modernament, diem “Estat” (més d’una vegada, “Estat-nació”).
A més, com escriu Lluís Duch en el llibre “Simfonia inacabada. La situació de la tradició cristiana”, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en 1994, és un segle en què es crea, a poc a poc, la base “de tots els plantejaments decisionistes[1] i totalitaris. No estableix els criteris de la conducta el qui posseeix millors arguments, el qui raona amb més profunditat per assolir la veritat, sinó el qui disposa de la força quasi-divina per imposar el seu parer, la seva llei. (…) posseeix en propietat la capacitat de legislar (o d’abolir la legislació vigent) d’acord amb els seus interessos, sense que li calgui fonamentar o donar raó de les seves decisions” (pp. 176-177). Unes paraules realment interessants i que, en formes semblants i amb informació en aquesta línia, veurem reflectides en molts apartats de la recerca.
De fet, en un camí semblant al de les paraules de Lluís Duch, en el document “Nació i nacionalismes. La configuració del nacionalisme espanyols al segle XIX”[2] (https://www.portaldhistoria.com/app/download/4716851961/NACIO_I_NACIONALISMES.pdf?t=1476997799), de Toni Aragonès Micolau i publicat en “PORTAL D’HISTÒRIA”, en llegim unes de Ramón Menéndez Pidal[3] que s’ajusten molt a lo escrit pel monjo de Montserrat: “Castilla creó la nación por mantener su pensamiento ensanchado hacia la España toda; jamás ningún particularismo nacionalista puede nacer de ella, ni tampoco de ella puede ser aceptado”. I, per a rematar el tema, inclourem, per exemple, unes de José Luis Martín Rodríguez[4], que daten de 1998, i que figuren en la mateixa plana del document de Toni Aragonès “{España}… se realizó a partir de Castilla, por su riqueza y recursos humanos, tal vez también por su situación geográfica, porque sus reyes eran depositarios de la idea unitaria y, sobre todo, porque sólo en Castilla tenían los reyes las manos libres para poder actuar. […] Castilla será utilizada por los monarcas para llevar a cabo la unidad de las tierras peninsulares, que se prepara durante la Edad Media y se realiza a partir del reinado de Carlos I[5], primer rey de pleno derecho de catalanes, aragoneses, castellanos, vascos, gallegos… primer rey de una España[6] unida tras la desaparición de Hispania en el año 711”.
Si, a més, afegim que, en el mateix document de Toni Aragonès, es comenta que u dels pilars del mite castellanista, els arquetips dels espanyols, són “El hidalgo[7], el conquistador, la mística, el guerrer, l’inquisidor”, veiem que continua amb lo que hem escrit amunt, en relació amb la imposició, fet que és deixat a banda per molts catalanoparlants. De fet, el 16 de maig del 2020, incloguí en Facebook les línies de Lluís Duch sobre el pensament de Carl Schmitt i comentí que jo hi estava totalment d’acord amb les de l’antropòleg benedictí i que m’agradaria conéixer l’opinió dels lectors. Un amic, Ricard Jové Hortoneda (1929), un home molt comunicatiu i receptiu, sense pensar-s’ho dues vegades, plasmà: “Amb l’opinió de Lluís Duch, sí, i tant! Discrepo profundament de la de Carl Schmitt, encara més després d’haver passat tota la vida sota el jou de la imposició franquista, avui per avui disfressada de democràcia”.
Adduirem que sí que podem dir que moltes persones del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears, etc. actuen com a persones dins del marc de la cultura grecollatina, amb una aportació important de la cultura goda, de les cultures mediterrànies i, a banda, en línia amb lo que impulsaven, en el camp del pensament, moltes persones que formaren part de la Il·lustració[8] europea (ara bé, però no com a aliats del paternalisme ni de la desconsideració cap a lo rural ni cap a les minories, ni cap a les dones), com ara, l’evolució, anar cap al demà amb molta iniciativa, estar interessats pels altres, per la vida, per lo que passa pel món, etc. Per tant, no es tracta d’una disposició que, com escriu Jaume Botey Vallés en el 2007 en el document “Iglesia católica y nacionalismos en España” (https://studylib.es/doc/424173/iglesia-catolica-y-nacionalismos-en-españa), publicat en la web “STUDYLIB”[9], “en lugar de tender puentes y diálogo[10], haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna y venida de lo alto, desde el fundamentalismo.
(…) la presencia de los obispos en la calle, en las manifestaciones de ultraderecha a favor del nacionalismo españolista o en contra del diálogo, reclamando mayores derechos para sí y negando otros derechos de otros, contrastando con su clamorosa ausencia en manifestaciones ante el tema de la pobreza, marginación, inmigración o violencia doméstica, enervan a una parte de la población” (p. 15). Ans al contrari, ja que moltíssims catalanoparlants sí que estan oberts als altres i a millorar com a persones cap al matriarcalisme i a les arrels.
Afegiré que, així com Lluís Duch parla del tema de la privatització de la religió arran del triomf del capitalisme i de la introducció de les idees de la Il·lustració, podem dir que, en la nació catalana (i, més encara, del segle XVIII ençà, amb l’entrada dels Borbons), hi hagut una campanya intensa i, si no, ordenacions legals, amb la intenció de fer desaparéixer la llengua catalana i, en el millor dels casos, tractar que, com a molt, el seu ús es limitàs a lo privat, a casa, als ambients més informals. Potser u haja llegit sobre açò. Ara bé, la qüestió és: si això ha anat adjunt amb la política lingüística del segle XVIII fins ara, ¿no haurà passat una cosa semblant amb la cultura i amb lo matriarcal?
I la resposta no és una altra sinó que sí, que sí que hi ha esdevingut i que, per consegüent, només un canvi partint de nosaltres, això és, per part de valencians, catalans, balears i els altres catalanoparlants (com a col·lectiu de partida), fa possible que no romanguem passius davant aquests fets i que, en lloc d’acceptar que les nostres vides siguen tractades religiosament per part del poder, fet que va unit al despotisme il·lustrat, a les dictadures, als totalitarismes, a les democràcies formals, al colonialisme, etc. i a qualsevol intent d’anul·lació de lo que no va empiula amb una llengua (en lloc d’una obertura als altres i d’un interés per lo que té lloc en el dia a dia i més per l’emoció que per la raó i, àdhuc, pels qui parlen la llengua que preferim i pels qui no l’usen), passem a l’acció i no tant a una reflexió unida a una nostàlgia o a un deixar estar les coses per a un altre moment, per a demà, o per a quan isquen altres opcions, més obertes i com ens agradaria i acollint amb bons ulls el passat.
No deixarem fora que hi ha dictadures i persones que prefereixen la raó, lo estàtic, lo rígid, lo normatiu, els principis, les valors, lo moral, etc. en lloc de lo que resulta de l’obertura als altres, de decantar-se més per l’esdevenidor que per lo que tingué lloc fa segles o de lo pretèrit i que no té present la gran majoria de la població, etc. enllaçant amb la política de dominació, centralista, repressiva, que deixa fora lo que no té a veure amb lo castellà, que considera illetrat o obscurantista o curt de coneixement o, com ara, poc seriós, lo que no té a veure amb la historiografia procastellana o proespanyolista. I, per contra, i, com a afegitó a aquesta introducció a la definició de matriarcalisme, direm que, com posa Pere Riutort en la seua explanació, “Cal recalcar-ho: Hi ha hagut fills del Poble Valencià, ben conscients i conseqüents en el treball de redreçament del que toca ser aquest Poble nostre, que tant estimem i pel qual tant ens hem sacrificat.
(…) Malgrat l’acció negativa de tants anys, a les terres valencianes, no s’ha acabat amb la vida del nostre Poble com a tal. Encara està a temps per aconseguir el que toca ser, en els diferents àmbits, a l’actualitat, començant per la defensa i promoció eficient de la llengua pròpia.
Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot, n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com a acció de Poble com a tal, que ha tingut uns determinats subjectes que han donat generosament el que tenien de si mateixos i s’han posat al davant per tal de dur-ho a terme” (pp. 4-5).
Això connecta molt amb el dret d’autodeterminació, el qual, fins i tot, hi hagué molts representants de pobles indígenes que el defenien en l’ONU i hi estic totalment d’acord, com moltes persones que conec. Així, Lars Johansen, primer ministre del govern autònom de Groenlàndia, diu: “Hui, més que mai, sabem que cap reconeixement pot substituir el dret d’un poble de conservar la seua identitat independent: el desig d’un poble de ser amo del seu destí” (p. 47).
I, per descomptat, i en això coincidesc amb moltes persones catalanoparlants que pensen que la historiografia que hi ha hagut, bé en les escoles, bé en els centres de formació, bé en publicacions en qualsevol mitjà escrit, bé, per exemple, en l’exèrcit i en la gran majoria dels mitjans de comunicació social espanyols, han anat en línia amb els mites castellanistes / espanyolistes i amb un culte a la pau i a la unitat, dos térmens utilitzats, clarament, a partir de paràmetres de lo que, popularment, es diu de dretes, retrògrads i que s’inclinen, preferentment, cap al passat, en lloc de fer-ho cap al demà i a un tancament a idees noves i a lo que puguen pensar, dir o, com ara, escriure, els altres.
I, amb les paraules següents, de Bartomeu Mestre i tretes de l’entrevista “Bartomeu Mestre, ‘Balutxo’: ‘La nostra història ha estat pervertida’” (https://www.vilaweb.cat/noticia/42209730/20140908/bartomeu-mestre-balutxo-nostra-historia-pervertida) feta pel diari digital “VilaWeb” i tan en línia amb moltes persones amb molta iniciativa i tant present en el tema que tractarem i en molts relacionats amb tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, clourem aquest apartat de la definició de matriarcalisme. I ho fem perquè és un tema més que cal que reviscolem i que fa que molts catalanoparlants, actuen amb més espenta, amb més ímpetu i sense ajornar, àdhuc, aquest tema. Són unes paraules amb què m’identifique: “El descobriment principal ha estat que la nostra història ha estat no solament amagada, sinó que ha estat pervertida, tergiversada. Ens han canviat totalment els paràmetres i ens expliquen una cosa quan és una altra. I es tracta de descobrir-ho”.
En eixe camí de descoberta, actualment, u dels mitjans més interessants i que més ho aplana és Internet. Així, el 24 d’agost del 2020, publiquí en el meu mur de Facebook com també en els d’altres grups[11] un text que deia així (i que ací oferim quasi complet): “Si en les ‘societats matriarcals’ sí que hi ha espai per a l’erotisme i, en llengua catalana, hi ha moltes cançons populars (que no fetes per professionals) eròtiques i d’humor, ¿podríem dir que la llengua catalana va vinculada amb el matriarcalisme? Hi ha articles que diuen lo que un amic (que coneix prou una cultura matriarcal d’Amèrica del Sud, la colla) em comentà una vegada: que, per exemple, quan una parella de valencians valencianoparlants ix de casa, per a anar a missa o a una festa, i van pel carrer, l’home ensenya la mà dreta (el braç dret), però qui agafa l’altre, amb el seu braç dret, és la dona.
I més: en el llibret de cançons de broma bruta, n’hi ha moltes en què la filla va a la mare a preguntar-li, però no al pare. ¿Casual? La lectura i la conversa amb persones de ment oberta i que coneixen cultures matriarcals (com ara, aquest amic), em diu que no.
¿Què hi penseu? “.
Les respostes foren: “Qui comanda en qüestions de ball? A Mallorca, les dones” (Aina Peña[12]), “Jo sempre he considerat sa Mallorca tradicional, vull dir, completament, fins sa generació des meus padrins i, només parcialment, sa des meus pares, una societat clarament matriarcal.
L’amo diu que comanda, però sa madona du es maneig” (Miquel Roig Llaneras[13]). Li responguí que “Ma mare és qui realment mana, entre mon pare i ella, però hi ha molta obertura entre els dos, ningú no tracta de tombar l’altre”. Altrament, el 25 d’agost del 2020, en el mateix grup, posaren, “A la Catalunya rural també passa. La dona fa la casa i duu la bossa. Per exemple, els amics del meu home (a Manresa) li deien: ‘què fa la mestressa?’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “De Llevant o de Ponent, de la dona sigues parent” (Marta Vives Jornet), “’A la dona i al carrer, a la dreta la muller’, deia Joan Amades” (Marta Ib Fuentes). A Marta Ib Fuentes, li plasmí: “Això deu ser en seny figuratiu, ja que la dreta s’identifica amb el poder (la rectitud, la justícia, tenir mà dreta).
En el País Valencià, a l’hora de casar-se en l’església, la dona es troba a l’esquerra. N’hi ha, d’excepcions, com ara, en Alcoi i en Vinaròs, on l’home és qui se situa a l’esquerra mirant el capellà. M’ho digué una parella d’Alcoi, en el 2010 (tenien mes de setanta anys) i una dona de Vinaròs (d’uns quaranta anys, en el 2012, si fa no fa)”.
Adduirem que, el 1r de febrer del 2022, veiérem que, en el grup “Expressions típiques de Menorca”, s’havien escrit comentaris sobre la frase “Sa madona du es maneig”, les quals plasmem: “Jo l’he sentida només per Mallorca” (Xec Riudavets Cavaller), “Per aquí, Menorca, solem dir ‘Madona duu el pondo de sa casa’” (Maria Mercadal), “Jo sí que l’he sentida a dir. A Ciutadella, dèiam ‘Aquesta madona du un bon maneig en tant de missatges que hi ha en aquest lloc’” (Margarita Moll Bagur), “L’amo comanda i madona fa lo que vol.
Una dona fa la casa i una dona la desfà’: vol dir que la prosperitat d’una família depèn de les bones o males qualitats de la dona que la regeix (Mall. Men.). DCVB” (Assumpta Triay Salord), “’L’home proposa i la muller disposa’” (Josep Armengol), “Madona du es calçons” (Andreu Salord Bosch), “Una bona madona fa es lloc” (Sisca Salord).
Això sí, deixant-nos d’històries, en el seny de ficcions, de faules, d’enganys, de mentires, i, passant, per descomptat, a crear un clima receptiu a progressar, més obert, més humà i més dinàmic, però sense defendre que uns tenen la raó i que els equivocats, els curtets de mollera, els no il·lustrats, els qui encara romanen en la foscor, etc. són els altres. Molt lluny de la realitat, en l’actitud de les persones vinculades amb els Pobles matriarcals i que se’n senten part, per exemple, molts catalans, molts valencians i molts balears que estan per impulsar el coneixement i l’estudi de lo que va vinculat amb la llengua catalana i amb la història de la nació històrica de què formen part (i tota ella, amb arrels catalanoparlants) i que compten amb el suport de moltes persones amb interessos comuns i que també estan perquè es conega més i millor entre els qui viuen en tota la nació catalana.
Per eixe motiu, considerem essencials unes paraules que llegim en l’article “Memòria històrica i ministeri pastoral. Mn. Pere Joan Pons, vicari perpetu d’Alió i Puigpelat (1595-1620)”[14], de Manuel M. Fuentes i Gasó i publicat en la web “RACO”, sobre la història, quan posa que, en 1585, Guerau III de Queralt, senyor de Catllar, escrivia (i l’autor ho tradueix del llatí) que “’la sàvia discreció de la naturalesa humana, considerant que per la feblesa dels homes en la llunyania del temps, tot allò que ve darrere d’ells estava exposat al risc de l’oblit, trobà un testimoni i confià a l’escriptura pública, amb la finalitat que els actes dels pobles redactats en documents escrits, amb l’ajut de l’escriptura, es conservessin durant temps’.
(…) Hom també convenia que ‘fixar la memòria’ esdevenia també imprescindible quan es volia reivindicar la pròpia persona o vindicar la pròpia gestió.
Així doncs, hom acostuma a concloure que, generalment, en qualsevol societat només ‘escriuen’ aquells o aquelles que detenen el poder polític, econòmic, social o ideològic. És a dir, aquells o aquelles que tenen alguna cosa per mantenir, augmentar o defensar.
(…) Pertoca a l’historiador descobrir la relació entre els esdeveniment, les seves diferències, les seves semblances i possibles causes i conseqüències” (pp. 61-62).
I, com m’escrigué Ricard Jové Hortoneda el 27 de desembre del 2019, en el meu mur, “Tant de bo aquest sentiment de pertinença de la terra dels valencians, dels balears i dels catalans, esdevingui tan orientat com tu vas proposant dia sí i un altre també. Però que no ens equivoquem de pàtria, Tu i jo ho tenim molt clar, i continuarem fent proselitisme cultural i nacional!!!!”. Li escriguí “Però prioritzant més el demà que el passat” i ell afegí “… però amb la consciència viva que sense passat no tindríem ni present ni futur!!!!”, mots a què responguí amb un “Per descomptat”.
Doncs bé, això és lo que farem, en bona mida, i recorrent, en molts casos, a una mena d’estudi expositiu que resulta de la recopilació de moltes idees soltes, de molts testimonis, d’escrits bibliogràfiques diferents i, sempre, de manera temàtica, tot i que hi haurà punts que enllaçaran amb uns altres.
Notes: [1] Partint del pensament de Carl Schmitt, lo “decisionista” va en línia amb la imposició,
[2] Consulta feta el 16 de maig del 2020.
[3] Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), partint d’informació de Viquipèdia, fou un filòleg, historiador, folklorista i medievalista.
[4] José Luis Martín Rodríguez (1936-2004) fou un historiador castellà.
[5] Fou rei de molts regnes d’Europa i, en el cas de Castella, com en el de la Corona Catalanoaragonesa, entre 1516 i 1556.
[6] La unió jurídica d’Espanya i, per tant, la formació d’Espanya com a estat, té lloc en la segona meitat del segle XIX.
[7] Es tracta d’una classe de cavaller castellà.
[8] Ben diferent és lo que es coneix com “despotisme il·lustrat”, del mateix segle, el XVIII, però que consistia en un paternalisme resumit a obrar per al poble senzill, però no deixant que intervingués en les decisions i, a més, cercant com a aliats, en bona mesura, una cultura oficial a manera de consell de sabuts, que menyspreava lo que no fos útil, lo vinculat amb el passat i, per descomptat, lo religiós, la cultura del poble senzill i molts trets més. Es tracta, per tant, d’una organització vertical de la vida i de la política, molt llunyana de la que era comuna en els regnes de la històrica Corona Catalanoaragonesa, fins als decrets de Nova Planta signats per Felip V de Borbó.
[9] Consulta feta el 16 de maig del 2020.
[10] Es refereix a la “Jerarquía de la Conferencia Episcopal Españala”.
[11] El 25 d’agost del 2020 també publicaria aquest escrit en més grups de Facebook.
[12] El 24 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.
[13] El 25 d’agost de l2020, en el grup “Dialectes”.
[14] Consulta feta el 20 de maig del 2020.
