“Endavant ses atxes!”, la dona porta el timó i molt oberta

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina de les plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, la qual reflecteix el matriarcalisme, és “Na Filet d’or”. Així, Na Catalineta, una al·lota que, de petita, anava a costura (p. 20) i troba en terra un filet d’or, se’l fica en una cistella i, en u dels passatges immediats, se l’emporta a casa. I, des d’un primer moment, aquest filet (que és una serpetona que, amb el temps, creixia i creixia) no fa nosa a la casa, tot i que no eren una família benestant (p. 21).

Però, quan Na Filet d’or ja havia passat la infantesa, la mare sent sons i Na Catalineta pitja darrere el filet i li demana per què li fuig i, al capdavall, Na Filet d’or li comenta “Ara veig, Catalineta, que m’estimes de bon de veres. Aqueixa prova esperava de tu” (p. 23) i, com a premi, li atorga un do: fer brollar perles, diamants i altres detalls positius que atorgarien prosperitat.

Un dia, el rei, mentres caçava, es troba amb Na Catalineta, que ja era una jove (p. 24), i el monarca li comenta que mai no havia vist “cap al·lota que m’agradàs tant com tu, ni de bon tros!

Com Na Catalineta va comprendre que anava de bo, hi allarga es coll tot dient:

-Idò, si és voluntat de Déu, endavant ses atxes!” (p. 24), fet que mostra una jove que dona el seu consentiment a la proposta del rei (ella ho aprova) i, a més, va avant encoratjada.

Tot seguit, el rei li comenta que trie dues dones que li siguen de la seua confiança i que faran de dames. I així ho fa ella. Però, des d’un primer moment, les amigues tenien enveja i tractaran d’anul·lar-la i d’enganyar el rei, fins al punt que trauen els ulls a Na Catalineta,… i que una d’elles es casa amb el rei (p. 26). Igualment, com que les dues dames havien deixat Na Catalineta davall d’una alzina i, per allí, passa un homenet bondadós, acollidor i molt obert, Na Catalineta s’ho veurà més fàcil, malgrat que haurà de tenir paciència i reflexos amb la muller de l’homenet (pp. 26-27), de qui aquest home diu: “Si renya, (…) no li contestis mai amb barres, sinó amb mel a sa boca” (p. 27), detall que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

En molts passatges posteriors i en què intervenen Na Catalineta, l’homenet i la muller, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Catalineta, per exemple, quan ell li porta una pinta (p. 28).

I, amb les perles i diamants que sorgien en aquesta casa, l’home i la dona se’n van a ca l’argenter, qui els ho pesa, i els ho dona en diners, Ara bé, com que les dames de Na Catalineta li havien tret els ulls…, i l’homenet veu que ella plorava, ell li demana què li passa i Na Catalineta li diu que desitjaria recuperar els dos ulls i, així, la vista (p. 29). I, novament, i molt plasmat en aquesta rondalla, aquest home farà lo que li indicarà Na Catalineta, que passa per anar a la mar, on era Na Filet d’or:

“Aquell homenet, a la fi, digué:

-Hala, idò: cap a sa vorera de mar falta gent!

Ensellà s’aset, hi fa pujar Na Catalineta i, des d’allà, cap a sa vorera de mar!” (p. 29).

Quan la serpetota Na Filet d’or veu plorar l’homenet, li indica que agafe un paner, que el carregue amb figues i que se’n vaja a cal rei amb intenció de vendre-les i, així, de recuperar els dos ulls (p. 30). I l’homenet, amb molta espenta, ho fa:

“-Qui em barata ulls de cristià amb figues d’or? ¿Qui em barata ulls de cristià amb figues d’or? Hala, qui me’n barata?

-Nosaltres! -va dir una senyora, guaitant per una finestra de cal rei.

Era una d’aquelles dues grans polissones (…), no sa que li tocà casar-se amb el rei fent de Catalineta, sinó s’altra” (p. 30).

Per tant, és l’home qui farà la faena, com també quan ja haja aconseguit el segon ull (p. 31) i porte Na Catalineta cap a la mar, fent ell un paper matriarcal: l’home (i molt reflectit en aquesta rondalla) és l’ase de càrrega de la dona i, així, adhuc, la dona és qui porta el timó i qui té la darrera paraula. I, quan la serpetota Na Filet d’or posa a Na Catalineta els ulls que li havien furtat les dues dames (p. 31), Na Filet d’or diu a l’homenet:

“-Bé: ara ja heu vista Na Catalineta; ja sabeu que aquí està servida, guardada i regocitjada com cap reina. (…) Ara vos tornaré a ses penyes i vos en podreu anar a ca vostra i, des d’aquí set dies, sabreu lo que serà estat de Na Catalineta” (p. 32).

I, immediatament, veiem que el rei, un dia que anava de cacera, va acompanyat d’un criat que, des de lluny, veu Na Catalineta, molt garrida i tan ben tallada (p. 33). I, com en altres rondalles, si més no, mallorquines, la dona (ací, Na Filet d’or, la serpetota, en semblança amb altres animals que figuren en aquests relats) es presenta al rei i li conta els esdeveniments: la que ell havia triat per a casar-se… no era cap de les dues dames, sinó Na Catalineta (p. 33) com també el paper decisiu que havien fet l’homenet i la seua muller (p. 34). Però, com que Na Catalineta estava en una illa i el rei volia casar-se amb ella, hi fan via tots (des de l’homenet i la seua dona fins al monarca) “S’afiquen tots dins un barca i, cap a s’illot tothom!” (p. 34). Finalment, com que la parella guardà de mentir Na Filet d’or, el rei accepta casar-se amb Na Catalineta (p. 34).

Com veiem, en aquesta rondalla, el matriarcalisme es manifesta per moltes bandes, així com en la realitat vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La meva àvia sempre m’entenia” (Mercè Ramionet), dones amb molt de criteri i molt obertes

General, , , ,

 

Una cultura matriarcal en què preval la consciència personal, en lloc de l’ortodòxia.

 

Quant al tema de la preferència per la consciència personal, de què parla Thomas S. Harrington, el 29 d’octubre del 2021 demanàrem en Facebook si les seues àvies (o bé les seues mares), nascudes abans de 1920, “preferien la consciència personal o l’obediència a ortodòxies (pensaments rectes) molt estesos”. Eixe dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Pere Ramon Nadal plasmà “Les meves àvies tenien un gran caràcter. Les dues es van quedar vídues molt joves i no estaven per romanços. Això no vol dir que el seu pensament no fos recte, propi de l’època.

Les dues van tenir quatre fills i, exceptuant la carnisseria de la guerra, van orientar els seus fills i, especialment, les seues filles, fins el moment de formar les seves famílies. De vuit,  dos es quedaren pel camí.

El camí és llarg, però, cada vegada, en som més”.

 En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 d’octubre del 2021, Francoise Ramon em comentà: “Sa meva mare, nascuda en 1901, estava educada de manera bastant severa perquè, deia, eren dones i, en aquesta època, només sabien lletar es fills de la casa”. Per intuïció, li preguntí “¿Eren de família benestant?” i em respongué “Puix sí. Ses nines estaven educades amb molta obediència i, sobretot, saber lo més important: brodar i ser ‘carinyoses’ i dolces. Lo demés, ja se’n cuidaven els pares per poder-les casar lo millor possible”, detalls que no veiem en moltes famílies rurals. Un comentari també negatiu, però en el grup “Paraules ebrenques”, fou “Doncs no” (Maria Rigot Auli).

En el grup “Dialectes”, el 29 d’octubre del 2021 ens comentaren “La meva iaia deia ‘Crec en  Déu, però no en els capellans’. En canvi, la mare se’ls creia en tot” (Maria Montserrat Morera Perramon), “La meva padrina, nascuda al 1917, crec que deia ‘L’Església és un sementer / petit que dóna bon compte: / mentres hi hagi gent ‘tonta’, / els capellans viuran bé’” (Paula Burguera Garí). Igualment, Maria Pladesala Terricabras comentà a Maria Montserrat Morera Perramon: “Les vostres mares varen créixer en la dictadura: més moral i més religió i repressió… A les nostres àvies, ja els va agafar grans”. Quant a la frase relativa a l’edat (que ja eren grans), ma mare, algunes vegades, m’ha fet comentaris en eixa línia.

El 25 de febrer del 2022 torní a plasmar en Facebook un post vinculat amb el tema de la consciència personal que fa esment Thomas S. Harrington, i , en el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens comentaren “La meva padrina va néixer al 1928. En un primer moment, sembla molt més encaminada a l’obediència ortodoxa, perquè és molt religiosa. Però, si parles més profundament, el seu discurs moral té molt més de consciència personal. La seva mare, que va morir quan jo era adolescent, es movia per la consciència personal sempre i, en tot moment, de forma molt més evident” (Marina Garcias Salvà). Un poc després d’haver arreplegat el comentari de Marina Garcias Salvà, el llisquí a ma mare i ella, per telèfon, em respongué: “Les meues àvies, les dos, eren molt retreballadores. Estaven en un món rural, però, a relació, jo crec que eren més tancats els fills que elles, perquè [elles] no tenien temps per a estar tancades.

(…) En ma casa, mon pare llegia, sentia la ràdio…, més obert a coses que no foren només el treball, la casa i els fills, etc. Es parlava de tot i tots en el mateix terreny”, tot i que, com també em digué, son pare (el meu avi matern), si bé era recte, també era obert. I, en aquest sentit, ma mare acceptava que pogués actuar d’una manera lliberal. També en plasmaren “La meva mare, obediència ortodoxa total” (Antònia Calvet).

El 25 de febrer del 2022, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Mercè Ramionet ens comentà “La meva àvia (nascuda al 1900) era una dona amb molt criteri i sentit crític sobre el món que li va tocar viure.

No era religiosa, però crec que tenia uns valors humanistes cara als altres.

Quan estava trista perquè havia perdut el marit (60 anys), jo era petita i li deia ‘Àvia, ell és al cel i ens està veient. Un dia ens trobarem…’.

Ella em contestava ‘Ui, no sé…, pobrets, els que han marxat: mai més han tornat’.

Quan jo era joveneta, li podia explicar moltes coses i sempre m’entenia”, a qui comentí que, com m’havia plasmat ma mare, les seues àvies eren més obertes que els fills.

Adduirem, en relació amb aquest tema, que, el mateix dia, en el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, Lluis Tomas Roig ens escrigué “Pel que jo sé i he viscut, en una família catalana de classe mitjana, fins als anys 70 del segle passat, el marit hi portava els diners, i la muller (la mestressa de la casa) hi aportava tota l’administració domèstica i bona part de l’educació dels fills. Ben diferent era en la societat canària, on, fins fa ben poc, el paper de la dona era de submissió absoluta i total i quedava definida per aquesta sentència: ‘Donde hay patrón, no manda marinero’”. Com veiem, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, hi havia repartiment de papers i, a més, la dona tenia la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegirem que, el 26 de febrer del 2022 i posteriorment, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”,  Montserrat Samarra Gibert plasmà “La mare va néixer al 1925. Una família amb quatre filles. Sense masclisme. I els besavis, tampoc. Tothom amb seny i criteri propi, respecte i educació. Igualtat en tots els sentits. Molt avançats en el temps”, a qui demaní “¿I sa mare, o bé la seua àvia?”, em respongué “Totes dues!”.

“La meva padrina tenia una botiga de queviures” (Maria Antonia Ibáñez Picó), dones emprenedores i molt obertes

General, , ,

 

En línia amb unes paraules que plasma Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, quan parla sobre el comerç, el 28 d’octubre del 2021 demaní en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien comerciar, emprendre o, per exemple, vendre part de la collita (per a fer dinerets), o preferien veure qui pot més? En eixe sentit, ¿vos educaren més per a actuar oberts o per a guanyar amb estil militar o al preu que calgués? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 28 d’octubre del 2021, ens comentaren “La meva padrina tenia una botiga de queviures. El padrí tenia un treball diferenciat” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Mumare, nascuda l’any 1926, tenia un taller de brodats i confecció. Ses dues padrines només feien feina a ca seva i, una, també a fora vila” (Jaume Capó), “No preferien: tenien de vendre part de la collita, animals, ous, llet… per poder comprar coses que, a casa, no n’hi havia” (Montserrat Pujol Peregort).

En el grup “Dialectes”, el 28 d’octubre del 2021, Roser Queraltó Duch em comentà “No entenc la pregunta” i, tot seguit, li escriguí que, “En la cultura vinculada amb la llengua catalana, hi ha hagut molta tradició per al comerç, com es plasma, per exemple, en el Consolat del Mar i en altres edificis de moments d’expansió per la mar Mediterrània, però en què, si bé s’incorporaven territoris a la Corona Catalanoaragonesa, això no comportà intents de fer desaparèixer les llengües que es parlaven.

En el 2013, eixí una notícia en la premsa que deia que, on més emancipació juvenil hi havia en Espanya, era en Aragó, Catalunya i País Valencià, com a mínim, justament tres territoris vinculats amb una corona de tradició federal.

En les cultures matriarcals, es promou l’esperit comunitari i s’afavoreix una participació alta”.

El 24 de febrer del 2022 fiu una pregunta molt semblant, sobretot, en la primera part de què hem llegit abans (sobre si les seues àvies, o bé les seues mares, preferien promoure el comerç, emprendre), com reflecteixen les paraules de Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, publicat en el 2018. En el meu mur, el mateix dia, Montserrat Cortadella em comentà “A casa, la iaia va aportar com va poder. La mama és nascuda al 1926, però també va ajudar i molt”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 de febrer del 2022, Glòria Reverter ens plasmà “La meva àvia anava al mercat a vendre conills i gallines. El guany l’emprava per a comprar, en el mateix mercat, els estris que li fessin falta per a la casa: olles, paelles, fils, etc..” i Montserrat Mas Solé adduí “A casa meva, tenia molt clar que, primer, treballar. Teníem un comerç més de dotze hores. Jo era petita, també ajudava. Sempre recordaré els temps difícils i una altra manera de viure i sempre respectant les opcions dels grans”.

En el grup “Dialectes”, el 24 de febrer del 2022, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “La meva sogra (1914) venia verdura a la plaça i guardava els diners per portar la casa”.

Igualment, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia, Salvador Soler Pons comentà “No a la guerra”.

Al capdavall, afegirem que, el 24 de febrer del 2022, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), un home que viu molt en línia amb el matriarcalisme i que, quan començà la guerra (1936-1939), ja tenia més de sis anys i mig, escrigué en el seu mur unes paraules referents a les guerres:

“NO A LA GUERRA!

 

(…) No hi ha cap guerra que valgui el sacrifici d’una persona; ni cap persona que valgui el sacrifici d’una guerra.

Dissortadament, no tothom pensa així. No fa gaire en un canvi d’impressions amb una senyora (!?), amb la qual no estàvem gens d’acord, la dita senyora em va etzibar: VIVAN LAS GUERRAS (així, amb majúscules i tal com raja). El que em va saber més greu és que una persona que tinc per molt entenimentada i culta, va compartir la seva exclamació!

 

NO A LA GUERRA!!!!”.

 

Un poc després que llisquí el post de Ricard Jové Hortoneda, li comentí “Els qui heu conegut una guerra sou sensibles en aquest tema i el teniu com un component més de la vostra vida. Ho copse fàcilment”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a mínim, una de les àvies de ma mare feia comerç com també ho farien, anys a venir, els meus avis materns i, com ara, molts familiars per la rama de mon pare, per exemple, de forners.

“A cal rei!”, la dona comanda ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Na Francineta”, en què tres germanes fadrines, Na Beatriu, Na Florentina i Na Francineta, després de fer el rei unes dictes (p. 7), perquè ell encara era fadrí, i per a que, després de tres balls, ell “pogués triar sa més garrida i que més li agradàs” (p. 7), aspiren a casar-se amb el rei. I, tot i que Na Francineta era la més garrida de totes tres i que les germanes li havien impedit que assistís al primer ball (p. 7), ella troba una rajola verda que no era com les altres i que, per mitjà d’una escaleta, li permet accedir a “una cambra grandiosa” (p 8) i trobar-hi “una senyora d’edat, però ben garrida” (p. 8), qui li comenta que havia menester una escudella d’or (p. 8).

Aquesta senyora, com que veu que Na Francineta és molt servicial, li dona una noueta (p. 8) a què podrà recórrer quan li caldrà. I, un poc després, la jove figura ja endiumenjada amb un vestit de color vermell (en paraules de ma mare, de l’11 de febrer del 2022, “Regnat, la força”) i, a banda, Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona: ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10).

En dos passatges molt semblants, la jove també actua amb l’escudelleta, serveix la senyora i, al capdavall, se’n va a cal rei, on es celebraven uns balls. I, així, dues vegades més, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Francineta (per exemple, a través del servici que li fan els sis criats).

En un quart passatge, “com Na Francineta hagué escurat, guaita per sa finestreta que becava dins es jardí del rei i m’hi afina la reina vella, que, tot d’una, li diu:

-Francineta, què vols una tarongeta? Sí que en vols una! Vet-la ací!

I zas!, li tira una tarongeta. Na Francineta l’engospa; (…) se’n guarda una i tira s’altra mitja a sa cara de la reina vella.

(…) no li ferí en es front aqueixa vegada” (p. 17), sinó que la reina vella diu a Na Francineta:

“-Tu seràs sa venturosa!” (p. 17).

El rei, l’endemà, fa unes dictes: “el rei se n’aniria de casa en casa, a on hi hagués al·lotes fadrines, amb mitja taronja, i sa que tengués mitja que s’avengés amb aquella, seria sa preferida per casar-se amb el rei” (p. 18).

Un poc després, llegim que el monarca se’n va a ca Na Francineta, on el reben les germanes de la jove i, quan ell els demana si no hi ha cap al·lota més allí i li diuen que n’hi ha una en la cuina, Na Francineta, i el rei prova a veure si la seua mitja taronja coincideix amb el tros que pogués tenir la jove, ell li comenta:

“-Tu ets sa que jo cerc (…). Tu ets aquella al·lota amb qui jo he ballat es tres vespres des ball” (p. 18).

I, quan Na Francineta diu al rei que li agradaria baixar per una escaleta, el rei, per si de cas torna a anar-se’n, decideix acompanyar-la. Aleshores, la jove, que volia donar les gràcies a la senyora velleta, es troba que aquella senyora “era la reina vella en persona, que s’aixeca i dóna un abraç i un sens fi de besades a Na Francineta dient-li:

-Tu seràs sa meua nora, perquè em cregueres de tot lo que et vaig dir. Allò eren ses proves que jo et volia fer per veure si mereixies casar-te amb el meu fill.

De sa cambra aquella, pujaren a una gran sala de cal rei, a on hi havia tota la cort i tots es preparatius per casar-se, i es feu s’esclafit” (p. 19) i el rei i Na Francineta es casaren (p. 19). Per tant, la dona és qui marca les directrius, ella està ben tractada (per exemple, pels criats) i, a més, és qui té la darrera paraula (tant Na Francineta respecte al rei, com la senyora vella respecte a Na Francineta, per mitjà de la seua aprovació final).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Festa de les Verges”, festa matriarcal en què la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , , , ,

 

El 22 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Antonia Nicolau Adrover escrigué una glosa que diu així:

“Festa de les Verges

 

Un home, amb anar pel món,

ha de tenir bona testa,

quantes n’hi ha que fan festa

per les Verges… i no ho són.

 

Fadrineta, te diré

que venc a cercar consol

i, si em mostres es bunyol,

avui el t’ensucraré.

 

Digau a sa vostra fia[1]

que surti an es portalet

i que tregui es bunyolet

que vaig tastar l’altre dia”.

 

En relació amb aquesta glosa, s’escrigueren alguns comentaris, com ara, “Preciosa glosa en homenatge an es bunyols, Antònia” (Norat Puerto Nadal), “Això sí que eren festes entranyables!!

Gràcies, bunyoleres!!” (Catalina Rossello), “Més directe, no ho pot ser.

M’ha fet gràcia” (Rosa Garcia Clotet), “Una cançó ben guapa!!!

No l’havia sentit mai” (Esperanza Fiol Capo).

Afegirem que, quan comentí a Antonia Nicolau Adrover que feia un treball sobre el matriarcalisme i que “Sé que ‘bunyol’ està associat a la dona. I la meua pregunta és si ‘bunyol’ té a veure amb la dona (en lo eròtic o bé en lo sexual)”, em respongué “Idò, jo, Lluís, això de bunyol, ho relacion a ses dones. Com… poma, maduixa, castanyeta, nespla, etc., etc.”.

Igualment, el 20 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Josep Valls i Ribas escrigué que la festa de les Verges és una de les tradicions de Mallorca, la qual, com hem pogut veure, ens pot recordar festes o actes que em comentà ma mare, en què uns jóvens van a cantar a fadrines, amb la intenció de guanyar-se l’aprovació de les jóvens. Així, Josep Valls i Ribas comenta que, “Actualment, a Mallorca, la Revetlla de les Verges és una de les festes més antigues de l’illa. Se celebra la nit del 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula. Els fadrins solen anar a cantar, en grup, serenates a la porta de les seves enamorades. A més de cantar cançons populars (com el famós ‘Clavelitos’) també entonen, amb un clavell a la mà, temes d’un cert component eròtic i picaresc. Aleshores, les al·lotes afalagades, com a mostra d’agraïment, conviden els seus pretendents a entrar dins ca seva per menjar bunyols i beure moscatell”. I, d’aquesta manera, veiem plasmat que, com ara, la dona és qui té la darrera paraula, així com, en moltes rondalles mallorquines, es reflecteix aquest tret matriarcal.

En línia amb les paraules de Josep Valls i Ribas, el 14 d’octubre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Paul Raphaelson, posà un post en què, a més d’una foto, escrigué que “És tradició que els homes es declarin cantant gloses a les dones que estimen, i, aquestes, a canvi, els hi fan uns dolços que es diuen ‘bunyols de vent’”. Igualment, en u dels comentaris al seu escrit, Antoni Duro plasma que “es ‘quintos’ o grups de sonadors, anaven a un parell de cases, no a ca una només”.

Adduirem que el 21 d’octubre del 2021, Maria Teresa Estarellas Roca, una dona molt oberta, em posà en el meu mur el post d’Antonia Nicolau Adrover, junt amb un comentari seu: “Una cançoneta picant”, és a dir, eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Filla.

“Al ball, comandava ella” (Miquel Vila Barceló), la dona té la darrera paraula

General, , , , , ,

 

El 21 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post que deia “En paraules de Maria Antonia Ibáñez Picó, del 20 d’octubre del 2021, ‘En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; l’home l’ha de seguir’. ¿Què opineu? ¿Sabeu més balls i danses on també es done això? ¿I en altres actes del dia rere dia, de persones nascudes abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 21 d’octubre del 2021, les respostes foren “Sí, tens raó, som balladora” (Maria Teresa Estarellas Roca), “El ball de l’espolsada. Corro de ball” (Carme Matas Martínez). En relació amb el ball de l’espolsada, Capità Melabufa comentà a Carme Matas Martínez “Res a veure amb la música de danses de Premià. Rep el nom d’Espolsada per aquest moviment de peus amb el qual s’aixeca la sorra de la plaça”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 21 d’octubre del 2021 i posteriorment em comentaren “A sa Bullanguera, és on comanda sa dona (ball de bot). També al ball dels cossiers, comanda ella” (Margalida Cardell Siquier) i “A jotes, mateixes, boleros i fandangos, comanda sa dona (a Mallorca)” (Pere Mas).

En el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, el mateix dia, Pep Alemany em comentà “A Eivissa, també: sa madona du es maneig”. I el 22 d’octubre del 2021 li preguntí “¿Saps balls d’Eivissa en què la madona porte el maneig?”. Ell m’escrigué l’enllaç https://youtu.be/wach?v=zPtU_UKBDBo, “La Llarga, Grupo Folklòric Sant Josep de sa Talaia”, en què veiem que, després d’agenollar-se l’home a la dona, ella comença a acostar-se més al ballador, el qual, al capdavall, es torna a agenollar davant d’ella, i la dona li ho aprova. El mateix dia comentí a Pep Alemany: “Interessant, el vídeo: no per ballar més ell a la madona, ella, per exemple, li agafa la mà. I, finalment, ell s’agenolla davant la dona”. 

També hem trobat informació interessant en el llibre “La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60. Terres de l’Ebre”, de Ma. Teresa Castelló Bou, quan escriu que “Era tradició que les noies estrenessin els abrics per la Puríssima[1] amb l’entrada de les primeres freds i per les festes majors, els vestits i les sabates. Els dies de festa, les noies joves procuraven captar les mirades dels nois, atès que durant aquestes dates assenyalades es ballaven jotes i dansades i era el moment idoni per a començar a cercar parella. Josep Alenyà, en el seu llibre Etnologia de la Terra Alta, descriu (…) el desig de les noies de captar l’atenció dels nois” (p. 53). A més, addueix que “Aquestes eren ocasions d’encontre entre nois i noies, sempre sota l’atenta mirada de la mare o del pare, que normalment acompanyava la filla als balls o a altres esdeveniments lúdics” (p. 53). Així, una de les dones que prengué part en el llibre comenta que “Anàvem al ball lo diumenge. Allí se concentrava tot lo poble, nois i noies. Les mares anaven a acompanyar les filles i també ho passaven bé” (p. 53). Una altra dona afig que “Hi havia dos dies de foguera al poble per la festa. Tots los vestits de ball los estrenàvem a la plaça. Vestits de ball preciosos!” (p. 54).

Comentarem que el 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miquel Matas, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera Perramon (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador; és a dir, al ball, comandava ella”.  Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”. 

Finalment, adduirem que hem trobat entrades interessants relacionades amb balls i danses matriarcals, sobretot, vinculats amb  les Illes Balears, on podem percebre que la cultura matriarcal està molt arrelada.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] 8 de desembre.

“Idò, tu pastaràs”, la dona porta el timó i té la darrera paraula

General, , ,

 

En la rondalla mallorquina “Una qui no vol pastar”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, a banda de ser molt semblant a una de la comarca de l’Horta de València i que recollí Cristòfor Martí i Adell [1], “Conflicte de novençans”, veiem un tret diferent i, a banda, vinculat amb el matriarcalisme i amb comentaris que hem rebut sobre qui porta la batuta en la casa: la dona guanya la mà, com, fins i tot, veiérem, la vespra[2] d’escriure aquestes línies, en una cançó que, primerament, podria semblar matxista[3]… fins que passem a la segona i a la tercera estrofa. Així, en aquesta rondalla valenciana, la dona (i senyora ama), tot i que els lladres han entrat en casa d’ambdós i fan l’agost, al capdavall del relat, respon sense embuts:

“La dona, però, que es veu davant el marit amb traça de màrtir resignat, pelat com un meló i aquell pastís monumental de farinetes damunt del cap, esclata: ‘Hala, Bernat, pelat i de farinetes cofat!’. Com si se li disparara de colp un moll al cul, Bernat salta de la cadira, estén el braç com diuen que ho féu Colom el dia que descobrí Amèrica i crida: ‘Doncs tanca tu la porta tu que primer has parlat’” (p. 28).

En canvi, en la rondalla mallorquina “Una qui no volia pastar”, el marit, qui considera que la dona serà molt xarradora i parlarà primer, li proposa que paste “es primer que diga paraula” (p. 108). I passen les hores i, àdhuc, entra el batle i, quan ja són en el cementeri, u dels portadors, diu:

“-Què, els enterram plegats?

-Ben pensat! (…): plegats en vida, plegats en mort.

Els duien a la gaveta i, un, diu:

-Qui posam primer?

-S’home, que és més feixuc -respon es fosser.

Aquí, ell[4], veient que anava de ver, no pogué aguantar pus i diu tot rabent:

-A poc a poc! No vull, jo, estar davall!

-Idò, tu pastaràs -digué sa dona, tota remolesta i aixecant-se de dins sa caixa.

Fosser i portadors fugiren com cent mil diantres i es dos carronyes se n’anaren a ca seua i ell hagué de pastar” (p. 110).

De nou, veiem que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, en aquest cas, mitjançant una rondalla plasmada, a tot estirar, en 1932[5] (a diferència de la valenciana, molt més pròxima en el temps, dels anys huitanta del segle XX), passa un fet, igualment, habitual en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcal): l’home “és el burro de càrrega”[6]. Adduirem que són moltes les proves, els fets i els comentaris que ho confirmen i… que reflecteixen aquesta realitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el llibre “Els contes de l’Horta”, publicat per L’Eixam Editors en el 2016.

[2] El 19 de febrer del 2022.

[3] La dona, als quatre dies de casar-se, deixa el marit perquè no li ha acabat de convéncer. La publicàrem el 19 de febrer del 2022 en el meu mur.

[4] El marit.

[5] Any en què morí Antoni Ma. Alcover.

[6] En paraules d’un amic, qui m’ho comentà el 12 de maig del 2021.

“Amollau-los, tots tres”, persones que uneixen de cor i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla, en aquest cas, mallorquina, en què es plasma l’educació matriarcal i que tracta el tema de la bonhomia, és “Amics de barret i amics vers”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII. Així, veiem que, “Això era un home que, si volia un quern d’onces, en tenia quatre; manejava es diners a palades i només tenia un fill, que nomia Andreu.

Com aqueix fill mai anava butxaques buides, no ho vulgueu saber si molts li feien de l’amic” (p. 81).

Per això, un dia, el pare ho comenta amb el fill, N’Andreu: que podia ser motiu d’abús, per la seua bonhomia i que seria interessant que posàs a prova més d’u d’eixos amics “de bon de veres” (p. 81). I N’Andreu així ho fa, tot i que, primerament, no ho veia com el pare. El pare li proposa matar un porc, ficar-lo en un sac i que N’Andreu se’n vaja a casa d’uns amics (pp. 81-82). En casa del primer, l’amic comenta que son pare no permetria deixar-hi un mort (qui creuen que és un home), fet que ens pot recordar allò de carregar el mort d’altri…

En acabant, el pare li comenta d’anar a visitar amics d’ell i que copse detalls (p. 87)… però que N’Andreu, novament, s’hi emporte el sac. I, en aquests casos, són tan col·laboradors, que, al capdavall, N’Andreu diu què hi ha dins el sac (p. 87):

“-Es amics, Andreu, són per quan s’han mester -diu aquell home-. Basta que ton pare t’envii i em deman això per jo accedir-vos-ho. I lo millor és sortir-ne ara mateix…” (p. 87). Llavors, N’Andreu capta “sa finor d’aquell home envers son pare i d’ell” (p. 87): “Ara he tocat amb ses mans (…) que vós sou un amic ver, de bon de veres, de mon pare i meu” (p. 88).

Un poc després, N’Andreu torna a sa casa i son pare li conta una anècdota en què, a banda que és una al·lota qui (per demanda del seu nuvi) acceptarà un altre nuvi (un favor d’amic a amic) i ella és qui el tria i ho aprova, apareixen tres hòmens i un rei i, és ací, on més es reflecteix el tema de l’educació matriarcal.

Així, hi ha un home innocent però a qui, un altre (qui n’era molt amic), quan estan a punt de posar-lo en la forca, diu que no és culpable dels fets que li carreguen:

“-Amic meu! I a on et veig? Com pots tu haver feta aquesta mort? No pot esser que l’hages feta!

-Jo t’ho assegur de que no l’he feta! Ho puc jurar damunt un Sant Crist! -va dir plorant aquell pobre ciutadà.

I què fa mon pare? Es presenta as jutge, que era allà mateix, i ja li diu:

-Senyor jutge: aquest home és innocent! Aquest home n’és ben net, d’aqueixa mort! Jo en responc!” (p. 93). I aquest segon home el defendrà i, a més, acceptarà que el sacrifiquen en lloc de l’amic.

Ara bé, quan eren a punt de penjar el segon dels hòmens, un home diu:

“-Senyor jutge! No és cap d’aqueixos dos que va fer aquella mort, la vaig fer jo!” (p. 94).

Aleshores, el jutge, davant d’aquella situació en què el primer diu que no ha fet mal, en què el segon donaria la vida pel primer i en què el tercer comenta que cap dels altres dos hòmens és culpable sinó ell, considera millor anar a tractar-ho amb el rei. I el rei, que ací podem veure’l, àdhuc, com el cap de la família, com el mestre, com el cap de colla i, per descomptat, reflectint u dels papers que fan moltíssimes dones (en aquest cas, vinculat amb l’educació) i amb les relacions, “va tirar aquesta sentència:

-Amollau-los, tots tres: es ciutadà[1]i es qui respon per ell, perquè es veu que són innocents i per s’amistat fina que s’han demostrada; i, s’altre, es qui va fer sa mort, pes bon cor que ha tengut de no deixar penjar dos innocents, però que vaja alerta a tornar a treure cap peu des solc, perquè li costarà es cap i es coll.

I així ho feren: els amollaren, tots tres, i mon pare mena aquí amb es seu amic ciutadà i li diu:

-Aquí és ca teua i menja i beu com un sí senyor, i no tenguis cap maldecap: mentres jo tenga un bocí de pa, n’hi haurà mig per a tu.

Aquell homenet ja no anà de casar-se i va viure aquí amb mon pare i mu mare, com si fossen estats germans” (p. 96).

I això fa que, finalment, N’Andreu comente a son pare:

“-Si que teniu raó (…). Ara veig que no és gens bo de trobar un amic que ho siga d’obres i no just de boca (…), sinó des qui, amb ses obres, em demostrin que ho són de cor” (p. 96).

Personalment, m’identifique amb l’actitud del rei, amb la del pare i amb la que, al capdavall, tria N’Andreu. Afegiré que és una de les rondalles que més m’ha entrat en el cap i en l’anima, perquè, per a mi, la sinceritat, l’honradesa i fer les coses amb bona intenció són tan menesters com l’aire pur, per a viure i per a poder confiar en tu mateix, en moltes persones i en el demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] De Ciutat, ara, oficialment, Palma, la ciutat més poblada de les Illes Balears.

“Sí que ho som, sa mateixa”, la dona salva l’home i el tria, molt oberta

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es fustet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, es plasma no sols la sexualitat matriarcal sinó, igualment, que la dona és qui marca les directrius a qui aspira a casar-se amb ella i, al capdavall, qui l’accepta ja que ella té la darrera paraula. Així, ens trobem que un comte que era un “molt gran senyor” (p. 52) tenia una filla, Na Catalineta, i, a banda, amistat amb un marqués, que, com ell, també era vidu. Na Catalineta, d’uns setze anys, qui estima el pare “com sa sal a l’olla” (p 52) i que es garrida i galanxona, no vol casar-se amb el marqués, el qual ja n’havia fet els quaranta (p. 53).

Per això, Na Catalineta ho comenta a una mestra (p. 53), qui li fa de fada i que li recomana posar-ho difícil al marqués: que ell haja de dur a Na Catalineta uns vestits (en la rondalla en dirà tres, u rere l’altre) amb molts detalls, bé de la natura, bé del cel, bé de la vida. El marqués, per a tractar d’aconseguir-ho, fins i tot, fa un pacte amb el dimoni (p. 54).

Com a exemple de matriarcalisme, direm que, en un passatge de la narració, Na Catalina diu al marqués: “Jo no em casaré que no em dugueu un altre vestit de perles i diamants i amb totes ses plantes i arbres i animals de la terra pintats” (p. 57) i, un poc després, veiem que “Es marquès no va tenir altre remei que prendre es capbussot cap a cercar aquell altre vestit” (p. 57).

I, quan el marqués ja li ha portat els tres vestits, Na Catalineta ho comenta amb la mestra i, immediatament, totes dues se’n van a parlar amb una amiga de la mestra: una fada. I la fada els diu:

“-Sabeu què podem fer? Un fustet, una espècie de figura de dona de fusta, buida, amb uns balladors en es braços i a ses cames[1]. T’hi posarem dedins, Na Catalineta, amb sos tres vestits que es marquès t’ha duits i una capseta que et donaré jo i només l’hauràs d’obrir com estaràs apurada de tot de tot. Et durem dins es bosc (…). Ton pare, ni es marquès no sabran pus noves de tu i t’escapes de ses seues ungles” (p. 58). I Na Catalineta ho accepta i, al moment, se’n van cap al bosc, on viurà fins que un rei troba el fustet. I el rei s’emporta el fustet cap a on ell viu i, més d’una vegada, parla amb ell, àdhuc, quan ja ha fet unes dictes amb la intenció que ell, fadrí, es case amb una dona que complesca les condicions que ell ha triat.

I, en tres passatges posteriors, Na Catalineta se n’ix del fustet, se’n va cap a la cort, on el rei organitzava uns balls i on assistien dones jóvens. I, quan el rei ja ha començat a ballar i Na Catalineta considera que és un bon moment per a anar-hi, se n’ix del fustet, agafa la capseta i… a ballar. I, quan el rei tracta que agafen la jove, Na Catalineta recorre a una cadira que la trasllada amb molta habilitat i àgilment. El rei, després de cada ball, parla amb el fustet i li remarca trets de la jove amb qui ell ha ballat (ací, Na Catalineta) i que li agradaria casar-se amb ella (tot i que no en sap el nom). Comentarem que, aquesta rondalla em recordà quan, en juny del 2014, un diari econòmic en castellà, posà un titular que deia que començava el ball: en els moments bons, el rei celebra balls, però, quan se’n va Na Catalineta, ordena que es tanquen.

Na Catalineta, eixerida i intel·ligent, abans d’anar-se’n de cada ball, diu unes paraules al rei vinculades amb la terra i, un dia, el monarca lliga aquestes paraules i aplega a la conclusió que… el fustet devia estar relacionat amb aquella jove.

I el rei, ara sí, descobreix que la jove, Na Catalineta, ben mudada, cuina però ja fora del fustet i, per a poder-se casar amb ella, es fa el malalt. I, en aquest passatge, entra el fet que la dona salva l’home:

“El rei no feia signes de res.

A la fi, digué amb una veu com de l’altre món:

-Ni prendré brou, ni res, si no el me fa es fustet.

-Però, ¿qui ha vist mai -deia la reina i tots es nobles- un fustet fer brou?

-Es sia vist, no es sia vist -responia el rei-, no prendré res que no sia fet seu” (p 69). I així ho faran: per tant, ell té al fustet (Na Catalineta) com qui el salvarà. I, així, en dos passatges més, però, en el darrer, el rei “La se mirà bé i, ben cert i segur de que era sa mateixa que es tres vespres era fuita des ball, ja no esperà que acabàs de fer es brou i se’n tornàs dins es fustet, sinó que pega empenta amb tota sa força a sa porta des lligador, passa sa porta per ull i li diu més content que una Pasqua:

-Tu ets sa que vengueres es tres vespres as ball (…). Tu ets sa més guapa i sa més balladora de totes. Amb tu, m’he de casar.

-Amén! -digué ella, tota xalesta-. Ja ho hauríem d’esser! Sí que ho som, a sa mateixa” (p. 71).

I es casaren i, a més, Na Catalineta, condona son pare i, el pare, com que veu que no havia tractat bé la filla quan ell havia intentat que la jove es casàs amb el marqués, decideix anar-se’n a un monestir, malgrat que Na Catalineta no tenia cap rancúnia amb ell (p. 75).

Finalment, adduirem que aquesta rondalla es plasmà en 1897 i que qualsevol persona mínimament honrada veurà que reflecteix molts trets vinculats amb el matriarcalisme, fins i tot, el de la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] El fustet, molt prompte, em recordà la figura moderna de la nina unflable. Afegirem que Pere Riutort em comentà que Mn. Antoni Ma. Alcover, per motius de principis, no inclogué rondalles eròtiques…

“Veus-me’t aquí”, la dona, amb gosadia i molt oberta, salva l’home

General, ,

 

En la rondalla mallorquina “Sa cama-rogera”, que arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, apareixen molts trets relacionats amb el matriarcalisme, començant pel fet de “tirar junta” i, al capdavall, que la dona salva l’home. En aquest relat, en què un rei i una reina que no tenien cap infant, i el rei aplega a dir “Mal fos un drac, sols que en tenguéssem un!” (p. 35),… en naix u i… que “va esser un drac fet i condret” (p. 35). I, com en alguna rondalla semblant en què una dona desencantarà el malefici (ací, simbolitzat pel drac), el drac se’n reeixirà. Quan aquest fill ja tenia uns quinze anys (p. 35), una criada del rei, que anava cap a una font, sent una veu:

“-Escolta! Escolta!” (p. 35).

I el rei, molt obert i encoratjador, uns dies després i, més avant, li comenta que cal superar les proves, per exemple, quan li diu “Sa por no és res, si la volem veure. Tu lo que has de fer, davallar dins sa mina en punt de migdia. Si et tornen a dir ‘Escolta!’, tu no et regires i respons ‘Jo no escolt que no veja qui és qui parla’. Si tu volguesses fer això, per ventura, aclariríem qui és aquesta veu i t’assegur que no et queixaries de mi.

Aquella criada, es revest de coratge i, en punt de migdia, davalla dins sa mina” (p. 36). Veiem, per tant, un rei molt obert, comprensiu i que dona valença als súbdits, fet que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

El drac, quan la veurà, comentarà a la criada qui és ell (el fill del rei i de la reina) i com el podran alliberar: “Ja tenc s’edat i em vull casar. Digues-ho a mon pare i a ma mare i que, dins tres dies, m’han d’haver duita una al·lota que sia guapa i de sang reial, i ens casarem” (p. 37).

Ho assoliran quan una tercera dona es presentarà al drac i, entremig, trobem diferents passatges en què els nobles de la cort es reuneixen per a acordar una eixida, fet que, sense embuts, podem relacionar amb el pactisme, amb el parlamentarisme i amb el matriarcalisme. Com a exemple, llegim que el rei (màxim representant d’un Estat i qui aprova i desaprova i encarregat de les relacions internacionals i tot) “Crida es nobles de la cort, els diu lo que passa i els envia a tots els reis veïnats a veure si tenien cap filla o parenta, maldament fos de ben enfora, que es volgués casar” (p. 37) i, un poc després, veiem que “Tornen a tirar junta” (p. 37) i triaren una opció: parlar amb la bugadera del rei, qui tenia tres filles (p. 37).

I, encara que les dues filles més grans de la bugadera es presenten al drac, com que elles li manifesten que no són de família reial, el drac se’n desfà. Ara bé, la més jove, Na Tereseta, eixerida i amb reflexos, quan el drac, a les dotze, li demana qui és, li diu:

“-Tereseta, filla de rei -respon sa pitxorina.

-Venturosa de tu! -exclama ell- (…).Mira: per una flastomia de mon pare, jo estic encantat en forma de drac. Per casar-nos, m’han de desencantar primer i has d’esser tu, que m’has de desencantar.

-Digues, idò, què tenc de fer -diu Na Tereseta  tota resolta” (p. 43). Aleshores, el drac li indica com es podrà assolir l’objectiu, Na Tereseta ho farà, però, a ella, li manca coratge i, quan Na Tereseta se’n va a la cort i ho comenta, intenten que la jove es desentenga del drac. Però, llavors, ella pren alé, força i tria salvar el drac: “Ni em pentinaré, ni m’espalmaré, ni em miraré dins cap mirall, fins que no haja desencantat es fill del rei” (p. 44).

Ara bé, un dia, passa una cama-rogera (ací, una dona velleta, culta i intel·ligent) pel carrer i les criades ho comenten a Na Tereseta; i la jove, no sols es farà amiga de la velleta, sinó que reviscola i el rei atén una proposta de la cama-rogera. Així, es plasma allò de “L’home proposa i la dona disposa” i, a banda, que es fa lo que vol la dona.

Continuant amb la rondalla “Sa cama-rogera”, la jove Na Tereseta participa en un passatge en què apareixen ombres que la tracten com si fos la filla d’un rei i, al capdavall, la jove tria fer marxa junt amb la velleta en un cotxe,… i guanya espenta, es presenta al drac, qui li demana que es pogués mirar en els ulls de la jove i, “Na Tereseta, que havia vist tot d’una que allò era es fill del rei, no pogué estar pus; surt de davall sa taula i es planta davant ell, tota xalesta i galanxona (…):

-Na Tereseta, demanes? Na Tereseta voldries…? Veus-me’t aquí!

(…) tot va descomparéixer i es trobaren dins es camp de cama-roges Na Tereseta, na cama-rogera i es fill del rei desencantat” (pp. 50-51). Així, veiem un altre detall en línia amb el matriarcalisme: en el desenllaç final, dues dones i un home (per tant, majoritàriament, dones) es troben en un camp i, a banda, lo que és més important, cada una de les dones ha salvat una altra persona (la velleta, la jove; Na Tereseta, el drac, això és, el fill del rei i de la reina).

Es casen Na Tereseta i el fill del rei. I, per tant, la dona havia salvat l’home (ara, no sols home, sinó casat amb qui l’havia desencantat).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.