La dona, eixerida i amb espenta, és ben tractada i ben acollida

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a banda, n’és de les poquíssimes en què apareix la violència cap a la dona (malgrat que, des de mitjan relat, passa a estar ben tractada), és “Rondalla de Cirurí”, narrada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer, en 1883. “Una volta hi havia un vinyater que tenia una grossa família que habitava sempre a la vinya. Doncs, un fill sol d’una senyora anava a caçar als bells dies d’hivern, per esbargir-se, que es sentia poc bé” (p. 22). Aquest jove no sabia on allotjar-se i tria fer-ho en cal vinyater. I ho farà, on serà junt amb l’home i “tots els minyons i les minyones petites. Després, una que tenia quinze anys, era amagada per què era mal endreçada” (p. 22) i el xicot la fa eixir, amb la capa, per la força i, en acabant, son pare i sa mare també fan que isca, independentment del gust d’ella.

Tot seguit, canvia prou la rondalla. La filla, eixerida, fa el repartiment de la gallina que menjarien en la taula: “El cap, l’ha dat al pare, com cap de casa; i el cos, a la mare; i les ales, a ella; i els peus, al senyor que l’havia feta venir, com volent dir que es prengués la porta, que ells eren gent pobra i, amb senyors, no hi podia estar” (p. 22).

A més, l’endemà, el jove, sense compliments, diu al pare “que ell era vengut per demanar la filla” (p. 23). I, com que el xicot era fill de família rica, no sols la porta a sa casa i li dona tota classe de vestits, per a poder anar ella al poble i poder presumir, sinó que, igualment, “els vestits li són anats bé i, després, és anat el bisbe i han esposat i se l’ha portada a casa.

La mare del jove, després que l’ha vista, li ha consenyat[1] les claus i l’ha feta ama de casa[2]” (p. 23). A banda, fan una festa grossa i el jove instrueix la seua muller a tocar la guitarra (p. 23).

Ara bé, mentrestant, passa una barca plena de turcs que eren lladres de marina “i s’han pres tots els joves i marits i han deixat totes les dones” (p. 23).

Des d’aleshores, la fadrina, molt oberta (com la mare del jove), aconsegueix que la sogra li faça un bastiment amb un equipatge i “Ella s’és posada per capità, s’és vestida d’home” (p. 24) i aplega a Berberia, on la veu el fill del rei turc, qui creu que ella no és un home (p. 24). Com a prova, aquest príncep, fa que la xica trie unes armes d’home i “ella s’ha pres una pistoleta i un estilet” (p. 24), detall en línia amb rondalles en què apareix l’espasa rovellada.

El príncep turc, a més, proposa a son pare que ella es banye, ja que, així, n’eixirien de dubtes.

A més, la xica havia canviat el nom i s’havia posat el de Capità Cirurí i, immediatament, amb enginy, comenta a un home: “-Mira: jo he d’anar a banyar-me amb el fill del rei, i tu, amaga’t darrere d’un escull[3] i, quan veges que jo sóc per treure’m la camisa, crida ‘Capità Cirurí! Capità Cirurí! Ton pare mor i tu, aquí?’.

Així s’és fet” (p. 24) i, per tant, el vell segueix les directrius de la jove…, i ho fa tres vegades, “com tenia orde” (p. 24). La fadrina, amb raboseria, comenta al companyó (el fill del rei turc) que aquelles paraules eren una orde del cel (“i, així, s’és salvada de deixar-se veure si era dona o home”, p. 24) i que “se n’havia d’anar a trobar la família (…); i el fill del rei l’ha contentada i li ha dat tot lo que volia” (p. 24). Per consegüent, de nou, la dona està ben tractada.

Un poc després, la jove tria esclaus i altres presos, entre ells, el jove de la primera part de la rondalla. Llavors, s’acomiada del turc i, amb tota la gent, fa camí cap a on vivia la sogra. I tota la gent es regraciava amb la xicota, però “el jove d’aquesta cercava la muller (…) i es posava a plorar perquè volia a la muller.

Alhora, el Capità Cirurí ha demanat permís per a anar-se’n sol a una cambra i, després, és eixit vestit de dona (…), com era aquella joveneta campanyola” (p. 25).

Afegirem, àdhuc, un altre tret matriarcalista que copsem en llegir “Gran estima de tots, gran reconeixença, i la sogra li ha donat mil abraços i l’ha feta senyora de tot” (p. 25). Com podem captar, la jove, en distints passatges del relat, és ben acollida per la sogra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “lliurat”.

[2] “Mestressa”, amb el significat de “senyora ama” (molt estés entre valencians), de “madona” (molt popular en Mallorca).

[3] Una roca grossa.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

General, , , , , ,

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.

La dona, en l’Alguer, també està ben tractada

General, , , ,

“Rondalles alguereses”, recopilades per Pasqual Scanu.

En el llibre “Rondalles alguereses”, arreplegades per Pasqual Scanu i relacionades amb l’Alguer, una ciutat catalanoparlant que es troba en l’illa de Sardenya (Itàlia), publicades per Rafael Dalmau Editor en 1985, hi ha unes quaranta narracions “que foren presentades  -i premiades- als Jocs Florals de la Llengua Catalana desenvolupats a Ginebra (Suïssa), el 1972” (p. 8). Les plasmarem, amb retocs, amb la intenció de facilitar la lectura pel gran públic.

Començarem dient que la primera rondalla algueresa que figura en el llibre és “La rateta porigueta” (pp. 15-16), molt semblant a la versió  “La rateta que escombrava l’escaleta” i que té un missatge final en línia amb el matriarcalisme: en la nota 38 (p. 16), s’indica “És a dir: deixem les fantasies i toquem de peus a terra”.

Tot seguit, ens trobem amb una altra rondalla de l’Alguer, la qual fou recopilada per Pier Enea Guarnerio (Milà, 1854-1919), un estudiós que prengué part en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (en octubre de 1906): “Rondalla de Belindo, el monstre”. “Una volta hi eren marit i muller, i tenien tres filles, totes belles minyones. (…) La petita anava a collir flors i feia ramellets i els venia” (p. 18): filles belles, jardí, flors, etc., xiques que es dediquen, igualment, a la venda… són trets associats amb lo matriarcalista.

I, com que un dia que havia eixit a arreplegar-ne, se li fa fosc, entra en un palau (p. 18), “troba la porta oberta i veu aqueixa bella estança entapissada i ben moblada; entra a una altra porta i en veu una altra millor i millor moblada” (p. 18) i  passa a un altre lloc, on copsa dotze cambres ben moblades (p. 18) i, al capdavall, passa a una estança amb una taula ben parada i amb material de cuina (però fet amb argent): “Era ben bé una mesa principesca” (p. 18). Així, no sols capta una casa amb persones que tenen bon cap (els mobles) sinó, igualment, que en són moltes, i… ella accedeix a la millor de les estances. A banda, com en moltes rondalles, està ben tractada: com una princesa. 

“L’endemà se n’és alçada (…). Ha vist una finestra, l’obri (…) i veu aqueix bell jardí: ‘-Ai, quines belles flors! -ella, alhora, ha dit-, si pogués debaixar a collir-ne!’ (…).

Finalment, (…) ha trobat la porta. Alhora, és debaixada al jardí i s’ha fet un gran buquet[1]. Mentres se n’estava fent el buquet, veu aqueix gran monstre en terra tot encadenat” (p. 19). I ell, com que vol recuperar-se, li diu que, encara que la xica vullga anar-se’n a veure la família, ell li deixarà un anell amb què podrà veure els seus pares i els altres familiars (p. 19), malgrat que el monstre no la puga portar a ca la jove:

“Ella ha pres el diamant i ha vist el pare i la mare i les germanes plorant la mancància d’ella” (p. 19).

I, com en rondalles d’aquesta línia, “Ella, cada dia, (…) estava com una princesa. Matí i tarda mirava a lo que feia la família i se’n debaixava al jardí a raonar amb el monstre, que es deia Belindo” (p. 19), qui, més avant, li comenta“Jo et donaré un cavall que et portarà fins a casa tua; però, passat els tres dies, has de venir” (p. 19).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, s’indica que, en l’Alguer, vol dir “Ram de flors”.

Dones eixerides, amb espenta i ben tractades

General, , , , ,

 

Un altre relat del llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La porqueta i el llop”. Un dia, una porqueta “va decidir traure els seus fillets (…).

Anaven tots passejant cap al terme de Sant Antoni quan, de sobte, els va eixir el llop i (…) va dir a la porqueta:

-Quieta ací, que tinc molta fam!

-I a mi, què em contes? -va fer la porqueta” (p. 79).

Copsem, per tant, una dona eixerida (ací, la truja), la qual, “que coneixia de sobra la golafreria del llop, però també coneixia la seua beneiteria, no se la va pensar dues voltes i li contestà:

-No te’ls pots menjar, perquè no estan batejats i t’assentarien malament” (p. 80).

El llop, molt innocent, ho accepta i “tots dos convingueren d’acostar-se al pouet de Cotes i allà batejar els porcellets.

Una volta havien arribat al pou, la porqueta” (p. 80), atenent al fet que les seues potes eren més curtes i que era grossa, li diu “Aboca’t, tu, al pou, i veges si arribes a l’aigua” (p. 80).

Tot seguit, el llop (que segueix les directrius de la truja) “treia unes gotetes d’aigua del pou i les tirava damunt del cap del porquet” (p. 81) al mateix temps que la mare deia el nom dels fills, fins al darrer (p. 81).

Al moment, la porqueta, “adreçant-se al llop, que encara era allà abocat al pou, li pegà una bona espenta i afegí:

-I tu, cap al fons del pou, per haver volgut menjar-te els meus fills” (p. 82).

Així, com en moltes rondalles, la truja actua amb espenta, com moltes dones i com molts personatges femenins. Igualment, com veiem, el narrador es posa de part de la dona.

Finalment, afegirem que, com en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), quan, en la primera part, parla sobre les dones ancianes, es considera que, qualsevol dona ha d’estar ben tractada, fins i tot, la vella i la prostituta:

“Mateix que, a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

La muller, amb espenta, marca les directrius al marit i el salva

General, , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per mitjà del fet que la dona salva l’home i que es fa lo que ella vol, i que figura en el llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, és “El dimoni jovenet”. Un home sembrava blat i se li apareix un dimoni jovenet. El llaurador li afig que, quan el forment estiga bo, hi anirà i se l’emportarà. Aleshores, el jovenet li comenta que és un dimoniet i que se l’endurà. 

L’home tria proposar un acord al banyut i els dos ho accepten: el sembrador es quedarà la part de dalt. I, quan aplega la collita, el llaurador arreplega la part bona.

En una segona ocasió, el dimoni jovenet es presenta a l’home i, ara, el jovenet, li proposa quedar-se ell la mateixa banda. Llavors, el sembrador, que havia plantat naps, li diu:

“-Ací la tens! -contestà el llaurador, tot oferint-li les fulles dels naps, que eren l’única cosa que sobreeixia de terra” (p. 70).

Al moment, el dimoni trau les urpes a l’home i li comenta que no estava d’acord amb el tracte i que volia jugar-se els naps a arrapades.

Immediatament, el llaurador li respon:

“-Deixa’m, almenys, que vaja a dir adéu a la meua dona.

El dimoni convingué a deixar-lo anar a casa” (p. 71) i l’home ho comenta a la seua dona. La muller, eixerida i amb molta espenta, li diu:

“-Tranquil, que ara li la tornarem a pegar (…). I li va afegir: -Tu, amaga’t ben amagat a la cambra, que ell, quan es canse d’esperar a l’hort, vindrà a buscar-te ací; aleshores, jo ja me les idearé per fer-lo caure una altra vegada.

El marit va seguir el consell de la seua muller i se n’anà (…) cap a la cambra” (pp. 71-72).

Per tant, com en rondalles semblants, no sols l’home demana ajuda a la dona, sinó que, primerament, ella li ho accepta i fa una proposta al marit; a banda, la muller marca les directrius de l’home i, a més, ell les segueix.

Un poc després, la dona es pinta una ratlla roja, per a simular que l’home li ha marcat amb les ungles i, “passada una estona, es va presentar el banyut cavaller preguntant pel llaurador i la dona el va rebre” (p. 73) i li fa creure que li ho havia fet el seu marit i, igualment, li addueix que “se n’ha anat a cal ferrer a esmolar-se-les” (p. 73).

Finalment, el dimoni jovenet afig a la dona que, “Quan torne el seu marit, diga-li que, per mi, pot quedar-se tots els naps, les cols i les bledes, si vol, que jo no vull res més d’ell” (p. 74). De seguida, el dimoni feu camí i ja no tornà a molestar mai més per aquell poble (p. 74). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La dona, de bon cor i amb espenta, posa les condicions a l’home i ell ho accepta

General, , ,

 

Un altre llibre en què hem trobat rondalles interessants i, en aquest cas, valencianes, és “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, editat per Edicions Camacuc en 1996. Com podem llegir, “és un recull de contes tradicionals arreplegats a Pego i a Oliva. Aquestes dues poblacions, tot i pertànyer a comarques distintes (la Marina Alta i la Safor, respectivament), es troben molt a prop, tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista cultural. Totes dues comparteixen l’anomenada marjal de Pego i Oliva” (p. 5). Una de les rondalles que figuren en aquesta obra i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “L’aguileta”. Un matrimoni tenia set fills i, quan ja es fan grandets, els xicons trien fer via per a trobar faena. Aleshores, la mare diu que esperava una altra criatura (p. 27), accepta que els set se’n vagen… i la mare i els fills fan un pacte: “si, quan nasca la criatura, és una xiqueta, poseu una bandera blanca al capdamunt de la casa i nosaltres vindrem a veure-la. Però si és un xiquet, poseu una bandera roja i no hi tornarem” (p. 28). Per tant, la dona no és motiu de rebuig (els fills tornarien a la casa dels pares) i apareix el tema del pactisme.

En el paràgraf següent, copsem que els set germans “varen arribar a una gran muntanya on es van posar a treballar (…). Molt a prop, hi havia una cova (…) i s’hi posaren a viure” (p. 28). Novament, apareix la cova, associada a la dona i, al moment, veiem que “la mare (…) infantà una xiqueta preciosa” (p. 29), Marieta. Però, com que els pares posaren la bandera de color roig (que no era la correcta), els germans no feren camí cap a cals pares.

Un dia, la xiqueta, quan torna d’escola, veu una àguila, la qual baixà del cel, li agafà la cistella que ella portava i se’n tornà a anar volant (p. 29). Aleshores, Marieta “no s’ho va pensar i començà a córrer seguint el vol de l’àguila” (p. 30), i l’au, ja molt lluny de la casa, “deposità la cistella a la porta d’una cova” (p. 32). Aquesta cova, com en altres rondalles, era un lloc de bona qualitat, amb menjar i on vivien els seus germans (p. 30)… i, així, es reflecteix que la dona està ben tractada. A més, la xiqueta es fica en un amagatall, capta que els germans entren en la cova i que, en acabant, se’n van. Llavors, ella se n’ix de l’amagatall i deixa endreçada la cova (pp. 32-33).

Un poc després, el germà gran resta en casa i els altres se’n van a treballar, però ell s’adorm. El menut, com en rondalles semblants, es fa l’adormit i veu que la germana se n’eixia cap al bosc a collir flors i que tornava amb un ramellet. I, quan ell la descobreix, es fa una festa en casa i “li demanaren que es quedara amb ells fins que recolliren més diners per poder tornar tots a casa” (p. 37), detall que accepta Marieta. 

Igualment, els germans li parlen d’una bruixa, la qual farà que tots ells (llevat de Marieta) es convertesquen en bous. I, des d’aquest moment, es plasma molt més lo matriarcalista: “ella no va tenir més remei que ocupar-se totalment dels seus germans: a més d’ordenar i mantenir la cova, ara treia cada dia els set bous a pasturar” (p. 39) i, així, és ella qui porta la casa, com en molts relats i com en moltíssimes poblacions catalanoparlants. Des d’aleshores, Marieta, a tots els qui la veien, els deia que eren els seus germans com també ho fa amb el fill del rei, qui, un dia, mentres passejava, es troba amb Marieta (pp. 40- 41). El príncep, a més de la bellesa de la xiqueta, “pensà que allò que deia no podia ser mentida” (p. 42) i ell capta que la bruixa roïna hi té a veure “i va prometre a Marieta que, si es casava amb ell, els seus germans serien desencantats.

La xiqueta estava molt contenta perquè ella també estava enamorat del príncep i va convenir que s’hi casaria quan tingueren preparada, al palau, una bona quadra on pogueren viure els seus germans ben assistits” (p. 43). Per tant, és la dona qui posa les condicions a l’home i no al contrari. I, així, no sols es casaren (p. 44) sinó que, tot seguit, “el príncep va eixir a buscar la bruixa amb un exèrcit de soldats, savis i bruixots” (p. 44), la troben, la porten a palau, li demanen que faça la potinga per a que els set bous es convertesquen en els set xicons que eren, i… la bruixa ho fa.

Finalment, “Marieta i els seus germans, (…) se’n van anar a buscar els seus pares (…). I, a partir d’aquell dia, van viure tots junts al palau” (p. 44) i la bruixa restà ben vigilada per a que no tornàs a fer cap maldat (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, que la dona és qui té la darrera paraula i en què, per exemple, es fa lo que ella vol i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “La senyora Pepa”. Una àvia molt vella, Pepa Pujols, “De bon matí, (…) se’n va anar a caçar granotes per a fer olla” (p. 81). Com veiem, tot i que la dona tenia molts anys, era molt treballadora i activa, un detall que es pot copsar en moltes dones nascudes abans de 1920.

A mitjan camí, “passà Vicent (…). La senyora Pepa li digué que la portara fins a la sèquia, i el bon home la pujà als muscles.

El pobre Vicent no podia més, però aguantava perquè deien que la dona era una espècie de bruixa bona i ell volia que li aconseguira un desig” (p. 81) i, per tant, com en altres detalls relacionats amb el matriarcalisme, és l’home qui porta la càrrega, la faena més feixuga, com també ocorre, com ara, en la cultura colla.

A més, “En arribar a la sèquia, la senyora Pepa li digué què volia en canvi. Vicent li contestà que una fanecada del lloc més bo de la marjal” (pp. 81-82). Tot seguit, veiem que, “A la senyora Pepa no li agradà aquest desig i Vicent es va haver de conformar amb una cistella de granotes” (p. 82). De nou, la dona toca els peus en terra i, a banda, és qui tria què dona a l’home.

Una altra rondalla de la Ribera, en el mateix llibre i amb trets molt semblants és “La coca”. “Quan acabà la guerra, hi havia una família que encara vivien tots junts: (…), els iaios, els pares, els fills, l’oncle…

El pare va enviar els tres fills a cavar amb una aixada.

Cap a migdia, aparegué la iaia, amb una coca de categoria” (p. 89) i el major dels tres germans proposa que, “aquell dels tres que somnie en el lloc més llunyà, en el més llunyà d’ací, se la menjarà.

Així ho van fer (…) i, quan es despertaren, el major va dir:

-Jo he somniat que anava dalt dels núvols.

-Doncs jo he somniat que era a la Lluna -respongué el del mig.

Tots dos germans preguntaren al menut:
-I tu, en quin lloc has somniat?

-Jo, com he vist que anàveu tan lluny, he cregut que no tornaríeu mai més, i me l’he menjada” (pp. 89 i 91). Com podem veure, el més petit dels germans actua de manera realista (com també ho fa l’àvia, qui ha triat un detall, una coca, el qual podia agradar a tots els nets) i, novament, com en moltes rondalles, és el més eixerit de tots ells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal en les rondalles, amb la dona ben tractada

General, , ,

 

En relació amb la rondalla del capellà prenyat (la qual figura en la web “Canpop”, vinculada amb la Universitat d’Alacant), en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, n’hi ha una i semblant, “El rector malalt”, la qual diu així:

“Això era, una vegada, un rector que estava malalt. Un dia va anar al metge i aquest li va manar que es fera una anàlisi.

Al cap d’uns dies, se’n va anar a arreplegar-la i l’analista li va donar una anàlisi canviada.

El metge digué al rector que anava a tenir un fill. El sacerdot es va quedar tot afrontat i va dir:

-Ara parlaran tots de mi! Què puc fer?

El metge li respongué:

-Puge dalt d’una figuera i afarte’s de figues; després, es tira de dalt a baix i, així, perdrà la criatura.

El rector anà a buscar una figuera i, pel camí, en va trobar una ben alta.

Va pujar i començà a menjar-ne: una, dues, tres,… vint-i-tres…, i continuà sense parar. Mentre el rector feia el seu àpat, passà per allí baix una rabosa, que començà a empassar-se les figues seques i les pells que queien de dalt. Quan es féu ben fart, es tirà d’un bot. La rabosa, en sentir el soroll com un tro, començà a córrer.

El rector va pensar que era la cria que havia perdut i corregué darrere d’ella, dient-li:

‐Fill meu, així te’n vas sense conéixer el pare; torna a conéixer el pare, torna, torna!” (pp. 63 i 65).

Cal dir que aquesta rondalla, la qual, primerament, podria tenir la lectura d’identificar la rabosa amb qui el rector considera que és el seu fill, n’admet, si més no, unes quantes i de línia eròtica com també un missatge molt vinculat amb la cultura matriarcalista dels catalanoparlants i amb la història de l’Església en tot l’àmbit lingüístic, sobretot, des de mitjan segle XVI, arran del Concili de Trento (celebrat entre 1545 i 1563).

Així, 1) el metge també trau l’erotisme que es plasma (i prou) en aquest llibret i convida el rector a menjar figues (fruit associat a la dona), 2) el capellà té moltes relacions sexuals amb dones (se’n menja més de vint-i-tres), 3) una rabosa (que simbolitza la prostitució) passa per la figuera i arreplega les miques, així com, en la vida diària, les prostitutes han sigut u dels grups socials més marginats sexualment i socialment, 4) el rector, tot i que ja s’ha satisfet sexualment amb les dones (figues), també n’admet més: fins i tot, de pobres i arraconades (la rabosa).

A més, 5) el matriarcalisme, no sols es reflecteix en el fet que aquest tipus de rondalla tinga bona acollida a nivell popular i que semble com qui no diu res, sinó que, a banda, la dona està ben considerada (el rector troba una figuera “ben alta” ). Igualment, es plasma en el detall que la sexualitat està ben vista a nivell popular (i general), al meu coneixement, com es manifesta en el fet que abunden les figues (més de vint-i-tres) i de l’actitud del metge (qui, com moltes persones amb estudis universitaris, podria haver abraçat la cultura castellana, que no és el seu cas). I encara podríem fer-ne una altra lectura: 6) la ciència (el metge), en lo relatiu a la sexualitat i a l’erotisme, està més avançada que l’Església tradicional (el rector).

Afegirem que, així com el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, posa que la guineu (sinònim de la rabosa) és la prostituta, també comenta que “figuer”, a més de significar “Que li agraden molt les figues” (com és el cas del capellà de la rondalla), col·loquialment, vol dir “Conyarrí, que va darrere les dones”,… que és justament lo que fa el rector, quan salta de la figuera i veu la rabosa, és a dir, la prostituta.

Finalment, direm que, després de la lectura de moltes cançons eròtiques de Mallorca i de la resta de l’àmbit lingüístic i de rondalles, podem afirmar que, com que, des del Concili de Trento (1545-1563), els reis podien anomenar directament els  bisbes (i que, per exemple, en Catalunya i en el Regne de València, molts foren castellans i tractaren de castellanitzar la població, amb una visió molt distinta de la vida, de lo eròtic i de lo sexual), la figura del capellà, en temes associats a la sexualitat, no és, precisament, la que millor premsa hi té, com ocorre en aquesta rondalla. No obstant això, com ara, en l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” (de mitjan segle XIX), l’Església apareix al costat de la gran majoria de la població i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les mares, la conservació de lo matriarcal i la bonhomia

General, , , ,

 

Un altre escrit (en aquest cas, extens) que aporta informació molt sucosa sobre la dona en la família catalanoparlant i matriarcal és “Recordar els pares, 2” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/recordar-els-pares-2), de Jordi Badia Pujol, en el seu blog “El clot de les Ànimes”, entrada en què, com ara, exposa “Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX (…), Amalia Torres i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat ‘La mare. Escrits i dietaris’”.

Comentarem que, quant a la padrina, “en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere -que és com anomenaven la casa de la mare (i com diuen encara)- tenien i encara conserven un bon tros d’horta (…) sota la mateixa casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors”. El tema dels catalanoparlants i de l’horta (o bé del camp) i de la jardineria, no és anecdòtic: rondalles, refranys (Joan Badia Pujol ho plasma en un altre article), escrits de premsa (com ara, “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda), comentaris… van en la mateixa línia. En eixe sentit, en l’article, s’addueix que “recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí (…). Però ella era feliç… i jove’”.

En aquestes redaccions, també es plasma l’educació matriarcal: “Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau”.  El tret de la conservació podríem relacionar-lo amb unes paraules que em digué Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en una conversa telefònica, quan feu referència a catalanoparlants que se n’havien anat a Bòsnia i Herzegovina: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”.

Afegirem que l’àvia Amàlia també reflecteix detalls matriarcalistes: “Viure una vida serena (…) és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu (…), portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida”.

Un poc després, Jordi Badia addueix “Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot, de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre”.

A banda, en u d’eixos escrits, l’àvia Amàlia deia que, tant els seus fills com els seus nets, “Tots són bona canalla. (…) Diu la iaia, de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de la Família. No en falta cap (…)”.

I, més avant, llegim “I tots cabem en aquest món”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones valentes, arriscades, creatives i molt col·laboradores

General, , , , , , ,

 

Un altre escrit molt interessant i relatiu a la padrina (o àvia) en la família catalanoparlant és l’entrada “Centenari” (https://palk.cat/2017/01/04/centenari), la qual figura en “El Bloc de Kenneth Marsol”, en què tracta sobre el centenari d’una àvia a les darreries del 2016. Entre altres coses, diu que, “Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina, que, fa uns dies, va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts[1], perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge; podríem dir, sense equivocar-nos, que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació, doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència[2] que li permet la seva edat.

El 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots (…).

(…) Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada, de cap manera, a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents”.

El detall de la celebració del natalici, si de cas, quan fes els dos-cents anys, no sols reflecteix bon sentit de l’humor sinó, igualment, creativitat.

Adduirem que, en una segona entrada vinculada amb la mateixa àvia, “Primera Pasqua sense la Padrina” (https://palk.cat/2018/04/02/primera-pasqua-sense-la-padrina), apareixen molt trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, molt prompte, parla del “llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.

Va ser una dona de la seva època, que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones, i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia[3]”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Lo que sí que podem dir és que, en general, les dones nascudes abans de 1920 eren més fortes (físicament i de caràcter) que les filles i més que les dones del primer quart del segle XXI, com ho hem pogut veure durant la recerca. Igualment, quan els meus pares i jo comentàrem aquest escrit, el 28 d’agost del 2022, i diguí a ma mare (nascuda en 1943) la paraula “ferro” i més detalls en relació amb l’article de Ferran Sanz sobre la seua iaia Rosa, ma mare em confirmà que sí, que eren de ferro, fortes. Recordem que les meues besàvies maternes eren, sobretot, fortalesa i servici.

[2] Cal dir que, sense necessitat d’haver estat vinculades amb associacions o, com ara, a moviments socials o bé pels drets de la dona, moltes dones nates abans de 1920 són prou (o molt) arriscades, amb una bona sensibilitat, decidides a col·laborar amb els altres i molt obertes, molt.

[3] La disposició a col·laborar i, sobretot, el fer-ho, és molt comú entre persones nascudes abans de 1920 i, a més, la bonesa està molt ben vista en les rondalles en llengua catalana… i entre els catalanoparlants, a diferència de la raboseria.