Arxiu de la categoria: General

El naixement del nen, el del primer nét, la joia i l’empelt amb la vida

General, , , , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat, en aquest cas, vinculada amb el naixement, un tema molt present en les cultures matriarcalistes, és “Èdgar”[1], el  qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011” (p. 26), de Rosa Rovira Sancho. Diu així:

“L’amor és un camí que no s’acaba,

un riu que desemboca en el gran mar,

un fill és el miracle de la vida,

un somni ple de felicitat.

 

Ets, la joia de la casa,

ets, un infant novell,

amb galtes encisadores,

com el cant de l’ocell.

 

Arribes en moment de glòria,

de pau i serenitat,

tu seràs font d’alegria,

d’amor i de bondat”.

 

En una línia semblant, plasma el següent, “Benvingut, Eloi” (p. 27), en la mateixa obra, en què exposa

“Diada cofoia

alceu vostre front

l’Eloi és la joia

que arriba en eix món.

 

Que bell és el viure

quan l’Èdgar somriu,

alegre conviure,

xamós i joliu.

 

Gaudiu la dolcesa,

cerqueu il·lusions,

curulls de tendresa

d’aquests dos ninons”.

 

Una altra composició de la poetessa de Monistrol de Calders, en què captem lo maternal i trets matriarcals, és “Pel nostre primer nét” (p. 29), en el llibre “Poemes 2000/2011”, quan indica que

“Campanetes tot xiroies,

feu sentir la vostra veu,

nostres cors són plens de joies,

aclameu pertot arreu.

 

(…) Palpitant ple de dolcesa,

ha nascut l’Aleix novell,

(…) Oh albada riallera

contemplant el teu bressol!

 

Bell roser ha tret florida

d’un bonic jardí flairós;

tu seràs en nostra vida

l’angelet d’amor sedós.

 

Brollador de pau formosa,

benvingut en aqueix món”

 

 

i, en acabant, clou el poema amb dos versos: u, a la iaia; l’altre, a l’avi.

Com podem veure en aquestes tres composicions, Rosa Rovira Sancho empelta la naixença amb parts de la cara, u dels detalls que més se solen observar en els nounats juntament amb les mans. A més, trau la font, així com, en altres escrits, el brollador apareix en el curs alt del riu.

En la segona poesia, es plasma la joia, el somriure, la convivència entre el nadó i els altres, la dolcesa, les il·lusions, la tendror i el fet que el germanet, com podem imaginar, s’atansa al petit.

En els versos de la tercera obreta, es plasmen les campanes, amb el llenguatge de festa (xiroies), així com, per exemple, quan se celebra el dia de Pasqua o la Nit de Nadal, uns ullets que connecten (si més no, simbòlicament) amb una espitllera per on divisar la vida oberta al sol, o siga, la primavera que representa el primer nét.

I, com que l’autora és una amant de la jardineria i d’envoltar-se de la natura, enllaça la naixença amb el roser que floreix en ple verger i amb la figura suau de l’angelet.

Finalment, com a mostra de continuïtat i de delectança, dedica els quatre darrers versos a una àvia (la iaia) i a l’avi. Per consegüent, capim el nexe entre les tres generacions (entre elles) i amb el naixó, és a dir, amb la vida.

Agregarem que, el 22 de febrer del 2025, rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en què deia “Els naixements m’han dut sempre: primer, una gran frisança; després, un goig i una il·lusió immensa. Recordo el de les nostres filles, els de les nétes i el del nét…. Un somni. Moltes gràcies, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per acord amb l’escriptora, no hem posat el nom junt amb els cognoms del nen a qui va dedicat aquest poema, com tampoc, més avant, els dels diferents xiquets.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La cultura valenciana és matriarcalista”, article publicat en “El Periódico de Aquí” (no. 120, febrer/març 2025)

General

Bon dia,

En el jornal “El Periódico de Aquí” (no. 120 de l’edició de l’Horta Sud), ens han publicat l’article “La cultura valenciana és matriarcalista” (p. 3).

El meu agraïment a tots els qui heu considerat que valia la pena aportar a la recerca sobre el matriarcalisme i que heu fet possible que aquest estudi, ingent, pregó i, òbviament, creatiu, permeta tocar els peus en terra i que les generacions actuals (i les futures) puguen conéixer eixa part de l’etnologia, del folklore, de l’art i de la poesia (popular, festiva…) que està en la realitat.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

 

Vos comentaven sobre la fastuositat (l’aparatositat)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la fastuositat (l’aparatositat)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís

 

****

Quant a missatges, el 22 de febrer del 2025 i després ens posaren “Aquí sí que ja no et puc ajudar… No recordo res del tema,..ni em sona” (Josep Llop Vallverdú), “La meva mare sempre deia que no s’ha d’aparençar el que no ets.

També et vull comentar sobre el matriarcat. Jo el vaig viure a casa: el meu pare era el pilar de la casa, però la meva mare era la que manava.

Les dones hem volgut que es noti la nostra presència i crec que hem perdut molt. Abans, si l’home era treballador i bona persona, la dona era la reina de la casa. Que consti que jo sempre he defensat a la dona, però el feminisme d’ara no es el meu model” (Pilar Ortiz De Paz), “No gaire. Tenia molta feina la meva mare” (Àngels Sanas Corcoy), “No vaig conèixer l’àvia, però era de casa bona i luxosa. La mare era del 1926. La mare, amb títol universitari, era austera. Eren dones fortes i feministes d’abans, no això darrer. Molt estrictes en educació i moral. Així i tot, no veig això que dieu del matriarcat i més de l’article [‘La cultura valenciana és matriarcalista’, que ens publicaren en el jornal ‘El Periódico de Aquí’, no. 120, edició de l’Horta Sud, en febrer del 2025]. Serà que els homes també ho eren? 

Potser no hi havia patriarcat, sinó divisió de tasques.” (Lluís Maria Mandado), a qui podríem respondre que, en bona mesura, sí i que es copsa en moltes rondalles en llengua catalana anteriors a 1930; “Totes dues eren de família humil i els era desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “La iaia deia ‘És un poll reviscolat’. La mama deia ‘Ni cas: no recorda de quan anava amb espardenyes'” (Montserrat Cortadella), “Mira: la fastuositat no era el tarannà de casa. Jo sóc de casa de pagès. Havies de vestir-te, això sí, per a anar missa, per a anar ballar sardanes (perque jo competia) i el ball, un altre vestit. Pel demés, res més. Pràctics i prou” (Lydia Quera), “No recordo que fessin comentaris sobre el tema…” (Rosó Garcia Clotet), “Sí: en general, en termes pejoratius!” (Daniel Gros), “La senzillesa i la humilitat eren molt valorades; en canvi, la fastuositat era, fins i tot, motiu de befa. L’àvia comentava, àdhuc, amb admiració, ‘Goita!: aquesta dona, amb la de diners que té, i lo senzilla que és'” (Quima Estrada Duran) el “La meva àvia era molt senzilla, fins i tot es feia la roba ella, vestits, bruses, roba interior… cosia molt bé. Recordo que les mitges es portaven a sargir quan se’ls feia un forat” (Lui Sarrià).

Igualment, en el meu mur, el 22 de febrer del 2025 i després plasmaren “Res” (Maria del Pilar Juan Ferrer), “Sí. Et responc el mateix que la María del Pilar Juan Ferrer. No donaven importància a la fastuositat, o aparositat, a no ser que fos en cas de la natura, o en casos de fets grisos de les persones. Ma mare, nascuda el 1923, i les àvies (com vint i trenta anys abans aproximadament) anaven per la feina, que Déu n’hi do la que tenien!” (Ramona Ibarra), “No record cap xerrada amb elles, en què donassin importància a l’aparatositat dels succeïts habituals. El seu vocabulari era molt senzill, sense recercar motius o accions que alteradsin la seva simplicitat… Almenys, amb les paraules que em dirigien” (Pere Coll Aguiló), “No en parlaven, de la fastuositat. Prou feina tenien per a guanyar-se la vida i donar-nos-en tot el que elles no havien pogut tenir. Recordo que em compraven les sabates de pell per anar a beneir la palma, i unes palmes grans i precioses.

També  la padrina (l’àvia Lluïsa) em comprava el pastís de la mona, i me’n va comprar un que era una casa de xocolata… Ni ella, ni el padrí (l’avi Ton, pare de ma mare), ni cap d’elles, en van tenir tot el que em van donar. I compta: sé que em van estimar sempre; i jo, sempre dels sempres, eternament, les estimaré a elles…” (Ramona Ibarra).

Afegirem que ma mare, el 22 de febrer del 2025, per telèfon, ens digué que preferia les persones humils, els qui no es creuen més de lo que són, els qui no són flatosos (prepotents). Cal dir que sa mare (1910) era una dona senzilla en el vestir i plana. A banda, ens ha adduït “Si una persona o dona porta bé la casa, l’administra bé, ‘¿Per què li has de comptar els pèls al dimoni?’, que diuen”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura com a mare, el jardí i realisme

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Borrons de primavera” (p. 23), en què abunda el vocabulari vegetal:

“Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat.

 

Borró de primavera, en l’oreig del vent,

quan et besa la cara i et fa estar content,

floreix la ginesta i també l’ametller,

esdevé primavera per l’arbre fruiter.

 

Borró de primavera, és un sol ixent,

il·lumina energies del meu pensament,

a l’ocell refilaire dins l’amagatall

amb força li escalfa el vestit de plomall.

 

Borró de primavera, en el camp de blat,

que ondeja i verdeja fins que és espigat,

esclata la vida per a sota un cel blau,

animals dormilegues ja surten del cau.

 

Borró de primavera en el meu jardí,

els roserars esclaten amb flors de setí,

violers i geranis, romanen florits

de flors perfumades ja n’estan ben vestits.

 

Borró de primavera, curulla de flors,

de fines fragàncies i de bells colors,

ens reanima les forces del sentiment,

i referma defenses de l’ésser vivent.

 

Borró de primavera, albada d’amor,

formidable natura i magnífic tresor,

joliu floridesa, jovencell i amical

lluïssor de rosada i frescor matinal.

 

Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat”.

 

 

Com podem veure, aquest poema és un cant a la vida, al naixement, a les plantes, a les flors com també als arbres. A més, en uns versos, Rosa Rovira Sancho comenta què té ella en el seu jardí i, fins i tot, en el cas que fos simbòlic i que no n’hi hagués cap en la casa on ella viu, empiula amb la tradició matriarcalista catalana: la figura del rei o del membre de la corona que en té u on, més d’una vegada, se’n va i, en més d’un cas, en nexe amb el tema eròtic i amb la trobada amb qui, en acabant, es casarà.

Afegirem que el jardí també connecta amb la vulva i que el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 21 de febrer del 2025, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies, Lluís, pel teu comentari…

Sí: tenim jardí i gaudeixo molt de la natura que m’envolta”. Unes paraules molt sucoses.

A banda, trau el forment, una planta que, en ocasions, es relaciona amb la primavera (quan és verd) i, més encara, amb la fi d’aquesta estació (quan s’inicia la sega, en juny, en el despuntar de la joventut de la vida).

Igualment, parla de fragàncies, de colors, de reviscolament dels sentiments i de la força física.

Ara bé, inclou dos trets que podríem considerar femenins, pel nexe amb l’aigua: la rosada i la frescor. I, més encara: la rosada, d’acord amb la definició que figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, significa “Humitat sobre el sòl o la vegetació” i “Mullena dels pèls del pubis a causa dels líquids sexuals”, o siga, aigua adherida als pèls esmentats.

Finalment, posarem que la poetessa gaudeix de la natura i, per consegüent, podríem parlar d’un lligam entre l’autora i la mare (qui representaria lo natural, els dons de la vida terrenal) i, altrament, de la Mare Terra. Principalment, tenint present que aquest poema no és idíl·lic, ni filosòfic, ni es demana què és la primavera: simplement, exposa detalls que es copsen durant aquesta temporada.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos abraçaven

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos abraçaven?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís

 

****

 

Quant a missatges, el 21 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren “Sí. Sempre. Tant l’àvia com l’avi eren molt d’abraçar-nos. Qualsevol hora del dia era bona per demostrar l’afecte que ens tenien. Els pares també; més el pare que la mare, però no és del any que demanes. L’àvia va néixer al 1903 i l’avi al 1898.

També eren estrictes. Quan tocava, no ens van posar mai la mà a sobre: eren de diàleg i… cap a la cambra ,a reflexionar. En tinc uns records molt bons. Així vaig pujar els meus fills i espero que facin lo mateix amb els seus” (Antonia Verdejo), “Bon dia, Lluís.

Més que abraçada, recordo el bes de ‘Bona nit’ i en deixar-me a l’escola. 

Dos dies abans de morir la mama, em va estendre els braços perquè l’abracés; no sé perquè ‘em va romandre’. En tinc una sensació rara dins meu” (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem “Bon dia, Montserrat, i gràcies pel teu comentari, fàcil d’entendre,

La raresa podria tenir relació amb el fet que ella es moria i que tu no hi veiesses un senyal de donar-te vida (ella, a tu), sinó que ella desitjàs que la recordasses com una persona (i com una mare) que no t’abandonà mai, ni tan sols en els darrers moments de la seua vida. Ho veig així”. Llavors, ens adduí “No vaig intuir que es moria, la veia com sempre; tant que intueixo i aquell moment no?. Hi ha coses que les tinc dins i em colpegen, em fan sentir malament. No sé per què i em dóna tristor, molta tristor” i li afegírem “Perquè és recomanable, abans que muira una persona molt estimada o molt acostada, estar-hi en pau, no tenir-hi cap ressentiment. Ara lo que podries fer és, ‘parlar’ amb ella, escriure-li i, si ho prefereixes, fer-li una pintura en record de tot lo que ella féu de bo per tu.

Algunes publicacions sobre la mort, escriuen coses semblants”, “Sí. Sempre. Besos i abraçades. Fins i tot, lectures junts. I jugar… tota la família, a les cadires. Una gran festa. Sempre portat al cor. Sempre, a l’arribada de l’escola o de la sortida, pel passeig. De fet, les abraçades, omplen la vida de plaer” (Lydia Quera), “Et puc parlar de la meva mare. No vaig conèixer cap àvia. Doncs, quasi mai. Era molt poc afectuosa. Reconec que em van faltar les seves abraçades; però era així” (Pilar Ortiz De Paz), “La meva mare no era gaire afectuosa” (Àngels Salvador), “Mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Síííl. És clar. El pare, no tant” (Àngels Sanas Corcoy), “Hi havia de tot; però, les seves germanes, sí” (Miquel Vila Barceló), “Sí, Lluis… Molt…” (Rosa Adroher Bonet), “És clar que sí” (Rosa Bernat), “La meva mare, poc: era molt seca. Jo suposo que per la infantessa que va viure” (Montserrat Carulla Paüls), “Algunes vegades, sí que ens abraçaven les àvies, però no era habitual. Tot i així, no deixaves de sentir-les molt pròximes.

(Si calia una esbroncada, també te la emportaves)” (Rosó Garcia Clotet), a qui posàrem “Amables i realistes”, “Doncs, sí, sobretot, les àvies” (M Pilar Fillat Bafalluy), “A la meua àvia materna, li agradava molt abraçar-me. La meua àvia paterna era menys d’abraçades i més seriosa” (Enrique Julio Fort Jover), “Que jo recordi, les meves padrines, nascudes a les darreries del segle XIX, mai no em varen abraçar” (Pere Coll Aguiló), “No. L’àvia, no. Nascuda al 1901. Molt afectuosa i una bona dona de por…, però no abraçava,ni als fills” (Josep Llop Vallverdú), “Sincerament? Ens pegaven, sobretot, el meu pare: en ser la més gran de tots els germans, no tenia llibertat, ni calçat. Les sabates, trencades i tot” (Elisa Serramià Ramon), “Segurament que sí: de ben menuts… De més grandets, el beset sempre hi era…” (Daniel Gros), “Sí” (Joan Montopou).

A més, escriguérem a unes quantes persones que “Ma àvia materna (no en tinguí més), nascuda en 1910, no abraçava, però oferia una rosquilleta als néts i feia somriures (sempre francs)” i que, “Més d’una vegada, la part receptiva, l’espenta i l’atreviment han anat més units a dones de les generacions anteriors al franquisme (1939-1975). I, en la Catalunya Nord, a les nascudes abans de la Segona Guerra Mundial (1939-1945)”, “La meva àvia era bastant esquerpa, suposo que degut a les desgràcies que va haver de suportar de jove. La meva mare sí que ens abraçava i ens mimava, to t i que no es pot dir que fóra una mare molt afectuosa” (Lui Sarrià).

Cal adduir que, en el meu mur, el 21 de febrer del 2025 posaren “No, Lluís, no, però ens estimàvem amb tot el cor. Potser els problemes que elles patien, i la feina darrere la feina, per a guanyar uns centimets, no els permetia el temps de fer-nos abraçades. Jo tampoc ho vaig fer amb ma filla, però sols el greu problema que, tant jo com ma mare vam patir per l’asma que patia (i encara en pateix), junt amb els problemes econòmics i per a sortir-nos-en bé i endavant, m’hi va ficar en aquest fet.

A més, mos pares van perdre el meu germanet, que no el vaig conèixer, el meu petit príncep, i van tenir problemes amb la seva salut, així que vaig néixer: ell va patir meningitis, i jo, al mes, una pneumònia. Igualment, els vaig néixer cega d’un ull” (Ramona Ibarra).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 1r de març del 2025, Maria Teresa Ortiga Mulet plasmà “Sí: ens abraçava i ens estimava”.

Finalment, en Twitter, el 22 de febrer del 2025 i després indicaren “Jo tenia una àvia que era britànica i una altra de mallorquina d’arrels catalanoparlants. Era dels Corrals Nous, unes cases a prop d’Alqueria Blanca. El més profund del Migjorn mallorquí. 

La britànica tenia més tendència cap al contacte físic, però cap de les dues era d’abraçar gaire. Besades, sí que en feien, però. Si t’interessa, et puc comentar que la recordo com la típica ‘madona de casa’, com diem nosaltres. Encara puc sentir la gent demanant per ella amb la típica expressió ‘Què hi és, sa madona?’. I la meva besàvia, que també vaig conèixer, igual.” (Dion Baillargeon), “La meva padrina i el meu padrí, a mi, molt. Però conta la mare que, a ells, no gaire. A mi, padrins, besavis…, potser és perquè era la primera néta; però, amb els altres, igual.

Mon pare deia que els seus pares tampoc eren afectuosos. En canvi, ell, molt” (Marisa), “Mai. No eren d’abraçades, ni besos, ni altres mostres d’afecte. Com a resultat: els pares, tampoc. I, a mi, em costa” (Jaume), “No. La que recordo, em feia un berenar que m’agradava molt i que duia bastant feina, però no m’abraçava, ni em feia besos” (Carme Vilà Comajoan).

Com podem veure, en més d’un cas, ens trobem amb hòmens afectuosos o bé que abraçaven, tret que podríem empiular amb una educació en casa, en el barri, en la vila, etc., en un ambient molt matriarcalista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: Ací teniu un enllaç perquè pugueu accedir a un article que m’han publicat en el jornal “El Periódico de Aquí” (no. 120, febrer/març 2025, en l’edició de l’Horta Sud): “La cultura valenciana és matriarcalista” (p. 3).

hortasud

El sentiment de pertinença a la terra, Pobles acollidors i bondat matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, l’autora escriu uns versos sobre Nadal, “Nit de Reis a Monistrol” (pp. 19-20), en què, a més, trau el tema de l’educació matriarcal i el de la innocència dels xiquets. En primer lloc, direm que, el fet d’haver captat que la composició anterior era sobre Nadal, però, més bé, semblant a moltes centrades en Betlem i que, en canvi, en aquests versos, empiula Betlem, Monistrol de Calders i la masia de Saladic (dins de la mateixa vila), féu que ens decantàssem per aquest tema:

“Mireu tots aquella estrella

mireu tots cap a l’orient,

una estrella prodigiosa,

encisa a tota la gent.

 

Van tres Reis amb ses corones,

van cercant a l’Infantó,

creuen valls, rius i muntanyes,

regalant bocins d’amor.

 

Enmig de verds paratges,

troben un petit poblet,

humil i amb menudesa,

com Betlem o Natzarè”.

 

La poetessa, encara que orienta la mirada cap a orient (cap a Betlem), ho fa de manera passatgera, puix que els elements geogràfics que posa són presents en Catalunya, però no en terres israelianes.

No debades, afig que

“A Saladic hi fan parada,

per reposar del llarg tragí,

els ofrenen bocins de coca,

delitant glopets de vi.

 

Pels cavalls un xic de palla,

bon servei els han donat!

emprenen de nou la marxa,

amb el cor ple de bondat”.

 

Per tant, habitants del mas agraeixen la bonesa dels visitants, els hi acullen i, igualment, els donen presents associats a menjars típics de la zona. Això, el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 20 de febrer del 2025, ens evocà que, un amic que visqué en Atacama, en contacte amb el Poble colla (matriarcalista), quan aplegava Nadal, en la representació de la festa, posaven detalls que tenien a veure amb la contrada: hi havia un lligam amb lo tel·lúric.

A banda, com en indrets rurals on hi ha animals que formen part de la casa o, per exemple, del mas, els cavalls no figuren com un animals d’esbarjo, sinó com si fos un familiar més que fa per la casa i, àdhuc, per la comunitat. Això explica que els donen palla.

Agregarem que els Mags

“Arriben a la plaça

tota plena de llumets,

i la màgia s’il·lumina

amb la llum dels fanalets.

 

Guiats fins a l’arcada

on hi ha el petit nadó,

s’agenollen al davant

adorant a l’Infantó”

 

 

i, així, abraçant la bonhomia dels nens (ací, simbòlicament, mitjançant la figura del Nen Jesús) i atorgant cada u part de lo millor que li pot presentar. I tot, de nit, un tret que enllaça amb la tradició matriarcalista.

Finalment, com en altres poemes seus, podríem dir que l’escriptora de Monistrol de Calders fa un agraïment a la infantesa i, més encara, una crida a l’afabilitat, a la benevolència i a la germanor (ja que, en aquest cas, s’uneixen els qui més saben amb els aprenents):

“Una nit plena de glòria,

alegria i il·lusió,

els infants amb sa innocència

fan brillar el seu resplendor.

 

Regals per la infantesa,

regals amb il·lusió,

nostre cor vol la innocència

per crear un món millor”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, pedagogia com a guia, compenetració i sentiments vernacles

General, , , , , ,

Uns altres versos, però en un poema en què es reflecteix la sexualitat matriarcal i, a banda, en nexe amb l’educació matriarcalista, és “Sender de la vida” (p. 16), dedicat “A la Susanna i en Jordi Puigbó”, el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Primerament, direm que és ple de símbols, no sols semblants als que captem en els Sants de la Pedra (Sant Nin i Sant Non), sinó que, igualment, ens evoca l’estil del poeta català Joan Sala Vila (1929). Diu així:

“Dos joves caminen per un llarg sender,

camí de la vida, difícil de fer,

amics i companys tal com ha de ser,

els pares estimen i els guien també.

 

Un bon dia es troben al mig del camí,

saluden, es miren, clareja el matí,

una joia esclata dintre dels seus cors,

el camí de la vida, el faran tots dos.

 

Carreguen alforges tots dos de costat,

donant-se la ma, el camí no es pesat,

comparteixen el pa, i també el vi,

comparteixen l’amor en aquest camí.

 

Camí ple de roses, camí empedrat,

quan un defalleix, l’altre li fa costat,

moments d’alegria i felicitat,

la carga no pesa si van de costat.

 

D’on treuen la força?, d’on treuen l’alè?

quan perden el riure i no saben què fer?,

escolten el cor! escolten la veu!

la força divina que hi és, però no es veu.

 

Jordi i Susanna, aneu de costat,

que sou aquests joves que s’han estimat”.

 

Per tant, al principi, apareix el tema d’una educació en què els pares, com en la línia socràtica (de fer de guies i de traure la resolució entre mestre i aprenent), transmeten el seny del diàleg i d’una parella entesa com dues persones molt compenetrades (amics) i en què cada u sosté l’altre, un detall que es repeteix en altres passatges.

En acabant, l’escriptora connecta la primavera (el despuntar del dia) amb la trobada entre els jovenets i, així, amb l’esperança. ¿Coincidint amb la Pasqua i amb la tradició de cercar pasqüer (i, en el cas dels xics, pasqüera)? Potser sí. En tot cas, la joia en el camí de la vida podríem associar-la al mes d’abril, a mitjan estació.

Tot seguit, copsem dos conreus que enllacen amb el costumari català: el blat (de què prové el pa) i el raïm (de què sorgeix el vi). Podrien recordar-nos el lligam entre els germans Abdó (el raïm) i Senent (el forment) i la dita popular “Sempre junts, com Abdó i Senent”, en al·lusió als qui són molt amics. I, més encara, tenint present que, a continuació, es reflecteix la roca (lo femení i que toca la terra ferma) i les roses (flors que, sovint, representen la dolçor i que creixen amunt com també ho fa el blat).

Afegirem que, com en els dos germans bessons i, per exemple, en la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i la seua filla Persèfone, quan u cau, l’altre l’ajuda, puix que la deessa no abandona la seua jove. Per consegüent, la composició no inclou la figura de l’home alliberador, de color blanc i de la noblesa, com si fos Sant Jordi o, com ara, Sant Miquel.

Altrament, cal remarcar el paper important que Rosa Rovira Sancho relaciona amb escoltar i amb el cor i, així, la darrera estrofa de quatre versos empiula amb dos trets clarament matriarcalistes: l’acte d’escoltar mentalment (les frases populars “Escolta, ¿tu sap si…?” i, més  encara, “¿Vols fer el favor d’escoltar?”) i sentimentalment, detall que Bartomeu Mestre ha exposat amb encert en algun escrit en el seu blog “Etziba, Balutxo…”.

Finalment, l’autora parla d’una força divina, o siga, que la parella va més enllà de lo personal i afig eixa part espiritual matriarcal (i no mística) i, de rebot, passa a lo comunitari, a compartir. No debades, els dos darrers versos fan bona pasta amb eixos dos jóvens que són com un empelt, en què ningú no renuncia a l’altre, sinó que l’acull, el respecta, com en la gran majoria dels comentaris que ens han plasmat referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i als seus marits.

Com a afegitó, direm que el 19 de febrer del 2025, Rosa Rovira ens indicava per escrit que “L’any 2000 va ser l’any del casament de la parella i del poema… Continuen junts i ben avinguts amb dos fills responsables i, com diu la dita: ‘Bons com un tros de pa'”. Agraïm també aquest detall.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, balls, patronatges, poesia i germanor

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Catalunya”, de Rosa Rovira Sancho i plasmat en el llibre “Poemes 2000/2011”, veiem trets de la terra, com ara, balls, el patró de Catalunya (Sant Jordi junt amb el color de la bandera, la quadribarrada, groc i vermell) i Nostra Senyora de Montserrat (patrona de Catalunya, coneguda afectivament com la Moreneta):

“Catalunya és la sardana

ballant petits i grans,

units fent la rotllana

enganxant totes les mans.

 

Catalunya és sant Jordi

una rosa duu al seu pit,

és l’amor de tots els homes

del cor gran al més petit.

 

Catalunya és la senyera

tramada amb el fil d’or,

quatre barres pinzellades

amb la sang del nostre cor.

 

Catalunya és la Moreneta

és l’estrella del matí,

resplendor per tots els pobles

il·luminant nostre camí” (p. 14).

 

 

Per consegüent, es reflecteix l’esperit comunitari (balls en rotgle), l’aliança (moltes persones donant-se les mans), la germanor entre persones de totes les edats (per mitjà dels sentiments) junt amb la idea de lluita (o, si més no, de força, d’un Poble fort i optimista com qui veu llum solar). I, a banda, una Mare que fa de guia de Catalunya.

Afegirem que la Moreneta (bruna pel seu nexe amb la vellesa i amb la saviesa, que no per influència d’espelmes, com, més d’u, pensa) connecta amb el simbolisme matriarcalista, en aquest poema, fóra com una mena de foscor que, enmig d’un ambient més bé de claredat (ha despuntat el sol), és com el cresol de Catalunya.

Aquesta funció no aniria associada, per exemple, a Sant Jordi, i, per tant, constitueix un detall significatiu que, al meu coneixement, té a veure amb una tradició ancestral i tel·lúrica de relació Mare-fills-néts, a diferència d’un patronatge de Sant Jordi (modern, iniciat, de manera general, a mitjan segle XV, en un moment d’expansió “cavalleresca” per la mar Mediterrània).

Finalment, la poetessa escriu uns versos que plasmen una cultura ben llunyana de l’eixamplament i sí, en canvi, de contacte amb la terra, on la infantesa té espai com també la literatura i la poesia popular, els sentiments i, fins i tot, representa un indret on la gent s’agermana. 

Per això, l’autora considera que Catalunya és on millor viu i, així, hi continua lligada (com si fos la mareta i el nen):

“Catalunya és poesia

és tendresa, és amor,

Catalunya és la terra

que estimem amb tot el cor.

 

Catalunya és la família

una terra de germans,

és la terra més formosa

de tots els catalans!”.

 

Com a afegitó, direm que, sobre aquestes composicions del llibre esmentat, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic el 18 de febrer del 2025: “Moltes gràcies, Lluís. Em fan goig aquestes poesies tan emocionants. Expressen, també, una altra realitat (no tan, o gens, positiva); que ens oblidem massa dels Països Catalans! I no estem sols, som PAÏSOS CATALANS! Les lleis de les dictadures monàrquiques ens han separat massa i han posat massa barreres que haurem de lluitar molt per a poder-les esborrar.

Una forta abraçada, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, tolerància i germanor matriarcals

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Rosa Rovira en què copsem el sentiment de pertinença a la terra és “Catalunya” (pp. 13-14), en l’obra “Poemes 2000/2011”:

“Catalunya és una terra

on hi ha petits i grans,

tots lligats fent una pinya

tots units i tots germans”.

 

Com podem veure, la composició comença amb el tema de l’empelt amb la terra i amb el de la germanor entre catalans de totes les edats.

En acabant, ho farà amb símbols agrícoles que connecten amb la tradició catalana (les vinyes i el forment) i aprofita detalls vinícoles (el color) per a lligar-los amb el tema de les races (el color de la pell) i, en la tercera estrofa, uneix la cultura catalana de la faena i de la relació mare i fills amb el bon fruit generat amb el conreu, ben lluny de la cultura mística, de l’ascetisme o del tocar la creu i esperar que el resultat vinga per si mateix:

“Catalunya és una vinya

tota plena de raïms,

siguin blancs o siguin negres

d’ells en surten tots els vins.

 

Catalunya és sembrada

amb la grana de bon blat,

per fer el pa de cada dia

amb suor, ens l’hem guanyat”.

 

Més avant, mitjançant el reviscolament de la vida, com a resultat de l’inici de la primavera (estació que simbolitza la infantesa), trau el tema de la tolerància i d’una mena d’arc de Sant Martí humà:

“Catalunya és primavera

és un camp tot ple de flors,

d’esveltesa matinera

amb ramells de tots colors”.

 

A banda, aquesta Catalunya que renaix, empiula amb l’eixida del sol:

“Catalunya és l’albada

de l’aurora matinal,

resplendeix a qui l’estima

a tothom per un igual”.

 

Aquests mots, en escriure’ls per primera vegada, el 17 de febrer del 2025, ens evocaren unes paraules que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en l’obra “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicada per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors, un dia que es trobaven junt amb uns jóvens aimares amb qui raonaven amb sinceritat, copsaren que “un d’ells exclamà apassionadament:

-Anihilaren les nostres nacions i intentaren esborrar la nostra cultura ideològica. Els nostres pares van caure en un estat tan humiliant, que arribaren a formar una massa inerta. Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (pp. 39-40).

A mitjan composició, la poetessa de Monistrol de Calders addueix trets que enllacen amb els Pobles matriarcalistes, mitjançant la idea de lligam, esperit en nexe amb la dolçor, entesa com una tolerància que basteix ponts entre persones, a diferència de la cultura de la guerra i agressiva pròpia de lo patriarcal:

“Catalunya és melodia

dolces notes el seu nom,

compartint amb harmonia

amb races de tot el món”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones interessades per ella i pel costumari català

General, ,

Una altra cosa que inclourem, en aquest punt sobre la transmissió de la cultura tradicional i del paper que hi feia l’àvia o padrina, és un comentari que una dona (ací, Núria Castellfort Planes), de més de seixanta anys, ens plasmà en diferents dies. Així, el 28 de desembre del 2024 ens indicava “Bon dia dels Sants Innocents,

A les meves avantpassades, els interessava la natura i n’eren coneixedores. Vivien d’ella i amb ella”.

En un missatge posterior, del 24 de gener del 2025, en resposta a una qüestió sobre si les àvies (o padrines) o bé les mares, protegien els més febles, ens comentava “I tant que sí! Eren unes cuidadores nates”.

Ara bé, un detall semblant degué captar Núria Castellfort Planes, puix que el 8 de febrer del 2025, sense que jo li hagués demanat opinió sobre la recerca, m’escrigué atenent a uns mots que ens enviaria uns dies després: “És molt interessant aquesta tasca que fas, recollint anècdotes i coses que ara, progressivament, es perden, ja que és la cultura oral (dels pobles i de diferents indrets). El mateix passa amb mots i paraules de diferents indrets antics.

Em sap greu que passi, perquè, al final, es perdran del tot”.

Empiulant amb aquesta obertura en pro de la cultura tradicional i del folklore, el 15 de febrer del 2025, ens responia a un altre tema i, tot seguit, junt amb uns escrits de l’endemà: “Voldria saber si, d’aquest recull, en faràs alguna edició en paper. Considero que és una mena de costumari català i que és important culturalment.

Fas molt bona feina”.

Llavors, li comentàrem que una part minoritària de la investigació era “més bé teòrica i més feixuga.

La resta, molt vivencial i sense embuts en temes que altres fonts silencien o exposen com si no hi hagués cap cultura matriarcalista en Espanya més enllà de la basca”.

En acabant, em posà “Jo crec que la cultura no interessa a les xarxes: ara volen que diguem el que els convé, a ells. Ens volen xais sense criteri propi.

És molt necessari que tinguem escrits, per cultura i per història, puix que si, a hores d’ara, ens cauen les comoditats de la llum i del telèfon, la nostra Història tindrà un ‘lapsus’ on haurem deixat d’existir… És el meu parer. Aquesta reflexió que he fet, els meus fills en dirien ‘endarreriment’, que sóc antiquada.

El fet que ho expliqués és que trobo molt important el que fas. De fet, jo volia fer una recopilació de mots que, a poc a poc, es perden. Estic contenta d’haver trobat algú que valora el passat com a fet històric, no els que escriuen de política, ja que, com diu una frase, la història és escrita pels guanyadors.

I la vida del dia rere dia semblava no interessar… El progrés, diuen, és l’economia i la industrialització”.

I tu li addueixes “Totalment d’acord amb la teua visió de les xarxes socials i de la cultura. D’antiquada, no en tens gens: que toques els peus en terra”.

Al capdavall d’aquests missatges, Núria Castellfort Planes plasmà que s’havia interessat a aprendre català i anglés com també a fer recol·lecció de mots, d’herbes remeieres que es poden menjar, una novel·la mig memòries, etc. i que agraïa la paciència amb què l’havíem atesa durant més de dues hores seguides…

Per això, podem dir que, persones amb aquests punts de vista (o molt semblants), sovint, són les que més s’han amerat de les seues padrines, de les seues mares i, òbviament, de qualsevol persona que, amb rectitud, els exposàs (o el transmetés) res en nexe amb la cultura ancestral de terres catalanoparlants. I podríem afegir que tenen el sentiment de pertinença a la terra com si fos un empelt amb la mare, de qui no se separen i, així, arrelen on nasqueren i, si no fou així, on han estat acollits per promotors de la llengua i de la cultura vernacles, en el nostre cas, catalanes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)