Bona nit,
Aquesta nit, mentres sopava, he recordat una cançó infantil que aprenguí de xiquet, mentres vivia en Aldaia (l’Horta de València). Diu així:
“— Sabeu que sóc alcalde.
— Sí, senyor; sí, senyor; sí, senyor.
— Sabeu que mane jo.
— Sí, senyor; sí, senyor; sí, senyor.
— Sabeu que, si jo vull,
vos tanque en la presó”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
Nota: No és la meua intenció tancar ningú en cap presó, ni perquè siguen diferents, ni perquè no pensen igual, ni de manera semblant.
Tot seguit, un escrit que posàrem fa un any, el 24 de setembre del 2024.
****
Bon dia,
Hui, durant la visita que han fet els meus pares, els he llegit un comentari d’ahir, escrit per Marti Maria Lluisa i que diu així:
“— A casa, el cap de taula era el avi; després, va ser el meu pare. Però la qui manava de debò era la mare, i em deia ‘Els homes, pobres, se’ls ha de fer creure que manen i, aixís, estan contents’!! La vida m’ha portat molts cops a pensar quanta raó tenia!!”.
Ma mare m’ha comentat que son pare (1906-1992) contava sobre “U que anava presumint en el casino que, en sa casa, manava ell.
Un dia anaren amics a sa casa, a veure si era veritat. I ell els digué:
— Jo he dit que el que més manava era jo. Això no vol dir que em faça cas ningú”.
I li he respost que u dels qui ens ha reportat en la recerca sobre el matriarcalisme, havia plasmat paraules semblants, dites per un home:
“— En ma casa, mane jo. Una altra cosa és que em facen cas”.
Perquè… la dona hi tenia la darrera paraula.
Una frase: “Fer peça”.
Una forta abraçada.
Nota: Per a més report, podeu consultar en aquest enllaç, amb comentaris a l’escrit: https://www.facebook.com/share/p/E8hfGroEqoQFhR4B.
Com podem veure, Marti Maria Lluisa diu “mare” i no “dona”.
També trobem el tema de la maternitat en un poema de la mateixa obra de l’escriptor de Gurb, com ara, en “La neu” (p. 32):
“LA NEU
(Visió d’infant)
Moltes cosetes blanques,
com llum d’aurora,
entre rebrolls i branques,
ocells i flora.
Són com papallonetes,
que dalt al Cel, juguen,
no poden estar mai quietes,
sempre, es belluguen.
És la visió tendra,
que l’infant, admira,
viva dolçor a comprendre,
i de lluny l’albira”.
Com podem veure, per una banda, apareixen el color blanc (associat a la neu de l’hivern i a la innocència dels xiquets) i els brots d’arbres i de plantes i, per tant, el poeta plasma semblances simbòliques de naixements. A més, tot i estar en l’estació de nits més llargues (l’hivern), encara hi ha nins (ací, representant els més petits).
Igualment, relaciona els xiquets amb la inquietud, amb la tendror i amb el bon cor de qui no es proposa fer mal al proïsme.
I, tot això, en plena nit, quan, àdhuc, captem una miqueta de llum (el nadó).
En el poema que va a continuació, “Nit de Reis” (p. 33), també plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart en “Consells, glosses i records”, exposa aquesta nit en les cases (per descomptat, en nexe amb els nens i, de pas, amb lo maternal):
“NIT DE REIS
Uns angelets dormien,
dins d’unes cambres,
és aquella nit que es tornen,
nenes, les mares”.
El missatge que escriu en els dos darrers versos és prou popular i, de fet, la celebració dels presents és una manera amb què els pares es tornen senzills com els infants, sobretot, quan, com diu l’autor, els fills són “Uns angelets”, és a dir, de pocs anys.
En acabant, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que
“Els infantons, somnien,
joguets i coses,
els sers innocents, perfilen,
il·lusions i roses”
i afig unes paraules als lectors (principalment, per als qui encara podrien ser pares), en pro dels xiquets i, més encara, de la seua bonesa:
“Si en l’atzar, d’un dia,
som Reis d’Orient,
amb sana harmonia,
vetllem l’innocent”.
Al capdavall, com escriu en els versos finals, convida a celebrar el pas dels dies més foscs de l’any, però tocant els peus en terra i amb el cor net:
“I amb ferma alegria,
joia, i pulcritud,
lloem, aquest dia,
amb seny i virtut” (p. 33).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:
“NADAL A PAGÈS
Ara ve Nadal, farem torradetes,
ja tindrem el porc amb sal,
i menjarem farinetes,
tot celebrant, la Festa Anyal.
Farem el Caga-tió,
amb xirois cops de bastó,
la gallina i el capó,
i bones neules, i llardons”.
En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.
Tot seguit, el poeta posa
“El nostre pa, que Déu ens dó,
el tindrem, a la pastera,
i figues, i panses, amb mató[1],
pel pastor, i la mainadera.
Per aquestes festes formoses,
dones, prepareu els plats,
llaminadures flairoses,
amb menjars condimentats.
Ja baixen, els bous i vaques,
els capons, amb sabatons,
les gallines, amb sabates,
i amb la samarra, els minyons.
La tia Pepa, ha fet torrons,
el Vicari, els ha tastat,
diu, que els ha trobat ben bons,
i sobretot, molt acertats[2].
Són d’avellana i pinyó,
de fruites, sense artimanyes[3],
serviran pel ressopó,
amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).
I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.
Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).
Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:
“Déu ens doni, unes Bones Festes,
per nosaltres, i els demés,
que no hi hagi mai, palestres,
i que jamai, manquin diners.
Per poder gaudir, els afanys,
amb salut, pau, goig, memòria,
i que d’aquí, forces anys,
ens trobem tots, a la Glòria!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu “panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.
[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.
[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art i manya.
assemblea-pagesa-6f (1)
Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa
“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,
millora l’afany amb goig d’acollir,
vetllant la veritat, que sadolla el cor,
és la suau naixença, per veure, i sentir”.
Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.
Tot seguit, escriu que Nadal
“És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,
refà la petjada, sens lliurar tribut,
adient palau, d’il·lusió, rodona,
no és mai pobresa, és deu, de virtut”.
Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.
Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.
Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,
“Neteja la farsa, que el món devora,
eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,
endolça la llar, reviu a tothora,
gran fe missionera, en tot nostre entorn”.
Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).
Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que
“És llum al pessebre, on neix tendre Infant,
és aurora, melosa, és cordial missatge,
exemple, harmonia, és destre ajudant,
és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).
Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Paraules de Lydia Quera, hui, 21 de setembre del 2024, en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i amb com responien davant els nouvinguts al barri:
“— Els meus avis eren de pagès i tenien una taverna, i venien el seu vi i el que collien del hort. I, a tota persona arribada, els van ajudar, fins i tot, si algú volia casar el fill o la filla i no tenien prou diners. Cap problema: els feia la festa, amb el poc donat, com un present”.
A més, Nuri Coromina Ferrer ha plasmat que, “A casa la iaia Maria, materna, en ser una casa de pagès (La Lliça) al mig de poble, tenien vaques i porcs i tenien un mosso (en Ricardo) que parlava en castellà, però era ben trempat. Hi va ser anys”.
Igualment, Francisca Farre ha afegit aquestes paraules:
“— Al nostre carrer, varen vindre andalusos amb molts fills petits i pobres. Recordo que els hi ajudaven amb roba i menjar”.
A banda, Rosa Garcia Clotet (Rosó) ens ha respost “Amb normalitat. En aquella època, els nous veïns acostumaven a presentar-se, porta per porta, per fer-se conèixer. Eren benvinguts.
De fet, a l’edifici dels pares, només hi va venir una família, la resta (eren deu pisos) eren famílies de feia molts anys i, per tant, grans.
El mateix era a l’edifici dels avis materns (aquí només hi havia set pisos).
Sempre hi va haver bona harmonia”.
En nexe amb aquest comentari de Rosa Garcia Clotet, ma mare m’ha dit “I la gent ho veu normal.
Lo més important és que, entre els veïns, hi haja bona relació”.
Respecte a Anna Maria Taboada Ribera, escrigué “Sé que tenien bona relació amb els veïns, però crec eren veïns dels de sempre, d’anys”.
Adduirem que Montserrat Cortadella ha comentat que, “Normalment, els nouvinguts venien a presentar-se i, aleshores, a casa, s’oferien pel que els convingués”.
Finalment, Lucila Grau ha comentat “Una àvia nascuda el 1890 i acostumada a tractar més amb gent de la vila on s’havia casat, amb els obrers treballant a l’empresa familiar, que amb estrangers francesos”.
Agraesc la generositat de les persones que han respost al tema del dia.
Una frase: “Ser carn i ungla”.
Una forta abraçada.
Nota: La qüestió del tema, en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, era “com actuaven davant els nous veïns del barri”.
Una altra composició del llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, escrita en 1920 i recopilada per l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem la maternitat junt amb la literatura matriarcal (ací, mitjançant uns versos relacionats amb Nadal), és una llegenda que el 21 de setembre del 2024 no figurava en Internet. En primer lloc, en posarem el text i, tot seguit, el tractarem:
“LLEGENDA DEL POMERÓ
Josep venia, de la sembrada,
molt cansat i amb el bastó,
trobant l’esposa, assentada,
meditant, amb devoció.
De la soca, en surt la rama,
de la rama, en surt la flor,
de la flor, en neix la Verge,
i, de la Verge, el Redemptor.
Josep preguntà a l’esposa:
‘-Maria, què ha estat això?’.
Els ulls abaixà, plorosa,
responent-li: ‘-No ho sé jo’.
Josep en recollí la roba
i quasi n’omplí el sarró,
disposant-se a abandonar-la.
I Maria digué: ’ -Això, no!’.
Emprengueren la caminada,
camins de pols i amargor,
trobant-se ella molt cansada
i s’assegué sota un pomeró.
Ella té set, no hi ha cap font;
demanant-li una poma,
Josep va fer el tocason
dient-li que cap no és bona.
Endebades insistí,
Josep veu les branques altes;
el pomeró es reverdí
i deixà molt bé les branques.
Maria pogué collir el fruit
i assadollà la gola encesa,
Josep no va fer més el buit,
aconhortant-la amb dolcesa.
I aquesta és la llegenda,
saturada de dolçor,
i aquí acaba la cloenda
i llegenda del pomeró” (pp. 18-19).
Com podem veure, apareix el tema de lo maternal, del naixement. Afegirem que, com escriu Julius Evola en el llibre “Metafísica del sexo”, el terme “verge”, “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, per a designar la dona que encara no havia tingut experiències sexuals i també la dona no casada, la xicota que podia haver-ne tingut, però no en qualitat d’esposa i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159), trets que empiulen amb lo matriarcal.
A continuació, és la dona qui porta la iniciativa, fan via cap a Egipte, lo femení es plasma en nexe amb l’ombra de l’arbre (la foscor), però, encara que el marit fa com si no hi hagués cap poma bona, Nostra Senyora insisteix.
En acabant, arran de l’actitud de la dona, reviscola la vida (les branques i els seus fruits) i, a més, és ella qui els cull (una persona amb molta espenta). Llavors, l’home (Sant Josep) s’acosta a la muller (la Mare de Déu) i, de pas, al xiquet.
Per consegüent, l’actitud femenina ha salvat el Nen de poc de temps i, així, l’esdevenidor com també les relacions entre la parella i amb el nin (amb la infantesa, això és, amb el futur).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Paraules d’Àngel Blanch Picanyol, hui, 20 de setembre del 2024, en relació amb la celebració de la missa de bateig i dels padrins del nen:
“— En el cas de casa meva, als nadons, els batejaven només néixer, encara que els padrins no hi fossin.
Suposo que la mortaldat infantil, a pagès, era molt alta i, així, s’asseguraven que si, a les poques hores, morien, com ells deien, no anaven als llimbs.
Posteriorment, ja feien la celebració amb tota la família, padrins inclosos. Ma mare sempre explicava que, quan va néixer, un tretze de gener, hi havia un metre de neu. El meu avi, la va agafar un cop neta i se la va endur a la parròquia a fer-la batejar”.
En nexe amb aquest comentari, Lourdes Boïgues ha escrit que “Els padrins eren més importants que els pares. Sobretot, la padrina, perquè la mare estava recuperant-se del part. En aquella època, el bateig es feia prompte, per si moria la criatura sense cristiandat i anava al llimb”.
Igualment, Lydia Quera ha afegit que “El padrí o la padrina era triat per la mare, i feia padrí o padrina a un familiar que ella considerava, que feia un bé. I la festa era feta a la casa dels avis, sense mancar-hi res. Família completa”.
A més, Montserrat Cortadella Juan ens ha escrit que “Els dos participaven a la cerimònia. La padrina és la que aguantava el ciri, a prop del nadó”.
Quant a Anna Cuquerella Gallego, ha posat aquestes paraules:
“‘El padrí, violí;
la padrina, violina;
arròs amb sardina.
Padrí pollós,
tira un arruixó’.
I el padrí tirava un grapat de caramels”.
Quan li hem demanat “¿És una cançó per a quan se n’eixia de la missa de bateig?”, ens ha respost “Sííí. Quant eixien de l’església i anant cap a casa”.
Adduirem que, el 22 de setembre del 2022, Rosa Isabel Porta Estivill ens posava “Ho recordo que, tant l’àvia mallorquina com la padrina lleidatana, les varen batejar tal i com dieu, però inscriure-les al registre, no ho feien fins que tenien cinc anys. La conseqüència d’això és que mai hem sabut la seva edat exacta, ni elles ho sabien del cert. Bé, això succeí a finals del segle XIX i principis del segle XX”.
Finalment, Montserrat Morera Perramon ens ha plasmat “És clar. La cerimònia té el seu protocol. I, més endavant, la padrina paga la palma o el palmó i el padrí paga la mona, a Manresa.
Demà bategem la meva néta. La meva néta tindrà dues padrines: les germanes grans dels seus pares”.
Sobre aquestes paraules, ma mare, referent a les germanes grans, m’ha dit “Normalment, era així”.
Agraesc la generositat de les persones que han respost al tema del dia.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Una altra composició de Ramon Tanyà i Lleonart en què copsem la maternitat, en aquesta obra, és “El naixement de Jesús”. Diu així:
“Avui ha ben nascut un fervorós infant,
i hem sentit el so, del seu primerenc plor,
belles manetes blanques, suaus, d’etern encant,
ens han omplert de joia i pulcra emoció.
Li hem anat vestint, l’angelical nuesa,
i ha aparegut més bell, més rosadet,
l’hem acariciat, amb jovial tendresa,
i l’hem aconhortat, amb el somriure net.
És tot ell un miracle, aquest pur Naixement,
és la gran Nit llunyana, que fa endolcir els cors,
és la vibrant fe humana, que anima dolçament,
flairosa flama encesa, ben curulla d’amors” (p. 12).
Com podem veure, l’escriptor posa noms i adjectius que enllacen amb la figura maternal i, a banda, com moltes mares fan amb els seus fills i, si ja són àvies, amb els néts, a partir del naixement (els plors a què fa esment) fins al fet que moltes persones s’acosten al nen, és a dir, a la part de la innocència, del bon cor, de la fe en el demà.
En el poema següent, “Nadal i Montserrat”, també en el llibre “Consells, glosses i records”, l’autor connecta lo matern (simbolitzat per Nadal) amb el sentiment de pertinença a la terra, quan diu
“Retorna el Nadal, gran Festa anyal,
és el Nadal, que ens recorda el naixement,
en què la Verge bruna, és el Fanal,
i dels catalans, l’etern present” (p. 13).
Aquests versos, el 20 de setembre del 2024 m’evocaren un comentari que em féu un amic que residí cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla. Quan hi aplegava Nadal i preparaven el pessebre, els parroquians tenien per costum posar detalls que tinguessen a veure amb la terra on vivien, per a què els resultàs més pròxim. De manera semblant, Ramon Tanyà i Lleonart empiula Nadal amb Nostra Senyora de Montserrat i, a més, aprofita el color que podria recordar l’abundància de foscor al capdavall de l’any: el negre.
De fet, unes pàgines després, en el poema “L’Estel de Nadal i les campanes”, l’escriptor de Gurb (comarca d’Osona), trau un tema associat a la infantesa, si més no, en lo simbòlic, i, igualment, amb aquesta festa: la bonesa. Així, plasma
“Amb sinceres complaences,
al bell i tendre, cor d’infant (…).
Seny i Pau, nacions i pobles,
fora ànsies, pel poder,
que prosperin, accions nobles,
(…) i vetllar l’Estel, d’aquesta Nit!” (p. 17).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Un altre poema que enllaça amb la literatura matriarcal i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Oda a Catalunya” (https://www.versos.cat/poema/3928/oda-a-catalunya), de l’escriptora Carme Pagès (nascuda en 1948), el qual figura en la web “Versos.cat” i diu així:
”Senyora del Mediterrani!
Pàtria seductora de cor femení!
Ets l’aire salat que alena el teu mar.
Ets cant de passat i també de futur.
Ets l’ona que riu relliscosa davant del penyal”.
Com podem veure, en aquests versos, Catalunya apareix simbolitzada per una dona, tret en nexe amb el matriarcalisme. A més, és forta, molt oberta i amb molta espenta.
“Només per tu, el bé serà aquí i en l’avenir.
Només per tu, els fills sostenen el crit
en la vetlla per la terra.
Només per tu, els homes i les dones,
i també els infants, fiten el mateix confí”.
I, per tant, l’escriptora Carme Pagès plasma una terra en què molta gent té molts punts en comú.
A continuació, exposa
“Terra ruda, solcada amb arades de
paciència i de renúncia.
Terra equilibrada i sempre estimada…
Cap ploma és justa en descriure
ta vetusta i règia bellesa.
Cap sarment brotarà amb la força
que, com a mare, mereixes”.
És a dir, plasma una dona (i, fins i tot, una mare) amb trets en línia amb lo maternal i, igualment, copsem la figura dels qui escriuen i fan costat a la mare.
A banda,
“Cap cançó serà prou compassada
per cantar el ferm substrat.
Tes armes són més sàvies
que les de Júpiter i els teus
verbs clars i concordats”
Finalment, apareix el tema de la fortalesa i el de l’empenta de la cultura catalana, el qual també es reflecteix en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:
“Ressegueixes camins inhòspits
amb sang temperada i avances
confiada cap a la fita cobejada,
per molt llarga que se’t faci la demora”.
20 de setembre de 2014”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)