Arxiu de la categoria: General

Música matriarcalista de Nadal de les Illes Balears estant

General, , , , ,

Música matriarcal rebuda en correus electrònics, en missatges…

 

Tot seguit, posarem música que sí que plasma molt la cultura tradicional de la terra catalanoparlant, encara que no és anterior a 1930, ni a 1980, any en què hem considerat que, poc o molt, comença a introduir-se’n molta i aliena a la tradició vernacla, això és, al matriarcalisme i, com més va, més (fet que, per exemple, ja copsàrem en gloses menorquines dels anys cinquanta del segle XX, recopilades en l’obra “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicada en el 2020).

I ho fem a partir d’una composició que Felip Munar i Munar (Lloret de Vistalegre, 1960), mestre i folklorista mallorquí, ens envià, sense esperar-nos-ho i com si fos un present per a les festes de Nadal del 2024, el 18 de desembre del 2024. Diu així:

“Cançó de Nadal 2024

 

Nadal és gran alegria,

i també és un comiat,

Nadal és afinitat

amb la gent de cada dia,

Nadal és companyonia,

viure el passat i el present,

Nadal és un argument

que hem convertit en història:

Nadal pot ser la victòria

d’un nou país resplendent.

 

Els desitjos són constants,

a pics massa repetits,

han deixat de ser envits

per esser atenuants

d’aparents falsos encants

que just la disfressa arregla

i els hem convertit en regla:

seria bo que entenguem

i que visquem i aprenguem

d’aquest primer quart de segle.

 

És que tan sols deman viure

en pau en el meu país,

no vull demanar permís

per fer-ho amb un somriure;

que la llengua sigui lliure

de carnívors enemics

que trepitgen massa pics

la deixa dels nostres pares

i la llavor de les mares

que a tots ens ha fet més rics.

 

Visquem ara amb l’esperança

de reviure un nou futur

de poder tombar el mur

refermant nostra amistança,

facem la nova aliança

d’un vint-i-cinc amb afanys,

facem créixer uns nous tanys

per estimar més ca nostra

i facem també amb ca vostra

nostra casa per molts d’anys.

 

Amb estima i desitjos de bon de veres, del vostre amic Felip Munar i Munar.

Nadal de 2024”.

 

En resposta a aquests versos, el mateix dia li demanàrem “¿Sols fer cançons d’aquest tipus? ¿Les publiques amb música? Gràcies” i ens escrigué “Fa uns trenta anys, cada any”.

Com podem veure, en la primera estrofa, no sols vincula el passat (Nadal forma part de la tradició del Poble catalanoparlant) amb el present, sinó que, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra com també més avant: “un nou país resplendent”.

Després, fa una defensa de lo tel·lúric, per mitjà d’una crida a estar alerta a lo que no és matriarcal (les disfresses i els falsos encants) i, per això, demana viure en un país (la terra dels ancestres i la dels qui aproven lo vernacle i català) en què no calga permís per a emprar la llengua catalana, ans poder estar-hi amb un llegat (la deixa dels parents) i amb el resultat de la llavor de les mares (la semença que colguem en els camps en època de sembra i hivernal amb l’esperança en una vida nova i en l’esdevenidor).

Ara bé: convida a l’amistat i a la bona avinença (la nova aliança), la qual, de la mateixa manera que els pares (per mitjà de la maternitat i de la fecunditat), farà possible que cresquen tanys (rebrots del tronc, ací, del familiar, de la comunitat catalanoparlant) perquè les noves generacions actuen 1) en pro que els forasters respecten la terra d’acollida i que, de pas, 2) la gent de la contrada i aborigen puga confiar en els qui provenen d’altres indrets, sobretot, com més considerables siguen les diferències culturals i de tradicions (“nostra casa per molts anys”). Al cap i a la fi, com posava Felip Munar i Munar en la presentació del llibre “Prenint el demble a les paraules”, d’Antoni Llull Martí (1935) i editat per Edicions Documenta Balear en el 2009, a què accedírem pel 2014, “Quan i com arribam a conèixer una persona? I un poble? I una llengua? Només si som capaços d’entrar i entendre l’ànima que sura al voltant d’una persona, d’un poble o una llengua, serem capaços de conèixer-los. (…) Ell [, Antoni Llull Martí,] ens diu que pretén crear adeptes, amadors de la llengua” (pp. 9-10).

Finalment, cal remarcar el desig de bon cor del glosador: “de bon de veres”. O siga, seriosament i no, com és comú en les persones políticament correctes, parlar per parlar perquè toca parlar. I qui diu parlar, diu qualsevol altre acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i sexualitat matriarcal i pacifista

General, , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en la poesia de Miquel Banús i Blanch, en el poema “Jo no tinc cap barca xica” (p. 47), dins del llibre sobre el Collsacabra, no sols exposa el sentiment de pertinença a la terra, sinó paraules que, en un primer moment, podrien semblar-nos negatives i que, en accedir a fonts sobre el matriarcalisme, captem que tenen a veure amb lo vernacle: com ara, xica (en el sentit de petita), abrupte i aspre. Així, diu

“Jo no tinc cap barca xica,

ni vaixell per navegar,

que sóc fill del Collsacabra

i el Collsacabra no té mar.

 

Conec bé la mala fotja

dels camins embardissats,

penya-segats i cingleres

han sigut sempre el meu jaç.

 

Terra abrupta, terra aspra,

terra agrenca i de secà,

però és una terra agradable

i que fa de bon mirar.

 

Aquesta terra és ben nostra

i l’estimem de debò,

la defensem amb les ungles

i la guardem dins del cor”.

 

Per una banda, no sols renuncia a anar-se’n a la mar (la qual, per a moltes persones, representa la llibertat, l’espai de les persones lliures) i amb una barqueta (recordem les rondalles en què l’espasa xicoteta és la que cal agafar, en lloc de la llarga). És més, el poeta de Rupit, coherent amb la terra on viu (no hi ha mar), empiula amb lo tel·lúric i, de pas, amb la mare.

Quant a la segona estrofa i la tercera, podrien evocar-nos el poema “Assaig de càntic en el temple”, del català Salvador Espriu (1913-1985), quan escriu que estima

“aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”.

 

Ara bé, cal tenir present que Salvador Espriu la plasmà en 1954, en plena dictadura franquista, i que, en canvi, Miquel Banús i Blanch posà aquests versos en el 2004, en una etapa més esperançadora. No debades, per exemple, comenta que la seua terra és agradable i de benveure.

Fins i tot, el seu esperit lluitador (per la terra i no, com ara, amb l’objectiu de passar a la posteritat) va unit al cor, als sentiments i copsem aquesta terra com si fos la dona a qui el poeta acolliria en sa casa i que li donaria la benvinguda: “la guardem dins del cor”.

De fet, en una composició posterior (p. 48) del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, l’escriptor de Rupit parla d’un semen pacifista, tret que, no sols podríem enllaçar amb la maternitat (la cultura matriarcalista, puix que el mot semen significa “sement”, “llavor”, i es podria considerar la “llavor d’una bona avinença en el camp eròtic i sexual” entre ambdós), sinó també amb una sexualitat matriarcal i vernacla, amb unes paraules que, possiblement, adreça a una jove del Collsacabra o bé a una dona en època fèrtil i de la mateixa contrada:

“Ets per mi la flor més fina

que entre cards sempre has viscut,

tendra rosa sense espina,

fruit d’eterna joventut.

Si vaig de sol fos un dia

esquinçaria el cel blau

i dins el teu si hi posaria

el dolç semen de la pau”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El contacte matriarcal amb la Natura, el nexe amb la mare i l’educació vernacla

General, , , , ,

Un poema molt representatiu de la literatura matriarcal reflectida en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, del poeta de Rupit, és “M’agrada”(p. 41), en què exposa molts detalls de la vall i, sobretot, la maternitat (la qual ell enllaça amb la Mare Terra i amb l’educació fruit del contacte amb la natura i d’una actitud receptiva, afectiva i com la del nen que escolta l’àvia). Cal dir que, aquesta manera de respondre, no abraça la prepotència, ni intenta, inicialment, traure’n suc per a profit d’una minoria privilegiada legalment i no vernacla. En primer lloc, exposarem els versos:

“M’agrada pujar a la muntanya més alta

i veure la terra mansoia sota els meus peus,

sentir l’oreig que em besa a cada galta

i esguardar eixa contrada sarguida de conreus.

 

M’agrada escoltar embadalit la lletania

d’una font ben generosa, un dia cap al tard,

sentir dels ocells i del vent la companyia

i dins d’aquest silenci,  quedar-m’hi endormiscat.

 

M’agrada restar assegut sobre una penya

i veure el llamp esquinçar la negra nit.

El llibre de la Natura, quant t’ensenya!

És la millor escola per aprendre-hi un nen petit.

 

M’agrada anar a dormir quan la jornada ha sigut forta,

m’agrada fer l’amor si aquest és correspost,

m’agrada no tenir mai tancada la porta:

Qui pot robar-me els sentiments del cor?”.

 

Com podem veure, en els primers versos, no uneix tenir la terra sota els peus del poeta…, com ara, amb explotar-la, ans a poder captar lo que eixe punt geogràfic li permet, com si ell fos una àguila enmig d’una vall. 

En la segona estrofa, apareix la font (de vida, la mare) i la fa generosa…, junt amb la vesprada (u dels moments femenins del dia), aus, el vent (les tendències) i el silenci (la contemplació). I, més encara: comenta que li complau escoltar (un detall propi dels Pobles matriarcalistes).

A continuació, copsem que la dona (la penya, tel·lúrica) li dóna força i que, a més, ell no intenta (ni es proposa) badar-la, ni fer-la miques. A banda, agraeix una miqueta de llum en l’obagor de la nit, això és, un xic (com a mínim) d’esper.

Igualment, Miquel Banús i Blanch considera que la relació amb la Natura és la millor manera d’aprendre per a la vida.

Afegirem que, de fet, els llauradors hi empiulen molt. Com a exemple, alguns dels trets que ens han comentat sobre ells són la seua naturalitat (les coses, com són) juntament amb la bonesa, que no van amb dobles intencions, ni amb la hipocresia, el seu realisme, que ensenyen mitjançant comparacions amb la natura, que confien que la llavor colgada done els seus fruits, que ens diuen que les coses tenen un procés i que cal tenir paciència, que fan les coses pas a pas. Àdhuc, ens han adduït que n’hi havia que deixaven una part de la collita, no sols per als pobres, sinó, igualment, per als animalets (com ens digué, pel 2010, un amic valencià molt coneixedor de la cultura colla), etc.

En eixe sentit, també es plasma el matriarcalisme, com un estil de vida en què se cerca la moderació: 1) una bona nit després d’una jornada forta, 2) una sexualitat en què el bon cor és present i no, com ara, acompanyat d’intents de sotmetre l’altra banda (propi de les actituds patriarcals), 3) estar oberts a tots i l’hospitalitat al necessitat (encara que ho siga només un moment) i, òbviament, 4) protegir el cor, els sentiments, el nen psicològic que encara conserven les persones que, fins i tot, amb més de noranta anys, estan creatives (però que no abracen l’elitisme).

No debades, en una composició posterior, “Records d’infantesa” (p. 44), escriu sobre sa mare i la costura, en lloc de parlar sobre persones molt famoses, junt amb els gatets, o siga, ens evoca exemples de la senzillesa en la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal: sembra, senzillesa, boscana, pacífica i oberta

General, , , , , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, però per mitjà de poemes que figuren en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, en copsem molts i de temes diferents en la segona part de l’obra, quan tracta sobre petites coses de la vida. Així, en la composició “Engrunes” (p. 37), podríem dir que plasma la sembra, els fonaments, el projecte que podrà quallar en l’esdevenidor. Per exemple, escriu que,

“De les runes de la vida

sortiran uns nous valors,

però no vulguis saber el dia;

ara sembren les llavors”.

 

Per tant, empiula amb l’inici de l’hivern (època que, simbòlicament, representa la sembra i la naixença dels néts, dels infants) i amb l’esperança en el demà: els vells colguen sota terra i els nadons contribueixen a conservar-la fèrtil.

En uns altres versos d’aquest poema, exposa

“Sóc com una flor boscana

que entre grenys hagi arrelat,

lletja si vols, però ufana.

Visc en plena llibertat”.

 

Al meu coneixement, el bosc, els grenys, la lletjor i la llibertat, per al poeta de Rupit, tenen a veure amb lo rural…, vist de lo urbà estant. Això ens podria evocar el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”. Com sabem, les grans ciutats no solen estar al costat de boscs.

A banda, Miquel Banús i Blanch, en aquest llibre, també comenta alguns trets de què ens han parlat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en unes línies que semblen una sentència d’un vell o, si més no, d’un savi de la vida i educador, com si fossen paraules d’ancians a xiquets (o a jóvens). Per descomptat, tenen molt a veure amb l’educació matriarcal:

“A voltes per estar bé

poca cosa es necessita:

tastar de tot una mica

i no abusar mai de res”.

 

En eixe sentit, no es desentén del paper decisiu de sa mare i de lo que ella li ensenyava:

“Recordo encara, – com si fos ara,

aquells bells contes – tan rebonics

que m’explicava – a la vesprada

la meva mare – portant-me al llit” (p. 37).

 

Per consegüent, captem una mareta amb bona psicologia i que sabia menar el fill, per a fer-li més grats la necessitat de dormir i, de rebot, un bon son, fets que enllacen amb la maternitat i, òbviament, amb el matriarcalisme que ella reflectia mentres que, al mateix temps, li transmetia rondalles (una part més de la cultura tradicional catalana, altra vegada, per mitjà de la dona).

En el poema “No sé i voldria saber” (p. 38), l’escriptor de Rupit es fa unes qüestions relacionades amb la vida i amb el dia rere dia. A més, totes elles enllacen amb lo matriarcal:

“No sé i voldria saber

si fa falta tanta guerra

que desfà tota la terra,

i tot, a canvi de què?

 

No sé i voldria saber

si la vida que és tan bonica,

glop a glop, de mica en mica,

per què l’home la vol desfer?” (p. 38).

 

Aquestes paraules solen estar molt associades a les dones, en el tema de la maternitat i de l’estima que tenen pels fills: elles els tractaren en l’època de l’embaràs, les mares són les principals educadores dels fills, no solen promoure la guerra, ni els enfrontaments, sinó els pactes, la pau, el pacifisme i forjar ponts amb el proïsme.

Més avant, en la composició “Quan era petit” (p. 40), escriu sobre la curiositat de l’infant, sobre els records d’infantesa i que l’escriptor prefereix continuar amb molts trets que solem vincular amb els xiquets. Així, diu

“Quan era petit pensava

(…) que els homes tots s’estimaven

i era tot felicitat.

 

Enfilat a la finestra,

amb curiositat d’infant,

hagués dona mitja vida

per conèixer el món dels grans.

 

Ara que ja el conec massa,

vos ho asseguro formal,

tanco de cop la finestra

i em sap greu de ser-ne gran.

Dolços records d’infantesa,

de quan tenia pocs anys” .

 

El dia que plasmí aquest darrer poema, el 15 de desembre del 2024, no solament evoquí persones nascudes en els anys vint (o abans) del segle XX i que tenien bona avinença amb els xiquets, tot i que els primers ja tenien més de huitanta-cinc anys, sinó que, igualment, preferien la senzillesa d’un nen a moltes característiques que captaven en persones de la seua edat i que ells, gràcies a la connexió que mantenien amb persones de totes les edats, encara romanien esperançats i somreien a la vida.

Sobre això, el 16 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929), pacifista en la seua manera de viure, ens escrivia en un correu electrònic: “Aquests que has enviat hui, de versos de Miquel Banús, m’han commogut. Els somnis de la infantesa i la realitat de les guerres. Potser sí que no val la pena fer-nos grans, per aquestes realitats tan mesquines!!!!”, a què responguérem “Miquel Banús i Blanch (nascut en 1939) plasma esperança. Joan Sala Vila (1929) sí que visqué durant la guerra en plena infància. Els poemes, en relació amb la vellesa, són semblants: abunden la senzillesa i els xicotets detalls de la vida”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones senzilles i generadores de vida

General, , , , ,

En la segona part del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, l’autor comença dient “m’adono que són les petites coses de cada dia les que em fan ser feliç” (p. 29). I, aleshores, en reflecteix algunes. Per descomptat, en nexe amb la comarca.

Així, en els versos de “Que bonica és la lluna” (p. 31), ens parla d’una lluna “amb sa cara tan bruna”, és a dir, color terra; en “Cançó de comiat” (p. 33), escriu que ell baixa a la mar i, després,

“Adéu, ma terra, – fills i esposa

i tot quant aimo – en aquest món.

(…) Ella m’espera, – jo m’hi apropo.

-Puja -va dir-me – jo hi vaig pujar;

i a tota vela, – dins la mar blava,

la vella barca – se’ns emportà” .

 

Per tant, no sols evoca Rupit (el poble), sinó que el poeta s’acosta a la vellesa (la mar), la qual li guanya en força, porta la iniciativa i actua amb molta espenta, fins al punt que se l’emporta i, igualment, que aconsegueix que Miquel Banús i Blanch (l’home) faça lo que vol la mar (la dona). Cal dir que l’aigua (com tantes vegades en la literatura matriarcal) és u dels trets típicament femenins.

Afegirem que, com podem veure, l’escriptor no passa d’un símbol femení a u de tipus masculí, ans a un altre de la mateixa corda (de lo tel·lúric), a lo aquàtic. Prossegueix amb el sentiment de pertinença. 

Aquest lligam amb el terreny, amb el Collsacabra, el continua en la composició següent, “La flor a l’abella” (p. 34), en traure l’orella (representació de lo auditiu, més propi dels Pobles matriarcals) i que els petits detalls van units a la senzillesa en les relacions amb els altres, com hem copsat en dones que responien a la vida molt d’acord amb el matriarcalisme. A banda, captem que, si ens fem intel·ligibles i connectem amb el pròxim, la vida pot resultar més grata i més beneficiosa per a ambdues parts:

“Què dirà la flor a l’abella

quan li parla a cau d’orella

sobre els prats assolellats?

Deu cantar-li cançó dolça

rebolcant-se per la molsa

com a bons enamorats.

 

I així, la petita abella

explica els secrets d’ella

a totes les flors dels prats

que, cofoies i felices,

treuen el cap de les bardisses

lluint vestits policromats”.

 

Cal dir que la molsa (sovint, representada de color verd) roman adherida a la pedra, a lo tel·lúric, s’hi empelta. 

Adduirem que, en el poema “Cant d’amor” (p. 35), també figura una abella (potser, com a símbol de la dolçor, de l’amabilitat en les relacions amb el proïsme):

“Una abella juganera

el cant d’amor va escoltar (…)

i a la següent primavera

neix el ‘clavell de pastor’”,

 

i, així, podríem dir que l’abella (ací, associada a la primavera i al renaixement de la vida i de la flora) dóna vida a una flor solitària (com els pastors, a diferència de la mare que alleta) i de fragància agradable: el clavell (sovint, vinculat amb lo masculí). És més: la dona, com la terra, crea l’home, el fecunda (i, per consegüent, no és l’home qui, fruit de la inventiva o de la creativitat, engendra la terra, ni la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Afavorien l’altruisme

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien l’altruisme?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 14 de de desembre del 2024 i posteriorment plasmaren “I els avis, també. Tothom tenia consciència de comunitat. La vida era diferent i tothom tenia cura de tothom” (Esther Jolin), a qui comentàrem “Podem dir que hòmens i dones anaven de la mà. Ma mare m’ho ha plasmat en relació amb els seus avis, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX” . Tot seguit, ens adduí “Jo sóc l’última generació que ha vist això. Tinc cinquanta-vuit. Ho practico quan veig alguna situació injusta pel carrer, i no m’entenen. L’altre dia vaig trucar al 112 perquè hi havia una noia que no es trobava bé enmig del trànsit. Em van dir ‘No truquis, què fas trucant?’.

El que hagués hagut de fer és aturar el trànsit i treure-la d’allà.

Estic cansada de justificar coses que, per a mi, són essencials.

Què coi els passa a la gent?” i li posàrem “Jo, de 1971. He conegut molt l’esperit comunitari i el de barri, sobretot, fins al 2009, quan passí a residir al poble on ara visc”. En nexe amb les seues paraules, ma mare, el 14 de desembre del 2024, per telèfon, ens digué “Això, d’alguna manera, s’hereta [ bé per imitació, bé per l’educació que han rebut]“. També “No sé si és perquè venien de pagés, i estaven acostumats a acollir a la gent que anava de pas, a casa, ens varen ensenyar que mai ningú que truqués a la porta demanant caritat, se n’anés amb les mans buides, tot i que eren anys difícils i tots passàvem penúries” (Assumpta Capdevila).

Quant a missatges, el mateix dia i més avant ens escrigueren “Sempre ens deien que s’havia de compartir si era necessari” (Rosó Garcia Clotet), “Les meves tenien molta feina. A treballar: la feina de casa i cuidar els fills i néts.
No estaven per a punyetes” (Maria Coca Juncosa), “‘Afavorir l’altruisme’. Si vols dir ajudar al que ho necessita,  et puc dir que sí. Jo et parlo dels pobles: si algú passava necessitat, tothom es bolcava a donar-li ajuda, de tota mena” (Pilar Ortiz De Paz), “Quant a l’altruisme, ja et podràs imaginar quina alçada hi havia.

‘Ajuda a qui es pugui’.

(A mi, em va quedar enregistrat).

Una petita anècdota: un dia, la ràdio es va espatllar i l’avi va avisar un home que n’arranjava. L’endemà, mentre sopàvem, va venir amb al seu fill, més o menys, de la meva edat (petit). La iaia feia el sopar: peix fregit. En veure el nen, va agafar un tros de pa, el va sucar amb tomàquet i, dins, va posar el lluç.

L’hi va donar i el nen se’l va menjar amb ‘devoció’. En anar-se’n ells, la iaia em va fer un comentari:
‘— T’has fixat en aquest nen? S’ha menjat espines i tot’.

Lluís: tinc enregistrades aquella escena i les paraules de la iaia” (Montserrat Cortadella), “Eren molt generoses, les dues, molt servicials. Alliçonades per les guerres… L’àvia materna va cuidar-se de refugiats, en va tenir a casa. L’àvia paterna tenia, ella, el do de parar les hemorràgies dels obrers ferits i de treure el foc, i va curar i salvar gent” (Lucila Grau), “Jo crec que hi havia solidaritat entre veïns…” (Daniel Gros).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra i defensa de lo autòcton i de Nostra Senyora

General, , , , , , ,

Una altra composició en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ara, mitjançant els balls) és “La Plaça de la Vila” (p. 22), en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, com ara, quan diu

“A la Plaça de la Vila

les sardanes van tocant,

jo des del llit les escolto;

(…) l’esperit se sent ben lliure

superant ceps i paranys.

 

Les notes de la sardana

jo mai més podré oblidar,

en mi viuran nit i dia

fins que baixi en el fossar.

 

Són la veu del nostre poble

que volien fer callar,

una veu honrada i noble

la del poble català”.

 

Com podem veure, en els pitjors moments i tot, el poeta connecta amb la terra, podríem dir que ella li tira. I, a banda, Miquel Banús i Blanch no es deixa seduir per decantar-se, com a preferent, cap a altres terres, cap a altres cultures: les notes del balls seran evocades allà on ell visca, així com, per exemple, en la meua família, ma mare (nascuda en 1943) ho feia amb la música valenciana mentres que, durant uns mesos, residí en Madrid, com m’ha dit algunes vegades.

Igualment, els darrers versos ens confirmen els anteriors i, així, continua amb el nexe amb la mareta i, per consegüent, com ara, no fa una lloança (ni propaganda) de balls forasters i que, àdhuc, puguen no ser de línia matriarcalista. Al cap i a la fi, la sardana forma part del Poble, de lo vernacle.

Uns poemes després, en el titulat “A cau d’orella” (p. 24), apareix, com si fos una semblança, el poble de Rupit i la nit, dos trets (lo tel·lúric i l’obagor) que enllacen amb lo aborigen:

“Encaixonat dins la muntanya

hi ha un poble molt petit,

una riera l’acompanya.

I que n’és de rebonic!”.

 

En acabant, posa alguns llocs de Rupit i, més avant, escriu

“a Rupit, dolç salm d’amor.

 

Ben fluixet i a cau d’orella

et diré, com si resés,

que ets un poble amb bona estrella.

Com tu no en conec cap més!” (p. 24).

 

Per consegüent, en compte de menysprear lo xicotet, lo rural, els poblets, els llogarets, etc., o siga, lo que no és urbà, en fa poesia i podríem dir que són el caliu que atorga vida a l’escriptor, un senyal més que la dona (lo terrenal) “salva” l’home (ací, Miquel Banús i Blanch) i del sentiment esmentat.

En eixe sentit, encara que l’ermita de Montdois pateix el pas del temps, en la composició vinent, “Requiem per l’ermita de Montdois” (pp. 24-25), comenta que,

“com petjada dins la sorra

el teu record restarà.

 

(…) Sols en queda una desferra

de l’ermita de Montdois”.

 

Prosseguint amb Montdois, ara, per mitjà de Nostra Senyora, en el poema “Molí del Rodó” (pp. 27-28), no sols indica que “el molí era un sagrari” (p. 27), sinó que empiula amb la

“Verge de Montdois,

oh Mare estimada,

(…) heu set destronada,

però del meu cor

Vós sou reina encara” (p. 28).

 

I és que, com plasma més avall, la Mare de Déu forma part de Rupit, el poble del poeta, “el meu bressol i el meu llit” (p. 28), és a dir, l’indret on ell nasqué i on ell viu (àdhuc, el seu sopluig, possiblement, també creatiu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos educaven en l’esperança.

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven en l’esperança?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 13 de desembre del 2024, plasmaren “I tant que sí! Sempre donant ànims: ‘Després d’un dia dolent, en ve un, de bo’, ‘No hi ha mal que cent anys duri’. I, així, sempre treient ferro als problemes” (M Teresa Hortoneda).

Quant a missatges, el mateix dia i en acabant ens comentaren “Pobretes… Amb prou feines tenien per sobreviure. A la meva àvia, casada, com era costum, a 16 anys, amb esperança de vida fins els seixanta, no sabia escriure: la meva germana li va ensenyar a signar i prou.

L’avi sí que sabia llegir i escriure,… i poca cosa més. Malviure de pagès pobre” (Sebastià Sardiné), “No puc respondre: no ho sé” (María Carmen Badia Prats), “El que puc dir és que les àvies ens deien que sempre s’havia de tenir esperança; que les coses, per difícils que fossin, sortirien endavant” (Rosó Garcia Clotet), “Ens educaven a treballar per continuar millorant les nostres vides. Havien patit tantes injustícies, incompetències, guerres, restriccions, sofriments diversos contats pels seus avantpassats, havien vist tanta misèria i havien assistit ja a moltes millores elles mateixes, que, al final de les seves vides, tenien esperança d’un futur millor per a nosaltres, els néts” (Lucila Grau), “Doncs sí. La mare deia ‘Sí, vinga. Que, si altres poden; tu, també’.

La iaia (la seva mare es deia Esperança) deia ‘Tingues fe i confia, filleta. L’esperança mai es pot perdre. Recorda: mentre hi ha vida, hi ha esperança'” (Montserrat Cortadella), “Aviam. Això de l’esperança, et diré que el meu pare sempre deia que ‘Si vols alguna cosa, has de treballar per aconseguir-ho’. O sigui, l’esperança havia d’anar acompanyada de l’esforç. Si no, malament rai” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí, però no en profunditat” (Lui Sarrià).

En correus electrònics, eixe dia també escrigueren “Mai em cansaré de repetir que, tant les meves àvies com la meva padrina, ens van educar en l’esperança. Ella, que és un cistell sense nansa, em va donar la força per a resistir el que, per a desgràcia, em va tocar de naixença. Aquesta esperança, tot i que és un cistell sense nansa. I la de la caritat, que és un cistell foradat, mai l’he perduda, l’ha donada la força” (Ramona Ibarra), “Bon dia,

Més que en l’esperança, ens educaven en la feina i en l’esforç” (Quima Estrada Duran).

Finalment, en Twitter, el 13 de desembre del 2024, indicaren “L’esperança ben entesa, demanda esforç i sacrifici, no és seure a sota una alzina amb l’esperança que caiguin peres. Àvia nascuda el 1900” (J.C. Oliva).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Música matriarcalista i eròtica catalana del segle XIX

General, , , ,

MÚSICA

 

En aquest apartat, posarem cançons, no necessàriament amb intenció eròtica, però que podríem dir que tenen un contingut en aquesta línia. Així, en l’obra “Romancer català”, a cura de Joan Antoni Paloma, publicat per Edicions 62 en 1989 i amb moltes cançons recopilades per Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), hi ha molts versos que ho reflecteixen, com ara, en “El lladre de la cova” (p. 56), on podem llegir

“A la vila de Caldes, n’hi ha un bonic lloc;

n’hi ha un galant jove, hermós i dispost.

(…) Va baixar una mossa rossa com un or,

se l’endú a la cova per no ser ell sol.

Al ser a la cova, enraonen los dos:

‘-Alguna coseta menjaria jo,

alguna costella que fos de moltó’.

‘-Deixeu, galant jove, que us hi aniré jo’”.

 

Un poc després, aquesta jove fa via cap a cal batle, cap a cal corregidor i, amb la participació d’altres persones i tot, s’emporten el lladre que volia festejar amb la noia.
Per consegüent, no sols es fa lo que vol la dona, sinó que ella respon amb molta espenta i molt oberta.

En aquesta recopilació folklòrica, “Romancer català”, hi ha uns versos de la cançó “L’hereu Riera” que hem considerat adients:

“Per a Sant Antoni, ballades hi ha;

per a Sant Maurici, que la cobla hi va.

N’hi ha tres donzelles que hi volen anar.

L’una diu a l’altra: ‘-I, a tu, qui et traurà?’.

‘-Anem, donzelletes, anem a ballar,

que l’hereu Riera nos hi farà entrar’” (p. 149).

 

Per tant, captem dones amb iniciativa, molt obertes i que fan via en colla, tres trets que empiulen amb el matriarcalisme. Recordem que, en altres cultures matriarcals, són les dones qui, en grup, preparen i impulsen actes festius o del Poble amb què estan vinculades.

També es plasmen trets eròtics, com ara, en la cançó “La filla del pagès” (p. 181), quan diu que

“N’hi havia un pagès que en tenia una filla,

no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,

lo pomeret florit, la roseta esbandida.

(…) El seu galant ho sent, del fondo de la vila,

ja n’ensella el cavall i li posa la brida

i se’n va dret al bosc, allà on era la nina:

‘-Nina: si vols venir, te’n faré companyia,

de tres castells que en tinc, senyora te’n faria (…)’”.

 

Una altra, molt sucosa, és “L’alegre festejador” (p. 182), en què un fadrí comenta que un dia veié una minyona galant i que la trobà sola, que anava a l’horta

“a regar lo jardí, lo jardí de les roses.

‘-¡Qui en pogués collir un brot, d’aquelles flors tan bones!’.

 

‘-Baixa-se’n a collir, del ram fins a la soca’.

Ell se n’hi va baixar amb una intenció bona,

l’agarra per la mà, l’assenta sota l’ombra,

(…) Un sac n’hi va collir per enviar a Girona,

per a fer un present a aquella gran minyona” .

 

O siga, que l’home segueix el mateix estil que la dona (anar-se’n al jardí, lloc que simbolitza la vulva), amb intenció de tenir una relació sexual amb ella. No debades, el ramell de flors el portarà a Girona, on està la jove, amb qui ell voldria tornar a eixir.

Amb una lletra de la mateixa corda, hi ha “Llarga conversa” (p. 183), però en un hort, on ella també regava les flors:

“N’hi té de tots colors: blanques, vermelles, grogues.

Se’n posen a enraonar l’espai de dues hores,

l’ombra d’un roseret tot carregat de roses.

A son pare i sa mare, ja n’han portat la nova” (p. 183).

 

Com podem  veure, la jove ara, o bé ja ha passat a la jovenesa (el roser és ple de flors), o bé han acordat festejar, o bé, fins i tot, ella romandrà embarassada i ho comenten als pares. El motiu és perquè la planta i les flors d’aquests versos enllacen amb la vulva.

Altres cançons que hem inclòs són les següents:

“EL CAÇADOR

 

(…) Ja la’n trobo adormideta a la vora d’un canyar;

jo en cullo un pom de violes i, al pit, les hi vaig tirar;

les violetes són fresques, la pastora es despertà.

‘-Què feu aquí, galant jove, què veniu aquí a buscar?’.

‘-L’amor vostre, donzelleta, si me la voleu donar” (p. 187).

 

En altres paraules, la dona és qui podrà triar si es casarà amb ell o no, encara que, tot seguit, ella li diga que ho consultarà amb els seus pares: la família de la xica és qui decideix, no la del possible futur marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i nexe grat amb la Mare

General, , ,

Prosseguint amb el llibre ”Dins la pau del Collsacabra”, trobem la maternitat, com ara, quan, en “PLANY PER L’ERMITA DE MONTDOIS” (p. 18), Miquel Banús i Blanch enllaça la mare (la terra) amb els fills: “La dolça Mare que hi habitava” (en referència a Nostra Senyora), “oh Mare estimada” i, més encara, quan, esperançat i en nexe amb la terra, el poeta li diu:

“I si els meus ulls ja no poden veure

mai més vostra imatge a dalt de l’altar,

la fe n’obre uns altres que a mi em fan creure

que al cel un bon dia us podran contemplar”.

 

Així, l’escriptor podria recordar el pas d’aquesta tardor a un hivern que, simbòlicament i tradicionalment, porta confiança en l’esdevenidor com també ho fan la sembra i el pas del dia més curt de l’any. A banda, això fa que siga viu el sentiment de pertinença a la terra.

Unes pàgines després, en la composició “ADÉU, VILA DE RUPIT”, també el reflecteix:

“Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

tu has sigut el meu bressol

tros de terra catalana.

 

(…) Adéu, Agullola aimada

i tota aquesta contrada (…).

Adéu, casal de l’Avenc.

 

Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

sempre t’he portat al cor,

tros de terra catalana” (p. 20).

 

I, sobretot, però ara, com qui capta que, empiular amb l’indret on viu, li dóna sentit a la vida, hi ha el poema “DINS LA PAU DEL COLLSACABRA” (pp. 21-22). En aquests versos, molt prompte, posa que ell no és un home de la mar: “home sóc de terra endins”, d’un poblet acompanyat per un castell vell i d’on se sent un riuet estant.

Igualment, indica

“Jo no conec altres solcs

que els que té el meu Collsacabra (…).

 

Quina recança que tinc

de la pau del Collsacabra,

aquí hi ha amics i parents

i aquesta terra m’és grata”.

 

Aquestes paraules van en línia amb les següents, en què veiem que la llavor (la sement) de la seua vida és en el Collsacabra:

“Passejo pel seu bell bosc,

(…) tabernacle color verd,

joia i sement de la vida”,

 

motiu pel qual comenta que,

“A la sorra de la platja

jo mai no hi podré ancorar,

penya-segats i cingleres

han estat sempre el meu jaç”.

 

Finalment, addueix que voldria emprendre volada. I ho fa junt amb una dona (barca, símbol semblant a la cova i que, a banda, representa la matriu de la mare) i l’aigua (un altre tret femení):

“Avui que el cel és serè,

anem-hi, barca estimada”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)