Bon dia,

Hui, Josep Gambús Forrellad, descendent d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), qui fou una escriptora, pintora, compositora, folklorista benefactora, etc., catalana, ens ha enviat, de Sabadell estant, aquest document, amb part d’una obra publicada en 1926: “Els dies clars”.

En el pròleg, plasmat per un capellà que participà en Jocs Florals, copsem el tema del sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la seua generositat i la disposició a favor de l’estudi sobre el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

Nota: En aquest enllaç, podreu trobar una bona entrada del blog “Tèrbol atzur”, en relació amb la seua vida:  http://trbolatzur.blogspot.com/2016/10/agnes-armengol-i-altayo.html.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven la Història de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 24 de maig del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Sí. Ens parlaven de tot lo que estava dins el seu abast: cultura, costums, posar-nos en la pell de qui no sabia tant i, en el meu cas, també una mica de les seves arrels, que no hi havia cap diferència amb la nostra, llevat de la llengua.  Ells ens van educar amb les nostres arrels, que són aquí: besavis, avis, pares, nosaltres…, però sempre que, de tant en tant, miréssim enrere, d’on veníem” (Antonia Verdejo), a qui comentàrem “Quant a la llengua, cada una va unida a una cosmovisió, a una manera d’entendre la vida”, “A l’escola i prou” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, tenien prou feina per posar- nos un plat a taula” (Maria Rosa Cabrol), “Les meues àvies eren analfabetes i desconeixien totalment la història de la terra” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Potser, per Catalunya, més generalitzada i concretava més cap a les comarques de l’entorn. És comprensible, doncs no es viatjava tant!!” (Roser Canals Costa), a qui escriguérem “En el cas dels hòmens, amb motiu del servici militar i, per exemple, representants d’empreses (com contava mon avi matern a ma mare, respecte a un català que baixà a la ciutat de València, on vivia el meu familiar)”, “Sí” (Àngels Salvador), “Sí: ‘Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomàquet’. Aquesta ja te l’havia explicada. Però també sobre geografia, rius i muntanyes; llegendes, coses de la vida a pagès” (Joan Prió Piñol), “No. Mon pare sí, però és de 1944” (Laura Morant Peiró), “Sí: la padrina m’explicava coses de la seva vila i del camp” (Contxi Enjuanes Carrera), “Si. I molt: l’àvia era una artista explicant la Història de la terra. Per a ella, era una meravella” (Lydia Quera), “La meua padrina sí que era nascuda abans de 1920, segurament, a final del segle XIX. I recorde que ens contava rondalles amb moralitat” (MCarmen Bañuls), a qui posí “Hi ha algunes rondalles amb moralitat. La gran majoria tenen un missatge (o més) educatiu i, a vegades, en frases a mitjan del relat”, “Història de la terra? No, però, com que teníem família que treballava al camp, m’ho feien valorar i respectar moolt.

He de dir que la valor respecte mai m’ha costat complir-la: cap a ells i cap a la feina.

De fet, moltes vegades, la iaia em deia ‘¿Què tal, aquests trumfos? Els ha plantats i recollits la tia Maria i l’oncle Quimet'” (Montserrat Cortadella). Un trumfo és una creïlla (o patata), “La meva tieta i el meu oncle van ser els que més em van influir de la família” (Daniel Gros), “Em van explicar la història de les terres del Priorat…, de les lluites entre veïns i família per fer-se amb aquesta finca o amb aquella…

A les viles, solia ser molt corrent” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “A la seva manera, sí” (Anna Babra), “Lo que elles sabien,… sí” (Reme Canet).

En Twitter, el 26 de la maig del 2025, Mercèpc ens indicà “Sí”.

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 24 de maig del 2025, per telèfon, en nexe amb el comentari de Roser Canals Costa, em digué “El servici militar; i, les xiques, quan se n’anaven a la capital [ = la ciutat de València]  a servir”. A més, sobre el representant català em comentà que “Era un representant de dolços. Ja havien fet tots els repartiments de la cooperativa [ de què formava part la botiga dels meus pares], de botigues, en les festes de Nadal. Compraren una animalada i es feren amics i es féu bona relació”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La literatura matriarcal en poemes d’Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877).

El 9 de maig del 2025, després de llegir un escrit que l’amiga Ma. Teresa Hortoneda (1931) havia posat en el seu mur de Facebook, trobàrem que la dona de qui parlava havia estat una poetessa catalana que visqué en el segle XIX: Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), autora del poema “Clemència Isaura”.

Aquesta escriptora, nascuda en Galícia i que, en la seua infantesa, es traslladà a Catalunya,  participà en els Jocs Florals de 1859 celebrats en la ciutat de Barcelona, els primers que tenien lloc després de molts segles i, a més, amb la protecció de les autoritats civils i de les eclesiàstiques.

Tot seguit, passem a l’entrada “Jocs Florals de Barcelona en 1859/Clemencia Isaura” (https://ca.wikisource.org/wiki/Jochs_Florals_de_Barcelona_en_1859/Clemencia_Isaura), la qual figura en la web “Viquitexts”. Com a agraïments al suport, el poema va menat “Als distingits i honorables mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona en lo any de 1859”. El text inicial diu així:

“ENDREÇA.

Nobles senyors del Consistori Gai,

al geni català, de la victòria

noves regions li obriu i nou espai.

Puix feu reviure l’oblidada història (…).

Aquesta llegenda està escrita segons la història de Clemència Isaura, tal com conta M. De Fouy, acadèmic francès en sa obra titulada L’eremite en province. Atès lo que diuen lo referit escriptor i altres biògrafs de Clemència Isaura, sembla fora de dubte que Raül, fill del comte Raimon, tingué amors amb donya Clemència i que aqueixa, després de la mort de son amant en la guerra del comtat d’Artois, renovà lo vot que un dia havia fet sa mare i consagrà part de sa fortuna a ressuscitar los Jocs Florals, donant-los nova vida i esplendor”.

Després, passa a la llegenda sobre Clemència Isaura, personatge mític mort cap a l’any 1500, a qui una llegenda en fa esment com a creadora dels primers Jocs Florals a Tolosa i, ben mirat, l’autora comença per la part geogràfica:
“No molt distant de Tolosa,

que és la ciutat pal·ladiana,

que és ciutat rica en records,

com rica en flors és sa plana,

i que, per ser tant hermosa,

Déu li donà, com a gràcia,

dolces brises per son front,

hermoses flors per sa falda,

i li posà lo Garona

per son mirall a les plantes:

no molt distant de Tolosa

i, al bell peu d’una muntanya,

hi havia un castell famós

per lo que d’ell se contava”.

En unes quantes de les estrofes vinents, comenta que, enmig d’aquell indret, en què abundava la tristor (la qual, ací, podria representar la situació de la llengua catalana arran dels decrets de Nova Planta en el primer quart del segle XVIII),

“una hermosa perla guarda,

d’una donzella el castell,

n’és lo palau i morada,

que allí retirada viu

la bella Clemència Isaura

(…) en companyia de sa dida

que ha cuidat la sua infància”.

Potser aquesta mare de llet, al mateix temps, facilità que la xiqueta soltàs la seua creativitat:

“La música i la poesia

són ses joies estimades

i, amb lo cor i pensament,

adora la ciència gaia.

Se troba en aquella edat

en què lo pit se dilata

i, desitjant viu lo cor,

sense saber què li falta 

Ella no té a qui estimar,

puix viu trista i solitària,

per això, sos pensaments

tan sols a les flors consagra.”

I, com en la tradició matriarcalista, és de nit quan s’aplana l’escriptura i quan la jove és més feliç, en contacte amb la natura, la qual li dóna vida:

“baixa joiosa al jardí,

al jardí de sa morada

que, cenyit de cerca viva,

sos plantells de flors li guarda.

I, llavors, li sembla veure

que les flors i que les plantes,

tot murmurant d’alegria,

amorosament s’enllacen

com per formar-li catifes

perquè ella hi pose ses plantes”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven per a la paciència? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 de maig del 2025 i posteriorment plasmaren “No gaire” (Lurdes Closa), “I tant! La mare l’exercia: era pacient i ho encomanava!!!!!” (Roser Canals Costa), “Cada u feia lo que podia amb les circumstàncies” (Àngels Sanas Corcoy), “Diria que sí, amb el seny que la paciència i la resignació eren valors cristianes.  Les úniques que tenien cabuda en la societat de l’època” (Xec Riudavets Cavaller), Quin remei! No es tolerava ser impacient” (M Pilar Fillat Bafalluy), a qui escriguérem “En la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, som més aïna, com diem els valencians, de ‘Pensat i fet’: el cap per damunt dels impulsos primaris”, “No. La meva, més aviat, ho enfocava a la bona educació” (Àngels Salvador), “Totalment. I sempre et deixaven anar la dita… ‘La paciència és la mare de la ciència'” (Àngel Blanch Picanyol), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Doncs sí. Em deien ‘La paciència és la reina de la ciència’. Jo, tot ho volia d’ara per ara mateix (continuo igual), però la impaciència potser era per lo més material; però, per l’altre costat, tenia paciència per als jocs, per a dibuixar, per a entretenir els més petits.

Tant la mama com la iaia sempre deien el mateix: ‘Tan pacient per a tantes coses; i tan impacient per a altres” (Montserrat Cortadella), “No. La”àvia i la mare em deien que ‘La paciència, els altres'” (Lydia Quera), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “No tinguis tant de geni!!!! Tingues més paciència!” (Daniel Gros).

En el meu mur, el 23 de maig del 2025 posaren “Una, sí; i l’altra, no” (Maria Galmes Mascaro), “Què vols que et digui?… L’àvia Teresa em deia ‘Has de portar un sac de paciència a l’esquena…

Quan el tinguis ple, llavors, digues el que has de dir i fes el que has de fer'” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 23 de maig del 2025 ens indicaren “Per a la paciència i per a moltes coses. Educació, respecte a les persones majors” (Ana Mari), “Paciència, però elles no han donat, precisament, un exemple de paciència” (Magda Lázaro Mascarós).

Finalment, ma mare, en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em deia que, entre els seus avis i una cunyada (la tia Vicenteta) de sa àvia paterna (Consuelo, nascuda en 1878), hi havia “Molta harmonia, molta harmonia” i que això tenia a veure amb la paciència que hi havia entre tots ells: “Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada, qui tota la vida visqué amb ells”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.