Arxiu de la categoria: General

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens amb bona sensibilitat i amb actitud matriarcalista

General

Bon dia,

Tot seguit, exposem unes paraules de Lola Carbonell, del 17 d’agost del 2024. Partint de comentaris (i d’escrits) sobre dones catalanoparlants (de segona generació o més) i nascudes abans de 1920, podem dir que l’actitud del marit és aprovada i que empiula amb la tradició matriarcalista vinculada amb la llengua catalana, molt reflectida en rondalles anteriors a 1932 com també en poemes escrits per catalanoparlants amb sentiment de pertinença a la terra. Diu així:
“— Lluís. Tinc un dubte. A casa, la meva mare mai ha tingut ni veu ni vot. Com es diu això??”.

Li responguí:
“— Bon dia, Lola,

Això es diu ‘estar subjugada’ a un altre, siga qui siga; ‘no tenir personalitat’. Sobretot, ‘no decidir la seua vida'”.

Aleshores, escrigué “Sort que el meu marit em va dir ‘Tu ets la mà dreta de la casa. Sempre has estat sotmesa a la voluntat del teu pare i del teu germà. Lolita: tu ets tu. Aquí tens les ales per volar. T’estimo”.

En acabant, li demaní “¿T’importa que ho publique, Lola? Si és així, ¿preferiries amb pseudònim? Gràcies” i ens respongué “Com tu vulguis”.

A banda, direm que Lola Carbonell es casà en 1965, a vint-i-quatre anys; i que el futur marit havia fet els trenta-sis.

Finalment, hui li hem afegit “Cada vegada que el recordes, això et podrà fer que et sentes al costat d’una persona amb bona sensibilitat”.

Per això, crec que no s’haurien de fer generalitzacions entre hòmens i dones, encara que sí parlar de tendències en les actituds i a partir de les fonts, principalment, de les que tracten sobre la vida dels catalanoparlants nascuts abans de 1920.

En les parelles catalanoparlants (i, com més anys fa, més), la tendència (clarament majoritària) és de bones relacions entre l’home i la dona, ambdós estan ben tractats.

Agraesc la generositat de Lola Carbonell com també el seu detall: era la primera vegada que una persona em feia una qüestió d’aquest tipus.

Una frase, del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell: “La nostra llengua [ catalana] amaga una realitat cultural femenina” (p. 128).

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

“La cançó del ‘barraquiste'”: lletra i comentaris sobre la cultura ancestral catalana

General

El 15 de maig del 2023, en el meu mur Familia Fuentes Itarte plasmà aquestes paraules: “Jo, de la meva família, hi ha una cançó que em cantava l’àvia, del festeig i d’una germana de l’avi, que, al final, com, en aquells temps passats, era bastant habitual. Es va casar amb un cosí i deia així:

‘En este carrer, hi ha una casa que fa racó

i allí festeja una xica amb un llaurador.

Ella li diu: ‘-Corre, marxa, que el meu pare ve.

Però, demà, tu xiula, xiula, que jo eixiré’”.

 

A ell, li deien Pepito (l’estudiant); i, a ella, Marieta (de Valentina ‘la curandera’).

Després, està la cançó del ‘barraquiste’, la qual cantava el meu avi, qui era molt caçador, quan caçava els tords. Esta està escrita al grup ‘Històries i contalles de Sant Rafel i barri’:

Esta és ‘La cançó del barraquiste’[1], del meu avi Francisco Ramón (‘lo curandero’):

‘Lo mateix són los xistes[2] de Carnestoltes

com los dels barraquistes, quan gasten soles,

per a contar mentides, quan s’acaben els raïms i les figues.

 

Ja en ve la cacera i sempre en van com un que té caguera,

i les seues converses, totes són sobre els tords i les perxes.

La llonja i la raïna[3] i, en estos negocis, gasten mania.

 

Al primer tord que senten ells, ja no viuen,

s’ajunten uns i els altres i tot s’ho diuen.

L’un li diu, a l’altre: ‘-Jo, avui, ja n’he vist tres o quatre’.

I l’altre, que, a la lluna, ne va sentir passar una gran locura[4].

Però, molts vegades, lo que ells senten són rates penades.

Ells, entusiasmats de que els torns passen a munts i a ramats.

 

Mai van de xança[5], sempre amb la destraleta a la faixa,

per a fer les barretes,… ¡Ai, pobres renous de les figueretes!

Cimals en terra! I hasta[6] als arbres els arriba la guerra!

 

També hi ha moltes dones que, en la cacera,

moltes d’elles, pobretes, han de dormir a soles

i compleixen més dejuni que en la Quaresma

perquè ells van cansats, morts de son, bruts de visc i esgarrats

i, amb el cor defallit, de tocar el reclam tota la nit

 

Si voleu divertir-vos en gran manera,

¡aneu a la missa del barraquiste, que és la darrera!

I que en no en faces d’altra, encara que et diguen a les quatre.

Son desatinats, les mentides corren a grapats!

Tant fora com dins, lo mateix hi ha casats com fadrins,

I, encara no estan dins, tots els voràs[7] xarrant o dormint.

La missa acabada, voràs que tots es freguen la cara

i, encara no han eixit fora, ells ja no s’atenen: tots parlen alhora.

 

Ja ve el desparar, en gran gola, van a rebuscar:

figuetes podrides i algun amagotet de raïm per les vinyes.

Se’n van cap a casa, tots s’ajunten i conten lo que els passa:

‘Jo, si no és fet moll, els tords, avui no els hagués

pogut dur al coll’, ‘L’altre, que per fort’.

N’hi ha que, en sa vida, han sentir passar més tords

i també en diuen molts que s’enramen i es tiren als poms:

tot són excuses. Les mentides, i embrolles van a mesures;

i no hi ha xistes més xistes; ni més divertits,

que los dels paranyistes que vos he dit”.

 Agraesc la generositat de Familia Fuentes Itarte, ja que, hui, aquesta cançó no figurava acompanyada de la lletra ni en Facebook, ni en Twitter.

 

 

Notes:[1] En resposta a una qüestió que li havíem fet, ens posà una foto en el meu mur, acompanyada de la lletra, extensa. Agraesc la seua generositat.

[2] Castellanisme inadmissible, còpia de “chiste”, en lloc de les formes genuïnes “acudit”, “gràcia”…

[3] En l’original. Prové de la paraula “resina”. Quant a la llonja, en paraules seues, “És una planta que es cria pels barrancs i, de les raïls, a l’igual que la resina, també es fa el visc o la pega on els tords s’envisquen les ales i, en no poder volar, cauen al terra. Avui ja està prohibit caçar a la barraca”.

[4] Castellanisme inadmissible, el qual es podria substituir per “bogeria” o, per exemple, per “follia”.

[5] A l’aguait, desprevingut.

[6] La forma genuïna seria “fins”, “fins i tot”…

[7] Veuràs.

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i l’esperit comunitari i acollidor

General, , , , , ,

Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: “Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La castanyada, una festa tradicional matriarcal i d’aplec de les diferents generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix la literatura matriarcal i, en aquest cas, empiulant amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La castanyada”, d’Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), el qual figura en l’entrada “Dèiem ahir – LA CASTANYADA – Antoni Bori i Fontestà – 27/10/2019” (https://casalpremiadedalt2013.blogspot.com/2019/10). Diu així:

“LA CASTANYADA


Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure,
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi, que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!”.

 

Com podem veure, la tardor, època de l’any vinculada, simbòlicament, amb la maduresa (que no amb la vellesa), esta ben vista, entre d’altres coses, perquè, com la vesprada, ho fa amb una de les dues estacions que representen lo femení, la dona.

En aquests versos, a més, apareix la casa (u dels trets més en nexe amb el matriarcalisme català), l’avi i el seu paper de transmissor de la cultura tradicional i de lo que evoca.

Igualment, el poeta addueix que

“-“Any ha estat de gran ventura,
– diu el vell alçant la testa; –
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”.

 

Per consegüent, l’ancià, en les seues paraules, enllaça amb aprofitar el temps i de manera que hi haja bones relacions entre els membres de la família. A banda, afig als més jóvens:

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare,
que és prou per dar-vos la vida”.

  

Com se sap, “estar en la flor de la vida” vol dir “estar en la joventut”, en aquesta composició, amb un pare que els estima i amb una mare que els protegeix. Aquests dos detalls plasmen una cultura matriarcalista: el pare, per exemple, podria aparéixer com el protector econòmic, però ho fa com una persona que estima els fills, fet que no divideix, sinó que enllaça. Tot seguit, el padrí diu 

“Jo sóc el més vell de la colla;
i, a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

  

L’avi, que toca els peus en terra, s’acosta al nen que bressa la mare i, fins i tot, el besa, en lloc de fer-ho només la mareta del xiquet. I, de pas, podríem pensar que recorda la seua infantesa i que, per això, plora (com hem captat en més d’un personatge masculí i no com a senyal de debilitat, ans com una part més de les persones):

“I, al dir això, el bon avi, encara
que. amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora”.

 

 Nogensmenys,
“Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ‘Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!’.

 


I, així, com la castanyada i altres festes tradicionals a mitjan primavera d’hivern, la mare fa que la casa conserve la vida (ací, les canyes, els tions i, de pas, les castanyes).
“I, a la negra fumerola,
i, a la calentona ratxa,
que, al bon vellet, reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ‘Au, mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants’”.

 

Per consegüent, ens trobem davant un nexe entre quatre generacions: 1) en un primer moment, la vellesa i la jovenesa, 2) després, la mare d’edat mitjana i son pare i els fills (principalment, els xiquets) i 3) les quatre èpoques de la vida (àdhuc, la del naixement, la qual, simbòlicament, podríem captar en el reviscolament del padrí, bàsicament, perquè l’hivern es presenta per la senectut acompanyada de l’esperança en la vida en un futur (això és, el part i els primers dies de vida).

Finalment, podríem dir que, així com a mitjan primavera (primers dies de maig), es parla de la dona i de la fadrina (les flors, els arbres, etc.), a mitjan tardor (primers dies de novembre, sis mesos després de maig), ho fem de la velleta torrant castanyes junt amb altres persones, amb motiu de la celebració de Tots Sants i del dia dels Difunts (perquè la calor ha minvat molt i ens acostem a un mes fred i en què predomina la foscor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies que deixen empremta de cultura tradicional i d’educació matriarcals en els néts

General, , , , , , ,

Tres escrits en relació amb la dona catalanoparlant en la transmissió de la cultura tradicional i com a educadora dels néts.

Tot seguit, escriurem tres comentaris relatius a la dona en aquest paper. El primer, en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897), figura en l’entrada “Comentaris d’obra” (https://www.escriptors.cat/autors/aguilom/comentaris-dobra), de la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana” i, amb paraules de Josep Massot i Muntaner, llegim que, “Com ell mateix explica, la seva dida, madò Antonina Canyelles, li encomanà ‘amb la llet’ l’amor a la poesia tradicional i el posà en contacte amb tot un món meravellós: ‘En ma infantesa -escrivia Aguiló mateix al Romancer– els Reis de Nadal no regalaven als nens eix devessall de joguines estrangeres que ara els duen. Per entretenir-los, péixer-los i fer-los dormir, es tenia sempre avinent el repertori casolà de rondalles i cançons que mai s’acabava, ni es feia malbé. Els cants de bressolar, repetits per tot arreu, s’aprenien de cor més fàcilment que les oracions. Les mares i les àvies, les dides i les minyones de servei arribaven a encantar a llur voler la imaginació de la mainada, imitant o escarnint el poder d’aquelles mateixes fades quals meravelloses fetes recomptaven’. Al costat de les cançons i les rondalles que l’entusiasmaren, Aguiló devia presenciar més d’una vegada els combats dels ‘glossadors’, els poetes populars dels quals ell mateix es declarà deixeble més d’un cop, i ben aviat aprengué a llegir en català gràcies als fulls volanders dels ‘goigs’, dels quals amb el temps recolliria una col·lecció molt nombrosa”.

Com podem veure, el paper que empiula amb la maternitat està molt reflectit i, més d’una vegada, lo transmés durant els primers deu anys pot ser decisiu en el futur de la persona.

El segon escrit és “La meva àvia materna era de Collsacabra… (Jaume Collell i Bancells)” (https://www.endrets.cat/ca/textos/la-meva-avia-materna-era-de-collsacabra/1774),  que posaren en la web “Endrets”. Jaume Collell i Bancells (1846-1932), qui, entre d’altres coses, fou amic de Jacint Verdaguer, escriptor, eclesiàstic i poeta, comenta “La meva àvia materna era de Collsacabra. (…) recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Es deia Rosa (…). De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, el seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot, a l’hivern, per la matança dels orelluts, i, ademés, sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga, ella no hi estava mai (…). Les primeres cançons i rondalles, d’ella, les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora, com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles, en sabia a centenars. Si, a mi, em recordassen totes, en podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia i contar-me moltes rondalles, havent resat el Déu m’encoman”.

Per tant, captem una dona de camp, a qui el fet de ser activa ajudaria a transmetre al nét bona part de lo que sabia i que tenia a veure amb la cultura tradicional. Igualment, la padrina també feia un paper maternal, àdhuc, per a facilitar el son del nen.

El tercer, titulat “La pinya de blat d’indi” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), de Joan Pons Pons  i publicat pel 2023 en la web “Menorca al dia”, és prou significatiu, per l’empremta matriarcalista que pot deixar una àvia en un nét (en aquest cas, a partir d’un fet en la infantesa), quant a les relacions interpersonals. Diu així: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir ni escriure ni tampoc parlar en castellà però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig, i vaig sortir al sol, on m’esperava l’aventura”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Maternitat, dones que deixen empremta; el part i endevinalles

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i literatura matriarcal, és “Oda a la meva mare” (https://www.lacollacuidadora.net/oda-a-la-meva-mare), d’Anna R. i escrit en el blog “La Colla Cuidadora” en març del 2014. Diu així:

“ODA A LA MEVA MARE

Mare, penso amb tu
Ja fa un any que te n’has anat
però la teva absència no he superat,
ni el buit que m’has deixat.

Mare, penso amb tu
i ploro amb emoció en evocar
tots els anys transcorreguts al teu costat,
ja que mai ens havíem separat”.

 

Com podem veure, la filla encara està en nexe amb la mare: per mitjà del record. A més, comenta que mai no havien trencat.

Tot seguit, no sols posa que la mareta havia aplegat a cent-un anys, sinó que evocar-la li dóna força i que continua estimant-la:

“Mare, penso amb tu
i mai hauria imaginat que a 101 anys
haguessis arribat i tu suposo que tampoc
si conscient n’haguessis estat.

Mare, penso amb tu
i ara, potser massa tard, m’adono
de tot el que a la meva vida has significat
i sento no haver-t’ho expressat.

Mare, cada dia penso més amb tu
i sé que no tornaràs,
però del dolor en trec força,
la teva estimació sento al meu cor i
sé que sempre estàs amb mi.

Mare, allà on siguis,
que trobis el descans i la pau”. 

 

Afegirem que, en l’entrada “Maternitat(s)” (https://poeteca.cat/ca/poema/4976), en la web “Poeteca”, hi ha uns versos de Joana Brines que enllacen amb lo maternal (ací, amb el part), els quals hem triat per a l’apartat de literatura matriarcal:

“Maternitat(s)

            ‘T’he parit amb plaer

            de fletxa a trenc de sang’

                                            MMM

Vaig ser cos,

gemec,

sense paraules.

Vaig ser dona arrelada

engendrant un nou món

al meu cos.

Vaig ser mare recent nada

el mateix dia que va néixer la meva filla”.

 

Per consegüent, l’escriptora reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i copsem una actitud positiva davant la maternitat.

Més avant, quan comenta que ja havia nascut el nen, Joana Brines escriu

“Érem a la vegada,

una, dues, tres

ànimes bategant

en el mateix lloc, el mateix dia”.

 

Aquests versos podríem empiular-los amb uns que són populars i que, en el llibre “Folklore valencià” (volum de 1920), de Francesc Martínez i Martínez, figuren com una endevinalla sobre el bateig: “Dos mares i dos filles van a missa amb tres mantellines” (pp. 11-12). La resposta són l’àvia, la filla i la néta, això és, les tres generacions.

Finalment, direm que les tres persones són dones, un fet que té a veure amb el matriarcalisme, en el sentit que remarca més lo femení i, òbviament, lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en àvies i en nétes i pervivències matriarcals

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sa Colcada”, de Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906).

Una altra persona en què captem el sentiment de pertinença a la terra és Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau, de la ciutat de Palma (Illes Balears), en aquest cas, en el poema “Sa Colcada” (https://historiavibrant.cat/sa-colcada), el qual figura en un article de Jesús Llòria publicat en la web “Associació Cultural Vibrant” en desembre del 2018. Primerament, direm que el poeta, entre d’altres coses, fou historiador, escriptor i que, fins i tot, plasmà rondalles mallorquines. La composició, a banda, tracta sobre la Festa de l’Estendard (el 31 de desembre, Diada de les Illes Balears) a mitjan segle XIX, i inclou una padrina (àvia) que en parla a una néta:

“Sa Colcada

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada,
dins breu temps, ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

– En tants d’anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d’aquella festa tan maca,
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d’aquells temps les alegries…;
tothom, tothom ja s’és mort
i, com més transcorren dies,
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s’inclina.
– Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!”.

 

Com podem veure, la padrina, qui representa el pas dels anys, la memòria del passat i la transmissió de la cultura tradicional (ací, a la xiqueta), diu que ja no se’n recorda tant i que ha minvat la força de la festa. Però, com que la néta vol aprendre’n, la dona li la descriu:

“– Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaules, domàs, festers,
drap-rasos i branques d’om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trull!
I era avui mateix, mesquina!
– Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?”.

 

A més, Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau comenta que era una festa a què acudia gent diferent (en riquesa, de cases, en professions…) i amb bona voluntat:

“-El pobre, amb el ric, mesclat,
els amos, amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics,
sense rancor ni malíci’,
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

– Callau, i teniu paciènci’
que tot, tot vos ho diré;
i res més vos contaré,
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com, en memòria
del dia de la Conquista,
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien… de la Xina.
– Que ja fa molts d’anys, padrina?
Que ja fa molts d’anys?

– Ja en fa molts; i s’aplegaven
davant Cort els cavallers
i, a cavall, molts de carrers,
en processó, transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d’or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí, anaven passants
cap a Santa Catalina.
– Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

– Per aquí mateix i, amb ells,
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virreis,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
– Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

– Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i, després, amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i, a la fi, per més honor,
una música divina.
– Quina processó, padrina!
Quina processó!”.

 

Per tant, inclou personatges del primer terç del segle XIX, com ara, els inquisidors. Més avant, l’escriptor, mitjançant l’anciana, addueix

“– I la processó sortia
a rodar per devers l’Horta,
i, quan tornava a la Porta,
amb tres cops de creu l’obria.
Voltava ran–ran murada
i, amb una cara xereca,
davant la Porta Pintada,
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
– Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

– Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem, son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
– I el botifarró, padrina?
I el botifarró?”.

 

I, així, estrofa rere estrofa, captem que la dona fa d’educadora, comparteix amb la xiqueta el seu saber

“– Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al·lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell, feia postissures,
bel·landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d’auzina.
– Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!”.

 

Per consegüent, la nina considera que hi hauria bona festa (esclafit).

 “– Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavors, entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que, a cavall,
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
– El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

– El mateix i, a Sant Miquel,
la Colcada s’aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant, els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per can Moixina.
– I llavors, què més, padrina?
I llavors, què més?

– Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i, acabada, en el balcó
d’Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
– Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!”.

 

Quant a l’estrofa anterior, la padrina comenta a la xiqueta que el regidor era u dels més savis i que aquest home era una persona amb molts punts en comú amb avis que havien viscut. Aquest tret ens porta al sentiment de pertinença a la terra que, no sols tindria l’home, sinó molts polítics.

Igualment, la dona diu

“– Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d’aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc, el món novell
al món antic assassina.
– Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històri[e]s.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!”

 

Per això, finalment, el record del passat i, per una altra banda, l’esperança, fan bona pasta, és a dir, la velleta i la nena, dues persones que podríem dir que estan disposades a promoure les tradicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La Reina Isabel II, cançó i relats eròtics

General

Bon dia,

Tot seguit, exposem unes paraules d’Antonio Bernabeu Pérez, de l’11 d’agost del 2024, en relació amb la reina Isabel II d’Espanya (segle XIX) i part de la seua vida sexual, reflectida en una cançó i en uns relats eròtics:

“Les meves àvies, amb la música i ritme del Himne de Riego, cantaven:

‘La Reina estava malalta,

el Rei no sabia res,

passaven a visitar-la 

Senyors i Cavallers’.

L’esmentada lletra jo no l’entenia fins a l’altre dia, que un professor d’Història me la va explicar. La Reina era Isabel II d’Espanya; el Rei, Francesc d’Assís de Borbó, aleshores, marit de la Reina i reconegut homosexual.

La Reina rebia visites externes per satisfer ses necessitats sexuals.

A més, ell era oncle carnal de la Reina. Era el germà menor del pare i són sabudes les seves aventures.

Hi ha una llegenda urbana per Alcoi que diu que, en una de les guerres carlistes, la Reina es va refugiar al Molí Payá (fàbrica de paper).

Del refugi, la Reina en va eixir embarassada del que seria el Rei Alfons XII. No se sap si el pare va ser Puigmoltó o un dels joves Payá”.

Agraesc la generositat d’Antonio Bernabéu Pérez: era la primera vegada que ens deien aquesta lletra.

Una forta abraçada i bona setmana.

Maternitat i relacions amb bona sensibilitat entre la mare i els fills

General, , , ,

Un altre poema en què es plasma el tema de la maternitat i, a més, escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), és “Amor de mare”, el qual trobàrem en l’entrada “Dia de la Mare” (https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/05/01/6-de-maig-dia-de-la-mare), del blog “El trobador català”. Diu així:

“AMOR DE MARE

El primer petó que, al front,
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta enllaça el primer bes de la mare al nounat (i que la mareta ho fa amb afecte) amb u dels primers instants de la vida després del part.

En acabant, afig unes paraules que encaixen amb el punt de vista de les cultures matriarcalistes, quant a la dona (com a mare, com educadora, com a encoratjadora dels fills, etc.):

“Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i, com els arcàngels, bona.

Amb delícia i bell consol,
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos”.

 

Igualment, l’escriptor Antoni Bori i Fontestà tracta sobre la sensibilitat de la mareta amb el fill, fins i tot, quan els fills són en llocs ben distants i, nogensmenys, ella els recorda:

“Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que, en nostres ditxes, somriu,
i, en nostres desgràcies, plora”.

 

En acabant, passem a unes paraules que m’evoquen unes que, algunes vegades, m’ha dit una cosina de mon pare nascuda en els anys trenta del segle XX: “Pensa una cosa: les mares hem tingut nou mesos els fills dins de nosaltres. I la relació entre la mare i el fill (amb tot lo que comporta) és una cosa que no s’oblida i que fa que no siga igual entre la mare i el fill, que entre el pare i el fill. No és igual”:

“Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós,
al front dels seus fills, arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran,
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida”.

 

Tocant els versos següents, direm que, llevat de casos molt puntuals, les mares, com se sol dir (i amb el bon sentit de la paraula), pateixen pels fills fins al darrer moment. O, en altres paraules, no els deixen caure, no se n’obliden, s’hi interessen, s’hi mostren sensibles. Això porta l’autor del poema a posar dos missatges: u, a les mares; l’altre, als xics i a les xiques. Diu així:

“Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.

A la mare, beneïu,
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que, en la terra, no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)