Prosseguint amb el poema “La Roqueta”, del mallorquí Mateu Obrador (1852-1909), podem llegir versos en què els nascuts en la terra tornen a ella, que és refugi de tranquil·litat i de pau, trets que encaixen amb el matriarcalisme (per exemple, principalment vinculat amb la tardor i amb l’hivern):

“Aquella mar blavenca que tota l’enrevolta,

com si n’estàs gelosa, les naus veia venir

de tantes gents i pobles que, per tan rica i bella,

lluitaren i volgueren ensenyorir-se d’ella

            i viure-hi i morir.

(…) Tant com és agradosa, qui no l’estimaria?

Copeta d’or, refugi de quietud i pau,

d’eterna primavera tot temps endiumenjada,

reblida de belleses, i sempre endosserada,

            per aqueix cel tan blau”

Més avant, comenta sobre “La bona gent pagesa (…) i bona guardadora / d’usances de l’avior” (p. 10) i descriu algunes de les tasques agrícoles.

A més, quan passa a la llar, u dels símbols característics de lo matriarcal, ve a dir que, en ella, comença el sentiment de pertinença a la terra i la transmissió de la cultura tradicional i, per això, el jove que se n’havia anat a altres indrets, torna a la terra dels seus avantpassats:

“La llar!, rústic sagrari de fe senzilla i pura,

petit temple de pàtria, bell niu de santa amor,

redòs on se mantenen les patriarcals usances,

oracions i llegendes, i mots i recordances

            del temps de l’antigor.

El jovençà t’enyora, des que, en la nau, s’embarca

i viu en terra externa cercant saviesa i guany;

en tu, a tothora pensa, ple d’enyorança plora,

i sa ànima fa festa quan, a la fi, ve l’hora

            de retornar cada any”.

En eixe ambient, els ancians són els qui més passen de generació en generació el folklore:

 “El bon jaiet qui serva amb tremolor el gaiato,

a pler, sempre seuria damunt les blanes pells,

i xala d’escaufar-se i de sentir les rialles

que fa el jovent que escolta de fades les rondalles,

            de nans i de castells”.

Altra vegada, el poeta Mateu Obrador se sent en nexe amb la terra i la simbolitza mitjançant una mare (“Conserva’t sempre digna”, “ets la mare” ) fidel a la tradició, àdhuc, quan hi haja noves usances:

 “Oh, benaurada terra, de Déu, afavorida,

tot temps multiplicada amb lo treball dels fills,

més bella que cap altra, més dolça que la bresca

pels qui de cor t’estimen!, que Déu te beneesca

            i et guardi de perills!

Conserva’t sempre digna de ta passada història,

amb noble orgull, retreu-la, no en taques ni un sol full;

recorda’t que ets la mare de tants patricis dignes,

en noblia i saviesa i santedat insignes,

            la pàtria del gran Llull.

Si el temps no torna enrera, si en noves fonts t’abeures,

beu aigües estil·lades, no tèrboles de fang;

si, a les usances noves, fan lloc velles usances,

l’amor a les glorioses antigues recordances

            que mai per mai te manc”.

A banda, addueix aquests versos sobre la modernitat i l’avior en un Poble, com el catalanoparlant, en què es viu de la terra i se la té com si fos la mare que acull els fills i que viu el naturalisme i l’esperit de barri. Per consegüent, captem (i es promou) l’arrelament:

“Amb la novella ciència, el seny dels fills conforta,

per les obertes vies, camina amb segur peu;

mes, de la ciència borda, defuig, per sempre, engega

al qui la ven per bona, quan descreguda nega

            l’honra i amor a Déu.

De tot lo bo que ens resta de les edats passades,

conserva el ric depòsit amb delitós afany,

i les costums no esborres de l’honrada vellura

que nit i jorn deixava la casa ben segura

            amb la clau en lo pany”-

Finalment, el poema “La Roqueta” acaba acompanyat d’uns versos que reflecteixen lo matriarcalista, com és la foscor, l’inici del vespre i que el poeta se’n baixa del Puig Major, la muntanya més alta de les Illes Balears:

“Anem, companys!, ja és l’hora, que el sol se’n va a la posta;

baixem d’aquesta altura abans de la foscor:

si avall la nit s’acosta i la drecera ens manca,

la mostrarà la flama de reïnosa branca

            que ens donarà claror.

Adéu, muntanya altíssima, sublim gegant de roca,

que ets, de la nostra terra, tot temps el guaita feel!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Roqueta”, de Mateu Obrador (1852-1909).

Un altre poema en què captem aquest sentiment, i que plasmà l’escriptor mallorquí Mateu Obrador (Felanitx, 1852 – Palma, 1909), és “La Roqueta”, el qual trobàrem en el document “Els poetes i la Serra de Tramuntana”, en la web “Tramuntana XXI”. Amb alguns retocs, diu així:

“Anem, companys, ja és hora; deixem la terra plana,

les pampoloses vinyes, les valls i els sementers:

si al cim de la muntanya hem de pujar, feis via;

l’estel d’auba s’apaga… abans que trenc el dia

            muntem aquests costers.

Bella hora, el fresc oratge no s’és despert encara

per deixondir les fulles dels oms i pinotells;

poc a poquet, la lluna s’és posta esblanqueïda,

i el rossinyol li canta xalesta despedida

            de dins els tamarells”.

Com podem veure, el poeta situa els actes en la nit, un tret que empiula amb el matriarcalisme i amb lo femení, de la mateixa manera que en moltes rondalles anteriors a 1932. A banda, apareixen arbres en nexe amb l’aigua (els tamarells) o petits (els pinotells).

Tot seguit, en la mateixa línia, trau l’hivern (una de les dues estacions característiques de lo matriarcal) i la neu.

Igualment, enllaçant amb el sentiment de pertinença a la terra, escriu vegetació de les Illes (com ara, les oliveres centenàries, els pins, els arbocers i natura del terreny), en un moment aplanat:

“Amunt!, el rost és aspre, estreta la drecera:

ja arribam a les timbes que vest de neu l’hivern.

Si redolant llenega la seca pedruscada,

de forta mata-selva, agafau la tanyada

            o els verducs d’aladern.

Enrera ja romanen les velles oliveres;

per los penyals, arrelen los pins i els arbocers.

Veis allà baix les cases que hi tornen de petites!

i d’aquí dalt s’esborren los caminois i fites

            i els puigs tornen planers.

De romaní i espígol brufats de fresca rosada,

aromes sanitosos escampa l’oratjol.

Amunt, companys, de pressa!, el capdamunt s’acosta,

la que, a pujar, mos queda és la darrera costa…

            Mirau: ja surt el sol!

Ningú romanga enrera: d’aquest replà, ja veuen

brillant, com a de plata, la tavellada mar;

el vent, aquí, ja siula, la fondalada esglaia,

i, travessant les boires, la vista ja s’esplaia

            per ample llunyedar.

Envant per les escletxes de cantelludes penyes!

El cor aviat batega, degota la suor…

Millor!, més saborosa serà la reposada.

Companys, l’altura és nostra!, ja hem feta l’arribada

            al cim del Puig Major!”.

I, després de fer esment, per exemple, a muntanyes (al Puig Major, la més alta de les Illes Balears) o a una mar de color fosc (l’argent de la mar), exposa l’estima per la terra i que els aviors també la tenien en la memòria i que així faran els fills:

 “Quin alenar més ample! Oh estada delitosa

damunt aquesta altura, sens penes ni perills!

Aquí, l’amada terra, tota sencera es mostra

la Pàtria benvolguda, la dels avis, la nostra,

            la que ho serà dels fills.

Los ulls, de tant que és bella, no es cansen de mirar-la:

com més l’han coneguda, més ella es fa estimar;

i mirant-la, reviuen dels fills en la memòria,

de l’antigor los dies, los bons records de glòria,

            que el temps no ha d’esborrar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.