Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Maternitat, sentiment de pertinença a la terra i Nostra Senyora de Montserrat

General, , ,

U dels poemes que enllaça amb la maternitat com també amb el sentiment de pertinença a la terra, i que figura en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), publicat en Vic en 1993, és “Mare i Verge de Montserrat” (p. 70). Per exemple, quan posa

“Mare i Verge de Montserrat,

(…) És el cor, de nostra terra,

és sempre tendresa als llavis,

és l’aurora, (…)

lluïssor amorosa, dels besavis”.

 

Com podem veure, l’escriptor enllaça la Mare de Déu (la qual, ací, és de color fosc) amb els ancians (simbolitzats pels avantpassats).

En una altra composició, titulada “Muntanya de Montserrat” (p. 72) i en la mateixa línia, el poeta de Gurb plasma

“Són fetes amb gran primor, les costes del Montserrat,

per la gala de Maria, i del seu fill estimat;

n’hi havia un pastoret, que anava allà tot sol,

per guardar els anyellets; pujava de Monistrol,

cabridets i bonics xaiets formaven preciós ramat,

és formosa i moreneta, la Verge de Montserrat”.

 

Altra vegada i, com en les marededéus trobades, copsem un pastor i Nostra Senyora. En aquest sentit, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Tots els anys el 8 de setembre, sembla una processó,

de Catalunya, França, i també de l’Aragó,

es innumerable la gent que acut allà a visitar,

és virtual i esplendorosa la Verge de Montserrat”.

 

Quant a la gent que s’acosta a Montserrat, en parlar de França, podria tractar-se de la Catalunya Nord; i, respecte a l’Aragó, de la Franja de Ponent. D’ací, resultaria un sentiment de pertinença.

Finalment, l’escriptor comenta que

“Hi ha 74 llànties que cremen davant l’altar,

totes són de plata fina, menys una que n’hi ha,

és la llàntia de Lepanto, que jamai s’ha vist cremar.

És aurora lluminosa, la Verge de Montserrat.

 

Una nit la varen encendre, i un àngel del Cel baixà,

apagueu aquesta llàntia del Rei Moro, si no, el món s’ensorrarà,

és la llàntia del Rei Moro, i que ell la profanà.

És Morena i miraclera, la Verge de Montserrat”.

 

Tocant el tema de Lepant (relacionat amb fets del segle XVI, en una batalla en què venceren les tropes de diferents estats cristians europeus i no les de l’Imperi Turc), direm que hem captat narracions en què la part musulmana simbolitza lo que va contra el matriarcalisme català (llengua catalana, cultura vernacla…) i, que, en algunes, representa la dona (per colors, més bé bruns, amb què està associada la part femenina). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos comentaven sobre la tardor

General

Bon dia,

Vos adjunte ací la qüestió del dia, hui, 27 de setembre del 2024:

“Les vostres àvies (o padrines) o mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre la tardor? Gràcies”. 

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís

****

Tot seguit, exposem que, hui, 27 de setembre del 2024, Rosa Rovira ens ha escrit aquestes paraules:

“— Tardor. Temps de recollida dels darrers recursos que et donava la terra: carbasses, mongetes seques, magranes, panotxes de blat de moro, glans, nous, bolets…

També procurar de recollir llenya perquè l’hivern era molt llarg”.

En nexe amb aquest comentari, ma mare (1943), m’ha dit “Decadència.

Aleshores, l’hivern era molt llarg i la primavera era molt agradable. I la tardor, molt tristoia.

La primavera: venia eixe temps que, amb una manteta [i uns llençols], dormida de gust”.

A més, Fina Pujolràs ha adduït que, “A la tardor, les dones de casa parlaven, amb alegria, dels bolets. Tant per la meva mare, com per la meva iaia, era molt satisfactori anar a ‘caçar bolets’.

A la mainada, se’ns ensenyava com buscar-los, netejar-los, salar-los per a tot l’any…

Altres temes de conversa eren les castanyes i la fruita de tardor. Gaudíem anant a collir castanyes, preparant-les per torrar i menjant-nos-les.

Ens ensenyaven com n’és, de beneficiosa, la tardor, per les pluges.

També celebràvem que s’escurcessin els dies, perquè hi havia més hores per estar amb la família, a casa”. 

****

Posteriorment , Salvador Blasco Peris comentà “Que és el temps per anar a replegar olives”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una frase: “Allargar-se la nit”.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , ,

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

“Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

“Sabeu que sóc alcalde”, cançó infantil

General

Bona nit,

Aquesta nit, mentres sopava, he recordat una cançó infantil que aprenguí de xiquet, mentres vivia en Aldaia (l’Horta de València). Diu així:

“— Sabeu que sóc alcalde.

— Sí, senyor; sí, senyor; sí, senyor.

— Sabeu que mane jo.

— Sí, senyor; sí, senyor; sí, senyor.

— Sabeu que, si jo vull,

vos tanque en la presó”.

 

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

Nota: No és la meua intenció tancar ningú en cap presó, ni perquè siguen diferents, ni perquè no pensen igual, ni de manera semblant.

 

 

“La qui manava de debò era la mare” (Marti Maria Lluisa)

General

Tot seguit, un escrit que posàrem fa un any, el 24 de setembre del 2024.

****

Bon dia, 

Hui, durant la visita que han fet els meus pares, els he llegit un comentari d’ahir, escrit per Marti Maria Lluisa i que diu així:

“— A casa, el cap de taula era el avi; després, va ser el meu pare. Però la qui manava de debò era la mare, i em deia ‘Els homes, pobres, se’ls ha de fer creure que manen i, aixís, estan contents’!! La vida m’ha portat molts cops a pensar quanta raó tenia!!”.

Ma mare m’ha comentat que son pare (1906-1992) contava sobre “U que anava presumint en el casino que, en sa casa, manava ell.

Un dia anaren amics a sa casa, a veure si era veritat. I ell els digué:

— Jo he dit que el que més manava era jo. Això no vol dir que em faça cas ningú”.

I li he respost que u dels qui ens ha reportat en la recerca sobre el matriarcalisme, havia plasmat paraules semblants, dites per un home:

“— En ma casa, mane jo. Una altra cosa és que em facen cas”.

Perquè… la dona hi tenia la darrera paraula.

Una frase: “Fer peça”.

Una forta abraçada.

 

Nota: Per a més report, podeu consultar en aquest enllaç, amb comentaris a l’escrit: https://www.facebook.com/share/p/E8hfGroEqoQFhR4B.

Com podem veure, Marti Maria Lluisa diu “mare” i no “dona”.

Festes de Nadal, infantesa, maternitat, senzillesa i persones de bon cor

General, , , , , , , ,

També trobem el tema de la maternitat en un poema de la mateixa obra de l’escriptor de Gurb, com ara, en “La neu” (p. 32):

“LA NEU

 

(Visió d’infant)

 

Moltes cosetes blanques,

com llum d’aurora,

entre rebrolls i branques,

ocells i flora.

 

Són com papallonetes,

que dalt al Cel, juguen,

no poden estar mai quietes,

sempre, es belluguen.

 

És la visió tendra,

que l’infant, admira,

viva dolçor a comprendre,

i de lluny l’albira”.

 

Com podem veure, per una banda, apareixen el color blanc (associat a la neu de l’hivern i a la innocència dels xiquets) i els brots d’arbres i de plantes i, per tant, el poeta plasma semblances simbòliques de naixements. A més, tot i estar en l’estació de nits més llargues (l’hivern), encara hi ha nins (ací, representant els més petits).

Igualment, relaciona els xiquets amb la inquietud, amb la tendror i amb el bon cor de qui no es proposa fer mal al proïsme.

I, tot això, en plena nit, quan, àdhuc, captem una miqueta de llum (el nadó).

En el poema que va a continuació, “Nit de Reis” (p. 33), també plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart en “Consells, glosses i records”, exposa aquesta nit en les cases (per descomptat, en nexe amb els nens i, de pas, amb lo maternal):

“NIT DE REIS

 

Uns angelets dormien,

dins d’unes cambres,

és aquella nit que es tornen,

nenes, les mares”.

 

El missatge que escriu en els dos darrers versos és prou popular i, de fet, la celebració dels presents és una manera amb què els pares es tornen senzills com els infants, sobretot, quan, com diu l’autor, els fills són “Uns angelets”, és a dir, de pocs anys.

En acabant, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Els infantons, somnien,

joguets i coses,

els sers innocents, perfilen,

il·lusions i roses”

 

i afig unes paraules als lectors (principalment, per als qui encara podrien ser pares), en pro dels xiquets i, més encara, de la seua bonesa:

“Si en l’atzar, d’un dia,

som Reis d’Orient,

amb sana harmonia,

vetllem l’innocent”.

 

Al capdavall, com escriu en els versos finals, convida a celebrar el pas dels dies més foscs de l’any, però tocant els peus en terra i amb el cor net:

“I amb ferma alegria,

joia, i pulcritud,

lloem, aquest dia,

amb seny i virtut” (p. 33).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes de Nadal, dones organitzadores i persones de bon cor

General, , , , , ,

Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:

“NADAL A PAGÈS

 

Ara ve Nadal, farem torradetes,

ja tindrem el porc amb sal,

i menjarem farinetes,

tot celebrant, la Festa Anyal.

 

Farem el Caga-tió,

amb xirois cops de bastó,

la gallina i el capó,

i bones neules, i llardons”.

 

En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.

Tot seguit, el poeta posa

“El nostre pa, que Déu ens dó,

el tindrem, a la pastera,

i figues, i panses, amb mató[1],

pel pastor, i la mainadera.

 

Per aquestes festes formoses,

dones, prepareu els plats,

llaminadures flairoses,

amb menjars condimentats.

 

Ja baixen, els bous i vaques,

els capons, amb sabatons,

les gallines, amb sabates,

i amb la samarra, els minyons.

 

La tia Pepa, ha fet torrons,

el Vicari, els ha tastat,

diu, que els ha trobat ben bons,

i sobretot, molt acertats[2].

 

Són d’avellana i pinyó,

de fruites, sense artimanyes[3],

serviran pel ressopó,

amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).

 

I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.

Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).

Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:

“Déu ens doni, unes Bones Festes,

per nosaltres, i els demés,

que no hi hagi mai, palestres,

i que jamai, manquin diners.

 

Per poder gaudir, els afanys,

amb salut, pau, goig, memòria,

i que d’aquí, forces anys,

ens trobem tots, a la Glòria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu “panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.

[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art  i manya.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i persones de bon cor, acollidores i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa

“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,

millora l’afany amb goig d’acollir,

vetllant la veritat, que sadolla el cor,

és la suau naixença, per veure, i sentir”.

 

Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.

Tot seguit, escriu que Nadal

 “És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,

refà la petjada, sens lliurar tribut,

adient palau, d’il·lusió, rodona,

no és mai pobresa, és deu, de virtut”.

 

Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.

Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca  que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.

Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,

 “Neteja la farsa, que el món devora,

eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,

endolça la llar, reviu a tothora,

gran fe missionera, en tot nostre entorn”.

 

Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que

 “És llum al pessebre, on neix tendre Infant,

és aurora, melosa, és cordial missatge,

exemple, harmonia, és destre ajudant,

és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).

 

Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Com actuaven davant els nous veïns del barri

General

Paraules de Lydia Quera, hui, 21 de setembre del 2024, en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i amb com responien davant els nouvinguts al barri:

“— Els meus avis eren de pagès i tenien una taverna, i venien el seu vi i el que collien del hort. I, a tota persona arribada, els van ajudar, fins i tot, si algú volia casar el fill o la filla i no tenien prou diners. Cap problema: els feia la festa, amb el poc donat, com un present”.

A més, Nuri Coromina Ferrer ha plasmat que, “A casa la iaia Maria, materna, en ser una casa de pagès (La Lliça) al mig de poble, tenien vaques i porcs i tenien un mosso (en Ricardo) que parlava en castellà, però era ben trempat. Hi va ser anys”.

Igualment, Francisca Farre ha afegit aquestes paraules:

“— Al nostre carrer, varen vindre andalusos amb molts fills petits i pobres. Recordo que els hi ajudaven amb roba i menjar”.

A banda, Rosa Garcia Clotet (Rosó) ens ha respost “Amb normalitat. En aquella època, els nous veïns acostumaven a presentar-se, porta per porta, per fer-se conèixer. Eren benvinguts.

De fet, a l’edifici dels pares, només hi va venir una família, la resta (eren deu pisos) eren famílies de feia molts anys i, per tant, grans.

El mateix era a l’edifici dels avis materns (aquí només hi havia set pisos).

Sempre hi va haver bona harmonia”.

En nexe amb aquest comentari de Rosa Garcia Clotet, ma mare m’ha dit “I la gent ho veu normal.

Lo més important és que, entre els veïns, hi haja bona relació”. 

Respecte a Anna Maria Taboada Ribera, escrigué “Sé que tenien bona relació amb els veïns, però crec eren veïns dels de sempre, d’anys”.

Adduirem que Montserrat Cortadella ha comentat que, “Normalment, els nouvinguts venien a presentar-se i, aleshores, a casa, s’oferien pel que els convingués”.

Finalment, Lucila Grau ha comentat “Una àvia nascuda el 1890 i acostumada a tractar més amb gent de la vila on s’havia casat, amb els obrers treballant a l’empresa familiar, que amb estrangers francesos”.

Agraesc la generositat de les persones que han respost al tema del dia.

Una frase: “Ser carn i ungla”.

Una forta abraçada.

 

Nota: La qüestió del tema, en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, era “com actuaven davant els nous veïns del barri”.