Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Dones que salven l’home, amb molta espenta i molt obertes

 

Un altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el fet que l’home fa lo que li diu la dona, és “En Joanet Manent”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI. Veiem que, primerament, un home molt fort i amb molta espenta, En Joanet Manent, coneix tres hòmens i aconsegueix que seguesquen les seues passes i que l’acompanyen en els seus objectius. Però ell, un dia, mentres cercava, troba una “fadrineta bella” (p. 29), que, a més, sabia el seu nom i li diu “Som tres filles de Rei –diu sa fadrineta- que aqueix frare (…) ens té aquí encantades” (p. 29), en un jardí grandiós i sota terra, on, a més, hi ha un casal.

La jove li diu què és lo que En Joanet haurà de fer, i ell segueix les indicacions que li dona,… i ell tomba una serp. Igualment, la fadrineta li comenta “Mira, la segona[1] està  dins aquell altre casal d’allà lluny” (p. 31), i En Joanet Manent, en trau la segona, després de tombar un brau (p. 32). I, quant a la tercera filla del rei, a qui ell troba tot seguit, li diu què haurà de fer amb una orella i amb una espasa rovellada que, com en algunes rondalles de Pineda de Mar, també apareixen en aquesta narració.

Aquesta orella, com li diu la tercera filla, la més jove,”per un cas de casos (…), li pegaràs una clavada i, tot d’una, et dirà: ‘Què mana, mi amo?’  I tu has de dir lo que vols i et serà concedit” (p. 33).

I En Joanet Manent, atrevit, ràpid i amb molta espenta com també molt obert, entra a on era el frare esmentat, tria l’espasa rovellada i, al capdavall, li guanya la mà (pp. 33-34).

Un poc després, En Joanet diu a la farinera més jove que, ara, cal anar a per les altres germanes i, sense pensar-s’ho dues vegades, li diu la tercera filla del rei: “Anem-hi ara mateix!” (p. 34) i fan marxa.

Però, quan totes tres, no sols ja juntes, se n’ixen del pou, ajudats pels companys al servici d’En Joanet, trien deixar En Joanet dins. I, aleshores, ell se n’eixirà gràcies a l’orella, mentres que, la filla més jove del rei, no sols ha aplegat a la cort sinó que diu que només es casaria junt amb tres penyores que li havien caigut en el pou i que…, com veiem en un altre moment de la rondalla, se les havia alçades En Joanet, per si li fessen paper en un futur.

A més, En Manent, aprofitant l’orella, no solament torna a cals seus pares, on veu que encara viu sa mare, sinó que, a banda, “un dia arriba sa notícia que el Reia havia fetes unes dictes que es fadrí que presentaria una arracada d’or, una sabateta d’or i un pera d’or, just com una arracada, una sabateta i una pera que tenia sa filla del Rei, es casaria amb ella” (p. 39).

Un poc després, En Joanet comenta a sa mare que ell ho farà i que hi anirà, “per casar-me amb ella” (p. 39). Sa mare li demana d’on traurà lo que li cal presentar en la cort i ell, uns dies després, li ensenya les tres penyores i li diu:

“-Hala anem a sa filla del Rei, ara mateix!” (p. 40), i la mare ho accepta perquè “va veure que li convenia anar-hi per veure com acabaria tot allò” (p. 41).

Un poc després, llegim que apleguen a la cort, que els rep la princesa, qui confirma a En Joanet lo que deien les dictes: qui trobàs les tres penyores, es casaria amb la filla del rei (p. 42), I, per això mateix, quan la filla veu que li ajusten l’arracada, la sabateta i la pera d’or (p. 42), se’n va corrent a son pare i a sa mare (p. 42) i els afig que “Ja hem trobat qui em desencantà i em llibertà. Vet aquí les tres penyores que jo li vaig tirar  quan em pujaven de dins es pou es tres missatges des meu desencantador, des meu llibertador!” (p. 42).

I, per això, immediatament, el rei i la reina digueren a la princesa i a En Manent que ja es podien casar (p. 42) i els dos jóvens diuen “Idà, ara mateix!” (p. 42).

Veiem que, tot i que hi ha molta col·laboració entre l’home i la dona i que, si bé l’home ha tret la dona, aconsegueix casar-se amb la filla del rei… perquè presenta a la cort les tres penyores de la filla més jove del monarca. Per tant, en el darrer passatge, no solament la dona salva l’home, sinó que ell fa lo que diu la dona (ací, la filla més jove del rei) i que és la dona qui marca les directrius que seguirà l’home i les condicions que ella posa per a acceptar-lo com a marit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Fadrineta, la segona de les tres germanes i filles del rei.

Dones que trien, amb molta iniciativa i molt obertes

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’, … bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seues temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, que es fa lo que vol la dona, és “Es tres patrons”, que figura en el Tom XI. Així, veiem que, molt prompte, un home comenta als seus fills que considerava convenient “que tenguessen ofici amb què es poguessen guanyar la vida” (p. 123), però a ningú dels tres fills els fa l’ofici que ell els havia proposat. Així, el més gran (En Joan) tria fer de patró de barca i, son pare, li ho posa molt fàcil i, a més, li diu “però va amb uns pactes” (p. 123), com també ho farà als altres dos: “que no pots tocar en es port de la reina d’Hongria” (p. 123), on “hi ha una reina (…) que dóna set voltes as homes més deixondits” (p. 123). Ara bé, En Joan li ho promet i, tot seguit, es fa amb una barca, amb mariners i amb lo que considerava que li calia i fa marxa cap a la terra de la reina d’Hongria.

En Joan hi aplega i és ben acollit en la cort on, immediatament, la reina el convida a sopar i li comenta que, “Si demà, de matí, vós em donau es bon dia primer que jo no el vos doni a vós, totes ses meues barques, es port, es castell i jo mateixa serem vostres. Ara, si jo vos don es bon dia primer que no vós el me doneu, a mi, sa vostra barca serà meua i vós menjareu i beureu, però sense cap paga i fareu lo que jo vos manaré” (p. 125). I, a continuació, podem llegir que En Joan “allargà es coll” (p. 125), és a dir, acceptà lo que li proposava la reina.  I la reina posa dormissons en el menjar d’En Joan i, l’endemà, ella el saluda primer i li diu “vós romaneu a ses meues ordes” (p. 126). A més, veiem que “Tot lo que dispongué la reina, es feu” (p. 126) i que els mariners que acompanyaven En Joan accepten posar-se sota les órdens de la reina així com també faran els d’En Toni, el germà segon.

En Toni, comenta lo mateix que havia fet En Joan, a son pare: que volia fer de patró de barca. I el pare li tracta lo mateix que al fill gran, sobre la reina d’Hongria. Però En Toni no seguirà els pactes amb el pare, sinó que farà via cap al regnat de la reina i es presenta en la cort reial.

En la cort, la reina li comenta l’oferiment del sopar i la proposta relativa a la salutació de bon matí. I En Toni l’accepta. Un exemple més en què es fa lo que vol la dona: “Tot lo que dispongué la reina, se féu” (p. 129).

Ara bé, el germà més jove, En Tià, després de fer el pacte amb son pare i de fer via cap a les terres on vivia la reina d’Hongria, i amb molta espenta, s’hi troba amb els dos germans, que el reconeixen i que li comenten com actua la reina.

Aleshores, En Tià accepta la proposta de la reina (i, de nou, lo que li indica la dona, “Lo que vulga Vossa Reial Majestat”, p. 134), segueix les indicacions de la reina i, immediatament, el patró va cap a on és la reina i li diu:

“-Bon dia tenga, senyora reina!” (p. 135).

I, la reina, un poc després, sense embuts, comenta a En Tià “Som fadrina i, si em vols, ens podrem casar en voler!

Ja ho crec que es patró Tià digué que sí tot d’una (…).

La reina cridà tota la cort, contà tot s’endiumenjat que hi havia hagut amb so patró Tià i que estava resolta a casar-se amb ell” (p. 135). I el patró En Tià i la reina es casen (p. 135).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme, “En Tià des forn d’En Mata-ronyes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI, plasma com un jove, En Tià, que estava avorrit, tria fer via “per dins un grandiós bosc” (p. 109) i, molt prompte, s’adona que “El rei ha fetes unes dictes que es qui matarà aquest gegant, es casarà amb sa seua filla i serà s’hereu de la corona” (p. 109). I això li dona espenta i va cap a on es dirigeix la pols del vent (els vents que li serien favorables, p. 110).

Un poc després, aplega a unes casetes  blanques i troba uns hòmens que li parlen del gegant i una dona que, a més, és madona i fada. Aquesta madona l’acull, li dona posada i li regala una carrasca que li permetrà anar a on ell vullga. Ell accepta el regal i l’endemà fa marxa cap a la cort.

A mitjan camí, passa per unes altres casetes blanques i, de nou, si bé uns hòmens li parlen del gegant, una segona madona l’acull i li dona un present, ara, una barretina verda que permetrà que no el vegen però que ell actue allà on siga i que sí que els puga veure i oir (p. 112). I, una vegada més, de bon matí, camina caminaràs i cap enllà et faràs (p. 112).

A més, veu més casetes blanques i hòmens que són més reservats que la madona d’una caseta, qui també l’acull (p. 112). “En Tià entra dins aquelles casetes i conta que anava pel món” (p. 112). Aquesta dona li dona unes corretges per a quan li calga entrar en batalla i desfer-se d’enemics.

Però, quan ja feia un temps que havia caminat, després d’haver eixit  d’aquesta tercera casa, En Tià considera que “seria hora que començàs a servir de ses coses que m’han donades ses madones de ses tres casetes blanques a on m’han donat cobrit. Comencem per la carrasca” (p. 113). I, un poc després, la carrasca el porta molt a prop de la casa del gegant, parla amb la muller del gegant i aquesta li diu què és lo que cal fer per a matar-lo: tirar-li tres ous. Aquest detall ja figura en unes altres rondalles semblants.

D’aleshores ençà, En Tià combina els regals que li han donat les tres madones, les necessitats del moment (p . 114), un poc després que la carrasca el porte al rei dels tres peixos, un ermità. Doncs bé, el rei dels peixos, molt obert, pregunta si algú sap on podria trobar En Tià una fadrineta. I, el molar, un cetaci, li diu que sí i, immediatament, li porta una caixa que En Tià necessita.

Però, com que aquest rei dels peixos és molt obert, li diu que coneix un altre rei (i germà seu) que li ho posarà molt fàcil: el rei dels aucells (p. 117). D’aquest segon rei, passem a un falcó, qui…, aprofitant el vol, el porta ràpidament a cal gegant.

En cal gegant, En Tià recorre a la barretina verda, per a poder esclafar al gegant els tres ous, sense que l’homenot el veja. I així ho fa.

I, aprofitant la carrasca (que li permetia anar on En Tià volgués), demana que el porte a cal rei. El rei l’acompanya a la casa del gegant i veu que, efectivament, En Tià l’ha mort.

Però, al moment, un home intenta fer-se passar per qui ha tombat el gegant, però En Tià comenta al rei que ell pot aportar-li detalls que plasmen que ell l’ha mort i no l’home que tracta d’enganyar al rei.

El rei aprovarà la versió d’En Tià i, immediatament, sorgeix una guerra. Aleshores, En Tià fa ús del tercer regal (a què havia accedit mitjançant la tercera madona) i comenta al rei “Que em menin allà on és sa guerra i veuran que aviat és acabada” (p. 120).

I, efectivament, la guerra finalitza ràpidament, per mitjà de les corretges i de poder actuar En Tià sense que el vegen els contraris i, partidaris del rei amb qui En Tià ha parlat, no sols el porten a cal rei (p. 121) , sinó que el rei l’accepta com a hereu i, així, “el príncep Sebastià es casà amb sa filla del rei” (p. 121).

Com veiem, les dones porten la iniciativa i l’home (ací, En Tià), segueix amb bon gust lo que li indiquen, les tres dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que aplanen molt el camí, de bon cor i molt obertes

 

Una altra rondalla, igualment arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que es premia les persones que actuen amb bon cor, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona aplana molt el camí a l’home, és “Es nas de dos pams”, que figura en el Tom XI. En ella, En Joan, un home que tenia un nas d’un pam, es va a pescar i, un poc després d’agafar un peixetó (p. 51), aquest li suggereix que l’allibere i que li donarà un do. I, com que En Joan comenta al peix que ell té un nas ben afavorit, li demana que el puga tenir de dos pams.  Tot seguit, el peixetó li ho fa possible.

En Joan torna a casa i la seua dona accepta que, fins i tot, puga tenir un nas així.

Ara bé, al moment, el rei fa unes dictes: que tots es que tinguessen algun do, que s’hi presentassen per veure quin profit en podria traure i premiar-los-ho i, si no, privar-los de servir-se’n.

I, En Joan, en saber la noticia, “pica de talons cap a cal rei” (p. 52) i passa per un hostal, on és ben rebut per l’hostalera, dona que, des de molt prompte, li ho posa molt fàcil ja que veu En Joan com “un home de bona part”, és a dir, de bon cor, detall que es repetirà en uns altres passatges i, així, li regala un anell que farà possible que tinga menjar, aigua fresca i bon vi, que li traurà un bon dinar (p. 52).

L’endemà, a punt d’alba, pega un bot del llit, paga l’hostalatge i ja fa marxa. I, durant el camí, passa per un altre hostal, en què una dona molt oberta i que també li fa de fada, li concedirà un do que li ho farà molt fàcil: un fabiolet que permetrà que En Joan faça ballar a tots els que ell vullga i fins que ell diga prou. En Joan li l’accepta i, de bon matí i amb molta espenta i amb diligència, fa via.

Torna a passar per un hostal, en què una hostalera, en agraïment a la franquesa d’En Joan, li dona un capell que li servirà per a llançar bombes quan ell ho crega menester.

L’endemà, en eixir el sol,  En Joan “pega coça al llençol, paga l’hostalatge i ja li ha copat cap a cal rei” (p. 54). Aplega a la cort, parla amb el rei, però, com que el monarca considera que un home amb un nas tan llarg deu ser fa poc formal, el tanca en una presó.

Ara bé, En Joan, que li tira humor al fet de comptar amb una nova posada (la presó), immediatament, tria una opció: fer via per mitjà del capell, d’on eixiran bombes. I així ho fa. Fa ballar els soldats (per mitjà del fabiolet) i, en acabant, ordena que l’anell li proporcione un bon dinar.

Com  veiem, la dona salva l’home i, a banda, En Joan (l’home) fa lo que la dona (les hostaleres) vol (fer ús de cada u dels regals per a poder fer via i tenir molt aplanat el camí.

Però, com que el rei no aconsegueix que agafen En Joan, perquè ell segueix les directrius de les fades i això li fa costat, i, a més, un altre rei declara la guerra al rei que havia tancat En Joan (p. 57), el monarca tria fer unes dictes: “qui li faça guanyar la guerra, es casarà amb sa seua filla, que no en tenia altra, i sa corona serà d’aquell, es dia que el rei es muira” (p. 57).

En Joan, molt prompte copsa les dictes del rei i es presenta en la cort (p. 57). El rei li pregunta què cerca per la cort. I En Joan, sense embuts, li demana si és cert lo que havia oït relacionat amb la dicta. El monarca li diu que sí i si En Joan considera que podria fer que el rei guanyàs la guerra a l’altre monarca. I, En Joan, amb molta espenta, li diu “¡Ara mateix!”  (p. 58). I, tot seguit, “Menen En Joan allà on hi havia sa guerra: ell se posa aquell capell” (p. 58) i, com que segueix les indicacions de l’hostalera que li l’havia donat, immediatament, “Sa guerra estava acabada, En Joan li havia fet guanyar al rei, i ell s’havia guanyada la senyora princesa i s’herevatge de la corona” (p. 59) i en la cort reconeixen que els tres regals que, per mitjà de les hostaleres, havia rebut En Joan, són una garantia pe a un futur favorable al rei,… i al regne (p. 59).

I, per això, “la senyora princesa allargà es coll a casar-se amb ell” (p. 59) i es casaren (p. 59).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han informat sobre rondalles, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, de tracte fàcil i molt obertes

 

Una altra rondalla, també recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es plasma que la dona és qui marca el compàs i qui té la darrera paraula, és “Es tres mantells d’or”, que figura en el Tom XI. En ella, per exemple, En Bernadet, fill d’un rei, diu a una jove: “Escolta (…). Som fill de rei. Mon pare féu sa sentència de que no tengués repòs fins que no hagués trobats es tres mantells d’or. Els he trobats aquí (…). Si vols que ens casem, digues-ho!

-Però ha d’anar amb uns pactes –diu ella.

-Hi consent! –diu En Bernadet- Digues quins!

-Que no has de mostrar mai aquest mantell a ningú. El dia que ningú el veja, ja no em veuràs pus a mi! –diu ella.

-Feta està sa barrina” (pp. 63-64).

A més, en un altre passatge de la mateixa rondalla, En Bernadet intueix que, en un castell, deu haver res interessant per a ell, i es posa cames al coll i fa marxa cap al castell (p. 66).

En aplegar-hi, en Bernadet veu que “aquella jove (…) és sa mateixa dona seua” (p. 67). El jove diu a l’al·lota que voldria casar-se amb ella, però ella li recorda que “Aquell aucellet verd que ton pare tenia tan ben guardat dins sa gàbia dins aquella cambra i que tu el volgueres veure i et va fugir, era un germà meu, encantat. S’acabà s’encantament el dia que et fugí” (p. 67).

Però, com que En Bernadet feu mal al pare de l’al·lota i ella també l’estima, l’al·lota diu al jove: “-Lo millor serà que tu, et posis el capell de vidre i no surtes per res d’aquesta alcova fins que jo haja parlat amb mon pare i el tenga guinyat a fer ses paus.

Ho feren així, i aquella princesa en sabé tant i tant que dugué son pare a fer tot lo que ella volia” (p. 68). Com podem veure, àdhuc, hi ha una frase molt significativa que va en línia amb dites com “L’home comanda i la dona fa lo que vol”  i moltes semblants[1] i “A can Mussol, sa dona fa lo que vol” , ja plasmada en una obra de 1944 sobre Eivissa[2].

De fet, la dona aconsegueix que son pare (el rei) accepte la proposta que ella li planteja i que la porte avant, fins al punt que el rei, al capdavall, li diu:

“-Estic dispost a fer tot quant em proposes. Però, i, en Bernadet, ¿per on para?

-Demà de matí, sol sortint, venga Vossa Reial Majestat dins aqueixa alcova i hi trobarà En Bernadet” (p. 69).

Com veiem, la jove opta per fer possible que son pare no veja, en l’acció que ha preparat ella, un engany. De fet, l’al·lota el convenç d’una manera que va molt en línia amb més d’un comentari que hem rebut sobre les relacions entre l’home i la dona, per part de dones nascudes abans de 1920 en parelles catalanoparlants:  moltes d’aquestes dones recorrien a l’enginy, com ara, per a conduir el marit cap a l’opció que elles preferien, però de manera oberta, com més d’una vegada m’ha comentat, ma mare, respecte als seus pares. I, amb paraules de Rosa Garcia i Clotet, plasmades el 8 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, els seus avis com també els pares d’ella, “es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona”. Novament, la dona porta la iniciativa.

I l’endemà, de bon matí, el rei va a l’alcova, troba En Bernadet, “li allarga sa mà, l’aixeca en senyal de perdó i l’abraça, prenent-lo per gendre; l’abracen tots els de la casa i abracen i besen tots es minyonet fill d’En Bernadet i de la senyora princesa, esposa seua” (p. 69). Afegirem que, de nou, la dona rep el tractament de “senyora”, semblant al de “senyora ama” que figura en rondalles valencianes.

I, al capdavall, veiem que, després de celebrar-se les noces en el castell on vivia la princesa, ara, junt amb En Bernadet (p. 69), s’acomiaden de tota la família reial, “es posen damunt aquell mantell d’or de la princesa, que diu:

-Val Déu i En Bernadet!

Prenen sa fulla a l’aire i amb una exhalació foren a can Bernadet” (p. 70). Així, passem per un altre tret vinculat amb el matriarcalisme: que, en casar-se, primerament, l’home passa a viure en la terra de la dona (ací, en el castell), tot i que, en acabant, per a fer-ho saber als pares d’En Bernadet, els dos jóvens se’n van, ràpidament, a la terra on vivien els parents d’En Bernadet (p. 70), on són ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

 

Notes:[1] Es poden veure en l’entrada “L’home comanda i la dona fa el que vol” (https://pccd.dites.cat/paremiotipus=L%27home+comanda+i+la+dona+fa+el+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

[2]  Es poden veure en l’entrada “A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol” (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+ca%27n+Mussol+sa+dona+fa+lo+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

Dones eixerides, amb molta iniciativa, sàvies i molt obertes

 

Una altra rondalla en què la dona (en aquest cas, una jove) actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb molta saviesa, amb esperit emprenedor, molt oberta i en què es fa lo que la dona vol i, fins i tot, la dona salva l’home, és “Una gírgola que dugué coa”, que figura en el Tom XI de les “Rondaies mallorquines”. En ella, Na Catalineta, una jove que havia eixit a arreplegar gírgoles (que és un tipus de revolló) n’arrenca u i n’ix un gegant, el qual la porta al castell, des d’on ella, a poc a poc, s’obri i veu un jove, En Bernadet, qui, des de molt prompte, segueix les directrius d’ella, per exemple, quan pot tornar ell a veure-la.

A més, veiem que Na Catalineta entra a un jardí i que hi troba tres flors diferents que, posteriorment, seran decisives per a fer que ella i En Bernadet puguen alliberar-se del gegant.

Se n’ixen de la torre i, aleshores, Na Catalineta diu què ha de fer En Bernadet: triar el cavall més prim, però ell n’agafa un altre. I, tot i això, fan via, per iniciativa de Na Catalineta, fins a aplegar a un pou.

Ja al costat del pou, Na Catalineta li diu “no em deixes, no sia com que qualque fada envejosa no et fadi i que no pensis pus en mi” (p. 80). I, com que “En Bernadet, fot i no et mogues, se’n volgué anar a menar son pare i sa mare i tota la cort per rebre-la així com pertocava” (p. 80) i la fada envejosa fa que ell perda la memòria.

Tanmateix, Na Catalineta, immediatament, en veure que ell no torna, trau una part més de les vinculades amb el matriarcalisme: l’esperit emprenedor, molt relacionat amb les dones.

I, per això, ella, intuïtiva com una persona sàvia, diu “No hi ha vèl. El m’hauran fadat” (p. 81). I, en lloc de parar-se a plorar i a no fer res, diu:

“Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat, i un punt més; que lo que ara diré, sia ver i veritat: que dins es bosc més gran del rei es principiï un casal, com es del rei mateix, a on no hi falt un amén i que hi haja una botiga de tota casta de robes d’home, cosides i sense cosir” (p. 81) i, a l’acte, se’n creà un casal com el del rei (p. 81).

Però, vés per on, tres fills d’aquest rei passen per la botiga. I tots, com diuen ells mateixos, trien acceptar els costums de la casa (“Digau vós –diu En Bernat-, segons sa vostra costum”). No obstant això, Na Catalineta, amb reflexos, percep que no hi van amb bones intencions i, per tant, ella considera que la millor opció (com també es fa, si més no, en un ball balear), és fer-los treballar molt, de manera que siguen ells els qui abandonen el joc brut. I així ho fan.

Aquest rei, després de parlar amb els tres fills (que han preferit no tractar de tombar Na Catalineta), intenten fer-ho, per impuls de son pare. Però, llavors, la raboseria de la jove, fa que, malgrat que trien que Na Catalineta puga passejar amb una somera cap a cal rei, per la ciutat, ella aconseguirà el seu objectiu: anar al pou, fer que En Bernadet reviscole i casar-se amb ell.

Ara bé, entremig, fa que aquests tres jóvens i tota la cort, amb una orde que dona ella, es posen a besar davall el ravassell de la somera (p. 95). I, com que tots veuen que la millor opció per a viure, és acceptar Na Catalineta i no desafiar-la,… àdhuc, la segueixen cap al pou.
Per tant, Na Catalineta, moltes vegades, plasma que es fa lo que la dona vol i que, igualment, la dona salva l’home (p. 96), perquè ella, com una fada, dicta que En Bernadet (el que havia conegut al principi de la rondalla) traga aigua del pou (com si fos per a espavilar-se, per a reviscolar) i, immediatament, el nuvi va a la cort on eren els seus  pares i, els pares, com que ell no ha mentit, accepten que Na Catalineta i En Bernadet puguen casar-se. I ho fan.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Dones que deixen empremta, valentes i molt obertes

 

Continuant amb el post que el 2 d’octubre posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les àvies de ma mare, que eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena  com també valentes, el 5 d’octubre del 2021 fiu una cosa semblant però comentant que “Algunes persones, sobre mares o, per exemple, sobre àvies (també conegudes com padrines o bé com majores) nascudes abans de 1920,  ja han escrit que aprengueren molt de les seues àvies, o bé que en conserven un bon record i, en alguns casos, que les tenien com a model a seguir.

En el meu cas, entre altres coses, recorde la meua àvia materna (nascuda en 1910) com una dona amb xicotets detalls, molt oberta, de tracte fàcil i una miqueta rabosera, però de bon cor, a banda d’arriscada.

¿I vosaltres? ¿En conserveu un bon record? Gràcies per les vostres aportacions”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 5 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “De l’àvia materna, no m’estava més de l’altre fill, nora i nét. De la materna, em vaig criar amb ella, va ajudar que jo estigués bé i ens passàvem tres mesos fora. Això, de petita.

De més gran, tot es va tòrcer, entrant d’altres fent la guitza i no col·laborant en què la iaia es feia gran i tot queia sobre la mama. Ni oblit, ni perdó” (Montserrat Cortadella), a qui responguí “La meua àvia, que només en tinguí una, a última hora, recorde passejar-la, després de morir el seu marit amb huitanta-cinc anys. M’ha sigut molt fàcil relacionar-me amb persones grans: volia aprendre”. Més comentaris: “Tinc un gran record de la meva àvia paterna, una gran senyora, forta, lluitadora… Nascuda a Tamarit de Llitera al 1895” (Rossana Prenafeta Giner), “Sols vaig conèixer la paterna. Era molt divertida i li agradava molt anar al cine. No sabia llegir, ni escriure. Ens explicava moltes anècdotes de quan era jove, i ens fèiem un fart de riure!!!!

Era teixidora. Treballava a la Sedeta” (Elena Solé Biosca), “La paterna, no la vaig conèixer, però, la materna, una dona amb molta empenta i va treballar tota la seva vida fins els 75 anys, per poder tenir una xicoteta jubilació… I, segons hem anat descobrint no fa gaire, no va tenir una vida gens fàcil, de jove… Era empordanesa. Valenta i més cabuda[1] que una banya de marra. Sempre l’he admirat pel que era i, més tard, per tot el que he descobert” (Eduard Roura Roca), “Jo vaig conéixer les dues. Amb la materna, vaig viure. Era la meua defensora, la que em feia el menjar, l’esmorzar… Una dona que em servia com una reina.

De gran, he comprés tanta abnegació per mi i pel meu germà. Mai em va dir que m’estimava, no va caldre.

A la paterna, que era totalment diferent…, jo ja la veia diferent, però me la vaig estimar molt. Ens besava d’una manera especial.

Ara, jo em trobo que, els meus néts, m’estimen i em veuen diferent… Com em passava, a mi” (Roser Borras Estrada). Al moment de llegir les paraules de Roser Borras, li comentí “¡Quin regal t’ha donat la vida, Roser!” i, el mateix dia, Roser Borras em contestà “Sí, mira que he passat mals moments. Però sí, done gràcies per la vida que he tingut i que tinc”.

Direm que, en més d’una rondalla, com ara, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha relacions molt bones entre les àvies i els jóvens, i que, en més d’un cas, el jove que segueix els consells de la jaia, de la velleta o de la dona gran, no sols li ho agraeix, sinó que, a banda, ella li comenta que, com que l’ha tractada bé, li ho posarà més fàcil i li afig que, si fa lo que ella, tot seguit, li dirà, ell ho aconseguirà. I el jove, agraït i que seguirà les seues indicacions, ho assoleix.

Quant al fet de deixar empremta, el 6 d’octubre del 2021, Martirià Brugada i Clotas, m’envià un missatge sobre una conferència que es celebraria el 23 d’octubre del 2021, titulada “El Mont, un far que ens guia”. I li comentí que “Tenir un referent (o més) i un objectiu (o més), de bon cor i pel bé de la comunitat, és molt bo per a cada u de nosaltres, per a les persones que hi prenen part i, per descomptat, per a la societat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En l’original, “terca”.

Dones molt col·laboradores, generoses i molt obertes

 

Un altre correu electrònic relacionat amb les àvies de ma mare, com a feres treballadores i, per exemple, com a organitzadores, però escrit per Maria Elena Real Simó (i que hem triat per la informació que aporta, tot i que les dues àvies i la mare de què parla ja no havien nascut abans de 1920), i que m’envià el 3 d’octubre del 2021, diu així:

“En resposta al que has posat al Facebook, et diré. Mu mare, nascuda l’any 1964, és una persona amb caràcter. És d’aquella generació amb pocs estudis, però que sempre han sabut treure tot endavant, fent feina de lo que sigui. Som tres germans (jo soc la major).

Sa meva padrina (la mare de mu mare) va néixer l’any 1937, va ser una dona amb caràcter fort que va treure al davant quatre fills (mu mare és la major) i dur la seva casa. Una dona acostumada a fer-se, fins i tot, la seva roba. No va treballar (a fer feina, com deim ara). Però mai va estar aturada, era el centre de la família, el que ens ajuntava a tots.

Sa meva padrina paterna, jo no la vaig conèixer. Va néixer l’any 1933 i va morir l’any 1980, quan mon pare tenia 17 anys. Sempre he sentit d’ella que era una molt bona persona, que sempre ajudava els altres. Era una persona de caràcter passiu. Des de ben petita, fins que va estar malalta, sempre va fer feina. Durant la guerra, va emigrar al Brasil (el meu padrí va morir allà quan mon pare era un bebè). Tornaren a Mallorca amb tres nins petits i feia feina tot es dia i, en sortir de la feina, rentava roba als fadrins, per guanyar més diners, i s’ocupava de sa casa i els nins”.

En relació amb un segon comentari que Maria Elena Real em feu en el mateix correu electrònic, molt més personal, i també del 3 d’octubre del 2021, em deia “M’agradaria, llavors, llegir el que poses i la teva impressió de tot el que t’he comentat”, li escriguí “Llegint sobre dones que nasqueren abans de 1920 (i, per tant, abans de la dictadura de Primo de Rivera[1]), pots traure molta informació i descobrir com eren aquelles dones i, més encara, que l’ambient era molt obert”.

Igualment, el 3 d’octubre del 2021, Vicent Pla, un amic valencià de Benigànim, en relació amb les seues àvies, m’escrigué “Comentar-te que, per sort o desgràcia, m’he criat amb les dues àvies, doncs, quan jo tenia 19 mesos, va faltar la meua mare (…). Mon pare marxa a casa dels seus pares, amb els meus germans. Jo em vaig quedar fins als 5 anys amb la meua àvia i amb l’avi matern. Després, ja vaig anar a casa dels altres avis.

La meua àvia paterna va tindre cinc fills (…) i, a més, va criar, fins que se’n va anar a la mili, a un xiquet de família pobra, com un fill més.

Al meu germanet, el va criar amb biberó. Jo crec que eren unes dones molt valentes”.

Immediatament, en resposta a una pregunta seua sobre si volia saber res més, li indiquí els temes que més m’interessaven i “com eren, com pensaven i com actuaven les àvies i les dones que pugues conéixer (valencianoparlants i, si pot ser, de segona generació o més) i que nasqueren abans de 1920”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Entre 1923 i 1930 i que comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII i, fins  i tot, amb el consentiment del PSOE. Fou dura, per exemple, per a la llengua catalana.

Dones que deixen empremta, amb espenta i molt obertes

 

En relació amb el post del 2 d’octubre del 2021 en què escriguí uns comentaris de ma mare sobre les seues àvies, que “Eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent”, el mateix dia, Anna Vallespir[1] m’envià un correu electrònic, molt interessant i extens, titulat “L’àvia”, el qual diu així:

“L’àvia era una gran dona. Va néixer a Valls[2] el 1918. Quan ella tenia sis anys, el seu germà gran va morir d’una puntada de peu a la panxa, que li van donar a l’escola. El seu pare va emmalaltir de seguida, ella[3] deia que de tristesa i, un any més tard, va morir.

Van quedar soles la mare, la seva germana i ella. Va haver de deixar l’escola i començar a treballar de minyona en una casa bona de Valls. Tot i això, li agradava molt llegir i sempre va ser una dona molt cultivada.

Viure la guerra[4] tres dones, soles, en una ciutat petita no devia ser fàcil, però ella ho explicava com la més gran de les seves aventures[5]: s’amagaven a la masia d’una família amiga i, quan una de les dones de la masia sentia els avions, es desmaiava i, el seu marit, li pegava bufetades perquè tornés en si. ‘Pega-li fort, a la mama’, deia el fill petit, que estava aprenent a parlar. L’àvia reia quan ens ho explicava, com si fos el record d’un gran moment.

Quan els nacionals van agafar el fill de la masia, que tenia un parell d’anys més que ella[6], ella va córrer cap al camí per on sabien que passarien els camions que el prenien. Els va aturar i va demanar, molt seriosa, que deixessin el Josep Maria, que era el seu marit, que n’estava embarassada i que no tenia ningú més al món. No sé com ho va fer, però el Josep Maria va baixar del comboi. Ell sempre deia que, si no fos per l’àvia, hauria mort als pocs dies. Deia que era la dona més valenta que havia conegut.

El seu promès d’aleshores va morir a la guerra i va accedir a casar-se amb un home solter onze anys més gran que ella, hereu d’una casa i unes terres a un poble petit a uns 10km de Valls.

Es van veure un dia i van accedir a casar-se. Va tenir sort. L’avi era un bon home. Hauria pogut ser un desgraciat, però no. Van arribar a estimar-se molt. Ell era pagès i, ella, mestressa de casa i pagesa, és clar. Perquè les dones tenien també molta feina al tros, a més de la de rentar la roba al safareig, cosir, netejar, endreçar, ocupar-se dels dos fills que van tenir, el menjar… Tot això no era feina compartida.

De vegades, [l’àvia] ajudava a fer feines a altres cases o es feia càrrec d’algun altre nen, per guanyar alguns diners més.

Era valenta, treballadora i benhumorada. Xerrameca i riallera.

L’avi va caure de la mula, quan ma mare tenia 14 anys. Es va trencar l’esquena i va estar enguixat un any a l’hospital. Pensaven que no se’n sortiria, quan li estiressin l’esquena per posar les vèrtebres al lloc. Segurament, allò li segaria la medul·la i moriria o mai més podria caminar. Van ser temps difícils. L’avi se’n va sortir. Semblava un miracle. Però van seguir essent temps difícils.

L’àvia era molt creient i va prometre que, si el Pere se’n sortia, duria un any l’hàbit de monja carmelita. El va dur. No sé com es va fer càrrec de la vinya, dels olivers, de les quatre gallines i de la cabra…. i tota la feina de casa. Imagino que tindria ajuda de veïns i familiars. L’avi va quedar feble després de l’accident i tot es devia fer costera amunt. D’aquella època, no en parlava com de la guerra. Només deia que l’esquena encorbada que tenia quan era velleta li va sortir aleshores.

Imagino que, amb els fills ja grans, la vida devia ser més fàcil. Jo la recordo ja jubilada. L’avi, vellet. Ella es feia càrrec de tot. En aquella etapa, va ser una peça clau en la criança dels meus germans i jo. Quan l’avi va morir, va venir a Barcelona amb nosaltres. Els meus germans eren força més grans que jo. Així que, de mi, se’n va ocupar quasi en exclusiva.

La mare treballava molt i el pare havia marxat de casa quan el divorci encara era il·legal. Sort d’ella, en aquella casa. Ara penso que tampoc a casa meva devia ser fàcil, però jo era feliç, molt feliç. Gràcies a ella.

Cada any, per Sant Joan, ella i jo marxàvem al poble. ¡Que bé estàvem aquells quasi tres mesos de vacances en aquell poble de 200 habitants sense ni una sola botiga! Cotxe de línia amunt,  cotxe de línia avall. Cap a Valls, a carregar per tota la setmana. Com ho feia?? No teníem rentadora, ni aigua calenta, però ella i jo érem felices allà.

Ara que ja soc gran i mare, m’adono que, en tot aquell temps, no trobava gens a faltar la mare, ni els meus germans. Quasi no tinc records de si venien algun cap de setmana a veure’m. No em calia més que aquell ambient  de poble petit i la meva àvia.

Cap als 14 anys, em vaig posar malalta. Requeia constantment i, durant dos anys, vaig passar més temps al llit que a l’escola. Res de tele a l’habitació, aleshores. L’àvia seia hores i hores amb mi, explicant-me les seves grans aventures viscudes durant la guerra. També s’ocupava de tot, a casa: que la meva mare treballava molt i, allò del pare, va ser molt fort.

Quin greu em sap pensar quan, sent més adolescent, li deia, dient-li un lleig: ‘Àvia, aquesta història ja me la sé’. Tant debò les hagués apuntat totes!!

Però ella era sàvia i ja sabia d’aquestes etapes de la gent jove. Segur que també sabia com l’estimava. Es deia Maria. I, tot i que era de Valls, duia el renom de la casa que la va acollir quan es va casar. Perquè era clar que ella era l’ànima d’aquella casa.

Tant debò fos creient com era ella i estigués convençuda de que ens tornarem a trobar en una altra vida. Seria la primera persona que jo buscaria al paradís.

Si us plau, digues-me si et serveix aquesta història i si en fas alguna cosa. Crec que és un bon exemple de la importància silenciosa i discreta de les dones d’abans. Jo vaig tenir molta sort d’ella”.

Un poc després, acaba el relat, acompanyat d’un suggeriment i d’un agraïment (“Sort amb aquest recull!!”).

La meua resposta, del 3 d’octubre del 2021, entre altres coses, fou:

“Em sembla molt interessant i, com es sol dir, ompli un buit, com molts escrits que ja he rebut o com més d’un comentari en Internet.

Així, a poc a poc, fem possible que moltes persones puguen accedir a informació que no estava a l’abast o bé de què a penes haurien llegit però sí de què, en més d’un cas, podien haver parlat amb altres persones.

Una forta abraçada”.

Un testimoni i un escrit molt ple d’un ventall ampli de temes i des d’una visió oberta i no limitada només al tema de si manaven les dones o si ho feien els hòmens i, a banda, amb un estil de persones obertes.  Igualment, es pot veure que la dona està ben tractada per l’home i que és ella qui porta la iniciativa.

Agraesc la generositat i el detall que ha tingut Anna Vallespir d’enviar-me un escrit tan extens, en primera persona i amb un esperit obert i, a més, receptiu a la germanor  i no a una lluita contra els hòmens que podria portar a un femellisme, fruit d’una mena de dictadura del matriarcat, en semblança amb la dictadura del proletariat de què parla el marxisme. I, per descomptat, agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem emprat un pseudònim, en resposta a la seua demanda, del 2 d’octubre del 2021, que el seu nom no figuràs amb l’etiqueta en les xarxes socials.

[2] Valls és una població catalana de la comarca de l’Alt Camp.

[3] L’àvia.

[4] Durà entre 1936 i 1939.

[5] Veiem, per tant, una dona aventurera.

[6] L’àvia d’Anna Vallespir.