Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

El sentiment de pertinença a la terra, la mare, la velleta i l’agraïment

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Poemes 2000/2011”, es reflecteix, com ara, en el poema “Iaia Antonieta” (p. 51), amb una dedicatòria, en què connecta una dona major junt amb els qui celebren els noranta anys que ella fa i que, nogensmenys, són anys acompanyats d’una infantesa que encara li perdura (i, per això, l’escriptora trau el mot “nina”):

“Noranta anys, iaia Antonieta,

i ets com nina del destí.

Piula i vola, oreneta,

continua fent camí.

 

Afrontant el dia a dia,

ets model de senectut;

amb coratge i alegria,

a les penes has vençut.

 

I amb tan sols una poncella

que amb un Àngel s’ha casat,

pots gaudir oh meravella!

la llavor que has escampat.

 

Festegem al volt de taula,

bona gresca i afanys,

i unim tots nostra paraula:

pau i joia per molts anys!

 

PAU I JOIA PER MOLTS ANYS!”

 

Una altra dona a qui es tracta amb dolçor i que, no solament empara els fills, sinó que els fa de mare i de protectora de la llar, és Nostra Senyora de Montserrat, a qui l’autora de Monistrol de Calders dedica la composició “Dècimes a la Verge de Montserrat” (p. 54):

“Com joliua Poncellina,

presideixes la llar nostra

fent d’esguard del nostre sostre;

com esclat de flor divina

de bellesa tendra i fina,

ets un doll de meravella.

Montserrat, la teva estrella

i dolça Mare amorosa,

sempre humil i bondadosa”.

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho empiula la natura (la poncella) amb la casa, amb el paper de mareta (la tendror i i la finesa de la dona) junt amb l’estima pels seus fills, qui no la consideren soberga i, per això, la tenen com a Mare i com a presidenta de l’habitatge i, per damunt dels fills: els fa valença.

En la segona estrofa d’aquest poema, captem un vincle entre Nostra Senyora de Montserrat i el jardí de la llar, una part molt associada a la cultura matriarcalista catalana (junt amb la figura del jardiner) i al gust de l’autora per les plantes. No debades, el passatge es desenvolupa més bé en abril (coincidint amb la festivitat de la Moreneta):

“Oh imatge encisadora

que engalanes el jardí,

i amb el sol montserratí

cada dia lluu l’aurora

amb l’encís que m’enamora”.

 

 

Enllaçant amb el paper maternal, en el poema “Un ram de violes” (p. 58), també plasmat per l’escriptora, copsem un cant a la natura (ací, a les violes), una invitació als qui en prenen part (com ara, les papallones i els insectes), mentres que l’autora fa el ramell, el qual atansa a la Mare de Déu de Montserrat (qui, d’alguna manera, és tractada com una més de la casa, tot i que en fa de cap):

“I posar-lo dins un gerro

(…) i l’anhel a què m’aferro

servirà d’embelliment.

 

Davant la Montserratina

fent presència i reforç,

(…) pel consol dels nostres cors”.

 

Aquests darrers versos poden evocar-nos el tradicional oferiment que molts llauradors catalanoparlants fan als Sants de la Pedra, protectors: per exemple, lliurant-los una part de la collita (com és el cas de raïm primerenc, encara que la festa esdevinga en juliol).

Adduirem que, com ens han comentat, en moltes cases, solia haver-hi una imatge o bé una representació en ceràmica del sant (o bé de la santa o bé dels sants) a qui s’encomanava, a canvi de fer-los agraïments: es vivia de la terra. Per exemple, la Mare de Déu de l’Esperança estava en cals avis materns de ma mare, com em digué ma mare el 29 de gener del 2025.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Natura i la relació mare-filla

General, , , ,

Un altre poema de línia matriarcal, i molt en relació amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la natura, és “Monistrol entre boirina” (p. 44), el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Monistrol de Calders, la vila on viu l’autora, obri els ulls de bon matí i, a més,

“Els ocells enmig les plantes

ja refilen dolçament,

esvaint ombres gegantes

quan la nit es va fonent.

 

Anuncien que el nou dia

neix bonic i esplendorós,

captivant amb melodia

el matiner profitós.

 

Si amor dóna la terra,

si el dia es lleva amb pau,

qui gosa fer crit de guerra

sota els núvols del cel blau?”.

 

 

Una altra composició que concorda amb aquests versos és “On esteu, garses i ocells?” (p. 47), en què, a través d’unes qüestions que l’escriptora fa a la natura (tant a animalets com també als arbres i al bosc), copsem l’interés per tot això i, de pas, per lo tel·lúric.

Afegirem que, en les ratlles del poema “El rovelló” (p. 48), la poetessa enllaça amb la natura i amb la terra, ja que exposa trets que, àdhuc, tenen a veure amb la tradició catalana d’anar a collir rovellons, de què se sol fer propaganda, en començar la tardor:

“Passejant-me per la terra dels meus avis

i aixecant polseguera en el brossam,

entonant una cançó entre els meus llavis

busco i cerco rovellons sota el boscam”.

 

En acabant, explica què és un rovelló i addueix que,

“Si les pluges i el temps hi acompanya

al solell és darrerenc i més verdós,

absorbint tot el sentor de la muntanya

i el seu tast és de regust més generós”.

 

A mitjan llibre, Rosa Rovira Sancho torna a passejar-se per la terra, en aquest cas, a través de la composició “La mare natura” (p. 57), unes línies que connecten amb la cultura matriarcalista i amb la figura de la mare:

“Em passejo pel mig de verdes muntanyes

(…) Les branques sacsegen les fulles mig mortes

espolsen les restes que cauen al sòl,

enmig de les heures, matolls i ridortes

cobreixen el terra i en fan un bressol”.

 

A banda, sobre l’aire del bosc, plasma que

“s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,

s’emporta de pressa l’instant que ha passat.

 

Un dia, un altre i un altre encara

és el que espero trobar al meu voltant

m’assec a terra i escolto la mare…

la mare natura que em mira constant”.

 

És a dir, que l’escriptora empiula la mare natura amb la vida i amb trets del terreny.

Finalment, direm que resulta interessant el lligam que ella estableix amb la mare (escoltant-la) i, igualment, en contacte amb la Mare Terra, qui també s’interessa per la filla (la poetessa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sabien llegir

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿sabien llegir? Recordem que, en 1900, en Mallorca, el 60% de les dones sabia parlar, llegir i escriure en castellà, d’acord amb paraules de Pere Riutort Mestre.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

En el meu mur, el 1r de març del 2025 i més avant posaren “L’àvia paterna, de 1888, a rural, llegia i escrivia en català i no sabia res de castellà.
L’àvia materna, de 1904, a ciutat, llegia una mica i no gens d’escriure; fluixa de català i no gens de castellà” (Joan Marrugat) “Si, Lluís. Una àvia, cosa rara, sabia llegir lletra d’impremta, però no escriure.

L’àvia materna sabia escriure i redactar, feia unes lletres molt boniques.

La meva mare era nascuda el 1904 i sabia llegir i escriure” (M Teresa Hortoneda).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, el 1r de març del 2025 posaren “Tenia un germà, EPD, que ara tendria setanta-quatre anys. Pares i padrins llegien i escrivien perfectament” (Maria Dolores Ginesta Pich), “L’àvia llegia i escrivia perfectament, de 1904. Les besàvies també; una d’elles ajudava  la mestra de l’escola.

La mare, de noranta-nou anys és enginyer químic. De Calella. Les besàvies: l’una, de Calella; i l’altra, del Port de la Selva” (M Reyes Díaz Cairó).

En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 1r de març del 2025 plasmaren “Ni l’avi, ni l’àvia. Tot així, es defensava amb els conceptes de lletres i números, bàsics, per anar a comprar, i per controlar quantitats en la collita, ja que eren masovers” (Marc Juanhuix).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis“, el 1r de març del 2025, Maria Teresa Ortiga Mulet plasmà “Sí. Les meues iaies sabien llegir i escriure. Recordo que ma iaia tenia un llibre de receptes molt bo, que sovint el fullejava. Era molt antic. De fet, era molt bona cuinera”.

En el grup “Antropologia UAB”, el 1r de març del 2025, ens indicaren “La meva àvia paterna no sabia ni llegir, ni escriure” (Margarita Frau Mir), “A casa, tots els avis sabien llegir i escriure; i el català l’escrivien tal com sona” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 2 de març del 2025 i més avant, posaren “Sí: les meues àvies sabien llegir i escriure perfectament” (Enrique Julio Fort Jover), “Les meues, també. El meu avi, per part de mare, no: sols sabia signar. Tots quatre eren del segle XIX. A Benimassot (el Comtat, País Valencià)” (Sam Piera).

Quant a missatges, el 1r de març del 2025 i posteriorment ens posaren “Potser és que la meva família era benestant. El meu avi era advocat, l’àvia era prou culta, ma mare parlava francés correctament (alumna de les Ursulines), molt llegidora i culta, no lo següent. Va nàixer al 1911, però jo et dic: potser la família ho portava la mare del pare: tenien una impremta (jo no la vaig conéixer), però sí que sabia llegir. Les germanes del meu pare: una, infermera; i l’altra estava a la impremta, papereria… Clar que sabia!” (Josep Ferrer Ferrer), “Ma mare, perfectament. No sols llegir: també recitava poesies. Les àvies, pel que m’explicaven els meus pares, sabien escriure i llegir, les dues (Pilar Ortiz De Paz), “Sííí. En sabia” (Ângels Sanas Corcoy), “Sí. En sabien” (Joan Prió Piñol), “Totes dues eren analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “Si. La meva àvia tenia un professor a casa, particular, perquè, segons el metge, li restaven pocs anys de vida. Una caseta a l platja, per vestir-se i despullar-se, un mestre de música. I la veritat és que, gràcies a Déu, mai cap malaltia. Morí als noranta anys, com si agafés el darrer somni.

La seva vida era treballar molt i molt, i els llibres que tenia eren dels mandataris de tot el món, vida de músics, de dones amb fama de saviesa o de curanderes de malalties- A casa, mai cap metge: ella ens feia el remei, a tots els néts” (Lydia Quera), “La meva mare, nascuda el 1921, sí sabia llegir i escriure; però la seva mare (àvia meva), nascuda abans del 1900, era analfabeta” (Montserrat Carulla Paüls), “La mare és la nena i el germà. El padrí era carabiner i la padrina crec que també escrivia, no ho recordo molt bé. La mare va néixer l’any 1902 a Esterri d’Àneu. La vaig veure poc escriure; el pare va ser militar, i bona lletra i, al cap del temps, va aconseguir ser Mosso d’Esquadra, que d’ençà el primer día, volia entrar al Cos” (Júlia Aixut Torres), “Les meves dues àvies sabien llegir i llegien cada dia el diari” (Lucila Grau), “Doncs, sí.  I també escriure” (M Pilar Bafalluy), “Sí. Les meves àvies sabien llegir i escriure com també la besàvia materna” (Rosó Garcia Clotet), “El domini de la cultura era molt justet…. No era necessari en un ambient de cerca de treball i cura dels fills” (Daniel Gros), a qui comentàrem “Suponc que et refereixes a la cultura entesa com la derivada de les escoles i la lectura i l’escriptura” i ens afegí “Sí, clar: la cultura bàsica de conèixer les quatre coses bàsiques, com ara, el llegir, escriure, sumar i restar…”, “Sí; ma mare, nascuda el 1910, sí que sabia llegir. No era cap enciclopèdia, però es defenia” (Josep Fontestad Molina), “La meva padrina va néixer el dia 20 d’abril de 1892. Ella no sabia llegir, ni escriure. Damunt paper, només sabia pintar un ganxo” (Rafel Gelabert).

Afegirem que, en correus electrònics, el 1r de març del 2025 escrigueren “Sí. La meva àvia Maria sabia llegir i escriure. Pertanyia a una família de pagesos benestants i, com que vivien apartats de Moià, en comptes d’anar al poble cada dia, era un professor el qui anava a ‘La Datzira’ (la masia on vivien), a fer classes a tots els germans” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva mare no sabia escriure, però sabia llegir una miqueta. Lletrejava igual que els infants quan comencen a llegir: a poc a poquet, marcant les síl·labes” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 1r de març del 2025, ens digué per telèfon: “Les monges [mallorquines], potser perquè les dones estaven en pitjor condició, d’alguna manera, si elles eren més espavilades, només atenien dones i les ensenyaven.

Ma àvia Consuelo (1878), llegia els llibres religiosos. Ho llegia. La missa: en llatí i, després, en castellà. Son pare era jutge en Paterna.

I, quan li pareixia, treia els llibres de la bossa en què duia coses, robes,… en qualsevol moment del dia, i es posava a llegir. Si no estava fent alguna cosa, com ara, calça.

L’àvia Amparo [, la materna], en els comptes, s’entenia. Però deia que no sabia llegir. Sabia llegir un poc. Això és lo que contava ma mare [, nascuda en 1910]”. Per part de mon pare, a ma àvia paterna, Paquita (1909), agradava la lectura.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

Nota: El 18 d’abril del 2020, Pere Riutort em digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar-hi tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació], en 1900, eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després, feien el catecisme en mallorquí.

En 1950, es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.

Maternitat, sentiment de pertinença a la terra i empelt amb els Pobles matriarcals

General, , , ,

Un altre poema en què copsem el tema de lo maternal i del naixement és “Benvingut, Adam” (p. 46), en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho:

“Nostre cor avui s’enjoia

contemplant el xic nadó,

i unirem a tan gran joia

la dolcesa d’un petó.

 

Un petó en les galtetes

rosadetes per l’encant,

candidesa en les manetes,

boniquesa d’un infant.

 

Un infant porta alegria

resplendent com raig de sol,

i exquisida melodia

com el cant del rossinyol.

 

Rossinyol fent embranzida

i alegrant nostre camí,

has vingut a aquesta vida,

com un tast de cel diví.

 

Cel diví seràs pels avis,

iaia Rosa i Ramon,

i exclamem amb nostres llavis:

benvingut en aquest món!”.

 

 

Com podem veure, la joia que exposa la poetessa és dolça, de la mateixa manera que el símbol del nounat. A més, el mot “joia” com també “raig de sol” i “el cant del rossinyol” empiulen amb la primavera, estació associada a la infantesa. 

Igualment, el nen és ben rebut en la casa, entre la família i, a banda, en el món. Tocant al vocabulari, direm que abunda en melositat.

Altrament, en la composició “Fent el pessebre” (pp. 49-50), es reflecteix la maternitat i en un llenguatge semblant i que evoca les relacions amb els xiquets de pocs anys i, ben mirat, trau el sentiment de pertinença a la terra (com ara, trets de la contrada i la figura del caganer):

“Tot fent el pessebre

amb cor d’un infant

(…) Posem ovelletes

amb un pastoret;

al cim, les cabretes,

i a prop, un poblet.

 

El pou a la plaça,

el gall al racó,

un pont fet amb traça

i un bon pescador.

 

(…) Ens porta ventura

un noi caganer:

posem la figura

darrere un recer”.

 

 

Però encara ho captem més en la composició “Benvinguda, Abril” (p. 53), dedicada a un nounat:

“De l’amor neix una estrella

i ha baixat del firmament,

contemplant la meravella

de l’encís del naixement.

 

I la vida s’il·lumina

amb la llum del nou estel,

de bellesa tendra i fina

encisant com flor de mel”.

 

 

Per tant, de la mateixa manera que, en la cultura colla, el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra) i, en el cristianisme, Jesús baixa del cel i naix en espai tel·lúric, ací ho fa un estel (el qual, com els raigs esmentats, simbolitzaria la part activa). I, així, es produeix un empelt entre les dues bandes de la persona i del Poble.

En acabant, l’escriptora de Monistrol de Calders addueix que

“És la flor de primavera

la més maca del jardí;

quan esclata la primera

tot és goig, tot és festí.

 

Com roseta perlejada

que flaireja tot l’entorn,

tu seràs, nina estimada,

el perfum de cada jorn”.

 

O siga, que hi ha una relació entre els qui viuen en la terra i la nina que ha vingut al món. Cal dir que, en el llenguatge sexual, la flor simbolitza la vulva i que, fins i tot, en aquest passatge, estaria en nexe amb la mare que ha parit eixa roseta que és benvinguda.

Finalment, Rosa Rovira Sancho considera que la naixença representa

“Un afany per cada dia

que ens desperti el sentiment

d’abraçar-te amb alegria

i estimar-te constantment”

 

i, per consegüent, enllaça amb el fet que els acostats i els de la vila cal que protegesquen els infants, un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Tenien prou els nens en braços

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos abraçaven?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

 

****

Quant a missatges, el 28 de febrer del 2025 plasmaren “Sí. A casa, sí: els avis i la tieta (que estava delicada i ens va deixar joveneta). Però sempre ens agafaven a coll. Eren molt afectuosos” (Antonia Verdejo), “La meva mare tenia molta feina, però jo no recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy) “Sí! A la meua àvia materna, li agradava molt tenir-me als braços. En tinc un record molt agradable” (Enrique Julio Fort Jover), “Supose. Aleshores, viviem en un poble” (Rocío Cuki), “Síííííí” (Joan Prió Piñol), “Suposo que sí” (M Pilar Bafalluy), “Ho desconec. No en tinc record” (Xec Riudavets Cavaller), “Bé. Nosaltres som dels anys. Molts més a prop, avui. Però, de fet, fins i tot, fèiem rondalles i uns, als braços dels altres. Era molt i molt engrescador.

Mira: ser de pagès i tenir uns avis amb una taverna. I venen la collita dels camps. Els cants, les rialles i abraçades era el millor de tots els dies. Jo recordo els meus peuets a sobre dels peus del avi i voltant, voltant amb rialles. I ells cantaven a les caramelles, i les meves amigues i jo, amb un çistelló, demanant, diners i fent molta gresca” (Lydia Quera), “Sí. Els tenien” (Montserrat Carulla Paüls), “No recordo si, a mi i al meu germà, ens tenien en braços, però, si van tenir als meus fills, mentre van poder” (Rosó Garcia Clotet), “Tant la iaia com la mama no ens deixaven plorar. Per plorar, ens agafaren en braços i ens acaronaven. Si era una rabieta, ens feien, primer, entrar en raó; i, després, a coll, per assossegar” (Montserrat Cortadella), “No ens abraçaven mai. Jo crec que no ho feien per por de perdre autoritat. És el que penso. Potser no estic en el cert però, per què no ho feien???? És un dubte que mai entendré” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentàrem “És una manera de connectar amb el fill. I, quan és petit, ajuda a sentir-se emparat”. Tot seguit, ens afegí “Llavors, és que volien guarda distància…”; “Tant la meva àvia com la meva mare tenien els nens als braços, però de tant en tant. Ho feien una estoneta i, després, els deixaven una estona al bressol, si eren nadons. I els cantàven cançons. O sobre una catifa, si eren més grandets i gatejaven. Però sempre vigilants” (Lui Sarrià), “Molt cert” (Montse Camuñas Homet), “Sí que els tenien, tot i que, quan anaven a treballar, sempre hi havia alguna veïna que els pogués cuidar” (Daniel Gros).

En correus electrònics, el 28 de febrer del 2025 i posteriorment ens posaren “Sempre, llevat els moments de feina, si era per fora vila. I, sobretot, si l’infant era molt petit: el posaven dins una senalla i la penjaven a una branca d’un arbre. Per dins la casa, el deixaven estar al terra, ajagut damunt d’una manta. I la mare feia feina, la que podia fer” (Miquel Vila Barceló), “Molt, perquè no hi havia cotxets, ni cadires adaptades per a criatures. Allà on anaven, els portaven en braços, fins i tot per dins de casa o treballant” (Lourdes Boïgues), “Crec que els nens estaven en braços per seguretat o carregats a l’esquena. Els més majors tenien a càrrec els més xicotets. No hi havia comoditat de carretó” (Isabel Inés Aranda).

Finalment, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 28 de febrer del 2025, Ramona Ibarra plasmà “Sí, sí que n’era necessari, sí, Lluís. Recordo una nevada que va fer a Barcelona, de petita, i no teníem bones finestres, ni calefacció, i em recordo als braços de la meva estimada mare, com em tenia en braços tapada amb una manta i al costat del foc de la cuina amb olles bullint, la mare patia per a mi. Sabia que portava la genètica seva, que patia molt amb el fred, i m’hi va tenir hores en els seus braços. Ara jo voldria poder abracar-la i dir-li que sempre l’he estimada. I sempre l’estimaré.

Lluís: les mares, abans, portaven molt els fills a braços”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Ritus de pas, infantesa, agraïments i vellesa en poemes matriarcals

General, , , , , , , , ,

Una altra composició de l’obra “Poemes 2000/2011”, en què es plasma la maternitat i la infantesa, és “Nova llum” (p. 36), amb símbols que tenen a veure amb lo primaverenc (com ara, l’eixida del sol) i amb una dedicatòria:

“És l’albada d’un nou dia

car l’Aleix és batejat.

Tot creixent i anant fent via,

que eixa llum sigui la guia

que perduri al seu costat”.

 

 

Quant al vers sobre fer camí, ma mare m’ha dit en diferents ocasions un refrany sobre els xiquets, el qual deia un oncle seu: “La carn que creix, no para”.

En eixe seny, encara que, més aïna, ambientat en la festa de Nadal, en el poema “Ja voltegen les campanes” (p. 41), referit a la Nadala del 2003, la capim junt amb el desig de concòrdia, un tret que sol anar unit a la naixença:

“Es retorna a la infantesa

enyorant el temps passat,

recordant plens de tendresa

que l’Infant Jesús és nat.

 

Que la llum de l’establia

il·lumini el nostre entorn,

i ens uneixi amb harmonia

com aurora d’un nou jorn”.

 

Per tant, aquest nou dia podria evocar-nos el ressorgiment de la vida, en aquest cas, en els primers moments que el nen viu en contacte amb la mare i amb el món real.

Continuant amb la infantesa, però ben avançada, la poetessa enllaça amb el xiquet que pren la Primera Comunió, això és, que té uns nou anys: en “Avui és un jorn d’alegria” (p. 45). Afegirem que, en la segona estrofa i en la següent, fa com una mena d’homenatge i d’invitació perquè els altres també hi participen (al meu coneixement, per fer valença als qui van dedicades aquestes línies): 1) a una xiqueta (la innocència i la creativitat) i 2) a un ancià (l’experiència, la saviesa i lo ancestral), com se sol fer en les cultures matriarcalistes, puix que no sols s’interessen per la flor de l’edat i per la plenitud de la vida (tradicionalment, el jove i l’adult, respectivament), ni per una mena de jovenesa eterna:

“La Gemma un xic cofoia

avui fa la Comunió,

fem que no li falti joia

ni regals, ni la il·lusió.

 

Però avui hi ha una altra festa

per gaudir i per celebrar

el Joanito a cal Geroni

fa molts anys que hi va arribar.

 

Fa vuitanta primaveres

i no està gaire fumut,

el bastó se’l deixa a casa

i diu que viu la joventut”,

 

 

ja que l’home encara es conserva bé, fort (gens fotut, ací, “fumut”) i, igualment, l’autora li desitja llarga vida i li agraeix l’empremta (llavor) que ha deixat amb els anys, la qual, altrament, podria simbolitzar els fills i els néts:

“Qui dia passa any empeny

diu una dita riallera,

confiant de poder veure

la propera primavera.

 

Aquí tens al volt de taula

la llavor que has escampat,

i et desitgem tots plens de joia

PER MOLTS ANYS I FELICITAT” . 

 

Finalment, direm que l’endemà de plasmar aquests versos i què consideràvem que significaven, el 28 de febrer del 2025, l’autora en envià un correu electrònic en què deia “Desxifres i interpretes molt bé tot allò que he escrit. Molt agraïda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Jacint Verdaguer i Pobles agraïts

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Fruit i grana” (p. 37), sobre la comarca d’Osona i sobre el poeta i folklorista català Jacint Verdaguer (1845-1902), u dels impulsors del reviscolament de la llengua catalana:

“Que bella i formosa és la terra d’Osona,

bressol del poeta en Jacint Verdaguer,

nasqué a Folgueroles, morí a Barcelona,

d’orient a ponent incansable viatger”.

 

Així, primerament, passa per l’esmentada contrada, la considera garrida i, a banda, n’extrau el nom d’una persona que hi està vinculada i que féu molt per la terra catalana.

Després, afig que,

“En el Puigseslloses va cantar meravelles,

oferint el seu viure a l’amor diví,

cisellant poesia i cantant cançons belles,

el català i la Renaixença florí.

 

Davallant per les valls i remuntant carenes,

cercant el verger que inspirava el seu cor,

la mar i muntanya li ofegaren les penes,

d’argent omplí l’ànima i l’esperit d’or”.

 

És a dir, en l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, féu la seua primera missa (les meravelles) i, malgrat la seua relació amb la religió, també en té amb la terra i, així, s’acosta a lo tel·lúric, en lloc d’enfilar-se cap a l’ascetisme, ni cap a la religiositat mística. En eixe seny, això el porta a recórrer Catalunya i, de pas, a plasmar-la en poemes i en recopilacions sobre costums, tradicions, cultura ancestral aborígens…

Igualment, l’autora empiula de manera encertada l’argent (obagor, ànima, dona, terrenal) amb l’esperit (claror, ànim, home, celestial) i, per consegüent, captem un poeta realista i que viatja per on ell volia reportar-se per passar-ho a escrits.

Afegirem que Rosa Sancho Rovira, com si fos en senyal d’agraïment per part del Poble cap als qui s’han interessat per ells i ho han compost en paper o bé ho han fet públic (en eixos indrets o bé en uns altres) perquè la recollida no caiga en sac foradat, plasma uns versos en què enllaça la gent, el saber popular, la literatura i els bons resultats de la tasca de Jacint Verdaguer.

Finalment, podríem dir que són un exemple d’eixa mena de vasos comunicants entre l’Església catalana i el Poble català de què parla l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en la seua obra “Notícia de Catalunya”, en aquest cas, mitjançant la grana (ací, com a símbol de la llavor que cau en bona terra i fructifica):

“Les ales del cor voletegen per la història,

cultura i poemes per a joves i grans,

i els pobles l’honoren recordant-lo amb glòria,

que és fruit i és grana per a tots els catalans”.  

 

Adduirem que, el 26 de febrer del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Un dels nostres més grans poetes, si no el més gran, qui, en vida, no se’l va tractar gaire bé, però sí que crec que la història li ha fet justícia. Moltes gràcies i una forta abraçada, Lluís!!!!”. Sobre aquest comentari, Montserrat Cortadella ens envià un missatge l’endemà: “En Ricard te bastant raó, encara que discrepo un xic: ni en vida, ni mort, se li ha fet toot el que es mereix”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, el Montseny i l’empelt amb la mare

General, , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença en el llibre de Rosa Rovira Sancho, el captem en la composició “Oda al Montseny” (pp. 32-33):

“A tothora ets anhelada,

serralada del Montseny;

ets muntanya curullada,

del poeta ets admirada

sedejant d’amor i seny.

 

Matagalls, joliu turó

on amb força l’aire empeny,

cap al cel ets l’ascensor

entonant fina cançó

pel teu pare, oh bell Montseny!

 


Les Agudes emboirades,

damisel·les amb barret,

vianants d’altres contrades

les observen encisades

faci sol o faci fred”.

 

 

Per tant, l’escriptora, no sols vincula el poeta amb el cant a la terra, sinó que ell ho fa amb estima per lo terrenal i amb trellat. A més, l’autora trau un puig del Montseny (Matagalls) i, així, dues muntanyes. Ara bé, la cosa s’amplia, quan n’inclou una tercera: les Agudes.

A banda, encara que el vent s’enfila cap al cel, els forasters que visiten l’indret ho fan amb esment i, així, en nexe amb la terra (les muntanyes, ací, tractades com si fossen dones) i durant tot l’any.

A continuació, exposa sobre el vent en relació amb les muntanyes i copsem un tret que ens podria evocar la maternitat: el bressol i un empelt entre lo tel·lúric (els munts, la mare, la serra) i la filla (Rosa Rovira Sancho):

“Contemplant en les alçades

nuvolades dalt del cel,

es bressolen enllaçades,

somrients per les ventades

sustentant el meu anhel.

 

Quan el vent bufa de tarda

quan el sol ja s’ha finat,

si els boscos fan basarda

les carenes fan de guarda

pel sagal enamorat”

 

 

i, per consegüent, les carenes (com si fossen dones) estan a l’aguait pel jovenet que se’ls puga acostar.

En acabant, addueix que és un paratge natural amb vida i opulent i, per això,

“A les valls reneix la vida,

l’aigua brolla flamejant,

flors boscanes fan florida,

bella serra ben vestida

de natura exuberant.

 

Dels poetes ets la musa

escampant lletres al vent,

reguitzell de ment confusa

entre raigs de llum difusa

inspirant el seu talent”.

 

 

O siga, un espai que permet que els versaires copsen detalls que els ajuden a estar creatius i a plasmar els seus sentiments i les seues observacions.

Finalment, empiulant amb els Pobles matriarcalistes, acollidors, la poetessa de Monistrol de Calders comenta que és una contrada en què tant qui és de casa (el vianant, qui fa via per terres més acostades) com també el pelegrí (una figura més en línia amb la del pastor, és a dir, amb el nomadisme), es lliguen a lo matriarcal i, així, a la serralada (com si fos una mare) i a la bellesa i a la natura que l’acompanya:

“Ets, Montseny, oh bella serra,

esbrinant nostre destí,

ets al cor de nostra terra,

com arrel a tu s’aferra

el vianant i el pelegrí”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Nostra Senyora de Montserrat i fills que besen la terra on viuen i que l’agraeixen

General, , , , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, però junt amb el tema de la maternitat i el de la dona que salva l’home, és “Vell pelegrí” (p. 30).

“A bon resguard de marinada

i de bracet del Llobregat,

s’uneix la terra amb l’estelada

a Monistrol de Montserrat.

 

Un gran gegant semblant el pare

tot resguardant el seu ramat;

bonica i bella hi ha una Mare

emparant tot el veïnat.

 

Un bell massís, roques estranyes

desafiant cap a l’espai,

tot ressonant entre muntanyes

el xiuxiueig del Virolai.

 

De bon matí reneix l’albada

entre rocams d’un mont serrat,

vell pelegrí va fent pujada

besant els peus de Montserrat”.

 

Com podem veure, la dona (ací, Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya) fa de mare, desenvolupa l’arquetip del rei (fa de mitjancera entre el cel i la terra, la qual toca), empara tots (àdhuc, els més gegants i nòmades, fet que connecta amb la cultura matriarcalista, puix que la dona salva el pastor), no sols el veïnat més acostat, sinó, igualment, els qui se n’havien anat de l’indret de partida i ara hi tornen.

A banda, Rosa Rovira Sancho trau detalls de la terra: és garrida, diversificada, forta com les roques i en què es pot oir la música del Virolai (el poema que composà l’escriptor i folklorista català Jacint Verdaguer en el segle XIX, lletra que es canta a la Moreneta).

En la quarta estrofa, comenta que el romeu va camí amunt, cap a la Mare, a qui besarà els peus, al meu coneixement, més com a senyal d’agraïment (perquè ella el protegeix) que com a submissió, sobretot, tenint present que, com ens digué Pere Riutort el 20 d’agost del 2020, per telèfon, encara que no perduràs la tradició de besar la terra (com en altres Pobles), sí que romania la de besotejar el pa, com una projecció de fer-ho als ossos dels ancestres (detall que ell desconeixia). Així, li demanàrem

“-És costum besar la terra?

-Si no a Mallorca mateix, quan el pa cau a terra, s’agafa el pa i es besa. Antigament, sí.

Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’. La terra materna”.

De fet, en l’estrofa vinent, copsem eixe lligam i el present que el pelegrí farà a la Mare, en qui ell confia plenament, perquè l’alliberarà i, de pas, la figura femenina triomfa en la seua tasca de sopluig dels fills de la terra i dels qui se li atansen amb bon cor:

“Ell collirà una rosa blanca

carena amunt, i anar pujant,

per ofrenar-la amb ànsia franca

a la princesa triomfant.

 

Les seves penes li confia

amb frenesí i amor constant,

perquè li sigui sempre guia

com un estel il·luminant”.

 

 

Finalment, cal agregar que, en aquests versos, la dona no apareix com una representació de la llibertat, per exemple, guiant el poble, sinó com la saviesa maternal i femenina, ja que aquesta Nostra Senyora és obaga, bruna i, per consegüent, està en nexe amb l’estació de l’hivern, associada amb aquests trets i, ben mirat, amb el paganisme, en què abunden aquestes marededéus tel·lúriques.

Com a afegitó, direm que, el 24 de febrer del 2025, Daniel Gros ens envià un correu electrònic en què deia “La Mare de Déu de Montserrat, a Catalunya, és una presència que sempre es fa present des de qualsevol àrea d’interès a la societat!”. Agraïm aquests mots.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Maternitat, protecció dels fills, agraïment i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el tema de la maternitat i, igualment, el sentiment de pertinença a la terra, és “A la Verge de Montserrat” (p. 28), exposat per la poetessa de Monistrol de Calders:

“En el cor de nostra terra,

sol ixent dels catalans,

t’alabem, oh Verge bruna!,

bell estel dels cristians.

 

Catalunya et fa princesa

del fidel adelerat,

i les mares et fan reina

oh Verge de Montserrat!

 

De bellesa atractiva,

d’esplendor celestial,

de comesa protectora,

de joliu sol virginal.

 

Ets amor per tots els homes

quan et saben estimar;

en el fons de tots els cors

el teu nom s’ha d’invocar.

 

Ets la llum de l’estelada

en el goig de la lloança,

l’oració a tu, Donzella

és el cant de l’esperança”.

 

 

Com podem veure, l’autora comenta que els catalans han triat com a estel de la seua vida una dona, la qual, pel color, bru, connecta amb la saviesa i, a més, amb la foscor, tot i que la festivitat tinga lloc en plena primavera (en abril) i no en l’estació més obaga.

Agregarem que el títol de princesa no la relega a un segon terme, puix que, com en més d’una rondalla, es correspondria al personatge femení que comanda un regne i que ho fa amb aquest tractament.  

A banda, capim un tret que figura en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal: la bellesa tenia bona acollida, com ara, en temps del rei Jaume I (segle XIII) com també la maternitat (ací, sota els mots “atractiva” i “protectora”, respectivament), llunyans a èpoques que podrien vincular-les amb l’apoderament o amb la força física (encara que, altrament, n’hi havia, de fortes,… i entre dones nascudes abans de 1920).

De fet, en acabant, parla d’un amor fraternal cap al conjunt dels habitants i, de rebot, ells se l’estimen, connecten amb Nostra Senyora de Montserrat. Aquest darrer detall apareix en relats en què el rei (o bé un comte, o bé un duc…) porta les regnes d’un territori i, com que és just i benèvol, tothom gaudeix de bones collites i impregnat d’un estat d’harmonia.

No debades, com a senyal d’agraïment, Rosa Rovira Sancho comenta que “el teu nom s’ha d’agrair”. Al cap i a la fi, com diu un refrany que hem oït, “De ben parit, és ser agraït”. I, com que hi ha bon lligam entre la Mare i els fills i la terra, els goigs que li canten van acompanyats d’esperança i, de pas, els catalans no fan com qui, en resposta al fet que el patró de la vila no els protegeix, el deixen en un escampat fins que complesca amb el seu deure, o siga, amb la confiança que li havien depositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)