Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Facècies eròtiques amb el Senyor i Sant Pere i la primera dona

A continuació, passem a unes facècies (és a dir, narracions gracioses) que figuren en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb molt de component eròtic que empiula amb el matriarcalisme. En el relat “Sant Pere i Sant Pau”, Sant Pere i el Senyor anaven pel món. Jesús sabia que, a Sant Pere, li agradaven les dones. Tots dos fan via cap a ca Sant Pau, qui “tenia una dona que era molt guapa” (p. 131). Sant Pau els diu que, l’endemà, de bon matí, haurà d’anar a per llenya per a portar-la a la seua dona. “Aleshores, diu Sant Pere:

-Ara és la meua. Ara, quan, de bon matí, m’alçaré, em gitaré amb la dona.

El Senyor i Sant Pere estaven gitats en una habitació. I Jesús ja sent que s’alça el sant i li diu:

-Pere…

-No, Senyor: és que ara em gire de costat.

-Bé.

S’alcen els dos i li comenta Jesús:

-Hale: ens n’anem?

I Sant Pere, quan ja eren a dos-cents metres de la casa, li diu:

-Senyor: se m’han oblidat les espardenyes.

Jesús li respon:

-Doncs, vés i porta-te-les.

Hi va i, quan eren a uns dos-cents metres per la serra, els dos veuen que baixava Sant Pau: el Pau de les banyes. I Sant Pere demana al Senyor:

-Senyor: què porta Sant Pau damunt del cap?

-Les espardenyes que se t’han oblidat. Vols que es vegen o no?

Diu Sant Pere: -No: que no es vegen.

I, per això, els hòmens, si la dona és infidel a l’home, són banyuts” (p. 132), Quant al tema de les espardenyes, direm que, el 20 de juny del 2020, Elena Sanchis Pons, en relació amb la cançó “A la vora del riu, mare”, en què una jove comenta a la mare que, en el riu, s’ha deixat les espardenyes, la xica vol dir que ha deixat arrere la virginitat i que, per tant, ha tingut la primera regla.

La facècia següent, “La primera dona”, en la mateixa obra a cura de Brauli Moya, ens ha paregut interessant. Així, “Quan el Senyor va fundar la primera dona, diu que va cridar Sant Pere:

-Xe, Pere: vine aquí i veuràs què és lo que he fet.

-I, què has fet?

I li va mostrar la dona:

-Ai, ¡quina cosa més bonica, tan formosa, quina cosa més bonica, tan formosa! Però li trobe una falteta.

Llavors, el Senyor li demana:
-Xe: quina falteta li trobes?

-Doncs que li heu fet el wàter molt a propet de la sala de rebre visites.

En acabant, ve Sant Joan i li comenta Sant Pere:
-Xe, Joan: vine i veuràs lo que ha fet Déu.

L’amic li diu: -Què ha fet?

-Una dona que t’agradarà molt. 

-Ai, ¡quina cosa més bonica, Senyor, ai, quina cosa més guapa! Però li trobe una falteta.

I el Senyor, qui pensava ‘Vejam si és la mateixa falteta que ha fet Sant Pere’, li diu:

-I quina li’n trobes, tu, ara?

-Que vós li heu fet un pany i que totes les claus que hi ha en el món poden obrir-lo” (p. 133), o siga, que la dona feia possible que tots els hòmens (per mitjà de la clau, això és, del penis) fessen penetració.

Una tercera facècia, en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, titulada “Sant Pere i la pluja”, amb trets matriarcals, diu que “Feia molta falta que ploguera. Es feien moltes rogatives, es va formar un núvol” (p. 133) i, com que Sant Pere era qui feia de mitjancer entre el cel i la terra i, al capdavall, plogué massa, el Senyor li demanà com s’ho havia enginyat i el sant li respon:

“-Lo que vós m’heu dit. (…) Amb tanta il·lusió i amb tanta fe m’ho demanaven, que no m’ha donat temps ni a garbellar. He hagut de donar-los-la sense garbellar” (p. 133). Aquesta pluja podria empiular amb la menstruació, encara que no sembla que vaja per aquest camí i sí amb la manera amb com, més d’una vegada, les narracions presenten la figura de Sant Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Filleta, filleta meua”, cançó de bressol valenciana

Bon dia,

Tot seguit, exposem una cançó de bressol escrita ahir per Marisol Sanahuja Vicent en Facebook, amb lleugers retocs, i junt amb la foto que ha posat:

<< Cançó de bressol.

Non, nin, non, la meua xica,
que pareix que tinga son,
li faré una cançoneta
per a vore [ = veure] si ja s’adorm.

La meua xiqueta tanca
les manetes per a dormir;
si agarrara [ = agafàs] una formigueta,
ja no se’n podria eixir.

La meua xiqueta porta,
de farina, sal i aigua,
un panet de baix del braç.
I, a les ninetes, els donarà
molletes per a berenar.

Filleta, filleta meua:
si algun dia no poguera [ = pogués]
cantar-te esta cançoneta,
la mare sap que la duries
dins de l’animeta teua”.

Bona nit. Sigau feliços.❤️>>.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu accedir a la música de part de la lletra, publicada en la web “Viasona”: https://www.viasona.cat/grup/l-ham-de-foc/u/canco-de-bressol.

 

Llegendes amb pells de bou, tresors moriscs i dones d’aigua i ben tractades

Continuant amb llegendes sobre fondals, minats i, en més d’un cas, amb referències a pells de bou, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb edició de Brauli Montoya, en el relat “El tresor de la pell de bou”, es plasma el matriarcalisme. En la primera versió de les quatre que tractarem, el narrador comenta que “els moros, quan els van tirar fora els cristians, es van deixar amagada una pell de bou plena d’or, de doblets, dels diners que tingueren.

A més, en la Torre del Rico, hi ha uns minats molt grans que ningú s’atrevirà a veure, d’almenys, sis quilòmetres. ¡Per a veure qui s’atreveix a fer eixa travessa! Li diuen l’Alt del Fondal” (p. 128). Per tant, aquesta narració posa un animal que simbolitza lo femení (el bou), que aporta riquesa (per mitjà de la part fosca, això és, de material que deixaren els moros, de pell més bé bruna, dins de la terra, en terres valencianes). I, així, lo obscur enllaça amb lo matriarcalista (ací, mitjançant l’associació moros/dona/fosc/terra). Una dona a qui se li té respecte.

La segona versió, diu que “hi havia un fondal en forma de mina (el Fondal de Jaume el Barbut), que es protegia, on hi havia un bou encantat en el barranc del Pouet. El barranc està a la dreta; i, l’altre barranc, el de la Figuera, dalt” (p. 128). O siga, que es tracta d’un indret antic (com indicaria el nom de Jaume, que ací podríem pensar que té a veure amb Jaume I, qui, a més, se’l representa amb barba i que, igualment, regí en el Regne de València en un moment en què la gran majoria de la població era musulmana).

Així, el narrador exposa 1) la barba (la saviesa i l’antigor), 2) el Pouet (empiularia amb un fill o amb un home, a la dreta, part que es vincula amb lo masculí), en nexe amb la dona i amb la maternitat, i 3) la Figuera (nom que s’empra per a un arbre associat a la dona i a la sexualitat). Una figuera símbol, igualment, de l’autoritat matriarcal (la dona).

En la tercera versió, extensa, es relata que, “en la Torre del Rico, enfront de ma casa, hi ha una serra que es diu la Serra del Pou, en què hi havia una pell de bou plena de diners, d’or.

L’oncle Pepe Escolano sempre deia que la nit de Tots Sants eixia un pardal que no el veien: només se sentia que volava, perquè allí hi havia una encantada” (p. 128), això és, una dona d’aigua.

A banda, “hi havia un clevill gran i, damunt, una llosa gran com la llitera o més. I diuen que hi havia moltes persones que hi van aplegar, perquè hi volien entrar  en el fondal, i i que no hi podien” (p. 128) com també que “hi hagué un home que es va morir. Ell hi va anar i va dir:

-Això, no m’ho crec, jo! Ja veureu vosaltres! Me n’he d’anar a caçar i eixa nit faré un parador” (p. 128).

Ara bé, aquest home, no sols el féu i oí el pardal, sinó que, com que no va veure l’ocell, digué:

“-Això és per jo no creure-ho.

I deien això: que es va morir” (p. 129). Amb aquestes paraules, la llegenda desaprova desafiar les dones i, més encara, les que protegien les riqueses del poble, el patrimoni i, per descomptat, la cultura que havia passat de generació en generació i en nexe amb la foscor (nit, Tots Sants, terra, la tardor, el Regne de València…), tret que enllaça amb una de les estacions més obagues.

Per això, més avant, el narrador afig “jo me’n recorde, perquè els mulers que nosaltres teníem, en aplegar Tots Sants, deien a mon pare (que li deien Nereo):

-Nereo, oncle Nereo: no ens envie allí a treballar” (p. 129). Es refereix a la Torre del Rico, on, com diu al capdavall, “quan els van tirar d’aquí, d’Espanya, van restar eixes coses, els tresors que tenien” (p. 129). Resulta interessant la bona empatia del narrador amb els musulmans que foren expulsats del Regne de València (entre 1608 i 1614) i que es parle de tresors i no, per exemple, de recialles, ni de ruïnes, ni de res semblant.

Potser, per eixe motiu, la versió següent (la quarta), diu “jo també ho he sentit dir dels vells, contar que un moro encara deia:

-Si saberen, en la Torre del Rico, el tresor que hi ha, no serien pobres.

Estava tot escrit en un llibre” (p.  129). ¿Una evocació de la riquesa cultural que deixaren els moriscs, en ser expulsats de la península Ibèrica? No ho descartem.

Finalment, en una llegenda amb molts punts en comú, en la mateixa obra del Carxe, “L’Avenc de les Gralles”, es reflecteixen trets matriarcals. Així, hi havia una paret molt llarga i molt fonda: l’Avenc de les Gralles, el qual, en paraules dels terrers, “es comunicava amb unes galeries que anaven d’altres llocs i en què hi havia tresors. El besavi de nosaltres, contava el pare, hi va entrar i van fer-hi una societat de vint-i-cinc o trenta llauradors dels que més podien” (p. 130), dels més forts. Per consegüent, apareix el tema de l’esperit comunitari i de l’associacionisme de línia matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i dones fortes i que empiulen amb altres persones

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme (per mitjà del tema de l’educació matriarcal) i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb l’edició de Brauli Montoya, és “Nostre Senyor i la collita de blat”. Comença amb unes paraules que ens permeten veure el paper de la dona com a transmissora de la cultura: “La mare de ma mare, que va morir de noranta-nou anys, em deia:

-Fill: el Senyor està en el cel, perquè abans estava en la terra.

I dic: -Com que estava en la terra? Qui l’ha vist?

I ella em responia: -Sí: ja l’han vist. Una volta anava el Senyor tot el camí avant, tot el camí avant, i hi havia un llaurador sembrant amb un burret” (p. 127).

En acabant, l’àvia del narrador passa a la rondalla i afig les paraules de Jesús:

“Diu: -Què sembra vosté?

El llaurador li digué: -Doncs, sembre blat.

I el Senyor li comentà: -Bé. Doncs, blat collirà.

I diu que, ja més avant, més avant, el Senyor es troba amb un altre, qui portava un parellet de mules. Li diu Jesús:

-Què sembra vosté?

L’home veu que era tan vellet i diu:

-Jo, ara, sembre pedra.

Nostre Senyor li comentà: -Doncs, molt bé: pedra collirà vosté” (p. 127).

Aquestes línies enllacen amb el refrany “Tal faràs, tal trobaràs”.

Tot seguit, podem llegir que es fa migjorn, que els dos llauradors dinen i que, després, cadascú es dedica a la seua tasca:

“-Hale! Anem-nos-en a llaurar.

El del camp de forment, es veu el blat: el tenia per a segar. I l’altre, quan arriba al bancal, diu:

-Xe:  puix si tot açò és un pedregar!

És que era el Senyor, (…) que va dir:

-Bo: de la manera que m’has respost, així et faré” (p. 127).

Aquest passatge empiula amb la dita “Qui sembra, recull”. Adduirem que el relat, el 21 de maig del 2024, ens recordà el que posava un llibret que ens donà Pere Riutort, potser a mitjan dels anys noranta del segle XX: un vellet era a l’entrada del poble i veu que se li acosta un jove. El xicot li demana com són en aquella terra. L’ancià li respon com eren en la del minyó i, més avant, li diu que, en la terra d’acollida, també.

Després, un altre jove s’arrima al vell i, un segon home, en veure que el vellet ha donat una resposta molt diferent a la del primer jove, demana al gran com és que no ha dit lo mateix a cada xicot. Llavors, l’ancià comenta que cadascú, allà on va, és com en la terra de partida.

En aquest cas, la terra d’acollida estaria en nexe amb el lloc on llaura cada u dels pagesos de la narració del Carxe i que han parlat amb Nostre Senyor (el foraster, el proïsme).

Un altre relat que apareix en l’obra esmentada, i en què captem trets matriarcals, és la llegenda “Els moros a la Torre del Rico”. Abans de l’expulsió dels moriscs, hi havia un indret, la Torre del Rico, on “vivien ells [, els moros,] i tenien uns passadissos que portaven a unes coves conegudes com el Fondal, d’on hi havia un altre passadís que anava a la Serra de Quives i ja donaven vista a Favanella” (p. 127). Afegirem que la Torre del Rico i Favanella (oficialment, Abanilla) formen part del Carxe.

Una altra llegenda, curteta, però que aporta informació sucosa, “La Torre del Rico i el castell de Jumella”, posa que “m’han dit que, de la Torre del Rico al castell de Jumella (que era dels moros), hi ha un minat que crec que passava per baix, per baix terra. Això era un fort i allò també. I, aleshores, les forces es passaven per baix” (p. 128). Per tant, la força romania en la terra i, a més, en la zona de les arrels, és a dir, en les dones, les quals empiulaven amb altres llocs i, així, s’hi obrien.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes eròtiques, amb dones receptives, transmissores i senyores ames

Una altra llegenda recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, és “Em vaig tornar Satanàs”. “L’any 1911, el dia onze d’agost, un home treballava en una casa on veia que l’ama i l’amo s’untaven amb una untura, desapareixien i se n’anaven al ball” (p. 121). Afegirem que, per exemple, untar la dona vol dir tenir relacions sexuals.

A més, qui narra el relat, comenta que una segona nit, ell es va untar, que es va tornar Satanàs “i me’n vaig anar amb les bruixes, és clar. I, a la nit vinent, m’unte amb un altre ungüent” (p. 121). És a dir, on va la corda (les dones, ací, bruixes, un nom que, de feia segles, es relacionava amb dones sàvies, que havien transmés molta cultura i que, arran del Renaixement, foren arraconades o motiu d’acaçament), va l’home que treballava en la casa on vivia la parella.

Tot seguit, passem a unes paraules que enllacen amb lo matriarcal (per mitjà de símbols): “Satanàs era un sant i tots havien de besar-li el cul. A banda, el cul era al mig de la casa i tots ballaven, passaven i li besaven el cul” (p. 121). Per tant, la dona (ací, simbolitzada pel diable) era lo més important de la casa i, quant al cul (part del cos molt vinculada, àdhuc, amb la sexualitat), era besat per tots: ningú no es desentenia de lo femení. Fins i tot, captem un ball que podríem qualificar d’eròtic i que, a més, té lloc de nit.

Un altre passatge que empiula amb lo sexual posa “I mon avi diu que va agafar una alena i que, en lloc d’anar a besar-li el cul, a cada  moment que hi passava, li arrancava una polzada i comenta que li deia Satanàs:

-Recollons! Quin pèl de barba més fort que tens, que m’esgarres!” (p. 121). Per consegüent, l’home introdueix el penis a la dona.

Una altra llegenda, “Nostre Senyor a Ubeda”, que figura en la mateixa obra del Carxe i que ja es coneixia per l’any 1890 o abans, transmesa per una ama i que és semblant a altres relacionades amb Catalunya, tracta sobre una velleta a qui se li presentà el Senyor (que anava pel món). Aquesta anciana acull Jesús en sa casa, on també vivien llauradors que treballaven en el camp. Fins i tot, li donaven un llit (p. 126).

A banda, fan diferents oferiments al Senyor i l’home accepta un got de vi, un plat de calent i una cullera junt amb el plat. Llavors, “Amb la cullera i amb el got, el Senyor va formar lo que era una església i ell restava tancat en clau. I, quan el llaurador de la casa, va obrir l’home, veié que la clau s’havia desfet i que tenia formada allí una església. I això era… Déu, que anava pel món” (p. 126).

Adduirem que, en aquest passatge, abunden els trets matriarcals, en nexe amb la dona i amb la recepció: 1) la cullera acull lo que capta i és com els llavis del xiquet que mama; 2) el got fa de recipient de líquid (el qual enllaça amb la dona i, en el relat, amb el vi, el qual procedeix d’una planta que creix cap a la terra, o siga, cap a la mare, el raïm, en una de les dues èpoques de més foscor de l’any, la tardor), 3) l’home (la clau, que representa el membre viril) penetra en la dona, la qual 4) està simbolitzada per l’església (per exemple, en el llenguatge d’humor eròtic, en què és la vagina i, per extensió, la vulva) i, així, 5) el fill torna a la mare i, com a agraïment, s’ha creat una assemblea, una comunitat (dues paraules que tenen a veure amb el significat etimològic del mot “església”).

Finalment, direm que resulta significatiu que es bastís una església, ja que ens plasma el paper de la dona en les cultures matriarcalistes, no precisament secundari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La figuera i la palmera, símbols matriarcals de la dona que salva, acollidora i molt oberta

Una altra llegenda en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Per què la figuera té dues collites?”. Cal dir que aquesta narració ha sigut recopilada (encara que amb passatges semblants o lleugerament diferents) en el Pallars (per Pep Coll) i en altres llocs de Catalunya abans de 1930. Així, “quan la Mare de Déu encara no havia criat i Sant Josep i ella anaven a Betlem, van veure els militars que hi havia aleshores, que eren els jueus, i els dos s’acostaren a una figuera que havien vist.

Més avant, la figuera, per a salvar els dos i el Nen, va deixar caure les rames, formant com una volta, i els va ocultar. I no van morir. I, per això, el Senyor va dir a la figuera:

-Com a agraïment, per fer això, tu tindràs fruita dues voltes, dues classes de fruita (que són les figues i les bacores).

La figuera, ara mateix, mou ja, de seguida, per les bacores. I, després de les bacores, ixen les figues. En agost, venen les bacores; i, les altres, almenys, al setembre” (pp. 119-120). Com podem veure, ens trobem amb una llegenda que serveix per a explicar, no sols el naixement, sinó el paper acollidor i matern de la mare (ací, simbolitzat per la figuera, un arbre el fruit del qual representa els genitals externs de la dona). Igualment, l’arbre, per mitjà de l’ombra i de la foscor (dos trets que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona) fa el paper de mare.

Finalment, el Senyor agraeix la figuera.

En línia amb aquesta llegenda, n’hi ha una altra del Carxe, “Per què els dàtils tenen una O al pinyol?”, la qual, a més de traure trets que tenen a veure amb el matriarcalisme, presenta una visió oberta de la sexualitat: “Els dàtils tenen el pinyol i els pinyols tenen una O (però molt ben dibuixada) perquè la Mare de Déu, quan Ella anava junt amb Sant Josep i el Nin en el burro, van veure venir un tumult de gent, dels que anaven en contra d’ells i buscant-los per a matar-los.

Llavors, els tres es van clavar baix d’una palmera que era prou alta i que tirava les fulles cap amunt. No hi havia més arbres que la palmera. I diu Nostra Senyora:

-Oh, palmera: salva’m! Oh, palmera: salva’m!

I després es van fer totes les fulles doblades cap a avall i, en el buit, contra el tronc, van romandre.

El tumult va passar pel camí, que estava propet, però no van saber que els tres eren allí i, quan la gent se’n va anar, els tres van eixir-ne i van continuar el seu camí” (p. 120).

Per consegüent, la palmera (que ascendeix com el penis de l’home) es doblega a la dona i, mitjançant eixe buit (en nexe, com ara, amb la cova, com a lloc de recepció), la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen passen l’hivern (època en què naix el Nin i, igualment, d’acollida, com podem captar durant les festes de Nadal). Afegirem que la dona (Nostra Senyora) actua amb iniciativa.

Finalment, quan la gent fa via (tret que enllaça, si més no, amb la primavera, època que representa l’inici de l’obertura), ells prossegueixen el seu camí, alliberats per un personatge femení (ací, la palmera).

Adduirem que les llavors dels dàtils tenen una forma que recorda la vagina (també coneguda, popularment, com la poma, la figa, la cotorra i…, fins i tot, com el betlem) i que tots tenen una forma, poc o molt, redona o que, més bé, recorda lo circular, fet que té a veure amb el simbolisme a nivell mundial, en lloc de fer-ho amb el pal vertical o que acaba en punta i que mira cap al cel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta iniciativa, que transmeten rondalles, que aproven lo eròtic i molt obertes

Una altra rondalla que figura en l’obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, és “El conte de la raboseta i el compare llop”. En començar, la narradora (perquè la conta una dona) diu “Puix, això és que jo portava els meus netets a la llum de la lluna. Eren xicotets: el xiquet i la xiqueta. Però ara ja són grandets. I ens n’anàvem:

-Hala: anem-nos en aplegar la foscoreta.

I, en un banquet que hi havia allà als afores, ens asséiem. I li deia:

-Veus? A la muntanyeta. Vos contaré el conte de la raboseta i el compare llop.

-Ai, sí, sí, àvia, sí. Conta-nos-el. A veure. I què?

I jo els feia:

-Mira, mira: tu veus com passa el llop per allí.

I els xiquets, tan innocents…:

-Sí, àvia, sí. Ara l’he vist passar” (p. 115).

Com podem veure, una dona (ací, una àvia) és la transmissora de la cultura i ho fa molt oberta i permetent la innocència dels xiquets, és a dir, sense criticar-los. Per tant, en aquest paràgraf, també captem u dels trets de l’educació matriarcal.

Tot seguit, la velleta afig que “la raboseta era molt bergant i se’n va anar a casa del compare llop i li va dir:

-Mira: jo me’n vaig a menjar albercocs a l’albercoquera del tio Juan ‘la Fonda’. Tu hi vols venir?

I, com el llop era un manta, li diu:

-Ai, xica. Jo, ara, no m’alce. Jo estic cansat.

La rabosa li respon: -Doncs, mira. Saps què et dic? Que jo sí que me’n vaig. Tu roman ahí i et menjaràs els pinyolets, perquè jo em menjaré tots els albercocs.

-Hala. Doncs, vés. Ara, en acabar, aniré jo” (p. 116).

Per consegüent, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcal: la dona és més activa que l’home i, de fet, no sols té més iniciativa, sinó que aprofita millor les ocasions (es menjaria els albercocs i no s’hauria de conformar amb els pinyolets). A banda, al capdavall, ell accepta anar-hi: això sí, després que la rabosa s’haja mogut.

Sobre aquest detall, diré que el 18 de maig del 2024 demanàrem sobre dones nascudes abans de 1920 i que tinguessen com a referents dones reals (o, per exemple, de contes) i envií un comentari a Casimir Romero Garcia sobre la filla del carboneret (una jove que apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover en el segle XIX, en què el rei capta la intel·ligència de la jove i accepta casar-se amb ella): “Les rondalles són un potosí amb molts trets matriarcalistes que, com diríem popularment, s’han salvat de la foguera” i ell ens plasmà “Esta trenca els tòpics”. I el conte que tractem ací n’és u de moltíssims que han passat de generació en generació.

Continuant amb el relat, la rabosa, amb iniciativa i amb espenta, convida el llop a anar de vesprada (moment del dia que enllaça amb el matriarcalisme) a la festa en Canyada del Blat. I ell li diu:

“-Sí: ben pensat.

Com que la raboseta va agafar un conill, el va matar, van fer l’arròs” (p. 116) i, en acabant, es posen a ballar.

Ben avançada la rondalla, premien els dos animalets: “Maria la Corredora (que era com deien a la carnissera) vos donarà uns presents: al llop, un collar de llonganisses; i, a tu, un collar de botifarres” (p. 116). Aquest passatge trau trets simbòlics: la llonganissa té un color clar (lo masculí, l’home); la botifarra, fosc (lo femení, la dona).

Finalment, els dos, contents d’haver ballat, comenten als del poble: “Ara, balleu vosaltres i nosaltres ens n’anem molt contents, perquè ens heu fet un present que no ens esperàvem” (p. 117).

Un altre relat (ací, una llegenda) en el llibre “El Carxe. Recull de la literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteix lo matriarcalista, àdhuc, mitjançant l’erotisme, és “Per què és maleïda la ploma de la perdiu?”. La Mare de Déu anava de part, Sant Josep veu una perdiu maleïda i, mentres que la parella anava per una drecera d’una muntanya, hi havia moltes perdius. I una d’elles caga en la mula…, “La mula pega un salt i tira la Mare de Déu. I diu Sant Josep:

-Maleïda siga…

I respon la Mare de Déu:

-La ploma; la carn, no” (p. 119). O siga, lo espiritual, no lo terrenal (ni lo sexual). Aquest passatge, al meu coneixement, a banda, es posa de part de la maternitat: que la carn (el futur xiquet) done bon resultat, que nasca. Com podem veure, el darrer personatge que parla és la dona (ací, Nostra Senyora) i, a més, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, molt obertes i la maternitat

Un altre relat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El conte del tio Bercoc”. “Això era un senyor que vivia en Casetes d’Ibanyes i que tenia un anyell. I, com era costum abans, en acostar-se Nadal, es mataria un anyell. Els amics hi anaven i deien:

-Xe, quin anyell més bonic que tens.

Xe, doncs sí. Mira, ara està per a Nadal.

I el corder, que ho sent” (p.  107). Una nit, l’anyell se n’ix del corral, corre per la carretera de Jumilla i, més avant, en distints passatges, veu un pollastre, una vaca pasturant, una tita i, al capdavall, un gat (p. 107) i tots cinc “veuen allà, en una serra, una àvia asseguda amb una llumeneta i comenten:

-Xe, vejam si ens refugiem ahí esta nit.

I hi arriben, toquen i ella els diu:

-Passen, passen!” (p. 107). Per tant, tots cinc (en equip) fan camí, una dona molt oberta (i en nexe amb la nit, en què hi ha una miqueta de llum) els acull en una cova (tret que enllaça amb la dona i amb la mare).

Tot seguit, hi entren i hi havia tres llops i els cinc els demanen si podrien ser-hi junt amb ells. A més, u dels llops els diu que s’asseguen i que, un poc després, soparan. Aquest passatge empiula amb el pactisme.

Passa que, com que u dels llops comenta als altres dos que u dels nouvinguts havia dit que havia sobrat mig cap de llop, proposa que tots tres se’n vagen. I, per això, els de la colla dels cinc, no sols són en la cova, sinó que el pollastre (que fa de cap dels cinc) reparteix els papers i, com que tots ells responen a partir del seu punt fort, els llops se’n van a una altra banda.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La rabosa, les rabosetes i el llop”. Començarem dient que hi ha relats semblants en terres catalanoparlants. “La rabosa, que se n’anava a pasturar, diu a les rabosetes:

-No obriu la porta, que vindrà el llop. Si no és la mare, no obriu la porta:

-No, no.

I hi va el llop:

-Obriu, obriu, rabosetes,

que venim de pasturar,

porte les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 110).

Com podem captar, apareix el tema de la maternitat, per mitjà de la llet i de les mamelletes.

“I ja venia el llop i deia una raboseta:

-Ensenya la poteta.

I el llop va fer farina per a que, en ensenyar-la, es cregueren que era la mare, qui tenia les potetes blanques” (p. 111). I, així, es fa lo que vol la dona.

En acabant, una de les rabosetes li obri la porta, ell entra i la “més xicoteta, que va tenir més idea, es va escapar per la porta i es va amagar. Quan ve sa mare (…) i veu que el llop s’havia fotut dues rabosetes, diu a la xicoteta (…):

-Bo. I, on és el llop?

-Jo no ho sé.

-Doncs, ara veuràs!

I la mare va anar, va buscar el llop i el va trobar. I el va enganyar: ell va caure en un clot, on hi havia un pou” (p. 111). Per consegüent, la dona (simbolitzada per la filla més xicoteta i per la mare) apareix amb molta iniciativa i, en el cas de la mare, a més, eixerida i aconsegueix que ell faça lo que ella li diu i, de pas, es salven les dues dones (ella i la raboseta).

A continuació, el llop demana que el traga la rabosa, però la mareta, amb molta espenta, li respon “Així que em tornes les rabosetes (…). Fins que no em tragues les rabosetes, no te’n trac.

I el llop va començar” (p.  111) a tornar-li les filles de la guineu. “I, aleshores, el va traure del pou” (p. 111). O siga, que ell li fa cas i, igualment, és ella qui el salva, com en moltes narracions en llengua catalana anteriors a  1932.

Finalment, adduirem que, en una nota sobre aquesta rondalla, els autors diuen que, en una altra versió que els contaren, el paper de la mare i el de les filles els fan una cabra i set cabridets, això és, un animal femení vinculat amb lo matriarcal (per mitjà de la llet i de la maternitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que pacten, raboseres, diligents i molt obertes

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre esmentat, és “La rabosa i les bacores”. “Hi havia una volta una rabosa que anava a menjar figues a una canyada on hi havia figueres. Un llop puja dalt, hi aplega i, en veure la rabosa, li diu:

-Xica: tira’m una bacora” (p. 105).

Llavors, la rabosa, com més avant, li diu que no, fins i tot, quan ell (l’home) li comenta “¿Tu no has sentit l’edicte que diu que no es poden menjar uns animalets a altres?” (p. 105), un tret que podem empiular amb l’educació matriarcal. A més, ell li diu:

“-Que no!

Bo: doncs ja aplega i…

-Puix tira’m una bacora -diu el llop.

I la rabosa, de dalt, pam!: li’n tira una i li va pegar en un ull. I la rabosa pega un bot, se’n baixa de la figuera i se’n va amunt, per una canyada que hi havia, en què segaven els llauradors, els quals, a més, tenien una guitarra per a divertir-se. Ja va la rabosa, i el llop que anava darrere. I, quan ella passa per damunt i toca l’instrument, diu la guitarra: -Gin, gin!

I ella diu: -Sí, per a ballar et tinc!” (p. 105).

Per tant, a banda que ella (la dona) és lleugera, ell la segueix (“On va la corda, va el poal”).

Una altra rondalla recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “La raboseta i el recover”. En primer lloc, direm que un recover és qui compra ous i aus de granja amb intenció de vendre’ls. Una rabosa sabia que, per on ella vivia, passava un recover en un carro i amb una mula, qui replegava ous pels camps (p.  105). Aleshores, ella es demana “¿Com podria jo pujar a este carro i fartar-me d’ous?

I es va fer la coixa. I tot el camí plorava que estava coixeta i que no podia anar. L’home, com que li va doldre, la va pujar al carro” (p. 106). Com podem veure, per una banda, ella representa la dona que cerca pactes i l’astúcia; i ell, la generositat, la bonhomia i qui cedeix a la dona. Per això, ell li comenta:

“-Au: doncs, ara, acomoda’t ahí com pugues.

Es va acomodar al darrere i es va inflar d’ous. I, quan ja no en volia més, diu a l’home:

-Mire vosté: si para, ja me’n baixe i, per aquí, a poquet a poquet, agafe la sendeta i me’n vaig a la meua rabosera” (p. 106). Com podem captar, la dona està ben tractada, ell li atorga prou llibertat i la rabosa assoleix lo que volia. És més, en acabant, la narració posa que “Eixe home era de bona fe. Para, la raboseta se’n baixa i tira a córrer i li comenta l’home:

-Escolta: ¿no estaves coixa?

Aleshores, la rabosa canta això:

-Raboseta, artera, artera,

farta d’ous i cavallera” (p. 106). Afegirem que una artera és una dona que no es deixa enganyar i que una cavallera és una dona que va a cavall.

La rondalla següent a aquesta, “La rabosa i l’home”, amb una guineu i un home, finalitza que l’home li diu “Raboseta, artera, artera, / farta d’ous i cavallera” (p. 106) i ella, que també portava unes molles de pa, li respon “I, amb molles, a la mollera” (p. 106).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)