Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

“El nostre campanar”, esperit comunitari, la terra, la patrona i Massarrojos

General, , , , , ,

Continuant amb el poema “El nostre campanar”, en passar al tema de les campanes, tornem a copsar el sentiment de pertinença a la terra i, igualment, apareix l’esperit comunitari junt amb molts trets matriarcalistes i, per descomptat, el paper comunicatiu que exercien les campanes, mitjançant els distints sons. Primerament, direm que, amb l’accent circumflex (^), plasmem la reducció de la -d- entre vocals (com ara, “Immaculâ” en lloc d’”Immaculada”), amb intenció de no forçar (ni de trencar) l’adaptació lingüística:

“LES CAMPANES

                                   I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

són filles del patrimoni

que el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa imatge,

que és de família exemplar;

molt unida i ben entesa,

de cor ample i front ben alt.

      Família que canta o plora,

del poble sempre al compàs; 

família que viu serena

de cara a l’eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha volgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolços i familiars.

      La més xiqueta de totes

és Maria Inmaculâ;

seguix Abdon i Senén,

que són els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té l’entrâ,

i per ser Patrona i Mare

és Assumpció la més gran”.

 

Com podem veure, per una banda, apareix el comunalisme (la vila ha creat les campanes, les ha encomanades, un tret que enllaça amb el matriarcalisme). A mes, aquest detall religiós i, alhora, històric de l’indret, evoca la dita “El cor net i el cap dret”. També es diu que els noms són molt coneguts i de la terra. Agregarem la bona sintonia entre els veïns de Massarrojos, qui han posat els noms de les campanes.

És a dir: les decisions finals han sorgit de la gent del poble, no d’autoritats externes. Després, es reflecteix el paper, important, dels Sants de la Pedra (patrons dels llauradors i protectors de les collites) i, al capdavall, el de la dona (ací, mitjançant un matriarcalisme associat a lo maternal, com a “Patrona i Mare”, això és, àdhuc, com a defensora).

Tot seguit, passa a les campanes:

       “II

 

      Quatre campanes el volten,

una per cada costat,

són tornaveus que interpreten

els grans sentiments humans.

 

     Comencen al toc d’alba,

quan ve a morir la vesprâ,

com missatgers del nou dia

que el bon Déu torna a donar.

 

     Planyen la dolçor de l’Angelus,

quan el jorn ha despertat,

convidant-nos al repòs

en el caliu familiar.

 

     Repiquen a totes hores:

quan se bateja un infant,

si algú es casa, en la Doctrina

que als xics es té que ensenyar.

 

     A vegades també doblen

a mig vol si algú ha faltat,

com uns martells que colpegen

el cor de l’home mortal.

 

     Però quan elles voltegen

en les festes populars,

solten rolls de veus dolcíssimes

que als cors de goig fan brincar”.

 

Per tant, la mort és vençuda per la vida (les festes patronals).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“El nostre campanar”, el sentiment de pertinença a la terra i Massarrojos

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “El nostre campanar”, de José Senent, plasmat en el llibre “Estampas de Masarrochos”.

 

Una obra en què es reflecteix el sentiment esmentat i que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del rector Cipriano Ibáñez Chisvert, qui havia nascut en aquest poble valencià (en 1895) ara inserit en la ciutat de València, és “El nostre campanar. Poema religiós-patriótic” (p. 206).

En primer lloc, abans d’escriure’l, traduirem unes paraules del llibre: “El nostre paisà en José Senent, veritable ànima d’artista, fou el cantaire del nostre Campanar. En Lluch, en referència al temperament artístic d’En Senent, escriu així:

‘Sabia captar la bellesa allí on ella es mostrava. ¡Com es delectava contemplant les meravelles de la natura en la serra i en el pla, en els munts i en la mar; l’harmoniós conjunt d’un monument arquitectònic; la subtilitat del detall en el dibuix, en el colorit o en l’expressió d’una representació pictòrica; el vol poètic o les gales literàries dels nostres grans rimadors o prosistes! Davant una obra d’art, se’l veia gaudir i entusiasmar-se, i sabia transmetre els seus afectes i sentiments als qui l’escoltaven i atenien” (p. 205).

Més avant, Cipriano Ibáñez Chisvert addueix “Era també i, com no?, un poeta de cor, però escrigué pocs versos. Sentia, com pocs, la poesia de la vida i de l’ambient, de la forma i del color, del ritme i de la melodia. El seu poema El nostre campanar, dedicat a la magnífica torre parroquial que acampa en el centre del seu lloc nadiu, seria prou per a consagrar-lo com a poeta líric d’alta volada” (p. 205).

La composició, transcrita íntegrament pel capellà, pot evocar-nos eixos versos que estan dedicats a determinats detalls del poble, en lloc de fer-ho a personalitats o, en el camp religiós, a sants de línia mística. En qualsevol cas, afegirem que, com ja indicava un llibret de falles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, al capdavall, captem la idea “Per damunt de tot, Espanya”, la qual perviu en la gran majoria de la poesia en llengua catalana, no sols de la primera meitat del segle XX valencià, sinó de la resta d’indrets.

En eixe seny, posarem que, en el segon terç del segle XVIII, polítics catalanoparlants (i la gran majoria dels habitants) del Regne de València, de Catalunya i de les Illes Balears tenien ben interioritzat que una cosa era Castella i, molt distint, les terres en què la llengua catalana era la vernacla. Àdhuc, entre els partidaris dels Borbons.

Amb lleugers retocs, diu així (pp. 206-208):
“EL NOSTRE CAMPANAR

Poema religiós -patriòtic

 

Bastit en pedra tosca de les ‘Pedreres Velles’,

Dispara cap al cel el feix de ses arestes

I s’afona en la roca, d’on trauen meravelles,

Els fills de Massarrojos pedrapiquers i artistes.

Com un pilar firmíssim, brunyit de plata i or,

Campege enmig del poble, com el pare entre els fills;

I com vell sentinella, que vigila un tresor,

Acull entorn les cases guardant-les dels perills”.

 

Per tant, ens trobem davant un símbol (el campanar) que fa un paper semblant al del sant protector d’una vila (advocat dels fills de l’indret, com si fos un guarda, i, igualment, de les cases) i que va associat a trets matriarcals: tot i l’ascens cap al cel (que, sense arrelament, resultaria una característica patriarcal), afona les arrels (simpatia per la terra) i fa que acampe en la població.

Tocant al pilar (símbol que empiula amb la fermesa i amb la rectitud), té dos colors: l’argent (femení, com la foscor) i el daurat (masculí, més pròxim al solar).

Aquests dos detalls enllacen amb poemes en què la banda obaga i, com ara, la clara, en formen part.

En acabant, el poeta indica que

“La talaia del poble és armonia pura,

Entre el cel i la terra, lo món humà i diví.

És columna simbòlica de la nostra cultura,

Que és romana i és grega, cristiana en son destí.

De la clàssica Roma recorda la grandesa

Ferma caixa de pedra, que forma el besament,

On les cornises marquen la proporció i bellesa

Dels finestrals, que mostren les campanes al vent.

Al cim de l’alta cúpula, mamprén olímpic vol,

Gentil templet hel·lènic de sòbria majestat.

Huit columnetes dòriques obrin pòrtics de sol,

Als coloms que allí niuen en plena immensitat”.

 

Per consegüent, l’escriptor connecta l’antigor i les arrels culturals clàssiques (la cultura romana i la grega) amb la cristiana pervivent.

Després, afig

“I al capdamunt la Creu, sagrada victoriosa

Que corona la pedra i es clava en lo cel blau,

On gira la veleta de la Verge Gloriosa

Que és, entre cel i terra, vincle d’amor i pau”.

 

Resulta interessant que, tot i que es tracta sobre el cel, no ho fa amb un personatge simbòlicament masculí, ans amb u, femení i que fa de mitjancer entre lo tel·lúric i lo celestial i, per això, toca els peus en terra: Nostra Senyora, la qual apareix com a triomfant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En lloc del castellanisme “veleta”, es pot usar, com ara, “penell”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Es pardal i sa cotorra junts”, versos d’una cançó eròtica

General, ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:

 

“Es pardal i sa cotorra,

res millor que vagin junts.

Encara que hi donin punts,

es gust que fa mai s’esborra” (p. 76).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Poemes amb dones que porten la iniciativa i educació matriarcal

General, , , , ,

Un altre poema de literatura matriarcal, però plasmat en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicada en 1950, és “El millor forner” (p. 186). Cal dir que, com en altres composicions en el mateix llibre, posa que fou publicat en l’Al·leluia, és a dir, en l’informatiu parroquial de la vila (en aquest cas, en 1946). Per consegüent, reflecteix part de l’ús de la llengua vernacla entre l’Església valenciana, malgrat que persones com N’Antonio Rodilla (rector del Seminari Metropolità de València entre 1939 i 1969), en paraules de Pere Riutort en la seua explanació del 2018, al llarg de la major part de la dictadura franquista (la qual durà de 1939 a 1975), actuassen de manera que “Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble” (p. 114), de què li parlaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez  i molts valencians que ell conegué. Això encara influïa en la resposta de moltíssims capellans valencians del primer quart del segle XXI davant la llengua aborigen, àdhuc, en el camp religiós (per exemple, en les misses, en la catequesi, en les publicacions…).

El poema (ací, amb lleugers retocs), en què copsem que lo que deia la dona era lo que es feia, diu així:

“-¿Qui és lo millor forner

de tota la contornada?

-Puix, ¿qui ha de ser? Leandret;

això ja és veu general.

-‘Leandret’, diuen les dones,

‘Leandret, gira’m el pa’,

‘Leandret, les carabasses,

que s’acaben de torrar’,

‘Leandret, els moniatos’,

‘Leandret, lo meu cacau’,

‘Leandret, les rosquilletes;

l’arròs, que és p’a sopar’.

I Leandret fa provetes

i Leandret va tastant

i se posa una panxeta…

que… ¡no dic res! Ha, ha, ha!”.

 

Més avant, en un punt en què l’autor exposa sobre uns sagristans de la parròquia, els personatges femenins porten els pantalons. Així, en el poema “El vespre del estreno del pulpit (Entre Carlos y Micalet)” (p. 192), publicat en un altre Al·leluia, podem llegir (ací, amb lleugers canvis) sobre un home que tractava de fer ostentació davant els altres:

“-¿No sabeu lo que ha passat?

Puix que n’hi ha hagut mal bullit

quan Carlos, el sagristà,

a Miquelet, se l’ha vist,

com un rector, ben plantat,

fent del pinxo, dalt del púlpit,

com si fóra el Magistral!…

‘-¡Amorra i pasta, farol!

¡Baixa prompte d’ahí dalt!

¡Vine ací, a ajudar a Carlos!

¡Vine, àguila imperial!

¡Baixa, rei, preciós, bonico!

¡Baixa, alma angelical!

¡Tot per fer-me el desafio

i dir, després, molt en alt,

que has pujat primer que Carlos

i has guanyat al sagristà!…

¡Ai! ¡I quin equívoc has sofrit!…

¡Eixa pujada no l’hi val!

¡Encara no està beneït!…

¡Ai, Miquelet! T’has colat!”…

 

Adduirem que el fet que u dels tres personatges, dirigint-se a un home, traga mots com “rei”, “preciós” i “bonico” encaixa amb el vocabulari femení tradicional i que, en ma vida (nasquí en Aldaia en 1971), l’he oït, quasi sempre, a dones, però no a hòmens, principalment, quan hi ha més d’una generació entremig (això és, de majors a néts o bé a jóvens), però no entre hòmens. Per tant, altra vegada, si no una dona, un home seria qui, fruit de l’educació matriarcal que hauria rebut, raona amb Carlos: Miquelet. En qualsevol cas, aquests versos tenen un component que enllaça amb el lleure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“sa meva al·lota em va fer”, versos d’una cançó eròtica

General,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:

 

“Es dia de Sant Feliu,

a davall un magraner,

sempre me’n recordaré:

sa meva al·lota em va fer

un xaterringo en es niu” (p. 76).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Poesia festiva, esperit comunitari, persones obertes, educadors i Massarrojos

General, , , , , ,

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet (1867-1932). Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

 

És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1].

 

‘-¿Per què, al germanet

de les germanetes,

no li’l tenen sos pares

i li posen mestre?’.

 

‘-Perquè són pobrets

en béns i pessetes

i manca, a més,

la falta d’exemple.

 

No hi ha lo talent

de pares, que ens veuen

en lo seu fillet

la sang de ses venes’” (p. 103).

 

Com podem veure, com passava en més d’un cas, per exemple, quan un xiquet provenia de casa pobra i no trobaven qui el pogués cuidar i decidien deixar-lo a la porta d’un convent (com, alguna vegada, m’ha comentat ma mare), això apareix en aquest poema.

Igualment, en la segona part de la lletra, un frare parla als xiquets i ell li respon què vol ser de major:

“Al xiquet, porten a escola

tots els dies les mongetes;

el mestre està que redola

al veure com deprenen lletres.

 

Un dia, en l’escola,

se presenta un fraret,

Pare dels que en diuen Missa,

i va i pregunta als xiquets:

 

‘-¿Qui, de vosatros, voldria

fer, amb mi, acompanyament,

perquè l’hàbit vestiria

del Seràfic[2] Sant Francesc?’.

 

Al punt, d’entre els nens,

se’ns planta Angelet,

que així ens nomena

lo nostre xiquet.

 

I allí, en l’Asilo,

fa d’acolitet

i ajuda la Missa

que es diu p’als vellets.

 

Amb veu clara i firme,

cantant com l’aucell,

‘-Jo!’, respon al Pare:

‘-Me’n vaig amb vosté’.

 

‘-Molt bé’, li contesta;

‘-Molt bé me pareix.

Aquesta pregunta,

contesta, xiquet:

 

-¿Vols ser dels que canten Missa

o vols consagrar-te a Déu,

com els frares d’obediència,

treballant en lo convent?…

 

‘-¡De missa, vullc ser-ho;

no calia més!

Tot lo meu anhelo,

mon cor i cervell,

amb molta alegria,

em diuen: -Xiquet!

Has de ser de Missa;

Ministre de Déu!…”.

 

En la part tercera de l’escrit, el xiquet torna al convent, ho comenta a les monges, la Mare li ho aprova i ell li diu que, quan ja serà frare, passarà altra vegada per l’edifici de les religioses per fer missa a vellets:

“Angelet, de l’escola,

retorna al convent.

Les monges li hi veuen

l’alegria ensems.

 

‘-Per què eixa alegria?’,

la Mare li prec.

‘-Ai, Mare!’, li dia:

‘-Demaneu a Déu!!

 

Ha de saber, Mare,

partixc al convent.

Esta flor silvestre

trasplantà al verger

que n’hi ha allà, en Benissa,

la Mare de Déu,

per dir jo, algun dia,

Missa reverent.

 

Jo tornaré un dia,

vestit de fraret,

amb cordó, sandàlies

i el cerquillo[3] fet.

 

Vos diré la Missa

ací, als ancianets,

on estes mongetes,

tot bé em varen fer.

 

Per donar-li gràcies,

a Déu i a vosté,…

veurà tot el poble

quin sermó faré’”.

 

Finalment, en la part quarta de la composició, podem llegir

“Se’ns volà a Benissa

dient Angelet:

‘¡JA VEUREU, MONGETES,

QUINS SERMONS FARÉ!…”.

 

Per consegüent, l’escriptor (possiblement, el capellà José Bau Burguet) es decanta per grups socials interessants: els infants, els qui acullen xiquets i persones majors (ací, les monges), els mestres (en aquest cas, religiosos, com havia estat costum durant molts segles) i, a més, pels vellets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

[2] En el DCVB, figura com “Qualificatiu que s’aplica a Sant Francesc d’Assís i a l’orde religiosa que ell fundà”.

[3] Paraula castellana que té el seu equivalent en “serrell”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Educaven a rebre amb joia el naixement

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿educaven a rebre amb joia el naixement?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 de gener del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Bon dia, Lluís,

En relació al tema, doncs sí, com un acte natural que havia de ser rebut amb alegria i cercat, tenien tots els que venien bé, ben cuidat amb amor i alegria, però sí, sempre vaig assessorada. El naixement és lo més natural del món. L’àvia, en aquells temps que tenien molts, ella només en va tenir tres, tenint mitjans econòmics.

Ara, reinvindiquen el dret d’avortar en ple segle XXI, quan tenim tots els mitjans per no restar embarassades. Ho trobo una aberració a no ser que vingui malament i a patir” (Antonia Verdejo), “Crec que rebre amb joia el naixement és un sentiment, no es pot educar. Surt d’un mateix” (Rosó Garcia Clotet), a qui responguí “El tema de l’educació ve perquè, en més d’un cas, la maternitat (ací, el part) és presentada com un patiment, sobretot, per a la dona.

És cert que, majoritàriament, és un sentiment”; “Que jo recordi, era un tema una mica tabú. Els infants petits n’havíem d’estar una mica al marge. En ser un poc més grans, ja hi podíem participar, però no gaire” (Xec Riudavets Cavaller),“Si. És clar. A casa, era habitual sentir que s’havia d’ajudar, a una o altra veïna que havia restat desvalguda a causa de la guerra…

Les petites accions d’ajuda domèstica eren habituals… Als meus set o vuit anys, em daven una bossa de roba (en deien ‘una coixinera’) amb algunes coses de menjar: fruita, formatge, llardons, pa… perquè la portés a casa d’una veïna humil que, en arribar jo, l’agafava i deia ‘Gràcies’ somrient molt.

No sé si això encara es fa, però, sense ser-ne el missatger, a mi, em va inculcar uns efectes civilitzadors…” (Joan Marragut), a qui comentàrem “Per ací (la comarca de l’Horta de València, la ciutat de València i rodalies) sí que hi ha costum, per exemple, si som en casa d’un familiar o d’una persona major, que et donen una bossa amb uns quants aliments (o, com ara, amb roba) i que et diguen: ‘¿En vols? La tia / mare en té moltes (o molts)’. O bé ‘¿Podries donar açò a tal persona?’. I, si no ho acceptes (sobretot, si és menjar), per exemple, com m’ha dit hui ma mare, per telèfon, amb un ‘No és despreci [= menyspreu]: és que encara en tinc’, respondre’t amb una frase molt associada al camp: ‘El llaurador, de bona gana, ho dóna’. És a dir, que t’ho dóna amb bona voluntat'”.

Igualment, ma mare, en nexe amb el “Gràcies” que deia la veïna a Joan Marrugat, el 25 de gener del 2025, ens comentà per telèfon: “O, fins i tot, li donara [= donàs] dos besos, si encara era xicotet”. Joan Marragut també adduí eixe dia aquestes paraules:

“Bon dia, Lluís,

Els anys vuitanta vàrem viure vuit anys a l’Eliana (jo treballava a la Pobla)…

Un estiu que tenia família a Barcelona, diumenge vaig parlar amb un llaurador ja retirat, qui vivia al costat de casa… L’home em deia que feia anys que no havia anat a la fonteta de Llíria… Em vaig oferir a portar-los, a ell i a la seva esposa. I es van preparar i prest vàrem anar tots tres fins al parc de Llíria.

Allà van evocar records de la seva joventut i aplecs de balls i berenars de la seva colla…

Vàrem tornar a L’Eliana conversant animadament i ens acomiadarem davant de casa amb abraçada i petons…

Vaig pujar al meu pis, i al cap de cinc minuts, van trucar al timbre:

-Qui és?

-Joan, sóc lo veí… , que hem anat a Llíria amb vosté. Baixe, que li he deixat una cosa…

Vaig baixar i, a la porta, em vaig trobar un sac amb cinc melons de l’horta… Me’ls van donar per compensar el favor…

Un, me’l vaig menjar jo; però els altres quatre van anar cap a Barcelona amb molta il·lusió…”.

En relació amb la coixinera, ma mare, el 25 de gener del 2025 em digué per telèfon: “De fet, quan me’n fiu la dot, la mare [, nascuda en 1910,] em féu una coixinera.

També estaven els mocadors de fardell, que deien, de color torrat i marró, per embolicar robes (un pantaló, un vestit…) amb unes agulles o amb un imperdible clavat”. Altres comentaris foren “Doncs, és clar” (Àngels Sañas Corcoy), “No sé què respondre’t… Cada naixement era un petit miracle, perquè no ens n’havien parlat abans. No puc dir que ens ‘educaven'” (Lucila Grau).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

“Promesa acomplerta”, versos d’una cançó eròtica

General,

Hi ha cançons del llibre “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals, amb promeses completes de casament, com ara, “Promesa acomplerta” (pp. 196-197). La jove diu, a un xicot, que el pare no li ho posa gens fàcil. No obstant això, ell li farà costat. I ella, guilopa, li demana qui és i, al capdavall, ell li comenta que està a les mateixes, que no ha canviat de voler, de núvia:

“A l’ombreta d’un arbre,

ai, a l’ombreta d’un pi,

n’hi havia una Pauleta,

blanca com un serafí.

(…)’-No t’espantis, Pauleta,

(…) jo vindré a robar-te

un diumenge al dematí’.

(…) ‘-A tu, et demano, Pauleta,

amou-te[1], si vols venir;

amou-te, plega la roba,

que farem molt llarg camí’

‘-No em ‘víeu[2] promès, Josep,

que us casaríeu amb mi?’.

‘-Sí t’ho he promès, Pauleta,

encara t’ho vull dir’”.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, el verb “Amoure” figura amb el significat de “Separar; llevar; suprimir”. És a dir, que es lleve i que els dos facen via.

[2] En l’original, reducció de la forma “havíeu”.

Poesia festiva i esperit comunitari i sentiment de pertinença i Massarrojos

General, , , ,

En nexe amb el campanari de Massarrojos, trobem unes quartetes que exposa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert:

“-Mira el campanar, Marina.

-Xica! Que alt i que bonico!

¿Costaria molt?

-Un pico!

És que sàpies, tu, cosina,

que, quan Massarrojos diu

‘Açò anem a fer’, se fa.

És com t’ho dic.

-Ja veig, ja!

Seguiu aixina, seguiu!” (p. 97).

 

A continuació, el poeta passa als clavaris i al seu paper en les festes de 1906:

“Quarteta:

‘-¿Veus eixos, tan ben posats?’.

‘-Qui són, Tonet?’.

‘-Els Clavaris.

Són molts i tots voluntaris.

Vítol als hòmens templats’.

 

Dècima:
‘-Xe! Me para bé la roba?’.

‘-¡Vaja que te para bé!’.

‘-¿I, a mi, la brusa?’.

‘-També;

però te para molt tova’.

‘-És que és nova!’.

Jo tinc un quinzet cabal’.

‘-¡Mira: ja toca el tabal!’.

‘-I els músics, ¿tocaran?’.

‘-Sí!…’.

‘-¡Ai, quanta festa n’hi ha hui!

Viva! Viva!’.

‘-No va mal’” (pp. 97-98).

 

Quant al mot “quinzet”, direm que és el nom popular que rebia la moneda de vint-i-cinc cèntims de pesseta (la moneda oficial en Espanya). 

Així, captem el sentiment de pertinença a la terra, ja que l’esperit dels versos presenta uns jóvens, uns veïns de la vila i, fins i tot, músics, que participen en els actes.

Fins i tot, aprofiten el pregó per a fer endevinalles (ací, xarades) de caràcter religiós. En aquest cas, com un amic que és capellà ens indicà el 24 de gener del 2025, “Es tracta de la conversió del pa i del vi en la presència de Jesucrist en l’Eucaristia”, fet que coincidia amb lo que consideràvem la transformació del Cos (el pa) i de la Sang (el vi):
“Bé consagrem, la primera,

o consagrem la segon,

se realitza el misteri

de la transubstanciació.

Allí, posant-se present,

Jesucrist, Nostre Senyor,

una vocal és la tres,

que, si duu davant la dos,

te dóna per a on anar.

Fruits i ciutat és el tot” (p. 98).

 

Com hem pogut veure, la llengua que va unida a la festa, al sentiment esmentat i a la cultura tradicional (endevinalles religioses i tot), és la catalana, la vernacla.

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet. Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

          És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1]”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Protegien els més febles (xiquets, dones, vells…)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿protegien els més febles (xiquets, dones, vells…)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 24 de gener del 2025 ens posaren “Sííí. La meva va cuidar tres oncles” (Àngels Sañas Corcoy), “Sí: era un costum molt arrelat, sobretot entre la gent del camp” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I tant! La meua àvia materna deia a ma mare: ‘Fes el favor de no marmolar al xiquet'” (Enrique Julio Fort Jover), “Bon dia,

I tant! I d’una manera del tot natural. L’àvia explicava que una veïna va tenir una filla amb síndrome de Down i que, entre totes, la cuidaven. Deia ‘Era la nena més ben pentinada i neta del poble'” (Quima Estrada Duran), “En dono fe que sí” (Francisca Farré), “I tant que sí! Com ha de ser” (Rosó Garcia Clotet), “La mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls), “I tant que sí: eren cuidadores nates” (Joana Cabiscol Calvès), “Sí: havien vist molta misèria i injustícies.

Les dones sempre tenen molta empatia perquè pateixen més discriminacions. No podien decidir; actuar, gaire. Però alleugerar, reparar, protegir, socórrer (sovint, d’amagat), penso que ho aconseguien” (Lucila Grau).

Per correu electrònic, el mateix dia, ens escrigueren “Per les meves vivències, així va ser. A Nens i avis, els primers en toot” (Montserrat Cortadella), qui, en un missatge d’eixe dia, ens afegí: “A casa, nens i grans. Als nens, m’ensenyaven a cuidar-los, saber-los entretenir, jocs, rondalles… Cal saber que, quan va néixer la meva germana, jo tenia catorze anys. Amb ella, li vaig fer de mare. Ma mare va tenir mainadera i minyona… Ara penso que havia d’haver-me plantat. Ja és tard.

Quant als vells, només veient el que feien, ja sabies: ajudar a travessar el carrer; ajudar, si anaven carregats. Ajudar, ajudar i ajudar”.

En el meu mur, el 24 de gener del 2025, plasmaren “Sobretot, ells ens recomanaven que, si véiem una persona gran carregada, l’ajudéssim; un ceguet, a travessar el carrer. Al tramvia, deixar el seient a les persones grans, etc..” (M Teresa Hortoneda).

Igualment, ma mare, el 24 de gener del 2025, per telèfon, em digué “En casa, abans de casar-me [en 1968], n’hi havia quatre: els pares de mon pare, la mare de ma mare i una germana de la mare de ma mare (la tia Patrocinio), que era fadrina.

La tia Patrocinio tingué un accident i cridaren a casa. Hi estigué una temporada. En acabant, se’n vingueren a Aldaia, li varen preparar un ‘putxero’, s’agafà del braç de ma mare… Total: ¡hala!, ¡a casa! [, a Alaquàs].

Els germans de mon pare, l’any que jo feia la festa de les fadrines, parlaven sobre els avis. Jo dic: ‘Escolteu: que en són cinc. I ací, què es queden? ¿Quatre avis per als meus pares i u més?’.

Llavors, acordaren de tindre’ls [= els quatre] un mes cada u: en Alaquàs, en Paterna i en Aldaia. Mon pare [, nascut en 1906], quan se n’anaren, em digué ‘Que atrevida has sigut!’.

Quan hi eren els quatre [ = els avis paterns, la meua àvia materna i la tia], feien bondat entre ells”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.