Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

El sentiment de pertinença a la terra i defensa de lo autòcton i de Nostra Senyora

General, , , , , , ,

Una altra composició en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ara, mitjançant els balls) és “La Plaça de la Vila” (p. 22), en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, com ara, quan diu

“A la Plaça de la Vila

les sardanes van tocant,

jo des del llit les escolto;

(…) l’esperit se sent ben lliure

superant ceps i paranys.

 

Les notes de la sardana

jo mai més podré oblidar,

en mi viuran nit i dia

fins que baixi en el fossar.

 

Són la veu del nostre poble

que volien fer callar,

una veu honrada i noble

la del poble català”.

 

Com podem veure, en els pitjors moments i tot, el poeta connecta amb la terra, podríem dir que ella li tira. I, a banda, Miquel Banús i Blanch no es deixa seduir per decantar-se, com a preferent, cap a altres terres, cap a altres cultures: les notes del balls seran evocades allà on ell visca, així com, per exemple, en la meua família, ma mare (nascuda en 1943) ho feia amb la música valenciana mentres que, durant uns mesos, residí en Madrid, com m’ha dit algunes vegades.

Igualment, els darrers versos ens confirmen els anteriors i, així, continua amb el nexe amb la mareta i, per consegüent, com ara, no fa una lloança (ni propaganda) de balls forasters i que, àdhuc, puguen no ser de línia matriarcalista. Al cap i a la fi, la sardana forma part del Poble, de lo vernacle.

Uns poemes després, en el titulat “A cau d’orella” (p. 24), apareix, com si fos una semblança, el poble de Rupit i la nit, dos trets (lo tel·lúric i l’obagor) que enllacen amb lo aborigen:

“Encaixonat dins la muntanya

hi ha un poble molt petit,

una riera l’acompanya.

I que n’és de rebonic!”.

 

En acabant, posa alguns llocs de Rupit i, més avant, escriu

“a Rupit, dolç salm d’amor.

 

Ben fluixet i a cau d’orella

et diré, com si resés,

que ets un poble amb bona estrella.

Com tu no en conec cap més!” (p. 24).

 

Per consegüent, en compte de menysprear lo xicotet, lo rural, els poblets, els llogarets, etc., o siga, lo que no és urbà, en fa poesia i podríem dir que són el caliu que atorga vida a l’escriptor, un senyal més que la dona (lo terrenal) “salva” l’home (ací, Miquel Banús i Blanch) i del sentiment esmentat.

En eixe sentit, encara que l’ermita de Montdois pateix el pas del temps, en la composició vinent, “Requiem per l’ermita de Montdois” (pp. 24-25), comenta que,

“com petjada dins la sorra

el teu record restarà.

 

(…) Sols en queda una desferra

de l’ermita de Montdois”.

 

Prosseguint amb Montdois, ara, per mitjà de Nostra Senyora, en el poema “Molí del Rodó” (pp. 27-28), no sols indica que “el molí era un sagrari” (p. 27), sinó que empiula amb la

“Verge de Montdois,

oh Mare estimada,

(…) heu set destronada,

però del meu cor

Vós sou reina encara” (p. 28).

 

I és que, com plasma més avall, la Mare de Déu forma part de Rupit, el poble del poeta, “el meu bressol i el meu llit” (p. 28), és a dir, l’indret on ell nasqué i on ell viu (àdhuc, el seu sopluig, possiblement, també creatiu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos educaven en l’esperança.

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven en l’esperança?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 13 de desembre del 2024, plasmaren “I tant que sí! Sempre donant ànims: ‘Després d’un dia dolent, en ve un, de bo’, ‘No hi ha mal que cent anys duri’. I, així, sempre treient ferro als problemes” (M Teresa Hortoneda).

Quant a missatges, el mateix dia i en acabant ens comentaren “Pobretes… Amb prou feines tenien per sobreviure. A la meva àvia, casada, com era costum, a 16 anys, amb esperança de vida fins els seixanta, no sabia escriure: la meva germana li va ensenyar a signar i prou.

L’avi sí que sabia llegir i escriure,… i poca cosa més. Malviure de pagès pobre” (Sebastià Sardiné), “No puc respondre: no ho sé” (María Carmen Badia Prats), “El que puc dir és que les àvies ens deien que sempre s’havia de tenir esperança; que les coses, per difícils que fossin, sortirien endavant” (Rosó Garcia Clotet), “Ens educaven a treballar per continuar millorant les nostres vides. Havien patit tantes injustícies, incompetències, guerres, restriccions, sofriments diversos contats pels seus avantpassats, havien vist tanta misèria i havien assistit ja a moltes millores elles mateixes, que, al final de les seves vides, tenien esperança d’un futur millor per a nosaltres, els néts” (Lucila Grau), “Doncs sí. La mare deia ‘Sí, vinga. Que, si altres poden; tu, també’.

La iaia (la seva mare es deia Esperança) deia ‘Tingues fe i confia, filleta. L’esperança mai es pot perdre. Recorda: mentre hi ha vida, hi ha esperança'” (Montserrat Cortadella), “Aviam. Això de l’esperança, et diré que el meu pare sempre deia que ‘Si vols alguna cosa, has de treballar per aconseguir-ho’. O sigui, l’esperança havia d’anar acompanyada de l’esforç. Si no, malament rai” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí, però no en profunditat” (Lui Sarrià).

En correus electrònics, eixe dia també escrigueren “Mai em cansaré de repetir que, tant les meves àvies com la meva padrina, ens van educar en l’esperança. Ella, que és un cistell sense nansa, em va donar la força per a resistir el que, per a desgràcia, em va tocar de naixença. Aquesta esperança, tot i que és un cistell sense nansa. I la de la caritat, que és un cistell foradat, mai l’he perduda, l’ha donada la força” (Ramona Ibarra).

Finalment, en Twitter, el 13 de desembre del 2024, indicaren “L’esperança ben entesa, demanda esforç i sacrifici, no és seure a sota una alzina amb l’esperança que caiguin peres. Àvia nascuda el 1900” (J.C. Oliva).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Música matriarcalista i eròtica catalana del segle XIX

General, , , ,

MÚSICA

 

En aquest apartat, posarem cançons, no necessàriament amb intenció eròtica, però que podríem dir que tenen un contingut en aquesta línia. Així, en l’obra “Romancer català”, a cura de Joan Antoni Paloma, publicat per Edicions 62 en 1989 i amb moltes cançons recopilades per Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), hi ha molts versos que ho reflecteixen, com ara, en “El lladre de la cova” (p. 56), on podem llegir

“A la vila de Caldes, n’hi ha un bonic lloc;

n’hi ha un galant jove, hermós i dispost.

(…) Va baixar una mossa rossa com un or,

se l’endú a la cova per no ser ell sol.

Al ser a la cova, enraonen los dos:

‘-Alguna coseta menjaria jo,

alguna costella que fos de moltó’.

‘-Deixeu, galant jove, que us hi aniré jo’”.

 

Un poc després, aquesta jove fa via cap a cal batle, cap a cal corregidor i, amb la participació d’altres persones i tot, s’emporten el lladre que volia festejar amb la noia.
Per consegüent, no sols es fa lo que vol la dona, sinó que ella respon amb molta espenta i molt oberta.

En aquesta recopilació folklòrica, “Romancer català”, hi ha uns versos de la cançó “L’hereu Riera” que hem considerat adients:

“Per a Sant Antoni, ballades hi ha;

per a Sant Maurici, que la cobla hi va.

N’hi ha tres donzelles que hi volen anar.

L’una diu a l’altra: ‘-I, a tu, qui et traurà?’.

‘-Anem, donzelletes, anem a ballar,

que l’hereu Riera nos hi farà entrar’” (p. 149).

 

Per tant, captem dones amb iniciativa, molt obertes i que fan via en colla, tres trets que empiulen amb el matriarcalisme. Recordem que, en altres cultures matriarcals, són les dones qui, en grup, preparen i impulsen actes festius o del Poble amb què estan vinculades.

També es plasmen trets eròtics, com ara, en la cançó “La filla del pagès” (p. 181), quan diu que

“N’hi havia un pagès que en tenia una filla,

no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,

lo pomeret florit, la roseta esbandida.

(…) El seu galant ho sent, del fondo de la vila,

ja n’ensella el cavall i li posa la brida

i se’n va dret al bosc, allà on era la nina:

‘-Nina: si vols venir, te’n faré companyia,

de tres castells que en tinc, senyora te’n faria (…)’”.

 

Una altra, molt sucosa, és “L’alegre festejador” (p. 182), en què un fadrí comenta que un dia veié una minyona galant i que la trobà sola, que anava a l’horta

“a regar lo jardí, lo jardí de les roses.

‘-¡Qui en pogués collir un brot, d’aquelles flors tan bones!’.

 

‘-Baixa-se’n a collir, del ram fins a la soca’.

Ell se n’hi va baixar amb una intenció bona,

l’agarra per la mà, l’assenta sota l’ombra,

(…) Un sac n’hi va collir per enviar a Girona,

per a fer un present a aquella gran minyona” .

 

O siga, que l’home segueix el mateix estil que la dona (anar-se’n al jardí, lloc que simbolitza la vulva), amb intenció de tenir una relació sexual amb ella. No debades, el ramell de flors el portarà a Girona, on està la jove, amb qui ell voldria tornar a eixir.

Amb una lletra de la mateixa corda, hi ha “Llarga conversa” (p. 183), però en un hort, on ella també regava les flors:

“N’hi té de tots colors: blanques, vermelles, grogues.

Se’n posen a enraonar l’espai de dues hores,

l’ombra d’un roseret tot carregat de roses.

A son pare i sa mare, ja n’han portat la nova” (p. 183).

 

Com podem  veure, la jove ara, o bé ja ha passat a la jovenesa (el roser és ple de flors), o bé han acordat festejar, o bé, fins i tot, ella romandrà embarassada i ho comenten als pares. El motiu és perquè la planta i les flors d’aquests versos enllacen amb la vulva.

Altres cançons que hem inclòs són les següents:

“EL CAÇADOR

 

(…) Ja la’n trobo adormideta a la vora d’un canyar;

jo en cullo un pom de violes i, al pit, les hi vaig tirar;

les violetes són fresques, la pastora es despertà.

‘-Què feu aquí, galant jove, què veniu aquí a buscar?’.

‘-L’amor vostre, donzelleta, si me la voleu donar” (p. 187).

 

En altres paraules, la dona és qui podrà triar si es casarà amb ell o no, encara que, tot seguit, ella li diga que ho consultarà amb els seus pares: la família de la xica és qui decideix, no la del possible futur marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i nexe grat amb la Mare

General, , ,

Prosseguint amb el llibre ”Dins la pau del Collsacabra”, trobem la maternitat, com ara, quan, en “PLANY PER L’ERMITA DE MONTDOIS” (p. 18), Miquel Banús i Blanch enllaça la mare (la terra) amb els fills: “La dolça Mare que hi habitava” (en referència a Nostra Senyora), “oh Mare estimada” i, més encara, quan, esperançat i en nexe amb la terra, el poeta li diu:

“I si els meus ulls ja no poden veure

mai més vostra imatge a dalt de l’altar,

la fe n’obre uns altres que a mi em fan creure

que al cel un bon dia us podran contemplar”.

 

Així, l’escriptor podria recordar el pas d’aquesta tardor a un hivern que, simbòlicament i tradicionalment, porta confiança en l’esdevenidor com també ho fan la sembra i el pas del dia més curt de l’any. A banda, això fa que siga viu el sentiment de pertinença a la terra.

Unes pàgines després, en la composició “ADÉU, VILA DE RUPIT”, també el reflecteix:

“Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

tu has sigut el meu bressol

tros de terra catalana.

 

(…) Adéu, Agullola aimada

i tota aquesta contrada (…).

Adéu, casal de l’Avenc.

 

Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

sempre t’he portat al cor,

tros de terra catalana” (p. 20).

 

I, sobretot, però ara, com qui capta que, empiular amb l’indret on viu, li dóna sentit a la vida, hi ha el poema “DINS LA PAU DEL COLLSACABRA” (pp. 21-22). En aquests versos, molt prompte, posa que ell no és un home de la mar: “home sóc de terra endins”, d’un poblet acompanyat per un castell vell i d’on se sent un riuet estant.

Igualment, indica

“Jo no conec altres solcs

que els que té el meu Collsacabra (…).

 

Quina recança que tinc

de la pau del Collsacabra,

aquí hi ha amics i parents

i aquesta terra m’és grata”.

 

Aquestes paraules van en línia amb les següents, en què veiem que la llavor (la sement) de la seua vida és en el Collsacabra:

“Passejo pel seu bell bosc,

(…) tabernacle color verd,

joia i sement de la vida”,

 

motiu pel qual comenta que,

“A la sorra de la platja

jo mai no hi podré ancorar,

penya-segats i cingleres

han estat sempre el meu jaç”.

 

Finalment, addueix que voldria emprendre volada. I ho fa junt amb una dona (barca, símbol semblant a la cova i que, a banda, representa la matriu de la mare) i l’aigua (un altre tret femení):

“Avui que el cel és serè,

anem-hi, barca estimada”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Terra i indrets benaurats

General, , , , , ,

Un altre poema en què captem la connexió amb la terra (ací, amb Rupit i amb el Collsacabra) és “RUPIT DES DE LA PEDRERA” (p. 11). Així, Miquel Banús i Blanch escriu

“(…) et veig ara més bonic.`

 

Ets petit, per això m’agrades,

perquè aquí ens coneixem tots

(…) Repassant l’antiga història

d’aquest poble on he nascut”

 

com també quan, més avant, indica

“Sembla que les muntanyes

t’abracen dins seu, Rupit,

tal com sol fer-ho una mare

quan té l’infant sobre el pit”.

 

Per tant, exposa molts trets que tenen a veure amb els pobles petits i, fins i tot, amb els mitjans i que estan poc urbanitzats: l’esperit de barri, el vincle amb l’indret (ací, mitjançant la història i el naixement) i la figura de la mare (com a acollidora i com a protectora i en la relació mare i fill mentres que el nen alleta o és en el pit de la mareta).

Ara bé, en els versos següents, apareix el tema de la força de la terra i de la unió que hi ha entre els fills i la Mare Terra, ja que és ella qui té la darrera paraula (i, així, en aquest poema, no ho és l’home, simbolitzat per Miquel Banús i Blanch):

“Fa anys que aquí hi vaig néixer,

deixa-m’hi també morir,

i quan mon cos sigui desferra

acull-lo dintre el teu si”.

 

Es tracta del retorn a la mare, a la terra, després de caminar per la vida, així com, en aplegar la nit, ho fem en el llit (tret que podria evocar-nos el bressol matern inicial o, com en moltes rondalles, la cova, els fills que apleguen a cals pares després d’haver fet món durant el pas de la infantesa a la jovenesa).

Al capdavall, l’escriptor de Rupit plasma que ell prefereix continuar desenvolupant l’amabilitat i la bonesa dels xiquets, malgrat el pas de l’edat:

“Ai Rupit! no creixis gaire,

ben mirat tampoc no pots,

que mentre siguis tan tendre

et portarem tots al cor” (p. 12).

 

Es manifesta l’estima pel poble.

El poema següent, “A TAVERTET”, també en el llibre “Dins la pau del Collsacabra” (pp. 13-14), va en la mateixa línia matriarcalista:

“Ets un poble, Tavertet,

que has nascut sobre la roca,

petit, endreçat i net,

d’antiga i de noble soca”.

 

Afegirem que la roca toca la terra (de la mateixa manera que ho fa la soca) i, a més, empiula amb la dona (i amb la força).

Més avant, comenta que

“Si l’església n’és formosa

la Verge ho és més encara,

escampant perfum de rosa

per arreu del Collsacabra”.

 

Per consegüent, ens trobem amb una altra composició en què Nostra Senyora (com a projecció de la Mare Terra) està per damunt de lo creat pels éssers humans (en aquest cas, l’església), i un perfum que podria recordar la part afectiva de les persones.

En acabant, trau quatre versos amb detalls de rondalles i de llegendes (lladres, trabucaires, bandolers, follets, bruixes i fades, llenyataires i traginers). És evident la relació entre l’escriptor i la cultura tradicional catalana.

Finalment, molt avançat el poema, addueix que hi ha esperança i vida:

“Mes uns altres fills adoptes

i t’estimen de debò,

també amb ells jugues i danses”.

 

I tot, com indica en els versos titulats “COLORS DE TARDOR AL COLLSACABRA”, “d’una terra benaurada” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Collsacabra i Sant Llorenç Dosmunts

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Dins la pau del Collsacabra. Recull de poemes” de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

En aquesta obra, impresa per Emboscall en el 2004 i a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, també es copsa aquest sentiment. Així, en la introducció, l’autor escriu que, “En aquests senzills poemes, intento parlar del meu poble, del meu país, d’aquest Collsacabra que he recorregut pam a pam i que tant estimo. Tret d’uns anys de seminari, la resta de la meva vida l’he viscut, conviscut i fruït en aquest trosset de terra, que per a mi és el més bonic del món.

Rupit ha sigut el meu bressol, en ell hi he plantat cabanya, i en ell espero poder-hi viure la resta de la meva vida, i que sigui aquesta benaurada terra del Collsacabra la que m’aculli dins el seu si esperant la gran Realitat de la VIDA” (p. 5). Primerament, direm que Rupit és un poblet català del terme de Rupit i Pruit i que es troba en la comarca d’Osona; i que el Collsacabra és una comarca natural de l’interior de Catalunya.

En el poema “HIMNE AL COLLSACABRA” (p. 7), posa trets de la natura:

“Jo en conec un tros de terra

el més bonic d’aquest món,

ple de boscos, fonts i arbredes:

Collsacabra és el seu nom”.

 

Més avant, afig altres detalls tel·lúrics i en nexe amb lo femení:

“Cada cingle, una ermita,

cada esquei és una font.

Quina pau que s’hi respira!

Que dolç hi és el seu sojorn”.

 

En la composició vinent, el reflecteix mitjançant un carrer:

“AL CARRER FOSSAR DE RUPIT

‘EL MEU CARRER’

 

Voldria esgranar de la memòria

com d’un rosari la història

que guardes dintre el teu pit,

(…) sols estimar-te i beneir-te” (p. 8).

 

I, en la mateixa plana, addueix que voldria cantar Rupit, com a fill de sa nissaga.

Igualment, el sentiment de pertinença ix altra vegada, ara, quan l’empiula amb una ermita del terme de Rupit i Pruit:

“A SANT LLORENÇ DOSMUNTS

 

Sant Llorenç, petita rosa

nascuda al bell mig dels camps,

de les flors la més formosa

que he vist per aquests voltants.

 

A l’estiu, quan tot floreja,

com gallaret treus el cap

entremig de les espigues

de camps d’ordi, xeixa o blat” (p. 9).

 

És a dir, exposa sobre una terra viva, encara jove com la rosella (el gallaret) i com els tres cereals a què fa referència i que, com el forment, solen relacionar-se amb l’estiu (estació associada a la joventut). 

Sobre aquestes composicions, el 9 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “M’ha encantat la referència a Rupit, Lluís. És veritat tot això que diu, és encantador, fantàstic. Hi hem anat un parell de vegades, amb la meva esposa i les filles, ja fa molt de temps.

Ara, si m’ho permets i, potser, no caldria que ho recollissis; ja veuràs que és una mica escatològic, perquè és una broma. Per aquests rodals, diem que ‘Rupit és el poble més antic del món…, perquè Adam i Eva ja cagaven arrupits'”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en els Pobles matriarcals, la relació mare-fill i l’empara

General, , , , ,

Una altra entrada en què hem trobat el tema de la maternitat és “A LA PADRINA…. – MARE!!!” (http://rebaixes.blogspot.com/2008/10/la-padrina-m-r-e.html), en el blog “Rebaixes”, escrit per Anton Fortuño Sas, de la Torre de l’Espanyol (una població catalana de la comarca de la Ribera d’Ebre):

“MARE…..!!!!!

 

A la padrina Magdalena.

Poema escrit per Anton Fortuño Sas -5-6-07.

 La padrina supera els 93 anys. En el 2008

 

(Parlament simulat i imaginari de la seva filla).

 

Mare…! De dins del cor em surt el crit

que alaba amb fe la llet del vostre pit

que em donàreu amb total joia materna.

 

Mare…! És paraula dolça i sentiment

que mai s’emportaran de meva ment

perquè per mi n’és comunió eterna.

 

Mare…! A voreta meva sempre us tinc.

Deu-me noves il·lusions que a vós vinc…

Deu-me el calostre de la nit primera.

 

Mare…!  Vostra alegria sempre tinc…

Quan ronda la pena em traieu del risc

de no tenir consol, vós sou sincera.

 

Mare…! He d’expressar-vos meu amor així.

Vostre faldar ha set el meu coixí

on vostres mans han conduït ma vida.

 

Mare…! A vós pertany mon cos i esperit

i sempre en mi aniuarà el dolç neguit

de dir-vos: -Mare, Mare beneïda”.

 

 

Per tant, no sols la mare és qui dóna vida al nounat (i, en acabant, facilitats, al fill), sinó que hi ha una connexió entre ambdues persones: àdhuc, ella aporta il·lusions al nen (possiblement, fruit de vivències que li fan presentar propostes, conhortar-lo, agafar-lo de la mà o, simplement, acollir-lo en la falda que fa de niu del xiquet).

Al capdavall, es reflecteix un tret comú en els Pobles matriarcalistes: no solament la dona porta la iniciativa, sinó que és la part forta i protectora de l’esdevenidor i l’home n’és la passiva.

Tot seguit, adduirem comentaris relatius a aquests versos. En primer lloc, l’autor, en una resposta, indica “Aquest poema, encara que el vaig dedicar a una dona que no som més que amics, jo pensava en la meva mare.

Avui tu escriuries… Demà… Anton”; “Quina meravella d’escrit a la mare. Com diu la dita, ‘Mare no n’hi ha més que una’ i, realment, la relació mare-filla és molt especial, sigui quan sigui en el temps!!! (cada època, amb la seua manera)” (Maria). En acabant, Janet comenta al poeta: “És veritat que les mares tenim sovint una relació més intensa amb els infants, però els pares tenen un lloc importantíssim.

Gràcies per compartir tots aquests sentiments amb nosaltres.

(…) El portar el teu infant a la panxa durant tants mesos i la relació que s’hi estableix després fan que la mare tingui un caliu especial.

Una dona embarassada està en contacte permanent amb la criatura que porta dins seu, s’hi comunica i acaba coneixent els seus moviments. És un regal de la vida, sobretot, quan tot surt bé” (Janet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones educadores, la vida quotidiana, el festeig i el bateig en ple segle XX

General, , , , ,

Un altre escrit en nexe amb el paper de la dona entre els catalanoparlants és “L’àvia va néixer l’any 1922” (https://blocs.xtec.cat/historiaoral/2008/10/10/lavia-va-neixer-lany-1922), plasmat per Pau Montfulleda el 10 d’octubre del 2008 en la web “Història oral a Quart d’ESO”, és a dir, en el quart curs de l’ensenyament secundari obligatori (15-16 anys) en Espanya. Així, posa que, “Per a fer el treball d’història oral de l’àrea de socials, he escollit la meva àvia paterna, ja que aquest any farà 86 anys i volia escriure la seva història per a saber com es vivia antigament. Com que, a mi, m’interessen les èpoques passades, per a poder saber com es vivia antigament i poder observar l’evolució de les generacions al llarg de la història contemporània. (…) També aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que he tingut l’ocasió de preguntar a la meva àvia tots els dubtes que tenia i passar una bona estona conversant juntament amb el meu pare, la meva àvia i el meu tiet. (…) he volgut mostrar la vida quotidiana de les persones corrents, sense mostrar grans curiositats i fet[s], ja que així es reflecteix la vida corrent de les persones”. 

Tot seguit, passa al punt “Introducció de l’entrevistada

La meva entrevistada va néixer el 1922 a Can Mastric, Ramió (Fogars)”. En acabant, afig com era la vida diària de la padrina i, a més, que anava a l’escola i que es dedicava a tasques del camp i amb animals domèstics.

Igualment, Pau Montfulleda reporta sobre alimentació, sobre els jocs que jugaven de xiquets i passa a l’afer del festeig i del matrimoni. Per exemple, “La manera de relacionar-se homes i dones era molt diferent a l’actual. Fa uns seixanta anys, l’home es fixava en la noia i esperava un temps per anar-la coneixent més, fins que arribava el moment que ell li demanava per a sortir, però amb previ permís dels pares.

En el cas de la meva entrevistada, es van conèixer on treballava ella, una botiga que venien productes de confiteria i combustible, es van anar veient els diumenges i els dos junts anaven a ballar a les fires pròximes a la seva localitat. Van estar festejant durant quatre mesos i el dia 2 de desembre de 1949 es van casar. Els dos junts van tenir tres fills: dos barons i una noia”. Com podem veure, la dona té la darrera paraula en si accepta o no el possible nuvi. I, en al·lusió a com festejaven, coincideix amb cançons tradicionals i amb comentaris que ens han fet sobre dones nascudes abans de 1920 i, a més, de fills seus, sobretot, en els pobles.

Més avant, copsem el tema de la mort i el del bateig: “Pel que fa als costums eclesiàstics, al morir-se el pare o la mare, els familiars més propers anaven dos anys de dol. En l’enterrament, l’home portava un llaç negre o crespó, el capellà anava amb dos escolans a buscar el mort i el doler portava el dol” i, com ara, que, “En el moment de batejar un nen acabat de néixer, la dona que assistia al part solia portar el nadó fins la pica on l’esperava el mossèn; si la família pagava, es tocaven un tipus de campanes especials per al moment. Els padrins tenien el dret de posar-li el nom: depenent del sexe, el padrí o la padrina triava el nom. Els nens solien ser batejats dos dies després de néixer”. El motiu, com hem llegit en altres fonts (o com bé ens han dit), era per si el nounat moria prompte.

A banda, tracta el tema del vestit de l’home (i el de la dona) en les noces: “Les parelles, quan es casaven, hi havia diferència en el color del vestit de la núvia: les núvies pobres es casaven de negre i les de les famílies riques es casaven vestides de blanc. La meva entrevistada em va explicar que, com que ella va dir que no es volia casar de negre, que si no es podia vestir de gris el dia del seu casament, ella no es casaria”. Altra vegada, és la dona qui tria què vol i li ho accepten.

Després, plasma sobre sagraments i sobre l’assistència a missa: “Els nens solien fer la confirmació amb cinc anys i la comunió amb vuit anys.

Cada diumenge anaven a missa, ja que, si no hi anaven, es veia mal vist per la resta de la gent que vivia al poble”.

Finalment, Pau Montfulleda indica que “Aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que així m’he pogut relacionar més amb la meva àvia i la meva família propera”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Era típic casar-se en esglésies o bé en santuaris

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿era típic casar-se en esglésies o bé en santuaris?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 7 de desembre del 2024 posaren “Crec que en esglésies” (Josep V. Martí), “Sé de gent que, abans d’aquesta data, es casava a Montserrat, que és un santuari” (Carme Andreu).

Quant a missatges, el mateix dia i més avant ens escrigueren “Sempre es casaven a la parròquia que fos” (Daniel Gros), “Molt majoritàriament, en esglésies” (Xec Riudavets Cavaller),  “Les meves àvies es van casar en esglésies” (Rosó Garcia Clotet), “En església. No em consta que ho fessin enlloc més” (Montserrat Cortadella), “Els pobres, a l’església o parròquia que els tocava” (Sebastià Sardiné), “Referent als casaments, crec que l’àvia es va casar amb un vestit de color marró en una església. L’àvia era òrfena i acollida pels tiets, que la van fer treballar de minyona. Per tant, no podia casar-se de blanc.

No sé si aquesta norma era habitual, o bé era cosa de la família. La meva mare es va casar per poders, quan el meu pare era al front al 1943.

Crec que va ser en una església.” (Lui Sarrià). a qui responguí “Quant al color blanc, si recorde bé, mon pare ens ha dit alguna vegada que, en el poble on viuen [, Aldaia], a uns 6km de la ciutat de València, la primera dona que es casà de blanc ho féu cap a 1930”, “Suposo que en esglésies. Dubto que sabessin que eren els santuaris ibers” (Esther Jolin), “Jo diria que es casaven més a l’església del poble, però també en santuaris. No podria dir quina opció n’era la preferida” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí: es casaven a les esglésies” (María Carmen Badia Prats).

Igualment, en correus electrònics, el 7 de desembre del 2024 comentaren, “En el cas dels avis de Moià, en ser la majoria de la familia, pagesos, i molts d’ells, tenir capella o ermita, doncs els casaments, batejos, comunions, etc, se celebraven allí” (Àngel Blanch Picanyol), a qui plasmàrem “Gràcies, Àngel, (…), en línia amb algunes de les famílies del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya“, de principis del 2021″. 

Finalment, ma mare (eixe dia, per telèfon), em digué que, entre “La  gent que podia pagar-se” un casament un poc més lluït, per exemple, en un santuari, n’hi havia qui ho feia. I el 12 de desembre del 2024 ens afegí que “L’àvia Amparo [1910], ma mare, fou la primera i, si no, de les primeres [dones] que es casà de blanc. I no m’estranya, perquè tenia una mestra de cosir moderna. La seua mestra de costura cosia coses de dones i també d’hòmens.

Aleshores, era costum, en les dones, la roba negra: casar-se de marró, tostadet, de negre”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, fortes i molt obertes

General, , , , ,

En l’article “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el nombre 77 de “Lo Pedrís”, un butlletí de Vilaplana (població de la comarca catalana del Baix Camp), captem el paper de les dones. Així, la néta Diana Juanpere, amb motiu del centenari de la padrina (en el 2019), escriu que “La vida que van compartir l’àvia i l’avi i la família i el món que van crear va esdevenir (…) un paradís per nosaltres, els néts. Els estius a Vilaplana amb els avis eren, sobretot, quan érem petits i adolescents però encara avui, un espai de llibertat i de contacte amb la tradició que l’àvia i l’avi donaven forma amb converses, tendresa i jocs senzills que ens despertaven la curiositat i l’amor per aquesta terra”. Cal dir que els adjectius que associa amb els avis apareixen en moltes fonts sobre cultures matriarcalistes i, a més, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, exposa festes i celebracions que feien en família, com ara, el tió (per Nadal), bunyols (per Setmana Santa), en l’hort, etc.. “Però, sobretot, és el que hi hem vist i veiem el que avui prenem d’exemple per encarar la nostra vida d’adults: una vida tranquil·la, de feina diària, de contacte amb la terra, de distraccions modestes i una casa sempre alegre i amb gent que hi passa”.

Igualment, la néta afig que, “Amb l’àvia, compartim també moltes converses en què ens explica històries de la família i del poble, relats d’un passat proper que mantenen vius personatges, episodis, sensacions i experiències que configuren el nostre imaginari familiar” i posa que “Aquestes converses als matins al menjador, a les sobretaules llargues o als vespres a la fresca, aquí, a l’hort, ens fan apropar-nos també a la nena i la noia que l’àvia va ser, a les estones que passava amb la Padrina, als tombs pel poble que feia de joveneta amb les amigues” com també a altres èpoques i a més persones. Per tant, la dona (Mercè) és la principal transmissora de la cultura tradicional.

En acabant, indica que la padrina és “Una dona forta, que (…) va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família i educar els fills segons les seves conviccions. Dins d’aquest matriarcat (…),  la Mercè va esdevenir l’àvia (…) lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment”.

A banda, dirigint-se a l’àvia, Diana Juanpere addueix que la centenària està oberta a l’actualitat i, sobre el nexe que la Mercè té amb el poble i amb la terra (per exemple, en un poema que féu en 1933, i que fou publicat en el setmanari catequístic “Revista L’Eixerit”), “ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita i que va plasmar en aquest bonic poema: 

El MEU POBLE
El meu poble és molt petit,
però també molt alegre.
A l’hivern té moltes neus
i a l’estiu els camps verdegen.
 
Per vora passa un riuet
on tota la gent hi renta,
i a l’estiu tots hi anem
a tocar l’aigüeta fresca.
 
Al poble de Vilaplana
a l’hivern hi fa molt fred,
i tothom s’amaga a casa
vora el foc arrupidet.

 

Mercè Huguet (13 anys)

Capitana de les eixerides de Vilaplana”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)