Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Vos comentaven sobre l’aigua

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre l’aigua? Gràcies.

Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III” (capítol sobre l’Horta de València), posa que, en la tradició agrícola valenciana, l’aigua és inseparable de la terra.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 24 d’octubre del 2025 comentaren “A la meva àvia, l’aigua li feia molt de respecte. Sempre deia…’El foc té senyor; però l’aigua, no’ (el foc es pot aturar, però l’aigua no)” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia, Lluís!

Diem ‘L’aigua és vida’.

A Torelló, als anys quaranta, hi va haver una gran inundació del riu Ges (afluent de Ter): es va fer un enorme tap a prop de la  vila i ho va inundar tot.

La iaia Carme, que tenien una petita taverna a prop del riu (Carrer Sant Antoni), acabaren sense botiga, ni casa. Van fer cases barates a la zona sud, cap a Manlleu, i van obrir una petita botiga de queviures amb bótes de vi, també. Hi va haver molts morts. El meu pare (en Pepet), que era a casa seva amb el meu avi Quico, van poder escapar per les teulades fins a un lloc segur i explicava que, en saltar al carrer de la darrera teulada, es va ensorrar com totes les altres. 

També diuen ‘El foc té senyor; que l’aigua, no’.

Fa molt de respecte l’aigua” (Nuri Coromina Ferrer), “Normalment, que l’aigua és molt necessària per a la vida (del camp, del bestiar, per a les persones…)” (Rosó Garcia Clotet), “Oh! I tant! Sense l’aigua, sol, no existiria res” (Àngels Sanas Corcoy), “A cases de Barcelona que tenien dipòsit, deien ‘A veure si, tant dutxar-te, ens deixaràs sense aigua’. Ja veus, Lluís: a cada lloc, ‘lo seu’. O ‘Cada terra fa sa guerra'” (Anna Babra), “L’aigua espatlla els camins. ‘El foc té aturador; però l’aigua, no'” (Montserrat Junqué Plaja), “Per a la meva àvia, era important tenir aigua a casa. Per sort, ella en tenia, però no passava el mateix a totes les cases. Qui no en tenia, havia d’anar a cercar-la a la font” (M Pilar Fillat Bafalluy), “L’aigua era la riquesa de tots i havíem de valorar la quantitat que havíem de menester perquè, així, tot el món podria beneficiar” (Lydia Quera), “L’àvia ens deia que era un bé molt preuat que s’havia de conservar com si fos un tresor perquè no tothom tenia a l’abast l’aigua. Nosaltres, a casa, gràcies a Déu, teníem aigua i tot lo menester: afortunats en uns temps complicats en tot i en això. Davant de casa, hi havia una font a què l’àvia anava amb una ampolla: segons ella, venia de la muntanya. La Bisbal d’Empordà és construïda, quasi tota, sobre un llac” (Antonia Verdejo), “Quan escurava plats, em deien ‘Tanca l’aixeta: no la malgastis. Però, ¿què no veus com se’n va pel forat de l’aigüera? És una pena'” (Montserrat Cortadella).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 d’octubre del 2025 plasmaren “Sense l’aigua, s’acabarà la vida” (Ramona Ibarra).

Finalment, ma mare, el 24 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “La tia Salvoreta (una cosina de ma mare), que era una dona rica (tenia un negoci que guanyava diners) i molt ajudosa i noble, vivia en el Carrer Sagunt de València. Era la subministradora [de molts veïns]. Jo acompanyava ma mare a ca la tia Salvoreta. [ Després de la riuada de 1957, ] en el Convent de les Oblates [ d’Alaquàs], li netejaren el dot de la filla.

Jo també he conegut tindre l’aigua racionada unes hores, potser perquè no n’hi havia prou servici“. 

Sobre el refrany que havien escrit algunes persones i el seu significat, ma mare ens afegí “Jo també ho he dit”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalles amb dones fortes, que donen suport i obertes

General, , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló (1988).

Una altra obra en què copsem molts trets matriarcalistes és “Les rondalles del Peirot”, del català Gerard Canals Puigvendrelló (nascut en Vic en 1988) i publicada per Edicions Sidillà en el 2020.

En primer lloc, com indica l’autor, “recull un conjunt de llegendes i rondalles verídiques de les valls i muntanyes que envolten el port del Cantó i els seus entorns (…) els territoris de les conques del Segre i de la Noguera Pallaresa (entre les actuals comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà)” (p. 6) i les ha adaptades en forma de contalles breus.

En nexe amb els habitants de l’indret, comenta que “han mantingut fins avui una rica tradició de llegendes típicament pirinenques, en les quals intervenen personatges mitològics com les encantades, els menairons, els sarraïns, les bruixes, els revinguts, els dimonis, els óssos, els llops, els toros descobridors de marededéus o altres imatges sagrades i els serpents, entre molts altres éssers i elements propis del rondallari” (pp. 6-7). Alguns d’aquests personatges apareixen en narracions valencianes, com ara, les dones d’aigua, els bous que troben marededéus i les serps.

Una contarella en què capim lo matriarcal, de manera simbòlica, és “La roca de l’óssa”, la qual té punts en comú amb les dones en la tradició vernacla catalana. Així, el narrador parla de son avi Batilla, qui veié aquesta darrera óssa, i ho fa “mentre s’asseia en una roca prop del camí, al costat del rierol.

Ell (…), com cada vespre, va menar les egües a la pleta perquè hi passessin la nit” (p. 29). D’aquesta manera, el padrí 1) se sosté sobre un punt fort que empiula amb la dona i, de pas, amb lo tel·lúric, com en moltes llegendes, 2) pròxim a l’aigua (un altre detall femení), i 3) el passatge és ambientat en un moment més aïna de foscúria.

Més avant, el folklorista escriu que el company de l’avi “s’estava millor reposant damunt d’aquelles roques que no pas trescant per aquells corriols costeruts” (pp. 30-31), un passatge que ens evoca la dona robusta i amb espenta, com es reflecteix quan, més avall, ens conta que l’óssa “va córrer cap a aquest riuet de les Comes, sense pensar-ho, es va rebolcar en un toll i, en acabat, va acostar-se de nou cap a l’egua i el pollí” (p. 31).

En altres paraules, mentres que l’home roman quiet, la dona (ací, l’óssa) es mou i ho fa com qui té adobat el terreny, puix que es capgirella en un lloc de recollida (ací, aquàtic) i es dirigeix cap als animals de què s’alimenta.

Tornant al paper de la vigorositat, el padrí exposa que “uns quants pastors de la rodalia van fer cap a la roca de l’Óssa, un foradot de l’aubaga de Llagunes on es deia que l’animal tenia el cau” (p. 32) i, de pas, veiem lo feminal, l’obagor, la recepció de les llacunes i el niu maternal (associat a l’hivern).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fina Miralles, art, dona arbre i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , , ,

La dona arbre i Fina Miralles.

El 19 d’octubre del 2025, interessats pel tema de la dona arbre i de la maternitat, accedírem a l’entrevista “Fina Miralles, la dona arbre” (https://www.proper.cat/fina-miralles), publicada per la web “Proper.cat” el 6 d’abril del 2017. A continuació, n’exposarem alguns apartats en què capim el sentiment de pertinença a la terra i el matriarcalisme.

En primer lloc, l’artista Fina Miralles (nascuda en Sabadell en 1950) trau un detall que hem recopilat d’algunes fonts relatives a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Així, en el punt “La llavor”, diu “Jo vinc de la terra. La meva mare era de Balaguer, però l’àvia i la besàvia eren d’Agramunt. Vaig heretar un tros de terra que es diu Serrallonga, venia de mares a filles i sempre havia sigut de les dones”. 

Aquest nexe amb la terra i amb lo ancestral es reflecteix, per exemple, quan llegim que “Tot el que he fet ve del cultiu de la terra. Ve d’una Catalunya rural, ve d’entendre la terra amb la noblesa de formar-ne part” i que, “en comptes de deixar-la erma, la cultiva per donar fruit (…). Sóc, sobretot, una dona de la terra”. A més, indica que ella viu i que es dedica a l’art “Sense patir, sense voler ser. M’he sentit transmissora d’un coneixement ancestral que és el de ser humà lligat a la terra, dona de la terra”.

Més avant, en passar a la maternitat (unida a la llavor, la qual és colgada en hivern), addueix que “La llavor és la vida; d’aquí, anem al procés de la dona que concep. (…) tot aquest cicle de la llavor és un cicle femení. El de la fecunditat de la terra. Per això, nosaltres, les dones, estem unides a la terra”.

Quant a l’arbre, Fina Miralles afig que “és un ésser viu  (…). Tot el seu aliment li ve de la llavor i de les arrels. Aquestes arrels tan importants per a nosaltres. (…) La natura la necessitem per a viure”.

En parlar sobre sa mare, ens comenta que “La meva mare em parlava com una persona amb coneixement. (…) el lligam amb la mare continua”, sobretot, si, com agrega en un punt sobre els fruits, “Aquesta persona ha florit, és aquest arbre, i la flor ha donat els fruits. (…) Jo no sembro per a mi, sembro per als altres”.

Un altre tret matriarcalista que hem copsat és quan parla sobre l’empelt entre l’art i les vivències: “Art i vida són inseparables, és un art vivencial”.

En el tema de l’educació que rebé Fina Miralles, en l’entrevista “Fina Miralles: ‘He nascut d’una mare que m’ha deixat ser qui era’” (https://surtdecasa.cat/barcelona/arts/entrevista-fina-miralles), publicada en la web “Surtdecasa.cat” el 2 de desembre del 2020, hi ha detalls molt sucosos. Així, indica que “El món del camp i de la terra és la noblesa. Perquè la terra et fa ser honorable. La terra et fa dir la veritat. Aquesta és la veritat de la terra”, que ella tenia “aquest lligam més profund amb la meva mare, la terra i la naturalesa” i que la seua vida és el resultat de “les relacions que has tingut amb els teus germans, amb la gent, amb la natura, amb la cultura, amb el teu país” i que “Jo he tingut un pare poc masclista i que no li interessava el poder. (…) Jo crec que depèn molt de les mares, de com eduquen les seves filles i els seus fills”.

Cal dir que les paraules sobre la noblesa ens evoquen el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” i que enllacen amb el matriarcalisme que ens han plasmat en escrits i en converses (àdhuc, en l’entrevista a ma mare) per a la recerca, tocant el tema de la sinceritat, el del bon cor i el de les aparences. Aquesta dita vol dir que l’hortolà no ho dóna de conveniència, sinó de bona voluntat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Filles que salven, pares maternals i prínceps de bon cor

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la contarella “El comte d’Oliver”, recopilada en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, el fill s’acosta a la mare i ella li exposa una altra prova: “aquesta nit, quan retirareu, trobarà que li hem parat el llit al costat del teu. Si és dama, no voldrà entrar-hi” (p. 218). Així, quan la regina ho comenta a la princesa, ella li ho accepta i ambdós jóvens “Entraren a la cambra i, quan el fill del rei es volia despullar, D. Lluís agafa un guitarronet i s’asseu sobre el llit” (p. 218) i, com que els criats de la jove sí que ho senten, la fadrina addueix al xicot: “com que dormo vestit quan és temps de guerra, no m’ajec fins que em fa venir son la música” (p. 218). Més avant, ell s’adorm i “D. Lluís va sortir de puntetes” (p. 218).

En la prova següent, la mare diu al príncep que ell convide la fadrina a nadar. Tanmateix, com que un serf fa un senyal a la princesa i ella llig una lletra, la xica diu al fill:

“-Guaita: el meu pare és malalt. Me’n vaig de seguida” (p. 219).

Per consegüent, com en altres contalles, la dona és la part forta i el pare és el malalt a qui un fill (ací, una dona) farà reviscolar.

En un passatge posterior, tots dos (el jove i la princesa) se’n van al palau del monarca i, quan ell els rep, el sobirà demana a la minyona uns mots que ou el príncep:

“-I, doncs, ¿per què véns tan aviat, filla meva?

-Ja us ho diré, pare.

-Que estàs ferida, potser?

-No, gràcies a Déu!

-¿És que, potser, has tingut mal comportament?

-(…) m,És el fill del rei” (p. 220).

En aquestes línies, es reflecteix el tema de la maternitat, com una part més de l’educació matriarcal que la jove ha rebut de son pare i que es pot veure en què li diu el sobirà.

En acabant, podem llegir que “El comte volia besar-li la mà, però el príncep l’abraçà explicant-li que la seva presència allí era deguda a l’afecte que sempre havia sentit per don Lluís, sense manifestar-li de paraula (…) i ell continuà dient:

-Comte d’Oliver: al palau del rei, mon pare, tots han cregut sempre que el vostre enviat era un cavaller, perquè, com a tal, s’ha portat; però jo sempre he cregut el contrari i he dit sempre a la meva mare que

                 el comte d’Oliver,

                 a mi, em sembla que és dama

                 i no cavaller” (p. 220).

Un poc després, el xicot agrega al monarca: “jo, convençut que era dama, l’he acompanyada fins aquí per sortir de dubtes” (p. 221).

És a dir: ell ha anat al seu costat, ho ha fet darrere de la fadrina, però, en cap moment, l’acusa de mentir-lo. És més: li diu “I ara que veig que és veritat el que el cor em deia, us demano que me la vulgueu donar per esposa, que serà ben respectada com es mereix.

Es va acabar la guerra i es va celebrar el casament amb unes festes” (p. 221).

En altres paraules: en aquest final (paregut al de diverses narracions de la mateixa corda), el xicot ha estat fidel a la jove, és un home de bon cor i, altrament, encara que el sobirà és qui aprovarà les noces, també és cert que la princesa serà respectada pel príncep, un tret en nexe amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals

General, , , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i ben considerades

General, , , , , ,

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.

En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.

A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).

Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).

“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).

A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).

En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).

Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.

És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).

En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).

Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).

Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.

Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.

Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).

És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.

O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).

El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.

Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).

Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).

Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.

En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:

“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).

Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).

Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).

Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rituals en la natura

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre rituals en la natura? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 18 d’octubre del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Només de flors. Bolets. Alguna cosa més li portaven. El meu pare, molta verdura; tenia una barberia i els naps de Montanyà eren boníssims. Els clients li’n duien” (Àngels Sanas Corcoy), “Nooo” (Lurdes Gaspar), “Home, no sé si es pot qualificar de ritual ben bé, però l’àvia Maria, recordo que la nit de Sant Joan anava cap al bosc a recollir l’herba de Sant Joan abans que sortís el sol. I també ho feia amb d’altres, depenent de la lluna que hi havia” (Àngel Blanch Picanyol), “Si: sempre” (Montserrat Carulla Paüls), “Bé. De la natura, ens ensenyaven plantes que curaven i plantes de verí, que l’aigüa era un do de regadiu que devia estat ben col·locada, ja que unes la necessitaven més que altres. La terra es cuidava molt i els arbres i les vinyes, també, perquè no creixessin fongs en cap racó” (Lydia Quera), “No. L’àvia s’acostava a la natura, ensenyava refranys relacionats amb aquesta. De l’àvia, n’aprenia sense voler; era de l’actitud. Sempre va ser així.” (Anna Babra), “De la natura, la nit de Sant Joan: collir herba de Sant Joan per a fer oli.

Anar a s’hort des conreu, a Manacor, i passar es nins pes vimer… que curava ses hèrnies.

Aixecar-se prest i veure ballar el sol.

Cremar tot lo que s’havia retirat de sa casa vell o gastat.

Pintar de blanc al voltant de finestres i porta.

Certament, una nit i un dia entretengut.

Altres: com sembrar alls paus el dia de Sant Pau i recollir el dia de Sant Joan.

Observar ets animals com senyal de canvi de temps…

És molt llarg…

Jo som d’arrels pageses” (Maria Galmes Mascaro), “No, però, en les rondalles de bruixes, sempre n’hi havia. Rondalles, com la majoria, inventades per la mare o per l’àvia” (Rosó Garcia Clotet), “No. D’això, no me n’havien parlat mai ni la mare, ni la iaia” (Angelina Santacana Casals), “La meua àvia feia tota mena de remeis amb herbes i olis i també deia les oracions dels enaiguats[1] i d’altres mals. Sé que, per a dir la dels enaiguats, anaven a la vora del riu.

La de les angines sí que la sé, per si et pot interessar: ‘Tres ninetes n’hi ha a Betlem: una, broda; l’altra, canta; i l’altra cura el mal d’angines. És tan cert que et curarà com l’aigua del riu a la mar va’. Aquesta part final em sembla que era per a totes les oracions.

A l’Empordà, com que diem ‘aiga’, també diem ‘enaigat’. És com una mena de malenconia que solien agafar els germans grans envers els petits: no són ben bé zels, ni enveja, però és un desig de tenir o de menjar allò que té l’altre.” (Montserrat Junqué Plaja).

Adduirem que ma mare, el 18 d’octubre del 2025, per telèfon, en relació amb les paraules d’Àngel Blanch Picanyol, em digué “Nosaltres (els meus germans i jo) anàrem a plantar una figuera una nit de Sant Joan, a l’eixida d’Alaquàs (per ‘Lámparas Montoro’)”. Llavors, li comentí que, en aquesta mena de celebracions, cal veure 1) lo que és la part ancestral, el paganisme (els llauradors, els pagesos,… tradicionalment, tardaren més a estar influïts pel cristianisme i a conservar més lo vernacle), 2) lo que podríem dir les campanyes antipaganes que partien de l’Església institucional (que no de la molt vinculada amb el Poble) des que passà a ser la religió oficial de l’imperi romà i 3) les de la Il·lustració contra lo que consideraven obscurantisme. I, com a exemple, li afegírem el tema de les dones, de les bruixes i dels ensenyaments universitaris d’ençà del segle XIII. Igualment, ens parlà de la importància de l’aigua i de la natura en la vida quotidiana.

Finalment, en Twitter, el 18 d’octubre del 2025 posaren “No és exactament un ritual, però recordo sentir que les dones, quan tenien la menstruació, no podien tocar les sindrieres” (Josep Almirall). En relació amb aquesta resposta, direm que, en l’entrada “Sandía” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Cheerbran, podem llegir que el meló d’Alger és en nexe amb la fecunditat, per la quantitat nombrosa de llavors.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: [1] En el DCVB, “enaiguat” figura amb el significat de “Gelós del menjar, dels acaronaments o d’altres beneficis d’un infant o animal”.

Dones ben considerades, generoses i amb enginy

General, , , , ,

Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:

“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…

-Prou: acosteu-vos” (p. 173).

Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).

En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.

Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).

Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.

No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:

“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.

-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.

-Sí!

-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?

La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).

El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).

Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.

Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.

Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp.  175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).

Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.

I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos educaven sobre la terra on vivíeu

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven sobre la terra on vivíeu? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d’octubre del 2025 ens escrigueren “Res de bo” (Lurdes Gaspar), “Sempre. Lo bonic de Catalunya, les festes populars… I, després, de tots els altres llocs“ (Àngels Sanas Corcoy), “Bon dia, Lluís!,

Les meves iaies, més que educar-nos, tenien molt arrelat el fet de ser catalanes i de pertànyer a la terra catalana. A més, la iaia materna Maria, en ser pagesa, ho tenia a la sang. Ja formava part de la identitat, que diríem ara” (Nuri Coromina Ferrer), “Sempre. Segons ells, era la millor terra. Estimada i, amb les seves rondalles, ho feien sentir amb tot. Molt, de fet, la terra era estimada, tantíssim, a la teva llar, com estudiant amb professors valents, savis i honorables. Ara en manquen molt”  (Lydia Quera), “No exactament. Només de la guerra civil. La meva mare parlava molt de la guerra, que, a ella, la va agafar amb dinou anys. I la meva àvia també, però d’una manera molt catastròfica. Va morir a noranta-set anys i sempre tenia por que hi tornés a haver una altra guerra…” (Angelina Santacana Casals), “Sííííí. I tant!” (Maria Dolors Sala Torras).

Finalment, ma mare, el 17 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “Crida l’atenció la quantitat de dones (moltes d’elles, gent jove) que ara s’incorporen al camp”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.