Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Pervivències paganes medievals en la Catalunya rural i matriarcalista

General, , , , ,

Una altra secció interessant del llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil, és “Bruixes”. Comença dient que “Jueus, cristians i islàmics, les tres grans religions monoteistes, tenen els déus, grans profetes i màximes autoritats del gènere masculí; només en la cristiana, les dones adquireixen una certa importància. Dels seus sants o déus menors, una bona part són dones i, després de Jesucrist, el personatge més venerat és la seva mare, que té un lloc privilegiat a totes les esglésies i que és el personatge principal en molts santuaris, ermites i capelles de muntanya” (p. 113).

Després, ens endinsa en les arrels de pervivències paganes que ha inserit el cristianisme: “en els cultes més antics, on la majoria de divinitats tenen una relació molt directa amb la natura i en què les més importants són femenines, la direcció dels rituals no és una tasca exclusiva dels homes” (p. 113). Això explica que, en la ruralia, això és, en el pagus (mot vinculat amb el terme “pagès” i amb el camp), “els cultes pagans es perpetuen durant centúries, alguns documents eclesiàstics del segle X en donen fe” (p. 113). Aquestes línies s’acosten a unes que posa la historiadora catalana Teresa Vinyoles en la seua obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”: “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49).

Més avant, l’estudiós afig uns mots que podríem empiular amb la poesia matriarcalista que hem tractat (bé del segle XIX, bé de catalanoparlants que encara vivien a primeria del segle XXI) i, és clar, amb moltes llegendes: “Els pagans, però, no necessiten temples, ni catedrals; la força dels seus déus està en grans arbres, en coves, en fonts, en salts d’aigua, en cims o en indrets on perceben una especial intensitat tel·lúrica.

(…) el paganisme perdura en els estrats més humils de la població, els més pobres i més privats de l’accés a la cultura [ oficial i urbana]. (…) Tot i la implantació absoluta de la nova doctrina, perdura una devoció instintiva cap a la natura, sentida especialment per les dones” (p. 114) i, en nexe amb el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, publicat en el 2022, agrega un fet que havíem copsat en algunes oracions que ens havien escrit o de què ens havien reportat: “es mantenen i es transmeten a les filles o a les nétes altres oracions i senzills rituals apresos de la mare o de l’àvia, al marge de l’Església” (p. 114) institucionalitzada.

Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes i del paper que hi fa la Inquisició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La terra, les havia fetes com eren

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿la terra, les havia fetes com eren? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de novembre del 2025 i posteriorment comentaren “Crec que sí. La terra l’estimaven de tot cor, la cuidaven. I cantaven fent les feines (plantant, recollint i, fins i tot, rebolcant-se, amb carícies). Jo, moltes vegades l’acompanyava; i totes dues, a terra. I crec, de veritat, el mateix. Les viandes més bones” (Lydia Quera), “Van viure el pas de garrofers a tarongers. Molta feina” (Lurdes Gaspar), “Sí: eren genuïnament catalanes” (Joan Prió Piñol), “Supose que sí” (Octavi Font Ten), “Jo no ho sé” (Àngels Sanas Corcoy), “Condicionaven prou” (Fermín Carbonell), “La terra i la societat d’aquells temps, fins i tot, les dificultats i el silenci imposat” (Anna Babra), “Doncs, un ‘Crec que sí!!?’. Ella era la petita de deu germans. Una mare (la meva àvia) molt treballadora. I ella ho va mamar” (Roser Canals Costa),“En el cas de la meva àvia, totalment. El fet de viure a pagès: tot i gaudir de privilegis que, segurament, molts de la vila no tenien, tothom s’havia d’arremangar per a treballar, l’amo i tot (el meu besavi).

Com deien, al matí, quan t’aixecaves, t’havies de lligar fort les espardenyes. La vida també era dura. I els horaris i els costums que tenia a pagès, mai els va deixar, fins i tot, ja quan era velleta: aixecar-se molt d’hora, cercar (en molts casos) la cura amb les herbes abans que a la farmàcia, el continuar tenint conills i gallines a la vila, les caminades diàries pel camp, la serietat i la paraula donada, etc..

Només a l’hivern, quan aconseguíem que vingués a Barcelona (perquè, a Moià, feia molt de fred i casa seva, tot i ja viure a la vila, era un casal de quatre plantes i una pallissa), doncs era que no s’aixequés abans de les nou del matí” (Àngel Blanch Picanyol), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “No recordo que es parlés sobre aquest tema” (Rosó Garcia Clotet), “Jo crec que la terra ens omple de sentiments i de fets per a tots. I també les arrels. Són els nostres costums” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls).

Finalment, ma mare, el 21 de novembre del 2025, per telèfon, em digué “Depén de lo que anaven pel camp”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Serps, dones fortes, maternals i xicots

General, , ,

Continuant amb l’obra del folklorista de Calella, hem accedit a relats en què hi ha una serp grossa, negra, amb pèls a l’esquena. Altrament, en “La serp de cal Futroc”, apareixen detalls en aquesta línia i amb dones que figuren en rondalles: “Els avis de can Preses m’havien explicat que, a cal Futroc, hi havia una serp (…). Allà, una vegada hi havia un home (…). Li va sortir una serp molt grossa, [ ell] li va fotre un cop de dall i la va partir. (…) Però, darrere, n’hi va sortir una altra molt més grossa [que] (…) es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer; i la serp, a darrere” (pp. 55-56).

Una narració més semblant a algunes en què la serpent porta un diamant és “La serp de can Coris”: “Nosaltres vivíem davant de can Coris. La meva mare era la Pepita Amargant, nascuda el 1913, i aquesta història ja li explicava la seva àvia.

(…) hi havia un safareig amb una font d’aigua de la mina que tot l’any baixava.

Hi havia una serp que anava a beure a la font. Era molt vella, tenia uns pèls blancs a l’esquena i una pedreta sobre el cap. A la mama, li havien explicat que era una pedra bonica i que, per a beure, se la treia amb la cua, bevia, es recreava a la font i, després, se la tornava a posar” (p. 56). Com podem veure, hi ha símbols feminals: la font, l’aigua, la mina (en altres contarelles, una espluga) i el fet que tot l’any baixàs aigua.

Tot seguit, la dona que ho relata indica que, tant els senyors de can Coris com també les minyones, volien fer-se amb la pedreta i, al capdavall, com que ho assoleixen, de la porta de la casa estant, “La dona va prometre que faria una finestra interessant (…) i, si observes, a la finestra de can Coris, hi és una serp. Hi ha una cara d’una dona i una serp amb un cap” (p. 57). Per consegüent, dos trets matriarcalistes: la dona i l’animal esmentat.

En la rondalla posterior, “El diamant del serpent”, se’n reflecteixen molts. Així, “Els serpents són com serps molt grosses, els creix una llarga cabellera al clatell i, a més de córrer, també volen per damunt dels arbres.

S’explicava molt temps enrere que hi havia un serpent amb un gran diamant al cap .(…) el serpent era molt ràpid i s’hauria cruspit de seguida el lladre.

Aquest serpent tenia el costum de banyar-se en un estany. Ho feia sovint i era l’únic moment que es treia el diamant del cap i el deixava a la riba. La gent ho sabia (…).

Un xicot va pensar la manera d’aconseguir el diamant sense deixar-hi la pell” (p. 57). Cal dir que els cabells simbolitzen la força, que la dona és àgil i que, com en altres relats, marcava el seu territori i era molt respectada. A més, s’atansava a l’aigua i a un estany (senyals d’acollida).

No obstant això, el vailet, ja a prop de la serp, “va saltar per damunt dels matolls i va arreplegar el diamant” (pp. 57 i 59) i encara que la serpent li anava darrere, “el xicot, amb quatre gambades i un salt, es va ficar dins la bóta i la va tapar” (p. 59), ella es mor i el jove aconseguí el seu objectiu, fet que ens porta al refrany “La joventut tot ho venç”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Serps, maternitat matriarcal i serpents que porten les regnes

General, , , , , ,

En aquest apartat sobre serps amb serrellera o serpents que figura en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, es reflecteixen detalls en nexe amb les rondalles en què uns xiquets fills de nobles (principalment, de reis) tenen un estel al front. Així, Dani Rangil agrega que un interlocutor féu aquests comentaris a Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936), escriptor: “Els serpents són serps que, en arribant a cent anys, perden l’oremus d’ésser serps, posen cabellera i porten a la boca un diamant que no deixen més que quan van a alguna font a beure. El que, llavors, pogués robar-los-el, fóra ric i feliç per tota la vida” (p. 52). Sobre aquest diamant, cal dir 1) que representa la llum (però també la sobirania, com ho farien les perles incrustades en una corona), 2) que, qui el vol agafar, s’ha d’atansar a la dona (i mare), 3) que el fet de fer-se amb ell podria simbolitzar que el xic accedeix al seu regnat, a la seua maduresa en plena joventut, 4) i que la riquesa, al meu coneixement, més aïna, lliga amb el minyó que porta les regnes de la seua vida.

En el paràgraf següent, el folklorista parla sobre la combinació que, en l’època medieval, feien personatges molt emparentats entre ells (la serp, el drac i el cocodril) i ens n’agrega una síntesi sobre uns quants. En qualsevol cas, cal tenir present que tant el drac com la serp són femenins. Recorre a l’obra “Bestiaris”, de Saverio Panunzio (ací, amb lleugeres adaptacions):

“ORPÍ: L’orpí és una serpent la qual guarda l’arbre on el bàlsam es fa (…) qui ningú no es gosa acostar a l’arbre per prendre del bàlsam, sinó quan ella dorm” (p. 53). Igualment, aquest orpí connecta el cap amb la cua i és tel·lúric: “tanca’s l’una orella amb sa coa; i, l’altra, frega tant per terra, per tal que el so de l’instrument no la puga fer adormir” (p. 53).

Un altre animal que inclou és la vibra, la qual “d’aquell cap [ de la mare], ella engendra. Mes, quan els fills (un mascle i una femella) han vida, que han temps d’eixir fora del cos de la mare, ells vénen i trenquen el ventre de llur mare i, per força, ixen fora, en tal manera que llur pare i llur mare moren per ells (i, per tant, mai n’hi ha més de dos)” (p. 53). O siga que la vibra sorgeix del cap de sa mare i, quan ja és adulta i es casa, s’acosta el part, després del qual naixen uns fills. Adduirem que ací es plasma un detall, al nostre parer, matriarcalista i que enllaça amb una maternitat ben acollida, àdhuc, pels hòmens: el pare i la mare donen la seua vida pels fills; i la renovació de la vida, mitjançant una nova generació, és ben vista i ben considerada.

I, més encara: una maternitat en què s’entén que, com diu una dita valenciana, “No hi ha més mare que la que parix”. Nogensmenys, ací, el pare també hi pren part, no és alié a la vinguda del nounat.

Al capdavall dels animals, hi ha el basilisc (nom que significa “reietó”), del qual diu que “aquests són reis de les serps i no és bèstia al món qui es vulla combatre amb ells” (p. 53). Per consegüent, ningú els repta a lluitar. I, com que és una altra variant de serp, representa una dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Serps, dones protectores i mares que salven filles

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema de les serps, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador entra en un tema que resulta sucós per la gran coincidència entre la realitat i els relats, no sols en els indrets de què ell fa esment, sinó perquè són semblants a molts altres llocs de tot l’àmbit lingüístic, on hi ha narracions d’eixe estil. Diu així:

“Sorprèn la facilitat amb què he trobat testimonis i que m’han relatat històries força increïbles de serps en les quals el protagonista no era un personatge anònim o llunyà, sinó ells mateixos o un parent o un conegut molt immediat” (p. 46). És la típica contarella en què 1) una mare donava mamar a un fill però, entremig, 2) una serpent (animal tel·lúric i que empiula amb la maternitat) substitueix el xiquet durant uns moments del dia i en què, a més, 3) en el termini d’uns quants dies, el nin passa a estar molt prim, fins que 4) la mare s’adona i el fill s’allibera i torna a beure lleteta maternal. Per això, el folklorista inclou aquests mots: “Finalment, van descobrir que, durant el dia, s’amagava a sota del mateix llit arrapada al sunyer” (p. 46). Ací podríem lligar la serpent amb la foscúria, amb la terra (el llit) i amb el matalap (representat pel sunyer, la terra).

És més: Dani Rangil, com que la història li havia estat contada per una dona d’origen andalús, afig que, “Durant anys, vaig pensar que aquesta era una creença pròpia del sud de la Península Ibèrica, però Pep Coll ha recollit relats semblants de la gent del Pirineu català” (p. 46).

Unes planes després, en la secció “Tertúlia sobre serps”, u dels participants en la recerca conta amb uns mots que hem llegit d’altres terres catalanoparlants: “La meva mare em va fer anar a cercar el meu pare a can Cinquanta. I, com que havia de travessar la riera i no hi anava, em va cridar:

-Què fas, nena? Que no ve el teu pare?

-És que no hi he pogut anar perquè aquí hi ha una cosa que no puc anar-me’n. A la que vaig per a caminar, em ve al darrere i, a la que em paro, es torna a amagar.

-Ja vinc.

HI havia una serp… impressionant! La va matar amb el mànec d’un magall” (p. 51), és a dir, d’un lligó. 

En el cas de què parlàvem, un personatge femení i no vinculat amb lo cristià, no pot travessar perquè un altre (i que sí que és cristià) li fa de barrera. Ací, ben mirat, la mare salva la filla.

En un altre punt, “Serps amb serrellera o serpents”, el recopilador de Calella, tocant a alguns papers de les serps, escriu que la serpent “es pot menjar la gent i guarda tresors fabulosos en coves soterrades o en cambres ocultes de castells, en monestirs o en altres edificacions de l’antigor més modestes com can Salviró de Vallmanya” (p. 52). Per consegüent, la serp rep unes funcions més en nexe amb la dona com a protectora de lo vernacle i no cal dir que de la maternitat i de l’esdevenidor, ja que, per mitjà del passat, es pot perpetuar la vida (amb els qui es gesten en l’espluga i que, en acabant, viuran arran del part).

Així, com en altres llegendes (encara que recollides en l’obra sobre la cultura oral del Montnegre), apareixen texts de la mateixa corda: “A can Salviró, també hi ha anat a remenar molta gent cercant-hi or. Però, allà, no sé on han de trobar-ho, perquè només hi ha aquella mica de paret, hi ha aquell suro gros, aquell pla… Allà hi ha moltes serps. El meu avi n’hi va trobar una, de gruixuda, de no sé quants metres, un rellamp de serp un dia que hi anava a pasturar els porcs” (p. 52). O siga, copsem el detall dels qui, moguts pel desig d’enriquir-se (o, si no, més d’una vegada, d’eixir de la pobresa), intenten arreplegar or. Ara bé, igualment, capim el paper de sopluig maternal: el suro, com en aquelles contalles en què una filla viu en una surera (o, per exemple, en una alzina) que li fa de marona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llops, óssos, serps, dones i trementinaires en la cultura tradicional

General, , , , , , , , ,

Tornant a l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil, l’autor posa l’apartat “Els pous per a llops”, un llop, sovint, vinculat amb raboses, amb dones, amb bacones… que es desfan d’aquest carnívor. Ací, la informació és diferent, però connecta amb la que hem esmentat: “Havien fet uns pous per als llops, hi deixaven una bèstia morta a dintre i, quan saltaven a dintre per menjar-la, llavors no podien sortir” (p. 31).

En la pàgina 35, li descriuen un fet que, com en molts relats, trau el tema de la convocatòria a sometent (junt amb trets comunalistes) i que la dona és encertada i amb espenta. En “Calella la Llopa”, indica que en Quico Coll, mentres baixava, va trobar una bèstia i que, “Al cap de pocs dies, en va veure dos [ llops] pel mateix indret i ho va fer saber a en Fonoll, batlle de la vila, qui va convocar pagesos i sometent per a capturar-los” (p. 35).

El narrador agrega que una dona descobreix que no era un llop, sinó un gos i, a més, reflecteix que ella era més culta que els altres: “Al cap de poc, també va arribar el masover comentant que, a Calella, havien mort un llop. La senyora es va témer el pitjor, va fer preparar la tartana i de dret cap a can Fonoll, on, veient el seu pobre gos mort i penjat, absolutament desconsolada, va posar el crit al cel tractant els presents d’ignorants i d’analfabets. Es va endur el cadàver de l’animal i el va fer soterrar a la seva finca del sot del Morer” (p. 35). A continuació, el folklorista català ve a dir-nos que l’animal fou mort perquè era un pastor alemany (que havien donat als propietaris de la masia), una espècie desconeguda en els anys vint del segle passat.

Una altra secció en aquesta obra sobre cultura oral del Montnegre és “Óssos”. Així, “de la presència dels óssos al Montnegre, no en tenim cap rastre, cap testimoni oral o escrit que ens pugui confirmar la seva presència” (p. 42), tot i que, “A Calella, tothom sap on és el Pati de l’Ós, lloc on se celebra un dels aplecs de sardanes més importants de Catalunya” (p. 42).

Al capdavall d’aquest punt del llibre, Dani Rangil escriu que, “Enmig d’una evolució cap a un passatge urbà gris, avorrit, especulatiu, despersonalitzat, comú a totes les viles de la rodalia, Calella ha preservat dues joies impulsades per uns batlles que es van avançar al seu temps: el Passeig de Manuel Puigvert o passeig de Mar i el Parc Dalmau o els Pins, amb una àmplia esplanada anomenada el Pati de l’Ós i una pedrera abandonada en un racó. Aquest parc era una finca privada fins que el consistori presidit pel batlle Jaume Dalmau la va comprar” (p. 43).

Quan l’estudiós ens porta a l’apartat “Serps”, ben prompte, ens parla sobre les trementinaires: “Durant més de vint anys, enmig de les herbes remeieres i aromàtiques, pots de mel i altres productes naturals que venia pels mercats, no hi va mancar mai una pila de potets petits amb una serp dibuixada a la tapa: l’ungüent de serp. (…).

Les trementinaires de la vall de la Vansa, a més de cuques, llangardaixos i herbes, utilitzaven serps en alguns dels seus remeis com un ingredient més (…). La fama curativa de les serps semblava patrimoni de bruixes, però això no va impedir que l’ungüent gaudís d’un gran prestigi social entre les classes humils” (p. 45).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Narracions de caire pagà, precristianes i sureres en el segle XX

General, , , , ,

Reprenent el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador de Calella fineix el prolegomen dient-nos que, “tot el que expliqui d’ara endavant ha estat recollit de la tradició oral, llevat d’algunes llegendes que he consultat en fonts escrites per a complementar una visió panoràmica de l’imaginari que ha engendrat aquest petit país de valls, de muntanyes i de boscos atapeïts” (p. 15).

Posteriorment, passa al capítol “Llops” i, entre d’altres coses, trau un fet que és una realitat en moltes narracions, en la vida quotidiana de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en la poesia i en la música vernacles d’aquella època: “l’astúcia [de la guilla] sempre triomfa i treu profit de les qualitats masculines i, al llop, sempre li toca córrer els riscos i ser l’ase dels cops” (p. 22) com també el ruc de càrrega i més.

En la pàgina 23, Dani Rangil ens endinsa en un tema que han tractat alguns folkloristes: que el nom de determinats sants fou una adaptació de les cultures autòctones paganes. Com a exemple, indica que, “Tot i que el cristianisme va esdevenir religió oficial de l’Imperi Romà d’ençà del segle IV, les creences anteriors i el culte a divinitats paganes molt relacionades amb la natura ha perdurat fins al segle XX en els àmbits rurals (…) sota personatges del santoral cristià. Sant Llop absorbeix característiques d’un ésser amb probable origen precristià, el Pare Llop o encortador de llops” (p. 23), o siga, un encantador de llops. Cal recordar que aquest animal té molta relació amb els boscs i, així, viu més allunyat d’ambients urbans, i que pagà va unit a rural, a fora de l’entorn sota influència cristiana.

Resulta interessant i positiu que l’autor no sols plasme que, d’acord amb u dels seus informadors (Josep Camps), “En aquell temps, les esglésies tocaven la posta de sol” (p. 25), un detall que enllacem amb lo matriarcalista i amb l’agraïment a la mare (ens trobem en una de les etapes més obscures del dia) i que, al seu parer, “Altra vegada, aquests relats em confirmen que la memòria de la gent és moltes vegades més fidedigna del que ens pensem” (p. 25) i, per tant, el recopilador reflecteix una cultura servicial i respectuosa cap a qui li reporta.

És més: en el punt “El llop i el flabiolaire” (pp. 27-28), passem a un a narració amb molts punts en comú amb rondalles en què un personatge se’n puja a un arbre i s’allibera de llops… Ací, amb uns fets autèntics i difosos per la ploma de la folklorista catalana Sara Llorens, qui ho publicà en un butlletí en la dècada de 1920:

“El suro del Llop era una alzina surera foradada per dintre que hi havia en el camí de Sant Genís de Palafolls a Santa Susanna. Una nit, (…) Un flabiolaire, que havia anat a tocar a Palafolls i que tornava cap a casa, es va arrecerar una estona dins d’aquella surera” (pp. 27- 28), un detall que empiulem amb contarelles en què una filla que havia estat rebutjada pel rei, recorre a un arbre (mare) que li farà de protector, de sopluig.

Passa que una colla de llops s’atansen a l’indret i, llavors, com en altres contalles, el flabiolaire “es va enfilar dalt de la surera, on els llops no el poguessin arreplegar. (…) En veure’l, el van esperar a sota pensant que, tard o d’hora, hauria de baixar” (p. 28).

Aleshores, l’home “va agafar el flabiol que duia a la butxaca i es va posar  a tocar. En sentir-lo, els llops (…) van fugir tots per allà on havien vingut. El músic va poder continuar el seu camí” (p. 28).

Finalment, escriuré que, abans del 2009, ja havíem accedit a una rondalla molt coneguda, si més no, a nivell escolar, “El flautista d’Hamelín”, i que aquell any llisquí que el flabiolaire simbolitzava el líder a qui segueixen els qui l’ouen.

Doncs bé, en la recerca sobre el matriarcalisme (en què començàrem a introduir rondalles en el 2020), hem captat que hi ha moltes contarelles en què, per mitjà d’un flabiol o d’una flauta, un home assoleix que o bé que ell vaja acompanyat de seguidors o bé que, mentres que sona l’instrument, amansesquen les feres (els adversaris) i que, al capdavall, cedesquen a les intencions del músic i, àdhuc, que reculen les injustícies amb què els contrincants pretenien fer de sobirans en el seu territori. I tot això, més d’una vegada, després que ell haja acollit amb bon cor i de bona gana el present, donat per una dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Llegenda de l’estiuet de l’Arc de Sant Martí”, de Conxeta Fortesa

General, , , ,

L’11 de novembre del 2025 recopilàrem tres llegendes en relació amb Sant Martí i que eixe dia havia plasmat Conxeta Fortesa en el seu mur de Facebook, amb el títol “Llegenda de l’estiuet de l’Arc de Sant Martí”, les quals comentí a ma mare, el mateix dia, per telèfon (https://www.facebook.com/share/p/1DNpWyQY8R). El text (amb lleugers retocs) diu així:

“LLEGENDA DE L’ESTIUET DE L’ARC DE SANT MARTÍ

Conta la llegenda que un dia del mes de novembre de l’any 337 que feia una fretada, Martí anava cap a Amiens a lluitar. A la porta de la ciutat, es va topar amb un captaire mig mort de gana i tremolant de fred. Martí va donar-li la meitat del recapte que duia i un tros de la seva capa, que va xapar amb la seva espasa.

La llegenda explica que, en aquell moment, el cel es va obrir, el sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i va fer fugir la gelada. Per aquest motiu, es coneix el temps de bonança, que cada any hi sol haver a mitjans de novembre, amb el nom d’’Estiuet de Sant Martí’.

A la nit vinent, Crist se li aparegué vestit amb la mitja capa que havia donat al captaire i dient als àngels:

‘-Aquí teniu en Martí, el soldat romà que no és batiat: ell m’ha vestit’.

En despertar-se, Martí es va trobar amb la capa sencera i va decidir rebre el sant baptisme.

El folklorista Joan Amades situa la llegenda a Catalunya (n’Amades sempre agrana cap a ca seva) i així ho conta:

‘Un dia de fred rigorós, sant Martí passava a cavall per un bosc espès, situat en el terme de l’avui barri barceloní de Sant Martí, i trobà a un racó del camí un pobret que tremolava de fred i que cuidava morir-se.

El sant, ferit de compassió, s’arrencà l’espasa, va partir pel mig la seva capa i va donar-ne la meitat al pobre perquè pogués abrigar-se i combatre el fred.

Aquell pobre era el diable, que volia fer perdre al sant i, precisament, se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que, així, mancat de la meitat d’abric, es morís de fred; però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment, féu apaivagar (i endolcir) la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric i, així, salvà el sant’.

Una altra versió de n’Amades diu ‘Una variant de la tradició diu que el pobre era Nostre Senyor, qui, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant, se li presentà en forma de pobre, per veure què faria’”.

Llegendes en relació amb el part i amb la infantesa

General, , , , ,

Prosseguint amb la introducció de l’obra de Daniel Rangil, aquest enllaç entre el xicot i la dona d’aigua, fins i tot, fa que “El llevant va esdevenir un sot infinit orfe de rius, d’estanys i de vida i, al mar de ponent, l’aigua pujava cada vegada més amunt, desplaçada per tot allò que es dipositava al seu fons” (p. 13). Aquest fragment va acompanyat de simbolisme: mentres que la banda oriental perd, n’augmenta l’occidental (la de la posta i, així, la feminal) i, de pas, plasma que, com diu una dita, “Mentres hi ha vida, hi ha esperança” (ací, generada pel bon vincle entre una sirena que fa de mare i el jovenet).

A més, com si, igualment, hi hagués un acte sexual que porta a un futur part, l’animalet marí (Tetis) “sentia créixer al seu ventre la llavor que el Farellet hi havia dipositat just abans del desastre” (p.  13). I, com en una explicació de com naix un nin, el folklorista posa que “L’aigua assolia cada dia cotes més altes, fins a obrir-se camí cap a l’altra banda de la serra, arrasant tot el que trobava en el seu pas cap a la fossa immensa i erma de llevant. Tetis (…), en el darrer alè de vida, s’obrí el ventre amb una pedra esmolada i en va treure el petit Esmè, gegant del vent, fill de la sirena Tetis i del Farellet, nét del gegantàs Farell i d’una dona d’aigua” (p. 13).

Anem a pams: 1) l’altra banda de la serra és la vida fora del cos de la mare, la vida biològica i tel·lúrica,  2) després de trencar aigües, 3) tocant a l’alè, va acompanyat d’un tret matriarcalista (la pedra) i, així, inclou un pas que podem considerar que és fet per dones (la comare recorreria a eixa mena de sílex) i 4), com a resultat, n’ix el primer nét i es garanteix la continuïtat.

Aquest lligam és tractat com una serralada: “D’un munt enorme de penyals amuntegats, llençats pel Farell, s’havia format el Montseny. Tetis allargà els braços deixant Esmè sa i estalvi al peu del massís, essent el gegant del vent el primer poblador d’aquell món nou nascut” (p. 13). Aquest passatge pot evocar-nos l’instant en què la mareta agafa el nen que tenia en braços i, sense alliberar-lo per complet, el posa amb els peus tocant terra i l’agafa de la mà, per exemple, per a passejar tots dos.

Finalment, el narrador comenta que “La sirena (…) i les aigües de la seva mar s’escolaren totes cap al sot infinit dels erms de llevant, unint-se a les de la llunyana Mediterrània i, juntes, van avançar fins als peus del que havia restat de l’antigament extensa serra del Montnegre” (p. 13): s’havia iniciat la infantesa del nen (ací, la del nét).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Es casaren en la vila de la dona

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿es casaren en la vila de la dona? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 15 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Sí. És clar. ‘Si vols ser ben casat, casa’t amb algú del veïnat'” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí” (Lurdes Gaspar), “Sííí. Tots dos eren de la mateixa vila” (Àngels Sanas Corcoy), “Els pares es van casar en una parròquia petita a prop del meu pare. Tot i que la mare vivia més lluny, també pertanyia a aquesta parròquia” (Rosa Rovira), “Ses dones, normalment, sempre es casaven al poble de la dona i l’home es mudava, normalment, al poble de la dona. Això de l’home anar a viure al poble de la dona era més relatiu, però les dones es casaven al seu poble.

Al meu poble, a la fi dels seixanta, hi va haver una excepció. Una dona que era d’un poble molt petit, Moscari, es va casar a la parròquia del promès, que era més grossa. Al final dels setanta, una dona d’Inca, qui venia d’una família molt pobra, es va anar a casar a Lluc, segurament, per no ser marmolada. El novii era de Caimari, però no tocava casar-se al poble de l’home i, en canvi, Lluc és de tothom, com Montserrat” (Rafel Gelabert), “Sí. Avui dia, per regla general, açò continua sent així” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí, era el costum: casar-se a la vila de la dona” (Margarita Frau Mir), “Sí” (Octavi Font Ten), “No ho sé” (Anna Babra), “Es van casar a la mateixa vila. L’àvia ja havia anat a viure allà” (Antonia Verdejo), “No, en la vila dels homes” (Joan Prió Piñol), “La meva àvia es casà a la ciutat del seu marit, però feia uns anys que hi vivia i treballava de costurera.

El seu pare, sent duaner, ella va néixer a Marsella i va viure en diverses viles rosselloneses. Sempre feia pelegrinatges, amb fills i sense el marit, cap a l’Alt Conflent i cap al Capcir, d’on venien, respectivament, son pare i sa mare. Visitava tots els oncles i cosins” (Lucila Grau), “Eren del mateix lloc” (M Pilar Fillat Bafalluy), “De la dona i de l’home” (Roser Canals Costa), “Sí” (Lydia Quera), “Sí. Era lo normal i continua encara” (Reme Canet, “Ma mare era de Gandia i mon pare era de Pego i es van casar a Gandia. Era en l’any 1955” (M Carmen Bañuls), “No ho sé pas. No en parlaven, del casament” (Angelina Santacana Casals), “Sí: es casaven a la vila de la nóvia” (Jesús Banyuls Garcia).

En el meu mur, el 15 de novembre del 2025 plasmaren “A la meua vila (Benifaraig), i diria que a la comarca (Horta), es casaven a la vila de naixement (o a la de residència) de la dona. També curiós que la família del nóvio pagava la casa, els mobles, llevat de la còmoda (o calaixera), que la pagava la família de la nóvia”  (Antonio Palanca), “A Mallorca, sí.

S’home aportava sa cambra principal; i sa dona, sa segona.

Cada un, una caixada de roba de llit i de casa. Es mobles, a mitges” (Maria Galmes Mascaro), “La mama, com jo, era filla de la Figuera del Priorat…

Se’n va anar a treballar d’infermera a l’Hospital del Mar de Barcelona…

Allí va conèixer el meu pare i es van casar a Manresa” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No. Mu mare es casà al lloc on vivia mon pare” (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.