Una font en què es plasma el paper de la dona com a transmissora de la cultura tradicional catalana és el llibre “La mel i la fel”, de Carme Miquel, el qual fou editat en el 2005 i se situa en la comarca de la Marina Alta a la darreria del segle XIX. Així, capim que “La tia Pepa el Francés, la veïna de tota la vida de Maria la Moteta, durant molt de temps, havia plorat la mort del fill únic” (p. 82) i que era vídua “quan encara era jove. La casa de Maria, amb freqüència, ha sigut recer per a aquesta dona. En aquesta llar, ha exercit, de vegades, de mare i, de vegades, d’àvia” (p. 82).
En aquesta funció de l’àvia, l’autora inclou uns mots sucosos, mitjançant un personatge que podríem qualificar com la Mare Natura i que, fins i tot, apareix en algunes rondalles en què una velleta és qui més contarelles comparteix en la vila, com és el cas d’una contalla recollida pel valencià Ximo Caturla: “Paraules assenyades, saviesa de dona. La veu de la tia Pepa el Francés és el fil que lliga les històries viscudes, la que fa saber coses que altres obliden, la que manté la memòria d’altres temps i la traspassa al present. I serà també l’aranya mare que ajudarà a teixir noves històries de vida” (p. 82): agraïment a la Mare (el passat) i recopilació cap al futur (les noves narracions i vivències més pròximes en el temps).
Ben mirat, aquesta Mare afig “Però, silenci! Que el secret ha de romandre per sempre. Que les històries encara no s’han produït. Que encara no és arribada l’hora de la tela d’aranya.
En aquests moments, la tia Pepa, simplement, engruna el passat per a les persones que l’han de saber” (p. 83).
Destacarem que, a continuació, l’escriptora traga un passatge prou significatiu en el camp de l’educació en els Pobles matriarcalistes:
“-El vostre pare és un home molt honrat i valent. Ja podeu estar ben desvanits.
La tia Pepa el Francés ha repetit aquestes paraules amb freqüència als fills de Maria des que eren menuts i, recolzats sobre els seus genolls, escoltaven la història familiar o les altres històries de poble que la dona contava. I els grans ulls obscurs de criatures àvides de saber s’obrien i posaven amb atenció la mirada en la d’aquella dona” (p. 83).
Després, la tia respon a cada qüestió que li fan i “va engrunant uns relats que els xiquets ja han escoltat moltes vegades i que sempre els fan sentir emoció i orgull” (p. 83):
“-Tia Pepa: ara, conte-mos allò de l’home de Caselles (…).
-Ui, d’allò, no s’ha tret trellat. Res no s’ha sabut, però algun dia es coneixerà, perquè, més prompte o més tard, tot s’acaba descobrint. Ara, que escolteu, escolteu el que diuen” (pp. 85-86).
En aquesta darrera plana, Carme Miquel, recorrent a la Mare Natura, indica que “Les històries viscudes corren de boca en boca. El que, per als grans, és història recent, per als menuts, esdevé llegenda. Com a tal, se la transmeten els uns als altres i, com a tal, perdurarà en el temps que mai no s’acaba. Perquè els jorns, de primavera o de tardor, tornen una i altra vegada i la lluna plena que s’acomiada, aviat retorna per fer una nova visita” (p. 86).
Un passatge interessant en aquest tema del pas de la cultura de generació en generació, és quan una dona, ja gran, diu a un jove metge:
“Ara: de ta mare i de t’agüela, que cap malparit haja de dir-te res, perquè les dos eren unes santes. Ta mare, amb poc més de vint-i-un anys, se’n va anar d’este món i només puc dir-te que, durant els tres anys que va estar amb nosatros, de la seua boqueta mai no va eixir una paraula més alta que l’altra. Ara que, a t’agüela, alguna cosa li contaria perquè feien molt bona lliga, que més d’una volta les vaig vore fent-se escoltetes” (p. 168).
Per consegüent, aquesta dona major és qui fa de pont entre persones de diferents edats i qui les reporta sobre un passat que, en aquestes cultures, va associat a saviesa ancestral.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.