Arxiu mensual: octubre de 2025

Marededéus trobades, dones que guien i paganisme ancestral

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es plasma lo matriarcal i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El toro de Rubió”, el qual ens porta a les llegendes de les marededéus aparegudes (o trobades). En primer lloc, direm que, encara que apareix el personatge de Sant Joan, el contingut ens fa pensar que, o bé hi hagué una subtitució d’un personatge femení per u masculí, o bé és present per a tractar de vincular-lo amb el nom de l’indret.

El relat sobre el toro és narrat per un capellà a la seua majordoma:

“-¿Us he explicat mai la història del toro de Rubió? Em sembla que no us l’he explicada mai. Va, anem (…) i, així aprofitarem el camí i us l’explico, que segur que us agradarà.  (…).

Conta la llegenda, explicada de molt i molt de temps per les viles d’aquestes muntanyes, que va ser un toro el que va trobar la talla de fusta de Sant Joan de l’Erm. Aquest toro es va escapar dels peixius on pasturava i va guiar els pastors per a indicar-los on era enterrada la imatge” (pp. 70-71).

Com podem veure, per una banda, el temps és aprofitat per a transmetre part de la cultura tradicional, en aquest cas, en nexe amb una figura femenina (el bou, per les banyes, les quals concorden amb la lluna) i, a més, amb la fusta (un altre tret relacionat amb la dona i amb la mare). Igualment, la dona és qui fa de guia dels hòmens, ella va per davant, com la corda i el poal en una dita valenciana molt coneguda. Altrament, la imatge és en l’interior de la mare (de la terra).

Més avant, el rector li comenta que un dia, a punta de matí, el bou comença a mugir i fa camí “fins arribar la font Coberta, prop del coll de la Basseta. Allà, l’animal va començar a furgar la terra amb les peüngles, tan fort i amb tanta insistència que va cridar l’atenció als pastors, que l’havien seguit cames ajudeu-me a través dels boscatges” (p. 70). Quant a aquest passatge, direm que hi ha molts detalls matriarcals i femeninals: la font (de vida, aquosa), la Coberta (la dona com a aixopluc) i la Basseta (la recepció).

Ben mirat, la dona, creativa, fa qüestions al capellà sobre aquesta contarella. Llavors, ell prossegueix:
“-En començar a excavar al lloc que els indicava l’animal, els pastors van trobar-hi ràpidament la imatge de Sant Joan, enterrada i conservada miraculosament d’ença vés a saber quantes centúries” (p. 70), mots que ens podrien portar al paganisme i, així, a una imatge d’una deessa, d’una marededéu, etc., però no d’un sant.

Com hem indicat, el sant (sobretot, pensant que el narrador és un capellà) podria haver substituït una divinitat femenina.

Passa que, després de la troballa, comencen les disputes entre les viles que reclamaven la seua propietat. I, aleshores, “per més que ho van provar, no va haver-hi manera de moure’l del lloc. Només al cap de molts esforços, van aconseguir baixar-lo fins a Castellbò, però l’endemà la imatge ja tornava a ser al lloc  on l’havien descoberta” (p. 71), com en la versió de moltíssimes llegendes de la mateixa corda.

Al capdavall, “Veient, en aquest nou miracle, la voluntat del sant de romandre en aquell lloc, finalment, van aixecar-hi una petita capella en honor seu, que anomenaren de Sant Joan de l’Erm” (p. 71). Com hem indicat, el sant esmentat, de signe patriarcal (associat a l’inici de l’estiu i a la purificació mitjançant l’aigua, dos detalls que la lliguen amb lo actiu) no té relació amb lo tel·lúric, sinó amb lo celestial (com ho captem en el fet que la seua festivitat coincidesca amb l’època de major lluminositat de l’any), a diferència d’una figura de Nostra Senyora, molt sovint en època de fred.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen el ball, de la terra i maternals

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’esmentada obra del folklorista de Vic, és “La dona pantigana”. Primerament, direm que una pantigana és un insecte semblant a un llagostí. Molt prompte, copsem “males herbes” i, quan passa al relat, comenta que “jo, sempre que en veig una, em ve al cap la història de la dona pantigana i penso: ‘Per si de cas, no la molestis i deixa-la anar…’” (pp. 64-65), uns mots ben simbòlics: deixar que la dona faça.

Com que el marit no coneixia la rondalla, la muller li la conta: “Es veu que el dia de la festa major de la Guàrdia d’Ares es va presentar al ball de nit una mossa forastera. (…) La noia es veu que feia goig de veure, tota ella arreglada amb un vestit de festa, alta, bonica i ben pentinada: tots els balladors de la vila van posar-li ràpidament l’ull al damunt” (p. 65) i, “al cap d’una estona de veure-la palplantada en el pedrís de les mosses, un dels fadrins va acostar-se-li i va demanar-li un ball” (p. 65). Per tant, aquesta figura femenina ens evoca unes altres que, amb motiu d’alguna festa (com és el cas de les fogueres de Sant Joan, en la ciutat d’Alacant; o bé de les falles, sobretot, en la ciutat de València, remarquen la bellesa feminal i que la dona és qui fa de reina de la celebració). Igualment, la mossa és qui determina si l’accepta com a company seu de ball (ella té la darrera paraula), com en diferents balls i danses autòctons en terres catalanoparlants.

A més, l’investigador posa que el marit escoltava la dona (qui fa de lligam entre el passat cultural que ha rebut i el present de la parella): “El fadrí, que, pel que diuen, era l’hereu de cal Múrcio, va acabar ben esgotat en els braços d’aquella noia misteriosa, fins que, en acabar el ball, ella va demanar-li si podia acompanyar-la a casa” (p. 66).

Ací hi ha un tret matriarcalista que ja ens comentaren quan començàrem a recopilar informació sobre balls: en alguns indrets de les Illes Balears, la dona, forta, dansa a un ritme que, al capdavall, fa que ell cedesca i que, per consegüent, haja guanyat ella… i d’acord amb el compàs que la balladora determinava.

En el passatge vinent, ell li demana d’on és la xicota i la fadrina li respon que de Tragó, una vilota que hi ha en la serra. En acabar aquest diàleg en la plaça on dansaven, “van emprendre el camí cap a la vila de la noia (…) entre la foscor de la nit i la solitud del bosc” (p. 66). Així, com en altres relats (i com en la vida quotidiana autòctona catalana), la parella (com arran d’unes noces) se’n va a on vivia la dona.

Ja en l’indret, on ella l’agafa com unes pinces i passa a convertir-se en una pantigana (com hem dit, en insecte), ho havia fet en els braços, de la mateixa manera que el cuc de seda en eixir del capoll i passar a ser papallona i, per consegüent, a poder volar.

En acabant, la muller que conta la rondalla ens endinsa en unes línies sucoses: la dona deixa el xicot “estamordit al mig del bosc. Després, ella va dir-li que, ni matant-lo, li faria el mal que ell li havia fet a ella i a la seva família, i va explicar-li que les vaques de casa seva havien estat les culpables de la fi de Tragó” (p. 67), és a dir, les vaques de la casa del jove.

Després, la narradora exposa que “Es veu que el bestiar d’aquella casa no respectava res i que els pastors que el menaven deixaven entrar les bèsties als sembrats, als horts i als fruiterars sense preocupar-se pel mal que feien. La noia va dir-li que tots els trossos cultivables de Tragó havien restat arrassats pels seus ramats i que, a la fi, la fenollada havia envaït els camps i s’havia ensenyorit de tot, (…) obligant-los a anar-se’n de la vila” (p. 67).

Arran d’aquest passat que recupera la dona pantigana, l’hereu se n’anà ben lluny.

Aquest darrer apartat podria dur-nos a fets històrics de què el relat pareix una còpia, per la seua semblança: l’entrada en Catalunya dels castellans (associats, més d’una vegada, a la transhumància) junt amb el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (Ferran d’Antequera), com escriu Josep Fontana en “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”.

Finalment, venç la part feminal (la naturalista) i maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Mares que narren rondalles i anècdotes quotidianes a fills

General, , , , ,

Una altra rondalla (en aquest cas, en què una mare conta dues anècdotes al seu fill petit) és “Les bèsties eixerides”, recopilada en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló. Abans de passar al text, diré que em recordà quan Pere Riutort (1935, Petra, Mallorca), en u dels darrers anys de sa vida, em digué que, més d’una vegada, sa mare li narrava rondalles mentres cuinava.

En aquest capítol, la dona diu al fill que vaja a arreplegar les tites (això és, les gallines), ja que “Ja saps que són molt múrries, les guineus” (p. 56), però la mare, com que el xiquet ho faria de mala gana, passa a la primera anècdota: “S’havia recordat d’una feta que segur que agradaria al menut” (p. 57) i en què intervé l’avi del nen… un vespre: “durant la nit, la guineu va aprofitar el foradet per a entrar al galliner” (p. 57) i, com que es menjà les gallines, en acabant, no podia eixir-se’n.

Tot seguit, el padrí trau la rabosa per la cua, la llança afora i “la guineu, en veure’s alliberada, va fugir ràpidament, escapolint-se d’allà tipa i havent fet una bona dormida” (p. 57).

En finir el relat, diu la mare:

“-Ara que hi som posats, ¿vols que te n’expliqui una altra, d’història? –va demanar-li ella, en veure que, al menut, li havia agradat tant la primera” (p. 58). 

En aquesta segona, una dona capta que el marit, qui se n’havia anat al tros, no havia agafat el dinar, ni la beguda. Llavors, “Per estalviar-se temps, va agafar la filla gran, va carregar el cistell a l’alforja del ruc i li va dir que anés on era el pare” (p. 58).

Aquest darrer passatge és semblant al de contarelles en què un fill molt xicotet (a vegades, Cigronet) és enviat a portar el menjar al camp que treballava son pare i, ben mirat, connecta amb fets que ens han comentat en què la dona feia el dinar i, després, algun fill el duia on els altres familiars (i, més d’una volta, un mosso i tot) realitzaven la tasca.

Posteriorment, en fer-se tard, la nena torna a casa i “ella va decidir enfilar-se a cavall del ruc per estalviar-se de caminar i per a arribar, així, descansada a la vila. I, ¿saps què li va passar llavors?” (p. 58).

A continuació, capim el personatge que, malgrat el pas dels anys, encara té espenta, com eixes dones de més setanta anys nascudes abans de 1920, sobretot, les nates en el segle XIX: “tan bon punt va haver fet el bot sobre la muntura del ruc, aquest va posar-se a córrer (…). Mira que era vell aquell pobre animal, però resulta que també tenia pressa per arribar i, tot i l’edat, encara tenia prou forces com per trotar amb una nena petita al damunt” (p. 59).

Enllaçant amb la típica dona que conta rondalles i llegendes mentres que, per exemple, fa el sopar, el folklorista agrega que “la mare triava les fulles d’una col grossa que volia preparar per al sopar” (p. 59).

Al capdavall de la contalla, com que la xiqueta aplega a casa plorant i mig esglaiada, la mare li fa costat i li dóna forces. En canvi, la mareta, qui evocava què havia manat al fill, “ja havia començat a posar fil a l’agulla al sopar i no va tardar gaire a recordar al nen la feina que li tocava fer.

-Au, va: ara surt a l’era i fes entrar totes les tites al corral, que, encara se’ns hi farà fosc tot explicant contalles! -va dir finalment la dona. I ell va sortir al defora a perseguir les gallines, ja de molt més bon humor” (pp. 59-60).

Com es pot deduir del text, la dona recorre a unes vivències de què li han parlat i ho fa per  veure si el fill acollirà que ha d’anar a fer lo que ella li havia encarregat. I, com moltes vegades, en l’educació, la paciència (reflectida en l’acte de transmetre contarelles, en què n’és u dels elements bàsics perquè s’interioritzen i, a banda, per a empiular bona avinença entre qui la narra i els qui la segueixen amb interés) resulta decisiva i es posa de part de la dona i, de rebot, del fill.

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló indica “Relat inspirat en dues anècdotes explicades per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevingudes quan era petit. La primera va passar al seu pare (…); i, la segona, a la seua germana Antònia” (p. 60).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La vaca, la cabra i la serp en el matriarcalisme català

General, , , , ,

La vaca, la cabra, la serp i la maternitat en el matriarcalisme vernacle català.

El 27 d’octubre del 2025, després que la vespra haguéssem tractat sobre pervivències matriarcalistes i paganes plasmades en la narració “Les dotze sabatetes”, recopilada per Gerard Canals Puigvendrelló en el llibre “Les rondalles del Peirot”, evocàrem unes cançons castellanes en què figura el tema de lo maternal o bé animals que hi prenen part. I, si no, una en què s’indica que els hòmens prefereixen les dones que tenen unes mamelles grasses (i, si pot ser, molt grasses), de Javier Gurruchaga, a diferència de les nombroses rondalles mallorquines anteriors a 1932 (i de cançons eròtiques de Mallorca recollides per Gabriel Janer Manila abans de 1980) en què la princesa o la reina és qui diu i qui exposa com haurà de ser qui aspire a casar-se amb ella…

Més avant, trobàrem una altra cançó, procedent de terres castellanes, titulada “Tengo una vaca lechera”, de 1946, amb lletra de Jacobo Morcillo i composada per Fernando García Morcillo.

Després de llegir-la i d’escoltar-la (la qual jo havia oït quan era xiquet), copsàrem alguns trets a tenir present en relació amb el matriarcalisme català: 1) a nivell autòcton, no hi ha un nexe entre dona i salada, sinó que la melositat i la llet van molt unides a lo matriarcal, a la Mare-Dona, 2) no és l’home qui apareix com a beneficiat (com si tragués suc de l’animal), sinó que ho fan mare i fill (o bé mare i filla), 3) no remarca la felicitat, ni lo idíl·lic, puix que, com hem observat en poemes que hem estudiat, hi ha lo que Andrés Ortiz-Osés, en “El matriarcalismo vasco”, qualifica de realisme naturalista. Per tant, no és un realisme de caràcter assertiu, de rectitud.

Així, com escriu l’antropòleg esmentat, “Després d’haver realitzat una anàlisi de lo que han estat conegudes com ‘Les 100 millors poesies d’amor de la llengua basca’, ens trobem amb lo que R. Gallop ha denominat com antiidealisme dels poemes bascs. Així, el famós bascòleg ha encertat el pinyol: el poemari èuscar no és idealista, sinó  d’un realisme naturalista, això sí, aquest realnaturalisme és una cosa molt digna de tenir-se en compte (…) en els nostres dies” (p. 48). I, qui diu poemes, diu música.

No debades, en la composició original de la cançó castellana (creada per castellans), el personatge masculí, com posàrem en un missatge a Antonia Verdejo (una amiga catalana nascuda en Catalunya, d’arrels castellanes, però amb una rama catalana llunyana i amb un alt sentiment de pertinença a la terra), “destaca la felicitat, possiblement idíl·lica, mentres que, en les rondalles de tradició catalana, la vaca és sagrada i, en tot cas, és la donant en un ambient maternal, no centrada a ser feliç a partir de lo econòmic, sinó de les relacions entre mare (vaca, serp, cabra…) i el fill o qui li fa costat.

A més, ella i el personatge masculí empiulen amb la terra, no amb eixa felicitat que sembla unida a l’idealisme”.

Atenent a com Antonia Verdejo veia la lletra, ens plasmà “Jo crec que la vaca és la que dóna tot lo imprescindible a la dona, perquè puga fer lo que li haja de menester en seny afectuós, amb doble seny. Una vaca ben cuidada, de la mateixa manera que la dona i un home que esperen poder estar junts per a fer una vida familiar, ja que tenen al seu abast lo que els cal”.

I més: 4) en molts Pobles, la vaca simbolitza la terra (per mitjà de la mare) que aporta aliments i prosperitat (època de vaques grasses), la fecunditat (l’abundància de les rondalles en què hi ha bona avinença entre el rei, la noblesa i els habitants). I 5), sense anar tan lluny, hi ha una contalla estesa en terres catalanoparlants, en què un home pretén manar sobre la dona, mentres que la resta d’hòmens preferien una vaca. Al capdavall, aquest home diu que s’ho pensarà millor i que ho comentarà a la seua muller. Llavors, el batle (o els qui li havien tret el tema) li diu: “¡A ta casa, vaca!”. 

Finalment, direm que qui diu vaca, diu cabra, diu serp… i altres animals o detalls que connecten amb la figura de la mare que alleta, del subministrament i de la Mare de què tots partim i a què tots tornem. Per consegüent, hi ha presència terrenal i les coses són com són, encara que es puga unir la creativitat i la natura com a aportadora de vida i com a acollidora.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La serp i pervivències matriarcals i paganes en la Catalunya del segle XXI

General, , , , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, i en què copsem el matriarcalisme i l’empelt entre la mare i el fill (sobretot, per mitjà del simbolisme), és “Les dotze sabatetes”. Una dona, acompanyada del marit, diu a ell que un escurçonot molt gros i enorme s’ha amagat. La dona els vincula amb el dimoni (o siga, amb lo feminal, si més no, simbòlicament).

Més avant, el marit evoca una història de les sabatetes (un parell per a cada u dels sis nadons en una família), però és ella qui la conta: “Es veu que un vell de la vila els va dir que aquelles sabatetes eren de nadons morts abans de batejar, que, antigament, algunes famílies enterraven a l’interior de la casa perquè no podien fer-ho al cementiri” (p. 51).

Sobre aquest tema, cal dir que apareix en estudis sobre folklore en què es recopila les diferents fases de la vida i cerimònies (o celebracions) que es feien en l’indret de la recerca.

Igualment, adduiré que, potser, en els anys noranta, durant una eixida que férem en família a Catalunya, poguí veure una casa d’una vila petita en què es podia llegir “ACS” (“Al cel sia”) i que el mort hi era soterrat; però, molts anys després, en un habitatge d’Alaquàs (l’Horta de València)en ple centre històric, veies signes externs d’haver-hi un soterrat.

A més, el folklorista posa la transmissió de lo passat en boca de la muller: “L’home els va dir que, quan morien tants nens xics en una mateixa família, es deia que, a dins de casa, hi tenien un escurçó gormand de llet… ¿No ho recordes, tu, això? (…) Potser no hi eres quan ens ho van explicar…” (p. 51). La serp, com a animal que empiula amb l’autocreació, puix que té cap i coa, així com la cova és el punt de partida (i el de tornada) dels fills, com les estacions de l’any, molt habitual en el Pirineu (com indica Andrés Ortiz-Osés en “El matriarcalismo vasco”, p. 39), on solen estar en cavernes (l’interior de la mare). A banda, ens podríem demanar si, en aquestes línies, el narrador trau un acte prou corrent entre dones: els aplecs en què conversen.

Tornant a la serp i al nen, la mare afig que “Es veu que, als escurçons, els agrada molt la llet materna i que, sempre que troben una dona embarassada, la segueixen fins a casa seva i esperen que pareixi. Llavors, el serpent aprofita les nits, quan la mare i el nadó se’n van a dormir, per colar-se dins el llit, entre els llençols, i beure la llet de la mare mentre dóna popar la punta de la cua al nen, per tal que aquest estigui entretingut i que no es desperti de gana. Diuen que, això, la mala bèstia ho fa cada nit i que, menstretant, el nounat s’aprima i neuleix fins que, si no es troba el niu de l’escurçó i se’l mata o se’l fa fora de la casa, pot arribar el cas que el nadó acabi morint de defalliment al cap d’uns dies” (p. 52).

Quant a aquest darrer passatge, al meu coneixement, exposa trets que, anteriorment, jo no havia captat en la recerca (i escric açò el 26 d’octubre del 2025). Així: 1) com que la serp (ací, un escurçó, com hem escrit abans) és cap i és coa, 2) durant els moments de claror, hi ha la serp bona associada amb lo bo, amb la bonesa (la mare cristiana), 3) durant els de més foscor (vespre i, sobretot, la nit), apareix l’animal maternal i pagà (l’escurçó i la serp maleïda, possiblement, per influència bíblica) i, llavors, 4) és quan es considera que la serpent pretén fer miques el xiquet (una relació que podria ser com un nexe semblant al de l’hivern, època en què figura la velleta i el nounat) i 5), en eixe instant nocturn, la persona perd energia (la mort del nin i, així, esdevé el seu retorn a la mare pagesa i matriarcalista), com si fos el fill que torna a l’interior de la terra. Per consegüent, calia salvar el fill de la mare bondadosa i cristiana…

Finalment, en una nota, el recopilador de Vic agrega que “Les serps, els escurçons i, en general, qualsevol tipus de serpent, són animals típics de moltes llegendes populars, a vegades, amb un origen molt antic” (p. 53). En eixe seny, considere que aquesta rondalla podria tenir unes arrels agrícoles i ancestrals associades al paganisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que emparen, que compensen i maternitat

General, , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Vic, en el llibre “Les rondalles del Peirot”, figura la rondalla “La flor de la gavarrera”, la qual té versions paregudes en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic. Així, un rabadà diu al seu company que, amb la gavarrerra, “si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.

Al jove rabadà, va acudir-se-li demanar al seu company pastor d’on venia aquell costum i l’home (…) va respondre-li: (…) A mi, m’havien explicat que, quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria d’Herodes, va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb l’objecte de distreure l’atenció dels seus malvats (…). Però una perdiu posada davall d’una de les mates (…), va cantar: ‘És aquí! És aquí!’. A la qual cosa, Jesús respongué: ‘Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!’.

I diuen que així va ser” (p. 44).

Hi ha explicacions en què, com ara, es refugien en desembre (així com la llavor colga en la terra, amb motiu de la sembra en eixe mes), els soldats d’Herodes passen de llarg i, en iniciar-se la primavera (o cap a l’estiu), la Mare de Déu, Sant Josep i Jesús se n’ixen i fan camí.

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes, i en la mateixa obra de Gerard Canals Puigvendrelló, és “La creu de ginebre”, sobretot, pel simbolisme relacionat amb les dones en la vila de Miravall, on hi ha el Mas de Miravall (de 1763), en la comarca de les Garrigues.

En aquest lloc, “hi ha un seguit de coves i d’esplugues que, de molt antic ençà, han estat aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que, precisament, la vila es va aixecar en aquest indret perquè, d’una de les grutes, surt aigua durant tot l’any i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una d’aquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt de la vila” (p. 47).

Per tant, apareixen detalls femenins: la cova, les esplugues, el forat, la color negre (foscor) i una foranca (una cova petita) i la dona com a forjadora de vida, com a mare.

Més avant, el narrador exposa que “una vegada, a mitjan desembre, van començar a sorgir del Forat Negre” (p. 48) unes figures negres que es fonien amb la matinada, sempre de nit, que s’oïen rituals com també el gori-gori (denominació col·loquial de les absoltes, dels cants fúnebres). Aquests trets enllacen amb l’estació més freda de l’any.

Finalment, “cal afegir que un pastor de la vila va dir que ell sentia una veu que li demanava, cada nit, el cap d’un bestiar del seu ramat i que (…), si no l’hi donava, les ovelles que estaven prenyades, paririen les cries mortes” (pp. 48-49). I els reeixí. Per consegüent, en aquest passatge, la dona és qui domina i es fa lo que ella vol. A banda, apareix el tema de la maternitat i que la dona té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre les viudes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les viudes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 25 d’octubre del 2025 i posteriorment plasmaren “No recordo res. En ser jove, no explicava gaire res d’això” (Àngels Sanas Corcoy), “Sempre vestides de negre, cuidant els fills i amb escasses possibilitats de retornar a una vida de parella. Convertides en mestresses de casa, per decret” (Maria Dolors Sala Torras), “Les meves àvies deien que es passaven tota la vida de dol. Des que moria un de la família (germà, pare o avi), ja es vestien de negre i costava de treure’s del damunt: es portava molts anys per cadascun dels difunts i moltes vegades ja n’hi havia d’altres traspassos i encara es portava dol del primer difunt.

També n’hi havia que es tornaven a casar, a vegades, viudes amb viudos, i se’ls feia una esquellotada que consistia a fer sorolls amb esquelles o bé amb olles i amb cassoles la nit del casament fins que sortia el nuvi i deia que pagaria una convidada als qui estaven allà fent soroll.

A casa, teníem l’avi, que eren onze germans: tres, de part de la viuda; tres, de part del viudo; i cinc, del nou matrimoni” (Joana Cabiscol Calvès), “La veritat, que no em comentaven res, ni la meva mare, que era de després de l’any 1920. A mi, quan jo era més gran, em donaven pena les velletes que no tenien massa diners: vivien pobres i sense res i tothom tractava d’ajudar-les, si més no, el govern” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Segons la meva àvia, que restà viuda, deia que cada una havia de fer el seu camí. I ella sempre continuà fent el mateix: ella, dia rere dia, parlà amb el seu marit, fins a morir, i deia que, si la viuda era dèbil, havia de tornar-se a casar” (Lydia Quera), “Mon pare conta que un oncle seu va restar viudo i que no havia tingut descendència, i es va casar amb una viuda amb fills. I, després no estava content de la segona dona perquè no l’atenia bé i perquè se n’anava molt a ajudar les filles d’ella, i va vindre a contar-ho a ma casa: ‘Què podia fer?’.

Mon pare li digué que era normal, que la primera el va cuidar molt bé i que esta era així, però que, com que era casat, ja no podia fer res.

Ma mare tenia una cosina que es casà i que va tindre fill i filla, però, com que l’home bevia, va agafar els xiquets i tornà al seu poble. L’home va faltar i ella restà viuda i es casà amb un viudo més vell que ella i que tenia diners. I les dones li deien ‘Mira la rica!, que s’ha casat amb un uelo‘. I ella els responia ‘Qui és la que es gita amb el uelo?'” (MCarmen Bañuls), “L’única cosa que comentava era que aquesta o l’altra, en tornar-se a casar, la nit de noces, li havien fet esquellots” (Àngel Blanch Picanyol), “Mai m’han explicat res sobre les viudes” (Angelina Santacana Casals), “Sobre el tema, no ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “Res de res, no em van dir… Com saps, estava interna a les monges” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Depenent dels matrimonis. Normalment, les planyien perquè restaven soles o perquè, fins i tot, havien de pujar els fills. I, d’altres, la iaia, sobretot, deia ‘Aquesta plora ara, però no tardarà a saltar i brincar. És una fresca'” (Montserrat Cortadella), “A algunes, les planyien” (Anna Babra).

Finalment, ma mare, el 25 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué que “La persona que tenia béns, tenia suport. Si eren pobres, s’ho passaven molt malament. I, si eren d’aquestes que tenien espenta, feien com eixa dona que deia ‘Tenia quatre filles que cabien baix d’una polleguera i, al sendemà de morir el meu home, ja m’havia espavilat’.

És real, com la mateixa vida”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Llegendes amb óssos, ferrers i coves

General, , , , , , ,

Finalment, el recopilador indica que “L’ós -o l’óssa, com se l’anomena als pobles del Cantó- és l’animal central del bestiari pirinenc. És també l’animal sobre el qual hi ha més llegendes. Tradicionalment, se’l considerava un avantpassat de l’home, un animal lligat als cicles de la natura” (p. 35) i relacionat amb l’hivern.

Una contarella interessant plasmada en l’esmentada obra de l’estudiós de Vic és “Els remeis del vell ferrer”, en què apareix el ferro, un metall que enllaça amb lo fosc (per la color) i amb la dona. Així, el narrador comença sobre el vell ferrer Martí, qui “era un home molt savi, tothom li tenia respecte, era ferrer d’ofici i ho sabia tot sobre les roques, sobre els animals i sobre les plantes… Sabia fer remeis de tota mena, per a les persones i per al bestiar, i coneixia tots els racons de les muntanyes, des de la mina més profunda fins al cimal més altívol…” (p. 38). Aquests mots ens evoquen les trementinaires i la figura de l’anciana en la transmissió de les tradicions, de lo que hi ha en l’indret i voltants,…

Ben avançat l’escrit, posa que, després que Martí entràs en hivern en una casa, “Al cap d’una estona, quan va arribar el pare, la mare va explicar-li el que havia fet el vell ferrer” (p. 40), pel caràcter de l’home i, llavors, el marit li diu que “era un bon home i no se sabia mai quan se l’hauria de menester per a ferrar o, fins i tot, per a sanar algun animal” (p. 40) i li agrega que el ferrer, per a aconseguir fang, “se n’anava a buscar a una cova molt allunyada del poble” (p. 40). O siga que, per una banda, la dona té la darrera paraula i fa el paper de mestressa; el marit li trau els punts forts del ferrer i, al capdavall, apareix el tema de la cova (el qual empiula amb lo feminal) fora de la vila (detall que es reflecteix en llegendes en què les dones, a vegades, bruixes, es reuneixen en un lloc en ple bosc o bé lluny del llogaret,…).

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló escriu sobre la tasca dels ferrers: “La relació mitològica de l’ofici de ferrer i la bruixeria és un tema clàssic de molts contes populars. En aquest cas, el ferrer apareix com un remeier o com un guaridor” (p. 41). A tot això, podríem adduir que la color del ferro és fosca, d’argent i que, per consegüent, connecta amb l’obscuritat i, igualment, amb lo femení. En eixe seny, el folklorista reporta sobre l’argila de què tracta part de la contarella: hi ha “molt poques coves a Catalunya d’on es pugui obtenir aquesta argila. (…) Al País Valencià, hi trobem així mateix dues coves més” (pp. 41-42), és a dir, indrets en nexe amb aquesta mare (la vulva que acull la llavor i que fa de niu).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos comentaven sobre l’aigua

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre l’aigua? Gràcies.

Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III” (capítol sobre l’Horta de València), posa que, en la tradició agrícola valenciana, l’aigua és inseparable de la terra.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 24 d’octubre del 2025 comentaren “A la meva àvia, l’aigua li feia molt de respecte. Sempre deia…’El foc té senyor; però l’aigua, no’ (el foc es pot aturar, però l’aigua no)” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia, Lluís!

Diem ‘L’aigua és vida’.

A Torelló, als anys quaranta, hi va haver una gran inundació del riu Ges (afluent de Ter): es va fer un enorme tap a prop de la  vila i ho va inundar tot.

La iaia Carme, que tenien una petita taverna a prop del riu (Carrer Sant Antoni), acabaren sense botiga, ni casa. Van fer cases barates a la zona sud, cap a Manlleu, i van obrir una petita botiga de queviures amb bótes de vi, també. Hi va haver molts morts. El meu pare (en Pepet), que era a casa seva amb el meu avi Quico, van poder escapar per les teulades fins a un lloc segur i explicava que, en saltar al carrer de la darrera teulada, es va ensorrar com totes les altres. 

També diuen ‘El foc té senyor; que l’aigua, no’.

Fa molt de respecte l’aigua” (Nuri Coromina Ferrer), “Normalment, que l’aigua és molt necessària per a la vida (del camp, del bestiar, per a les persones…)” (Rosó Garcia Clotet), “Oh! I tant! Sense l’aigua, sol, no existiria res” (Àngels Sanas Corcoy), “A cases de Barcelona que tenien dipòsit, deien ‘A veure si, tant dutxar-te, ens deixaràs sense aigua’. Ja veus, Lluís: a cada lloc, ‘lo seu’. O ‘Cada terra fa sa guerra'” (Anna Babra), “L’aigua espatlla els camins. ‘El foc té aturador; però l’aigua, no'” (Montserrat Junqué Plaja), “Per a la meva àvia, era important tenir aigua a casa. Per sort, ella en tenia, però no passava el mateix a totes les cases. Qui no en tenia, havia d’anar a cercar-la a la font” (M Pilar Fillat Bafalluy), “L’aigua era la riquesa de tots i havíem de valorar la quantitat que havíem de menester perquè, així, tot el món podria beneficiar” (Lydia Quera), “L’àvia ens deia que era un bé molt preuat que s’havia de conservar com si fos un tresor perquè no tothom tenia a l’abast l’aigua. Nosaltres, a casa, gràcies a Déu, teníem aigua i tot lo menester: afortunats en uns temps complicats en tot i en això. Davant de casa, hi havia una font a què l’àvia anava amb una ampolla: segons ella, venia de la muntanya. La Bisbal d’Empordà és construïda, quasi tota, sobre un llac” (Antonia Verdejo), “Quan escurava plats, em deien ‘Tanca l’aixeta: no la malgastis. Però, ¿què no veus com se’n va pel forat de l’aigüera? És una pena'” (Montserrat Cortadella).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 d’octubre del 2025 plasmaren “Sense l’aigua, s’acabarà la vida” (Ramona Ibarra).

Finalment, ma mare, el 24 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “La tia Salvoreta (una cosina de ma mare), que era una dona rica (tenia un negoci que guanyava diners) i molt ajudosa i noble, vivia en el Carrer Sagunt de València. Era la subministradora [de molts veïns]. Jo acompanyava ma mare a ca la tia Salvoreta. [ Després de la riuada de 1957, ] en el Convent de les Oblates [ d’Alaquàs], li netejaren el dot de la filla.

Jo també he conegut tindre l’aigua racionada unes hores, potser perquè no n’hi havia prou servici“. 

Sobre el refrany que havien escrit algunes persones i el seu significat, ma mare ens afegí “Jo també ho he dit”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalles amb dones fortes, que donen suport i obertes

General, , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló (1988).

Una altra obra en què copsem molts trets matriarcalistes és “Les rondalles del Peirot”, del català Gerard Canals Puigvendrelló (nascut en Vic en 1988) i publicada per Edicions Sidillà en el 2020.

En primer lloc, com indica l’autor, “recull un conjunt de llegendes i rondalles verídiques de les valls i muntanyes que envolten el port del Cantó i els seus entorns (…) els territoris de les conques del Segre i de la Noguera Pallaresa (entre les actuals comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà)” (p. 6) i les ha adaptades en forma de contalles breus.

En nexe amb els habitants de l’indret, comenta que “han mantingut fins avui una rica tradició de llegendes típicament pirinenques, en les quals intervenen personatges mitològics com les encantades, els menairons, els sarraïns, les bruixes, els revinguts, els dimonis, els óssos, els llops, els toros descobridors de marededéus o altres imatges sagrades i els serpents, entre molts altres éssers i elements propis del rondallari” (pp. 6-7). Alguns d’aquests personatges apareixen en narracions valencianes, com ara, les dones d’aigua, els bous que troben marededéus i les serps.

Una contarella en què capim lo matriarcal, de manera simbòlica, és “La roca de l’óssa”, la qual té punts en comú amb les dones en la tradició vernacla catalana. Així, el narrador parla de son avi Batilla, qui veié aquesta darrera óssa, i ho fa “mentre s’asseia en una roca prop del camí, al costat del rierol.

Ell (…), com cada vespre, va menar les egües a la pleta perquè hi passessin la nit” (p. 29). D’aquesta manera, el padrí 1) se sosté sobre un punt fort que empiula amb la dona i, de pas, amb lo tel·lúric, com en moltes llegendes, 2) pròxim a l’aigua (un altre detall femení), i 3) el passatge és ambientat en un moment més aïna de foscúria.

Més avant, el folklorista escriu que el company de l’avi “s’estava millor reposant damunt d’aquelles roques que no pas trescant per aquells corriols costeruts” (pp. 30-31), un passatge que ens evoca la dona robusta i amb espenta, com es reflecteix quan, més avall, ens conta que l’óssa “va córrer cap a aquest riuet de les Comes, sense pensar-ho, es va rebolcar en un toll i, en acabat, va acostar-se de nou cap a l’egua i el pollí” (p. 31).

En altres paraules, mentres que l’home roman quiet, la dona (ací, l’óssa) es mou i ho fa com qui té adobat el terreny, puix que es capgirella en un lloc de recollida (ací, aquàtic) i es dirigeix cap als animals de què s’alimenta.

Tornant al paper de la vigorositat, el padrí exposa que “uns quants pastors de la rodalia van fer cap a la roca de l’Óssa, un foradot de l’aubaga de Llagunes on es deia que l’animal tenia el cau” (p. 32) i, de pas, veiem lo feminal, l’obagor, la recepció de les llacunes i el niu maternal (associat a l’hivern).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.