Arxiu mensual: abril de 2025

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i realisme

General, , , , , ,

Una altra composició recollida en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina i l’Eduard” (p. 102). Per exemple, quan escriu a na Cristina i li afig

“I amb la veu molt dolça i fina,

gairebé angelical,

vas gaudint catalanisme

tot cantant en la coral”.

 

I, així, empelta el sentiment de pertinença a la terra, àdhuc, amb un tret prou comú en els Pobles matriarcalistes en què la influència agressiva ha estat molt baixa: la dolçor en la veu.

Altrament, en el poema “A la Cristina” (p. 105), per encàrrec d’un padrí de noces, la poetessa li trau

“A la fi, ja ets bona mestra

ensenyant tens un gran do.

(…) Amb l’IVAN feu bona parella

i una llar heu preparat”.

 

Per consegüent, copsem l’educació per a alumnes, el paper pedagògic en la vida (el qual li podrà ser útil en l’esdevenidor en la seua relació amb els fills) i la funció de la casa, en lloc de centrar el casament, com ara, en l’acte de prometença entre tots dos, sinó en una cosa més senzilla com també on es forjarà bona part del demà dels seus membres i dels lligams amb els acostats i amb més d’un veí: la llar. Aquest detall ens podria evocar el simbolisme del mas, sobretot, tenint present que, unes línies després, li agrega

“I enllaçant-te a un bon mosso

has trobat la solució”,

 

la qual, d’acord amb el text, ha partit d’ella.

Cal dir que, en la composició “A la Míriam i l’Oriol” (p. 106), captem un matriarcalisme que empiula la generació dels fills, però no amb la figura paterna:

“unireu goig i alegria

dues vides i un sol cor.

 

Venturós cap de setmana

pel cosí agermanat”.

 

 

I més encara, quan llegim

“Heu provat la convivència

i funciona de valent

per això no tinc cap dubte

que sereu bon complement”.

 

Sobre els primers dos versos, coordinen amb la tradició de fer les coses amb dos dits de coneixement i, si de cas, amb agilitat i realisme (fet que connecta amb lo matriarcal, ben representat en el tan popular “pensat i fet” valencià).

Així, no té res a veure amb frases com la que posava un diccionari de l’estudiant publicat per la màxima acadèmia de la llengua castellana (en el “Diccionario del estudiante”, editat per Santillana en el 2005), en què associava la forma castellana “Dicho y hecho” (literalment, que no culturalment, “Dit i fet”) amb un exemple en què unes persones decideixen anar a Londres i, immediatament, eixa mateixa vesprada, compren els bitllets… Ben a prop de lo artificial i, per tant, de lo celestial i de lo idíl·lic.

O aquell altre, d’un diccionari de dites i frases fetes en castellà i publicat per l’Editorial Espasa, en què dues persones determinen casar-se, l’endemà se’n van a la Casa de la Vila i, en una hora, ja eren casats…, com exposí en un estudi fet en el 2013 sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-/).

En canvi, aquesta forma vernacla en terres catalanoparlants està en nexe amb la cultura emprenedora, amb l’esperit universalista i, a més, amb la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, lloc d’acollida i rams de germanor matriarcal

General, , , , , , , ,

Un altre poema en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, en què copsem trets matriarcalistes significatius, és “A la Sheila i en Quico” (p. 99). Ja apareixen en les dues primeres estrofes:

“Gairebé vuit anys porteu

de festeig gratificant (…).

I la nit va il·luminar-vos”.

 

Així, com en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un detall femení (el moment més fosc del dia) és el que fa de guia i lo que salva les dues parts de la parella, en una relació que no és romàntica, ans que uneix, però no mitjançant cap intent d’uniformitzar (de fer que, per imposició, s’adopte només un parer). I, en lloc de ser (com diu una nadala), la llum de l’Altíssim, o siga, un element celestial, qui fa la funció alliberadora, és l’obagor (vinculat amb la dona i amb lo tel·lúric).

Cal dir que aquests detalls poètics estan presents en molts escriptors matriarcalistes i que connecten amb el Poble.

Igualment, el xicot fa uns petits dons que, en altres cultures (a diferència de les matriarcalistes), es considerarien femenins i propis de persones fluixes en fortalesa física o com a forjadores del seu destí:

“el noi et regala unes flors,

fent que creixi cada dia

l’entusiasme en els dos cors”

 

i, com a resultat, generarà

“un futur molt venturós”.

 

Una altra composició en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, en què apareix la sexualitat matriarcalista, és “A l’Imma i en Jordi” (p. 100). Ja entrat el text, capim versos que van units a l’esper de la literatura matriarcalista, com si fos el de la mare en els seus fills que, en l’esdevenidor, podrien donar bons fruits:

“Unireu les esperances

amb el goig d’aquesta unió,

relació ben començada:

un fruit de festa major”.

 

Aquests mots podrien evocar-nos la fe (però amb seny terrenal) que la collita no siga només puntual, sinó bona hui, demà i en el futur.

Ara bé: també captem una parella interessada per la Mare Terra (ací, personalitzada com la mare que aprova la decisió dels fills) i que ha triat un espai natural on residir:

“L’aire pur del Puigsacalm

gaudirà del vostre empeny,

convivint amb l’enyorança

de l’entorn del Marboleny”.

 

Per consegüent, no és un enyor associat a la tristor, ans derivat del que, per uns instants, ens acompanya, quan, com ara, lliurem les claus a la propietària de la casa on hem estat com a llogaters durant més de cinc anys (com em passà amb ma mare, en novembre del 2014), i passem a la casa nova que hem adquirit i a què ella també serà ben rebuda. No debades, les línies següents ho plasmen:

“I del poble de les Preses,

i l’hostal del Vertisol,

per anar a Joanetes

on heu fet el nou bressol”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau, sovint, el tema de la maternitat, no sols en poemes en nexe amb la cura dels fills petits: el simbolisme l’acompanya.

Al capdavall, eixa joia de viure és reflectida en posar que

“Aquest ram, és la senyera

sempre l’heu de recordar,

missatger de l’alegria,

de la sort i el benestar.

 

Te l’entrego amb galania

com a bon germà i cunyat,

desitjant-vos benaurança

I MOLTA FELICITAT”.

 

 

Sens dubte, una manera ben manifesta d’aplanar que, qui ha passat de la terra on nasqué a una altra (i que encara recorda la dels ancestres), se senta més acollit i entre persones de bon cor que li allisaran el camí de la vida.

Altrament, el tema del sentiment de pertinença a la terra també va en el cor i en la ment dels nous benvinguts i, en eixe seny, és u dels ponts que uneix cada membre de la parella, bé entre ells, bé amb l’entorn.

En uns altres versos en la mateixa obra de pètals de vila, l’autora exposa unes línies semblants, sota el títol “Per tu, Eva” (p. 101). Un germà crea una composició per a la seua germana, resident en Barcelona, i li diu

“Que aquest ram sigui l’albada

que il·lumini el nou camí,

cada flor ben perfumada

(…) Compartiu amb confiança

el sender que us heu traçat”.

 

Finalment, el germà li lletreja uns mots que ens porten a l’arquetip de la princesa, el qual connecta no amb el significat ancestral de filla del rei o de la dona que exerceix de cap d’Estat d’un principat, sinó de la bellesa i del valor de la persona:

“Ets PRINCESA d’aquest dia,

la meva germana gran,

i estimant-te amb simpatia

jo, seré ‘el teu bon jan’” .

 

Per consegüent, estem davant un cas més de matriarcalisme: la relació no és de pare a fill (o a filla), això és, de superior a súbdit, sinó de germà a germana, tret antropològic important en la nostra tradició rondallística i,  fins i tot, en el gai saber autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“‘Sa madona’, escultura a sa Colònia”, matriarcalisme, art femení i la deessa mare

General

Bon Dilluns de Pasqua,

Hui, de matí, gràcies a la generositat de l’amic i estudiós Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo” (Felanitx, 1952), hem accedit a aquest article de la pintora Antònia Fuster, titulat “Sa madona, escultura a sa Colònia”, publicat abril del 2025.

Entre d’altres coses, amb lleugers retocs, podem llegir “Conten alguns estudiosos que, en temps molt llunyans, dels que no tenim testimonis escrits, existien civilitzacions que no eren guerreres, no hi havia amos, ni esclaus, les ciutats no tenien murades que les protegissin dels invasors, perquè no feia falta. La pau, la creativitat, la participació, la solidaritat, eren normals en aquelles societats. Les dones eren venerades perquè tenien la capacitat de dur la vida i fer que la humanitat continués existint. El déu era femení, regnava una deessa benevolent i les estatuetes que es conserven de temps remots representen a dones amb tota la seva plenitud, amb les formes molt marcades. En aquesta escultura, l’autor posa la mirada en el que s’anomena ‘allò diví femení’ i, a través de l’art contemporani, ens recorda les representacions femenines prehistòriques que situaven la dona al centre de l’univers, amb connexió profunda amb la natura”. 

Bona Pasqua.

 

1488,2048,0,0.45,-1

Dones que trien i gloses eròtiques amb capellans i dones

General, ,

El 14 de febrer del 2021, en el meu mur, Maria Teresa Estarellas Roca, escrigué una cançó (treta del grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, publicada per Conxa Forteza  Bruno la vespra) que diu així:
“Quan te veig tan sandunguera ,
no me cans de mirar-te,
al·lota, jo tenc un ble
per sa teva llumenera ”.

El DCVB indica que “sandunga” és un castellanisme i que vol dir “Gràcia, agradosia de moviments, sobretot d’una dona”.

El 18 d’abril del 2021, en el meu mur, Ricard Jové Hortoneda, amb molta espenta, posà “Una cançoneta que cantaven els companys d’Ascó” i que diu així:
“A la vora del riu, mare,
he sentit cantar un moixó,
jo em pensava que era un lloro
i era el meu festejador”.

 

El 22 d’abril del 2021, en el meu mur, Francesc Castellano Vilamu escrivia les tres cançons eròtiques de la Catalunya Nord (com ell m’indicà) que plasmarem tot seguit:
“El rector de Codalet
espera que faci fred
per molsir la majordoma
i se’n fer sopes de llet”.

És a dir, per a “Fer-se’n sopes, de llet”.

“El rector de Vilafranca ,
assentat sus d’una branca,
s’espia el forat de l’anca
com se li obre i se li tanca”.

“El rector de Maurellàs
diuen que és un porquetàs;
el van ‘trapar, a la rectoria,
que palpava sant Tomàs”.

 

El 23 d’abril del 2021, en el meu mur, Paula Burguera Garí afegí dues cançons que diuen així:
“Es rector de s’Arracó
no pot dir missa primera
perquè té més barrinera
que un gall de possessió”.

“Es rector de Sant Marçal
va fer una fantasia:
se va aixecar sa camia [= camisa]
amb sa punta des pardal”.

 

En relació amb aquesta cançó en què intervé el rector de Sant Marçal, el 26 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Joan Maiol Bisbal, que l’havia escrita igual, em féu un comentari que diu així: “Sembla que aquest rector era en Joan Binimelis, famós erudit nascut el 1538, historiador, metge i capellà. Es diu que exercia de rector a Sant Marçal. Fou denunciat sense gaire fonament per unes monges que l’acusaren de tocaments en anar-se’n a curar (recordem que també era metge). I sembla que aquest fet desembocà en vàries gloses, una d’elles, aquesta”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Vos comentaven sobre les floritures i els refinaments

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les floritures i els refinaments? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 d’abril del 2025 i més avant escrigueren “Mai m’han parlat d’aquestes coses, Lluís” (Tonet Escrivà), “No. En tenien prou amb sobreviure” (Xec Riudavets Cavaller), “A mi no em comentaven res, però he vist que sempre han tingut molt bon gust” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa, érem gent senzilla. A mi, m’ensenyaven a ser correcta i respectuosa, cordial, generosa…, però res que no fos l’habitual del nostre entorn. Nets i endreçats i a complir amb les obligacions pròpies de cada edat, sense cridar l’atenció en cap sentit” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega). En nexe amb aquestes darreres paraules, ma mare, el 19 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “En la meua família, també passava”; “No gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Tant la mama com la iaia (potser, més, la mama) deien ‘No t’emperifollis gaire, que lo real sobresurt a lo superflu’. Sempre destacant lo natural.

Sobre els refinaments, ensenyaven les maneres i formes: saludar, seure, comportament, parlar… En definitiva, urbanisme, la matèria de l’escola que comença a casa. Per això, sempre treia un deu” (Montserrat Cortadella), “No era costum destacar. Ben vestits i nets. I el perifollo, el trobaven exagerat i no convenient” (Anna Babra), “La nostre educació era avançada a casa dels avis: tenien taverna i hostes. Per tant, érem educats de manera sàvia, valenta i amb maduresa. Res de floritures: tot, directament a tota qüestió. Per a això, caminar sempre amb pas ferm” (Lydia Quera), “Mai em van dir res d’això… Només a saber estar i a saber comportar-se” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí: ma mare, quan s’assabentava que eixia amb alguna xiqueta de la gent important del poble, sempre em deia el mateix: ‘Ves amb cura que eixa: és del puntet’; fent-te referència que era massa alta per al nostre nivell social” (Josep Fontestad Molina), “No es feien gaires comentaris sobre els refinaments i les floritures. Tan sols alguns comentaris referents a la seva antiga feina, donat que tenia unes mans meravelloses per a fer brodats, puntes de ganxet i costura per als ‘senyors’, com deia ella. Feia estovalles, llençols, sinagües, vestits brodats i amb puntes, roba fina” (Lui Sarrià).

En el meu mur, el 19 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No sé si et servirà, però m’has recordat la padrina, qui sempre em deia que havia d’anar arreglada, neta i viure amb educació” (Contxi Enjuanes Carrera), “Sí. I ens ensenyaven a ser educats” (Montserrat Carulla Paüls), “Més aviat, no: coses senzilles, però de bon gust…, arregladeta, mai cridar l’atenció!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Ei! La meva mare va néixer el 1916. Ella treballava a la fàbrica tèxtil de la vila ( la Bisbal del Penedès). Llavors, la iaia ens cuidava i sempre per anar a l’escola ben pentinades i polides, encara que els vestidets eren molt senzills” (Iaia Bisbal), “Em van ensenyar a ser educada. Dir ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’, ‘Gràcies’. Donar prioritat a la gent gran o amb dificultats. I encara sento a la meva iaia, dir-me ‘Tanca les cames, quan seguis'” (Natalia Farreras Costa).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 19 d’abril del 2025 afegiren “Saludar sempre: ‘bon dia’, ‘bona vesprada’, ‘bona nit’. I, com a refinament, l’àvia materna ens deia que era de mala educació posar els colzes damunt la taula mentres menjàvem (dinar, sopar…)” (Llum Grau Borrás). Enllaçant amb aquest comentari, ma mare (per telèfon, el 19 d’abril del 2025) deia “I, mentres llegies, també”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

 

 

 

Sexualitat matriarcal, bona harmonia i la figura del jardiner

General, , , , ,

Una altra composició recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per la Laia i l’Òscar” (p. 96). Així, trau el bastiment i la idea de complement:

“Amb setze anys damunt l’esquena

vam fer pinya a l’institut,

vam fer un grup inseparable

(…) Compartim bones vivències

(…) en la unió hi ha la força

de tretze anys de fonaments”.

 

Més avant, plasma trets que ho corroboren i que la dona “salva” l’home:

“Tots dos feu bona parella

perfilant el complement:

quan tu fas de patidora

ell està tranquil·lament”

 

i, per tant, continua el paper maternal. A banda, l’actitud del nuvi també ho afavoreix:

“Sempre junts i bons amics!

Felicitats pel casament.

Jo us desitjo la gran joia

d’estimar-vos constantment”

 

de la mateixa manera que el jardiner fa amb les plantes, amb els arbres…

Tornant a la figura del jardiner i enllaçant-la amb l’estil de l’escriptora de Monistrol de Calders, en el poema “A la Montse i en Toni” (p. 97), en el ramell i dedicat a una parella que feia trenta anys que eren casats, indica

“Us donàreu l’un a l’altre

per anar trescant camí,

cultivant amb entusiasme

el jardí cada matí”.

 

I, com que ha donat bons resultats,

“Cada flor ha fet albada

per poder-ne fer un pomell

i gaudir de la florada:

dues roses i un clavell”,

 

o siga, dues filles i un fill.

“Dues roses que us estimen,

un clavell que encara més,

l’amor farem que brolli

mantenint-lo en progrés”.

 

Aquesta relació, com en les rondalles, empiula amb una educació matriarcal en casa i amb una formació acompanyada de bona pasta entre pares i fills i entre l’home i la dona.

Això explicaria que, en els darrers versos, l’autora pose

“Cada dia l’harmonia

sigui un goig a celebrar,

amb coratge i alegria

i afrontant cada demà”.

 

En acabant, passem a uns versos titulats “A l’Elena i en Quico” (p. 98), en la mateixa obra de la poetessa i fets per a un padrí de noces. Aquest padrí, connectant amb la tradició matriarcal, exposa el model de lligam entre els nuvis:
“Gairebé dotze anys porteu

de festeig gratificant,

i aquest SÍ que us donareu

és un pas molt important!

 

Valuós per cada dia

és trobar-se amb l’estimat”

 

 

després de la jornada de cada u.

Adduirem que el padrí els comenta amb detalls que evoquen l’educació en els Pobles matriarcalistes:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

ajudeu-vos cada dia

en el nord que us heu traçat”.

 

 

De fet, l’adult els fa un present (ací, simbolitzat per un estel que fa de guia, com si fos el projecte en què creuen els dos nuvis):

“I aquest ram sigui l’estrella

que il·lumini el nou camí”

 

Per consegüent, els el dóna, però no els obliga, un altre tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Confiaven i creien en vosaltres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿confiaven i creien en vosaltres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d’abril del 2025 i posteriorment plasmaren “La meva mare (1919), sí” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Ma mare, sí. La padrina, no hi he tingut massa relació; i les àvies, no les he conegudes” (Octavi Font Te’n), “Jo crec que sí: jo l’ajudava bastant” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, no me’n record” (Xec Riudavets Cavaller), “No gaire: creien més en els fills homes” (Montserrat Carulla Paüls), “Sempre he estat convençuda que, tant la mare com les àvies, creien i confiaven en mi” (Rosó Garcia Clotet), “Pel que m’han explicat, no gaire. Més aviat, les feien fer el que volien elles. Eren de manar. Jo només les vaig conèixer de molt petita” (Nuri Coromina Ferrer), “Toots. Confiaven en mi, Lluís. Era molt entenimentada i sabien que servia per a guardar un secret i tot el que m’encomanessin. Un exemple: vaig pujar la meva germana petita amb catorze anys. Ningú mai va dubtar, que ho pogués fer malament. Li vaig fer de mare” (Montserrat Cortadella), “Totalment. De fet, l’àvia era el motor de tot. Molt avançada al temps, potser perquè els seus pares eren lluitadors amb la feina, amb les terres i amb el carbó. Totes les dones de la família, de ben joves, sabíem el que volíem i el que no volíem. I ningú, ningú, podia canviar-nos” (Lydia Quera), “Confiaven en nosaltres: més aviat, se’n refiaven de nosaltres. Ma germana i jo mai no havíem donat peu al contrari” (Lui Sarrià).

Afegirem que, el 18 d’abril del 2025, per telèfon, Tonet Escrivà ens digué “Jo pense que les mares es refien dels fills. La meva mare no m’ho ha dit (‘Em fie de tu’). No he viscut eixa confiança plena. La meva mare sí que sé que, d’alguna manera, al germà gran, li donava cert aire. Es refiava més de mi que de la meva germana. La meva mare va treure endavant els fills, la terra, les propietats. El meu pare era el batlle, anava al poble on era batlle. Qui  portava la casa, l’educació,..  era la mare. Lo que porta la  persona damunt, la manera de viure,… és lo que val”. Després, ens escrigué un missatge: “Les meves àvies van morir i tampoc no treballaven.

Nosaltres, tot ho devem a la meva mare. Ella tenia negocis i estava al front de tot.

Un home li portava les terres però tot el que som i el que tenim, li ho devem, a ella. Jo sempre he dit que m’hagués agradat més una abraçada de la meva mare i una fanecada de terra menys. Va ser una dona valenta i molt treballadora.

Potser, massa, si més no. Ja molt gran, els temps eren diferents i vaig conèixer una vessant d’ella més dolça”.

En el meu mur, el 18 d’abril del 2025 posaren “En el meu cas, la resposta és NO” (Angelina Santacana Casals”;  “Ses padrines, sí.

Ses mares, en concret, es meu cas, no” (Maria Galmes Mascaro), “Les iaies, sí” (Natalia Farreras Costa), “Sempre” (Rosa Adroher Bonet), “L’àvia, sí” (Anna Babra), “Les meves àvies, crec que hi creien, almenys, no em deien res. La meva mare i creia completament en mi, m’ho va demostrar sempre. Gràcies, mama, per creure en mi…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Doncs sí: tant la mare com la iaia materna. Una dona molt avançada per la seva època. L’altra àvia vivia lluny i no hi tractava gaire” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “Sempre varen confiar en mi, em van inculcar tots els seus valors… Encara els segueixo” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup “Records del nostre passat”, el 18 d’abril del 2025 plasmaren “No els feia por que féssim parlar la gent” (Dolors Tomas), “Oh, i tant!. Allò de ‘Aquest no té àvia’ funcionava. Això sí: no t’ho deien a la cara. Per als altres, era ‘El meu nét és fantàstic!’; però, a tu, et deien ‘Mare de Déu: que n’ets, de burro!'” (Xavier Cristòfol Mas), “En el meu cas, ma mare, sí. La meua iaia crec que no (ella no entenia que jo anara tota sola a estudiar i a viure a València amb amigues a un apartament)” (Carmen Mahiques Mahiques).

En el grup “Paraules,  refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 19 d’abril del 2025 afegiren “Sí. M’enviaven al forn, a comprar al mercat o a portar d’escola a les cosines més xicotetes” (Llum Grau Borrás).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.  

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, bona avinença i la figura del jardiner

General, , , , , ,

Continuant amb poemes del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcalista, hem triat també “Per la Gemma i en Josep Maria” (p. 82), en què el realisme, tocar els peus en terra i la fruïció dels petits detalls de la vida són presents. Així, l’escriptora posa la celebració del natalici i la de les noces d’argent:

“Avui fem una gran festa

d’alegria emocional,

enjoiada de floretes

(…) La Gemma n’ha fet cinquanta

assumint mig segle d’or,

de vivències i esperances

que bateguen dins el cor.

(…) viu la vida dolçament”.

 

A més, podem llegir que,

“Junt amb en Josep Maria

des de fa vint-i-cinc anys,

segelleu una aliança

compartint dos grans afanys”

 

I, al capdavall, Rosa Rovira Sancho afig uns versos en què copsem el matriarcalisme:

“continueu sempre endavant,

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”.

 

Per consegüent, el fet de viure junt amb un altre no és vist com una llosa, sinó, com en moltes cançons eròtiques tradicionals i vernacles en terres catalanoparlants, com una connexió amb la terra (jovenesa i realitat).

En una composició que figura més avant, “A la Dolors i en Joan” (p. 89), la poetessa trau verbs que empiulen amb la maternitat, amb la vellesa, amb el simbolisme del jardí i amb la gratitud amb actes relatius als cinquanta anys com a casats:

“Recordant aquell gran dia

celebrant la vostra unió,

vau dir un SÍ amb alegria

(…) Vàreu fer la prometença

d’estimar-vos constantment,

de cuidar-vos l’un a l’altre

(…) celebrant les noces d’or,

amb vivències i esperances”.

 

 

Com podem veure, hi ha passatges que evoquen lo maternal (cada u, en part, fa de mare de l’altre) i amb el passat (les vivències) i amb l’esdevenidor (els espers).

De fet, en l’estrofa següent, com si l’autora parlàs amb un jardiner, diu

“Heu cuidat bé la nissaga

heu cuidat vostre jardí,

heu cuidat d’amics i amigues

compartint junts el camí”.

 

 

Tot seguit, captem l’agraïment al matrimoni

“Jo, us vull donar les gràcies

per tenir un gran interès,

per fer-me sentir estimada

com una germana més”

 

i, finalment, l’escriptora de Monistrol de Calders addueix

“que l’amor de cada albada

us acaroni per molts anys”.

 

Un altre poema en què apareixen trets matriarcals, i en el mateix ramell, és “Doneu-vos la mà” (p. 91), escrit per a una parella que es casa:

“Doneu-vos la mà per fer la promesa

d’unir-vos per sempre en dolç casament,

uniu vostres veus, curulls de fermesa

i junts pregoneu un SÍ consistent”.

 

En acabant, accedim a una estança en què es pot llegir “unió”, “connectant cors” i “enllaçant vostres mans”. Així, l’empelt, més aïna, és en lligam amb lo matriarcal: el cor.

No debades, en l’estrofa vinent, comenta

“Doneu-vos la mà i no tingueu pressa

compartiu el camí, anant de costat,

i ompliu el sender d’allò que interessa

d’afecte, tendror i amor encisat”,

 

mots que tenen molt a veure amb la sexualitat en els Pobles matriarcals: per exemple, compartir (la via) i la tendror.

A més, això es consolida en agregar 

“gaudint cada dia, vivint el present,

enllumeneu fort el vostre conviure

com dos estrelles brillant constantment”

 

i en què cap de les dues tracta de fer ombra a l’altra, ni, com ara, de relegar-la, un fet de què ens han reportat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Sexualitat matriarcal, bona harmonia, el jardiner i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la sexualitat matriarcal en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en capim trets en el poema “A la M. Teresa i en Lluís”(p. 71), en què apareixen el bon cor i, com ara, la figura del jardiner:

“Avui, feu la recordança

de l’enllaç matrimonial,

va ser un dia formidable

amb un SÍ primaveral.

 

(…) de la mà heu anat sempre

sortejant els averanys.

 

M. Teresa, ets gota d’aigua

fina fresca, transparent,

amb virtut de polidesa

i de noble sentiment.

 

En Lluís té bona traça

(…) del jardí de cada dia

ell en fa el manteniment”.

 

 

En acabant, passa als bons resultats d’aquesta harmonia feta amb detalls com si fos els arbres, les plantes i les flors (la filla n’Ivet):
“Ja teniu una poncella

que ha crescut en el jardí”,

 

també plasmats al capdavall de la composició:

“Aquest ram ple de vivències

una flor per cada any,

cada rosa, una joia

cada pètal un afany”,

 

motiu pel qual, en u dels darrers versos, trau el mot “harmonia”.

En el poema que ve a continuació, “Per en Jordi i la Virgínia” (p. 73), reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en parlar de família (la qual podríem enllaçar amb el paper del mas i de la casa en la tradició cultural catalana juntament amb la terra) i de la mare:

“celebrem amb la família

un enllaç sentimental.

 

Heu triat un lloc d’història

del poble de Monistrol

(…) divisant tota la vall,

amb records de la nissaga

que teniu  a poble avall.

 

Heu triat per fer la festa

el dia de La Mercè,

recordant la teva mare

i el seu tracte tan serè”.

 

Cal dir que la jardineria, com en altres poetes amb un fort sentiment de pertinença a la terra, és ben present en els escrits de l’autora de Monistrol de Calders. Així, en una altra composició que té a veure amb la sexualitat matriarcalista, “Anna Mari i Josep” (p. 79), en el mateix ramell literari, comenta que

“Important és aquest dia

per la vostra relació,

(…) envoltats de la família

i amb amor sensacional.

 

D’un jardí de fines plantes

cada una el seu encant,

sobresurt una parella

molt bonica i molt galant.

 

Necessita ser cuidada

heu de ser bon jardiner,

de l’amor de cada albada

ha de ser sempre el primer”

 

i, així, associa la concòrdia entre tots dos a tractar-se com el jardiner fa amb les plantes i adduint que els romanga eixa amor entre ells que els fa respondre com ho faria un xiquet en la infantesa (la primera albada a què fa al·lusió).

Finalment, remata l’escrit amb uns versos en nexe amb la tradició matriarcal, ja que escriu “una llarga convivència” (tel·lúrica) i “benaurança” (realista): la primera, requereix bona avinença entre les dues bandes; la segona, té molt a veure amb la primera i, de fet, en deriva. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)