Arxiu mensual: febrer de 2025

S’oferien a alletar quan veien que plorava un nen

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿s’oferien a alletar quan veien que plorava un nen?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren “No. Hi havia dones que es dedicaven a això. Eren les dides” (Rosó Garcia Clotet), a qui, el mateix dia, li escriguérem “Les dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles”, “No ho sé pas si ens va alletar. Ja ho demanaré, però jo diria que no. Abans, hi havia moltes dides. Si no podia la mare, ho feien elles” (Àngels Sañas Coroy), “Mai no ho vaig sentir dir” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia, Lluís,

El meu germà i jo vam tenir dues dides. No sé si van ser una cadascú o que s’anaven alternant. Eren la mare d’un company i una companya, del poble.

Mira, ara ja tots són morts, també el meu germà” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo conec les dides. Però no és el mateix que dius” (Joan Prió Piñol), a qui afegírem “No és lo mateix. Dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles”; “La meva mare, segur que no, però potser hi havia que sí que ho feia” (Pilar Ortiz De Paz), “Que jo sàpiga, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí: hi havia les mares de llet. L’àvia, a part dels seus, havia alletat nens de mares que no podien (per falta de llet) o de nens que ploraven per gana. Bé fos familiar o d’alguna treballadora que no en tenia gaire, o bé més d’un petit, i no donava a l’abast. Sense diferències” (Antonia Verdejo), “Mai no ho he presenciat ni sentit a dir. Ara, la meva àvia va alletar el fill d’una germana seva, quan ella mateixa alletava el meu pare. La germana no tenia llet, diuen, doncs el meu pare i el seu cosí germà eren germans de llet i molt lligats” (Lucila Grau), “Jo no sé si això ho feien. El que sé és que la meva àvia va ser una dida (el nom que es donava a la zona del Berguedà a les dones que alletaven un nadó d’una altra mare, ja fos que la mare hagués traspassat, o bé que no tenia llet).

També sé que les senyores d’alta aristocràcia donaven els seus fills a alletar i que pagaven una dida, a qui portaven aliments mentre alletaven el seu fill. A la meva mare,  sempre li havia sentit dir que tenia una germana de llet; i, amb els anys, amb la seva filla, ens hem conegut i mantenim amistat” (Joana Cabiscol Calvès), “No, no ho havia viscut” (Daniel Gros), “No. Ni la meva àvia ni la mare van alletar a cap altre nen a part del seus fills. El que sí que havia sentit és que hi havia les dides, que tenien molta llet perquè tenien un nadó o bé l’havien tingut.

Així doncs, moltes dones allargaven el període d’alletament per treballar com a dida i rebre-hi una compensació a canvi, sia amb diners, sia amb productes.

Quan la dida alletava a dos nadons que no eren germans, als nens, se’ls deia ‘germans de llet'” (Lui Sarrià), “Crec que, en la manera d’alimentar, es dubtava. I el tracte, total educació” (Lydia Quera).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota:  Hui, 15 de febrer del 2025, fa cinc anys que fiu una entrevista extensa a ma mare, en relació amb els seus avis, amb els seus pares, etc., per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

Li agraesc la seua generositat i, sobretot, la seua disposició favorable a la recerca del primer moment ençà com també la de moltíssimes persones.

Finalment, unes paraules de Pere Riutort i de Manuel Sanchis Guarner: https://x.com/LluisBarbera50m/status/1890774441400901833?t=F1Pgu0UYkk2_Z8cSIJm3Pw&s=19.

El sentiment de pertinença a la terra, la cosmovisió i natura en la vall de Monistrol

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho (1952).

Una altra obra de literatura matriarcal, i en què copsem aquest sentiment, és “Poemes 2000/2011”, la qual ens donà l’autora i amiga Rosa Rovira Sancho. Com indica en la contraportada, “En les pàgines d’aquest llibre he fet un recull de poemes escrits en els anys: del 2000 al 2011 per mi, vaig néixer al 1952 a Vilanova de Sau a Can Marromeu, vaig viure al Baucells de Tavertet, a la Roca de Granera, a la Colonia i actualment a Cal Geroni de Monistrol de Calders.

Desitjo que us agradi”.

Afegirem que Vilanova de Sau és una població de la comarca d’Osona i que Monistrol de Calders és en la del Moianès.

Ja en una de les pàgines inicials, hi ha una dedicatòria a diferents persones acostades i, així, altra vegada, captem un detall de què, per exemple, escriu l’historiador català Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, en nexe amb lo que diem matriarcalisme català: la casa, el clan familiar, el mas.

En el primer poema, “La vall de Monistrol” (p. 3), l’escriptora exposa sobre la vall on viu:

“LA VALL DE MONISTROL

 

Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble,

és la vall de Monistrol”.

 

Com podem veure, en primer lloc, se centra en la part geogràfica i de la natura de la comarca, no en la humana, ni tan sols en la vila.

En acabant, passa a la psicologia dels seus habitants i els adjudica trets i part de l’estil de vida tradicionalment associats al món rural català:

“Unes cases molt valentes

de presència camperol,

les façanes fan rialles

al matí quan surt el sol.

 

Un poblet de gent molt sana,

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent”.

 

 

Després, en plasmar sobre els ocells, empiula amb la primavera (l’estació vinculada amb l’esperança i amb el ressorgiment de la vida) i, així, de pas, veiem que la vall no és morta:

“Passerells i caderneres

et desperten al matí,

refilant sa melodia

la primavera ja és aquí”.

 

 

Finalment, com que considera que la vall és formosa i que té molt a ensenyar als qui viuen i als forasters i és oberta, addueix detalls relatius al segle en què viu (com ara, les carreteres) junt amb part de la natura i convida a visitar-la. Per consegüent, no fa un rebuig de lo urbà, ni de lo modern, sinó que també els admet:

“Les muntanyes que l’envolten,

són de gran frondositat,

amb vistes formidables

al Pirineu o Montserrat.

 

Carreteres revoltades

i paratges humitejats,

fan del forà que la visita

en quedi embadocat”.

 

En la composició següent, “Les cabres encantades” (p. 4), trau unes línies que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra. Així, en escriure sobre les roques, diu que

“Totes amuntegades,

formant carrerons estranys,

hi ha una màgia entre vosaltres

que perdura al llarg dels anys.

 

Potser és un mite,

potser una llegenda,

o bé l’encanteri

d’una fada dolenta.

 

Vostra inèrcia és un misteri

que ningú sap dilucidar,

ni tan sols un príncep blau

us podrà fer despertar.

 

Embadalides i aturades,

formant un gran ramat,

perdurareu al lloc de sempre

immòbils per l’eternitat”.

 

El fet que un príncep blau (una figura que no té a veure amb les cultures matriarcalistes) no desperte les muntanyes (part de la terra i, ací, a més, de les roques, fortes com moltes dones en rondalles i en la poesia matriarcals), connecta amb la tradició catalana.

I també ho fan els versos de la darrera estrofa, la qual ens evoca la típica llegenda en què Nostra Senyora, malgrat els intents exteriors de traure-la de l’indret on ella vol, venç i romandrà en la terra que li ha donat acollida i, més encara, on ella restarà de gust amb els vilatans.

Cal dir que aquest poema enllaça amb la pedra, un símbol que té molt a veure amb lo femení i amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere  dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Feien de “mestres” de molta gent (no necessàriament escolars)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien de “mestres” de molta gent (no necessàriament escolars)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 14 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren “Sí. Els avis, si els demanàvem consell d’alguns temes i estava al seu abast, els responien: temes de casar entre parelles o què era millor per dur a terme gestions de lo que conreaven al camp on es reunien diverses persones” (Antonia Verdejo), “Sí, Lluís. Segur que ens transmetien coneixements que ells havien après dels seus avantpassats. Això ja es va anar perdent: els costums per a viure, sobreviure, i conèixer el temps (que el cel, de nit, en sabia conèixer ma àvia Ramona), i saber en quina hora del dia estaven passant.

Com que l’avi Ton ell era de Tavertet, l’àvia de Folgaroles, es van casar a Calldetenes, on es conegueren perque l’àvia quedà òrfena de mare als set anys, i el pare, molt espavilat, la va donar a la germana de sa mare.

Mai més, sols un dia, quan treballava a Can Semion, tenint catorze anys, la mestressa la va anar a buscar, li va dir a l’oïda… ‘Aquest senyor és el teu pare’. No li va dir res; ella tampoc; i, quan se’n va anar, no sabien com consolar-la, nomes deia… ‘Jo no tinc a ningú en aquest món’. No ho passava gaire bé amb la seva tia, les noticies corrien de poble en poble: de Folgaroles fins a Calldetenes, va arribar la notícia que el seu pare s’estava morint, ella va agafar els seus quatre o cinc fills i se’n va anar, caminant ,a veure’l. La senyora no li va permetre l’entrada: ‘Ja ho deu haver pagat’, pels seus dos fills, que es van quedar la casa.

Ma àvia va entrar al Monestir de Sant Tomás, i allí va plorar i va explicar tot el que havia passat des de petita, i que li havien impedit acomiadar-se del seu pare. Els van donar el dinar.

Crec que aquest coneixement li devien ensenyar les monges de Calldetenes. La tenien amb elles, li ensenyaren a llegir, a rentar-les els mocadors, els plats, i també, alguna d’elles, li devia explicar els senyals que es veien el cel.

L’avi Ton, en fer-se pastor de jove, coneixia el pas de les hores i en sabia amb exactitud en quin instant s’obririen els fanals de l’estació del tren darrer de Barcelona a Vic. El vèiem cada nit, assegut en un roc al costat de casa, que entrava dins l’entrada, i ell l’aplanava cada any. Aleshores, el Serrat (turó) de Calldetenes estava lliure de cases, i es podia veure perfectament” (Ramona Ibarra), “Sí. A Santanyí, hi havia una dona, de malnom li deien ‘caranya’, que feia escola, principalment, de matemàtiques. Va morir abans de l’any 1950. Quan jo era petit anys seixanta, hi havia una dona de nom Damiana, qui, de jove, havia intentat fer-se monja de clausura. La salut no li va permetre i, a ca seva, tenia al·lots a escola, sempre nins, perquè deia que, a les nines, a ca les monges, tenien lloc i els nins no.

Ja major, guardava nins de les 12h fins a les 13h i de les 17h fins a les 18h. Ens ensenyava oracions i ens contava rondalles (sempre, de tema religiós). Jo mateix hi vaig anar fins que vaig tenir nou anys.

Després, he sentit a dir que hi havia qualque home que també feia escola a la postguerra” (Miquel Vila Barceló), a qui escriguí “De xiquet (anys setanta del segle passat), pel barri, hi havia una dona que, en sa casa, feia sessions de religió (amb la vessant popular) a uns quants xiquets” i ma mare, el  14 de febrer del 2025, m’afegí “Seria com Encarnació ‘l’Angelota’. Hi anàveu tu i Manuel [, un amic del barri i de l’escola] i altres xiquets. Les ‘Angelotes’ eren dones sense picardia, ni malíccia de ninguna manera”; “No feien de mestres” (María Carmen Badia Prats), “Les meues àvies eren pràcticament analfabetes. Ensenyaven costums, tradicions, rondalles crec que sí. No t’ho podria assegurar” (Xec Riudavets Cavaller), “L’àvia materna ensenyava una veïneta a fer cosetes. Com cosir (vestidets per a les nines, ganxet, caligrafia, etc.), jugant, a estonetes, i, així, la distreia, no exactament com a mestra” (Rosó Garcia Clotet), “Crec que sí, per generositat. Volien compartir el que sabien d’experiència o de tradició” (Lucila Grau), “La mama ens ajudava en els deures. Havia anat a l’escola de les monges de Sitges i estava ben instruïda.

A l’escala, vivia una modista que deia ‘No sé de lletres’. La mama la va ajudar.

La iaia, una bona costurera i de mitja i de ganxet. Si li demanaven, ensenyava amb paciència.

El meu pare no va servir per a ensenyar: no en sabia, ni tenia paciència” (Montserrat Cortadella), “Sí. La meva padrina: era una persona a qui acudien altres dones en cerca de consell. Era una dona molt assenyada i amb un nivell més alt que les d’altres masies que vivien prop d’on vivia ella. Fins i tot, feia classe als seus fills petits perquè, pel seu emplaçament, vivien a moltes hores de camí de l’escola més acostada” (Rosa Bernat), “La meva bestia. Feia ‘costura’, o sigui, ensenyava a llegir, a escriure i a fer els comptes bàsics (sumar, restar, multiplicar i dividir). Vivien a una zona rural i jo encara vaig conèixer un home que m’ho va explicar. Ella es deia Francesca Mir. 

A la casa dels meus besavis, encara hi ha una construcció que se li diu ‘Sa costura'” (Margarita Frau Mir), “No. Ni la meva àvia ni la mare van fer de ‘mestres’. Lo més que havia fet ma mare és escriure cartes quan les minyones que no sabien escriure li demanaven” (Lui Sarrià).

En el meu mur, el 15 de febrer del 2025 posaren “Quines qüestions més estranyes! Les dones d’aquell temps es dedicaven a la casa i a la cuina” (Maria del Pilar Juan Ferrer).

Ma mare (1943), el 14 de febrer del 2025, ens adduí que, quan ella visqué en la ciutat de València (fins als dotze anys), “Hi havia una dona que no havia tingut família. Digué a ma mare ‘Si vinguera [la teua filla], jo li ensenyaria’. I hi aní una temporada”. A banda, també en aquest barri valentí, hi havia “Una mestra represaliada (Dª Anita) arran de la guerra. Feia classes en casa i ma mare ens enviava allí. Jo hi anava. I ja ens feia el ‘Cuaderno de rotación’ (anar contant lo que féiem cada dia). Era fadrina i vivia allí amb sa mare.

Ensenyava molt, per a la situació que tenia i per als xiquets. En estiu, quan tancaven les escoles, jo hi anava. Sabia massa i era massa bona persona, per a ser mestra. Hi havia confiança” entre la mare (1910), la mestra i ma mare (1943).

Com diguí a ma mare, algunes d’aquestes persones són “mestres” de la vida, d’ensenyar, sobretot, “per a la vida”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El fanalet, la cançó “El sereno i la serena” i dones que cacen i que pesquen

General, , , , , ,

Una altra cançó que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, l’hem titulada “El sereno i la serena” i és popular en el País Valencià.

L’autor, primerament, comenta que ell ajudava son pare en el camp i que li demanava sobre si l’home podria fer-li un “farolet”(un fanalet) per a les festes dels Sants de la Pedra (dos sants vinculats amb el matriarcalisme). Cal dir que el pare podia haver ensenyat al fill cançons d’altres cultures, però s’inclina per les que connecten amb lo vernacle i amb celebracions arrelades en la terra on viuen.

Quant a aquest fanalet, sovint, és el resultat de buidar un meló d’Alger, de fer-ne uns dibuixos en la crosta i, al capdavall, d’incloure-hi un ciri que fa llum i que, de fora estant, permet que es veja la part artística (la qual solen fer els parents):

“-Pare! ¿Me farà un farolet?

-Sí, fill: el pare te farà un farolet i te dibuixarà el sol, la lluna, l’escaleta de la Passió…. i aniràs en companyia dels amiguets cantant

‘Sereno: quatre cames té un borrego,

li cau la moquita dins del caldero.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a caçar

i caçaren una llebre

que la feren p’a sopar.

 

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut,

una agüela l’ha encontrat

amagat en un forat.

Sereno: quatre cames té, etc.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren un anguila

i la feren p’a sopar.

(Tornada)

 

El farol del pimentó,

ni pepita, ni meló,

cotxe, cotxero, campanillero,

li cau la moquita dins del caldero.

(Tornada).

 

 

(…) Calculeu vosaltres, lectors, amb tot aquest conjunt de preparatius i d’il·lusions preses entre xiquets i majors, després de tantes vigílies i treballs, en aplegar el dia de florejar i, concretament, el dia de la festivitat de Sant Abdó i Senent, sants patrons del nostre poble, en què s’ha de presentar el primer meló de la temporada” (pp. 403-404).

En relació amb la composició, afegirem que, en la vila on nasquí en 1971, en Aldaia (l’Horta de València), a uns 6km de la ciutat de València (a què és annexionada Massarrojos), el fanalet també es fa durant les festes patronals (en estiu) i, a més, amb una cançó que, en els versos en llengua catalana, diu així:

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila,

se la feren p’a sopar.

 

Sereno: con el tururú,

ha vingut un frare

i se l’ha endut”.

 

 

En qualsevol cas, podem copsar que el marit i la dona van junts i que se’n van de cacera, és a dir, que ella també participa en una activitat que, quasi sempre, trobem associada a l’home. Ara bé, no s’impliquen com si fos part de l’esbarjo, sinó per a una menjada.

Igualment, una anciana ha trobat el sereno i, així, no sols ella el salva i li fa de guia, sinó que, a banda, li permetrà que ell torne a casa

Tot seguit, el sereno i la serena, altra vegada se’n van plegats i, ara, ho fan, possiblement, a la mar (i, si no, a un riu): a pescar. Eixes línies i les de la cacera plasmen que, més d’una dona, en terres catalanoparlants, no restava només en casa, ans que, per exemple, se n’anava al camp.

Finalment, els darrers versos, juntament amb la tornada, reflecteixen un Poble que, àdhuc, en aplegar les festes majors, també addueix una part d’humor a la música.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La música que ací podeu escoltar és com la cantem en Aldaia (l’Horta de València). És la meua veu, del 13 de febrer del 2025.

assemblea-pagesa-6f (1)

“Cobles a Ontinyent”, el sentiment de pertinença a la terra i agraïment

General, , , , ,

En línia amb el sentiment de pertinença a la terra i amb música matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950 amb llicència eclesiàstica, l’autor, després de romandre un temps en Ontinyent (població valenciana de la comarca la Vall d’Albaida, en l’original, “Ontinient”), com a agraïment i, per si Salvador Giner (compositor valentí de la mateixa vila) es decidís a donar-hi música com ja havia fet en “Lo riu Túria” i en “La Festa del Poble”, li plasma uns versos (ací, adaptats).

Al llarg de la composició, exposa sobre aquesta ciutat, es reflecteix el sentiment esmentat i captem versos que tenen a veure amb les festes locals, amb obres socials, amb la gastronomia, amb els camps, amb viles de la mateixa comarca i, òbviament, la gratitud a Ontinyent.

De fet, com escriu en la introducció anterior al poema, “Totes i cada una d’aquestes pàgines [de l’obra sobre Massarrojos] foren concebudes i escrites en Ontinyent, (…) on les meues energies perdudes trobaren ambient propici on recuperar-se per a glòria de Déu i per a execució del somni dels meus dies: les ESTAMPES DE MASSARROJOS” (p. 445).

Diu així:

“Cobles a Ontinyent (Popular)

 

No n’hi ha terra com València,

ni poble com Ontinyent,

del Clariano amb sa ribera

entre Albaida i Bocairent.

 

En el poble d’Ontinyent,

n’hi ha una llum que mai s’apaga;

és l’angúnia del Cristo

en la lloma de Santa Anna.

 

Entre moros i cristians,

al Cristo, fins a l’Agost,

fan les festes tan brillants

com puguen ser en Alcoi.

 

Són festes de tro i soroll;

ací s’arma tal retumbo

que, el que no està sord del tot,

d’orelles, se’n va tarumbo.

 

Blanca com volva de neu

és la Verge Immaculada,

la que volten angelets

en riques andes de plata.

 

En blanques andes de plata,

en trono de pur argent,

descansa la Immaculada,

la patrona d’Ontinyent.

 

Del Pou Clar, amb aigua pura,

beu el poble d’Ontinyent;

i, de la Verge, l’albura,

del mal, apaga la set.

 

Tresor de vasta cultura

dels Franciscans al Col·lege,

l’esguarda la mirâ pura

de la Immaculada Verge.

 

De les xiques, el Col·lege,

que ens nomena la Puresa

té la flairor de les roses,

del gesmil i l’assussena.

 

Les monges de l’Hospital,

amb amples toques planxades,

són d’Ontinyent, caritat

que eixuga totes les llàgrimes.

 

En el per amunt del poble,

el Convent de Carmelites

és joier d’ànimes castes

per Jesucrist recollides.

 

Fronda de flors sempre vives,

lloc d’oració i penitències.

¡Convent de més Carmelites!

¡Verger deliciós de vérgens!

 

Són el Centre i la Niñez

i el Saló del Patronat,

obres cumbres d’Ontinyent,

dels nens i jóvens empar.

 

No hi ha terra com València,

ni poble com Ontinyent;

a la vora del Clariano,

se retracta en sa corrent.

 

Ontinyent, amb son contorn,

és terra de fantasia;

els millors melons del món

són els de la Baronia.

 

La Partida de Morera,

el poble de Fontanars,

els Alforins i l’Abella

són, d’Ontinyent, fills preclars.

 

Aires purs de serrania,

de pinar i de romer,

de timó i herba d’olives,

se respira en Ontinyent.

 

Manantial de la Salut

és l’aigua del Balneari;

els dolents, per sa virtut,

deixen de ser calendaris.

 

Com ramell de belles flors,

com les blanques palometes,

fruit del treballa i suors,

són d’Ontinyent les casetes.

 

En mobles, mantes, cadires,

veta i gèneros de punt,

mestres d’aixa i llepolies…,

a Ontinyent, no el pot ningú.

 

Per caçar, en Ontinyent,

n’hi ha centenars d’escopetes,

p’al turcàs i les perdius,

p’als tords, conills i les llebres.

 

Com final d’aquestes cobles,

¡VIXCA! vullc dir reverend.

A tot pulmó, fins exclame:

¡VIXCA EL POBLE D’ONTINYENT!” (p. 447).

 

“Albura”, en el llenguatge poètic, vol dir “blancor”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La tarara” i el dia de Pasqua en el Massarrojos de primeries del segle XX

General, , , , , , ,

Una altra cançó tradicional i amb humor eròtic és “La tarara”, la qual, per exemple, figura en el llibre “Estampas de Masarrojos”(pp. 387-388), del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, qui, primerament, parla sobre el dia de Pasqua. Diu així (ací traduït):

“La tarara

Transcorregudes les setmanes de Quaresma, temps en què l’Església predica oració i penitència i en què els fidels han viscut l’alé de la seua vida, en aplegar el toc festiu del Dissabte de Glòria, sembla que Litúrgia i primavera, els records de la festa de l’Anyell Pasqual i del triomf del Redemptor sobre la mort, conviden a gaudir la bellesa primaverenca del camp valencià, a la intempèrie de la llum, i cercar les fruïcions atractives i naturals de la mar, de la muntanya i de l’horta. ¿Quin era el lloc preferit en el nostre poble pels xiquetes i pel jovent en aquests dies?

En aquells temps, fa mig segle, els xiquets menjaven la mona i jugaven en l’’Aljub del Blau’. Els jóvens ocupaven tot allò que hui s’ha transformat en camps de tarongers, al peu de la Masia de la Creu i voltants. Ben proveïts de viandes, sense que haguessen de mancar els tortells, ni les clàssiques mones, amics i simpatitzants es distribuïen en rogles per aplegar-se i manifestar-hi la seua alegria encomanadissa.

Abans de menjar la clàssica mona, la llonganissa de Pasqua, ous durs i, de pas, afegirem que, si eren per als xicotets, se’ls donava un tint vermell, groc o verd; el jovent preparava la gana amb jocs rítmics, per devorar, en acabant, el berenar abundós; jugaven al rogle, a pilarets i a la tarara.

El ball de la tarara porta un cant popular; xics i xiques, agafats de la mà, fan rotllana; l’interpreten mentres peguen voltes en cercle complet. La lletra del cant deia així[1]:

 

La tarara, sí; la tarara, no;

la tarara, mare, li la balle jo.

Ella porta pirri (tres vegades),

també el porte jo.

La tarara…

(…) Ella porta pirri (íd.),

porta polissó.

La tarara…

 

Altres lletres del ball de la tarara

 

Totes pugen a l’Ermita

i s’agenollen amb Creu

i, ‘Per favor’, li demanen

nóvio[2] a la Mare de Déu.

La tarara, sí…

 

Estos tres dies de Pasqua

són tres dies de jugar,

p’a envolar el catxerulo

i, després, a berenar.

La tarara, sí…

 

Si tens el marit gelós,

prepara-li la corbella,

posa-li corda al cabàs

i envia’l a segar herba.

La tarara, sí…

 

¡Ai, txúngala, que és carabassa!

¡Ai, txúngala, que és polissó!

¡Ai, txúngala, les xiques guapes;

i les lletges, al racó” (pp. 387-388).

 

 

Com podem veure, l’escrit tracta sobre u dels actes tradicionals del dia de Pasqua en el País Valencià de primeries del segle XX (uns anys després que la vila de Massarrojos fos annexionada a la ciutat de València), puix que el llibre fou publicat en 1950.

Igualment, plasma detalls festius que encara es podien veure en els anys seixanta i, àdhuc, a mitjan dels anys huitanta de la mateixa centúria, com ara, fer rogle, la trobada de jóvens i de persones de totes les edats i, al capdavall, la música.

Quant a la cançó, direm que els primers versos són molt coneguts (a vegades, amb la lletra “que la bailo yo”, castellà, la qual hem traduït ací). I, tocant-ne els altres, adduirem que, en els del passeig a l’Ermita, es reflecteix que, amb motiu d’aquesta festivitat (i també de Dilluns de Pasqua i de Dimarts de Pasqua), era típic que els fadrins eixissen a cercar alguna fadrina amb qui, si tot anava bé, podria iniciar-se una amistat i, fins i tot, un festeig.

En nexe amb els versos sobre empinar el catxirulo, són molt coneguts i, a més, se’ls pot donar un seny eròtic, ja que l’estel simbolitza el penis.

Després, copsem que la dona té la darrera paraula i que ella marca l’esdevenidor del possible festejador.

Finalment, les darreres línies empiulen amb el senyal de festa que representa el dia de Pasqua, el qual té a veure amb el naixement de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs.

[2] La forma genuïna és “nuvi” i també es podria emprar el mot “fadrí”.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Els vells en els Pobles matriarcals i agraïments a ells en poemes

General, , , , ,

Un altre poema que plasma el capellà de Massarrojos i que, possiblement, ell l’escrigués, és “Jovens de setanta i pico de anys”, el qual figura en l’apartat “Homenaje a la vejez”, en què evoca un acte d’agraïment[1] que es féu als majors i que, “A banda d’altres intervencions meues, llisquí la següent composició, en dues parts, d’estil popular:

JÓVENS DE SETANTA I REMITJÓ D’ANYS

 

(1a Part. En broma)

 

La joventut escollida

d’este Poble laboriós,

ha fet una companyia

p’a treballs de gran esforç.

 

Aplanaran les Llometes,

portaran botges p’als forns,

plantaran carabassetes,

tomates i pimentons”.

 

 

Ens trobem en una època en què estan ben considerats els majors i en què, com ara, ells són els principals transmissors de la cultura tradicional i són apreciats per savis i, així, se’ls escolta.

En acabant, passa a fer esment de diferents ancians i dels seus punts forts:

“Mateu és lo President;

és un gran confitador

de taronges i llimetes,

carabasses i melons.

 

Modesto, amb ses dos cametes,

els farà de corredor.

Guerra és Síndic, caixer

de pedres i encenedors.

 

Basilio ratlla els projectes,

veu estalls i diu a tots

l’hora exacta del rellotge,

puix té vista de colom.

 

L’hora, dic, si toca,

puix, al del Poble, el gargoig

no el deixa tocar quarts i hores

com volen els llauradors.

 

Corca i Quiquet ‘el d’Eustaquio’,

com tenen tan rebé el llom,

de botges i romeros,

seran els transportadors.

 

Tomás anirà fent feixos

de raïls i socons;

i Felipet, que és més llesto,

anirà lligant garbons.

 

El Gigante és un portento

per a fer al·locucions;

per això, té lo seu puesto

amb dirigir-los sermons.

 

Manuel i Ramonet,

germans de sang i de cor,

Antipara i Senent

i Pepe ‘el del Corralot’,

Vicentet ‘el de Corell’

i Merexildo ‘el garbós’,

el Barraquero Vicent,

i Germán ‘de Morelló’,

Francisco, el tio Fuster,

Celidonio i altres pocs

com: de la Rutlla Vicent,

i Germán ‘el cabiscol’,

Bernat i el Barberillo.

i Formiga és… ¡¡l’últim tro!!…

d’esta traca lluminosa

carregâ de resplendors”.

 

Al capdavall de la composició, exposa que

“Estos són la gran reserva

d’un estel d’hòmens gloriós;

ancians que el poble festeja

en este homenatge honrós”.

 

En nexe amb els ancians, adduirem que, en el 2022, un psicòleg i capellà que hi havia en Alaquàs (l’Horta de València) escrigué un llibret, “Oda als majors”, i que, en u dels punts (ací traduït), posa que “El major valora molt ser escoltat, que es compte amb ell, ser apreciat. Com més integrat se’l té, major és la seua satisfacció i menor la pèrdua de factors cognitius, emocionals i mentals.

No hem d’amagar la nostra pròpia realitat i viure prescindint de qui som. Som una societat envellida i, per això, no podem construir polítiques d’actuació com si fóssem una societat jove. Si som realistes i volem ser veraços” (p. 22) i, a banda, que “La generació dels nostres majors, en la seua joventut, cuidaren dels seus pares i dels seus avis, criaren els fills” (p. 29), detall que, d’alguna manera, empiula amb el motiu del poema. En llegir les primeres línies que hem tret d’aquesta obra parroquial, per primera vegada, el 10 de febrer del 2023, evoquí ma mare, quan tu l’escoltes, malgrat que, a vegades, les seues converses siguen molt llargues.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací plasmem la primera part del poema (pp. 366-368).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El retorn a la mare, qui educa, ensenya, empara i salva l’home

General, , , ,

En la tercera part del poema “Triptic”, el qual figura en l’obra del capellà de Massarrojos, copsem

“3r. AL RETORN DE LA SERRA

De les penyes altes,

la flairosa mata

n’he collit, més altres,

del te de muntanya.

 

N’he fet un feixet

d’una penya a l’altra,

i, amb un cordellet

lligat,… cap a casa”.

 

 

Com podem veure, la terra (la serra, o siga, la dona) subministra per a les necessitats dels seus fills (ací, a través dels feixos de te) i ells regressen a casa, a on viuen les monges.
Per això, indica que,

“A l’Asilo torne,

que, als ancians, empara.

Qui sap si, pel temps,

demanaré entrada!..”.

 

L’autor, qui podria ser el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, aleshores, tindria un poc més de cinquanta-tres anys. A més, plasma un fet que, més d’una vegada, ens han comentat persones de la generació de ma mare (dels anys quaranta del segle XX) o, més encara, sobre gent que, per exemple, nasqué abans que hi hagués Seguretat Social en Espanya: reservar per als majors, perquè, els qui havien treballat, sovint, no cobraven pensió en restar retirats.

Llavors, el poeta, empiulant amb l’educació matriarcal que havia rebut de sa mare i que ell havia aprovat, exposa

“A la porta, toque;

obri una germana.

‘-Prenga, germaneta:

el te de muntanya.

 

Done’l als ancians,

que la Verge empara,

i viuran molts anys;

és cosa provada’.

 

‘-¿D’a on[1] és l’herbeta

que la vida allarga?’

-me diu la mongeta

que mana en la Casa.

 

‘-Quan ma mare em veia,

de malalt, la cara,

me feia tassetes

de te de muntanya.

 

Preneu-lo, oh, mare,

guardeu-lo en la cambra.

Pot ser que, algun dia,

a mi, em faça falta’”.

 

 

Altra vegada, l’escriptor diu a la monja lo que sa mare li transmetia, quan considerava que l’herba (te de muntanya) li seria profitosa. A més, la invita a alçar la collita, per a l’esdevenidor i passa a versificar sobre els faigs i sobre el paper que les germanes feien al poeta.

Igualment, captem que la monja li farà el paper que, anteriorment, exercia la mare i ell li afig com cal cuinar-ho:

“De la fageda dels pares,

la feroç dalla[2]  

ha segat el tronc

que la llar escalfava.

 

Ja no tinc germanes

que, a la mare santa,

suplint, em donaven

el te de muntanya…

 

¡Qui sap si vosté,

com la mare aimada

que ja està en lo cel,

del te de muntanya,

me farà tassetes

si faig mala cara,

per curar dolències,

el te de muntanya?…

 

Faça’l com la mare

que, al cel, coronada,

així feia sempre

el te de muntanya:

 

Per cada tasseta,

són tres pessiguets,

com ma mare el feia

en un perolet”.

 

 

Finalment, els versos connecten amb la religiositat matriarcalista i amb el paper de la dona que salva l’home i que enllaça amb els fills i, així, amb la terra, tot i el pas dels anys:

“Al temps que el posava,

es feia la Creu:

en el nom del Pare

i del Fill de Déu.

 

Faça-me’l aixina,

com la mare santa,

i em sentarà bé

el te de muntanya.

 

 

¡MARE, MARE BONA!

gojant en lo cel;

el te de muntanya,

al ventre, te veig.

 

            Bocairent, 27 octubre 1949”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Encara que la forma normativa és “¿D’on?”, hem considerat adient escriure “¿D’a on?”, per facilitar la rima.

[2] En l’original, “Del hallar dels pares, / la ferós guadaña”.

El sentiment de pertinença a la terra i dones que eduquen i que salven l’home

General, , , , , ,

En el segon passatge de la composició “Triptic”, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha un apartat que posa

“2n. EL TE DE MUNTANYA

 

En la serra alta,

que es diu Mariola,

creix a manollades

el te de muntanya.

 

Naixcut en les penyes,

n’he vist una mata.

‘-¡Si pogués collir-te,

te de la muntanya!…

 

¿Per què mons ulls ploren,

al veure afincada

la mata de te

en la serra alta?’”.

 

 

Com podem veure, el poeta enllaça la dona (ací, la Serra de Mariola) amb qui el salva i que ho fa mitjançant lo que li aporta la natura, la qual abunda (les manollades).

Igualment, evoca la mare i també ho plasma en els versos posteriors, quan diu

“Els records me brollen

dins lo cor, dins l’ànima,…

sempre que veig mates

de te de muntanya.

 

Recorde a ma mare,

tan bona, tan santa,…

que tot ho curava

amb te de muntanya”.

 

 

Per consegüent, la dona (ací, la mare, la Mare Terra, simbolitzada per l’esmentada serra) salva l’escriptor del poema.

Tot seguit, exposa quan la mareta li parla i és ella qui li descriu les propietats d’aquesta planta i els motius pels quals considera que cal prendre’n:

“II

 

‘-Fill: ¿què et passa hui,

que fas mala cara?

Pren una tasseta

de te de muntanya.

 

Veuràs, veuràs, fill,

que bo, quant t’agrada,

i deixes de fer

eixa cara llarga.

 

Ell fa digerir,

dels menjars, la grassa,

cura els panadís,

els còlics, l’àntrax.

 

La sang purifica;

retorna la gana

de l’inapetent

el te de muntanya’”.

 

 

Aquests versos estan en nexe, per exemple, amb les trementinaires, o siga, amb les remeieres, amb la cultura tradicional matriarcalista, en què s’aprofita lo que hi ha en la terra i, a més, en què hom ho agraeix. De rebot, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

Després, ell es dirigeix a sa mare i, al capdavall, seguirà els passos que ella li indica i, així, l’home ho passa:

“‘-Si això fóra aixina,

mare bona i santa,

¿creu vosté n’hi hauria

dolents en la terra?’.

 

‘-Eres un incrèdul!

Fill de la meua ànima,

¿com ha de curar-te

el te de muntanya?’.

 

‘-És veritat, mare,

la fe cura a Marta;

vinga la tasseta

del te de muntanya’”.

 

 

És a dir, el fill accepta la proposta de la mare i, de fet, en la darrera estrofa d’aquest apartat, l’escriptor addueix

“¡Oh, records del temps

d’una mare aimada…

que, al veure’m dolent,

lo te me donava!…”

 

i l’alliberava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Se n’anaven a la natura amb el desig de parir

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones que se n’anaven a la natura amb el desig de parir?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 8 de febrer del 2025 i posteriorment ens respongueren “No ho recordo…” (Daniel Gros), “No. Sempre parien al seu llit, a ca seua” (Xec Riudavets Cavaller), “La resposta a aquesta darrera qüestió no l’haig de pensar. És ‘Segur que no'” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Joan Prió Piñol), “No: A casa, va parir la meva mare amb la llevadora. El meu germà, onze anys més jove que jo, va néixer en un hospital a Campdevànol. La meva germana i jo, a casa” (Àngels Sañas Corcoy), “A mi, no em consta de ningú de la família” (Montserrat Cortadella), “No en tenc cap notícia, però sí que, les de poble que havien anat a viure a les ciutats, anaven a parir a les seves viles” (Bartomeu Mestre), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “No, mai em van comentar res” (Josepa Salvadó Pere), “No, cap cas; no he sentit mai a parlar de tal cosa” (Lucila Grau), “No, en això no. Ni la meva àvia, ni la mare” (Lui Sarrià).

Afegirem que el 9 de febrer del 2025 parlí amb ma mare, arran d’una visita a ma casa, i ens digué que, malgrat les diferents formes de preparar el naixement i de concebre l’embaràs en distintes cultures, podia haver-hi “punts de connexió” (sic), per exemple, els del comentari de Bartomeu Mestre, com ho descriu Rigoberta Menchú i les cultures de què parla Mariona Iribarren Nadal (p. 181); a banda que, en la vila, estava la mare de la dona, altres dones de la família i molts coneguts que la podien ajudar en les primeres setmanes després d’haver nascut el nadó.

A banda, agregava que, en la generació dels seus pares ien la dels seus avis, la dona solia mantenir uns quaranta dies una dieta prou limitada a brou i que, àdhuc, immediatament després del naixement del nen, els familiars era costum menjar-se una gallina i, en canvi, la mare consumia el brou que se’n feia.

En tercer lloc, ens comentava que ella, durant els embarassos i en acabant, cantava i parlava amb els fills.

Adduirem que, en nexe amb el tema de l’embaràs, sí que hem trobat l’article “La importància de connectar amb els nostres nadons durant l’embaràs” (https://www.criar.cat/embaras/la-importancia-de-connectar-amb-els-nostres-nadons-durant-lembaras_2041292_102.html), de la psicòloga Paola Roig i publicat en la web “Criar” com també l’escrit “Connexión con la naturaleza desde el embarazo al posparto” (https://porteonatural.com/conexion-con-la-naturaleza-desde-el-embarazo-al-posparto), de Gemma Guillamón i que figura en la web “Porteo Natural”. 

Finalment, Rigoberta Menchú, en l’entrevista que li féu Elisabeth Burgos i que apareix en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, comenta que la mare embarassada, als set mesos, es posa en contacte amb la natura i parla al futur fill.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.