Arxiu mensual: octubre de 2023

Rondalles amb passatges eròtics i amb dones que porten la iniciativa, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Blancaflor”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, hi ha uns passatges que empiulen amb lo que, inicialment (o, si més no, molts anys arrere), pogué ser una narració eròtica i, en aquest cas, semblant en altres relats a què hem accedit. La Blancaflor diu a en Joan que agafe un cavall entre dos, però ell tria el que no preferia la jove. Immediatament, el pare de la noia (Pere de la Màgica) ordena que la seguesca un criat. 

La xica, eixerida, comenta a en Joan: “Jo sé un punt més que el pare. Per més que faci, no ens haurà.

I va tirar un quadro a terra i es va quedar convertida en un altar i en Joan es va quedar convertit en un capellà, vestit a punt de dir missa.

Quan el criat va passar per allà, va preguntar al capellà: -Hauríeu vist passar per aquí un noi i una noia a cavall?

-Aviat començarà la missa -va respondre el capellà” (p. 146).

Com podem veure, la dona reflecteix la cultura matriarcalista: ella apareix en un altar. Afegirem que l’11 d’octubre del 2023 copsàrem la possibilitat que el quadro estigués relacionat amb l’art pagà o, com ara, amb divinitats anteriors al cristianisme i trobàrem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es vinculava l’entrada “quadro” amb “Quadre plàstic de caràcter eròtic” i amb aquesta referència: “no era el primer cop que una societat elegant pujava les escales del prostíbul infecte per veure allò que en deien ‘els quadros’”. És més: aquest quadro passa a ser un altar, terme en nexe amb la vulva.

A banda, 1) el capellà (potser, el capellanet, en el llenguatge eròtic i sexual) representa el penis i, 2) quant a l’entrada en el temple, amb intenció d’assistir a la missa, empiula amb una expressió plasmada en el mateix diccionari: “entrar a l’església abans de tocar matines”, és a dir, “Tenir relacions sexuals una parella de promesos”. I 3), per descomptat, la missa seria el punt de trobada entre els dos membres de la parella.

Posteriorment, la noia capta aquest criat i podem llegir “Quan la noia el va veure venir, va tirar una pinta a terra i ella va quedar convertida en horta; i en Joan, en hortolà” (p. 146). De nou, apareixen trets matriarcalistes i, igualment, de tipus sexual: l’horta (que enllaça amb la dona) és la vulva, mentres que l’hortolà és el penis. I, en ambdós passatges, la Blancaflor és qui porta la iniciativa, salva l’home i es fa lo que ella vol.

En línia amb els temes eròtics i sexuals, més avant, hi ha un passatge en què el pare de la Blancaflor, com que ella li posava parapeus per a agafar-los, diu a la xica: “Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu” (p. 147).

Ella demana al jove si no la deixarà mai i en Joan li respon que no, però, un poc després, abraçarà sa mare. Aleshores, la Blancaflor, una dona amb molta iniciativa (tret en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), “va apilar quatre pedres i li va quedar feta una casa i ella hi va viure tota sola. En veure-la tan formosa, en voleu de festejadors! Tots els minyons del poble s’hi volien casar, però ella sempre deia que no.

Veus aquí que un dia hi varen anar tres a festejar-la i li van demanar per a dormir amb ella, una nit cada un” (p. 147).

Adduirem que aquesta narració fou recopilada en 1902.

En aquest apartat del relat, la Blancaflor té la darrera paraula: els dos primers fan lo que ella prefereix. En el primer cas, acompanyat d’una frase del vocabulari eròtic i sexual com és “regar les flors”, la qual podem considerar molt pròxima a “regar el jardí”, això és, a tenir un home relacions sexuals amb una dona.

En canvi, a en Joan no li manarà que faça tasques, sinó que s’hi acostarà i, amb un bastó (en semblança amb balls en què s’usen), farà que desperte la terra, o siga, que el xicot recorde l’abraçada que havia pegat a sa mare.

Per això, finalment, el jove li comenta:

“-Si tu ets la meva dona! (…) I es va voler aixecar de seguida, dient (…) que es volia casar amb la Blancaflor. 

De seguida, es varen casar” (p. 148). 

Per consegüent, com en altres narracions (en aquest, des del primer moment), la dona salva l’home i és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que marquen una directriu, eixerides i molt obertes

General, , ,

Un altre apartat que figura en la rondalla “La Blancaflor”, en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i en què es capta el matriarcalisme, és quan en Pere de la Màgica, en relació amb una oliverada, diu al jove en Joan: “Vull que l’arrabassis” (p. 145), que li treballe tot l’any i que li faça un regal. Ara bé, “El noi se’n va anar corrents a cercar la Blancaflor.

-(…) Haig d’arrencar aquella oliverada, arreglar la terra, fer-hi blat i el blat ha de granar, l’he de segar, l’he de batre, l’he de moldre… i pastar la farina i fer-ne una coca i portar-la (…) al teu pare, demà al matí!” (p. 145). Cal dir que això implicaria, en primer lloc, que en Joan arrancàs les arrels, desarrelar-lo de la terra, del passat,  de les persones velles, de lo matriarcalista i de lo maternal.

Això explica que, tot seguit, la dona (ací, la Blancaflor) li diga “Agafa una destral, esmicola’m tant com puguis i fica els meus trossos dins d’aquesta ampolla. Vas, després, al cap d’amunt de l’oliverada, la deixes anar rostos avall” (p. 145) i li garanteix que l’endemà podrà donar la coca al pare.

Per consegüent, 1) el jove accepta les directrius de la dona, l’aprofita (en el bon sentit de la paraula), la deposita en una botella, o siga, en un objecte de recepció (tret que enllaça amb lo matriarcal), i 2), ja en l’oliverar, deixarà anar avall l’ampolla, però no les oliveres i, per tant, les respectarà.

Afegirem que és ben conegut que hi ha oliveres que han viscut (o que tenen) més de mil anys i, a més, com podem llegir en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, quan posa l’entrada “Oliva, olivera”, “De mil·lenàries, que n’hi ha, hom creu que no mor mai, sempre hi broten plançons; hi ha oliveres tan velles com el món”.

Malgrat que en Joan es negava a esmicolar la dona, finalment, la Blancaflor aconsegueix que li aculla bé la seua proposta: “Demà tornaré a estar viva com avui! Viva i sencera, mentre tinguis compte d’esmicolar-me ben bé.

(…) Tant i tant li va pregar la noia, (…) que, al cap i a la fi, el noi es va decidir (…), li va deixar el dit petit sense esmicolar, (…) el va tirar dins de l’ampolla i, l’ampolla, rostos avall pel mig de l’oliverada” (p. 145). Per consegüent, perviu l’oliverar.

Més avant, el xicot copsa com “L’endemà, de bon matí, ja se li va presentar la Blancaflor, bona i eixerida (…), amb la coca” (p. 145) i ell la porta al pare, a qui li diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Arrencador, no; comandant, sí, l’amo” (p. 145). Comandant,… al servici de la dona (qui té la darrera paraula i molt oberta).

A continuació, el pare comenta a en Joan que li permetrà casar-se amb una de les seues filles, però que el noi ho farà amb qui ell agafe la mà. I…, al capdavall, pren la de la Blancaflor (perquè reconeix el detall del dit petit) i només accepta lo que li diu el pare i que s’ajuste a unes directrius que li ha donat la Blancaflor: si el pare permet que el noi puga veure la cara de la filla. I, com que el pare cedeix a la Blancaflor, en Joan fa lo que li ha indicat la dona i ho assoleix.

Un poc després, copsem uns quants trets matriarcalistes: la noia comenta a en Joan que, com que de nit (moment del dia vinculat amb lo femení i amb lo matriarcalista), els cauria una biga, que fessen via tots dos. I així ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que afavoreixen el comunitarisme i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Blancaflor”, extensa i arreplegada per Sara Llorens, en Pere de la Màgica (pare de les tres noies) ordena a en Joan que li porte tota una barreja de grana (llavor vegetal) triada en tres pilons. I, com a signe de matriarcalisme (ben manifest en aquest relat sota el tret que la dona salva l’home), “En Joan va esperar que vingués la Blancaflor i, quan la va trobar sola, li va dir:

-Ai, pobre de mi, com ho faré?” (p. 144). Aleshores, la Blancaflor li diu detalls que podríem relacionar amb la sembra en desembre, època de l’any vinculada amb la nit i amb colgar les llavors: “Mira: aquesta nit, en comptes d’anar-te’n a dormir, et quedes darrera de la porta i, quan ja tothom serà al llit, sentiràs una veu que dirà: -Un gra per llavor! Un gra per llavor! Tu li vas responent: -Un gra, no; tots, sí! Un gra, no; tots, sí! I, quan la veu callarà, serà quan la grana serà ben destriada.

En Joan la va creure i l’endemà pogué presentar a en Pere de la Màgica el que li havia demanat” (p. 144).

És ben sabut que, com diu la cançó “Mambrú”, el llaurador “mira el cel, mira enllà, mira a terra” i, per això, no pot deixar-ho tot en només una sement (en desembre), si vol que, mesos després, haja quallat en la terra, hi haja crescut i, al capdavall, puga arreplegar el fruit d’haver tractat el terreny com una mare ho faria amb un nadó o amb una filla. Com a anècdota, la primera vegada que llisquí aquest apartat de la rondalla, el 4 d’octubre del 2020, els meus pares havien vingut a ma casa, i ma mare, quan els allarguí el telèfon mòbil (en què hi havia un missatge d’un amic meu), digué a mon pare “Llig-lo”. I això feu ell… i de bona gana. I ho plasmi en el llibre. En ambdós casos, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i com en les cultures matriarcalistes, es fa lo que vol la dona.

Igualment, el pagès tampoc no pot confiar-ho tot en només una persona (un gra), sinó que li convé estar obert a tots i, per consegüent, davant la possibilitat individualista i de qui es mira el melic (recordem que en Pere de la Màgica enllaça amb lo que podria ser el mal, el dimoni), resulta més adient inclinar-se pel comunitarisme.

Un poc després, el narrador diu unes paraules que el 10 d’octubre del 2023 consideràvem que reflectien el matriarcalisme i el paper de la dona en els Pobles matriarcals:

“En Pere de la Màgica va quedar tot parat i li va preguntar: -Que has estat garbellador?

-Garbellador, no; comandant, sí, l’amo -va fer en Joan” (p. 144). Per tant, el noi “no classeja” persones, sinó que hi està obert. Ara bé, amb semblança amb un exèrcit, ell no n’és el cap, sinó un càrrec molt alt però no el primer: en comanda persones, membres. I, com captem en la narració, la Blancaflor (la dona) fa un paper similar al d’una reina com a cap d’estat: és ella qui regna en la vida del jove, no ell en la de la dona i en la seua. Un detall matriarcalista.

Quan, per segona vegada, en Pere de la Màgica li dona una orde, el noi recorre a la minyona (ara, en un tema en què intervé la figura del cavall). Ella li comenta “Això rai! Puges dalt del cavall i el garroteges tant com puguis, no el planyis gens! Però tingues en compte de no tocar la sella, que seré jo. El cavall és el pare; i la brida, la mare.

El xicot la va creure” (p. 144). O siga que la sella (la cadira) és la Blancaflor (la jove) i, quant a les regnes (la brida), són la mare. Adduirem que el  10 d’octubre del 2023 cercàrem el mot “Sella” en el DCVB i trobàrem un refrany que empelta amb el que li passaria al xicot si no tractàs bé el seient (això és, la dona que li dona força): “A qui no vol la sella, Déu li dona bast”. Ara bé, aquest passatge ens porta a una qüestió: ¿seria molt més escaient, per al xicot, no seure’s en el punt del cavall on era el seient i sí en un altre, però mentres que ell el mena i, així, simbòlicament, respectar la dona, lo matriarcal? La resposta, sí. I, com que en Joan actua davant en Pere de la Màgica en pro de les recomanacions que li ha fet la noia, el jove n’ix victoriós i respon al casteller:

“-Cavaller, no; comandant, sí, l’amo” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones encertades, que orienten, que convencen i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, és “La Blancaflor”. En una casa molt pobra, hi havia un jove, en Joan, que pensava com podria tenir diners. Un dia se li presenta un senyor i li diu “-Si em promets una cosa, et donaré els diners que vulguis.

-Vejam, dieu-la!

-Que, quan facis vint anys, em vinguis a veure al meu castell.

El noi que fa: -Oh! I on és?

-És el castell iràs i no tornaràs. I jo sóc en Pere de la Màgica.

-Està dit. Jo compliré!

-Doncs, mira: sempre que vulguis diners, només has de fer que tocar amb el bastó aquell arbre i, de la soca, te’n rajaran tants com en vulguis” (p. 143).

Primerament, copsem que, com en altres narracions, l’home (el jove en Joan) s’inclina pels diners i accepta la proposta: fer-se ric i, als vint anys, passar a viure en un castell, el d’un èxit que el portaria a la mort, a un palau com a sinònim de cementeri. En canvi, la mare, com en eixos relats, adopta una actitud més encertada. A banda, fan tractes de manera oral (detall que empiula amb lo matriarcal) i intervé la soca (el vincle entre el futur de les branques, de les fulles i de les flors i les arrels amb lo matern) d’on ixen els cabdals:

“Quan se’ls acabaven, tornava a la soca i sempre en trobava!…

Prou la seva mare li deia: -D’on treus tant bé de Déu?

(…) Però li va arribar el dia que li tocava anar-se’n i, llavors, li va haver d’explicar. Ella, tota trista, diu: -Home! Més haguera valgut ésser pobres tota la vida i tenir-te al costat!

Però havia de marxar i se’n va anar” (p. 143). En altres paraules, en Joan ha acceptat fer camí cap a la fama i cap a la riquesa, cap a lo alt (recordem que els castells, les fortaleses, etc., sovint, estaven en punts estratègics i des d’on es podia divisar un panoràmica ampla). I fa el tracte en plena joventut, en un moment en què les persones, a vegades, canvien de parer com si fossen el vent.

Ara bé, en finir l’etapa de la jovenesa, s’acaba l’acord i, aleshores, captem la maternitat de la mare, el seu interés pels fills, de la mateixa manera que una mare (com poguérem sentir a algunes), lo que menys voldria, quan en té, és que ells es morissen abans que ella.

Nogensmenys, el minyó feia via cap al castell del rei dels ocells (els ocells, a diferència dels peixos i dels animals terrestres, enllacen amb el cel, amb l’aire, dos signes, ací, masculins). Però el rei no li ho sabia dir i li recomana la grua (un animal volador que enllaça amb la cigonya).

Quan en Joan veu la grua, li demana si sap on està la fortalesa i, com en moltes narracions, la dona domina més el camp que el personatge masculí anterior (ací, el rei):

“-Ja ho crec! Ara, tot justament, en vinc. Tira per aquest cantó, de dret, de dret, fins que hi arribis.

En Joan se’n va anar i caminant, caminant, va arribar al castell d’en Pere de la Màgica” (p. 143). Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

El 9 d’octubre del 2023, mentres escrivíem sobre aquesta rondalla, el nom Pere de la Màgica ens portava a vincular-lo amb una mena de Sant Pere, però com un personatge que fa creure per mitjà de la il·lusió, de miratges, de l’engany, de la raboseria i que, per tant, aniria associat a la mort.

Ja en contacte amb Pere de la Màgica, l’amo del castell diu al jove: “Ara ves-te’n cap a baix i, sortint del castell, trobaràs tres pilons de plomes blanques al costat d’un safareig, que hi neden tres colometes. Te n’emportes un” (p. 144). Ací, el xicot baixa cap a la terra, es trobaria amb  tres dones (cada colometa) i n’agafaria part de cada una. Però, a punt de fer-ho, “sent una colometa que li diu: -No el toquis!, que és el meu vestit.

Ell el deixa anar de seguida i la colometa diu: -Nosaltres tres som les filles d’en Pere de la Màgica (…). No ho facis pas! Mai facis res del que et digui, sense consultar-m’ho. Creu-me, que et vull bé! Jo sóc la més petita i em dic Blancaflor.

En Joan la va creure” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia del 9 d’Octubre (festivitat de Sant Dionís, patró dels enamorats, entre els valencians), dia del País Valencià, en què celebrem l’entrada del rei Jaume I en la ciutat de València en 1238 i la creació del Regne de València.

 

Dones de bon cor, belles, intel·ligents, recompensades i molt obertes

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “Les germanes envejoses”, en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, podem llegir que “Una de les seves germanes es va vestir de reina. Quan el rei va saltar del cotxe i va veure aquella noia tan lletja, va dir que l’havien enganyat amb trampes i va fer tancar el noi a la presó, que no veiés sol, ni ombra.

Per no desenganyar el poble, s’hi va haver de casar” (p. 129). Aquest paràgraf enllaça amb la tradició matriarcal de la fidelitat a la paraula i, més encara, de part de les autoritats (ací, polítiques) i, de pas, amb un refrany que apareix en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932): “Paraula de Rei no pot mentir”.

En el paràgraf següent, captem que “Una vegada, un terrassà que passava vora d’aquell pou, va sentir uns grans gemecs i va veure aquella noia. La va treure i se la va emportar a casa seva. Quan la va veure tan maca i sense ulls, li va fer una llàstima! Totes les roses que li queien de la boca, ell les collia i en va fer rams i se’ls va endur al poble” (p. 129). Cal dir que un terrassà, com explica el DCVB, vol dir “Que treballa el conreu de la terra”. Igualment, adduirem que, a banda que la terra està en nexe amb lo matriarcalista, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terreny representa la vulva i, quant a “conrear”, com a sinònim de “llaurar”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per això, escriu “qui les ama i en tot les conrea”.

El terrassà passa molt a prop d’on vivia la reina i, quan ella li demana quant en volia, de diners, ell, al capdavall, li respon “Un ull de donzella” (p. 129). La reina, que recorda que tenia els de la seua germana, li’n dona u. Llavors, l’home “va llençar totes les roses, ben llençades i se’n va anar a dur l’ull a la noia. I la noia se’l va posar” (p. 129). Per consegüent, no sols les roses serveixen al terrassà per a atraure la voluntat de la reina, sinó que, així (i després), ell es posa de part de la dona, li fa costat.

Afegirem que, a diferència de la primera part del relat, en què apareixia la veu, la boca, la jove i les dues gitanes que fan que la noia llance flors per la boca, en aquesta segona part, ho fa la vista (els dos ulls) i és un home qui va a la reina (això és, a una autoritat que, ací, empiula més amb una actitud patriarcal).

Més avant, el terrassà aconsegueix, amb el mateix sistema, el segon ull de la jove i “L’endemà, a cal rei, van fer una crida: que es feia un convit de pagesos i pageses. La noia se’n donava un xic de vergonya d’anar-hi, però el terrassà li va fer anar” (p. 129). Per tant, com en altres narracions, copsem un rei molt obert, àdhuc, als llauradors, a la gent del camp. Resulta curiós que, en aquest passatge i en el següent, l’home no vaja a la cort i sí que ho farà la xica. Tocant la manera d’actuar del terrassà en la part en què es parla de la reina, cal pensar que la seua actitud davant la jove no és de tractar de forçar-la a assistir-hi, sinó de proposar-li-ho.

“De seguida que la va veure, el rei va mirar el retrat i li semblava que era ben bé ella. La germana gran ja la va conèixer, ja!” (p. 129). I, com a senyal de triomf de lo femení i de lo matriarcalista reflectit en la xicona, ara, la reina, “En comptes de fer-se servir pels criats, ella els servia a ells…” (p.  129).

Un poc després, el monarca demana a la xica que parle, però ella no ho feia i, quan li diu les primeres paraules, “de seguida, aquella pluja de roses!

Quan el rei va veure caure-li roses de la boca, va dir: -Ah! Era aquesta, la que havia de ser reina!

Va fer treure la corona de l’altra i la hi va posar. I va fer treure el germà de la presó” (p. 129).

En aquestes línies,  copsem trets matriarcalistes: la pluja (associada amb l’aigua i que s’adreça cap a la terra), les roses (amb lo femení, amb la dona jove). A més, encara que el monarca mana i volia que ella li parlàs, la noia ho fa quan considera millor… i ell la recompensa: serà la reina, una regina amb bon cor, garrida, eixerida i intel·ligent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la batuta, bellesa i nuesa matriarcals en relats de primeries del segle XX

General

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i, a més, d’erotisme, és “Les germanes envejoses”, la qual figura en l’obra “Rondallari de Pineda”. Així, primerament, llegim que tres germanes molt envejoses entre elles “Tenien una alfàbrega al balcó i l’anaven a regar sempre” (p. 127). Cal recordar que l’alfàbega (o alfàbrega) representa la vulva i que “regar l’alfabeguera”, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona”. Tot seguit, la germana gran arruixava la planta, se li apareix el rei i ella, avergonyida, es posa a plorar. La mitjana diu a la major que ella hi anirà i que no plorarà. Però fa pala.

En canvi, “La petita la va veure i li va preguntar què tenia. Ella li va explicar. La petita diu: -Per això plores? Demà hi aniré jo.

L’endemà, ella va anar a regar l’alfàbrega. El rei li va sortir i li va dir si li sabria dir quantes pedres hi havia a la mar i quants grans de sorra a la terra. Ella li va dir que sí, si ell li sabia dir quantes estrelles hi havia al cel. Llavors, va ser el rei qui se’n va anar plorant. Ella, rient” (p. 127). Per tant, a banda que ella respon de manera eixerida i intel·ligent i amb detalls de signe matriarcalista (pedra, mar, sorra i terra), el rei, a diferència de com s’ha tractat de presentar en les escoles, en els instituts, etc. com també en molts mitjans de comunicació social i en Internet, plora… i la narradora (qui ho relatà en 1902), no fa menyspreu de l’home, malgrat que es tracte del monarca. Cal dir que els detalls matriarcals que hem esmentat, es plasmen molt en la poesia i en la música de catalanoparlants nascuts abans de 1950.

“L’endemà, ella brodava al balcó. Passen dues gitanes i, cop de dir, que tan maca que era, que només li mancava que li sortissin roses de la boca quan parlés. De seguida, li van sortir roses” (p. 127). Per consegüent, la dona està ben tractada i és premiada, ací, amb roses, flors associades amb la bellesa, amb la joventut i amb la feminitat.

En acabant, copsem que aquesta noia “Tenia un germà que era carter i també sabia pintar. Quan va haver d’anar a portar una carta al rei, en comptes de donar-li, el carter li va donar el retrat de la seva germana que havia fet. El rei la va trobar tan maca que va demanar qui era” (p. 127) i li respon que la seua germana. Per consegüent, el germà està al servici de la germana, l’estima i, igualment, fa de mitjancer. I, a través del retrat, el rei “la té enfront”, com si ella hagués accedit a la cort.

A més, és un rei molt obert i que valora positivament la bellesa i les dones: “L’endemà, ella brodava al balcó i li va caure un didal d’or que el seu germà li havia regalat. Com que el rei vivia al costat, ho va veure i el va collir” (p. 127). Si, abans, el germà fa de pont, ara ell fa un regal a la jove (la té ben considerada) i li recompensa la seua manera de ser.

El rei, que també és humil, “L’endemà es va vestir com un d’aquests que vénen didals, es va emmascarar i se’n va anar a vendre (…). El rei li fa, de resposta, que no té ella prou diners per comprar-lo.

Ella diu: -Què en sabeu? Digueu l’últim.

El rei diu: -Un petó i una abraçada.

Ella va dir: -Això sí que no! (I és clar!)” (p. 127). Com captem, és la dona qui té la darrera paraula, de la mateixa manera que, per exemple, en les Illes Balears, si dos hòmens feien un tracte i la dona de cada u l’aprovava, anava avant i tenia validesa. Això explica que “Les seves germanes li van dir que no fos tonta, que ho fes.

Ella li va fer. Es van demanar l’amor i ella va dir que sí” (p. 127).

En el paràgraf següent, llegim que el monarca “es tornà a vestir de rei i va fer una crida que, al cap de quinze dies, es casaria amb una noia tan i tan maca. Passats els quinze dies (…), varen pujar elles i les seves germanes a un cotxe i, a un altre, el rei i el seu germà. Ella anava vestida de reina” (p. 129). Que una dona vaja vestida de reina i que, a més, siga molt oberta i agradable en el tracte i en la manera de respondre als altres i a la vida, ho plasmen aquests detalls.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal és que, “Pel camí, el seu germà va treure el cap per la finestreta i li va dir que s’arraconés del sol, que el sol li trauria la formosor. Ella, com que el cotxe corria, no ho va sentir bé i va preguntar a les seves germanes què deia el seu germà” (p. 129). Així, es manifesta un lligam estret entre el germà i la germana (molt en línia amb la matrilinealitat), més que, com ara, entre el rei i lo que podria ser la figura del pare. És més: no es prioritza el sol, sinó lo que podríem empiular amb la lluna (un símbol matriarcalista).

De nou, apareix un altre signe en aquest relat de 1902 i sense censures, ni retocs, ni edulcorants: quan les dues germanes, que han oït que el germà parla a ella per segona vegada, “li van dir: -Que et treguis el vestit i ens el donis. Ella ho va fer. (…) Que et despullis i que ens ho donis tot. Ella ho va fer” (p. 129). Açò podríem considerar que té a veure amb l’erotisme, ben rebut per part de la narradora i en bona part de l’ambient que ella vivia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Sobre el tema de l’erotisme i de l’humor eròtic en les cançons populars en llengua catalana i, fins i tot, en refranys atrevits (i, en molts casos, anteriors a 1950), ¡¡¡ i que formen part de la nostra cultura matriarcalista!!!, ens hem trobat que bona part dels grups de Facebook que més han retallat la possibilitat de publicar-los (cançons i dites) estan vinculats amb noms de polítics que es presenten com que són molt oberts, o bé, per exemple, amb grups nacionalistes, d’esquerres, o de recopilació de frases o de cultura. Un cas: n’hi u que, en la seua presentació, exposa sobre un “valencianisme constructiu, d’esquerres, obert a la reflexió i enfocat a l’anàlisi de les nostres arrels, la nostra realitat i el nostre futur immediat. Però, sobretot, aspirem a fer convergir iniciatives, a elaborar propostes de transformació, a plantejar adreces, a suggerir lectures…

(…) És imprescindible que ens fem forts en la defensa i en la potenciació de la nostra unitat cultural, a partir de les seues arrels més profundes” (sic, 8 d’octubre del 2023) i moltes paraules més.

De cultura, sí: però, això sí, d’una cultura més restrictiva i puritana que la que es reflecteix en aquesta rondalla i en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Per contra, en els més centrats en la cultura popular, en l’ensenyament de la llengua i més formals en el camp de les relacions interpersonals (que no més rectes que una vara), es mostren més a favor. ¡Això també forma part de la nostra identitat, encara que determinats partits, periòdics, jornalistes o moviments socials ho consideren a retallar, a deformar o a eliminar…,  malgrat que no ho diguen, en nom de la seua manera de concebre la democràcia!

Afegirem que el matriarcalisme no té una visió de la sexualitat, ni de l’erotisme, ni de la bellesa, ni de la nuesa, etc. a toc de trompetes, de tambors, ni d’himnes patriòtics, ni de partits, ni de moviments sindicalistes, ni religiosos, com qui cerca l’adoctrinament o bé el proselitisme de la gent que no és del seu ram.

Cal dir que els polítics que escolten el poble i la gent que hi ha sota el seu regnat o legislatura, al meu coneixement, són com el rei de la rondalla: ixen al carrer i, com diria el papa Francesc, fan olor a ovella. A ovella negra, blanca, esgarriada, i de molts colors.

 

Dones que marquen el compàs, interessades per la maternitat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “La Mora”. Començarem dient que, com escriu unes pàgines abans l’antropòloga, “El nom de mora (…) denota un poble antic, anterior als pobladors europeus que desenvolupen l’agricultura, molt més antic que les invasions dels musulmans. (…) Aquest poble s’identifica amb l’inframón i, com a tal, és fosc, com és fosca la terra i el seu interior” (p. 117).

A més, Josefina Roma addueix que, “En molts casos de llegendes locals, trobem al·lusions a coves de mores i altres topònims, (…) equivalent a fades, janes, encantàries i altres denominacions semblants” (p. 118).

En el text de la rondalla, veiem que “hi havia un rei que tenia un tarongerar molt gran darrere el seu palau. Hi tenia un bon masover. Ell, cada dia, s’hi passejava perquè (…) hi tenia tres taronges molt enamorades, molt maques” (p. 119). Per tant, el monarca estava molt interessat per la fecunditat i, així, per lo femení i perquè la dona siga ben tractada. De fet, deia al masover que no les tocàs com tampoc el seu fill.

Però un dia el fill les agafa, “Se’n va anar cap al palau i dos amics ja l’esperaven amb un cavall per cada un.

Pugen a cavall i, quan són un tros per amunt, va voler obrir una taronja i li va sortir una senyora, més maca!” (p. 119). Ella i, en dos passatges molt semblants, les altres senyores, li demana si tenia un rentamans, una tovallola i un espill. “Ell li va dir que no i la taronja es clou i la senyora desapareix” (p. 119). O siga, que es fa lo que ella vol i, si no, ell no aconsegueix el seu objectiu.

En canvi, “Un tros més amunt, obre l’altra i li surt una senyora amb un nen, però tan i tan maca que també li va demanar per casar-se” (p. 119) i, així, copsem que la mare va acompanyada d’un fill, a diferència de les dues senyores anteriors. Igualment, la narradora addueix “Que si no, no. Ell li va dir que sí. La deixa sola, asseguda al peu d’un roure, amb la criatura a la falda i ell se’n va a casa seva a demanar un cotxe per portar-la” (p. 119). Aquest passatge, per exemple, enllaça amb l’arbre de la vida i, de fet, com posa l’entrada “Roure” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”.  Igualment, reflecteix que la dona està ben considerada I que se la respecta.

Continuant amb el relat, captem que “Allà, a la vora, hi havia un rec d’aigua que hi anaven a abeurar els bous. També hi anava la gent a cercar aigua” (p. 119), com ara, la Mora. Aquesta Mora, més avant, “se n’adona que, sota el roure, hi havia algú. Se n’hi va i veu aquella senyora, que s’estava pentinant” (p. 121). Llavors, la Mora li diu si vol que la pentine i, al moment, la mare resta convertida en un colom.

Posteriorment, de manera semblant a altres rondalles, la Mora passa al palau i, en canvi, la mare vola, s’acosta a la taula i pica en el plat del pare i en el del fill i s’embruta en el de la Mora.

La Mora, que la reconeix, no volia que el fill del rei agafàs el colom, però ell ho fa, “li estira l’agulla i, amb l’agulla fora, queda la senyora. El fill del rei diu: -Com ho hem de fer?

-Que no em coneixes? -diu ella.

Diu: -Però, què hem de fer? Colom, explica’t!

La senyora va explicar com s’havia tornat colom i què li havia passat. El fill del rei va treure fora la mora i es va quedar amb la senyora” (p. 121). Per consegüent, després de llevar-li l’agulla, és ella qui li diu què ha de fer o, en altres paraules, es fa lo que ella prefereix; i ell, bondadós, li fa costat i fa fora la que havia tractat d’enganyar-lo.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que el recompensen, agraïdes i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les noies encantades al pou (resum)”. Comença dient que “Anaven tres germans perduts i van veure una gran bugada de roba estesa i, a prop, un gran palau. Ells hi entren i una llum els acompanya a una taula ben guarnida i (…) els porta a la cambra” (p. 108). Aquesta rondalla té semblances amb l’anterior i, per exemple, una jove els fa de guia (ella porta la iniciativa), els aporta bon menjar i benestar (com una mare, als nadons) i, a més, pel context, veiem que ella els salva (ja que anaven perduts).

Tot seguit, podem llegir que “L’endemà, la llum els porta a un pou. Un hi baixa i li surt una noia i li diu que, si el gegant el troba, el matarà; però que, si agafa l’espasa rovellada i no la lluenta, ell matarà el gegant. Així ho va fer i li compareixen tres noies” (p. 108). Per tant, com en altres rondalles, el xicot tria la part fosca i experimentada (l’espasa rovellada, tret que empiula amb lo femení i amb lo matriarcalista) i actua d’acord a lo que ella li comenta. Igualment, li apareixen tres xiques, les quals (com també ho faria una velleta o una dona d’edat mitjana) enllacen amb les vivències, amb la destresa : “L’una, li dóna una pera d’or; l’altra, una poma, i, l’altra, un anell” (p. 108).

Afegirem que, en línia amb altres relats, ell fa possible que les tres germanes puguen eixir del pou i, en canvi, els dos germans que ell té el deixen caure. Ara bé, com que el noi tenia “l’orella del gegant, li venta mossegada i, de pic, es va trobar al seu poble i es va llogar en una argenteria” (p. 108). La dona, per mitjà de l’orella del gegant, salva l’home (en aquest cas, al de bon cor i generós).

A continuació, hi ha un passatge en què les noies apleguen al palau i son pare els pregunta què han fet amb les joies, elles li ho expliquen i “El rei en fa fer altres, d’iguals” (p. 108), a l’argenter, qui recorre al xic que tenia, i el jove “li va dir que ell les hi faria” (p. 108). L’amo (que és una persona bondadosa) “els va dir que les havia fet el seu aprenent” (p. 108). En altres paraules, el monarca, amb bona empatia, ha considerat encertada l’actitud de les seues filles i, per això, les recompensa.

Immediatament, el minyó, com que el rei li estava agraït, “és cridat a palau i munta el cavall més maco (…) i, quan es veu perdut, clava mossegada a l’orella del gegant i es troba, de seguida, (…) a ca l’amo” (p. 108). Per consegüent, captem que la primera jove amb qui el noi s’ha trobat en el pou li ha fet de pont i que això permet que ell es salve. I, així, un dia més, a través de l’esmentada orella.

Ara bé, “El tercer dia, ell es deixa agafar, les noies l’abracen dient que era ell qui les havia tret de l’encantament i, tot explicat” (p. 108), el rei fa costat al xicot “i el noi es casa amb la primera noia, que li havia dit què havia de fer per a matar el gegant” (p. 108). Amb aquestes paraules del final de la narració, copsem dues coses: 1) ell tria casar-se amb qui li ha salvat (a través de la recomanació) i, a banda, 2) el noi ha fet lo que la filla del rei li havia comentat, és a dir, lo que ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“On va la corda, va el poal”, dones que aplanen el camí, que menen i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla arreplegada per Sara Llorens, en què es reflecteixen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “Les noies encantades al pou”. Resulta significatiu l’inici, en què s’uneix una frase relacionada amb parlar de sexualitat o de lo eròtic davant de xiquets i el fet que uns minyons actuen amb atreviment: “Anaven tres germans i varen veure una gran bugada de roba estesa i, al mateix moment, veuen un gran palau. Ells, atrevits, s’hi afiquen i els hi acompanya una llum” (p. 105). Com que, en moltes rondalles, hi ha un personatge femení que l’havia estesa, ací podríem vincular-ho amb què la vestimenta fa com de prova de pas de la infantesa a la joventut, com una mena de porta (com de pont de l’esperança a l’atreviment, a la fase de “La joventut, tot ho venç”). A més, aquesta indumentària (la dona), no es fa més grossa, ni els barra l’accés, sinó que els el permet.

Igualment, ens podríem demanar si eixa llum que els guia (femenina) és una dona jove i nua, despullada. El narrador que el relatà en 1903 no ho indica, però, atenent a com apareix en altres narracions amb aquest tipus de passatge, podríem pensar que sí. Afegirem que, en llegir aquest relat, férem un dibuix en la mateixa plana i relacionàvem la roba esmentada amb la sexualitat i amb la dona; en canvi, empiulàvem el palau amb la protecció i amb la força. Recordem que, en moltes ciutats, fins a ben avançat el segle XIX, hi havia muralles, com ara, en la ciutat de València.

Adduirem que aquesta claror mena els nois “a una taula ben guarnida (…). Després, la llum els acompanya a una cambra amb llits parats” (p. 105). Per consegüent, no sols una dona és qui els fa de capità (“On va la corda, va el poal”), sinó que ells la segueixen i, més encara, ella respon com la mare que alleta el nadó: els facilita que estiguen ben nodrits i benestar (els llits).

Ara bé, l’endemà, de nou, la dona encapçala el grup: “Després, la llum se’n va i aixeca una llosa. Ells s’hi acosten i veuen que hi ha un pou” (p. 105). Ací copsem un tret matriarcal que fa el paper de porta (en aquest relat, una llosa) cap a la mare, cap a l’interior de la terra i cap a la saviesa de qui podria aconsellar millor. Cal dir que la llosa toca terra, i, per la seua naturalesa, podríem associar-la amb la força (“Més fort que una roca”).

Tot seguit, passem al tema de la presa de decisions (ací, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en línia amb el matriarcalisme i amb el comunitarisme): “Un diu: -Voleu que jo hi baixi? Miraré què hi ha.

Van lligar les faixes i el van enviar. Quan va ser a baix, se li va aparèixer una noia” (p. 105). Per tant, captem que, primerament, una dona els ha guiats i, al capdavall, se n’han trobat amb una segona (qui podem pensar que n’és una amb més vivències i més experimentada que la primera). I, entremig, el lligam que els uneix (com si fos el de les relacions interpersonals o bé entre la persona i la terra amb què viu en connexió), es realitza… mitjançant un símbol femení (la faixa), encara que, en l’entrada “Faixa” que figura en el DCVB, està unit amb generals, amb religiosos… i, per exemple, amb infants.

¿Representen aquestes faixes l’acte d’enllaçar amb el bon govern? Al meu coneixement, sí. Recordem que, el mateix diccionari plasma el refrany “Una faixa, a l’hivern, és de bon govern”… , que l’hivern és una estació “femenina” i que, àdhuc, molts hòmens nascuts abans de 1920 (o comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes en eixa època de la història) deien que les dones prenien millors decisions i que preferien que elles governassen i que fessen de cap de colla (fet que tindria a veure amb lo que esdevindria posteriorment, dins de casa, en el barri, etc.)…: un tret en línia amb una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Dona de paraula”, dones que respecten els pactes, que es casen amb qui prefeixen i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Gegant”, recopilada per Sara Llorens i plasmada en l’obra “Rondallari de Pineda”, com que l’argenter veu que de cap manera podia fer l’anell que demanava la filla del rei, va dir a l’aprenent (això és, al gegant):
“-Doncs, té, fes-lo! Demana tot el que vulguis, mentre el facis” (p. 103). I així ho farà. A més, al capdavall, l’aprenent “agafa l’anell que li havia donat l’argenter i el que li havia donat aquella noia dins del pou” (p. 184) i els lliura a l’amo, qui, posteriorment, ho fa al monarca:

“El rei entrega l’anell a aquell príncep que volia fer casar amb la seva filla.

En presentar-li el príncep aquell anell, la noia va dir (…) que [el que volia] era l’anell que havia regalat ella a aquell home que l’havia treta del pou.

(…) El rei va dir a la seva filla que, amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia paraula donada” (p. 103). Per tant, la jove posa la promesa per davant. En relació amb açò, comentarem que l’expressió “Paraula de dona” (a banda de l’ús modern que rep, per exemple, en el primer quart del segle XXI, per part de grups feministes i d’ajuntaments), com m’explicà Rosa Rovira el 3 d’octubre del 2023 en un missatge, podem considerar que ja s’empraria a primeries del segle XX, quan es recopilà aquesta rondalla, i abans de 1920: “Els homes, sobretot, en els mercats, tancaven els tractes amb una encaixada de mans; i les dones, amb l’expressió ‘Paraula de dona’ o també ‘Et dono la meva paraula’”.

Tot seguit, entrem en una part del relat semblant a la de narracions en què una jove balla amb el rei (o amb el fill del rei) i, més avant, perd una sabata i, des de la cort, troben amb qui encaixa. Però, ací, amb el rei, l’argenter i l’aprenent de l’argenteria (el gegant).

Cal dir que la importància de complir amb la paraula la captem en aquest comentari de l’amo al xicot: “El rei no s’ha donat per satisfet, encara que diumenge sí que serà el darrer dia de prometre’s amb la filla del rei” (p. 103). Per consegüent, la paraula de la jove és la definitiva i es fa lo que vol la dona.

Aquest xicot (el gegant), que era el que havia eixit del pou i n’havia tret les tres filles del rei que les havia encantades, agafa l’orella d’aquest monarca i li demana que el porte a la cort i com. Ja en el ball (i amb la xica), ella torna a traure el tema de la fidelitat a la paraula: “El pare diu que et pregunti d’on ets i que vinguis a casa, que em vol fer casar; però jo vaig prometre paraula.

Ell li va dir: -Jo sóc aquell que ha fet l’anell.

I s’acomiada i se’n torna a casa seva. Quan el rei va sentir això, pregunta a l’argenter qui era el fadrí que tenia” (p. 104) i l’argenter li respon que era u que li deien el tinyós.

Quant a aquest jove, en un passatge posterior, “El rei, amb tots els principals i la seva filla, l’esperaven.

(…) L’endemà tornen a esperar-lo, ell s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

(…) Al cap d’avall del tercer dia, s’hi va aturar i la filla del rei el va abraçar. I es van casar” (p. 104). És a dir, l’argenter fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, finalment, la filla del monarca accepta el gegant (qui havia fet d’aprenent en l’argenteria i era tinyós) com a marit seu: no sols perquè el gegant l’havia treta del pou (seguint les indicacions de la noia), sinó perquè la jove considerava que ella havia de complir amb la paraula i no amb els capricis d’altres persones que apareixen en el relat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.