Arxiu mensual: octubre de 2023

Dones que trauen del pou germans i pobles mitjançant l’educació matriarcal i l’obertura

General, , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, i en què copsem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla”, recopilat en 1902, el qual hem pogut trobar en moltes fonts (però amb versions diferents, de distintes èpoques i en poblacions catalanoparlants). En una casa, hi havia tres germanes ja grandetes. Un dia es posen a parlar sobre amb qui es casarien: la primera que ho diu, amb un carnisser; la segona, amb un flequer i, quant a la tercera, “amb el fill del rei” (p. 307). “Mentre deia això, va passar un criat, ho va sentir i va anar a dir al rei que hi havia una noia tan i tan maca que el volia.

El rei la va fer demanar” (p. 307) i “li van fer casar. Quan es van haver casat, ell, un dia se‘n va haver d’anar al servei” (p. 307) i, per tant, ella (la jove) és qui regenta la monarquia, qui l’encapçala, com en rondalles semblants.

Llavors, la noia té un nen i les germanes de la reina el llancen a un riu i envien a dir al rei que havia tingut un gos. Amb el segon, que és una nena, faran creure-li que és un gat. I, quant al tercer, que és fusta. O siga, la fidelitat del primer (vinculat amb lo masculí), la feminitat del segon (relacionat amb la lluna, amb la nit) i la fusta (igualment femenina i en nexe amb la mare, amb la matèria i amb la terra).

Com en altres narracions, el rei, “en anar-se’n, havia encarregat a les altres germanes que la cuidessin bé, que ja se’ls pagaria quan tornaria” (p. 307), tret que empiula amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada i, ací, a més, els fills que ha tingut.

“Veus ací que, un pescador que ja havia trobat el primer nen, va trobar també la nena i els va tenir tots dos. I, com que no en tenia cap, els va fer criar i els va fer estimar com germanets.

El pescador deia: -Semblen germans! Els va criar perquè aquella gent no tenia família” (p. 307). En aquestes paraules, es reflecteix l’educació matriarcal, el fet que l’home farà de baula per a que no es perda la cultura (ací, simbolitzada pel seu pas, de generació en generació, eixe “els va fer estimar com a germanets”, en què la dona els faria de mare adoptiva). De fet, en trobar el tercer nen, el pescador diu: “-Serà com germà amb els altres: els faré estimar” (p. 308).

Ara bé: en aquesta rondalla, no apareix el germà que diu als altres germanets (o a l’adoptat) que aquells són bords, sinó que el pescador “els va fer estar molt bé, els va posar un jardí molt bonic i els va dir que només hi faltava l’ocell que parla, l’arbre que canta i l’aigua marina” (p. 308). O siga, que el pare adoptiu promou el comunitarisme i, a banda, considera que ells han de passar de la infantesa a la joventut: acollir el vol (l’ocell), lo vinculat amb la terra (l’arbre) i que s’endinsa en les arrels i s’enfila amunt (dos trets que enllacen amb el matriarcalisme) i fluir (l’aigua marina, la qual té a veure amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcalista).

Pel camí, els dos germans, a diferència de la germana, troben un vell, qui els marca unes directrius, però, com que ells giren la mirada cap al passat, es tornen estàtues. Nogensmenys, la xiqueta, en veure que no tornava el segon dels germans, “de tota manera, hi va voler anar” (p. 308), copsa el vellet, li talla les ungles grosses que tenia (en nexe amb la mort). Quan l’ancià li demana on va i ella li respon, el vell li afig que vaja a cercar l’ocell, l’arbre i l’ampolleta d’aigua i li addueix que, “a cada pedra que trobés, n’hi tirés una gota. Així ho va fer i li van sortir els seus germans i molta altra gent” (p. 308). Per consegüent, la dona (ací, una jove) fa el paper d’heroïna, de persona que, no sols ha salvat els seus germans i ara ja no han restat de pedra, sinó molta gent.

En acabant, els tres germans se’n van a sa casa, posen cada cosa en el jardí (l’au, l’arbre i l’aigua marina). A més, fan una crida: que hi hauria un convit de reis i reines. I, quan ja hi són, el pardal i l’arbre, testimonis de lo que havia esdevingut en llocs llunyans (l’ocell) i del temps (l’arbre), narren tot.

Finalment, “els nens es van trobar amb els pares que eren convidats” (p. 308).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “Els dons”, en què, un fill que balafiava, veu com “la seva mare li diu: -Noi, (…) vés a fer un feix de llenya, ven-te’l i mantén-te’n.

Ell agafa una corda i amunt, a cercar llenya!…” (p. 293). Com podem veure, la mare, com que no tenia res a donar-li, li fa uns suggeriments, entre altres coses, per a que ell puga valer-se i, en l’esdevenidor, àdhuc, portar la casa. I el xicot segueix la pauta que li ha marcat la mare.

Tot seguit, “En arribar a una font, es treu una mica de pa (…). Amb això, li compareix una serp i (…), de seguida, se li converteix en una àvia que li fa això: -On vas?

-A fer un feix de llenya -li diu ell” (p. 293).

En aquesta segona part, apareix la figura femenina, matriarcal i terrenal de la serp (animal en contacte amb la terra o bé, com ara, amb arbres que hi enfonsen les seues arrels) i, de pas, amb la dona. Per això, la serpent es transfigura en una anciana.

“La vella se’n va compadir i li va dir: -Mira: et donaré tres dons” (p. 293): un tovalló (que li aportarà tot el menjar que vullga en la taula), un flabiol (que farà ballar els qui el volguessen fer miques o, com ara, empresonar-lo) i, finalment, un barret (que anihilarà els qui fossen més a prop d’ell i tractassen de fer-li mal). Com podem captar, en dos moments, la dona (formada pels anys, per l’experiència i per vivències) li atorga una mena de camins per a transitar amb més facilitat, a ell, que encara és jove.

A continuació, el noi se’n torna a sa casa, ho comenta a sa mare i, més avant, se’n va a una fonda:

“-Que em compraríeu menjars bons i arreglats?

-Prou! -li van respondre” (p. 293).

Aleshores, el xicot segueix les directrius de la velleta, n’ix menjar i, immediatament, torna a casa i ensenya els diners a sa mare… Això sí: amb l’enveja dels germans. El 21 d’octubre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em vingué al pensament la figura del marit que, si bé se n’anava a treballar i portava cabals a casa, en acabant, és la dona qui els gestionava i qui, fins i tot, per exemple, li donava una part per a que ell els esmerçàs en lo que preferís, en línia amb el matriarcalisme.

Com que els germans volien saber com aconseguia eixes quantitats de diners, ell, al capdavall, els ho diu “i, corrents, se’n van a la font.

Els surt la serp. Després, se’ls torna vella i els dóna el do de tenir tants diners com vulguin, tan sols dient  ‘que ploguin diners’” (p. 294). Novament, és la dona qui aplana el camí i, en aquest cas, qui duu els calçons i qui té la darrera paraula: ella tria què hauran de dir els dos germans.

Mentrestant, molta gent del poble volia fer com els germans i recorrien a la vella, a la font. En aquestes línies, clarament, es reflecteix el matriarcalisme: la dona com a subministradora (si bé no de llet, sí de prosperitat). Ara bé, això aplega a l’oïda del rei, qui tenia por que la gent acabàs més rica que ell.

Nogensmenys, el fill més jove “es divertia perquè tocava el flabiol i feia ballar la gent dels pobles que passava” (p. 294). Aquests paràgrafs plasmen l’ambient que hi ha quan prima la desconfiança (els qui només es centraven en els diners) i quan les coses van bé i, a més, les persones són molt obertes: la joia de viure. És més: el noi entra en una fonda i hi copsa l’amo, tot amoïnat i que havia d’anar a la cort del rei. Però, com que el propietari dona al jove un cavall que tenia, el xicot pogué anar al palau en lloc de fer-ho l’home. Ens trobem davant d’un exemple de generositat, justament, un tret que figura en narracions en què el rei és molt obert i interessat per la gent i, àdhuc, pels seus súbdits.

Quan el monarca demana al noi quin do té i ell li diu que el de fer ballar, el tanquen en la presó.

Finalment, en la presó, on troba a molta gent i als seus germans, fa que puguen menjar (per mitjà de l’ajuda del tovalló), que estiguen trempats i, a més, que, gràcies al barret que li havia facilitat la velleta, caiga tota la tropa que havia enviat el rei. Aleshores, el monarca, “de seguida, donà llibertat a tots els presos i, és clar!, al noi dels tres dons, també” (p. 295).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que menen els hòmens, amb inventiva i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat que reflecteix lo matriarcalista, i que podem llegir en l’obra a cura de Josefina Roma, és “La Ruscots”, arreplegat en 1902 i amb molts punts en comú amb altres narracions. “Un dia hi havia un pare que tenia una filla i s’hi volia casar. Ella, és clar, no ho volia (…). I va dir que, si per cas, volia un vestit de plata, sabates i tot” (p. 283)… i el pare li ho porta com també una segona vegada (però amb un vestit d’or). Afegirem que, com veiem en l’entrada “Sabata” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Antany, un dels presents de boda del nuvi eren les sabates, ell les hi posava agenollat”, detall que enllaça amb el fet que la dona siga qui marque la pauta i que ell faça lo que la filla li dicta.

Ara bé, el pare diu que la matarà i, aleshores, la jove va triar “anar-se’n a viure al bosc (…) i es va fer fer una capsa de ferro, per posar-hi aquells vestits. Es va fer un vestit de rusca, calces, armilla i jec com un home i s’estava en una barraca” (p. 283). Així, copsem la inventiva de les dones, sovint, per a eixir al pas, per a anar cap al demà.

“Una vegada va passar un caçador que era el fill del rei i li va dir: -Ruscots, vols venir a casa per mosso?

Diu: -Sí! -i se n’hi va anar” (p. 283).

Al moment, captem que el rei diu a la noia que ella anirà a la cort i tindrà cura dels cavalls. Resulta significatiu que, en aquest passatge i posteriorment, la dona mene els cavalls, ja que equival a dir que ella encapçala el dia rere dia de tots tres: del monarca, del príncep i de la Ruscots. A banda, s’ajusta a la dita “Manen els hòmens, però es fa lo que vol la dona”, la qual deia el meu avi matern (1906-1992). Per això, immediatament, llegim que “el fill del rei va dir: -Condueix-me l’animal, que haig d’anar al ball, a casa d’un company” (p. 283).

Ara bé, com que el xicot li comenta que ella no assistirà a l’acte, la jove “es posa el vestit i les sabates de plata i se’n va cap al ball” (p. 283). L’amo d’ella la invita a ballar i ella li ho accepta i ho fa amb el príncep. Això sí: el jove no aconsegueix que diga lo que ell voldria i, per consegüent, es fa lo que la dona determina.

En acabant, la jove se’n torna a sa casa, es posa el vestit de rusca i l’endemà fa via cap a la cort. De nou, en relació amb el fill del rei, “Ella li va conduir l’animal i el va acompanyar. De seguida, se’n va tornar a casa seva (…). Es posa el vestit d’or i se’n torna al ball” (p. 284).

Aleshores, el príncep li promet “paraula de casament. En sortir, la va seguir i va veure que era el seu mosso. Se’n va anar a veure el rei i li va dir: -Em vull casar amb el meu mosso” (p. 284). Més avant, el xicot, davant del monarca, li comenta: “-Aquesta és a qui vaig prometre paraula i amb qui m’he de casar” (p. 284), per elecció lliure del jove.

Finalment, com que el rei no li ho accepta, el fill li respon que, “amb ella, jo em vull casar!” (p. 284), tret que empiula amb la frase “Paraula d’home” i amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, que tenen molt a veure amb el matriarcalisme i van molt en línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i de què ens han reportat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, que subministren, que marquen la pauta i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets en línia amb lo matriarcal és “La Parracot”, recopilada per Sara Llorens i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”. Un pare té tres filles i demana a cada una en comparança a què l’estimen. La gran li diu com el pa; la mitjana, com el vi; la petita, com la sal.

Com que no li agradà la resposta de la xicoteta, “la va enviar al bosc amb un criat, perquè allà la matés. El criat no va tenir cor de matar-la i només li va escapçar el dit petit” (p. 279), per a complir amb una de les órdens del monarca.

“Ella se’n va anar caminant, caminant. Va arribar a la casa d’un pastor i li va demanar si li deixaria estar i posar-hi la roba (…).

El pastor li va deixar estar. L’endemà, va deixar la roba a la cova, se’n va anar al palau del rei” (p. 279). Com podem veure, la filla (que nomia la Parracot) està ben tractada per moltes persones (des del criat, fins al pastor, és a dir, per membres de la Cort i per habitants de fora). Igualment, apareix la cova (un símbol relacionat amb la dona, amb la maternitat i que copsem en moltes rondalles).

Ja en el palau, demana si la podrien llogar, encara que tan solament per a engegar les oques. Cada dia, “quan engegava les oques, oquetes, les feia anar cap a la cova del pastor i, ella, mentre pasturaven, es mudava de vestit. Però, després, es tornava a posar els esquinçats” (p. 279), tret que, com escriu Josefina Roma, “es correspon amb una presentació com a poble antic” (p. 275).

No obstant això, quan la Parracot aplega al palau i la senyora deia a les oques què havien menjat, elles li responien i, a banda, li adduïen “hem paït bé” (p. 279). Per tant, copsem que la dona (ací, la Parracot) fa de subministradora dels qui ella encapçala.

Aleshores, la senyora cerca el fill i li comenta: “-Saps què podries fer?: anar-te-n’hi demà (…) i experimentes què fan, i la Parracot, també” (p. 279).

L’endemà, quan les oques arriben al palau, la  senyora pregunta a les oquetes i, en acabant, el fill li diu “Jo em vull casar amb la Parracot!” (p. 280). Nogensmenys, com que la mare no li ho accepta, ell es posa malalt i, al cap de tres dies, el rei diu a la Parracot “que pujaria una tassa de brou al seu fill.

Ella, cop de dir: -Quin vestit em posaré, si no en tinc cap?

Després, se’n va a la cova, es pentina i muda i se’n torna al palau” (p. 280). És a dir, que la jove recorre a la mare (la cova) per a abastir-se i poder aconseguir els seus objectius.

Tot seguit, ja en el palau, la Parracot porta la tassa al noi i baixa de seguida. Darrere d’ella, baixa el fill del rei, dient que ja estava guarit, “però que l’havien de deixar casar amb la Parracot. Els reis van dir que sí, que al cap de tres dies” (p. 280). Per consegüent, la dona va davant i el jove la segueix, i els pares aplanen el camí al fill, potser, com a agraïment a la minyona que l’havia salvat.

“Veus aquí que, pel casament, van anar a convidar el pare i les germanes d’ella” (p. 280) i, a banda, és la Parracot qui havia encarregat a la cuinera què havia de fer.

Finalment, com que ella narra la seua vida i, un poc després, el pare i les germanes de la xicota es moren, podem pensar que la Parracot i el fill regnaren i que ella tenia la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “L’amo de Mataró”, recopilat en 1902, el qual figura en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma. Un dia, u dels mossos de l’amo de Mataró comença a fer un forat i veu una cambra i dos coloms que es passejaven. Ell fa camí “i se li presenta l’ombra d’una senyora que li va dir què volia” (p. 239), ell li ho diu i, al moment, tenia una taula molt ben parada. Per tant, la dona és qui subministra l’home.

“Després, l’ombra li va dir que si volia sortir al jardí… Ell hi va sortir i els colomets també” (p. 239). A més, “després, l’ombra li va dir si volia anar a dormir i el va acompanyar a una cambra” (p. 239). Com podem veure, on va la dona, va l’home (ací, el mosso) i, per exemple, ho fan al jardí (un lloc molt esmentat en rondalles i en poemes de línia matriarcalista).

L’endemà continuaven “tractant-lo bé” (p. 239). Al cap de tres dies, a mitjanit, se li apareix una noia (que era la que feia fressa els tres dies) i li comenta que una mena de fantasma “arribaria l’endemà. Que, en veure’l, li presentaria batalla, deixant-li triar espases de dos pilons: l’un, de velles; l’altre, de noves. Que triés, sobretot, les velles” (p. 239). De nou, captem que el mosso (l’home) segueix les directrius de la dona (la noia), qui se li apareix de nit (un moment en vincle amb lo matriarcalista) i que li diu que trie la més vella (la qual, igualment, seria la més fosca).

El jove, que actua segons les recomanacions de la xicota, guanya el fantasma, qui, entre altres coses, li diu “t’hauràs de casar amb una d’aquestes noies.

Eren tres filles d’un rei, que ell tenia encantades: la gran, que era l’ombra aquella, s’havia desencantat a la primera (…). Els dos coloms, que eren les altres dues, s’havien desencantat a la darrera” (p. 239).

 I, quan el mosso li diu quina tria, li afig “si, a ella, no li sap greu! (…).

 -No, que no me’n sap -va dir ella” (p. 240). Per consegüent, la dona té la darrera paraula i ací aprova la proposta del mosso.

Finalment, ells no accepten el suggeriment del fantasma, “van ser més eixerits i van saber saltar a terra.

Llavors, es van vestir de quincallaires i es guanyaven la vida pel món, venent, fins que un dia van arribar al palau del seu pare” (p. 240).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, pal de paller, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre, és “El príncep i l’encantada (variant B)”. “Va sortir un príncep amb un seu oncle a fer una cacera i se li apareix una llebre. Tot el dia li va anar davant, la llebreta, fins al vespre, que va arribar vora de la mar” (p. 213). Com podem veure, la dona porta la iniciativa i, com diu un refrany, “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, “En ésser a la vora de la mar, se li presenta una nau, la llebre s’hi fica i ell i el cavall pugen a dalt de la nau i mar endins!” (p. 213). De nou, captem trets matriarcalistes, per exemple, l’aigua (ací, la mar), la nau (com a lloc de recepció) i la llebre com també que es fa lo que la dona vol. 

A més, se’ls apareix una torre i, “quan hi va ésser, se li va aparèixer una llum i el va acompanyar a un estable pel cavall” (p. 213) i, quant al príncep, el porta a una sala gran amb la taula parada. En acabant, “la llum el va acompanyar a una cel·la per dormir-hi. I, quan va ser al llit, i la llum fora, se li apareix l’encantada al costat i conversen” (p. 213). Per tant, no sols la dona va davant i ell la segueix, sinó que figura un passatge en què intervé lo sexual i lo eròtic.

Finalment, al cap de l’any, el príncep “va demanar per fer una anada a casa seva” (p. 213), tret que empiula amb el fet que la dona té la darrera paraula; ell ho comenta a sa mare i a un confessor i, seguint les indicacions del capellà (que el jove donàs un ciri a l’encantada), ella li diu que té una germana no encantada i que, si va a un lloc i demana l’espasa del cristià que hi és enterrat, “de seguida, seràs casat amb la meva germana” (p. 213). Com podem copsar, ell (l’home) segueix les directrius de la dona.

En el relat següent, “El pagès i l’encantada (variant C)”, també en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es plasmen trets matriarcals. Així, un pagès se’n va a per un senglar i “el senglar es va ficar en un forat i ell i el cavall, també. El forat era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral” (p. 215). Per consegüent, apareix un forat, un lloc fosc i, a més, una catedral, sota terra.

Entremig, té moltes semblances amb altres narracions i, finalment, podem llegir que, de nit, “la noia pentinava el dimoni. Ell (…) va tirar l’ou al bell mig del front i ja el va tenir mort. Llavors, es va casar amb la noia” (p. 216).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, és “En Pere pescador (variant A)”. Així, un peix diu a un pescador, Pere, “te’n donaré tant que vulguis, mentre que tu compleixis el que et diré” (p. 207) i li afig que la primera persona que toque en Pere eixe dia, l’endemà haurà d’anar al peix. Cal dir que el peix està relacionat amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcal.

Al moment, com que Pere ha fet costat al peix, “En Pere (…) va veure que la canya es començava a vinclar” (p. 207) i arreplega molt de peix i se’n va a casa.

Ja en casa, el fill comenta al pare que ell, l’endemà, se n’hi anirà. De fet, “l’endemà se’n va anar cap a la platja. Se li acosta una post, ell hi puja i, mar enllà, la post caminava rabent fins que es va aturar a la porta d’un palau” (p. 207). Com podem veure, apareix un tret matriarcalista, la fusta (en nexe amb la dona, qui aplana el camí al noi).

Ja en el castell, el minyó és ben tractat i, un dia, mentres plorava, una veu (podríem relacionar-la amb una dona) li diu: “-Si promets no deixar-te abraçar per la teva mare, ni prendre res del que et donin, pots anar a casa teva i la post t’esperarà per tornar” (p. 207). I ell li ho accepta. Per tant, es fa lo que vol la dona. La dona (ací, la post), com a agraïment, “el va portar a la seva terra” (p. 208) i la mare abraça el xicot i, igualment, li posa mistos i candeles.

Més avant, ell entra al palau, troba una geganta (una princesa encantada) que li diu què ha de fer ell per a salvar-se del gegant: “Al vell mig del front. Només se’l pot matar tirant-li un ou que és a dins del cap d’una colometa, però aquesta colometa està guardada per una serpent” (p. 208). Per consegüent, la dona comenta al noi què li convé fer i, com que ell ho acull, podem dir que es fa lo que ella tria i, per això, ell li respon:

“Doncs, jo l’aniré a buscar.

I, de seguida, es va posar a caminar, (…) fins que va trobar una àliga, un gos gànguil i una formiga” (p. 208).

Quant a aquests animalets, com en altres rondalles, el minyó fa un repartiment (ací, d’un bou), entre tots tres i, en agraïment, “li volien donar alguna cosa que li servís” (p. 208): quan ell ho necessite, podrà transformar-se en àguila, en gos o bé en formiga i, així, fer via.

En un passatge posterior, una pagesa marca les directrius al jove. I, com que l’amo veia que el xicot pasturava bé, “va dir a les seves filles si n’hi hauria alguna que volgués seguir el pastor, per veure on anava a pasturar.

-Prou -va dir la petita-. Demà mateix, si voleu” (p. 209).

I l’endemà, ella seguia el pastor. Afegirem que, en un moment, el jove diu què necessita (com també un bes de donzella) i “La noia, així que ho sent, corre cap a casa seva (…) i se’n torna corrents cap a dins del bosc” (p. 209), “s’acosta al pastor i li fa un petó” (p. 209). Per consegüent, es reflecteix un tret matriarcalista: la dona fa costat a l’home i el salva.

Posteriorment, l’amo, en senyal d’agraïment, ofereix al jove la filla que ell vullga, però el noi li respon que ell se’n va al palau.

Quan ja hi és, la princesa comenta al jove què haurà de fer per a matar el gegant. I ell segueix la pauta que ella li exposa.

Finalment, la princesa i el xicot, amb la post, se’n van a la terra del noi, “allà es van casar i, després, amb en Pere pescador i la seva muller, se’n van anar tots plegats a la casa de la princesa” (p. 210). Adduirem que el 12 d’octubre del 2020, Rafel Gelabert escrigué en el  seu mur que una dona de les Illes Balears i el marit “Es casaren, com manava el costum, al poble de la dona”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en l’adolescència, en la jovenesa, i que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El mig home mig peix”. Començarem dient que, així com, en la narració del llangardaix, un pare s’asseia damunt d’una soca (vinculada amb la dona, amb la terra i…, per descomptat, amb les arrels que encara conserva), ací ho fa amb l’aigua (detall, tradicionalment, relacionat amb lo femení i amb lo matriarcalista). “Un home, que es guanyava la vida pescant, va trobar un dia un peix molt gros. (…) De mig cos en amunt, era home i, de mig cos en avall, era peix, i vivia en una casa que era dins de la mar” (p. 189). Resulta interessant que les arrels d’aquest mig home mig peix… romanguen en la casa.

Aquesta casa està en nexe amb els avantpassats, amb la família i, fins a fa poques generacions (com ara, a la darreria dels anys seixanta del segle XX), amb la típica casa o mas amb tres generacions juntes, com, per exemple, ocorregué en ca ma mare, mentres ella era fadrina i visqué en cals seus pares en Alaquàs (l’Horta de València).

“El mig home mig peix va dir al pescador:  -Vull que em donis una noia de les tres que tens, per casar-m’hi. Si no, no et deixaré pescar més.

L’home arriba a casa seva tot trist” (p. 189) i, en distints passatges, ho comenta a cada una de les filles, primerament, a la gran. Afegirem que, amb aquest detall de l’home que plorava, entrem en un tema que no encaixa amb la propaganda que, sovint, es fa des de grups reduccionistes i sí amb reports oberts sobre cultures matriarcalistes (ja que, en elles, l’home també empiula amb el tema de la bona empatia).

Llavors, la filla més xicoteta, amb espenta, diu a son pare: “-Tot el que em direu, faré” (p. 189). Ell, més avant, quant al fet que ella haurà d’anar amb el mig home mig peix, li afig: “-Cap ho voldrà fer! Ens haurem de morir de fam!

Al sentir-ho, la noia petita diu: -Doncs, ja hi aniré jo.

El pare la va acompanyar fins a la platja. Allà l’esperava el mig home mig peix, que se la va endur a dins de la mar” (p. 190). Per tant, la dona va unida a la força i a fer costat a son pare.

Ja dins la mar, el mig home mig peix li addueix que “-Quan passi una voleiada d’ocells que cantin alegres, a casa teva, hi haurà una alegria. I, quan passi una voleiada d’ocells que cantin tristos, és que, a casa teva, hi ha una tristor” (p. 190). Aquest fragment del relat, el 15 d’octubre del 2023, abans d’escriure’l, el relacionàrem amb el vol d’un catxirulo, fins al punt que, durant la primera lectura, diguérem “Clar!”. Els estels, quan volen alegres, ho fan cap al cel (però en posicions moderades) i, quan estan fluixos, cap a la terra.

De fet, tot seguit, aquest missatge que li havia donat l’home peix es plasma en lo que podríem dir la segona part de la vida (ací, la jovenesa i el pas cap a la plenitud): “Ell se’n va anar. I no va tornar fins un dia que ella havia vist una voleiada d’ocells que cantaven alegres! Li va dir que, si volia anar a casa seva, li deixava anar, amb la condició de tornar de seguida que sentís que el cavall donava tres pics” (p. 190). En arribar-hi, “Va trobar que la germana gran es casava” (p. 190) i només pogué ser-hi fins a mitjan festa, quan el cavall donà els tres pics.

“Corrent s’hi enfila. El mig home mig peix l’esperava a la sorra de mar i se la va endur a casa seva, a dins de l’aigua”  (p. 190). Ací captem un altre tret matriarcalista: la sorra (l’arena) de la platja, la qual, igualment, enllaça amb l’aigua. O siga, els dos, units: terra i aigua, els que predominen en les rondalles i en molts poemes com també en cançons tradicionals en llengua catalana. 

Un poc després, ell “la va tornar a deixar fins que, al cap de set anys, ella veu una voleiada d’ocells que volaven, més alegres!” (p. 190): es casava la germana mitjana.

Més avant, “Al cap de temps i temps, veu passar una voleiada d’ocells que cantaven tristos, molt tristos! (…) Ell li va dir que se li estava morint el pare i que ja la deixava estar a casa seva fins que s’hagués mort” (p. 190). En aquest passatge, es reflecteix que el pas de l’etapa de les primeres noces i de les segones és més ràpid (com en lo biològic) que el de l’etapa de casament i de maduresa (la plenitud i la tardor de la vida). I, quan ella tornarà a la casa pairal, ho farà en l’hivern: per això, la dona, entre els vestits que el mig home mig peix li oferia, tria el negre (color associat a la foscor).

Finalment, ella espera el cavall del mig home mig peix i, quan hi aplega, no en fa cas perquè, malgrat que ell tracta que la dona seguesca les seues directrius, com que ella ja és qui porta la seua vida i amb iniciativa, es fa lo que vol la dona.  Això explica que la narradora (una dona que vivia en 1902) digués que “La noia va pujar a dalt del terrat (…) i, d’allà estant, va veure el mig home mig peix a la platja” (p. 190), és a dir, des del tron. Per consegüent, la xicota, en la plenitud de la vida, en la seua maduresa, és qui té la darrera paraula i, a més, empiula amb allò que diu un refrany: “Nous reis, noves lleis”, amb la diferència que, ací, ho fa una regina (una dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, que fan costat, generoses i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, en 1903, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El llangardaix”, en el mateix llibre. Un pare amb tres filles, “Un cop que anava al molí, va seure en una soca de pi. Tot d’un plegat, li surt un llangardaix i li diu que es vol casar amb una de les seves filles” (p. 179).

En acabant, l’home se’n torna plorant a casa i, com en altres rondalles, la més petita de les filles serà la que actuarà amb més espenta. Així, “Ell plorava i el veu la petita.

-Què teniu?

Diu: -He trobat un llangardaix que diu que, si no et vols casar amb ell, em donarà un mal de ventre que em cuidarà a matar.

-Ja m’hi casaré jo, pare, perquè no patiu.

S’hi casa i el llangardaix la va portar al seu palau” (p. 179).

Com veiem, la dona té més espenta que l’home (ací, el pare) i, a més, pacta que ella el salvarà.

“Un dia, ella veu, passejant pel jardí, que tots els arbres i les flors anaven cap avall” (p. 179), la xica demana al llangardaix què li passava i ell li respon que el pare de la noia està molt malalt:

“-Deixa’m anar a veure’l!

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés, però, quan la gosseta blanca et faci tres salts a la falda, torna.

Ella se’n va i va poder tenir cura del seu pare” (p. 179).

Per tant, com en el passatge posterior (en què la noia tornarà a sa casa, però per a ajudar a sa mare), ens trobem amb el jardí, tret molt vinculat amb lo matriarcalista. Igualment, es fa lo que ella vol i la jove farà costat a tots dos, fins que es posen bons.

“Al cap de més dies, veu totes les plantes del jardí negres.

Diu: -Què resigna? Digues-m’ho!

(…) -És que el teu pare s’ha mort.

-Deixa-m’hi anar a veure’l.

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés” (p. 181).

Ara bé, la xicota se’n va a cercar la gosseta blanca, però no l’havia vista i, “Camina que caminaràs, en arribant el vespre, troba una barraqueta amb una dona al portal. Diu: -Me voldries recollir?

(…) Aquella dona, que era una bona dona, la va recollir i la va amagar a la cendrera, ben acotxada.

(…) L’endemà, abans que el gegant es despertés, la dona va despertar a la noia i li va donar un pinyonet.

Diu: -No el trenquis fins a la millor alegria del món. I ara, vés-te’n. Al vespre, trobaràs una altra barraqueta, que és d’una germana meva. Digues-li que et reculli, que jo també t’he recollit” (p. 181).

En aquest passatge, podem copsar el tema de la generositat, d’acollir persones i, a més, es reflecteix que la dona és més eixerida que l’home (ja que el gegant que vivia junt amb ella, que havia captat olor a cristians, no s’ha fet amb la minyona). A banda, apareix el tema de la cendra (tret relacionat amb la mort) i fruits secs (un pinyonet eixit, quasi segur, d’un pi), dos detalls que empiulen amb la tardor i amb la festivitat del dia dels Difunts (2 de novembre).

Més avant, la segona germana rebrà la jove amb la mateixa simpatia que la primera i li donarà una avellaneta (un altre fruit sec). Igualment, aquesta segona dona fa de baula amb la primera i, així, aplana el camí a la xicota. I una tercera germana, per l’estil, però li donarà una anou.

En un quart passatge, la jove “arriba a la plaça del rei.

D’alegria, trenca el pinyonet i li surt un fus i una filosa tot d’or! amb seda per filar” (p. 182).

Les criades de la reina reporten la regina i la conviden a comprar-li el fus i la filosa. La noia diu a la reina “-Una nit de dormir amb el rei, només vull” (p. 182) i, al capdavall, la dona s’hi va avenir com també, posteriorment, quan la noia òbriga una avellana.

Finalment, la reina, a petició de les criades, accepta comprar tot el joc de la xica: “No ho sabrà pas el rei, farem com ahir.

Però vet aquí que el rei es desperta a mitjanit i s’enamora de la noia! L’endemà treu fora la reina i es queda aquesta, per reina” (p. 183). Per consegüent, la xicota ha afavorit que, així com ella feia reviscolar el jardí (son pare i sa mare), ara ho farà amb el rei, qui, agraït, l’acull i la fa reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, acollidores, eixerides, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La torre d’iràs i no tornaràs”, recopilada per Sara Llorens. Un pare tenia un fill, en Xicarret, que era molt jugador, qui, per la carretera, troba un senyor que li dona un joc de cartes que el faran guanyar sempre, “posant-li la condició que, al cap d’un any, vagi a trobar-lo a la Torre d’iràs i no tornaràs” (p. 149).

Tot seguit, el fill fa camí i, “Al vespre, veu una petita llum i s’hi acosta” (p. 149) i, com en moltes rondalles, l’acolliment que rebrà esdevé de cap a la nit (tret que empiula amb lo matriarcal i amb lo femení). A més, li obri una dona (la mestressa), molt acollidora i amb tres filles ben fortes.

Quan hi apleguen les filles, diuen: “-Ai, mare, què coeu? Quina olor de carn cristiana!

La mare els explica que hi ha un noi que va a la Torre (…). Elles el fan sortir” (p. 149). Podríem dir que les dones porten la iniciativa.

En una segona casa, en Xicarret es troba amb dos fills de la mateixa corda i, el tercer vespre s’acosta a la casa de la reina dels ocells, qui li comenta que, potser, algun ocell li sabrà dir res. I ho farà l’àguila. Adduirem que, a diferència d’altres narracions, en aquesta no és un ermità qui demana als animalets, sinó una dona (la reina).

L’àguila, com en altres relats, el porta cap a on ell li demanava i, mentrestant, ell (en Xicarret) li dona menjar: és ella qui té la darrera paraula. A més, l’àguila li comenta: “Ara vindran tres noies a nedar. Agafa una peça de roba de la petita.

Ell li arreplega la mitja i, quan ella, en sortir, li demana, ell es fa assegurar, a canvi, la seva petició” (p. 149).  

A continuació, en Xicarret, “Al cantó de la Torre, ja troba el pare de la Blancaflor amb un sabre” (p. 149) i “li va donar un cistell perquè, amb ell, posés aigua i omplís dos safareigs” (p. 149). Per tant, apareix la jove, vinculada amb el pou i amb l’aigua, dos trets en línia amb el matriarcalisme, com també el paràgraf següent, en què la Blancaflor va al pou i acaba tenint els safareigs plens.

“L’endemà, l’amo li va donar per tasca arrancar un avet” (p. 151) i més. De nou, podem veure la força i el fet que la dona salva l’home: “Al migdia, ell encara no havia pogut arrancar una alzina, però la noia, fent-lo dormir com el dia abans, al vespre, va trobar la feina feta” (p. 151). Afegirem que, en comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, una quantitat important eren fortes.

Com a tercera prova de l’amo a en Xicarret, “li va manar que partís el mar amb una espasa i li fes una carretera perquè havien d’arribar soldats. Ella es fa matar i deixa la sang en una capsa” (p. 151), això és, en un objecte de recepció. I, com que la jove li fa costat, després de fer en Xicarret lo que ella li ha ordenat, “la carretera era feta i ja hi venien els soldats” (p. 151). Per consegüent, captem que la dona salva l’home, com també ho farà en un quart apartat de la narració, en què el pare fa que el noi trie una de les tres filles.

Llavors, el xicot, com que sabia que la Blancaflor tenia una mà amb un dit petit que li mancava un tros, prefereix la noia, en lloc de les altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.