Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra, a cura de Josefina Roma, és “En Fidel”. Un pare, que no tenia cap fill, desitja tenir-ne u i diu que vol fer padrí el primer pobre que trobe pel carrer.
En copsa u i, quan ja havien batejat el fill, el pobre comenta al pare:
“-Me’n torno a córrer món i, com que, potser, no veuré més al meu fillol, li vull deixar un record.
Es va treure una clau de la butxaca” (p. 365) i digué “Guardeu-la fins que el noi sigui gran i, llavors, li doneu” (p. 365). Afegirem que, el paper del padrí, en aquest cas, podem pensar que correspondria a un home ja casat o de mitjana edat. A banda, és important, ja que ell, en cas de morir el pare, el substituiria com a encarregat del fill. Igualment, en aquest passatge, la clau té el significat de lo que obri, de lo que farà de pont al noi per a facilitar la vida en el demà així com les claus de casa permeten obrir les portes cap a l’objectiu.
Quan el fill es fa gran i el parent li dona la clau, el xicot “hi va tocar un roc i, vet aquí que el roc se li badà i li sortí un estable ple de cavalls. Ell que n’agafà un i hi pujà. El cavall es posà a córrer com el vent fins que en Fidel el va aturar per collir un barret molt bonic que havia caigut a una dama” (p. 365). Ara bé, el cavall li diu: “-No el cullis pas, massa et portarà migranya” (p. 365). Com escriu Josefina Roma, el barret representaria les aparences i, el fet de no seguir el noi la recomanació del cavall, farà que, des d’aleshores, el xicot necessitarà l’ajuda de moltes persones i, igualment, tocar els peus en terra i pensar en els altres.
Ara bé, el jove i el cavall van al poble i es presenten al rei. El monarca, en veure el barret, farà que el xicot passe unes proves, si vol estar viu. I ací és quan l’animal, fidel, li farà de conseller i no el deixarà caure (“Ja t’ho vaig dir (…), però, vaja, puja i et portaré allà on és”, p. 367).
Llavors, seguint l’orde del rei, cerquen una dama, la porten a cal monarca i, allí, ella diu a l’estrateg: “-No em casaré amb vós, fins que m’hàgeu portat sencers els tres castells que tinc a dalt de la muntanya” (p. 367). Per tant, la dona té la darrera paraula.
Tot seguit, el noi, per segona vegada, ha de fer lo que li dicte el rei. En aquesta part del relat, el cavall, per a compensar la decisió inicial del xicot, li diu “Abans de sortir, recorda’t d’omplir els sacs tant com puguis amb coses bones per menjar” (p. 367). En altres paraules, el convida a portar la bondat allà on vaja.
Al moment, el noi troba tres peixos, comenta que se’ls podrien menjar (ell i el cavall), però el company li diu:
“-No els mengis pas (…). Llença’ls al mar i encara podran viure.
El xicot va creure” (p. 367).
A continuació, fan via cap al castell, es troben amb tres gegants i el cavall li comenta “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.
El noi va creure” (p. 367). En acabant, com a agraïment, els gegants diuen al jove que li ajudaran en lo que ell cerque: i cada u portà un castell al rei.
Aleshores, el monarca, “de seguit, els donà a la seva promesa, pensant que ara ja s’hi podria casar.
-No pas encara -va fer ella-. Primer, vull les claus dels castells, que són a dins de la mar” (p. 367) des de fa anys. Per consegüent, el jove fa lo que li ha ordenat el rei, qui segueix els dictats de la dona. A més, ella farà que el noi haja d’anar a l’interior de la mar, és a dir, a un terreny matriarcalista, femení i en què la dona, de temps arrere ençà, és qui governa.
En aplegar a la mar, els tres peixos a qui en Fidel havia ajudat, li demanen per què està trist i, posteriorment, li fan costat: “Al cap d’una estona, en Fidel ja tenia les claus i se’n va tornar per presentar-les al rei” (p. 368), qui les passa a la promesa.
Igualment, en un altre passatge, el rei demana al noi una ampolla de l’aigua viva i una de l’aigua morta. Durant el trajecte, en Fidel capta un niu de garses i, primerament, pensa tocar-les. Ara bé, el cavall, amb bona empatia, fa que el jove li crega i, “Al mateix moment, van arribar les garses velles i, totes, agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits, van demanar-li (…) si podien, l’ajudarien” (p. 368). Després, les garses porten les ampolles al rei.
Passa que la promesa del rei diu “Primer, vull provar si aquestes aigües són veritables” (p. 368) i, en primer lloc, ella llança la de l’aigua morta al jove i, al moment, la de l’aigua viva. I en Fidel continua amb vida.
Però, com que el rei era envejós, la dama li tira l’ampolla de l’aigua viva i, a continuació, la de l’aigua morta… I mor el monarca. Aleshores, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis” (p. 368).
Finalment, el cavall diu al xicot que ell era l’Àngel de la Guarda i que el padrí era Nostre Senyor. Adduirem que Josefina Roma considera que aquesta rondalla podria reflectir un canvi de personatges, fruit de la cristianització de versions anteriors d’aquesta narració i de què ara no hi ha constància. Empiulant amb això, en un comentari de Sara Llorens en la p. 369, podem llegir que, en Transilvània, hi ha un relat amb una flor “que camina i parla, que dirigeix sempre l’heroi vers la felicitat. El protagonista troba en son camí animals a qui fa favors, i ells, després, l’ajuden. Quan ja ha obtingut la felicitat, la flor fuig volant, tot dient-li: ‘Sóc l’ànima de la teva mare'” (p. 369).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
