El sentiment de pertinença a la terra unit a acollir el foraster i a promoure la llengua catalana, la terra i la germanor

Prosseguint amb les entrevistes fetes per Casimir Romero Garcia, en tercer lloc, a Paula Silvestre Gozalbo, qui, “fa poc que ha acabat els estudis de mestra i forma part d’una promoció de set terrissencs que van fer estudis superiors, cosa mai vista a Terrís.

Casimir: -Paula, veig que els set companys i companyes que heu acabat els estudis, encara que alguns treballeu fora, continueu formant part de la xarxa vital de Terrís. Com ho veus, tu?

Paula:  -No és fàcil d’explicar. Supose que han coincidit moltes coses. La generació dels nostres mares i pares s’han implicat en la política i la vida social, i ha fet que nosaltres també ens hàgem implicat”. En relació amb aquestes paraules, podríem dir que no necessàriament, com ara, la participació en la política (com a membre, per exemple, d’un partit) va unida a un sentiment de pertinença a la terra, ja que es pot actuar (com és el cas de l’anarquisme i de línies molt pròximes) en pro de l’universalisme, del cosmopolitisme, de ser ciutadans del món,… i rebutjar lo que té a veure amb el passat, amb les arrels.

Aquesta actitud urbana de racionalitzar la vida, de masculinitzar-la en lo psicològic i en les obres, enllaça, com ara, amb un menyspreu cap a l’humanisme (molt pròxim al matriarcalisme) i, de pas, afavoreix una major desigualtat social (no solament econòmica) i, deixem-ho clar, una desconsideració cap a lo femení, cap a la part femenina de la persona, cap a la Mare Terra i cap a lo indígena (a banda de lo aplicat als pobles del món, tradicionalment, coneguts com indígenes o aborígens).

De fet, el 30 d’octubre del 2023 poguérem veure en Twitter una foto de membres d’una coalició política catalana, històricament, d’extrema esquerra (la CUP, https://twitter.com/JordiCerda/status/1718889359007510643?t=OnijJrSJevGJRLpSB_NDLQ&s=19), i, malgrat que defenien la immigració, totes les persones (més de setanta) eren de pell blanca. Ara bé, el fet de ser blancs no vol dir que fossen racistes o, com ara, xenòfobs.

Tot seguit, Paula Silvestre Gozalbo afig “I, en la nostra vida escolar, el principi, la base, el començament de tot, era el poble. L’entorn era l’element motivador de l’aprenentatge. Féiem moltes eixides relacionades amb el que estudiàvem. En una revisteta que repartíem per les cases, explicàvem què féiem i per què ho féiem”. És, en aquest passatge, quan es plasma el matriarcalisme i el contacte amb la terra, l’arrelament (el fonament de l’escola). Això sí: més enllà de l’espai del centre educatiu. Per això, parla d’una revisteta que repartíem per les cases”.

A banda, aquesta escola reflecteix trets que enllacen amb l’educació matriarcal: “Les notes i qualificacions no eren importants. Era una escola en la qual es respirava la cooperació i la col·laboració.

Això ha tingut, com a resultat, que, entre nosaltres, existisquen uns llaços d’amistat que duraran per a tota la vida.

Fins i tot, alguns de nosaltres ens vam presentar a les eleccions municipals en llistes de diferent opció. Eixe esperit constructiu continua viu”. En aquestes paraules, copsem una educació no unida a un esperit de militància, el qual convertiria l’escola en una mena de lloc de formació de pensament (però amb un estil militar en el fons, i en què, com ara, un braç en alt i allargat i mirant cap al sol o bé un braç amb el puny tancat mirant al cel i per dalt del cap, mentres que el cap mira a terra, ens parlaria d’una actitud no precisament matriarcalista). Com escrigué, pel 2013, una dona a Federico Mayor Zaragoza (director general de la UNESCO entre 1987 i 1999), i poguí llegir en la primera meitat d’eixe any, un puny no permet donar la mà al proïsme, però sí una mà oberta. I hi estic d’acord.

En acabant, la jove comenta que “La natura i l’entorn que tenim la sort de disfrutar també ens marquen.

(…) I Jéssica, eixa sí que és bona! És atleta i està acabant Educació Física.

S’ha adaptat bé a Txèquia, on fa el màster final de carrera, però enyora els camins del terme on entrena i, sobretot, les olives en salmorra que adoba sa mare cada mes de novembre.

Jo destacaria, Casimir, eixe sentiment de pertinença al poble i eixa unió que durarà molt de temps, potser sempre, i que és molt fort”.

Aquestes darreres paraules són com el notari que certifica que sí, que, efectivament, hi ha un sentiment de pertinença a la terra, que no va unit a un no obrir-se al foraster, ni a desinterés per lo que esdevé més enllà del poble, sinó, simplement, que u es sent part de la terra on viu, que la promou, que estimula la gent a conéixer-la més, és a dir, a no sentir-se òrfens, ni estrangers, ni colons, ni menyspreadors del lloc on resideixen, ni del llegat lingüístic, cultural, etc. que hi va adjunt. I, òbviament, que viu en pro de la germanor. 

Finalment, l’investigador, Casimir Romero Garcia, els diu:

“-Gràcies, Andreu, Felipe i Paula!

Entre les vostres famílies, la Universitat i el poble, que també ha estat com una Universitat per a vosaltres, pense que esteu preparats per a fer vida.

Deixeu-me que us diga que pense que teniu molt a oferir a la societat. Intuïsc, pel que he sentit i pel que he vist en vosaltres, que sou bones persones.

Com dirien els vostres iaios i les vostres iaies:

UNES BELLÍSSIMES PERSONES!

Salut i alegria!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.