Arxiu mensual: setembre de 2022

La sexualitat matriarcal i la noblesa de la dona, en les rondalles

General, , , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà del tema de la sexualitat matriarcal, és “Vinya era i vinya sóc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Aquest relat té, sobretot, al capdavall, trets que van en línia amb moltes gloses de les Illes Balears. Així, “Un emperador anava en cerca de prendre una bella muller i deia que, si ella fos estada casada, se l’hauria presa lo mateix, encara que el seu marit no ho hagués volgut.

Heus ací que, dels cortesans, que li feien d’espies, ve a saber que una dona, que, verament, es pogués dir bella, era la muller d’un cert oficial que ell tenia al regiment” (p. 110).

Tot seguit, uns oficials del rei se’n van a ca la dona de l’oficial i, quan, més avant, hi aplega aquest oficial i troba que el monarca podria haver rebut llicència per a passar per ca la seua dona, aquest oficial fa via i, al moment, l’emperador “ix de sota el llit, es pren el guant i, a la sua volta, deixa la cambra, mentre la dona dormia encara” (pp. 110-111).

A més, la dona de l’oficial, en casa, esperava el seu marit i, com que no podia trobar pau i altres oficials (qui eren amics del marit), copsen que lo que havia esdevingut podia ser motiu de discòrdia i no ho volien, pensaren una manera de fer-los tornar en pau. Així, de nou, captem el detall matriarcalista de tirar junta, de prendre decisions en grup.

Immediatament, llegim que el rei organitzà un gran dinar i “hi convida tota la gent noble (…).

Tots hi acudeixen i només falten l’oficial i la muller.

Alhora, u dels amics es mou i va a prendre a l’oficial.

A penes hi arriba, l’emperador demana de la sua muller i perquè no l’havia portada. I l’oficial li respon amb aquestes paraules:

‘-Ni muller tenc, ni  muller cerc;

primer la tenia i ara no més’” (p. 111).

Llavors, l’emperador li pregunta per què i veiem que un segon oficial fa camí per a prendre la muller i que ella també vaja a la Cort. I, quan la dona hi aplega, “A les fruites, l’emperador dóna orde que tots els convidats diguessin un conte, i la muller de l’oficial li fa saber que, si li permetia, ella també en diria el seu.

-Digueu, digueu -respon l’emperador (…).

I ella pren a dir així:

‘-Vinya era i vinya sóc[1],

amada era i més no sóc

i no sé per qual causió[2]

la vinya ha perdut l’estajó[3]’.

 

I el marit:

‘-Vinya eres i vinya ets[4],

amada eres i més no ets.

Per la barba de Lleó,

la vinya ha perdut l’estajó’.

 

L’emperador, que entén això, havent comprès tot lo que volien dir, respon:

‘-Vinya eres i vinya ets,

amada eres i més no ets.

Jur, damunt de la mia corona,

que he alçat la fulla[5] i no he tocat la rosa[6]’.

 

I, després d’haver jurat, a damunt la sua corona, de no haver ofès per a res la muller de l’oficial, els fa unir de nou. I, d’aquell dia, marit i muller es passen la vida sempre en pau i concòrdia” (pp. 111-112).

Finalment, afegirem que, en una nota que figura a peu de pàgina, podem veure que el folklorista Joan Amades “publica la mateixa rondalla com escoltada per boca materna. Els respectius recitats de la muller, el marit i el rei són, a tenor del folklorista barceloní esmentat:

‘Vinya era i vinya en só;

amada n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

sense perdre fulla ni perdre olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amat n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

aixecada la fulla i escampada l’olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amada era i ara no;

sense cap força ni cap raó.

Jo la fulla he aixecada,

però la rosa no he tocada,

i com a rei fort i potent

de ma paraula faig jurament’” (p. 112)

 

I, així, el rei, tant en la rondalla com en la versió que acollí Joan Amades, fa possible que la dona reste ben tractada, no sols aleshores, sinó de cara al futur i, per això, no la deixa caure.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, la forma figura com “só”.

[2] Motiu.

[3] En el sentit que ja s’ha perdut la jovenesa, que ja ha madurat, que li ha passat el temps.

[4] En l’original, “sés”.

[5] El pubis.

[6] La vulva.

L’educació matriarcal per part de dones molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, mitjançant el tema de l’educació matriarcal i el de la maternitat, és “Pegueta”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1355, en la costa occidental de l’illa de Sardenya (on està l’Alguer), hi havia una família catalana que s’hi havia establit sota el regnat de Pere el Cerimoniós (p. 100). “El pare era pescador i de la pesca vivia aquesta pobra família.

Pegueta (…) era l’única filla d’aquesta família. Un germà, Benet, era més petit d’ella dos anys, i, de bon temps, s’era dedicat, ell també, a la pesca i ajudava el pare en tots els treballs de barca” (p. 100). Com podem veure, molt prompte copsem un detall: la filla és més gran que el germà,… així com, en la vida dels catalanoparlants, es dona prioritat a lo vinculat amb la dona, amb lo femení.

Tot seguit, llegim que “La mare -una bella i santa dona, encara jove- era l’àngel de la casa, la font a on es desanava el cor del seu (…) marit, Jaume, aquest fort mariner” (p. 100) i, així, és l’home (ací, el marit) qui recorre a la dona, la qual, a més, està ben tractada, no solament perquè era garrida, i, a banda, és ella qui porta els pantalons. I, igualment, la muller tira la casa avant.

A més, “Anna Teresa, la mare de Pegueta, acudia a l’educació dels dos fillets i, sota la seua direcció, emparaven els primers elements de llegir i escriure; en les hores en què el seu home i Benet tornaven a casa, tots es dedicaven a la lectura i Pegueta començava ja a llegir correntment” (p. 100). I, per tant, sense ser una família rica, els pares sabien llegir i estaven interessats perquè els seus fills dominassen la lectura. Cal dir que, en la rondalla, la muller, com a educadora, té, a banda, el paper de mestra, mentres que el seu marit també es dedica a la lectura.

Més avant, copsem que, quan Pegueta (la filla) “ja tocava els 15 anys, la sua estatura agraciada i sortuosa[1] feia rellevar les formes d’un cos ple de força i vigoria” (p. 100), en línia molt semblant a la del germà, Benet, qui, “quan tenia 13 anys, deixava ja entreveure que d’ell fóra adquirit tot: força, vigoria, fermesa d’ànim i de propòsits” (p. 101) i, per consegüent, la jove va en línia amb moltes dones de què ens han comentat en l’estudi sobre el matriarcalisme: fortes.

I, enmig d’aquest ambient acollidor i que, en la rondalla, fins i tot, apareix com una mena de santuari[2], per les bones relacions i pel dia rere dia de la família, “hi havia una altra casa, habitada d’una família aragonesa (…).

Entre les dues famílies, (…) s’anava, a poc a poc, formant un lligam d’amistat i de benevolència que era quasi necessària (…). Així, ells es sentien més units i també, essent de diversa raça[3], sabien que el mateix rei era el que els governava” (pp. 101-102) i, per tant, es reflecteix el matriarcalisme: l’obertura, acollir els altres, la bonesa, etc. entre dos col·lectius.

Al capdavall, veiem que figura el tema de la maternitat i que la dona està ben tractada, ja que el marit, Jaume, quan tornava de la pesca, “abraçava la sua filla i la cobria de besos” (p. 102) i la muller, Anna Maria, captava que li augmentava la maternitat: “I era la filla!” (p. 102).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Afortunada.

[2] “A prop d’aquest santuari” (p. 101).

[3] Tenint present que qui recopilà aquesta rondalla, Carme Dore i Galesio (l’Alguer, 1869-1954), viu una època en què el terme “raça” es vinculava amb el de parlants d’una llengua, això és, amb el de “nació”, considerem que aquest és el significat que rep aquesta paraula en la rondalla.

La dona, ben acollida i molt oberta, salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que la dona salva l’home, és “La llegenda dels moros”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1647, “tres barques de la ciutat de l’Alguer, mentre que estaven pescant amb dotze homes d’equipatge, foren preses de les gents dels bergantins morescos i que, per tendre salva la vida” (p. 97), els demanaven que un home entràs en el port de l’Alguer i que l’endemà en “retornés amb dotze jovenetes entre les més belles, si volia salvar la vida i la dels seus compatricis” (p. 97). Per tant, implícitament, la dona allibera l’home.

Quan l’home que se’n dirigiria a l’esmentat port, el capità, troba obertes les portes de la ciutat, ho comenta en sa casa, en casa dels seus companys i a llurs mullers i fills (p. 97). A més, el comanador els addueix “Jo he de fer retorn amb dotze joves belles, d’edat de divuit a vint anys, perquè és així el pacte” (p. 97). Per tant, es reflecteix el pactisme i apareix la jove garrida, tan present en moltes rondalles.

Un poc després, mentres les mares ploraven, “va entrar en la cambra un jove tan bell que semblava una minyona” (p. 97). Immediatament, el patró, eixerit, té una idea i diu al jove: “- ¿Pots trobar-me altres onze joves com tu, així, bells i galants?’. Ell li respongué que sí. Llavors, els capità va dir: ‘-Preparau dotze vestidures de dones, les més riques que tingueu, que jo vestiré aquests joves i, així, cercaré de divertir els moros i de salvar els nostres pares i marits’” (p. 98). Per consegüent, participen tots:  persones preparant els vestits i el jove cercant hòmens que s’ajusten a lo que li ha dit el capità. A banda, serà la dona i lo matriarcalista lo que alliberarà l’home.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, igualment vinculat amb el matriarcalisme, després d’acceptar tots la proposta del comanador: “després, es reuniren totes les altres famílies i, tots, en silenci, començaren a treure hàbits per vestir els joves, que així semblaven tan belles minyones; tant eren eixerits i galants” (p. 96).

En acabant, la barca amb les dones fa via cap al Port del Comte i “els capitans dels bergantins preguntaren: ‘-Tens les dones?’. ‘Sí -li respongué el capità alguerès-; són dotze fresques com a flors i belles com el sol” (p. 98). Com copsem, la dona està ben tractada.

A més, tot seguit, apareix el tema de la sexualitat: “A penes els joves vestits de dona entraren en els bergantins, començaren els moros a servir-los-hi refrescos i, després, aparellaren les meses; (…) preguntaven ja l’hora deliciosa de l’amor i de la voluptat[1], (…) fins que els feren la proposta d’anar a dormir amb ells.

Els joves respongueren que sí (…).

Lo mateix feren en l’altre bergantí” (p. 98).

Podríem dir que els jóvens, abraçant la part femenina (ací, plasmada en la roba), fan possible que ells es salven i que, per tant, la dona allibera l’home. Àdhuc, això fa que els morescs els comencen a abraçar. O siga, que la dona també estava ben tractada per persones distintes als algueresos i és ben acollida com també en les cultures matriarcalistes.

Al capdavall, tant els jóvens com altres mariners algueresos que havia instruït el capità, maten els morescs i “Salparen, després, tots els algueresos amb els bergantins i llurs barques per l’Alguer” (p. 99) i hi retornaren i foren ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Complaença en els delits sensuals.

La dona com a transmissora de la cultura popular i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme (per exemple, la dona porta la iniciativa, és qui té la darrera paraula i com a transmissora de la cultura popular) és “El tresor de Montristit”, recollida per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Al principi, se’ns diu que el Montristit és un puig que hi ha al sud de Mont Dolla[1] i, tot seguit, podem llegir “La llegenda diu que el Duc ravanès[2], salvat de l’estrall de l’Àliga -ara, l’Alguer- i fugit per un conducte subterrani a Montdolla, hagué amagat els seus immensos tresors en Montristit, posant-hi a custòdia la més jove i la més bella de les tres filles (…), amb el vincle de no cedir-los sinó a aquell que la portés en l’església, la bategés i la fes sua muller.

Aquesta jove és anomenada la Fada Reina de Montristit” (p. 93). Com veiem, el duc (per tant, un home) fa via cap a l’interior de la terra, on, a banda de desar-hi els tresors, els confia a la dona (en aquest cas, a una jove, la de menys edat entre les tres filles). Cal dir que, en moltes rondalles, la dona més eixerida, la més garrida, la que ho porta avant, etc., és la més jove de totes les germanes.

I li’ls dona amb una condició: que aquell que els vullga, haurà de portar-la a l’església i d’acceptar-la com a muller. En altres paraules: que la dona siga ben acollida, ben tractada… i que es faça lo que vullga ella.

Aquesta jove (la Fada Reina) apareix cada set anys, cap a mitjan nit i només un temps curt, quan l’entrada als tresors roman oberta. A més, només qui els hi trobe, podrà fàcilment ensenyorar-se’n.

Igualment, copsem que, “En l’Alguer, no hi ha vell o dona del burg que no sàpiga dir quantes vegades aqueixa fada sigui apareguda” (p. 93) a molts hòmens. A banda, “Hi ha velles curioses que saben dir, d’aqueixos, també el nom, la descendència i fins els últims nebots” (p. 93). I, així, aquesta rondalla plasma que, encara que la cultura popular era més coneguda pels vells (hòmens i dones), en línia amb el matriarcalisme, les dones són les que més saben sobre el passat i els qui més transmeten el saber.

Un poc després, veiem que, una vegada, “un pastoret pasturava el seu bestiar als peus d’aquell puig i, amb un flautí[3] de canya, feia ressonar (…), de tant en tant, (…) suaus i melodioses notes. Es diu que la fada, afalagada d’aquella harmonia, li aparegué bella com el sol, amb vestit de reina, amb una diadema al cap rica d’or i de gemmes i, així, cantant, el convidés a seguir-la” (p. 93). I, tot seguit, la fada li marca les directrius:

 “Vine, pastor eixerit,

  que et vist de brocat;

  de Comte, seràs servit

  i, de Rei, coronat.

 

Del teu pifre melodiós,

l’harmonia m’ha despertat.

Vine al meu cor, oh, donós[4]

que, per a tu, ha palpitat.

 

En qui tenc jo tancat

un tresor d’or i d’argent;

després[5] que m’hauràs batejat,

es farà el casament.

 

Vine, pastor eixerit,

que et vist de brocat;

de Comte, seràs servit

i, de Rei, coronat” (pp. 93-94).

 

Però, com que el pastor no pogué moure’s, la fada, “després d’haver repetit per tres voltes aquell cant, desaparegué” (p. 94). Com veiem, la dona actua amb iniciativa, amb espenta i molt oberta, fins i tot, a un altre home que tinga interés per casar-se amb ella i per aspirar als tresors, com ara, desenvolupar l’arquetip del rei. El missatge és que cal aprofitar les ocasions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En distintes fonts consultades en Internet, com ara, una notícia del “Centre Excursionista de l’Alguer”, en l’apartat “Blocs de VilaWeb”, apareix escrit “Mont Dolla”.

[2] Però no de Ravenna, com s’indica en la nota 1 (p. 93).

[3] En l’original, “pifre”.

[4] En la nota 6 (p. 93), podem llegir “Graciós, gentil, xamós”.

[5] En l’original, “lego”.

La dona tria, rep el suport del pare i actua molt oberta

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Un pobre mariner”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, veiem que, en la tercera part, els jóvens, que havien aplegat a cal rei (el seu padrí) i que havien lluitat amb les tropes del monarca, reben la seua benedicció i decideixen fer camí (p. 89).

Tot seguit, tots dos, “arribats en un camí que anava a dividir-se en altres dos carreteres i on hi havia un arbre de figa” (p. 89), un arbre vinculat amb la dona i, igualment, amb la sexualitat, “es besaren i digueren: ‘Quan aquest arbre treu, és senyal que serem sants; i, quan ell traurà sang, és senyal que serem malalts o en perill de vida i això serà senyal per qui l’u de nosaltres dos vingui en defensa l’u de l’altre’. (…).

Florindo prengué el camí de la part esquerra; i Pledemonte, el de la mà dreta” (p. 89).

Cal dir que, posteriorment, ja no es torna a dir res sobre Pledemonte i que, per tant, qui, si de cas, ho assolirà, serà Florindo, qui havia triat la via de l’esquerra…, i, així, copsem que ens trobem amb una rondalla que participa del matriarcalisme.

A continuació, el relat trau passatges molt semblants als d’altres rondalles, en què un jove (ací, Florindo) talla la punta de les llengües d’una serp de set caps, mentres que un príncep (p. 90) que observa com Florindo es desfà de la serpent, tractarà d’enganyar el rei (pp. 91-92).

Així, el jove Florindo aplega a un regne i capta que aquesta serp, de set caps, vol la vida de la darrera jove del regne: la filla del rei (p. 90) i “el Rei ha fet publicar en tot el regne que qui matarà el serpent i salvarà la filla, de la mort, la donarà en esposa” (p. 90).

Afegirem que el jove Florindo troba la princesa “llegint un llibre” (p. 90), i ella li destaca l’atreviment (p. 90). Immediatament, ell li respon: “-Altesa: (…) jo faré en aquí per salvar-la” (p. 90), i la princesa, en un passatge posterior, el felicita per haver mort la serpent.

Igualment, malgrat que la filla del rei el convida a acompanyar-la a la Cort del pare, ell ho accepta però no hi entra perquè “havia d’anar a fermar-se en un alberg del país, havent altres coses de fer” (p. 91).

A més, el príncep que havia copsat com Florindo matava la serp, es presenta a la Cort com també la princesa, a qui hi donaven per morta (p. 91). Llavors, el rei ordena que es facen festes en tot el regne “i que es fos presentat a la Cort aquell que havia salvada la filla, per dar-l’hi, així com havia promès, en esposa” (p. 91). De nou, implícitament, apareix el refrany “Paraula de rei no pot mentir”.

L’endemà s’hi presenta el príncep, amb les llengües, i li diu que ell l’ha salvada i que espera que “’Vostra Altesa voldrà mantenir la paraula. Heus ací la prova’, i va mostrar les llengües” (p. 91).

El rei, qui considera que aquell home era un príncep, fa que avisen la filla per a que vinga. La filla ho fa i, en entrar, li diu que eixe no era el seu espòs, qui l’havia alliberada: “Ella va mirar-se’l i respon que no era ell i que mai fóra estada[1] la sua esposa. Pregà el pare que cerquessin el ver cavaller que l’havia salvada i que l’havia acompanyada de la muntanya a la Cort, no essent-se volgut presentar” (p. 92).

Aleshores, el monarca, sense pensar-s’ho dues vegades i confiant en la veracitat de la paraula de la princesa, desenvolupa l’arquetip del rei i “va dar ordre d’expulsar-ne el príncep de la Cort” (p. 92) i, per consegüent, la dona està ben tractada i, a més, es fa lo que vol ella.

I, com que aquest fet es fa públic per tota la ciutat, Florindo aplega a reportar-se’n, pren la caixeta on havia alçat les puntes de les llengües de la serp i es presenta en la Cort reial (p. 92).

El rei, tornant a desenvolupar l’esmentat arquetip, demana a la filla “si coneixia que aquest fos el cavaller que l’havia salvada. Al que la filla digué que sí.

El Rei i la Cort varen cridar ‘Visca!’ al valor de Florindo. El rei digué a Florindo, honorat com a salvador del regne: ‘-Noble cavaller: les teves virtuts són grans i mereixen el reconeixement que jo havia promès. Tu esposaràs la meva filla, que és viva pel teu valor. Tu seràs el successor al tron del meu regne’. I va unir la mà de Florindo amb la mà de la princesa” (p. 92). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Que mai no seria.

L’educació matriarcal, en relació amb la jovenesa i amb els pares

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Un pobre mariner”, recollida per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, els fills són enviats a l’escola i, quan fan els quinze anys i donen per acabats els cursos (p. 86), els pares els lligen una lletra del rei, qui els deia que s’havia iniciat una guerra per terra i per mar. Aleshores, ells responen que l’endemà se n’hi anirien. I, com que els germans foren “ferms en tal resolució, digueren que foren partits i que cap obstacle els fóra impedits de fer això (…) en ajuda del seu padrí” (p. 86), del rei.

Tot seguit, els pares beneeixen els dos germans i els jóvens fan camí cap al regne on vivia el rei (p. 86). Ja en la Cort, el monarca, malgrat que els veu inexperts en temes de guerres, com que “Ells insistiren i digueren que, absolutament, volien prendre part en el combat i que eren vinguts per a tal fet, i que, així, eren disposts a prendre el comandament d’algunes esquadres” (p. 87), “u, per la part de terra -Florindo- i, l’altre, de marina -Pledemonte-“ (p. 87), els ho accepta i, “en efecte, destinà u a cap d’armada de terra i, l’altre, de mar” (p. 87). Ens trobem davant trets en vincle amb l’educació matriarcal: donar facilitats als fills i a les persones en allò que els és més senzill i, sobretot, quan se’ls veu amb espenta i pel bé de la comunitat, del grup i, en aquest cas, de l’Estat. I, òbviament, que, com quan volem un catxirulo, hi ha relació (i positiva) entre els pares i els fills.

Igualment, un altre detall en línia amb aquesta educació és que “el Rei partí amb tots sos regiments i homes d’armes, amb els quals partiren també (…) els dos fillols” (p. 87), comença la batalla i el monarca “estava a veure, des del principi de la batalla, tot que va fer Florindo” (p. 87), el germà vinculat amb la flor, amb la terra i amb l’esquerra. Com veiem, el rei (com a padrí) atorga molta llibertat al fill i pretén veure com es desenvolupa el jove, de la mateixa manera que un pare (o que una mare) ho fa amb cada u dels seus fills.

A continuació, el jove Florindo, qui encapçalava les tropes en el combat per terra, després de la victòria, és ben rebut pel monarca, qui el felicità.

Més avant, s’inicia una altra guerra, però, ara, en la mar, i hi pren part Pledemonte, el germà de la mà amb el bitllet, relacionat amb el cel (p. 88) i amb la dreta: “Parteix, llavors, Pledemonte com a cap de tal expedició i el Rei va restar en el camp de guerra, d’on, d’una altura, veia, així com havia vist en la batalla de terra, tot quant es feia en aquella de mar” (p. 88). Copsem, per tant, persones i una educació oberta. I, com a detall relacionat amb la mà dreta, hi ha que “aquest jove guerrer era reeixit a fer tants actes de valor (…) i va atribuir-se a un ver miracle i, per això, Pledemonte va ésser considerat com a un favorit del Cel” (p. 88). 

Un pas més en l’evolució dels dos germans, en plena joventut, és quan, al moment, llegim que, “acabades les dues batalles (…), el Rei i ses armades i altres homes d’armes i Cort i seguit del rei i els dos Comandants en cap (de terra i de mar), Florindo i Pledemonte, (…) foren retorn a la Cort” (p. 88), i, així, es reflecteix el pas de l’adolescència a la joventut: són tractats com a dos comandants en cap, això és, com a dos persones que poden conduir i dur a terme activitats col·lectives i com a caps de grup. I tot, amb la simpatia del monarca.  

En eixe sentit, el rei, com que no tenia fills, ja en la Cort, “els hi va proposar de voler-los tenir en sa Cort com a fills, (…) i que, a sa mort, u d’ells heretaria sa corona i son govern” (p. 89). Els dos jóvens accepten la proposta del rei i, igualment, li comenten que “sols bastant-los-hi d’haver fet el propi deure, per ésser intervinguts a defendre el seu Padrí (…), com ell s’era dispost i destorbat a anar a la casa d’ells per a batejar-los” (p. 89).

Immediatament, els germans diuen al monarca que tots dos encara són jóvens i que “havien de viatjar i de girar el món i fer altres obres i que, tot més, deturarien en la Cort encara tres dies” (p. 89). El rei els ho accepta i, tres dies després, els dos germans fan via amb la benedicció del monarca.

Com podem veure, en aquest apartat de la rondalla, llarga, s’explica, per mitjà del simbolisme, el pas de l’adolescència a quan les persones estan en plena jovenesa,… des de la visió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, cap de la casa i molt oberta, marca la pauta

General, ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme és “Un pobre mariner”, arreplegada per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”. Una volta, un mariner que anava a pescar i que tenia molts deutes, pesca un peix molt gran. “El peix parla i li diu: ‘-Mira: de mi has de fer-ne tres porcions. Has de dar-ne el cap, a ta muller; la cua, la poses en una menjadora i el dau de mig, en l’altra menjadora. Però t’adverteix que no t’isques mai d’on ets!’” (p. 85). Com veiem, la dona es porta la part més important: el cap (pensar, reflexionar, ser, comandar, portar la casa, coordinar, educar…). I el mariner continuarà la pauta que li marca el peix, perquè, indirectament, li assegura que li serà profitosa i, àdhuc, bona a llarg termini.

Amb el temps, el pescador i la dona poden pagar els deutes i, a més, “Anant sempre i avançant en la pesca cada dia, pescava sempre peix en abundància; així que vingué ric, i sa muller, essent prenyada, no havent mai fet fills” (p. 85) i “Ell, amb les paraules de quan va dir-li el peix, es comprà la casa i la convertí en un palauet, deixant l’estable com estava.

(…) A nou mesos, pareix sa muller i va fer dues criatures, totes homes: totes dos homes, tots dos bells i robusts, dels quals u nasqué amb la mà dreta tancada” (p. 85). Per tant, a banda que la prosperitat econòmica va unida al part de la muller (qui té dos fills) i que el mariner actua d’acord amb les indicacions del peix (un animal vinculat amb lo femení com també l’aigua), la part més feble és la dreta (detall que pot recordar, per exemple, el fet que, en les parelles catalanoparlants, ha sigut tradició posar-se l’anell en la mà esquerra, la de l’educació matriarcal). 

Però, com que ni els pares, ni ningú aconseguia obrir la mà, van al bisbe, qui “avisat i essent a coneixença de tal fet, avingué en casa de dit pescador i, després d’haver-lo visitat i presa en ses mans la mà del minyó, va obrir-lo i, enmig d’ella, va trobar un bitllet[1] escrit en sentit en lletres d’or, que aquests minyons havien d’ésser batejats del Rei” (p. 85). Per consegüent, ens trobem davant unes autoritats (ací, el bisbe i el rei, això és, el braç religiós i el polític) molt obertes a la població, com en altres rondalles en llengua catalana, que no viuen de baldraga a costa dels súbdits i que els responen amb bona empatia.

A més, el bisbe escriu una carta al rei i posa el bitllet que trobà en la mà del minyó (p. 85), el qual permet entrar en la Cort.

“Respon el Rei, que era content de fer el bateig i que vindria al cap d’un mes.

Va passar el mes i el mariner va a preparar la seva casa en modo tal de poder rebre el Rei, el qual vingué a l’època fixada i anà en casa del pescador, on trobà tots els familiars i va conèixer els minyons i digué d’ésser content de poder ésser ell el padrí de tals minyons” (p. 86). Com veiem, apareix, indirectament, el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, amb què es reflecteix que un governant ha de complir amb la paraula (“El bou per la banya i l’home per la paraula”) i, igualment, es tracta d’una casa oberta a tothom i en què tots prenen part (a banda que el monarca respon receptiu a tots): la mare, el pare i els fills… i el rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, figura com “Paper escrit relativament petit” i, per exemple, com “Paperet que dóna dret a entrar en algun lloc o a viatjar en un vehicle determinat”.

La dona amb bondat i molt oberta aprova la bonesa d’altri

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “La filla del rei Serpentí”, recollida per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, el rei Serpentí, amb la intenció que la filla isca guanyant, li diu que prenga la clau i què ha de respondre ella a un papagai que se li apareixerà.

L’endemà, la jove Maria obri la finestra, actua com li havia indicat el monarca i, un poc després, “treu el cap de la finestra i es veu al fill del rei, ferm en una cantonada.

Era el fill del rei de prop i tenia la cort al davant d’aquella del rei Serpentí” (p. 79). El príncep, quan el papagai li comenta que eixa és la filla del rei, li respon que el monarca no tenia cap filla, ni n’havia tingut mai (p. 79).

Aleshores, l’animalet parla a Maria, ella li contesta i, tot seguit, la jove, amb molta espenta, li diu “Tenc bon pare i bona cara” (p. 80), tanca la finestra i el jove, immediatament, copsa que Maria sí que és princesa i, “Alhora, el fill del rei de prop, envia dos patges al rei Serpentí, dient-li que ell tenia plaer de la filla” (p. 80), és a dir, que volia casar-se amb Maria.

El monarca, per a fer-ho fàcil a la filla, li diu:

“-Maria: ara, tu em mates i, després que hauràs posada tota la mia sang a dins d’una olla, untaràs totes les parets; després faràs a trossos la mia persona i la posaràs a bullir. (…) O tu em mates a mi, o jo et mate a tu.

Doncs, Maria mata al pare” (p. 80). I, així, la jove Maria, en aquest passatge (semblant al d’altres rondalles), farà possible que el rei Serpentí torne a com era abans, i, encara que ell li dona les órdens, ho fa per a que la dona… puga salvar-lo:

“De la sang, unta totes les parets, les quals ixen totes de corall. Fa a trossos, després, la sua persona, i la posa a bullir i compareix altra volta el rei, viu i més bell de com era.

Alhora, Maria esposa amb el fill del rei” (p. 80).

La princesa Maria, que era bella i gitava resplendor com un sol (p. 80), “va tenir un fill bell com un pom d’or” (p. 80) i convida a un dinar a tots els senyors i a tots els reis que volguessen anar a veure el nen (p. 80). Fins i tot, hi va el seu germà Antoni, qui no la reconeix (però Maria sí a ell) i, quan el germà volia besar el peu de la criatura, la filla del rei no li ho accepta (p. 80).

A continuació, durant el dinar, trauen una tassa a cada convidat, però Antoni (el germà de la princesa) volia que li posassen el vi en una capsa amb els cervells d’un gos que es trau de la butxaca (p. 81). Com que ell deia “a la salut de ma germana” i ella “a la salut del cutxo” (del gos) i, a més, Antoni volia saber per què ell no havia pogut besar el peu de la criatura, es dirigeix al rei i, llavors, “li respon Maria:

-Si tu vols saber el motiu de tot això, n’enraonarem tots sols en una cambra, sense res de mal.

Després del dinar, Maria (…) es dóna a conèixer per la germana i li conta tot lo que li havia passat de quan l’havia enviada a matar” (p. 81). D’aquesta manera, es fa lo que vol la dona i, a banda, “Alhora, Antoni es penedeix, de la sua, d’haver cregut a la muller i demana a Maria lo que deia ella de merèixer la sua cunyada.

-Jo no vull que li facis res -li respon ella” (p. 81).

I, finalment, com que el germà prega tant a Maria que ella li deixe actuar segons la seua intenció (i, per tant, la dona té la darrera paraula i és qui ho aprova), “va de la muller, la treu de la casa, l’envia a l’almoina[1] i, després d’haver-se venut tot[2], se’n va de la germana i s’està sempre amb ella” (p. 81). Per consegüent, la rondalla plasma que, així com el germà estimava la germana, la bonesa vol bonesa, tan reflectit en moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] És a dir, a captar.

[2] Lo vinculat amb la dona d’Antoni.

La dona, amb molta espenta, marca les directrius molt oberta

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “La filla del rei Serpentí”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Un rei que tenia un fill (Antoni) i una filla (dona Maria) que feien bona pasta, mor. Cal dir que, des del primer moment, la dona rep un tractament en línia amb lo matriarcalista (ací, “dona”, p. 76). A més, vinguts grans, el germà diu a la germana:

“-Germana mia, casa’t” (p. 76) i ella no li ho accepta i, a banda, li comenta “però, si tu et casessis primer, jo me’n vendria amb tu i estaria sota les ordres de ta muller” (p. 76) i, així, copsem que és la dona qui té la darrera paraula.

Un poc després, Antoni es casa i la germana passa a viure amb ell i amb la cunyada. Per tant, ell ha acollit la proposta que li havia fet la germana. Igualment, quan Antoni demana a Maria què vol, ella li respon:

“-No, germà meu: això no t’ho he de dir jo; vés de ta muller, sinó ella” (p. 76), perquè la dona d’Antoni és la senyora ama. De nou, captem que la dona actua amb espenta.

“Però Antoni no s’atura, per això, d’anar sempre de la germana, sempre que hi havia de fer la despesa” (p. 76), això és, la compra de queviures.

Aleshores, “la muller d’ell, que es deia Caterina, veient que Antoni, el marit, prenia les ordres de la germana” (p. 76), “Encomana al jardiner que li portés un petit serpent viu, i el jardiner li porta el serpent” (p. 76). I, d’aquesta manera, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: l’home segueix les directrius de la dona (el germà, respecte a la germana i, a més, el jardiner respecte a Caterina), la dona és la senyora ama (Caterina) i, a banda, la figura del jardiner.

Més avant, Caterina posa una serp en un plat de l’ensalada de Maria, i Maria l’engul i, al cap d’uns dies, la germana resta embarassada i Antoni, creient unes paraules de la muller, ordena que dos servidors porten Maria a un bosc i que la maten.

Però, en aplegar al bosc, el rei Serpentí els diu “Anau a aquella cabana, (…) portau-vos aquesta minyona i dieu al pastor que munyi totes les vaques i les cabres” (p. 77), que fique els animalets en una caldera (junt amb Maria), per a que, a ella, li caiga la serp (pp. 77-78) i que, tot seguit, “amagau bé la minyona de manera que ell no entengui ni manco l’olor d’ella” (p. 78). Per consegüent, el rei Serpentí es posa de part de la dona i impedeix que la maten. Com podem veure, apareixen detalls relacionats amb el matriarcalisme, per exemple, la vaca, la serpent (el rei es diu Serpentí) i la llet (de les vaques i de les cabres). En el cas de la llet, està vinculada, igualment, amb la dona i amb la mare.

A continuació, “Els servidors se’n van, deixant en aquella cabana la minyona. Ve el rei Serpentí i se la porta amb ell.

Quan eren al palau reial, ell diu a Maria:
-Mira, tu ets ma filla i jo sóc ton pare. Heus ací les claus. Tu ets ama de fer i de desfer. Afinestra’t sempre que vols i en totes les finestres, manco en aquella” (p. 78).

Al moment, la jove, amb molta espenta, es trau la clau, a poc a poc, la fica en el forrellat del pany de la finestra i l’obri (p. 78) i, més avant, quan ho comenta al rei Serpentí (a canvi que ell no li faça res), ell accepta la proposta de Maria i actua molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona arrisca i pisca

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, mitjançant el paper de la dona i lo que, per exemple, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, veiem com l’antiheroi masculí, és “El tresor de Montistiro[1]”, recopilada per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, la qual escrivim tot seguit amb lleugers retocs:

“Montsitiro és un munt rodó a on pastura tot el ramat: es tracta de vaques, de cabres, d’ovelles i de porcs. Un dia, certs servidors, anant a pasturar de nit, han vist una ombra que apareix en la cara d’un servidor. Aquest minyó, quan l’ha vista, se n’és fugit; alhora, va tot esglaiat a la pineta[2] de l’amo i li conta que havia vist aquesta dona tota vestida de cabells.
L’amo li diu: ‘-Neci, que sés estat. Et volia dar el tresor i tu no l’has pres’.

Alhora, el servidor és anat de nou i ha vist una altra vegada la dona, i li ha dit aquesta dona: ‘-Vine en aquí, que serà bé per a tu, que jo tinc tres gerrons: u és ple de mosca verinosa; l’altre és ple d’or i l’altre és ple de perles. Però tu és menester que l’endevinis, perquè, si prens aquell de la mosca verinosa, tu moriràs tot seguit’.

Alhora, aquell minyó és anat i ho ha dit a l’amo; i l’amo, alhora, li ha dit: ‘-Vine amb mi’. Són anats i no han trobat res” (p. 67). Així, ni el primer dels hòmens, ni la participació dels dos, han fet efecte… perquè lo que calia era atreviment.

En paraules tretes de l’estudi sobre el matriarcalisme basc (i traslladables al vinculat amb el matriarcalisme català i amb aquest relat, en què també apareix la figura del pastor, pel paper del minyó), “Per davant del donjoanisme cavalleresc oficial en el patriarcalisme, el pastor d’Orhi no ‘allibera’ la donzella (…). Aquesta banda negativa i antiheroica pot ser vista amb la seua cara positiva: en efecte, davant els rituals cavallerescs de l’heroi patriarcal, ací, l’antiheroi no veu en la dona ‘objecte de conquesta’, de la mateixa manera que tampoc no la veu com una imatge ‘ideal’ per la qual morir. Potser aquesta estructura mítica explique millor que altres caracteriologies la situació de cert tracte igualitari en el País Basc entre hòmens i dones” (nota 50, pp. 52-53). 

Com a resultat, aquesta rondalla, implícitament, ve a dir que, entre els catalanoparlants (i vàlid per a les cultures matriarcalistes), majoritàriament, qui porta avant un projecte és la dona (en la rondalla, apareixen dos hòmens i una dona), com també que ella és molt oberta (exposa tres opcions al xicot), qui marca les directrius a l’home i qui té més vivències (els cabells llargs reflecteixen, si més no, l’etapa de la jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Com podem llegir en la nota 1 de la pàgina 67, Montistiro fa al·lusió a una “eminència muntanyosa, la qual hem oït anomenar ‘Montistidu’ per algú del rodal”.

[2] Cabanya.