Arxiu d'etiquetes: rondalles eròtiques

Dones que prometen, que manen, que proporcionen i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es capta el matriarcalisme, fins i tot, en lo sexual i amb passatges eròtics, és “El fill del pescador”, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, un pescador que vivia en la platja de Tarragona i de pocs cabals per a mantenir la seua família, “un dia se’n va anar a la vora de la mar i, després de molta estona de pescar-ne, en va traure un peix molt gros i de lluenta escata, el qual li va demanar per favor la vida” (p. 112). Ja, de principi, aquesta rondalla ens porta a la relació entre l’home i la dona (ací, simbolitzada per l’aigua, pel vincle amb la mar i pel peix) com també al paper de l’home (pocs cabals) i de la dona (peix gros, abundància) en les cultures matriarcalistes: predomina lo creatiu, lo generador, la fertilitat.

El pescador allibera la dona (el peix gros), qui “li diu:

-Torna a tirar la trema a la mar i tindràs més peix que no voldries, mes has de prometre’m de portar-me demà al matí aquell que et surti a rebre, i jo et prometo, de ma part, fer-te més ric (…).

I el pescador l’hi va prometre” (p. 112).

Com veiem, la dona és arriscada, oberta a pactar i, a més, a garantir-li un futur millor, si ell li promet fidelitat a la paraula. I l’home, fent camí cap a sa casa, lo primer que veu no és el gos que tenia, sinó un xiquet (això és, el demà): el seu fill.

Aleshores, l’home tenia la temptació de no tornar a pescar, però, “veient que no tenia res per menjar, li fou precís tornar-hi i se n’anà a un lloc ben lluny i apartat de la primera vegada” (p. 112). Per tant, copsem un home que confia en l’esdevenidor i una dona que li proporciona vida.

Li torna a eixir el mateix peix (la dona) “i, així, molts i molts dies” (p. 113), fins al punt que, un dia, el fill li demana per què el pare estava trist. Llavors, l’adult li ho comenta i el xic li respon:

“-Pare: (…) jo hi aniré content, mentres sàpia que vós i la mare sou feliços.

I així, dient, pare i fill se n’anaren a la platja i, tantost hi arribaren, veieren dues naus molt belles (…) i el peix, tot content, que eixia a rebre’ls. I els diu:

-Jo vos prometo que tots dos sereu feliços.

I mostrà al noi que pugés a dalt d’una de les naus i va desaparèixer.

I el fill (…) pujà dalt de la nau i la nau pren vela” (p. 113).

Aquests passatges reflecteixen el pas de la infantesa a la jovenesa i, a més, es copsa quan, tot seguit, ell entra en un palau (part de la terra on ara viurà, malgrat que conserve les relacions amb son pare) i, cada vegada que ell demana res, li és concedit:

“-Ai, Déu, si fos a casa, jo trobaria llit i dormiria.

I, tantost, veié una mà negra amb una atxa encesa que el va acompanyar a una cambra molt gentil i bella (…). Quan, veus aquí que, al cap d’una estona, sent trepig en la cambra i que s’atansaven dret al llit a on era i sent soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell no digué res. I cada dia era la mateixa cosa” (p. 113). Com veiem, es tracta d’un passatge clarament eròtic i sense embuts (la dona, portadora de llum, per mitjà de les atxes, li proporciona vitalitat sexual i ell li ho aprova, ja que no li diu res). Igualment, la dona va per davant d’ell i el porta on ella vol i on considera millor. I això, cada dia. Estem en la joventut.

A banda, captem que “la mà negra que el servia li digué què era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.

I diu ell:

-Res em manca, com no sien noves dels meus pares” (p. 113). El jove és lluny dels seus parents, però se’n recorda. Adduirem que el color de la mà és fosc (ací, el negre) i, per consegüent, en línia amb el vincle matriarcal entre la foscor i la dona.

Quant a la cambra, en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”, publicat en Internet, podem llegir que, “Ancians i nens dormen en la sala gran central, mentres que les dones ho fan en les seues ‘cambres de flors’. En les relacions (…), l’amant (o els amants que elles trien) visiten la seua cambra de flors, dormen junt amb elles i l’endemà, de matí, tornen a la seua llar (la casa de sa mare). Fins i tot, malgrat que una relació dure tota la vida”.

Continuant amb la rondalla, la mà diu al jove:

“-No en tingues, d’això, cap quimera, puix estan ben bons i són feliços.

Mes ell tenia moltes ganes de saber qui era que amb ell dormia” (p. 114) i, així, un dia li contesta la mà:

“-Jo bé t’hi deixaria anar, com tu em prometesses de tornar-ne i de no deixar-te tocar, ni besar per ningú, més que fossen els teus pares.

I ell li’n donà paraula i, a l’endemà, al matí, quan fou a vestir-se, en lloc de les seves robes, en trobà un vestit de molt bona roba amb una espasa tota guarnida de diamants i esmaragdes i, quan fou vestit, se n’anà a la mar i trobà tres naus molt ben aparellades (…) i el transportaren a la platja de Tarragona” (p. 114).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones receptives a l’erotisme, a lo pagà i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, eròtica, és “El castell del Sol”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un comte molt jugador es troba amb u que li guanya la partida i li diu que haurà d’anar al castell del Sol (p. 84).

Emprén camí, hi arriba, és ben rebut per una dona en una casa de gegants (p. 84) i, com en altres passatges, entra el marit, diu que fa olor a carn (en aquest relat, cristiana, en lloc de la més habitual, humana). I la dona, al capdavall, diu al seu home que ella havia acollit un comte. Aleshores, el gegant comenta a la muller: “que vagi al palau de la mia germana, qui té tres filles que corren molta terra i allí l’hi diran” (p. 84). Com veiem, les filles estan en relació amb la terra.

“El comte es posà en camí i camina que camina fins que troba, vora nit, un palau” (p. 85). I, com captem, és rebut de nit, en ple moment femení (p. 85): “-Sóc un passatger que vinc de part del vostre germà a que em digau a on és el famós castell del Sol” (p. 85). De nou, entra un gegant i amb un passatge semblant, i, a banda, primerament, apareix la filla gran, a qui comenta la mare:

“-Ma filla: és el compte, que ve de part del meu germà, perquè li digam a on és el castell del Sol.

-Si és així, que vingui (…). Ma germana la mitjana, que corre cada dia seixanta llegües, vint més que jo, pot ser que ho sàpiga.

I arriba la mitjana.

(…) potser ho sàpiga la més petita, que camina vint llegües més que jo cada dia.

I arriba la petita, la qual, quan veu el comte, vol matar-lo, si no que la mare li diu:

-El meu germà l’envia per saber-ne a on és el castell del Sol.

I diu:

-Llavors, que vingui amb mi -i se l’emporta vuitanta llegües lluny, finides les quals li ensenya un castell molt  gran i formós i li diu:

-Entra cap a dins, vés-te’n al jardí a on t’amagaràs prop d’un estany, en el qual baixarà primer una noia que es banyarà en ell” (p. 85).

Com veiem, no sols la dona és qui salva l’home, qui li fa de mare (molt plasmat en el cas de la filla petita) sinó que, a més, la mare impedeix que una de les filles faça ús de la violència contra l’home, i, igualment, totes les dones (des de la mare, fins a les filles) porten lo que podríem dir saviesa.

A banda, en vincle amb la filla tercera (en una rondalla que no indica que el comte estiga casat, ni ho sembla al llarg del relat), podem copsar un pas de la infantesa (el joc en què prenia part el comte) a la jovenesa (la introducció de l’home en les relacions sexuals).

En eixe sentit, en el passatge immediat, llegim que la filla més jove li diu: “Tu no li diguis pas res, perquè, si no, fóres perdut. Quan ella serà fora, en baixarà una altra (a qui tampoc li diguis res), fins que en baixarà una tercera, a la qual preguntaràs pel castell del Sol, i ella t’ho dirà. 

El comte entra, se’n va cap al jardí i, en ell, prop l’estany, veu baixar una dona formosíssima, que va a banyar-se en ell” (p. 85). Jardí, estany, banyar-se en l’aigua, una dona que es banya…: lo matriarcal (ací, vinculat amb l’aigua), lo femení i l’erotisme es capten en aquest apartat del relat.

“Per fi, se’n va anar i en baixà una altra, encara més guapa, i també va banyar-se en l’aigua clara. Per fi, en baixà la tercera, que era una joia de formosor” (p. 86), i el comte, a més, veu que la més petita de les tres dones, “desfent-se de les sues robes, va ficar-se a l’aigua i mostrà tota la sua gentilesa” (p. 86). I, així, no sols l’aigua era neta, sinó que la dona mostra la seua… paganitat, que ella tenia a veure amb la pagesia.

Llavors, el noble li amagà la roba i, “quan la noia volgué vestir-se, trobant-se sense ella, mirà pertot arreu i, com veié el comte, li digué que li tornés la roba que li havia presa.

Mes el comte li diu:

-Vos la tornaré, si em dieu quin és el castell del Sol que cerco.

I la noia li diu:

-Donau-me tan sols un mocador i vos ho diré.

El comte l’hi dóna, ella l’agafa, l’estén damunt l’aigua i, amb el sol i la llum, s’hi emmiralla el castell a on estaven i la nina dins l’estany com es banyava, puix que aquell era el castell del Sol que tant temps feia que cercava” (p. 86).

Per consegüent, no solament hi ha una mena de pacte entre tots dos, molt oberts (l’home és receptiu a lo eròtic i, en cap moment, fa cap crítica de cap part del cos femení, ni de les decisions sexuals i eròtiques de la jove), sinó que ell respon amb simpatia (i sense posar condicions) a la proposta que li presenta la noia: donar-li un mocador. El mocador, a banda de fer el paper de mitjancer (ell el passa a la dona), és la prova que posa la jove per a que ell puga saber el camí. Adduirem que no hi ha cap xantatge per part de ningú cap a l’altre.

I molt important: aquesta rondalla fou recopilada en la segona meitat del segle XIX, fidel a les paraules dels qui la transmeteren al recopilador (ací, Francesc de S. Maspons i Labrós) i publicada en els anys setanta del mateix segle. Afegirem que, en cap moment, ni en cap relat, se’ns parla de revolució femenina, ni de lluita contra el matxisme, ni contra el patriarcat,… ¿Per què? Al meu coneixement, perquè la cultura era molt matriarcal (i moltíssims catalanoparlants l’abraçaven) i es plasmava dia rere dia, àdhuc, simbolitzada en les rondalles, les quals, de la mateixa manera que la música, són una mena d’espill de la cosmovisió vinculada amb una llengua, en el nostre cas, amb la relació real entre la llengua catalana i el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida, que fan fèrtil la terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La flor del penical”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Una vegada, un rei que tenia dos fills, un mal en una cama i que era molt vellet, comenta als seus fills que li cercassen la flor de penical, “que era, per a ell, la vida, prometent al qui l’hi dugués, que el faria hereu del seu regne. I veus aquí que els nois, amb tot delit, se n’hi anaren i (…) el més petit, que la troba” (p. 76), però el més gran “li pren la flor, fa un clot a terra i el colga al riu d’arenes” (p. 76). Per tant, copsem que la dona (ací, simbolitzada per la flor) és qui dona vida a l’home, d’ella sorgeix la vida.

Un poc després, llegim que, del clot, naixen “unes canyes i un pastor se n’hi féu un flabiol, d’una d’elles” (p. 76). És a dir, que la vida procedeix de la terra, de la Mare Terra, de la dona (de què naixen les canyes, planta relacionada amb el penis). I, a més, captem la figura masculina del pastor (associat, ací, al penis). Cal dir que, en una cançó eròtica mallorquina recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca” i vinculada amb l’acte sexual, podem llegir “Hi ha fadrina que diu: / Ara m’entren es canyissos” (p. 73).

Tot seguit, el pastor toca el flabiol i ou el fill petit, qui li diu que és colgat en el riu d’arenes i que volia ajudar son pare (“per la cama del meu pare”). Aleshores, com que la gent ho copsa i ho comenten, aplega al rei, qui, immediatament, “féu anar al seu davant el pastor” (p. 77), qui li toca l’instrument. Llavors, el monarca sent el fill més jove i, a continuació, fa que el fill gran toque el flabiol.

Un poc després, el monarca demana “al pastor d’on havia treta aquella canya (…) i, com el pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d’arenes, (…) el rei volgué anar-hi, féu que arranquessin el canyar i, colgat dessota d’ell, hi trobaren al fill petit que encara era viu” (p. 77). Aleshores, el rei condemnà a mort el fill gran, “donant el regne al seu fill petit, que era qui havia trobada la flor del penical” (p. 77). Per consegüent, veiem un rei molt obert, que també està al costat del poble (se’n va al canyar) i, en línia amb el matriarcalisme, troba el fill petit… sota terra, enmig de la terra, això és, de la mare, de la dona. I, al capdavall, un rei amb bona empatia.

Igualment, llegim una altra versió de la mateixa rondalla, però entre un pare i els tres fills (p. 77), qui també fa que cerquen la flor del penical. El petit “va entrar-se en una horta, va demanar la flor i l’hi donaren” (p. 77). I, així, trets matriarcals: l’horta, la flor i, a banda, que la flor li diu què calia que fes (amagar-se-la) i que ell ho fa: es fa lo que vol la dona.

Ara bé, els seus germans fan un clot (interior de la terra) en el riu de les arenes (clot, terra, riu, arenes… són trets vinculats amb lo femení) i el soterren, “en el qual nasqué de seguida un gros canyar” (p. 78) i, amb un final molt semblant, el pare feu sentència de mort al fill gran i al mitjà i, en canvi, feu hereu al fill petit, “que bé s’ho mereixia” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

L’erotisme en la rondalla “Es penyal de Pastoritx”

General, , ,

 

En l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, hi ha una rondalla eròtica molt curta, “Es penyal de Pastoritx”, la qual diu així:

“A un penyal de devers Pastoritx[1], deien que hi havia amagat un tresor. Es penyal, damunt, tenia lletres que deien:

            Venturós serà

qui es cul em veurà.

Començaren a fer barrobins i trobaren baix des penyal un rètol que deia:

            Venturós ha estat

qui es cul m’ha trobat” (pp. 375-376).

 

 

Nota: [1] Possessió del terme de Valldemosa.

Dones que trien, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i semblant a altres, fins i tot, de cultures matriarcalistes com la basca, és “Sa cadeneta”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un pare que tenia tres fills, Toni, Joan i Bernat, un poc abans de morir, els diu “com tenc poc, vos daré tot lo que tenc i, si ho sabeu aprofitar, vos serà molt. Quan seré mort i enterrat, vos n’anireu per aquell camí a passejar tots tres plegats i, quan haureu caminat molt, trobareu una cova” (p. 202) i cada germà, començant pel més gran, hi entraran. I, així, els fills passen a ser jóvens, s’acosten a lo femení, a la dona (ací, reflectida en la cova). A més, han de dir unes paraules, entrar en la cova i eixir-ne amb lo que hauran arreplegat.

Quan hi entra el petit, en Bernadet, es fa amb una bossa i diu als seus germans:

“-Però està plena de doblers. Voleu que els comptem?

Els comptaren i, com més els comptaven, més n’hi havia” (p. 202) i en Bernadet, el germà més jove, en veure que els germans estan enutjats, els diu “Això és sa bossa, que mai s’acaba. Ens partirem els doblers entre tots” (p. 202). Per tant, copsem que seguir les petjades dels pares (ací, del pare), genera una merescuda recompensa: no tornaran a ser pobres. A més, en línia amb el matriarcalisme, en lloc de restar tot, per exemple, en mans d’u, es fa un repartiment entre tots, es posa tot al servici de tots, com, àdhuc, veurem més avant. 

El segon, en veure el resultat del petit, vol veure quina és la seua sort i ix amb una cadeneta de la cova (p. 202) i diu “Cadena: torna’m allà on era!” (p. 202) “i sa cadena li tornà” (p. 203), o siga, la dona. Cal dir que la cadena (la qual, ací, podria simbolitzar la continuïtat) està feta de peces redones (les baules) i, per consegüent, podríem vincular-les amb lo femení. Com llegim en la tercera definició de “baula” en el DCVB, “Cada una de les anelles que formen una cadena”. Redó, cercle, anell, anella,… són paraules relacionades amb la dona.

El tercer fa una cosa semblant, però amb un corn, el qual podem empiular amb l’abundància i, de nou, amb la dona: ¿no és la dona, en les cultures matriarcalistes, qui aporta la vida, tot lo que cal per a viure, el menjar,… qui afavoreix la subsistència així com la terra (com a mare de tots), com ara, ho fa als llauradors i a les persones que la tracten bé? En aquest cas, del corn, sorgeixen soldats i, per indicació del germà gran, hi tornen.

Un poc després, “Quan va veure això, els digué es petit:

-Ja vos podeu aconhortar amb lo que teniu. Jo vos donaré un parell de doblers a cadascun i ens separem en aquests tres camins, i cada un prendrà per una banda i, es cap d’un any, ens tornarem a aplegar a veure com ens ha anat” (p. 203). Aquest passatge l’hem trobat també, com ara, en un relat que figura en el llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 53-55), d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr.

El més jove, en Bernadet, “se n’anà a un poble i allà s’enamorà de sa filla d’un comte” (p. 203), però ella, que té la darrera paraula, no el volgué. I ell, com que volia que l’acceptàs, es posà a menjar peres (p. 203) i “li sortí as cap una pua grossa. (…) tornà a trobar un figueral i es posà a menjar figues i, per cada figa que menjava, li queia una pua.

-Bé va -digué ell-. Això em servirà” (p. 203). Cal dir que u dels significats que té el mot “pera”, en el llenguatge eròtic i sexual, és “fer nosa” i que, en canvi, el terme “figa” té a veure amb la dona i, així, és la dona qui salva l’home. A més, la figa és un fruit dolç, tret vinculat amb el matriarcalisme.

Tot seguit, en Bernadet troba un pastor, li diu si volia baratar el vestit, i l’home, molt vell, li ho accepta. “Quan va estar vestit de pastor, cercà un paner, l’omplí de peres i se n’anà a passejar per davant cas comte”(p. 203). I, com en rondalles semblants, la filla del comte vol peres, en menja i, al capdavall, li ixen pues (p. 203).

El germà petit, eixerit, es vist de metge, se’n va a cal comte, i el comte li diu que si aconsegueix llevar les pues a la filla, es casaria amb ella. I, quan ho fa, “A ella, ja li agradava, però es comte volia que es casàs amb un home molt ric i molt poderós (…), que tenguésseu molt de poder i moltes tropes” (p. 204).

No obstant això, com que el germà petit, molt obert, se’n va als germans, els comenta el tema del casament i que necessitaria el corn i la cadeneta i els addueix (el dia de la trobada) que els ho tornaria, “Es seus germans li deixaren i ell se’n tornà a cas comte” (p. 204). Aleshores, com que cada cosa que li demana el comte, en Bernadet la fa possible i, a més, la filla vol casar-se amb el germà més jove, el comte accepta la decisió de la filla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Et vull més que a un bon cagar” i una rondalla eròtica valenciana

General, , , , ,

 

El 23 de maig del 2022, en accedir a la web “Canpop”, de cultura popular valenciana, trobàrem una rondalla eròtica, “El cura prenyat” (http://rondalles.canpop.org/fitxa.php?id=3282), la qual adaptem. Diu així:

“El capellà prenyat

Un capellà que vivia al Pinós, havia d’anar a un camp a dir missa. Se’n va amb ell l’escolà, per a ajudar-lo, i li diu:

-Mira, nen: ara després, has d’anar al Pinós i dir al metge que vinga a veure’m. No em trobe gens bé.

El xicon se’n va tot corrent al poble i diu al metge:

-Ha dit el capella que vaja vosté, que s’ha fet malalt i no sap lo que té.

-Doncs, ves-te’n i li dius que no puc anar-hi, que ací, en el poblet, tinc molts malalts i, en este moment, no puc. Mira: que pixe en una botelleta i que te la done, que jo faré per analitzar-ho a veure què és lo que té.

Va tornar el xicon i el mossén li diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Diu que no pot venir perquè té molts malalts allí, en el poble, que pixe vosté en una botella, jo li la porte, ell ho analitza i ja em dirà, ell, lo que té.

-Bo, doncs bé.

El capellà va pixar en una botelleta, la dona al xicon i va fer via camí avant.

Quan anava per un barranc, ahí hi havia unes figueres grandones de bacores i hi havia dos dones que estaven intentant collir-les.

-Xica, quines bacores més grosses! I nosaltres no podem pujar-hi. ¡Mira, mira: ve Peret!

-Ah, sí, sí!

-Ei, Peret! ¿Vols fer el favor d’ajudar-nos a collir estes bacores que nosaltres no podem?

-Sí, dona!

-Hala!, doncs puja!

-Sí, sí. Per descomptat, dona! Però mira: porte aquí una botelleta. Aneu a espai: no la tireu perquè, açò, és per a dur-ho al metge.

-Peret. Mira les bacores: allà dalt, allí, allà.

Dient a Peret on eren les bacores, van ensopegar amb la botelleta i es va vessar. I una diu a l’altra:

-Dona: pixa tu, pixa tu. Així no se n’adona.

Com que agafa la botelleta i pixa. Van collir les bacores, Peret baixa i diu:

-Bé. Doncs, me’n vaig. I la botelleta?

-Ahí, ahí on tu l’has deixat, en el tronc de la figuera.

Agafa la botelleta i diu:

-D’acord. Bé. Me’n vaig.

-Molt bé. Gràcies per ajudar-nos amb les bacores.

Porta la botelleta al metge, ho analitza i diu:

-Xe. És estrany açò: que este home estiga així. Està embarassat. Pren, xiquet: porta-li, al senyor rector, això i li dius lo que té.

-Què li dic?

-Que està prenyat.

El xicon va allí i el capellà diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabrà… M’ha dit que vosté està prenyat.

-Com que prenyat?!!

-Sí, sí. Vinga!, aparelle la somera i anem-nos-en, que ací no estem bé.

Se’n tornen al poble i el capellà diu:

-Jo me’n vaig al confessionari, a veure si alguna dona em dona una explicació.

Entra una dona i li diu:

-Vosté ha malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-I com s’ho va arreglar?

-Doncs, mire: allí tinc una veïna que va fer coques amb oli. A mi, m’agraden molt. I vinga menjar-ne!, vinga menjar-ne! Quin trastorn de panxa! Va estrényer aquella nit! Vaig començar a tirar-ho tot i ahí es va acabar.

-No sé, no sé. A veure. Demà li preguntaré a una altra dona.

L’endemà, quan s’alçà, es trobà amb una altra dona i li diu:

-Tu has malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-Com ho has fet?

-Doncs, mire: quan pujava un cosí que estava llavant, vaig pujar per les escales a estendre la roba dalt de la terrassa. Vaig entropessar, vaig anar rutlant: cosí i jo… escales avall. I l’ensurt, aquella nit, va ser…

-Bo. Això, ho té més clar.

Immediatament després, diu a la criada:

-Xica: puja al cosí allà dalt del replanell, que em clavaré dintre, i tu li amolles, que caiga de l’escala de dalt.

Puja al cosí, es clava l’element dins i li diu:

-Amolla-li, que caiga.

-Però, ¿no veu, senyor capellà, que va a escalabrar-se? Què vol matar-se?

-Que siga lo que vullga: tu, amolla-li.

L’amolla, es va escalabrar tot i es va gitar com va poder.

-Ja veurem, ja veurem, demà. Ai, ai, ai!, quin mal de panxa tinc!, ai!, que malalt estic.

I aquella nit, per casualitat, en el pixador que pixava ell, es va clavar un escarabat d’eixos que hi ha negres i diu el capellà:

-Ai, collons! Ja està lo que era! Ja està! Mira’l, com ha eixit: clavat al pare”.

 

 

Tot seguit, una foto de la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez i amb il·lustracions de Joana Tamarit. Fou publicat per Edicions Camacuc en 1994. En aquesta rondalla, la filla més jove del rei diu al monarca: 

“— Et vull més que a un bon cagar”. 

 

 

 

 

 

 

Les àvies, les mares, les rondalles i la transmissió de generació en generació

General, , , , ,

 

En relació amb la dona en la transmisisó de la cultura tradicional, he trobat una cosa que m’ha semblat interessant. I, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán, publicat per Edicions del Bullent, Picanya (1a ed., 2003) i guardonat amb el “4t Premi Bernat Capó”.

En aquesta obra sobre ritus i costums alacantins, llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139).

Abans de tractar més sobre els romanços i, com ara, sobre les cançons de bressol i, igualment, en línia amb el tema de la dona (i, sobretot, de l’àvia o padrina, com a principal transmissora de la cultura tradicional, ja que és qui més ho fa), direm que, el 4 de gener del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què demanava “¿Quines rondalles, és a dir, contes[1], que havien passat de generació en generació vos contaren les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de gener del 2022, em comentaren[2] “Tant que costen els fills / de les mares / i, quan són grans, / es fan soldats. / Se’n van a la guerra, / els tiren per terra / i no miren qui els ha criat”[3] (Glòria Reverter), a qui preguntí “¿És un poema?”  i em contestà “És una rondalla o cançó que es cantava tot i fent ballar la mulassa[4], a Sant Feliu de Pallerols[5].

A mi, me la varen ensenyar la mare i l’àvia”; “Algunes, sí. Eren molt cantadores. De veïnat en veïnat, anaven / anàvem sentint-se i fent-se la competència.

Ací, en Agullent[6], varen fer un reportatge cantant les dones més majors, de totes les cançons típiques. L’han passat vàries / moltes vegades en la televisió comarcal” (Carmen Pastor Sisternes), “A casa, recordo més cantar que dir rondalles, i la iaia solia cantar-me aquella que fa ‘El senyor Ramon / enganya les criades, / el senyor Ramon / enganya tot el món. / Les pobres criades / ja han ben rebut tururut’.

Era molt picardiosa, la meva iaia Leonor. En cantava més però, malauradament, no en recordo la lletra” (Margarida Noè Pareras), “Eren contes valencians sobre les maleses que un escolanet li feia, al capellà. Sempre vaig pensar en transcriure’ls però no ho vaig arribar a fer i no vegis com me’n penedeixo. 

L’àvia va néixer al 1911” (Marga Mateu Marti).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren“’La rateta que escombrava l’escaleta’, ‘En Patufet’, ‘La Ventafocs’, me les contava la mare, ja que l’àvia paterna va morir essent jo petit (i, la materna, abans de la guerra)” (Francesc Castellano), “Teníem una llibreria i, de petit, vaig tenir ocasió de llegir tota mena de contes, fins i tot, els de ‘Calleja’”  (Nicolau Moncunill Cirac), “’Les set cabretes’” (Carme Andreu). Com podran veure els lectors, la gran majoria dels contes i de les cançons eren en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Primerament, no incloíem aquest aclariment però, quan veiérem que algunes respostes anaven en línia amb la rondalla entesa en sentit musical, optàrem per fer-ho. Com que ambdues formes de rondalles s’ajusten a aquest punt de l’estudi, hem considerat adient inserir-les totes.

[2] Hem afegit els signes de canvi de vers.

[3] Podem considerar matriarcal aquesta cançó: es destaca l’aportació de la dona (ací, com a mare i generadora de vida) a la terra i al demà i, igualment, com a portadora de pau; mentres que, a banda, la guerra els tomba. Un cant a la pau.

[4] En el moment d’escriure, per primera vegada, aquestes línies, el 9 de gener del 2022, hem pogut veure que, fins i tot, hi ha el vídeo “Ball de la Mulassa de Sant Feliu de Pallerols” (https://www.youtube.com/watch?v=fwtKDmPq22U).

[5] Població catalana de la comarca de la Garrotxa.

[6] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.