Arxiu d'etiquetes: “Rondalles del Baix Vinalopó” (Joaquim G. Caturla)

“Un rei tenia una filla, s’al·lota més llesta”, la dona, molt oberta, tria el marit

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, molt semblant a la rondalla valenciana “L’endevinalla de la princesa (Arreplegada a L’Altet)”[1], és “En Pere Tort”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVI, en què “un rei que només tenia una filla, s’al·lota més llesta i sabuda” (p. 75), “va fer unes dictes: que es fadrí que li dirà una endevinalla que no sabés desllatigar, es casaria amb ella” (p. 75). I,  tot i que hi anaven els fadrins ben eixerits, ella encertava les endevinalles.

Un poc després, En Pere Tort, perquè tenia tort un ull, diu a sa mare que ell havia pensat d’anar-se’n a la cort. La mare hauria preferit que el fill no hi anàs i unes veïnes comenten a ella que faça una coca. Ara bé, En Pere, l’endemà, de bon matí, agafa l’ase i la coca i fa marxa (p. 77). La mare, finalment, li aprova que ell faça via i, a migdia, l’ase es menja la coca i, com que tenia metzina, es mor. Aleshores, En Pere se’n va cap a cal rei, troba dos hòmens (p. 78) i, al capdavall, veu una llebre i se la menja. I, ara, com que ja sap què preguntarà a la filla del rei i, ja en cal rei, diu als criats:

“-Vénc per dir una endevinalla a la princesa!” (p. 81), el rei aprova que En Pere entre (p. 81) i que li’n demane una a la princesa, però tot i que els criats, per orde del rei, tractaran que En Pere no siga el príncep, ell els respon, però no els diu la solució de l’endevinalla (p. 84).

Finalment, En Pere comenta al rei:

“-Senyor rei: pactes són pactes. Sa seua filla vull; la m’he guanyada i, cadascú, que tenga lo que és seu. ¿No li he dita una endevinalla que no ha sabuda desllatigar?

(…) El rei (…) crida sa seua filla i tota la cort i diu:

-Paraula de rei no pot mentir: vaig prometre sa filla as qui li diria una endevinalla que no sabés desllatigar. En Pere la hi ha dita: amb En Pere s’ha de casar” (pp 85-86).

En acabant, En Pere els explica l’endevinalla (p. 86) i, a banda, torna a sa casa i, quan parla amb sa mare, entre altres coses, li diu, que, durant un moment en què ell feia barates, deia “Hala, qui em barata ous amb mel! Hala, dones, una mel de primera! Bona la vaig haver dita. Al punt, vaig estar revoltat de dones, que se’n venien amb sos ous dins es davantalet o dins un paner” (p. 89). Així, veiem que és la dona qui fa les compres i, per tant, ella és qui decideix sobre els diners.

Immediatament, la mare d’En Pere li pregunta:

“-I ara, què hem de fer amb tants ous?

-Bon refoll! -dic jo-. Posau lloques i farem una llocada” (p. 89). Per tant, la dona és qui té la darrera paraula.

A banda, En Pere es troba amb la seua germana (p. 91), a qui tracta de “Filleta meua” (p. 91), un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. I, més encara, quan, un poc després, llegim que En Pere comenta “Pes meu gust, seria quedat per a sempre, però sa germana em digué:

-Fillet, te n’hauràs de tornar a córrer, fins a la fi, sa carrera que Déu et té destinada” (p. 91) i, per tant, la dona salva l’home com també, al moment, ho farà Na Xinoi a En Pere (p. 92).

I, al capdavall de la rondalla, veiem que, quan ell explica l’endevinalla, “tothom quedà convençut de que (…) era més viu que un centella (…), que (…) sempre trobava portell o forat per on sortir i que, per això, era s’home més trempat i més avengut, que era fet a posta per sa filla del rei” (p. 95). I, immediatament, veiem que el rei, la reina, la filla del rei i la cort accepten En Pere com a príncep i… es casaren la filla del rei i En Pere (p. 95).

Com veiem, la dona (la filla del rei) és qui posa les condicions, a més, salva l’home (en diferents passatges de la rondalla) i, finalment, és qui tria amb qui es casarà, en aquest cas, amb En Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta rondalla valenciana figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

“Ella m’ho va transmetre i em va ensenyar a llegir” (Montserrat Morera Perramon)

General, , , , ,

 

¡Ja ho crec que seria determinant, en lo cultural, el fet que l’Església valenciana adoptàs una línia molt favorable al castellà (i, de rebot, a lo patriarcal), des del segle XVI, i, més encara, a partir del segle XVIII, com ara, mitjançant el Cardenal Belluga (en l’Horta d’Oriola), el bisbe Andrés Mayoral (en la diòcesi de València) o, per exemple, del bisbe Marcelino Olaechea (en el segle XX i, a més, després del Concili Vaticà II), així com també hi influirien totes les prohibicions i les órdens que venien de Castella i que tractaven de fer miques lo que no fos castellà o en línia amb el model de vida i d’organització del Regne de Castella (i, en formar-se, jurídicament, l’Estat-nació Espanya, en el segon terç del segle XIX), amb lo castellà i, sobretot, de signe castellanista (lo que, d’aleshores ençà, es diu espanyolista), com ara, amb l’entrada dels Borbons, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i amb la del general Franco (1939-1975) o amb la política de tots els governs postfranquistes, indistintament de l’equip de govern de cada u d’ells! ¿No ha influït això en la transmissió cultural i en el paper de la dona i de l’àvia (o padrina)? ¡I tant! En lo polític, com en lo social, res es natural i cal anar a l’arrel i actuar amb sentit comú i amb molta iniciativa, per a anar més lluny de lo que sabem fins ara i de lo que veiem i que no va amb lo matriarcal (fet que no exclou fer ús de les noves tecnologies, al servici de les persones i per a que el Poble reviscole i vaja, amb dignitat, cap al demà)!

I, a més, cal dir que, un detall com el de la política lingüística, de l’entrada dels Borbons ençà, àdhuc, es plasma en una rondalla arreplegada per Joaquim G. Caturla, “Conte del mallorquí (Arreplegada a Santa Pola)”[1], quan diu que, “a Mallorca tota la gent anava molt descontenta perquè necessitaven moltes coses i no els en donaven cap ni una. Per això acordaren d’enviar a Madrid un missatger que exposara davant el rei i les autoritats totes les peticions dels mallorquins. (…) tragueren sorts i caigué sobre un home de tants, una persona senzilla i que, cosa ben lògica, no sabia parlar castellà” (pp. 127-128). I, a més, veiem que, “els viatges en aquells temps eren tan llargs, que quan el mallorquí arribà a Madrid totes les figues s’havien pansit. Llavors comparegué davant el rei i, en l’única llengua que ell coneixia, començà a parlar, i vinga de parlar per tal d’exposar-li les peticions dels seus paisans, i tan bon punt va acabar, li presentà la cistella de figues pansides” (p. 128). I, un poc després, llegim que el rei “no havia entès ni mitja paraula” (p. 128). La primera vegada que llisquí aquesta rondalla pensí que era una manera popular i senzilla d’explicar molt el tema lingüístic (i el polític) als valencians.

I podem pensar en el gran paper que feren les dones en el fet que es conservàs la llengua en el País Valencià, sobretot, tenint present que, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, el tema de la instrucció en castellà i del castellà en les escoles de les poblacions catalanoparlants (i de les que no eren castellanoparlants i que formaven part d’Espanya) passaven per lo que es plasma en la nota 26 (en relació amb el “Gobierno Superior Político de Baleares”) quan, en un edicte de l’any 1837, aquest  govern decidí que, “Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (:..). Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción para pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición” (p. 40).

En concordança amb el tema de l’actuació de l’Església valenciana des del segle XVIII fins al segle XX i tot, no deixarem a un costat, per descomptat, unes paraules de l’explanació, en relació amb l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea, de què Pere Riutort escriu que “Es de gran importancia histórica, la actitud negativa del Arzobispo Don Marcelino Olaechea, después del Vaticano II, que, juntamente con todos los  Arciprestes valencianos, no aceptó la lengua vernácula o popular propugnada por el Concilio Vaticano II y determinaron por votación que se usase ‘la lengua vernácula oficial’, el castellano. Esta proposición viene a suponer una contradictio in terminis. El Arzobispo Mayoral no llegó a tanta osadía, porque calificó al valenciano y sólo al valenciano, de ‘vernacula Valentinorum’” (p. 83). En aquest sentit, recorde que, quan, amb motiu de la Nit de Nadal (potser fins a 1990), ens juntàvem la família (per part de mare) en cals meus avis materns, el meu avi començava resant el Parenostre… en castellà. No podem oblidar que això és el resultat (i, lo mateix, han fet les àvies i les padrines, en moltíssimes famílies valencianes) de prohibir que els valencians poguéssem accedir a la llengua catalana… en el camp religiós i, com hem vist, per exemple, en pregar. I això és vàlid també per a les misses.

I, continuant amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea, Pere Riutort afig que “Anteriormente, en la edición del Ritual Tridentino, que hizo (…) después de la guerra civil[2], hizo que se usase por primera vez en la Historia valenciana, en la parte catequética y en las preguntas que se hacían a los que recibían algún Sacramento, solamente el castellano. Corresponde a la normativa impuesta por el franquismo después de la guerra civil de 1936-39” (p. 83). Recordem que les mares i, així, les àvies, transmetien també, en bona mida, la part religiosa…

Com podem veure, bisbes així i moltes persones que encara estan vinculats a lo religiós o que es consideren cristians i viuen en el País Valencià, no besen la terra, no sols físicament, sinó en les seus actituds. Continuen, com llegim en l’explanació, una pauta que mostra que “Seguramente les molestará la misma existencia de la lengua: ‘Como es algo que discuten, mejor no meterse’, es la frase que se oye continuamente y ésta es la excusa, para evadirse de su obligación en conciencia, de la implantación de la lengua vernácula en las iglesias. (…) Inmediatamente, uno tiene que pensar, que lo que quieren es que desaparezca la lengua que habló San Vicente Ferrer en todas partes, la amada lengua de nuestros antepasados, la lengua de la tierra de los padres, la lengua patria, tan importante por la cultura de la que ha sido vehículo” (p. 129).

Per això mateix, opte per no silenciar aquesta realitat, per plasmar-la per escrit, per difondre allò que he rebut de Pere Riutort, u dels meus patrons de mostra (com li diguí el 23 de març del 2020, en una conversa telefònica), ja que, com diu un amic meu molt coneixedor del Poble colla (que és matriarcal), és un Poble molt religiós[3] com també ho són el valencià, el català, el balear i molts més. I no podem arraconar que moltíssimes àvies valencianes, que tant d’interés tenien per la llengua catalana i per la transmissió del llegat cultural que havien rebut dels seus pares “maulets”, no han tingut la possibilitat, durant molts anys (ni a hores d’ara), d’escoltar misses en valencià ni de tenir a l’abast moltes publicacions religioses i catòliques redactades en el País Valencià i en valencià, en la llengua materna. Pere Riutort ho manifesta sense embuts: “Los que están contentísimos de ello, son los enemigos de la recuperación de la común y amadísima lengua de nuestros antepasados, valencianos, catalanes y mallorquines… ¡Cómo se lo podemos permitir, que al fin, destruyan el tesoro más grande de nuestra cultura, la lengua de nuestra vida, de nuestros sentimientos, de nuestra reflexión, de tanto arte literario, la lengua que nos identifica. ¡Lengua tan importante en la historia cultural de Europa…!” (p. 146).

Finalment, un comentari de Montserrat Morera Perramon, una dona amb aportacions molt interessants en relació amb l’estudi (en aquest cas, acompanyada d’una foto que m’envià el 12 de desembre del 2021): “Et presento la meva iaia. Ella m’ho va transmetre tot: contes, cançons, refranys, històries de vida, etc.” , i que responguí “Ella, amb una mirada oberta i joiosa; tu, amb uns ulls desperts, vius”. I, tot seguit, m’afegí: “Ah, i em va ensenyar a llegir abans d’anar a escola!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Des de fa uns dies, assistim a un fet continu: determinades persones, per deducció, vinculades a la telefonia, no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta. La nostra resposta és que posem la voluntat al servici de la intel·ligència i que estudiem sobre el matriarcalisme amb el desig que la veritat vaja sempre pel davant.

 

 

Notes: [1] Figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

[2] La guerra tingué lloc entre 1936 i 1939.

[3] En el llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès”,de Joan Sala Vila (1929), podem llegir, en el poema “Missa el dilluns” (p. 18), que “La guerra anava per llarg, / els masovers de Can Torras / eren molt religiosos, / no faltaven mai a missa”.

La dona salva el capellà, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte de sa criada des capellà”, en què, per exemple, podem llegir que “Veureu que una volta hi havia una criada que estava[1] amb un capellà. Amb ella hi festejaven tres fadrins (…). I un dia ella pensà: ‘Ara mai sabré qui és es que més m’estima. Els faré una prova veiam si n’hi ha cap que la faci’” (p. 101).

Immediatament, veiem que la dona fa la prova al primer fadrí, a qui (com també farà amb els altres dos), li diu que ha parlat amb el mossén i aquest primer festejador va a on ella li indica: al fossar (p. 101). Un poc després, hi va l’altre festejador, el segon, qui també actua amb diligència, i s’hi troba amb el primer (p. 103). I, al tercer, igualment, li diu que haurà d’anar al fossar, per a “arrossegar unes cadenes per dalt sa paret. I ell diu:

-Ja hi aniré jo –i se n’hi va” (p. 103).

I, els tres festejadors, en haver-se trobat en el fossar, tots en fugen. Uns dies després, tots tres es veuen de nou i diuen que cal acabar amb el capellà (p. 103). “I van i es vesteixen d’àngel i se’n van a cantar una nit davant l’altar dient que es que vagi al cel ja pot fer via i dur quants més sous millor. Es capellà diu a sa criada que si vol anar al cel i sa criada li diu que no té cap pressa. I ell va i busca tots es sous i se n’hi va i els hi dóna i ells van i as capellà posen dins d’un sac grossot i el carreguen” (pp. 103-104). Al moment, quan ja són en casa del mossén, el passen (dins del sac encara) per una paret plena de vidres. I, ells, quan ell es queixa dels talls, li diuen“Que és es Purgatori, ja arribarem a la Glòria” (p. 104).

Un poc després, apareix un passatge en línia amb l’erotisme. Així, els festejadors pugen el capellà “dalt d’un puget[2] que hi havia darrere ca seua” (p. 104), des d’on fan que vaja a parar “si no davall una verdal[3], que estava darrere ca seua i hi jeien[4] ses gallines dalt” (p. 104). A més, “ses gallines s’hi anaven cagant dalt i ell deia:

-Ai, gotetes de glòria!

I se n’hi va sa criada i li diu:

-Gotetes de merda, sí que són!

I ell diu:

-Ai! Que també ets a la glòria?

-Sí, a la glòria et creus que ets? Davall sa figuera que jeuen ses gallines estàs.

I el va treure des sac quasi mig mort i sense sous” (p. 104).

Un exemple més de rondalla matriarcal que, entre altres coses,  no solament plasma a) l’erotisme sinó, fins i tot, b) lo escatològic, c) que la dona (la criada) salva l’home (el capellà) com també d) que tots els festejadors han fet costat a la criada (la dona), e) que prioritza lo eròtic i f) que tant els festejadors com la criada actuen i, per tant, no deixen les coses per a demà.

Cal dir que aquest conte eivissenc té punts en comú amb la rondalla “Seculòrum, saculera”, de la comarca valenciana del Baix Vinalopó i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: en el conte que hem vist, hi ha un capellà que té una criada (mentres que, en la rondalla valenciana, ho fan un capellà i una mestressa, qui no té el tractament de criada ni apareix vinculada a relacions sexuals amb més hòmens), la dona és qui tria (en la rondalla valenciana, ella sap més que el capellà) i la figuera (que figura en ambdues rondalles).

Quant al passatge en què veiem que la dona salva el capellà, és explícit, com en la rondalla “Peret i Margarideta”, de la comarca de l’Alacantí i recopilada per Joaquim G. Caturla en un llibre de rondalles d’aquesta comarca valenciana, quan Peret (que, en aquell moment, era una perera) diu a la seua germana Margarideta “Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat”, ja que, en el conte eivissenc, la dona “el va treure des sac” (p. 104). 

Agraesc la col·laboració de moltes persones, no sols en el tema sobre la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, sinó també en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Estar”, ací, vol dir “viure”, “residir”.

[2] En el DCVB, figura com “Pujol, muntanya petita”.

[3] En el DCVB, veiem que una verdal és una “(Figa o oliva) que té el color verd fins quan és madura”. Ací, en inclinem, pel caràcter eròtic, per una figuera en què hi hauria figues verdals, en línia amb el text.

[4] Cal dir que el verb “jeure” (o “jaure”), per exemple, té el significat de “copular”.

Rondalles eròtiques, dones amb molta iniciativa, amb enginy i que trien

General, , , , ,

 

En el llibre  “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim Caturla,  hi ha unes quantes rondalles eròtiques en què la dona actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb enginy, amb reflexos, com ara, en “La dona i el capellà (Arreplegada a Santa Pola)”. Així, veiem un matrimoni en què “tot el que el marit tenia d’infeliç i de bajoc, la dona, ben al contrari, ho tenia d’astuta i d’enredadora” (p. 85). A més, “Un dia de tants el marit digué a la seua dona que aquella nit se n’havia d’anar a la mar, cosa que era veritat. De seguida, ella li ho féu saber al capellà, que[1] (…) aniria a visitar la seua amiga tan bon punt s’embarcara el marit” (p. 85).

Eixa nit, el capellà “enfilà cap a la casa d’aquella dona.

(…) –Vine aquí, perla –deia el capellà-, quines ganes tenia de veure’t.

-Ai, calla, no digues aquestes coses –feia la dona entre rialles i moixaines[2].

-Vinga, vinga, va, el peix[3] per a qui se’l mereix[4] i les punxes[5] per al gat[6]” (p. 86).

Al moment, senten uns colps en la porta i la veu del marit. Aleshores, ella, amb molta iniciativa i amb enginy, sense pensar-s’ho dues vegades, diu al capellà “fica’t per la ximenera, corre [,] afanya’t, dintre de la ximenera” (p. 86) i, el capellà, fa lo que diu la dona i, a més, ràpidament.

Un poc després, entra l’home i, ella, que veu que les cames del capellà sobreeixien un poc de la ximenera, amb molt d’enginy i, en un passatge, de nou, eròtic, actua. I, així, com si ella parlàs amb la tempesta, amb molta espenta, diu:

“-Ai, Senyor que estàs en lo cel, fes una forceta i amaga lo peu!

Quan el rector va sentir les paraules subtils de la seua amiga, va amagar el peu i, és clar, el marit no el va poder descobrir. I d’aquesta manera la dona aconseguí eixir d’aquell mal pas.

Mireu si en sabia!” (p. 87).

Una altra rondalla eròtica recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, és “Seculòrum, saculera (Arreplegada a L’Altet)”, en què, com molt prompte podem veure, hi havia un capellà que tenia al seu càrrec “la parròquia del poble i una ermiteta que hi havia pels afores” (p. 119), que l’ermita es trobava en un replanell on, a més d’ametlers i d’altres arbres, “el rector tenia allí la seua casa, al costat d’aquella esglesieta” (p. 119). I, com que “el capellà era un home de costums una miqueta… alegres, diguem-ho així, (…) ell s’entenia amb la mestressa que li endreçava la casa” (pp. 119-120), encara que no ho sabessen en el poble.

I, a banda, aquest capellà tenia dos escolanets, Quico i Toni, a qui, per a fer que no fossen peresosos i que, en canvi, de bon matí, anassen a l’ermita, decidí atorgar premi a qui hi aplegàs primer. I Toni no aconseguia mai el premi. Ara bé, un dia, Toni, des de primera hora, va cap a cal rector (p. 121) i, el xiquet, des d’un arbre, descobreix un llum encés de la casa i, més encara: “Al moment, va entrar-hi algú: ‘Ai, mare, si és la mestressa’, descobrí el xiquet (…). Llavors se sentiren les paraules del capellà:

-Vine aquí i mostra’m el seculòrum, ha, ha, ha! –reia ell.

-El seculòrum? Ha, ha, ha! La saculera[7] –responia la dona entre rialles-, la saculera!

I, sense voler, l’escolanet va veure tot sorprés la festa que aquells tenien” (p. 121) i s’adorm damunt la soca de la figuera.

Toni, en sentir les passes del seu company Quico, que venia corrent, “es deixà caure de la figuera i arrançà a córrer cap a la porta de la casa” (p. 121). Però, com que el capellà obri la porta i es troba els dos xiquets, diu que, “com que esteu els dos iguals, avui no hi ha premi” (p. 121).

Immediatament, Toni, diu al rector:

“-Que no, senyor rector, que jo he arribat abans- cridava Toni.

-No, no, jo he estat el primer, el premi és meu!

-Que no, que jo he pegat un bot de la figuera perquè jo ja era aquí!

-Com? –féu el capellà tot astorat.

Llavors Toni el va cridar a part i li ho explicà:

-Senyor rector, quan el seculòrum i la saculera, jo ja era dalt de la figuera.

-Doncs per a tu és el premi, xiquet, i no en parlem més –va dir el capellà recomanant silenci amb el dit sobre els llavis.

I el premi va ser per a Toni” (p. 122). Com veiem, és la dona qui porta la iniciativa, actua amb reflexos i, a més, és qui determina què acceptarà que faça l’home i quan. I, fins i tot, qui salva l’home, trets en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El capellà.

[2] En el DCVB, “moixaina” figura com “Carícia que es fa passant la mà per la cara”.

[3] El penis.

[4] Per a la dona.

[5] En el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Punxada”, en sentit metafòric, vol dir “Coit”. Tenint en compte que, en la simbologia, lo vinculat amb la punta té a veure amb lo masculí (com ara, en Nepal, el tronc dret i acabat en punta a què es lligava l’elefant mascle, a diferència del tronc que ho feia en pla i que es reservava per a l’elefant femella) i que, ací, es podria tractar del penis

[6] En el mateix diccionari, el gat simbolitza la vulva.

[7] Veiem que la persona ben considerada és la dona: sap la paraula adient. Aquest tret apareix en una quantitat considerable de rondalles recopilades per Joaquim G. Caturla.

Els cavalls (les dones) actuen amb molta iniciativa i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla en què la dona allibera l’home és “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, que figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, editat per Tabarca Llibres, en el 2016. Així, veiem que, en un regne ric, deliciós i en què els habitants eren persones pacífiques i treballadores i on, a més, arreplegaven bons fruits de les collites (p. 15), un dia, el príncep, Jaume, que havia estat molt cuidat per sa mare, la reina, tria fer camí: “necessitava córrer món, eixir del seu palau. La seua joventut l’espentava a buscar emocions i aventures i potser alguna cosa més perquè, cal dir-ho, Jaume no s’havia enamorat mai” (p. 16).

I Jaume, immediatament, amb molta força i també amb paraules dolces, ho comenta amb sa mare perquè, a més, ell considerava que fer via, li permetria, fins i tot, ser un bon rei (p. 17).

Sa mare li ho aprova i, igualment, “Tan sols li demanà, ja que pensava fer un llarg viatge, que portara el millor cavall que hi haguera en les cavalleries i un pa que ella li donaria. El príncep acceptà i, després d’haver-se acomiadat de tots, féu aparellar un magnífic corser i emprengué el seu viatge” (p. 17). Veiem, per tant, que el príncep manté els vincles amb sa mare i que, a més, accepta la voluntat de la reina.

El jove, molt prompte, “per primera vegada, s’adonava de tota la bellesa del seu regne” (p. 17). I, a més, li apareix una jove “tan bella i desimbolta” (p. 19) com també en uns altres passatges fins que, finalment, quan Jaume fa lo que li diu la xica, ella li comenta: “jo sóc la princesa Marina (…). Però si em voleu per esposa, encara haureu de recórrer moltes terres (…) i tan sols us puc dir que us trobareu enmig de la mar” (p. 20). Trobar-se enmig de la mar és un tret matriarcal (com també ho és l’aigua, la font, etc.) i, igualment, el fet que, si vol que ella siga la seua esposa, haurà de fer lo que ella li indica en aquest passatge i en els posteriors: la dona (ací, la princesa) salva l’home.

I, en qualsevol moment, serà el príncep Jaume qui actuarà seguint lo que li mana la princesa Marina i, a més, acceptant-ho. igualment, Marina li addueix que “Finalment, trobareu un poble on haureu de fer una bona obra” (p. 20). Quant al príncep, en relació amb la xica, ell tria actuar perquè Jaume considera que “aquella dolça jove bé mereixia que ell la deslliurara d’aquell malefici, que després Marina seria la seua esposa” (p. 21). Això sí: en qualsevol moment, ell, encoratjat, fa marxa cap a on ella li ha indicat i, per exemple, podem llegir que “El jove aventurer prosseguí el seu viatge i decidí deixar els camins de la serra i prendre els que menaven cap a la costa: si havia de trobar la seua Marina enmig de la mar, allò era el més escaient” (p. 22).

A banda, ràpidament, el jove actua, no sols amb molta iniciativa, sinó amb molta espenta i, fins i tot, farà costat a persones que li ho demanen, com ara, quan s’acosta a un poble, va cap a l’església i es troba amb “un grup de gent endolada que plorava. Jaume els preguntà:

-Bona gent, què us passa?

-Ai, senyor –respongué una dona vella-. (…) Ajudeu-nos, cavaller” (p. 22). Veiem, per exemple, un tret matriarcal: una dona vella és qui representa el poble en aquest passatge amb el nouvingut. I un altre: un príncep que està molt obert als altres i a lo que passa pel món.

I, tot seguit, llegim que “El príncep no s’ho repensà, diligentment baixà del cavall i, amb l’ajut dels pocs hòmens que hi quedaven, soterrà els cossos d’aquelles persones que havien retut l’ànima de Déu. (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Les frases sobre el rei respecte als súbdits estan vinculades amb el matriarcalisme i plasmen un rei molt obert i col·laborador.

El príncep Jaume, a més, actua amb molta espenta, encoratjat i aplanant molt el camí dels altres. Així, ell veu que hi ha una àguila lligada a un cimal d’un arbre i, “Tot seguit parlà el cavall[1]:

-Jaume, enfila’t a l’arbre i deslliura aquesta àguila. Lleva-li el cordell i deixa-la volar.

El príncep ho va fer, que aquesta vegada havia tingut el mateix pensament que el xarrador del seu cavall, i al momentet l’àguila recobrà la seua llibertat” (p. 24).

Igualment, el príncep, agraït, “s’admirava de les terres que descobria, tant diferents de les seues però així mateix tant belles” (p. 24).

Un poc després, el cavall de Jaume veu que hi ha uns formigons morint-se de fam (p. 25) i “El jove ho va fer i, en menys d’un dir Jesús, la coca va desaparéixer. Les formigues feren processó i se n’anaren” (p. 25). De nou, emprén el camí, en aquest cas, cap a la mar i, ja en la platja, veu una balena que no podia tornar a la mar i, ell, seguint les directrius del cavall (que representa la dona, en relació amb el matriarcalisme), que torna a parlar i li diu “Escolta, Jaume, si no l’ajudes, aquesta balena morirà. Veges què hi pots fer” (p. 25), “començà a fer un clot al voltant del cos de la balena” (p. 26) i, un poc després, una ona molt gran d’aigua fa que el cetaci torne a les aigües (p. 26).

Aleshores, el príncep Jaume prossegueix el camí i aplega a un palau. Allí, des de molt prompte, s’entendrà molt amb el rei i, així, el rei accepta que es quede en el palau i, igualment, “L’endemà el rei sortí a cacera, com solia fer, acompanyat de dos criats de la seua confiança, però quan ja era damunt del cavall, digué a Jaume:

-Per què no véns amb mi?

-Amb molt de gust –acceptà el jove” (p. 27). Per tant, ens trobem amb un rei molt obert.

Ara bé, tot i que, fruit de l’enveja dels dos criats, i de la curiositat del rei, el monarca posarà unes proves al príncep Jaume en relació amb uns objectes que el jove havia agafat durant el camí, la col·laboració ràpida i amb molta iniciativa, del cavall (que, d’aleshores ençà fa el paper de la dona que salva l’home), li indicarà què ha de fer Jaume i, aleshores, el príncep farà lo que el cavall li comente en cada passatge. Cal dir que, els animals a què Jaume havia fet costat durant el camí, ara li aplanen molt el camí, des del moment en què, el cavall (en cada una de les intervencions que li fa, per a prosseguir), li indique que és lo millor que podria fer. I, com que, les relacions entre príncep Jaume i el cavall són molt bones, el jove actua amb molta iniciativa, de manera molt oberta i, en bona mida, perquè “el cavall sabia quins camins havien de prendre i per quines sendes calia trencar” (p. 28): “Has de seguir tot dret fins a arribar a un pati on veuràs el cavall encantat lligat a una argolla. Deslliga’l i tot d’una desapareixeran els lleons i el negre” (p. 28).

I, de nou, el rei i Jaume, ixen a caçar, però ara el rei “acompanyat tan sols per Jaume” (p. 29) i, a més, un poc després, es comenta que “ja dinaven junts” (p. 29), un senyal de confiança entre tots dos.
Com que Jaume havia d’anar a alliberar Marina, i no sabia on era la illa on ella es trobava, li ho pregunta al cavall (a la dona) i, l’animal, li diu: “jo et diré on has d’anar i et donaré els millors consells perquè pugues reeixir en aquesta empresa i trobar la teua estimada” (p. 30). I, immediatament, li afig que ha d’anar a una illa on tots dos trobaren la balena, ja que “Ella t’hi portarà. I ara anem cap allà, que aquesta nit has de començar.

Sense perdre punt, abans que el sol no s’amagara, Jaume sortí del palau veloçment camí de la mar. (…) El príncep descavalcà i s’acostà a la vora. (…) Tot seguit, (…) sortí la baleana que l’esperava. Jaume no s’ho repensà, s’endinsà en la mar i muntà sobre el gran cetaci” (p. 31) i, quan aplega a l’illa, va a una ermita i hi troba la princesa Marina, qui li diu que sabia com hi havia arribat, ell.  

I, com que la princesa Marina sempre sabia com aconseguia Jaume superar les proves, el cavall, quan veu que comenta la resposta de Marina, li diu que l’àguila que hi havia lligada (i que Jaume havia alliberat) el portarà a l’illa. I, un poc després d’aplegar l’àguila, “El príncep s’agafà de les seues potes i aquella enorme au emprengué el vol  batent amb força les poderoses ales” (p. 32). I, de nou, Marina sap que Jaume havia recorregut a una col·laboració: la de l’àguila.

En comentar-ho Jaume al cavall (que simbolitza la dona que salva l’home), el cavall li diu que, entre la balena (que portarà les formigues a què el príncep Jaume havia donat de menjar), l’àguila (que el portarà amb rapidesa) i els formigons, que, “en tota la nit no faran altra cosa que destorbar-la  [a la princesa Marina] i picar-la, de manera que ella no podrà guaitar per la finestra” (pp. 32-33), Jaume podrà assolir el seu objectiu. I així actuaren els formigons.

I, com que, “Quan començà a clarejar la llum daurada del sol acaricià l’ermita de la princesa” (p. 33) i ella no sabia com hi havia vingut de nit, el príncep, “la princesa quedà desencantada. Jaume i Marina s’abraçaren i tornaren a terra. Però ara el jove havia de complir la seua paraula i portar la seua estimada davant del rei de Riu de Palmes, que tan bé l’havia acollit i tant d’interés tenia per conéixer aquella princesa” (p. 33).

Ara bé, per a casar-se amb la princesa, el rei posa unes condicions, com ara, passar per damunt d’unes brases. I, novament, el cavall (la dona que salva l’home) ho posa molt fàcil al príncep Jaume, ja que fa possible que el príncep tinga sang del cavall per a poder travessar les brases. I, Jaume, amb molta espenta, es presenta davant del rei i ho supera.

Un poc després, veiem que, com a premi, “Als pocs dies, la parella, acompanyada pel ri i per alguns cortesans, emprengueren el viatge cap al regne de Jaume, on es va celebrar la boda” (p. 35). Aquesta rondalla té molts punts en comú amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[2] (editat en 1980, p. 42),  en què, un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[3]”) al color roig (la gosadia, l’espenta, la força, la jovenesa): en el moment en què el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu “en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”. Així, si Jaume, en partir del regne on ell vivia, era un jove però molt cuidat per sa mare i voltat de criats, servents i preceptors, ara, en aplegar al segon regne, fins i tot, entra la sang (els peus del jove príncep, amb la sang del cavall) i són l’espenta amb que actua Jaume, la seua obertura als altres i a lo que passa pel món, detalls amb què coincideix amb el jove de la narració esmentada, al llarg de tota la rondalla.

Qui ha salvat Jaume, des de molt prompte, ha sigut el cavall, el qual, simbolitza la dona, un tret matriarcal.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cavall amb què viatjava el príncep Jaume.

[2] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[3] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.