Arxiu d'etiquetes: “Rondaies mallorquines” (Antoni Ma Alcover)

“Un rei tenia una filla, s’al·lota més llesta”, la dona, molt oberta, tria el marit

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, molt semblant a la rondalla valenciana “L’endevinalla de la princesa (Arreplegada a L’Altet)”[1], és “En Pere Tort”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVI, en què “un rei que només tenia una filla, s’al·lota més llesta i sabuda” (p. 75), “va fer unes dictes: que es fadrí que li dirà una endevinalla que no sabés desllatigar, es casaria amb ella” (p. 75). I,  tot i que hi anaven els fadrins ben eixerits, ella encertava les endevinalles.

Un poc després, En Pere Tort, perquè tenia tort un ull, diu a sa mare que ell havia pensat d’anar-se’n a la cort. La mare hauria preferit que el fill no hi anàs i unes veïnes comenten a ella que faça una coca. Ara bé, En Pere, l’endemà, de bon matí, agafa l’ase i la coca i fa marxa (p. 77). La mare, finalment, li aprova que ell faça via i, a migdia, l’ase es menja la coca i, com que tenia metzina, es mor. Aleshores, En Pere se’n va cap a cal rei, troba dos hòmens (p. 78) i, al capdavall, veu una llebre i se la menja. I, ara, com que ja sap què preguntarà a la filla del rei i, ja en cal rei, diu als criats:

“-Vénc per dir una endevinalla a la princesa!” (p. 81), el rei aprova que En Pere entre (p. 81) i que li’n demane una a la princesa, però tot i que els criats, per orde del rei, tractaran que En Pere no siga el príncep, ell els respon, però no els diu la solució de l’endevinalla (p. 84).

Finalment, En Pere comenta al rei:

“-Senyor rei: pactes són pactes. Sa seua filla vull; la m’he guanyada i, cadascú, que tenga lo que és seu. ¿No li he dita una endevinalla que no ha sabuda desllatigar?

(…) El rei (…) crida sa seua filla i tota la cort i diu:

-Paraula de rei no pot mentir: vaig prometre sa filla as qui li diria una endevinalla que no sabés desllatigar. En Pere la hi ha dita: amb En Pere s’ha de casar” (pp 85-86).

En acabant, En Pere els explica l’endevinalla (p. 86) i, a banda, torna a sa casa i, quan parla amb sa mare, entre altres coses, li diu, que, durant un moment en què ell feia barates, deia “Hala, qui em barata ous amb mel! Hala, dones, una mel de primera! Bona la vaig haver dita. Al punt, vaig estar revoltat de dones, que se’n venien amb sos ous dins es davantalet o dins un paner” (p. 89). Així, veiem que és la dona qui fa les compres i, per tant, ella és qui decideix sobre els diners.

Immediatament, la mare d’En Pere li pregunta:

“-I ara, què hem de fer amb tants ous?

-Bon refoll! -dic jo-. Posau lloques i farem una llocada” (p. 89). Per tant, la dona és qui té la darrera paraula.

A banda, En Pere es troba amb la seua germana (p. 91), a qui tracta de “Filleta meua” (p. 91), un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. I, més encara, quan, un poc després, llegim que En Pere comenta “Pes meu gust, seria quedat per a sempre, però sa germana em digué:

-Fillet, te n’hauràs de tornar a córrer, fins a la fi, sa carrera que Déu et té destinada” (p. 91) i, per tant, la dona salva l’home com també, al moment, ho farà Na Xinoi a En Pere (p. 92).

I, al capdavall de la rondalla, veiem que, quan ell explica l’endevinalla, “tothom quedà convençut de que (…) era més viu que un centella (…), que (…) sempre trobava portell o forat per on sortir i que, per això, era s’home més trempat i més avengut, que era fet a posta per sa filla del rei” (p. 95). I, immediatament, veiem que el rei, la reina, la filla del rei i la cort accepten En Pere com a príncep i… es casaren la filla del rei i En Pere (p. 95).

Com veiem, la dona (la filla del rei) és qui posa les condicions, a més, salva l’home (en diferents passatges de la rondalla) i, finalment, és qui tria amb qui es casarà, en aquest cas, amb En Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta rondalla valenciana figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

Reis i dones que donen moltes facilitats i molt oberts

General,

 

Una altra rondalla en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Es soldadet de sa motxilla”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVI, en què un jove havia tornat de servir al rei i, mentres que tornava a sa casa, es troba amb Jesús i amb Sant Joan (p. 58). El jove, generós, donarà a Sant Joan part de lo que té i, a més, molt obert: “acosta’t i ens ho partirem com a bons germans” (p. 58) com també farà, un poc després, a Sant Jaume (p. 59) i a Sant Bartomeu (p. 60). A més, el Bon Jesús comenta que l’al·lot s’havia guanyat un premi i diu a Sant Felip que li done una motxilla (p. 61).

Al moment, el jove aplega a una ciutat i una dona molt oberta (“sa senyora”, p. 62), no sols l’acull en sa casa sinó que li confia una clau i ell fa que els dimonis no puguen fer-se amb la casa i, a banda, els fica en la motxilla i, així, els guanya la mà (p. 64).

Tot seguit, se’n va a cal ferrer i, immediatament, “Es soldadet anà a contar es pas a sa senyora de sa casa i estigué amb ella una quinzena de dies” (p. 64) i “Camina caminaràs, arriba a una altra ciutat” (p. 64) i farà un gran servici al rei, ja que el monarca i el dimoni havien fet una barrina i l’endemà passaria el dimoni (p. 64). Aleshores, el soldadet, sense pensar-s’ho dues vegades, l’endemà es presenta a cal rei i, amb molta espenta, li comenta que ell li farà costat i que ho aconseguiran. I, així, com que el rei i els altres el consideraven una persona forta, el soldat actua i, els dimonis que acompanyaven el dimoni, només veure el soldadet, diuen “Ja és es soldadet de sa motxilla!” (p. 67) i “El rei i els seus feren un alè (…) i anaren a donar una aferrada pes coll as soldadet” (p. 67).

De nou, apareix el dimoni al rei i li diu “Senyor rei, pactes són pactes” (p. 67), un tret vinculat amb el matriarcalisme: el pactisme. Ara bé, el soldadet fica tots els dimonis en la motxilla (p. 67) i, com els hi tingué, se’n va al rei i li comenta:

“-Senyor rei: a cal ferrer, tenim ses feines!

Se n’hi van i diuen:

-Mestre, una calda a aquesta motxilla!” (p. 67) i, després que el ferrer hagués pegat un passó als dimonis, els dimonis es tornen a l’infern.

Aleshores, “El rei carregà de dobles de vint es soldadet de sa motxilla, que se n’anà a casa seua i trobà encara sa mareta viva, i fadrina s’al·lota que festejava abans d’anar-se’n as servici. Es casaren i va viure amb elles” (p. 68). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Jo hi aniré i tu guardaràs es nin”, la dona porta la iniciativa

General, , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona porta els calçons (lo que també es diu “portar els pantalons”), això és, comandar i tenir la darrera paraula, és “En Gornals”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. Així, al principi, es diu que l’home, En Gornals,“no era bo a res a res; ara, per menjar, en volia com qui alenava” (p. 137).

I, tot seguit, veiem que “Sa dona no havia tengut altre remei que posar-se es calçons i dur-los sempre. Si En Gornals, al manco, hagués fet lo que sa dona li deia, sa cosa encara haguera tengut un poc d’aguant. Però, ca!, sa dona li deia una cosa i ell ho feia tot capgirat, tot a la biorxa[1]” (p. 137).

Cal dir que hi ha rondalles, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic, en què la dona és qui s’ho trau de les mans, intel·ligent i encertada, a diferència de l’home. La dona considera adient que ell vaja a per llenya, amb l’ase, i que la porte a casa (p. 137), però, com que ell hi torna però sense la llenya, ella “li va dir:

-Res, en haver dinat, jo hi aniré, a dur sa llenya, i tu guardaràs es nin” (p. 138). I, per tant, veiem que, si bé la dona és qui porta la casa, el marit es fa càrrec del xiquet, un detall que cal remarcar.

A més, la dona, quan ja ha dinat, “treu s’ase i cap a sa garriga manca gent, a dur sa somada de llenya[2]!” (p. 138). Ella “l’aplega, la posa as bast i, des d’allà, cap a sa garriga!

Hi arriba, fa es tres feixos, els carrega a s’ase i cap a sa casa manca gent!” (p. 138).

La dona, en veure com l’home s’ha encarregat del nen, “se’n va corrents as nin, que era dins es bres” (p. 139).

Ja molt avançada la rondalla, apareix la figura del fosser qui, ja en casa d’En Gornals i de la dona, diu:

“-Es meu ofici -digué es fosser- no és enterrar es vius, sinó es morts.

Aquí tragueren En Gornals de sa mortalla i de dins sa caixa” (p. 140).

I la dona, com en alguna altra rondalla, fa que l’home faça bondat: “En Gornals, des d’aquell dia, cobrà seny, es posà a creure sa dona en tot lo que li manava, però sense ses bajanades i ses carabassencades de primer” (p. 140). Per tant, la dona, d’alguna manera, és qui, àdhuc, educa el marit, lo que un cosí de mon pare deia que calia fer amb un xiquet, quan era petit, això és, quan es considera més a temps i millor: adreçar-lo com l’arbre de poc de temps, ben plasmat en el refrany valencià “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”.  M’identifique amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes:[1] En el DCVB, veiem “A la torta”.

[2] Per tant, la dona serà qui durà la llenya, la “somada”. En el DCVB, “Fer somada” figura que, en Mallorca, s’utilitza amb el significat de “tallar llenya i carregar-la damunt les bísties”.

Rondalles en què es premia el bon tracte, l’obertura als altres i la bonhomia

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, fins i tot, es fa lo que vol la dona, és “Sa filla i sa fillastra des moliner”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. En aquesta narració, un moliner té dues filles: una, Catalineta, és “garrida, galanxona i aguda ferm” (p. 123) i, posteriorment, una segona, quan, a ell, se li mor la dona i el moliner es casa amb una vídua que tenia una filla que nomia Catalinota.

Un poc després, veiem que el moliner diu a Na Catalineta, “torna sa farina as gegants de sa cova des Fangar” (p. 123), d’uns gegants que hi vivien i que, mentres que els tractassen bé, ells “els feien amples i els deixaven córrer” (p. 123). I, així, aquesta filla, que és un tros de pa, fa marxa cap a la cova, hi entra i diu:

“-Qui hi ha a la casa de Déu? Qui hi ha aquí? Sortiu, que vos duc sa farina.

(…) entra a sa cova i, al punt, tot ho tengué net i ben encitronat” (p. 124).

Tot seguit, els gegants troben que la cova està molt neta “i romangueren tan agradats i satisfets que s’apleguen i diu es caporal.

-Es mereix aquesta al·lotona que li donem un do; massa que el s’ha guanyat” (p. 125), detall que també veiem en rondalles d’altres indrets, com ara, una del País Valencià, en què quatre animals acorden concedir un do a un jove que havia aconseguit que tots quatre s’entenguessen i aplegassen a un acord[1]. I ho pacten: “Es do ha d’esser que, en badar boca Na Catalineta, per cada paraula que li broll de sa boca, li broll una pesseta.

-Aprovat! Aprovat! -digueren tots es gegants.

-Tantes de gràcies! -diu, aleshores, Na Catalineta, i, zas!, li brollen de sa boca tres pessetes per ses paraules que acabava de dir” (p. 125).

Quan veuen els pares de Na Catalineta que la filla tenia eixe do, el pare estava contentíssim (p. 125).

A banda, el moliner envia l’altra filla, Catalinota, a la de la vídua amb qui ell s’ha casat. I les coses canviaran. De fet, el pare, esperançat, li comenta:

“-Hala, Catalina[2] , si t’hi espitxes! Vejam si tornaràs com s’altra Catalina!

-Jo hi faré tots es possibles! -diu sa grosseranda” (p. 126).

Però, els gegants, com veuen que Na Catalinota és ruda, no li faran costat i, més encara, li ho deixen ben clar: “Es bé és des qui se’l guanya! Na Catalineta els se guanyà” (p. 126). I, quan arriba a sa casa, una trompa que portava darrere, li fa soroll. I, com que veu que no se’n desfà, d’eixe soroll, tria no parlar.

Ara bé, un home s’enamora de Na Catalinota, perquè “no havia trobada cap altra al·lota que el volgués (…) i dins vuit dies es casen sense que Na Catalinota badàs boca fins que fou casada” (p. 127), àdhuc, quan eixien de l’església on s’havien casat. I, per això, al capdavall de la rondalla, llegim “Idò. No fos estada tan maleita, grosseranda i malambrosa! Més se’n mereixia!” (p. 129). Per tant, tot i el caràcter de Na Catalinota, ella aconsegueix que l’home faça lo que ella vol. No obstant això, es tracta d’una rondalla en què, clarament, es premia l’obertura als altres, el bon tracte cap al proïsme i la bonhomia, com en tantes narracions en llengua catalana.

Adduirem que aquesta vesprada he acabat de llegir la rondalla mallorquina “Es fuset”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII. Es plasma molt la sexualitat matriarcal i, a més, des de molt prompte, es fa lo que vol la dona, la dona salva l’home i, per exemple, ella té la darrera paraula. I… s’escrigué en 1897. Recomane la seua lectura.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Fou arreplegada per Joaquim G. Caturla.

[2] Ací es refereix a Na Catalinota.

“I es nóvios se n’anaren a Roma a veure el papa”, molt oberts i honrats

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla d’ahir, en u dels passatges immediats, la filla del rei, com que veu que En Pere porta una bossa i que ell, a més, li ha dit “tenc una bossa que es doblers no s’hi acaben mai!” (p. 110), novament, tracta d’enganyar En Pere i, així, comana que la dona que feia bosses, li’n porte una com la de l’aventurer. I la princesa ho assoleix i, al moment, En Pere se’n va a Roma, i el germà (el papa) li comenta:

“ -T’he donades dues coses, que, cada una, bastava i sobrava per fer carrera. Ara te’n donaré una altra, però no tornis a demanar-me’n pus!” (p. 112) i li dona una vàvana, això és, un cobrellit d’abric i d’ornament, la qual permet que ell vaja allà on vullga i, a banda, “en un moment” (p. 113).

En veure’l la filla del rei, li convida a fer una prova i ell li ho accepta (p. 113): un altre exemple en què es fa lo que vol la dona. Així, llegim:

“En Pere estén sa vàvana, ella i En Pere s’hi posen damunt i En Pere demana:

-A on vols que sa vàvana ens duga?

-A s’altre cap des regnat! -diu sa filla del rei.

Aquí, En Pere diu:

-Vavaneta, du-nos a s’altre cap des regnat.

Què me’n direu? Sa vavaneta pren el vol i, amb una exhalació, foren a s’altre cap des regnat” (p. 113).

I, com que la princesa és molt llesta, es farà amb la vavaneta i, aleshores, En Pere, atenent a les paraules del seu germà, s’espavila i, com que ja no té ni un clau, no té més remei que robar, en aquest cas, en un camp. L’hortolà, qui, primerament, l’acusa de lladre i de tenir poca vergonya (p. 114), quan En Pere li comenta que només té la roba que porta, “es reblaní i digué:

-Res, esperau una mica i aquestes banyes les vos llevaré” (p. 115). Aleshores fan un pacte: el llaurador li donarà tres figues de cada casta i li addueix: “Res (…), jo vos donaré aqueixes sis figues i ja me les pagareu en poder.

-Sí que em fareu un gros favor! -diu En Pere.

(…) En Pere s’estoja ben estotjades ses figues i… cap a sa ciutat que hi havia el rei!” (p. 115).

Ja en la ciutat, En Pere fa el paper de venedor, una criada de la reina ho sent, i, per orde de la senyora reina, la criada se’n va a comprar-les (en aquest cas, tres) i, immediatament, a tres persones de la cort, els eixiran banyes: a la reina, a la filla de la reina i, al capdavall, a la criada.

I, com en algunes rondalles semblants, en la rondalla mallorquina “Dos fills de viuda, que un arribà a esser papa i s’altre arribà a esser rei”, En Pere fa el paper de metge. Això sí: després de “tirar junta” els metges de la ciutat, un altre exemple de matriarcalisme, en línia amb el parlamentarisme. I, així, llegim que “Ells tiraren consulta” (p. 117).

Aleshores, En Pere es presenta com a metge, acorda amb el rei (com a condició per a que els desapareguen les banyes) que tots els altres habitants se n’isquen bé del palau, bé de la ciutat i,… sense parar-se en palles, En Pere pegarà quatre passons a les tres: a la criada, a la reina i a la filla del rei (pp. 118-120). I, per a rematar-ho, En Pere fa que “la Senyora Altesa em don paraula de casament i que el senyor rei i la senyora reina hi posin sa firma! I, dins set dies, hem d’esser casats!” (p. 121). El rei i la reina li ho accepten, En Pere dona a la princesa la figa que li restava (i que sí que era bona), desapareix el banyam de la jove i… es casen. I l’aventurer En Pere, al capdavall, junt amb la princesa, “se’n van a Roma a veure el papa, que els rebé braços oberts” (p. 122). De nou, ens trobem amb una rondalla que premia l’honradesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tenia bon cap per sa lletra”, papes cultes, molt oberts i plans

General, , , ,

 

També  hem trobat dues rondalles (una, amb una porra i, una segona, amb un cinglador), quan tenen punts en comú amb la rondalla mallorquina, “Dos fills de viuda, que una arribà a esser papa i s’altre arribà a esser rei”, plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què, un dia, una dona vídua que tenia dos fills, En Joanet i Peret, troba dos ous que tenien dos missatges diferents i els porta a un argenter que sabia de lletra (p. 102). En el primer es llegia “Qui em menjarà, a mi, serà papa” i, en el segon, un missatge molt diferent: “Qui em menjarà, a mi, serà rei” (ambdós en la pàgina 102).

En Joanet es menjarà el que duia que seria papa, mentres que En Pere es calà el que faria rei a qui se l’engolís. Afegirem que l’argenter no diu res als dos germans.

Quan En Joanet i En Pere “es feren grans (…), un dia agafen sa mare i li diuen que se’n voler anar a trescar el món a veure si trobaran ventura a part o banda” (p. 103), tot i que ella hauria preferit no restar sola.

Cal dir que, camina caminaràs, els dos es troben en un punt que feia entreforc (p. 103) i que En Joan tira per la dreta (anava per a papa), mentres que En Pere pren el camí de l’esquerra (volia l’aventura de ser rei). Així com el primer, el de papa, podríem associar-lo a mà dreta i a rectitud com també amb l’estabilitat (perquè, com ara, els capellans, en més d’una obra d’art, apareixen ben grossets), el rei ho fa amb la guerra, amb l’acció.

Ara bé, en aquesta rondalla, amb molts trets en comú amb la valenciana i amb la menorquina vinculades amb les faves, el rei portarà, des del primer moment, una característica del personatge bonhomiós de les tres rondalles abans esmentades: la bondat. Per tant, com en moltes rondalles en llengua catalana, no és un rei agressiu.

A més, un dia En Joan pegà cap a Roma i, com que “Tenia bon cap per sa lletra i afectat d’estudiar que era” (p. 104), molt prompte el fan prior i, al moment, mor el papa i l’anomenen pontífex i, així, “Ja romangué complida sa promesa que feien ses lletres que aquell ou que En Joan es menjà torrat duien escrites.

A En Pere no li digué tan bé. Tresca qui tresca ciutats i capta qui capta, tantes n’arribà a trescar que, a la fi, pega a Roma amb sos seus companyons de captiri” (p. 104).

En Roma, als pocs dies, es celebra el Corpus i… En Pere reconeix el seu germà. Però, com que no el creien, no parava de dir que el papa era germà seu. Al capdavall, el pontífex rep En Pere en el palau i… comencen a parlar tots dos (p. 106) sobre com han aplegat a fer les funcions que exerceixen (la de papa i la de cap de captaires). Però, com que En Pere vol millorar, demana al germà què podria fer.

Llavors, el papa, amb el paper clàssic de conseller (bé del rei, bé d’una altra persona), li comentarà com podria eixir-se’n i, així, viure millor, sense haver-les de passar magres. I ací és on comença a plasmar-se la bonesa d’En Pere, ja que En Joan (el papa) li dona una guitarra i, a banda, li comenta: “Fes bonda i que, per allà on passes de matí, hi pugues passar es capvespre” (p. 106).

En Pere, com a aventurer, se’n va a un regne i, com en altres rondalles, demana que surta un casal com el del rei i… davant del reial. Aquest detall el vincule amb el capitalisme, quan els particulars (els burgesos) començaven a fer la competència a la noblesa (a la monarquia i tot, d’on sorgirien els règims republicans). El bonhomiós En Pere diu a la filla del rei com se les ha enginyades ell per a aconseguir-ho. De nou, figura el matriarcalisme: la dona (la princesa) és la part més intel·ligent.

Més avant, membres de la cort li donaran una altra guitarra, però aquesta no tindrà eixa mena de poders màgics i, aleshores, En Pere se’n torna a Roma:

“-Sa guitarra que tenc, la’m puc passar per darrere. No tenc altre llivell que tornar-me’n as meu germà, a veure quin camí em dona” (p. 109).

I En Joan, el papa, li farà costat, li ho posarà més fàcil: ara, amb una bossa (p. 110). I camina caminaràs, cap a la mateixa ciutat en què el rei solia donar almoina als pobres (p. 110). I, En Pere, en podia fer més, d’almoina (p. 110). Cal remarcar que, en aquesta rondalla (com en moltes en què figuren Jesús i Sant Pere, o bé, com ara, algun personatge bíblic), no es tracta d’una autoritat dura, sinó molt oberta i, àdhuc, compassiva.

En relació amb aquestes rondalles, recorde que, un dia, ma mare em parlà sobre el pare d’una tia meua, un home a qui coneguí i que deia moltes sentències, com ara, una que em digué ma mare i que podríem vincular amb aquesta narració: “Tu, ves a espai amb eixe que, si no, te la fotrà”. De moment, hi ha moltes més persones que procuren fer el bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“El rei convidà tota la gent”, persones molt obertes i honrades

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, d’aquella aigua, en sorgeix un pa d’or i que, quan se’ls acabaran els doblers (els diners), tornaran a tenir-ne gràcies a l’escudella d’aquella aigua de l’alfàbega (p. 96) i que els tres germans, en aquell jardí, feien lo que els indicava l’aucellet.

Al moment, llegim que “Arribà a ses orelles del rei d’aqueixs tres germanets que estaven a aquell jardí i vivien com uns tres senyors” (p. 97), fet que podríem vincular amb el matriarcalisme, ja que hi està molt associada la figura del jardiner. A banda, es comenta sobre la bonhomia: “llavors, lo bon al·lots que eren, que tots es veïnats[1] no en contaven més que lloances” (p. 98). El rei, atret per aquell arbre de davant el seu portal, va cap a on són els germans i… veiem que és N’Aineta (la dona) qui fa els tractes amb ell, qui raona amb l’autoritat política:

“-En collí un brot, senyor rei -diu N’Aineta-, per un gust.

El rei en collí un, de brot” (p.  98).

I, a més, la bona sensació que aquells germans fan al rei, “jovenets, garrits i, llavors, tan eixerits, tan amatents, tan vius en potències, tan xerevel·los” (p. 96), el porta a voler veure’s amb tots tres una altra vegada,… de tal manera que ell ix del palau reial: “es presenta (…) en aquelles casetes. Troba taula posada, s’hi asseuen i N’Aineta treu un dinar” (p. 96). Així, veiem un monarca molt obert als habitants, no solament als nobles i a les autoritats eclesials com també apareix en altres rondalles, per exemple, arreplegades en el País Valencià. Això explica que, molt prompte, “acabà per dir-los:

-Res, avui, som vengut jo a dinar amb vosaltres. Demà, heu de venir tots a dinar amb mi” (p. 98). ¿On està el rei patriarcal, agressiu, que promou la guerra, maquiavèl·lic, que mira de dalt a baix els habitants que no ocupen càrrecs nobiliaris (o bé, eclesiàstics) o, per exemple, amb molta intel·ligència i molt coneguts? Rondalles com aquesta ens plasmen un rei (i, així, un pare) molt creatiu, fins al punt que, al moment, li comenten “dispensi, Vossa Reial Magestat: per venir nosaltres, hem de dur aquest aucell tancat dins aquesta gàbia d’or.

-Podeu dur s’aucell! -diu el rei- i tot lo altre que vulgueu.

Què me’n direu? L’endemà s’entreguen a cal rei, es tres germanets amb s’aucell dins sa gabieta d’or” (p. 99). Igualment, li afigen que ells faran lo que els dictarà el pardalet, el qual, a més, sap més i li podrà orientar millor: “Si vol saber més clarícia, aquest aucellet, que parla, n’hi donarà” (p. 99).

I, tot seguit, l’ocell, com qui diu les veritats, li comenta sobre el primer fill que havia tingut la reina (la dona d’aquest rei) i que veié el jardiner, qui havia arreplegat el nen (p. 99). I més: li’n parlarà del segon i, per descomptat, del tercer, la nineta, N’Aineta (p. 100). I, com que “La paraula fa l’home” i es considera que l’aucellet, com qualsevol home, actua en línia amb la dita “Paraula d’home”, diu al rei: “I, ara, senyor rei, si es vol treure es gat des sac de tot això que li he dit, que faça venir ses germanes de la senyora reina, una després de s’altra. I que els pregunti des tres infants de la senyora reina. Veiam què diran.

El rei crida aquelles revetleres, una després s’altra” (p. 100). El monarca, compassiu, en lloc de condemnar-les a mort (p. 101), les fa tancar dins el fondet d’un castell, fa eixir la senyora reina de la cambra a on tants anys havia estat tancada (i ho fa per indicació de l’aucellet), se n’hi va i torna amb ella (p. 101). Així, el rei acull la part matriarcal de la vida (la reina), en lloc de cloure-la.

Finalment, l’ocellet diu al rei i a la reina quins són els seus fills, els els presenta i, no sols la parella reial abraça En Joanet, En Miquelet i N’Aineta, sinó que “cregueren s’aucellet de totes quantes de paraules els havia dites.

S’aferraren pes tres infants i es infants per ells” (p. 101), cridaren a tota la cort, els ho comenten i, així, “tothom cregué que era la pura veritat.

Aquells tres infants no hi havia més que veure’ls per convèncer-se de que eren fills del rei i de la reina” (p. 101).

I, un dels altres senyals matriarcalistes és que, al capdavall, per a celebrar la festa, “el rei convidà a dinar tota la gent del seu regnat” (p. 101).

Lo que més agraesc en una persona és que faça de cap de la seua vida acaronant la bonhomia, la senzillesa i la creativitat. M’identifique molt amb la figura del rei que apareix en aquesta rondalla, per la seua obertura i per com tracta els ciutadans i, per descomptat, amb la del jardiner i amb la de la dona que acullen els tres infantons.

Agraesc les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els veïns.

“N’Aineta, que duga sa clau damunt”: la dona mana.

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “S’aucellet de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, que figura en el Tom XV, de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, cal dir que En Miquelet (el segon dels germans) demana un jaiet cap a on convé anar i que el vellet li diu “Per arribar a aqueix puig, has de caminar set dies, sempre dins es llevant (…), fes-te envant! I aviat trobaràs lo que cerques” (p. 90) i que, així, com en moltes rondalles, apareix el mot “llevant”, associat a lo positiu de la mateixa manera que l’eixida del sol ho fa a l’esperança i al nou dia, a l’optimisme. I, a banda, de nou, la veu de l’experiència encoratja l’aprenent, la jovenesa (vinculada amb el refrany “La joventut tot ho venç”). Ara bé, molt prompte, no compleix lo que li havia recomanat el vell i, un poc després, apareix la germana, N’Aineta, una dona optimista i amb bona filosofia, al meu coneixement, en línia amb un líder molt obert: “¿Què he de fer jo sense es meus germanets? Me’n vaig a cercar-los i serà lo que Déu voldrà. Si els trob, bé; i, si no els trob, paciència”.

A banda, N’Aineta també passa per les mateixes casetes i es troba amb el mateix homenet al portal (p. 91), home que, en veure-la, li respon “admirant-se de que una fadrineta com aquella anàs tota sola pel món” (p. 91), frases que concorden amb el matriarcalisme: la dona despunta (detall que sí que hem pogut veure en articles escrits per plomes catalanoparlants, o bé relatius a la dona en les Illes Balears i no, precisament, en la premsa de gran tiratge, ni entre la vinculada amb partits polítics).

N’Aineta “li demanà posada per aquella santa nit, però aquell home crida sa madona i li diu:

-Mira què diu aquesta al·lota” (p. 91). ¿És, com veiem ací, l’home, qui té la darrera paraula o, més aïna, ell consulta la muller i deixa que siga ella qui dicte al capdavall? La dona decidirà i la seua paraula serà la vàlida: “Sa madona surt, la se mira, s’estranyà molt de veure una al·lota així anant tota sola pel món. Però, com li semblà de bon aspecte i sense cap mala senya[1], li digué:

-Trob que sí que n’hi hem de donar, de posada” (p. 91).

N’Aineta els parla dels seus germans i ells li diuen que els coneixien i quin consell els havien donat. L’endemà, N’Aineta se’n va cap a l’arbre (un pi), però, per a no ser víctima de la temptació, s’ompli les orelles, de cotó. I l’ocellet que troba en el pi li diu que seguesca ella les recomanacions de l’home vell i de la madona,… i N’Aineta se’n va cap a l’arbre i ou música. Des d’aleshores, l’aucellet li farà de guia, li dirà què haurà de fer i ella ho acceptarà i assolirà els objectius.

Així, després d’haver aconseguit superar la primera prova (la de l’arbre), el pardal li diu que vaja a una altra cuculla, on trobarà la font d’or (p. 93). A banda, a mitjan camí, N’Aineta veu “dues pedres com a estàtues.

-Aqueixes dues pedres -diu s’aucellet-, són es teus dos germans. Aboca’ls damunt un des dos botilets, la meitat damunt cada pedra” (p. 94) i, una vegada més, és la dona (la jove) qui salva l’home (els dos germans) i tots tres faran via cap a casa: “Figurau-vos quina alegria que degueren tenir! S’abraçaren plorant i cuidaren menjar-se de besades!

(…) I, ara, tot dret a ca vostra!” (p. 95). I, seguint les indicacions de l’ocell, els tres germans sembren una tanyada (un rebrot), “que es posa a créixer i créixer (…). Dins manco d’un mes, fonc un arbre complet” (p. 95), com els xiquets (que creixen ràpidament, associats amb la primavera).

El pas següent, i, d’acord amb les directrius del pardalet, serà traure aigua dels set pous i, de nou, la dona és qui comanda en la cultura matriarcal, com ho plasma l’aucellet:

“-Ara, lo que heu de fer (…), heu de posar aqueixa aufàbiga[2] as lloc més secret i guardat de la casa i tancat sempre amb pany i clau; i N’Aineta, que duga sa clau damunt, i just ella ha d’obrir” (p. 96). Recordem que portar les claus d’una casa és ser-ne el cap, qui la porta. I, ací,… ho fa la dona, N’Aineta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per tant, la jove inspira confiança a la madona.

[2] Alfàbega.

“Fes-te envant i aviat trobaràs tot això”, educació matriarcal, creativa

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV, “passa un parell de mesos i, a cal rei, hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or” (p. 86) i “aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona” (p. 86) i, un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (la segona) que, “al punt, es mou una altra guerra i el rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa, perquè el dimoni no s’endugués ses títeres.

Sobretot, as cap de set o vuit mesos, torna a haver-hi gent novella a cal rei (…), una nineta, rossa rossa com un fil d’or” (p. 86). Però, una vegada més, l’enveja de les germanes de la reina fa que envien la nineta al riu i, com que el jardiner arreplega la caixa en què va la xiqueta i, en cal jardiner, la tracten bé, accepten acollir-la i pujar-la. Les paraules amb què es plasma aquesta rebuda, em recordaren el tema de l’educació matriarcal: “I tots contents[1], s’exclamaven:

-És Déu que ens envia aqueixs infantonets! Són angelets del cel! Déu ens ho ha de premiar, si els acollim i ens en cuidam!” (p. 87).

“Infantonets” (el diminutiu, en aquest cas, té un sentit afectuós, d’amabilitat), “angelets del cel” (la bonhomia i unes paraules que harmonitzen els infants i l’ambient en què es desenvolupen) i “acollir” (obertura als altres), “cuidar” (tractar bé els altres, en les seues necessitats, per a afavorir el seu creixement i el seu desenvolupament com a persones)… ¿no diuen res sobre el model d’educació i de relació entre els pares i els fills i, àdhuc, de connexió dins de la família i en una societat matriarcal? Cal ser voluntàriament mentirós, corrupte o, com ara, poca-vergonya, per a veure línies així (que n’hi ha moltes, sense necessitat de plasmar-se amb frases molt semblants), com una cosa puntual, passatgera… en la cultura vinculada amb la llengua catalana. I, més encara, perquè, en el paràgraf següent, llegim “I els cuidaven just si fossen estats fills seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots” (p. 87).

I, com que els pares (ací, els adoptius) i els fills (com la resta de persones) es fan grans, aplega un moment en què moren el jardiner i la dona, però, com, de la mateixa manera que la festivitat de Nadal ho fa amb l’hivern (com l’estació de menys llum i associada amb la vellesa i amb una vida nova), apareix una figura molt present en moltíssimes rondalles: la jaieta. Així, veiem que “Un dia passava una jaieta per davant aquella casa i s’exclama:

-Oh, quina caseta més ben condicionada de totes ses coses! Just n’hi manquen tres!

-Quines són, si es pot saber? -diu es germanet major” (p. 87).

I, de nou, la dona (ací, la velleta) reflecteix el matriarcalisme: li diu quins són i, així, per exemple, en aquest passatge, és ella (la dona) qui salva el jove (l’home). I li ho diu: “s’arbre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla!” (p. 87). Aleshores, En Joanet, el germà major, fa via i es troba que, en unes casetes blanques, l jaiet de la casa li diu que tot anirà bé al jove… llevat de si En Joanet gira cap a darrere. Aquest detall, present en més d’una rondalla, pot evocar un passatge bíblic en què un personatge es torna en bloc de sal. I, per això, li comenta el jaiet: “Fes-te envant i aviat trobaràs tot això que cerques” (pp. 88-89).

Però, com el seu germà, el segon (En Miquelet), tampoc no ho aconseguirà, perquè… giraran l’esquena al demà, a l’optimisme, a l’esperança, a la vida. I, una vegada més, quan En Miquelet aplegarà a les cases blanques,… veurem com la dona de l’homenet vell serà qui marcarà les directrius en la família, en aquest cas, per a que el marit, En Miquelet i ella passen el Rosari (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Es refereix al jardiner i a la seua muller.

“El rei deixà ben comanada la reina”, relacions de tu a tu

General, ,

 

En el Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, també n’hi ha, de curtes, en què veiem signes de matriarcalisme, fins i tot, en línia amb rondalles valencianes. Així, en la rondalla “Sant Tomàs i En Llutreros”, en què apareix En Llutreros (qui representa el religiós germànic Martí Luter) llegim que “Davant aqueixes comandacions, el reverend pare prior crida tots es frares i els diu:

-Ja veis lo que mos envia a dir En Llutreros. Vosaltres mateixs veiau de quin llenyam feim sa creu” (p. 77).

Per tant, apareix el tema del pactisme.

Igualment, en la rondalla “Es cans i ses llebres”, també en el Tom XV, veiem que són les dones (les llebres, símbol de la rapidesa), les que s’ho trauen de les mans. Per contra, els cans (que representen els hòmens i que, alhora, podem associar amb el servilisme, per allò de “ser el gos de l’amo”) són lents. Per això, molt avançada la narració, llegim:

“Però, què feren ses llebres com els veieren tan descuidats en so nadar?

Es posen ses sabates des cans i ja li han estret cames em valguen!

Cansats ells de fer es granot, surten des safareig i ni veieren sabates ni llebres.

-Ja són aquelles polissones que les ens han preses! -digueren (…)” (p. 83).

A més, en la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, en el Tom XV, hi ha tres germanes fadrines que es plantegen amb qui voldrien casar-se en un futur. La primera diu que amb el cuiner del rei; la segona, amb el pastisser major del rei i, al capdavall, “sa més jove de ses tres, es destira d’aquesta:

-I jo em casaria amb el rei, i seria la reina” (p. 84).

El rei, quan ja ho sap, es casa… amb la petita (p. 84), però molt prompte “Es mou una guerra. El rei se n’hi hagué d’anar i deixà ben comanada la reina a ses seues germanes, i que no li faltàs res del món” (p. 84). Mentres escric aquest paràgraf, em ve a la pensa unes paraules que, algunes vegades, escoltava (en converses) a una treballadora d’un ajuntament valencià governat per lo que es sol dir l’esquerra:  “Ja, però això és casualitat”. Doncs, no. No és casualitat que hi haja un matriarcalisme, i ben viu, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, en què, com en aquestes línies, es comenta que la dona ha de ser ben tractada. Així, podem dir i, sense embuts, que la reina és al regne, lo que la mare és a la casa, a la família: una persona ben tractada per l’home.

I, nou mesos després, “a cal rei hi hagué gent novella: un infantó, ros com un fil d’or” (p. 83), però l’enveja de les dues germanes, a qui “allò els caigué molt avall” (p. 85), fa que enganyen la reina i a l’altra gent, dient-los que l’infantó havia mort de desgràcia. Això es repetirà amb el segon fill, també un xiquet.

Però, com en altres rondalles, unes persones senzilles, molt obertes i harmòniques, ací, un jardiner (un altre detall matriarcal molt vinculat amb la llengua catalana) i la dona, fan que intervinga la bonhomia i, així, el jardiner arreplega el nen i “El du, tot content, a sa seua dona, que mai s’eren vists a tenir fruit de benedicció, i tots dos digueren:

-Res, serà nostre! Es veu que és Déu que el ens envia” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les que m’han parlat sobre llibres de rondalles o que me n’han escrit i a les que em fan costat dia rere dia.