“El rei convidà tota la gent”, persones molt obertes i honrades

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, d’aquella aigua, en sorgeix un pa d’or i que, quan se’ls acabaran els doblers (els diners), tornaran a tenir-ne gràcies a l’escudella d’aquella aigua de l’alfàbega (p. 96) i que els tres germans, en aquell jardí, feien lo que els indicava l’aucellet.

Al moment, llegim que “Arribà a ses orelles del rei d’aqueixs tres germanets que estaven a aquell jardí i vivien com uns tres senyors” (p. 97), fet que podríem vincular amb el matriarcalisme, ja que hi està molt associada la figura del jardiner. A banda, es comenta sobre la bonhomia: “llavors, lo bon al·lots que eren, que tots es veïnats[1] no en contaven més que lloances” (p. 98). El rei, atret per aquell arbre de davant el seu portal, va cap a on són els germans i… veiem que és N’Aineta (la dona) qui fa els tractes amb ell, qui raona amb l’autoritat política:

“-En collí un brot, senyor rei -diu N’Aineta-, per un gust.

El rei en collí un, de brot” (p.  98).

I, a més, la bona sensació que aquells germans fan al rei, “jovenets, garrits i, llavors, tan eixerits, tan amatents, tan vius en potències, tan xerevel·los” (p. 96), el porta a voler veure’s amb tots tres una altra vegada,… de tal manera que ell ix del palau reial: “es presenta (…) en aquelles casetes. Troba taula posada, s’hi asseuen i N’Aineta treu un dinar” (p. 96). Així, veiem un monarca molt obert als habitants, no solament als nobles i a les autoritats eclesials com també apareix en altres rondalles, per exemple, arreplegades en el País Valencià. Això explica que, molt prompte, “acabà per dir-los:

-Res, avui, som vengut jo a dinar amb vosaltres. Demà, heu de venir tots a dinar amb mi” (p. 98). ¿On està el rei patriarcal, agressiu, que promou la guerra, maquiavèl·lic, que mira de dalt a baix els habitants que no ocupen càrrecs nobiliaris (o bé, eclesiàstics) o, per exemple, amb molta intel·ligència i molt coneguts? Rondalles com aquesta ens plasmen un rei (i, així, un pare) molt creatiu, fins al punt que, al moment, li comenten “dispensi, Vossa Reial Magestat: per venir nosaltres, hem de dur aquest aucell tancat dins aquesta gàbia d’or.

-Podeu dur s’aucell! -diu el rei- i tot lo altre que vulgueu.

Què me’n direu? L’endemà s’entreguen a cal rei, es tres germanets amb s’aucell dins sa gabieta d’or” (p. 99). Igualment, li afigen que ells faran lo que els dictarà el pardalet, el qual, a més, sap més i li podrà orientar millor: “Si vol saber més clarícia, aquest aucellet, que parla, n’hi donarà” (p. 99).

I, tot seguit, l’ocell, com qui diu les veritats, li comenta sobre el primer fill que havia tingut la reina (la dona d’aquest rei) i que veié el jardiner, qui havia arreplegat el nen (p. 99). I més: li’n parlarà del segon i, per descomptat, del tercer, la nineta, N’Aineta (p. 100). I, com que “La paraula fa l’home” i es considera que l’aucellet, com qualsevol home, actua en línia amb la dita “Paraula d’home”, diu al rei: “I, ara, senyor rei, si es vol treure es gat des sac de tot això que li he dit, que faça venir ses germanes de la senyora reina, una després de s’altra. I que els pregunti des tres infants de la senyora reina. Veiam què diran.

El rei crida aquelles revetleres, una després s’altra” (p. 100). El monarca, compassiu, en lloc de condemnar-les a mort (p. 101), les fa tancar dins el fondet d’un castell, fa eixir la senyora reina de la cambra a on tants anys havia estat tancada (i ho fa per indicació de l’aucellet), se n’hi va i torna amb ella (p. 101). Així, el rei acull la part matriarcal de la vida (la reina), en lloc de cloure-la.

Finalment, l’ocellet diu al rei i a la reina quins són els seus fills, els els presenta i, no sols la parella reial abraça En Joanet, En Miquelet i N’Aineta, sinó que “cregueren s’aucellet de totes quantes de paraules els havia dites.

S’aferraren pes tres infants i es infants per ells” (p. 101), cridaren a tota la cort, els ho comenten i, així, “tothom cregué que era la pura veritat.

Aquells tres infants no hi havia més que veure’ls per convèncer-se de que eren fills del rei i de la reina” (p. 101).

I, un dels altres senyals matriarcalistes és que, al capdavall, per a celebrar la festa, “el rei convidà a dinar tota la gent del seu regnat” (p. 101).

Lo que més agraesc en una persona és que faça de cap de la seua vida acaronant la bonhomia, la senzillesa i la creativitat. M’identifique molt amb la figura del rei que apareix en aquesta rondalla, per la seua obertura i per com tracta els ciutadans i, per descomptat, amb la del jardiner i amb la de la dona que acullen els tres infantons.

Agraesc les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els veïns.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.