Arxiu d'etiquetes: realisme

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i realisme

Una altra composició recollida en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina i l’Eduard” (p. 102). Per exemple, quan escriu a na Cristina i li afig

“I amb la veu molt dolça i fina,

gairebé angelical,

vas gaudint catalanisme

tot cantant en la coral”.

 

I, així, empelta el sentiment de pertinença a la terra, àdhuc, amb un tret prou comú en els Pobles matriarcalistes en què la influència agressiva ha estat molt baixa: la dolçor en la veu.

Altrament, en el poema A la Cristina” (p. 105), per encàrrec d’un padrí de noces, la poetessa li trau

“A la fi, ja ets bona mestra

ensenyant tens un gran do.

(…) Amb l’IVAN feu bona parella

i una llar heu preparat”.

 

Per consegüent, copsem l’educació per a alumnes, el paper pedagògic en la vida (el qual li podrà ser útil en l’esdevenidor en la seua relació amb els fills) i la funció de la casa, en lloc de centrar el casament, com ara, en l’acte de prometença entre tots dos, sinó en una cosa més senzilla com també on es forjarà bona part del demà dels seus membres i dels lligams amb els acostats i amb més d’un veí: la llar. Aquest detall ens podria evocar el simbolisme del mas, sobretot, tenint present que, unes línies després, li agrega

“I enllaçant-te a un bon mosso

has trobat la solució”,

 

la qual, d’acord amb el text, ha partit d’ella.

Cal dir que, en la composició “A la Míriam i l’Oriol” (p. 106), captem un matriarcalisme que empiula la generació dels fills, però no amb la figura paterna:

“unireu goig i alegria

dues vides i un sol cor.

 

Venturós cap de setmana

pel cosí agermanat”.

 

 

I més encara, quan llegim

“Heu provat la convivència

i funciona de valent

per això no tinc cap dubte

que sereu bon complement”.

 

Sobre els primers dos versos, coordinen amb la tradició de fer les coses amb dos dits de coneixement i, si de cas, amb agilitat i realisme (fet que té a veure amb lo matriarcal, ben representat en el tan popular “pensat i fet” valencià).

Així, no encaixa amb frases com la que posava un diccionari de l’estudiant publicat per la màxima acadèmia de la llengua castellana (en el “Diccionario del estudiante”, editat per Santillana en el 2005), en què associava la forma castellana “Dicho y hecho” (literalment, que no culturalment, “Dit i fet”) amb un exemple en què unes persones decideixen anar a Londres i, immediatament, eixa mateixa vesprada, compren els bitllets… Ben a prop de lo artificial i, per tant, de lo celestial i de lo idíl·lic.

O aquell altre, d’un diccionari de dites i frases fetes en castellà i publicat per l’Editorial Espasa, en què dues persones determinen casar-se, l’endemà se’n van a la Casa de la Vila i, en una hora, ja eren casats…, com exposí en un estudi fet en el 2013 sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-/), publicat en la web “Malàndia”.

En canvi, aquesta forma vernacla en terres catalanoparlants va unida a la cultura emprenedora, a l’esperit universalista i, a més, a la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, bona avinença i la figura del jardiner

Continuant amb poemes del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcalista, hem triat també “Per la Gemma i en Josep Maria” (p. 82), en què el realisme, tocar els peus en terra i la fruïció dels petits detalls de la vida són presents. Així, l’escriptora posa la celebració del natalici i la de les noces d’argent:

“Avui fem una gran festa

d’alegria emocional,

enjoiada de floretes

(…) La Gemma n’ha fet cinquanta

assumint mig segle d’or,

de vivències i esperances

que bateguen dins el cor.

(…) viu la vida dolçament”.

 

A més, podem llegir que,

“Junt amb en Josep Maria

des de fa vint-i-cinc anys,

segelleu una aliança

compartint dos grans afanys”

 

I, al capdavall, Rosa Rovira Sancho afig uns versos en què copsem el matriarcalisme:

“continueu sempre endavant,

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”.

 

Per consegüent, el fet de viure junt amb un altre no és vist com una llosa, sinó, com en moltes cançons eròtiques tradicionals i vernacles en terres catalanoparlants, com una connexió amb la terra (jovenesa i realitat).

En una composició que figura més avant, “A la Dolors i en Joan” (p. 89), la poetessa trau verbs que empiulen amb la maternitat, amb la vellesa, amb el simbolisme del jardí i amb la gratitud amb actes relatius als cinquanta anys com a casats:

“Recordant aquell gran dia

celebrant la vostra unió,

vau dir un SÍ amb alegria

(…) Vàreu fer la prometença

d’estimar-vos constantment,

de cuidar-vos l’un a l’altre

(…) celebrant les noces d’or,

amb vivències i esperances”.

 

 

Com podem veure, hi ha passatges que evoquen lo maternal (cada u, en part, fa de mare de l’altre) i amb el passat (les vivències) i amb l’esdevenidor (els espers).

De fet, en l’estrofa següent, com si l’autora parlàs amb un jardiner, diu

“Heu cuidat bé la nissaga

heu cuidat vostre jardí,

heu cuidat d’amics i amigues

compartint junts el camí”.

 

 

Tot seguit, captem l’agraïment al matrimoni

“Jo, us vull donar les gràcies

per tenir un gran interès,

per fer-me sentir estimada

com una germana més”

 

i, finalment, l’escriptora de Monistrol de Calders addueix

“que l’amor de cada albada

us acaroni per molts anys”.

 

Un altre poema en què apareixen trets matriarcals, i en el mateix ramell, és “Doneu-vos la mà” (p. 91), escrit per a una parella que es casa:

“Doneu-vos la mà per fer la promesa

d’unir-vos per sempre en dolç casament,

uniu vostres veus, curulls de fermesa

i junts pregoneu un SÍ consistent”.

 

En acabant, accedim a una estança en què es pot llegir “unió”, “connectant cors” i “enllaçant vostres mans”. Així, l’empelt, més aïna, és en lligam amb lo matriarcal: el cor.

No debades, en l’estrofa vinent, comenta

“Doneu-vos la mà i no tingueu pressa

compartiu el camí, anant de costat,

i ompliu el sender d’allò que interessa

d’afecte, tendror i amor encisat”,

 

mots que tenen molt a veure amb la sexualitat en els Pobles matriarcals: per exemple, compartir (la via) i la tendror.

A més, això es consolida en agregar 

“gaudint cada dia, vivint el present,

enllumeneu fort el vostre conviure

com dos estrelles brillant constantment”

 

i en què cap de les dues tracta de fer ombra a l’altra, ni, com ara, de relegar-la, un fet de què ens han reportat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Poesia matriarcal de noces, sinceritat, germanor i bona avinença entre generacions

Un altre poema en què apareix la sexualitat matriarcal, i que figura en l’obra “Poemes 2000/2011”, és “A la Maria i el Martí” (p. 99), fet amb motiu de les noces d’or:

“Recordem aquell gran dia

de l’enllaç matrimonial,

entregant-vos l’un a l’altre

amb un SÍ primaveral.

Un camí vàreu emprendre

caminant junts, de costat,

cinquanta anys porteu fent via

amb el cor agermanat.

 

A les bones i dolentes

cap amunt o cap avall,

de la mà heu anat sempre

a la casa i al treball.

De l’amor va néixer un dia

la floreta en el jardí,

que us alegra la diada

constantment cada matí”.

 

 

Com podem veure, marit i muller estan a un nivell molt semblant, predomina lo que té a veure amb els vincles, amb els lligams, amb l’empelt entre tots dos i que, àdhuc, ens podria evocar el simbolisme dels bessons (“el cor agermanat”), com aquells amics d’Alaquàs (vila de l’Horta de València) que, on anava u, ho feia l’altre i que, igualment, llegien el mateix diari i solien anar molt plegats, fins al punt que la gent solia dir “Sempre junts, com Abdó i Senent” (els Sants de la Pedra).

En acabant, exposa que

“La noieta ha fet sembrada

amb un nét molt eixerit,

i us emplena amb molta força

d’alegria l’esperit.

I ara l’Èric és l’espurna

que il·lumina cada jorn,

com el sol neix a l’albada

donant vida a tot l’entorn”.

 

 

Altra vegada capim el nexe entre els majors i els més xiquets i, de rebot, l’enllaç entre les tres generacions, un tret molt habitual fins a després de la meitat del segle XX, en una mateixa casa mitjanament gran i tot.

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho els desitja llarga vida i que la facen units i amb jovenesa:

“Que tingueu salut i empenta

i un bon doll de goig suprem,

caminant amb l’esperança

tots plegats un desitgem”.

 

Sobre això, diré que conec una parella nascuda en 1929 (l’home, Ricard Jové Hortoneda) i en 1931 (la dona, Ma. Teresa Hortoneda), catalanoparlants i amb molt de sentiment de pertinença a la terra, qui, en el moment de plasmar aquests mots (15 de març del 2025), encara viuen, fan bona pasta i estan molt oberts a persones de totes les edats.

Una altra composició que hem triat per al tema de la sexualitat matriarcal, escrita per la poetessa de Monistrol de Calders, és “A una núvia” (p. 107):

“A finals de primavera,

per nosaltres, festa gran,

avui fas la gran volada

en un dia exuberant.

 

Serà un dia dolç i esplèndid

serà un dia remarcat,

comenceu la nova vida

amb el cor enamorat”.

 

 

Per tant, la connexió entre els dos, com la mel, serà dolça i lluny de passions, però sí joiosa.

Després, l’autora indica que el padrí remarca la promesa i l’empiula amb una mena de segell que certifica (per mitjà de la constància i de l’acord oral davant els qui assisteixen a l’acte) i, així, lluny de paraules vanes i del parloteig i de la cultura del parlar per parlar perquè toca parlar propis de les cultures patriarcals. A banda, captem detalls que són ben considerats en els Pobles matriarcalistes:

“Perquè avui feu la promesa

d’estimar-vos constantment,

segellant una aliança

amb un SÍ ben consistent”.

 

Adduirem que, tot seguit, apareix el padrí, i ho fa unit a trets associats a la cultura de tocar els peus en terra, de complir amb la paraula i de fer-se’n càrrec de la situació, de no delegar en ningú el paper que ell ha acceptat:

“Per a gran emoció meva

m’has triat per ser padrí,

molt content d’aquesta feina

una tasca he de complir.

 

De portar-te el ram de noces

perquè us guïi el nou camí,

molt cofoi et faig l’entrega

i amb el goig de ser el padrí”

 

i, igualment, de fer valença als futurs novençans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la sardana i realisme

Un altre poema en què captem el sentiment de pertinença a la terra i plasmat en l’esmentada obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “Catalunya, no t’adormis” (p. 56). Així, diu
“No t’adormis, Catalunya,

perquè, quan despertaràs,

si el teu somni se t’allunya

si no vetlles la perdràs.

Quan l’enuig ens fan encendre

per la llengua del parlar,

si la veu ens volen prendre

quin serà el nostre demà?”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, apareix el realisme típic del pagès, qui toca els peus en terra i que fa la seua vida, en moltíssims aspectes, a partir de la saviesa resultant de vivències i del dia rere dia. Per això, junt amb el lligam que té amb lo tel·lúric (el qual també és com un empelt en la vida de Rosa Rovira Sancho), l’escriptora comenta que ell romanga en la terra, que no se n’allunye, ja que si, com ara, no orienta els seus somnis cap a la Mare en què ha nascut i amb qui s’ha criat i en l’ambient que ella li ha aplanat, ¿on seria el seu seny de la vida?

I, com que, en la cosmovisió catalana, matriarcalista, la roca que atorga fermesa és la llengua vernacla, l’autora li diu que cal defendre-la, puix que aquest tret empiula amb el seu demà. Al meu coneixement, aquests versos són com un diàleg entre la mare (la terra, Catalunya) i cada u dels seus fills.

Tot seguit, podem llegir que

“Catalunya sempre es mostra

amb bon culte ciutadà;

dolça terra és pàtria nostra,

nostra veu, el català.

La senyera engalanada

és el símbol patrioter,

i una gent enamorada

de Sant Jordi cavaller”.

 

Afegirem que la tradició comercial catalana, àdhuc, per terres mediterrànies i per la mar (entre els segles XIII i XV), units al matriarcalisme, permeté que Catalunya junt amb la resta d’indrets catalanoparlants que existien aleshores fossen llocs on s’afavorís la formació cultural. I, de fet, durant la recerca, hem pogut trobar que, fins i tot, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, hi havia una quantitat interessant que sabia llegir i escriure (quasi sempre, en castellà, i, en alguns casos, majoritàriament o només en català, com ens exposaren a primeries de març del 2025).

Un altre símbol de connexió amb lo tel·lúric (tot i que el personatge siga de signe patriarcal, potser, per introducció de la noblesa del segle XV, amb l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, un detall en què he pensat més d’una vegada) és la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya.

A banda, addueix que

“Si aixequem les mans enlaire

el progrés enllaçarem,

puntejant amb peu dansaire

la sardana ballarem.

Inventem les mil i unes

catalans, sempre endavant;

perdurem amb les engrunes

i amb un ase triomfant”.

 

Un altre fet que empiula amb el matriarcalisme és el nexe entre progrés (no entés amb el significat capitalista) i les danses (en aquest cas, associades a la sardana).

Cal agregar la creativitat (els invents, possiblement, de balls o bé de grups de sardanes), l’espenta i la paciència i la força de l’ase que, laboriosament, reïx.

Finalment, l’escriptora posa uns versos que podrien evocar-nos fets històrics que esdevingueren en Catalunya en la primera dècada del segle XXI, arran de l’aprovació d’un segon Estatut d’Autonomia i de la resposta del primer ministre espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero (qui faltà a la paraula) i la d’una sentència judicial del 2010 que generà el sorgiment d’un moviment social a favor de la independència de Catalunya:

“No t’adormis, Catalunya,

i no et deixis enganyar,

que el teu somni és la punya

per un poble català”.

 

És a dir, que els catalans continuen treballant i lluitant per la terra i no per veure com aconsegueixen enganyar el proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, flors, blat, colors i generositat

El sentiment de pertinença a la terra en un poema de Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006).

Una altra entrada en què copsem l’esmentat sentiment, és “’MARCADA PER LA TERRA’ de Montserrat Vayreda” (https://elglobosblog.blogspot.com/2012/12/marcada-per-la-terra-de-montserrat.html), en què hi ha un poema de la catalana Montserrat Vayreda, nascuda en Lledó d’Empordà, el qual figura en el blog “GloBos.blog. Més de 1.000 poemes”. Diu així:

“Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, captem una dona vinculada amb la terra i que, a banda d’acollidora, diu les coses pel seu nom.

Igualment, com veurem més avant, no és una escriptora ambiciosa, sinó, més aïna, en pro de la comprensió d’obrir camins per a les generacions futures i per als qui hi estiguen interessats.

Afegirem que sembla que Montserrat Vayreda frueix de contemplar o, si més no, de mirar la natura (els colors), com si fos necessària per a plasmar versos nous (els quals compara amb flors de jardí i, per tant, ens acosta a la figura del jardiner, prou habitual en la literatura matriarcalista):

“Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l’alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia”

 

En acabant, altra vegada, es reflecteix que la poetessa té una actitud creativa i, així, receptiva, en la vida:

“Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà”.

 

Ara bé: l’autora toca els peus en terra i se sent en nexe amb la terra on nasqué (en lloc de salpar àncores i d’anar cap a indrets diferents als de la catalana) i en què Montserrat Vayreda permet que l’altra part tinga el seu ritme com també que l’escriptora vaja acompanyada del seu:

“Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar”.

 

Adduirem que, part dels versos que hem llegit adés, podria evocar-nos l’expressió valenciana (i de línia matriarcal) “pensat i fet”, la qual, culturalment, no té equivalent en castellà. I, així com eixes tres paraules exposen que, primerament, es pensa (encara que es faça amb agilitat) i, després, s’actua, les coses no es fan a la babalà, ni de manera fulminant, sinó amb sentit comú.

A continuació, apareix, altra volta, el realisme:

“I si pogués, amics, ai, si pogués”,

 

passar a

“Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més”.

 

Per consegüent, ens trobem davant unes paraules que, en traure el tema del treball, enllacen amb la filosofia matriarcalista catalana de la dita “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla” i de la faena més bé vista com una relació amb la terra i, així, fer-la fèrtil i estar-hi agraït pel que proporciona i per la vida que ens fa possible la Mare Terra.

Finalment, captem amb tres trets interessants: 1) la pau al voltant de l’herba i, per una altra, 2 ) el blat (sovint, simbòlicament, vinculat amb la joventut, per mitjà del refrany “A juny, la falç al puny”… i amb lo femení, per la forma de la falç i de la corbella). Això sí: no parla d’un forment de terres llunyanes, ni de fora de la terra, ans de la vessana, o siga, del tros de terra de conreu (potser, representant “el terròs”), de la mateixa manera que ho són cada u dels seus poemes. I 3) el fet que podem pensar que Montserrat Vayreda està disposada a compartir la seua vida: “La meva vida no desitja més”. En eixe sentit, hi ha cultures matriarcalistes (com ara, la basca), en què, ben avançat el primer quart del segle XXI, si els pescadors compten amb un excedent, es reparteix entre els familiars i els necessitats, com escriu Mª Carmen Basterretxea (p. 81) en el llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos” (publicat en el 2022): “En l’actualitat, els pobles pesquers, en les famílies el sistema productiu de les quals és la pesca, és habitual que l’empresa repartesca part del peix als seus treballadors, qui, igualment, el reparteixen entre els més pròxims i amb els qui, en eixe moment, tenen necessitat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El matriarcalisme, el realisme dels pagesos i el tema de la mort

Després de tractar sobre els trets matriarcalistes que copsàvem en el pagès Ramon Gel, passarem a l’entrada “Els pagesos de Josep Pla” (https://ramonbassas.blogspot.com/2020/10/els-pagesos-de-josep-pla.html), publicada en octubre del 2020 en “El bloc d’en Ramon Bassas”, amb comentaris de Josep Pla (1897-1981) fets en la seua obra “Els pagesos”, editada en Barcelona en 1975. Així, l’escriptor empordanés plasmà que “’El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontenten amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. (…). S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros… S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera’ (pp. 27-28)”. Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, quan les afegíem a l’estudi, continuaven essent una realitat que es podia percebre i, així, véiem que les persones que millor vivien dia rere dia eren les que tocaven els peus en terra, com moltíssimes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un altre tema que trau Josep Pla i que enllaça amb lo matriarcalista és escoltar, el qual figura en moltes rondalles tradicionals. Ell considera  que, “’Per aprendre alguna cosa s’ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques’ (p. 31). Recordarem que la tendència al fanatisme i a l’integrisme són germanes de la cultura patriarcal (per mitjà de lo políticament correcte i del “buenrollismo”).

Un altre paràgraf interessant és quan l’escriptor posa detalls que van molt associats al matriarcalisme en els catalanoparlants i, com ara, amb la tradició i amb el tema de contribuir a la comunitat i amb el de la faena: “’En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L’anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: ‘Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s’enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat…’” (p. 86).

En la mateixa entrada de Ramon Bassas, també ens addueix frases molt sucoses en nexe amb els llauradors i amb els hortolans, les quals coincideixen amb fonts (àdhuc, comentaris) sobre la tradició cultural en terres catalanoparlants: “’[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s’amaga una trampa. En tots els ordres de la vida, la humanitat d’avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d’una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat’ (p. 135-136)”. Quant a la frase “Lo que no pot ser, no pot ser”, diré que, més d’una vegada, l’he oïda a valencians de l’Horta de València nascuts abans de 1950 i que toquen els peus en terra.

Cal dir que, en l’entrada “Els pagesos de Josep Pla”, Ramon Bassas també exposa el tema de la mort, la qual, en la cultura matriarcalista, és acollida de manera tranquil·la (com escriu Bartomeu Mestre i Sureda en un article sobre “las saetas” durant la Setmana Santa, festa aliena a la cultura matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, potser per una mena d’exotisme, es promovia en algunes poblacions catalanoparlants) i no és tema tabú: “’Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s’ha de fer, però que interessa l’interessat d’una manera exclusiva. Se’n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim’ (p. 157)”. Això explica que els Pobles matriarcalistes vegen la vida com un canvi d’estacions i, per eixe motiu, celebren rituals de pas.

A més, Josep Pla també demanà:

“’—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se’n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S’hi ha d’estar massa estona, i això els fa perdre una mica’ (p. 157)”.

És un tema en què, quan accedírem a aquest escrit, a penes havíem entrat, però que sí que teníem previst afegir-lo a la recerca.

Finalment, direm que, en més d’una rondalla en què apareix la figura del pastor (patriarcal), li fa por la nit i la foscor. Ara bé, en les cultures matriarcals, les vinculen amb lo maternal, amb la dona, amb lo femení i són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i l’educació matriarcal, tocant els peus en terra i molt oberts

El 18 de gener del 2021, després que jo hagués exposat en el meu mur de Facebook els punts que s’inclourien en aquest estudi sobre el matriarcalisme, hi hagué uns quants comentaris, els quals escriurem tot seguit: “Tots els temes em semblen força interessants, començant per la família” (Rosa Garcia Clotet), “Em sembla un treball ingent. Seria fantàstic que es pogués dur a terme i fer-lo conèixer. Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i, potser, ha amagat expressament. Ànims! Em sembla una empresa admirable. El país necessita persones com tu.

Jo, pel meu passat docent, diria que el punt 3  [“La transmissió de la cultura popular: l’àvia (o padrina)”] és bàsic. Allò que no s’explica als centres d’ensenyament” (Josep Maria Beltran Comellas)[1]. “El tema del matriarcalisme no l’he estudiat mai; el que sí que he fet és valorar la dona a partir de la Bíblia, començant pel llibre del Gènesi, on s’afirma que Déu creà l’home a imatge seva i els creà home i dona. Creà l’home, l’interpreto que va crear la humanitat.

A partir d’aquí, he escrit la qualitat de la dona en la història, que, essent col·locada a un terme inferior, la seva actuació ha estat cabdal en la història salvant la humanitat.

Moisès salvat de les aigües del riu, n’és un exemple. I la història n’està plena.

Tinc un poemari ‘SÓN ELLES’ basat en les dones de la Bíblia, que, si no tens, te l’enviaré.

El tema és molt important i, més encara, perquè, en una etapa, el matriarcalisme era una realitat”.

El mateix dia envií a Joan Sala Vila la tesi d’Angie Simonis i un correu electrònic amb un escrit en relació amb els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols. I, a més, Joan Sala Vila escrigué, en el meu mur, “M’agraden les teues respostes perquè raones i palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”.

En relació amb el punt de vista de Joan Sala Vila, el 14 d’abril del 2021 escriguérem en la web “Malandia”, una entrada titulada “Dones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/04/dones-amb-molta-espenta-2), en què, en una cançó eròtica recopilada en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la no. 90), a cura d’Andreu Caballero  junt amb Damià Quetglas i acompanyada de la recol·lecció de P. Sureda i Ribes, es pot llegir que “s’altre dia dues dones / se tiraven un pastor”. A més, comentí que, “Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes cançons eròtiques en llengua catalana” i, el mateix dia, Joan Sala Vila, en plasmà “Amic Lluís,

L’estudi que estàs treballant és molt important perquè demostra la veritat de les dones dels pobles, perquè elles, amb la seva personalitat i saviesa, eren responsables, com els homes, dels treballs de convivència, en contraposició a les dones de l’alta aristocràcia, que, en la seva majoria, estaven submises als marits i als amos.

La humanitat la salven les dones dels pobles. Espero que, a mesura que es tingui més coneixement de la feina d’aquestes dones mestresses de casa i de la convivència popular, es faci justícia al paper de la dona en la història”.

I, un poc després que jo llegís aquestes paraules de Joan Sala, li responguí “Estic totalment d’acord amb les teues paraules i, quant a l’aristocràcia, Jaume Vicens Vives, en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, diu que, en els comtats catalans, s’afavoria lo que es diu matriarcalisme, encara que ell no escriga la paraula ‘matriarcalisme’”.

Empiulant amb aquests comentaris del 14 d’abril del 2021, sobre que les dones actuen amb molta espenta i amb molta iniciativa, que, l’endemà comentí a ma mare com també sobre el fet que en moltes rondalles i en moltes cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, es plasme matriarcalisme, ma mare hi estava totalment d’acord i, a més, sense embuts, em digué que això era perquè reflectien els costums de la gran majoria de la població, sobretot, en els pobles.

En línia amb aquestes paraules, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Dialectes”, Silvia Jané em demanà quins temes tractava en l’estudi  i què volia dir sota el terme “matriarcalisme” i, sense embuts, li comentí que, “Principalment, la família, la transmissió de la cultura tradicional, música, balls, danses, sexualitat, esperit emprenedor, rondalles, contarelles, noces, festes, què ensenyaven i per què no s’instruïa en les escoles, el sentiment de pertinença a la terra, les arrels, refranys, etc.”. i ella ho aprovava.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Afegirem que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Aldo Ivan Guerrero Mas, a un post que jo havia posat en distints grups, perquè jo estava interessat “per recopilar vivències narrades per les vostres àvies, per les vostres mares. Només si foren (o són) catalanoparlants, de qualsevol població de l’àmbit lingüístic”, ell comentà “Matriarcalismo. Me interesa el tema. ¿Dónde puedo leer más sobre este sistema familiar? ¿Y sobre todo hacia 1800? Mi bisabuela era francesa casada con un mallorquín y vinieron a Argentina a finales de 1880/1890 desde Palma de Mallorca. Immediatament, li facilití informació: no sols llibres, sinó, igualment, com accedir a la web “Malandia” com també la tesi de Ma. Magdalena Gelabert i Miró i el nom de persones que havien escrit sobre lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, com ara, Bartomeu Mestre, Biel Majoral i Jordi Bilbeny.

 

assemblea-pagesa-6f (1)