Arxiu d'etiquetes: pedagogia matriarcal

La pedagogia matriarcal: tradició i vida en nexe amb la llengua i amb la terra vernacles

General, , , ,

Comentaris sobre la pedagogia matriarcal a un amic català nascut en 1929. Intents de militarització en terres catalanoparlants.

En relació amb el poema “Terra meva” (de Pere Capellà i Roca) i al “Terra nova” (de la poetessa Ma. Dolors Godoy Rotllens, nascuda en 1929), els quals plasmàrem en la web “Malandia” el 19 de novembre del 2024, podríem dir que, no sols van en la línia del matriarcalisme, sinó que, igualment, exposen fets que no tenen a veure, com ara, amb la figura del conquistador castellà que torna a la terra i que aspira a posar-se guardons, a la fama i a passar a la posteritat, com és costum en les actituds que segueixen el model autoritari.

Així, en els Pobles matriarcalistes, el record per part de les generacions del demà no ve perquè s’hi haja forçat, com ara, mitjançant una instrucció (que no ensenyament) amb estil militar, de culte a la persona, a lo celestial, al misticisme, a la bandera, als himnes patriòtics, a l’abstracció i, a més, acompanyat d’un tancament a lo extern i als qui, com ara, no siguen especialistes en una matèria o del ram de l’equip de govern, ni membres del consell d’il·lustrats (tret que enllaça amb el paternalisme de la Il·lustració).

Afegirem que, el 20 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrigué

“Bon dia, Lluís,

M’ha agradat molt el del Pere Capellà: és interesantíssim. Els altres comentaris (he llegit el del militar vicepresident [valencià]); però em reservo l’opinió: encara que [ ell] sigui català, és militar.

Hi ha uns altres escrits sobre el comportament d’alguns (!?) governs, que l’he repassat molt per sobre”. Aquests darrers texts de què parla tenien a veure amb polítiques que s’havien pres en distints Estats en què, davant la pandèmia iniciada en el 2019, es recorregué a una actitud en pro de la militarització de la societat i, així, del pensament i de l’estil de vida.

La meua resposta (ací, amb lleugers retocs) fou:

“Bon dia, Ricard,

Gràcies pel teu comentari. La veritat és que, en relació amb la decisió del president valencià i a les primeres declaracions del militar com també a la resposta d’alguns jornalistes valencians i de partits polítics valencians que, històricament, havien fet una defensa de la llengua catalana (Compromís), és deplorable i clarament patriarcal (el cel, això és, la pàtria constitucional, les normatives i la fama, que no la terra, ni la llengua vernacla, ni la saviesa popular, ni la Mare Terra, per damunt de tot). 

És com dir que prioritzen les actituds que afavoreixen les dictadures, les imposicions i el ‘porcojonismo’ (un tret alié a la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb la dels Pobles matriarcalistes), la submissió als dictats del partit i a qui mane en cada moment.

Per això, podem dir que es pot ser suau i fort: per exemple, 1) pacient com un mestre amb un aprenent, com una mareta amb el nounat o com una àvia amb els néts; i, igualment, 2) tenir una mena de principis morals que fan que toquem els peus en terra i que no aprovem tot (no sols actituds, sinó també accions, decisions, activitats, idees, pensaments, etc.).

Afegirem que ara recorde què feia l’àvia Damiana, una colla que conegué un amic meu: era forta, entre d’altres coses, perquè no permetia que es tractàs de manipular mentalment, ni ètnicament, ni per mitjà de la instrucció escolar, els colles. Així, els ensenyava com eren els qui intentaven fer miques la seua cultura, la idiosincràsia colla.

Però, al mateix temps, ensenyava amb molt d’interés tot lo referent a la cultura tradicional vinculada amb el seu Poble.

En eixe sentit, capte que hi ha qui se sent incòmode, motiu pel qual recorre a censurar en Facebook, a blocar comptes, a eliminar grups de cultura tradicional i folklore d’arrels catalanoparlants i, per descomptat, a promoure la cultura de la imatge i a deixar fora la d’escoltar (però no per a retrucar després). Com a exemple, Desmond Tutu deia ‘No alceu la veu: milloreu el vostre argument’.

Finalment, dir-te que, amb persones com tu, he aprés un poc més en nexe amb l’empatia i amb el tractar d’aplegar a acords de màxims lliures de xantatges, d’intents d’imposició o d’anihilació. ¿Saps per què? Perquè has conegut una guerra i les meues vivències em diuen que les conteses deixen molta empremta i, quasi sempre, n’ixen persones més tolerants i lliures de ressentiments”.

Adduirem que la cultura tradicional que empiula amb la llengua catalana i amb les terres catalanoparlants és matriarcalista. I moltes celebracions tenen a veure amb la terra,… però no amb la religiositat més bé centrada en l’enaltiment de la figura del capellà (vàlid per a bisbes, per a directors espirituals o bé per al Papa). Podríem dir que és més de tocar els peus en terra i que, per això, en aquests Pobles, se senten més connectats amb la terra, amb la família, amb la cultura tradicional (començant per la llengua vernacla), amb el folklore i, per descomptat, amb una sexualitat en què copsem la simpatia cap a la Mare Terra.

Igualment, el 19 de novembre del 2024, enviàrem un missatge a una persona que coneix molt sobre la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, i ens comentà que “El viure arrelats és tradició i vida en els pobles que hui consideren primitius, però que estan en la veritat, perquè tots som criatures arrelades, tant vegetals com animals.

D’ahí, les expressions del contacte en tot el que és viu.

Bon dia”.

Doncs bé: eixe viure arrelats (tradició, maternitat) i, al mateix temps, fomentar la vida (l’obertura) està molt reflectit en els Pobles matriarcals. En canvi, les cultures patriarcals recorren, com ara, a ser ciutadans del món, a eixir de l’obscurantisme (per part de partits i d’agrupacions d’esquerres) o bé impulsen la cultura d’assolir la llum de la veritat i el racionalisme (per part de les línies que afavoreixen, per exemple, la reverència als alts càrrecs, a la rectitud i a la visera junt amb els qui es fonamenten en les lluites contra el poder i el menyspreu a lo maternal).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El “Tomo Segon” de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons’ de Baldiri Reixach (segle XVIII)

General, , ,

Bon dia,

Tot seguit, exposem el “Tomo Segon” de les “Instruccions per a ensenyança de minyons”, de Baldiri Reixach i Carbó (1703-1781), pedagog i prevere català, a què accedírem ahir.

Figura en l’article “El ‘Tomo Segon’ de les Instruccions per a ensenyança de minyons de Baldiri Rexach” (https://core.ac.uk/reader/39068304), de Salomó Marquès, publicat per “RACO”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

16  de novembre del 2024

 

0084_297

L’educació matriarcal i poetes que afavoreixen la creativitat i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, i en què captem trets en relació amb l’educació matriarcal, és “La meva força” (p. 69). Ben avançat l’escrit, posa que

“La pedagogia de la pau

la practica el jardiner que té cura de les plantes de convivència.

La meva força no és física,

és la mà estesa que rega amb l’aigua del cor

perquè els arbres del jardí donin bons fruits.

La pau i l’amor són pedagogs

i, a la vegada, són els fruits dels arbres de l’existència.

Ho són quan els jardiners són pau i amor”.

 

Per tant, apareix la figura del jardiner (qui podria representar els pares, els educadors, cada persona), les plantes (la resta de la societat, especialment, els xiquets i cada projecte, de la mateixa manera que una planta petita està vinculada amb l’esperança) i els arbres (els pares i els avis).

A més, el poeta s’obri a forjar ponts amb els altres (la mà estesa) i a fer possible que cada u (cada arbre) puga desenvolupar la seua creativitat.

A banda, el fet d’incloure la pau i l’amor (en el sentit cristià, que no en l’eròtic) com a pilars de la pedagogia, empiula amb el matriarcalisme i, igualment, amb la maternitat, per exemple, en línia amb unes paraules que sol dir més d’una dona (i que hem oït): “Lo que menys voldria una mare és que un fill se n’haja d’anar a la guerra. L’ha tingut nou mesos en el seu cos i l’estima”. També indica que la pau i l’amor resulten de l’educació, la qual, com posa en el darrer vers, depén dels jardiners (això és, dels pares i dels avis).

Una altra composició en l’esmentada obra, i amb temes de la mateixa corda, és “Espera’m, no te’n vagis” (p. 71). Així, l’escriptor plasma que

“Cap al tard, assegut sobre una pedra

contemplo el sol.

(…) Lentament, el sol s’amaga rere una muntanya”

 

i el poeta se’n va a casa. Quan ja hi és, diu

“Sento dintre meu una veu dolça,

quan sigui fosc

no tinguis por, vés-te’n al llit,

reposa,

el silenci de la nit, en somnis,

t’explicarà el missatge del sol.

I de bon matí, a l’albada, quan torni a sortir

entendràs que la llum és vida

i el silenci de la foscor la farga on carregar piles.

El silenci és la farga dels humans,

els ensenya a ser savis.

No tinguis por de la nit, estima-la”.

 

Aquestes paraules evoquen la mare que afavoreix que el nen dorma tranquil i bé; i afegirem que estan en nexe amb un fet demostrat en estudis sobre la creativitat: dedicar un temps a meditar, a contemplar o, com ara, a estar en contacte amb la natura (detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme), aplana el desenvolupament creatiu de les persones. I més: la dona salva l’home.

En nexe amb aquests dos poemes, el 12 de novembre del 2024, Antonia Verdejo ens envià un missatge:

“— Gràcies, Lluís. Totes dues [ poesies] m’agraden, però la del jardiner em recorda lo que l’àvia deia (i ho feia a les flors): ‘Tot lo que és camp, arbres,… li hem de parlar i de cuidar amb dolçor, com si d’un nen petit fos. Així, creixen amb tots els seus colors i varietats. Si veus un arbre, abraça: et donarà pau i tranquil·litat'”. 

I l’endemà, 13 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens respongué en un correu electrònic:

“Bon dia, Lluís,

Cada cop, m’agraden més aquestes notes i pensaments de Joan Sala. ¡Com m’admiro de la seva profunditat narrativa i de la seva obra!

Moltes gràcies.

Una forta abraçada.

Mentre tinguem aquests pensadors i els nostres lluitadors, tindrem País, Lluís!!!!”.

Agraesc els comentaris de tots dos.

Adduirem que aquests versos trauen trets que apareixen en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, sobre una matriarca del Poble colla, en el desert d’Atacama (nord de Xile) i, de pas, es poden veure semblances entre ambdós Pobles, matriarcalistes. Així, l’autor (qui hi visqué cinc anys) escriu (i ací traduïm) que “Moltes vegades trobaves l’àvia Damiana asseguda damunt d’una roca (…). Era el seu temps de reflexió per a sospesar el fet i per a analitzar i per a preparar el que encara restava a fer i no fer les coses sense trellat, sinó amb resposta adient amb la fe, amb la ciutadania, amb la idiosincràsia de poble i el necessari i imprescindible per a eixe moment (…) i per a aconseguir èxit en la consecució de projectes.

(…) Després d’una llarga estona, l’àvia Damiana s’incorporava i es disposava a emprendre la tasca que, possiblement, havia ordenat en la seua interiorització. No anava desesperada; observava i semblava que volia amerar-se de tot allò que contemplava, que escoltava i que li deien” (pp. 35-37).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pedagogia, la puericultura i la llengua catalana

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la pedagogia, en el magisteri i en la puericultura desenvolupats per Empar Navarro Giner (1900-1986).

Continuant amb aquest sentiment, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, trobem la valenciana Empar Navarro Giner, una dona vinculada amb el valencianisme, amb la pedagogia, amb la puericultura (sobretot, amb xiquets que, de bon principi, tenien més problemes per a participar en les escoles) i amb el feminisme del seu temps. Tot seguit, exposem unes paraules que digué en gener de 1922 (ací, amb lleugers retocs):

“Tot patriota sent en l’ànima el dolor de vore la llengua valenciana, tan elegant, tan pròcer, tant rica, passar per una etapa de decadència. I ‘Nostra Parla’[1] és una concreció d’eixa dolor.

Com s’evitarà? Fent que la llengua valenciana s’envole en ales de la cultura, que ressone en les entitats públiques, que honre els llavis de l’aristocràcia, que altifique el parlar del poble i, per damunt de tot, que siga ensenyada a les novelles generacions de València” (p. 89).

Aquestes paraules empiulen amb un detall que hem captat en molts escrits sobre la instrucció obligatòria en lo que ara, jurídicament, és Espanya, del segle XVIII ençà (eufemísticament, educació o formació escolar): es presenta com si l’estil militar de la cultura castellana (començant per la manera en què s’organitzen les aules i les classes) fos un alliberament per a la suposada incultura de la gran majoria de la població i, igualment, s’aprova (molt sovint, sense cap però) aquest sistema junt amb el fet que la llengua en què s’ensenyava (quasi sempre, i, més encara, en terres valencianes, pel paper castellanitzador de l’Església institucional) fos el castellà.

A més, Empar Navarro Giner afig que “Aquesta tasca és urgentíssima. La reclama l’interés pedagògic perquè la majoria de nostres fills perden molt de temps i malgasten molts esforços aprenent la Gramàtica castellana en castellà, quan convé que els l’ensenyen en valencià, lo qual facilitaria una comparació de caient científic.

I, a més, la reclama l’interés patriòtic.

‘Nostra Parla’, volent laborar per l’ensenyança valenciana, obri aquest III Concurs Infantil de Lectura, quines bases i recompenses s’indiquen a continuació.

Per dur-lo a bon terme, demanem l’ajuda dels senyors professors, tant oficials com particulars. La seua clara intel·ligència els mourà, segurament, a col·laborar amb nosaltres. Pensem que Europa està plena de països on els mestres ensenyen els alumnes llengües no oficials, lo qual és perfectament lícit.

També demanem l’ajuda de les persones i corporacions de bona voluntat. Com ‘Nostra Parla’ és molt pobre, està mancada de diners. I els que es gasten per a foment de la llengua valenciana, pot dir-se que són gloriosament gastats (…) els fruits ja es voran. Es parlarà correctament el valencià, es deixarà de martiritzar el castellà, s’obriran noves sendes de cultura, florirà un nou patriotisme…” (pp. 89-90).

Sobre aquesta martirització, la primera vegada que llisquí el text, em féu pensar si no seria una estratègia per a fer fi. No debades, si, alguna de les dues llengües havia sigut martiritzada (legalment i eclesiàstica), no era precisament la castellana. I, més encara, després del Decret de Nova Planta de 1707 i de la política del bisbe  Andrés Mayoral (arquebisbe de València nascut fora de la Corona Catalanoaragonesa) i de la del Cardenal Belluga (en el bisbat d’Oriola, qui empunyà les armes durant la Guerra de Successió), totes dues, en el segle XVIII.

Afegirem que, un poc després, apareixen unes línies que, cent anys després, continuaven essent una realitat en la política valenciana de partits que es posaven l’etiqueta d’esquerres o bé de progressistes. Així, en temps d’Empar Navarro Giner, un polític valencià del partit de Vicente Blasco Ibáñez (grup que no era, precisament, nacionalista), Faustí Valentín, “va mostrar el seu acord amb la conveniència d’ensenyar valencià a les escoles públiques i fins i tot va assumir el compromís d’implantar-lo en poc de temps.

El líder del seu partit, Félix Azzati, el va desautoritzar i finalment, Valentín va dimitir com a alcalde de València. Ser progressista, doncs, no implicava en cap cas ser valencianista en aquells temps” (p. 90)… ni, en el primer quart del segle XXI, no donar suport a un primer ministre espanyol de línia castellanista, patriarcal i mentirós compulsiu i sí acollir una bona síndrome d’Estocolm per a mantenir-lo en aquest càrrec, encara que, com ara, el polític esmentat no promogués la no discriminació social (la del dia rere dia) per fer ús de la llengua catalana en terres catalanoparlants, ni la restauració del dret civil valencià derogat amb el Decret de Nova Planta de 1707. I és que la cultura tradicional que promou la terra, lo vernacle, lo maternal i lo matriarcal, i que patrocina els drets de la dona, va més enllà de lo políticament correcte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com indica l’autora de l’obra, era “l’entitat fundada el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians amb l’objectiu principal d’impulsar la unitat de la llengua catalana”.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i la dona com a regent, com a depositària i com a mare

General, , , ,

Un relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els tresors del castell”. Així, “Les bruixes i els dimonis del cim del Pedraforca guardaven els immensos tresors del castell de Gósol, els quals, suposa la llegenda, havien estat dipositats allí pels sarraïns” (p. 339). Com hem dit en altres apartats, hi ha una associació entre lo femení i lo musulmà, la qual, si fos pel color de la pell, empiularia amb el de la foscor (i, així, amb la dona). En qualsevol cas, els sarraïns, “van encomanar tot el tresor a la invencible guàrdia del poder de les tenebres (…). Bruixes, bruixots, diables, serps… n’eren els guardians” (p. 339). De nou, apareixen serps (un animal relacionat amb lo matriarcal) i les tenebres i, així, l’obscuritat, lo que no es coneix, lo que, suposadament, hauria de ser negatiu.

En el moment d’escriure aquestes paraules, les enllace amb el canvi climàtic a què el capitalisme tracta de sotmetre la Mare Terra: el bon oratge, ¿és només el que té a veure amb el sol, mediàticament, positiu, i, simbòlicament, patriarcal? I, igualment, em porta a un comentari que em feu un amic, psicòleg, en el 2013, i que podríem connectar amb lo políticament correcte: “Els que són de principis, la gran majoria són fanàtics”. ¿No ho afavoreix l’esmentat pensament i, com ara, la religiositat vertical del cristianisme patriarcal, que no, per exemple, el dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament), escrits i sense manipulacions, en el segle I, segons estudis, com ara, de l’investigador Pepe Rodríguez i prou en nexe (en punts claus) amb la versió oficial catòlica? La resposta és sí.

Ara bé, un cavaller que volia fer-se amb totes les riqueses del castell (detall que ens porta a l’ambició vinculada amb la cultura patriarcal, en lloc d’un repartiment, si de cas, ponderat, en funció de les necessitats de cada u), compta amb un patró (Sant Esteve, relativament habitual en relats plasmats en aquesta obra), i, en conseqüència, “va esdevenir senyor del castell, fent construir, tot seguit, una església que va dedicar a la Mare de Déu i, a continuació, organitzà el gran exèrcit que anà empenyent els invasors de la mitja lluna fins fer-los fora de la terra catalana” (p. 339). Comentarem que aquesta narració podria ser profitosa, per exemple, per a reflectir com la cultura oficial (per mitjà de la instrucció escolar positivista, la que es centra, bàsicament, en les guerres, les batalles, els herois, els qui ordenen construccions, les expulsions dels qui no són del ram del vencedor, en el culte a la bandera i als himnes, el progrés, la suposada objectivitat de la Història i de l’historiador, etc. no van en línia amb una educació matriarcalista.

Afegirem que una formació matriarcal enllaçaria amb la bastida de ponts humans, amb l’escolta, amb un rei que fa justícia, que estima els súbdits i que ells se l’estimen, que rep (per mitjà dels tributs) i que hi reparteix (com el pastor bíblic que coneix les ovelles), amb una política orientada a la veritat (tocar els peus en terra), a no deixar fora (ni desqualificar) els febles, ni els nens, ni les dones, ni els vells, ni els qui han estat més oprimits (incloem també per motius de llengua materna diferent a la del cap d’estat i a qui fa de primer ministre) i, per descomptat, a unes relacions amb els altres però donant preferència a lo fosc, a lo que no es sap… i no a una religiositat (àdhuc, en el sentit figurat) centrada en la rectitud, ni en un culte a les normatives religioses, ni en una fastuositat com qui ho sap tot i considera que només cal que la resta li creguen, simplement, perquè ell és qui fa de cap (vitalici o per elecció).

Per això, caldria veure quina política hauria dut a terme aquest cavaller. Ara bé, els estudis sobre com s’ha ensenyat la història ens mostren que la desenvoluparia com ho presentem, la qual, dissortadament, en el moment d’escriure aquestes paraules, 24 de juny del 2023, és la que prima entre els estudiants catalanoparlants com també en molts comentaris en Internet en relació amb el matriarcalisme, amb lo matriarcal i amb lo patriarcal…. (més d’una vegada, acompanyats de desqualificacions), si s’allunya un pèl de lo que diuen els grans mitjans de comunicació social.

Com a exemple, direm que el 23 de juny del 2023, per curiositat, vaig obrir un diccionari que m’havia regalat Pere Riutort a mitjan dels anys noranta i que s’havia editat en 1993: “Nou Diccionari de la Llengua Catalana”[1], de Joan Baptista Xuriguera i Parramona (1908-1987) i publicat per Editorial Claret. Volia saber com definia “matriarcal” i ens trobàrem amb una entrada interessant i molt oberta de “matriarcat”, al nostre coneixement, molt en línia amb la cultura catalana: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”. 

Per consegüent, aquesta definició no va en línia amb lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, considera “l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista [, el qual] es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23). I, en eixe sentit, per mitjà de l’estudi, hem pogut constatar que la majoria dels catalanoparlants nascuts abans de 1920 (hòmens i dones), també aprovava eixe sistema matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 Nota: [1] Es tracta d’un diccionari que posa les paraules per famílies, senzill, fàcil d’entendre i prou didàctic. El recomane.

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI

General, ,

 

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI.

El 9 de febrer del 2023, durant una conversa que tinguí amb ma mare, eixí el tema dels xiquets que, per exemple, amb uns huit (o nou) anys, tracten de forçar les amistats de les xiquetes perquè, com pot passar a eixa edat, tinguen les primeres núvies. Li comentí que l’actitud d’eixos xiquets va en línia amb una frase molt castellana, “La maté porque era mía”, detall que desaprove, que no apareix en moltíssimes rondalles anteriors a 1930, ni en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920. Quant al fet de tenir nuvieta, li diguí que jo, als huit anys, jo en tenia una.

Tot seguit, li vaig afegir que això, en el primer quart del segle XXI, tenia una relació directa amb la introducció del castellà i, sobretot, de la cultura castellana: en la manera de viure, de pensar, d’actuar i de respondre. Així, a major penetració, més menyspreu cap a la terra, cap a la dona i cap a tot lo que té a veure amb el matriarcalisme: es pot ser obert i estimar la terra on es viu (i la dels ancestres) i els valors matriarcals transmesos de generació en generació. I, com més cap arrere, més tolerància entre hòmens i dones, si més no, entre catalanoparlants.

Cal dir que, com diguí a ma mare, això no és d’estranyar, tenint present que, cada vegada més, des dels polítics valencians que ocupen els principals alts càrrecs…, fins a l’Església valenciana, no estan precisament per la llengua, ni per promocionar la cultura matriarcal inserida en la tradició dels catalanoparlants que no han girat l’esquena a la terra, ni als valors matriarcals.

També li vaig adduir que escrits plasmats per Francesc de S. Maspons i Labrós (en els anys setanta del segle XIX), per l’Arxiduc Lluís-Salvador junt amb Antoni Ma. Penya (en els anys noranta del segle XIX), rondalles reflectides per Sara Llorens (a primeries del segle XX) relats recollits per Pasqual Scanu (de l’Alguer) i, igualment, molts comentaris que ens havien fet sobre àvies i mares catalanoparlants nascudes abans de 1920 (o, àdhuc, en els anys setanta o huitanta del segle XIX, com ho havien fet les seues àvies), ens permeten copsar unes relacions millors i més igualitàries entre hòmens i dones. Això sí, sense que siga cosa de caure en allò de “Cualquier tiempo pasado fue mejor” (en la nostàlgia), ni de lo de “Con [ el general] Franco, se vivía mejor” (en una mena de rebuig a lo que no siga mà dura, ni rectitud ).

A més, eixes característiques eren molt semblants, per exemple, a les escrites per Anna Boyé (en la seua web “Matriarcados”) sobre cultures de llocs ben diferents de la Terra però amb molts punts en comú amb la nostra, de què el 9 de febrer del 2023 llegírem unes quantes que tenien a veure amb Amèrica del Sud i amb Amèrica Central. També comentí a ma mare que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, si bé elles manaven (com en la cultura colla), també és veritat que les dones tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc.. I que ells, igualment, els hi tractaven, i els altres grups esmentats i tot.

Ma mare i jo estàvem d’acord en  això i, àdhuc, m’afegí que la desigualtat (en les relacions) era major en les ciutats i que, com em digué el 23 de desembre del 2021, un home molt coneixedor del Poble colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”, fet que, de pas, comporta el de la dona: no és un drap, ni ella desconsidera el marit ni lo masculí, ni lo femení. 

En eixe sentit, comentarem que, en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors, hi ha unes quantes rondalles en què figura el bou, un animal que Angie Simonis (en la seua tesi, del 2013) vincula amb la dona i que, en el matriarcalisme, ho fa amb el fill. El relat que hem triat, “La Roca Cavallera”, contat per Jaume Coberó Coberó, diu així:

“Ran el camí ral de Torà a Biosca, que passa per la part baixa de la costa de l’Aguda, a mitja hora de camí de Torà, es troba certa roca de formació singular que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera.

La llegenda ens diu que un desconegut cavaller, en veure’s perseguit i atrapat pels seus enemics, en temps de guerra, amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.

El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata amb joies valuoses.

Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc, a força, per cercar el cobdiciat tresor.

Però la pell de bou plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que, algun sortós, algun dia l’ensopegui” (p. 423).

Com veiem, la roca toca terra, té a veure amb la dona, amb lo matriarcal. A banda, el cavaller, si bé amaga el tresor (podríem vincular-ho amb la paràbola dels talents, la qual, en paraules de Pere Riutort, simbolitza l’autoestima), ho fa dins d’una pell. La pell està relacionada amb com és una persona: tenir bona pell, ser dur de pell, Barrabàs, etc.. Però ací, ho fa de manera positiva: amb el bou.

Quant al bou, en “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, llegim que, part dels intel·lectuals de la cultura castellana, ha vinculat el bou amb la dona i el torero amb l’home. Doncs bé, l’estudiós de la cultura basca, comenta “Sabem que, en Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o el fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó una cosa pròpia de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat, fecunditat i servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

A més, afegirem que el bou porta dues banyes i que la forma que tenen va en línia amb la lluna (en vincle amb la nit i amb lo matriarcal). Un bou que està relacionat amb la pell i que, igualment, porta una bossa plena de monedes d’or (sol) i d’argent (lluna) junt amb joies valuoses (tres trets que tenen a veure amb la dona molt valorada), representaria el fill que, per mitjà de la pell, encara està en contacte amb la mare (la recorda) i, així, amb la Mare Terra, on es troba la fertilitat.

Finalment, com que ningú no ha aconseguit emportar-se aquella bossa amb pell de bou, la llengua i la cultura matriarcals vinculades amb la llengua catalana perviuen entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ensenyen i molt obertes

General, , ,

 

El 26 de juliol del 2021, plasmí un escrit en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així:
“Imagineu-vos que viviu en un Estat independent on el govern admet tres opcions d’ensenyament:

a) en escoles,

b) en museus i biblioteques,

c)  l’aire lliure.

¿Quin ‘camí’[1] triaríeu? Gràcies”.

Una majoria considerable, el primer dia, més d’un 60%, havia triat el camí “a l’aire lliure”, la qual, també és la que jo preferesc. Tot seguit, exposarem les respostes, en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el dia 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Museus i biblioteques, però repensant-los, clar. Si són, com ara, en silenci,… no valen” (M. Rosa Vidiella Parera), “Molta calor, interior de l’escola; si no, a l’aire lliure, amb protecció solar cada dues hores” (Mari Antònia Plana Terraza), “Les tres són bones. Però, a l’aire lliure, seria ideal” (Dolors Monclus Gil), “A l’aire lliure” (Carmen Estruch Alrich), “A l’aire lliure. La natura és la mare de totes les ciències” (Rosa Rovira), “A l’aire lliure” (Carme GV).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors foren  “A l’aire lliure, sempre que fa ci bon temps (si no, un pla B)” (Carme Picas Guasch), “A l’aire lliure, com ja es va fer en el projecte pedagògic anomenat Walder-2, a Anglaterra” (Francesc Castellano), “Preferentment, a l’aire lliure” (Josep Querol), “A l’aire lliure” (Rosa Garcia Clotet), “Sempre que es pugui, a l’aire lliure” (Obdulia Bofarull).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors, foren “Alguns porten anys lluitant per aquesta il·lusió, Lluís. A les Escoles, Museus, a l’activitat a l’aire lliure, importantíssims, hi podríem afegir l’idioma, la cultura, la dignitat, la llibertat, la justícia, la democràcia de veritat, la república” (Ricard Jové Hortoneda), “C [= A l’aire lliure]. Pense que, igual que dins l’escola, els xiquets estan en contacte amb la natura, i el meida ambient. Els llibres els poden utilitzar igualment.

No vos oblideu que encara queden assignatures pendents dins l’escola, com ara, fer-se el propi menjar, d’utilitat per tota una vida” (Carles Nicolau Benito Castelló), “A l’aire lliure, sense dubtar-ho… Segur que tot serà més fàcil d’absorbir amb un espai obert”, “B [= En museus i biblioteques]”, “A l’aire lliure” (Assumpta Capdevila), “En museus i biblioteques” (MIla Doménech Serena)

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Elegiría el primero, pero utilizando los otros dos, que son formas maravillosas de enseñar. NO olvidemos el método Montessori” (Margarita Bordoy), “Jo som mare i, realment, per un nin com es meu, que no li agraden ses aules, supòs que millor a l’aire lliure, on poden investigar més amb ulls i mans que només amb es cervell. Això sí, li encanten ses biblioteques i llibreries” (Rosa Abraham Miró). A Rosa Abraham, li contestí “Em passava igual. El meu  joc preferit és volar un catxirulo (estel).

Quan he fet classes (gratuïtes) a adolescents i a adults, els he donat molta llibertat i he tractat de crearun ambient molt creatiu i molt participatiu.

De fet, en el curs 2013-2014, un home de 60 anys (Antonio Samper Cervera), em digué: ‘Lluis: m’agrada com ensenyes, perquè no fa com alguns mestres [de l’EPA], que estan damunt dels alumnes’.

A més, els encoratjava a aprendre llengua catalana, per exemple, escrivint sobre coses que, en eixe moment, els agradassen o que fossen del seu interés”. Més respostes: “Escoles. A l’aire lliure, no es podria estudiar amb mal temps. I els museus/biblioteques són per a altres coses, no per la docència. Està bé que, des de les escoles, visitin museus i biblioteques. I també que, quan fa bon temps, facin qualque classe a l’aire [ja que], per un moment puntual, està bé. Dies totalment favorables i distraccions vàries són el handicap de fer classes a fora. Fred, renou, tràfic, acomodació, etc.” (Llorenç MD Fuaka), “A l’aire lliure, si no hia ha distraccions, afavoreix  certa actitu dinàmica respecte al grup i a la recepció de dades. Un té el cap més ‘net’, potser a l’exterior, després d’unes hores de feina” (Peptoni Pardo), “La primera, perquè les escoles integren les altres” (Catalina Romaguera), “En la escuela, lo demás son inventos progresistas” (Paolo Zerbato Cano), “En mi casa” (David DaSilva), “Museus i biblioteques” (Àngels Brusi Terrades). “Escollir una de sola, (…) jo, com a mestre de Primària d’escola alternativa, escolleixo[2] la primera, ja que els infants necessiten recolliment, esbarjo, rutina, novetats,… una combinació de concentració i expansió que només es pot fer a una escola flexible” (Ricard Ramos), “En mi criterio, escogería la escuela. Los maestros no sólo tienen el conocimiento, tienen la capacidad de transmitirlo. Los otros aspectos son importantes, para complementar la enseñanza escolar” (Arisel Arce Burguera), “Aire lliure. S’aprén de tot allò que veus, no de lo que te conten” (Xesc Grimalt).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, direm que hui, en moltes poblacions catalanoparlants, es celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, uns dels patrons dels llauradors més vinculats amb moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

 

 

Notes:  [1] Al principi, posava “opció”, però, prompte, per a facilitar mes la resposta (i sense fer combinacions), posàrem la paraula “camí”.

[2] Textualment.

La tia Maria i pedagogia matriarcal

General, , , ,

 

En relació amb paraules de la rondalla “El forçut de Xixona”, en què es parla de la tia Maria com a persona sàvia i com a principal font del saber del poble (un tret vinculat amb el matriarcalisme, ja que la dona és la principal transmissora de la cultura del poble), en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit per un amic meu que coneix molt la cultura colla, matriarcal, i en què parla molt sobre la matriarca (l’àvia Damiana), podem llegir paraules molt en línia amb el matriarcalisme i, igualment, amb la tia Maria, per exemple, quan diu que “La sociedad dedica muchos de sus recursos a la educación, para que fortalezca la cultura, se sigan desarrollando los proyectos y se consigan conocimientos para mantener la técnica necesaria que permita seguir manteniendo los recursos y se cultive la lengua y el sentir la constitución como pueblo.

Suele ocurrir que la sociedad se fija únicamente en el pueblo dominante, por lo que en ese caso, la escuela no es tan educativa ni tan edificante, pues margina a los pueblos no dominantes ignorando su lengua y dejando en el olvido su historia, sus próceres, su literatura y sus costumbres. Esto ocurre en las sociedades modernas formadas por un ambiente multicultural y multirracial.

(…) La abuela Damiana miraba con recelo la escuela, pues no aparecía en ella ninguna referencia a la historia de su pueblo ni se daba a conocer el aymará o el quétchua, idiomas de su pueblo; ni se instruía ni se preparaba para el modo de vida del pueblo colla. En ningún momento los niños colla iban a crear en la escuela ninguna socialización que les uniese en sus tradiciones, les introdujese en su cultura ni les preparase para integrarse en la vida de su pueblo. Así que, se negaba con toda su energía a que los niños colla acudiesen a la escuela.

Esa escuela era un centro ‘exterminador’ para su cultura, que no se adaptaba a su modo de vida, contraproducente para los conocimientos necesarios para la supervivencia y desarrollo de su pueblo, impostor de creencias y aniquilador de la historia” (pp. 19-20).

En aquest llibret, tot seguit, es plasma com educava l’àvia Damiana, en línia amb la pedagogia matriarcal i que, com hem vist, figura en la manera d’actuar la tia Maria. Diu així:

“La abuela Damiana procuraba instruir a los niños en su idiosincrasia, introduciéndolos en su historia y tradiciones, preparándolos para vivir (…), a leer el tiempo y a saber distinguir hierbas medicinales y minerales  valiosos. También a conocer la organización de su pueblo desde la cultura matriarcal y su sistema de gobierno, todo esto extraño e ignorado por la escuela del Estado oficial.

Se la veía muy entregada a esta labor, con mucha paciencia y gran exigencia, procurando darles a conocer los valores del pueblo ‘blanco’, dominante de sus territorios, para que, a su vez, supiesen defenderse de las agresiones duras, capaces de poder exterminarlos como pueblo” (pp. 20-21).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Jacint Verdaguer, nens creatius i pedagogia matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, recopilada per Ximo Caturla, també es plasma una educadora (amb el seu paper de mestra) molt creativa, fins al punt que els xiquets no són oients passius, sinó que tenen la confiança de preguntar així com, en moltes classes de Magisteri, féiem futurs mestres, a mestres com Pere Riutort, ja que l’ensenyant (ací, la tia Maria) està obert a lo que li demanen i a totes les persones (“heu de tenir consideració amb totes les persones”), fet que també es plasma en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer i, com ara, en la rondalla menorquina “El Bon Jesús i Sant Pere”, d’Andreu Ferrer Ginard (no. 3), en què mentres que el Bon Jesús i Sant Pere aconsegueixen que un home, En Joan, els acompanye, no sols En Joan considera que carregar una pedra molt grossa és de persones de poc de coneixement, sinó que, igualment, pensa “Jo no vull ser tan beneit. Que passi pena qui vulgui” (p. 24). I, com que En Joan tenia la pedra més menuda i Jesús les beneeix i fa que es transformen… en pans, ell tindrà el pa més menut (“cada un de sa mateixa grossària de sa pedra”, p. 84).

En Joan, unes pàgines després, es troba que el mestre (el Bon Jesús) li diu “Fes lo que et sembli” (p. 87) i, així, afavoreix el seu desenvolupament, la seua llibertat. I En Joan, mogut per la seua ambició (detall que no va en línia amb rondalles en llengua catalana, ni amb el matriarcalisme), estarà al límit de la mort en la forca. Aleshores, després de demanar compassió a Jesús (“Mon Mestre –començà a cridar-, compadiu-vos de mi”, p. 88), el mestre, amb una reacció molt pròxima a aquella amb què Pere Riutort Mestre (mestre de “Valencià” en Magisteri), durant el curs 92/93, en un examen que jo vaig fer, escampà tots els fulls d’una alumna jove que tractà de copiar i, al moment, li permeté continuar la prova i, al final del curs, rebé matrícula d’honor (encara recorde aquest fet), Jesús fa que En Joan no siga penjat i, com a moralitat, llegim:

“En Joan va prometre al Bon Jesús que el seguiria sempre i, aquest li va dir:

-Sí, però, abans, et vull donar una lliçó: ‘Desgraciat des deixeble que se pensa saber més que es mestre’” (p. 88).

Per tant, ací, la figura de Jesús, qui havia afavorit la prosperitat i, fins i tot, que tots tres poguessen fer camí fàcilment, representa més que el mestre: que la cultura matriarcal no aprova els actes de fer ostentació, però sí, com ara, que el mestre done moltes facilitats a l’alumne, a diferència d’un ensenyament centrat en les normes, en lo formal i, a hores d’ara, molt en lo políticament correcte. Per això, el deixa fer marxa, propi de cultures que consideren important la creativitat i, a més, amb bones paraules, així com, en més d’una rondalla, hi ha el pare que ho fa amb el fill que vol fer via i emprendre.

Tornant al tema de la consideració amb totes les persones i amb la pedagogia matriarcal, hi ha una rondalla del llibre de Jacint Verdaguer en què el recopilador català atorga molta importància al fet que les persones de més edat  (no necessàriament velles) siguen obertes, àdhuc, amb els xiquets: “L’herba dels pecats”. No és una simple rondalla, sinó un relat en què, a diferència d’un passatge del conte “Lo Mariner de Santa Pau”, en què un pare menysprea un fill i Jacint Verdaguer no entra en més detalls, sí que ho fa amb el xiquet relacionat amb l’herba dels pecats. Anem a pams. En la rondalla del mariner, un xiquet diu així:
“-És una pala de forn- respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.

-Què saps tu? –li digué son pare, qui havia estat a marina-. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca” (p. 20).

El pare del xiquet demostra no saber estar al nivell del nen, ja que, si vols que un xiquet aprenga molt i amb facilitat, u dels millors recursos, és la didàctica, parlar-li com t’agradaria que ho fessen amb tu i, així, potser, fins i tot, pugues fer que una xiqueta de sis anys, en el primer curs de l’ensenyament primari, amb l’aigua al coll en quatre assignatures  (per novembre), a mitjan primavera d’eixe curs, ja entre a ta casa (on tu li fas classes de repàs) i somriga i haja aplegat a un nivell bo. El fet, real, el vaig viure fa més de setze anys.

En canvi, en “L’herba dels pecats”, Jacint Verdaguer diu prompte: “No me l’ensenyà a mi cap ermità dels Pirineus, ni cap savi botànic de la ciutat, ni cap Vayreda que s’enfila a les altes serres de Núria per fer-ne la flora (…). Me l’ensenyà un noiet de sis anys” (pp. 23-24). En paraules que Ramona Ibarra, la dona que em recomanà el llibre, em respongué, fa pocs dies, a un comentari que li fiu sobre aquest detall de Jacint Verdaguer (“Observe que (…) degué ser un home molt obert als xiquets”), ella m’escrigué “Ell era obert a tothom, estimava amb la seva bondat els pobres, als necessitats, als nens i nenes òrfens, i no li preocupava en absolut la riquesa. Per a ell, la riquesa és en el teu cor, deia  en una poesia: ‘On tens el cor, tens l’amor, si el tens al cel, tens l’amor’. Ja te l’escriuré”.

Un mestre de línia matriarcal, com Jacint Verdaguer, comenta que aquest noiet “baixà a un pradell que hi havia més avall, entre roures, i en un dir Jesús comparegué amb lo fruit estufat de la xicoira a la mà, posant-lo respectuosament en la meva” (p. 25). Per tant, el mestre es mostra receptiu a l’aprenent. I, com em digué Pere Riutort, el 29 de juny del 2019, en acabar la conversa amb motiu del dia del seu sant, “Jo he aprés de tu, tu has aprés de mi”. No debades, el narrador, després d’escoltar la resposta final del nen, afig “Jo quedí parat davant d’aquella sortida tan candorosa com inesperada, i, cercant en mon breviari l’estampa més bonica que hi restava, la hi doní amb un afectuós revesset per penitència. I els dos nos despedírem contents, ell amb lo sant, que gairebé es menjava a petons, i jo amb lo novíssim i exquisit mètode d’examinar-se la consciència, que no em sabia treure del cap” (p. 25).

Diré que, com a mestre, em resultà impactant aquesta rondalla i, immediatament, viu plasmada, en ella, la pedagogia matriarcal.

Finalment, unes frases d’un amic meu que, fins i tot, ha sigut mestre d’institut: “Un ‘professor’, instrueix; un mestre, crea deixebles”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

“El peu polidor” i la pedagogia matriarcal

General, , ,

 

Una altra de les cançons que em facilità Núria Besora i que figura en el llibre “Explica’m una cançó”, de Jaume Ayats, és “El peu polidor[1] /Ball de la Margarideta”, també eròtica, la qual diu així:

“Qui en tocarà lo peu

a la Margarideta?

            Peu polidor,

            lairó, laireta,

            peu polidor

            lairó, lairó.

 

Qui en tocarà la cama

a la Margarideta?

Peu polidor,

cama llargueta,

            peu polidor

            lairó, lairó

 

… el genoll,

genoll redó.

 

… la cuixa,

cuixa maduixa.

 

… el conill,

conill pelut.

 

… lo ventre,

ventre molut.

 

… les tetes,

tetes bufetes.

 

… lo coll,

coll de tortuga.

 

… la barba,

barba de cabra.

 

… la boca,

boca xerraire.

 

… lo nas,

nas de cardaire.

 

… els ulls,

ulls d’espiaire.

 

Qui en tocarà la front

a la Margarideta?

Front de rumiaire,

ulls d’espiaire,

nas de cardaire,

boca xerraire,

barba de cabra,

coll de tortuga,

tetes bufetes,

ventre molsut,

conill pelut,

cuixa maduixa,

genoll rodó,

cama llargueta,

            Peu polidor,

            lairó, laireta.

Peu polidor,

lairó, lairó” (pp. 28-30).

 

Afegirem que Jaume Ayats comenta que “És la més coneguda de les cançons eròtiques de carnestoltes , tot i que ha passat de les exhibicions de joves a tenir un lloc entre els jocs destinats als infants.

(…) En alguns llocs, com a l’Empordà, els balladors s’anaven tocant les parts del cos enumerades, amb unes llibertats excepcionals d’aquests dies. I, si ens hem de refiar d’algunes explicacions, algunes dones també les ensenyaven. Sembla, doncs, que aquest ball permetia un cop l’any un espai de tocaments que, com podeu suposar, era blasmat per les autoritats” (p. 30).

I, quant al fet que ara se la considere, sovint, una cançó infantil i que, al meu coneixement i, sobretot, partint de comentaris i de com es plasma el matriarcalisme (des del llibre “Speculum al foder”, amb manuscrits del segle XV, fins a poemes del segle XIX i, àdhuc, a cançons del segle XX i del segle XXI), no com a eròtica (que sí que ho és), tenen molt a veure tres fets històrics (alguns, comentats amb Pere Riutort): la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el suport del rei Alfons XIII i del PSOE), la dictadura del general Franco (1939-1975) junt amb el postfranquisme i, per una altra banda, la línia actual a lo políticament correcte, àdhuc, des de grups que solen posar-se l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o de contraris a lo patriarcal, però que no afavoreixen el desenvolupament creatiu de la societat. Per això, m’identifique amb Jaume Ayats, quan plasma que “Durant el segle XX aquest ball s’ha anat reciclant i ha passat de ser un joc eròtic a reconvertir-se en un joc infantil. Els cançoners infantils volen justificar el joc amb l’argument que fa descobrir als més petits les parts del cos. Queda clar, però, pels adjectius ‘tetes bufetes’ (inflades, exuberants) i ‘conill pelut’ (en altres pobles ‘castanya peluda’ o directament ‘figa peluda’) que la justificació infantil és recent. La cançó ja era educativa, ja, però des d’un altre angle” (p. 31).

I, més encara, quan diu que es desconeix l’origen de la cançó (p. 32), “però sí que sabem que els aires ‘moralitzadors’ i ‘civilitzadors’ la varen anar eradicant de tot el país entre el segle XIX i el XX: era considerada una romanalla ‘bàrbara’ dels temps antics” (p. 32), això és, quan s’aprova la “Ley de Instrucción Pública” (1857), la qual duraria fins a 1970, i, per tant, un intent d’eradicar la transmissió de la cultura diferent a la castellana, mitjançant la instrucció pública, obligatòria i patriarcal en tot l’Estat espanyol, creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX.

Així s’explica que “a gairebé totes les publicacions infantils i a totes les pàgines web destinades a cançons de nens no hi aparegui ni el ‘conill pelut’ ni cap equivalent , i que les ‘tetes bufetes’ o ‘mofetes’ hi sigui molt rares. En canvi, quan ens l’han cantada a diversos pobles, són elements que gairebé mai no hi falten” (p. 32), fet semblant al que copsà el nord-americà Alan Lomax, a mitjan segle XX, en música de les Illes Balears.

Per això, considere  que una pedagogia matriarcal sí que accepta la sexualitat, fins i tot, en la música i en els primers quinze anys de les persones així com, per exemple, en moltíssims centres d’instrucció (eufemísticament, coneguts com centres escolars) ho fa un esport en què es tolera una violència que no s’acceptaria en el carrer: el futbol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, vos diré que, cap a les 17h20 de hui, després d’haver fet, hui, una pregunta oberta sobre ensenyament, en Facebook, un 26% de les persones eren favorables a un ensenyament en les escoles, un 11% en biblioteques i museus i un 63% a l’aire lliure. Predomina, per tant, l’opció a favor del matriarcalisme, ja que, per exemple, en una rondalla de Ximo Caturla, la vella que transmet el saber (com a persona molt formada en molts camps), a més de saber i d’actuar de manera molt oberta i creativa amb els xiquets, ho fa a l’aire lliure.

 

 

Nota: [1] En l’original, “polidó”.