El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho (1952).
Una altra obra de literatura matriarcal, i en què copsem aquest sentiment, és “Poemes 2000/2011”, la qual ens donà l’autora i amiga Rosa Rovira Sancho. Com indica en la contraportada, “En les pàgines d’aquest llibre he fet un recull de poemes escrits en els anys: del 2000 al 2011 per mi, vaig néixer al 1952 a Vilanova de Sau a Can Marromeu, vaig viure al Baucells de Tavertet, a la Roca de Granera, a la Colonia i actualment a Cal Geroni de Monistrol de Calders.
Desitjo que us agradi”.
Afegirem que Vilanova de Sau és una població de la comarca d’Osona i que Monistrol de Calders és en la del Moianès.
Ja en una de les pàgines inicials, hi ha una dedicatòria a diferents persones acostades i, així, altra vegada, captem un detall de què, per exemple, escriu l’historiador català Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, en nexe amb lo que diem matriarcalisme català: la casa, el clan familiar, el mas.
En el primer poema, “La vall de Monistrol” (p. 3), l’escriptora exposa sobre la vall on viu:
“LA VALL DE MONISTROL
Amagada entre muntanyes
a recer de quatre vents,
tant si bufa tramuntana
el migjorn o el de ponent.
Hi ha una vall meravellosa
on davallen rierols,
quatre cases en un poble,
és la vall de Monistrol”.
Com podem veure, en primer lloc, se centra en la part geogràfica i de la natura de la comarca, no en la humana, ni tan sols en la vila.
En acabant, passa a la psicologia dels seus habitants i els adjudica trets i part de l’estil de vida tradicionalment associats al món rural català:
“Unes cases molt valentes
de presència camperol,
les façanes fan rialles
al matí quan surt el sol.
Un poblet de gent molt sana,
que treballa de valent,
per guanyar-se quatre cèntims
i per fer pujar el jovent”.
Després, en plasmar sobre els ocells, empiula amb la primavera (l’estació vinculada amb l’esperança i amb el ressorgiment de la vida) i, així, de pas, veiem que la vall no és morta:
“Passerells i caderneres
et desperten al matí,
refilant sa melodia
la primavera ja és aquí”.
Finalment, com que considera que la vall és formosa i que té molt a ensenyar als qui viuen i als forasters i és oberta, addueix detalls relatius al segle en què viu (com ara, les carreteres) junt amb part de la natura i convida a visitar-la. Per consegüent, no fa un rebuig de lo urbà, ni de lo modern, sinó que també els admet:
“Les muntanyes que l’envolten,
són de gran frondositat,
amb vistes formidables
al Pirineu o Montserrat.
Carreteres revoltades
i paratges humitejats,
fan del forà que la visita
en quedi embadocat”.
En la composició següent, “Les cabres encantades” (p. 4), trau unes línies que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra. Així, en escriure sobre les roques, diu que
“Totes amuntegades,
formant carrerons estranys,
hi ha una màgia entre vosaltres
que perdura al llarg dels anys.
Potser és un mite,
potser una llegenda,
o bé l’encanteri
d’una fada dolenta.
Vostra inèrcia és un misteri
que ningú sap dilucidar,
ni tan sols un príncep blau
us podrà fer despertar.
Embadalides i aturades,
formant un gran ramat,
perdurareu al lloc de sempre
immòbils per l’eternitat”.
El fet que un príncep blau (una figura que no té a veure amb les cultures matriarcalistes) no desperte les muntanyes (part de la terra i, ací, a més, de les roques, fortes com moltes dones en rondalles i en la poesia matriarcals), connecta amb la tradició catalana.
I també ho fan els versos de la darrera estrofa, la qual ens evoca la típica llegenda en què Nostra Senyora, malgrat els intents exteriors de traure-la de l’indret on ella vol, venç i romandrà en la terra que li ha donat acollida i, més encara, on ella restarà de gust amb els vilatans.
Cal dir que aquest poema enllaça amb la pedra, un símbol que té molt a veure amb lo femení i amb lo tel·lúric.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
