Prosseguint amb el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, en el poema “L’Empordà” (pp. 19-20), de Joan Maragall i amb música d’Enric Morera i Viura, es reflecteix el sentiment de pertinença més enllà del fet de passar per l’Empordà i de qualificar-lo de noble, de camí, de drecera o, com ara, de palau del vent. Així, a banda d’escriure que

“pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor.

-Una cançó!”,

un senyal de confraternitat, addueix que

“A dalt de la muntanya hi ha un pastor;

a dintre de la mar hi ha una sirena:

ell canta al matí que el sol hi és bo;

ella canta a les nits de la lluna plena”.

Per tant, exposa símbols i els relaciona de manera encertada: lo masculí (dalt, pastor, muntanya, sol) i lo femení (dins, sirena, aigua, nit, lluna).

Afegirem que, després, tots dos fan un suggeriment i, al capdavall, s’atansen entre ells i ambdós són els forjadors de la terra de l’Empordà:

“La sirena es féu un xic ençà,

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l’amor plantaren la cabanya…

Fou l’Empordà”.

I, així, amb un poema, per mitjà de símbols i de la mitologia, l’escriptor català connecta amb la terra i amb el compositor.

Un altra obra del mateix ram és “La sardana de les monges” (pp. 21-22), en què apareixen detalls relatius a l’espai de què es parla (ací, en nexe amb l’ermita de Sant Rafel). La lletra és d’Àngel Guimerà i la musicà Enric Morera i Viura. En aquest cas, la referència a les sardanes és manifesta:

“Sardanes com aquestes mai s’han sentit.

Fins les ballen els avis quan ve la nit.

I als genolls de la mare canta el petit”.

Aquests versos ens porten a pensar en la típica casa o masia en què vivien tres generacions i on la cultura tradicional passava de generació en generació i entre les tres.

Més avant, escriu sobre un temple religiós:

“En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí (…).

Les sardanes arriben fins als seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors!”.

O siga, que la dansa es desenvolupa pròxima a un símbol femení: l’arbre i… en un jardí (un altre detall matriarcalista).

A més, veiem l’esperit comunitari i el contacte amb lo tel·lúric:

“Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres;

ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és (…)

i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent”.

En acabant, la festa aplega, fins i tot, a la màxima autoritat de les monges:

“Rondinant l’abadessa ja se n’hi va.

Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,

que ella també n’és filla de l’Empordà”.

Llavors, com que l’abadessa se sent de la terra i l’estima, captem un altre símbol, el qual podríem entroncar amb una tradició ancestral i, possiblement, pagana: que la lluna (com si fos una mena de Mare Terra o, si no, de mare de les religioses), aprova l’actitud de totes les monges, catalanes. Per això,

“La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de la tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!”.

Això podria empiular amb uns versos de la sardana “La Maria de les trenes” (p. 23), amb lletra de Ramon Ribera i Llobet (1882-1957) i música de Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970), quan diu que

“I ara que és mare la Maria l’hem de venerar

perquè el seu fruit d’amor el bressa tot cantant”.

Aquestes dues línies, encara que podrien evocar la maternitat, reflecteixen una manera de veure les dones i que atorga importància a la creativitat musical amb els nens i, de rebot, en la vida diària, puix que s’entén que el lligam mare-fill és com l’enllaç entre els fills de la terra i l’indret on viuen, és a dir, amb lo vernacle. En altres Pobles, la maternitat es veuria com una càrrega o bé com una prova feixuga; entre els catalanoparlants naturalistes, com una esperança en els fills, en l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal i que els Reis d’Orient vos porten algun present.

Sobre això, fa uns anys, una persona comentà al filòleg Josep Ma. Virgili i Rovira (a qui podeu llegir en Twitter) que els Reis d’Orient no existeixen.

Llavors, el lingüista li digué que li permetés conservar la part de xiquet que encara tenia.

Personalment, considere molt important fer possible que perdure u dels trets amb què associem la infantesa: la creativitat, entesa com un estar obert als altres, a la vida i, de pas, amb què establim un lligam de fidelitat amb la mare i, així, amb la Mare Terra.