Arxiu d'etiquetes: matriacalisme

“Arrelades a la terra”, les dones i el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat

General, , , ,

Començarem amb el relat “Arrelades a la terra” (https://relatsencatala.cat/relat/arrelades-a-la-terra/1075541), de Neus Marín Cupull i publicat en la web “Relats en català” el 13 de gener del 2024, a què accedírem l’endemà. Amb lleugers retocs, diu així:

“Res feia pensar que passaria alguna cosa especial en aquell bosc frondós, quan els rajos de sol es feien pas entre les branques, mentre una xemeneia fumejava, els ocells piulaven, les fulles ballaven al compàs de la brisa i una cascada queia damunt d’un petit gorg on el so de l’aigua era la banda sonora d’un indret encantat.

Però la veritat era que havia arribat el moment i només ho sabia l’àvia de la Gisela. Amb ulls cansats, va despertar-la i li va ordenar que baixés a la cuina a esmorzar. (…).

Ja a taula, l’àvia (…) Repetia que s’estimava el bosc, també es justificava de la mort de sa mare, però un pacte era un pacte i el preu era elevat quan es tractava de complaure a la natura. Aleshores, li va dir que la mort vindria avui, que no patís, només seria una metamorfosi de la vida. (…) l’àvia (…) li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret. I ara, de mica en mica, les tres generacions tornarien al seu lloc, per donar pas a les següents.

Van sortir de la cabana i van caminar per un corriol que les endinsava en el bosc, l’àvia deia que la van escollir per ser la gran i tenia l’obligació d’acompanyar-la fins al final. Quan van arribar al petit gorg, amb cautela, va ajudar a la Gisela a asseure’s a la vora de l’aigua, tal com ho havia fet amb la filla i ara ho faria amb la neta, perquè, després, ho hauria de fer sola. La Gisela, molt adolorida, va mirar-la als ulls i li va preguntar: què som? L’àvia va respondre amb orgull que eren les protectores, criatures de la natura, i mentre la bressolava amb tendresa, els peus de la Gisela s’arrelaven a la molsa, a la terra i el seu cos es fonia fins a convertir-se en aigua”.

Entre els comentaris que plasmaren a l’autora, n’hem triat aquests: “Els orígens. Un relat curós al voltant de la vida i la natura, amb una riquesa i imaginació extraordinària.

Sensibilitat, emoció, tendresa” (Rosa Gubau), “”M’agradaria… Tornar a la terra, com es descriu al relat, sense taüt ni nínxol, només fusionant-te amb la natura, com ho fa la Gisela. Un text senzill” (llpages),

Com podem veure, aquest relat empiula amb trets matriarcalistes, com ara, la dona com a protectora de la terra, com a mare, la sensibilitat favorable a la terra i a la figura de la mare. Igualment, aquest escrit és favorable a la velleta (l’àvia), el matriarcalisme en el tema dels pactes (“un pacte és un pacte”), que la dona té la darrera paraula com també la mare i la Mare Terra (“es tractava de complaure a la natura”) i, com captem, la dona és la transmissora de la cultura tradicional.

Afegirem que és una narració ambientada, si més no, simbòlicament, en l’hivern, en el mes de desembre: s’ajunten la mort (això és, el dia de més foscor de l’any) i les llavors que colga el llaurador en la sembra (o siga, l’esperança en el demà, per exemple, per mitjà del naixement del Nen Jesús uns dies després del moment de major obagor de l’any).

Finalment, es plasma la funció de bressol (no sols respecte als nens, sinó de la terra on reposen les cendres dels avantpassats), sinó del sentiment de pertinença a la terra: la padrina “li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret”, lloc on també arraïlarien les noves generacions. Per això, al capdavall, l’autora comenta que, mentres que l’anciana la bressolava (un tret que, ací, té a veure amb la maternitat), els peus de la neta arrelaven i, més encara, es convertia en aigua, u dels trets en nexe amb la dona, amb lo femení, junt amb la terra, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: D’ara en avant, per a facilitar l’estudi, emprarem el blog “Mèlpita” per a la gran majoria de les entrades sobre matriarcalisme: https://matriarcalisme.blogspot.com.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Fernando Peiró Coronado, retrats de persones, sexualitat matriarcal i molt obert

General, , , ,

 

 

El 23 de febrer del 2022 vaig rebre un missatge de Gema Marzá, una dona vinculada amb la Generalitat Valenciana i amb l’Ajuntament de Benicarló (una població valenciana de la comarca del Baix Maestrat), relacionat amb la “Germandat d’Abdo i Senén de Benicarló” . Com que mon pare tenia familiars en Benicarló (perquè el seu padrí, el pare de l’artista Fernando Peiró Coronado, junt amb la dona, a qui coneixíem per la tia Quinti, i els seus fills, s’hi havien traslladat des de que els fills eren xiquets, i, quan anàvem de viatge cap a Catalunya, solíem passar-hi a visitar la tia Quinti), li parlí sobre els vincles familiars entre mon pare (i ma mare i els meus germans i jo) i, l’endemà se m’ocorregué preguntar i informar-me sobre Fernando Peiró Coronado per mitjà de Ràdio Benicarló, recorrent a Facebook.

A més, el 1r de març del 2022, Joan Peiró Ferrer, nebot de Fernando Peiró Coronado (Alaquàs, 1932 -Benicarló, 2011, qui era fill de la dona del padrí de mon pare, això és, de la tia Quinti) i net de la tia Quinti (qui, en paraules seues, era de la Puebla del Salvador, en Cuenca), m’envià un correu electrònic i, l’endemà, en un altre missatge també del mateix correu electrònic (però, ara, en relació amb l’artista), m’inclogué que Fernando Peiró Coronado “va pintar una sèrie de figures femenines i simbologia matriarcal (petxines, clòtxines, mantilles, elements de roba interior…) que conformen bona part de la seua obra.

La seua filla, Mamen Peiró, t’informarà i proporcionarà documentació. No fa massa, es va organitzar una exposició sobre Peiró i les dones, on la seua mare Quinti apareixia en molts quadres a través de diferents símbols que evocaven la feminitat.

(…). Ací trobaràs també molta informació:

www.peirocoronado.com

Salutacions”.

Afegirem que el 3 de març del 2022 parlí per telèfon amb Mamen Peiró i, entre altres coses, tractà sobre la web i comentà que sí que era cert que son pare havia fet moltes obres en què eixien dones, sobretot, per mitjà de retrats i que hi havia entrevistes accessibles com també un parell d’estudis sobre la seua obra i que calia cercar informació vinculada amb Silvia Tena, amb Josep Igual i amb el cantautor José Antonio Labordeta, de qui jo sí que sabia (per mitjà de mon pare) que era molt amic de Fernando Peiró Coronado. En paraules de Mamen Peiró, relatives a l’estudi sobre el matriarcalisme, “Ja pots fer camí”.

Quant a l’artista (i ací tractarem la part que considerem en línia amb el matriarcalisme), sobretot, a partir d’informació de la web esmentada[1] i dedicada a la seua obra i a la seua vida, principalment, des de la vessant artística, direm que Fernando Peiró Coronado havia nascut en Alaquàs (l’Horta de València) en 1932, on visqué fins als nou anys, quan,  arran de l’ascens laboral de son pare (a secretari de jutjat) es trasllada a Benicarló, on viurà fins al 2011.

En 1950, s’inicia de manera autodidàctica en la pintura i, des de molt prompte, es dedicà a fer retrats, sobretot, com escriu Pascual Patuel, “en el seu àmbit més immediat” qui, a més, afig que “L’interés per la pintura fou una cosa quasi innata”. Igualment, partint de l’entrada sobre la biografia, veiem que “Les arrels del seu estil sempre han estat instal·lades en l’avantguarda, malgrat no haver-se integrat mai en cap de les escoles que han aparegut dins del moviment. Autodidacte (…). En constant evolució, la seua curiositat per investigar diversos terrenys” l’ha fet passar per moviments (i tècniques) distintes però amb el tret que “Tots els salts de la seua carrera, tanmateix, s’han caracteritzat per una coherència en què no hi ha ruptures ni buits”.

A banda, en l’entrada “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia),veiem que, pels anys setanta, “tingueren gran repercussió els treballs de col·laboració que desenvolupà junt amb José Antonio Labordeta. La inquietud de tots dos per descobrir camins nous els portà a fondre la poesia, el grafisme i la pintura, a més de presentar interessants propostes” que tingueren reconeixement molt gran. Respecte a aquest punt, el d’unir dues bandes artístiques o bé dels camps de la bellesa (com ara, la literatura i la pintura), em cridà l’atenció, des de molt prompte, el fet que, en molts retrats fets amb llapis, hi hagués escrits per part de Fernando Peiró.

En aquesta entrada biogràfica, veiem que, “En el 2005, Benicarló l’acollí com a Fill Adoptiu, després de tota una vida desenvolupada en la ciutat en què havia viscut tots aquests anys”.

Ara bé, una manera molt bona de veure què representava per a Fernando Peiró Coronado la creativitat, la vida, són unes paraules seues que figuren en l’article sobre la seua vida (en què hi ha part del text original, en foto, i la transcripció):

“¿Y por qué no este momento?

Ahora mismo estoy viendo desde mi atalaya un hombre vestido de oscuro, en medio de un campo verde. En el fondo sobre él está el mar y el cielo. Sólo se interpone entre nosotros el transparente cristal de la ventana de mi estudio.

En mi estudio hay una puerta que da a la calle y aquí arriba una ventana que me llena los ojos sí, de hombres pequeños que me caben dentro; de verdes; de amarillos; de ocres; de sienas; de violetas; de blancos, de blancos amarillentos; de recuerdos…

Idas y venidas tentando en el vacío auscultando el sonido, la forma y todo oscuro ¡ja, ja, ja!

Pero uno se obsesiona en ser mago ¡ja ja ja ja! -lo desconocido en el soporte blanco-virgen- y galopo el viento, ingrávido[2], lleno de ecos hasta el resquicio de luz. ¡ya está, ya está! que bien. Esto era ayer -vanidoso guiñapo de mago- ja ja ja ja ja… pero nuevamente galopo el viento, ingrávido, lleno de ecos auscultando el sonido, la forma, preguntando.

 

Fernando Peiró – Abril 1975”.

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia), “Pascual Patuel” (http://peirocoronado.com/pascual-patuel) i “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), entrades en la web “Peiró Coronado”, que porta la seua filla Mamen Peiró i la del nebot . Traduïm el text de les diferents entrades llevat d’unes paraules que escrigué ell en 1975. Agraesc la col·laboració i la generositat de Mamen Peiró i la del nebot Joan Peiró Ferrer.

[2] Lleuger.

“Estic a ses mateixes”, la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es fa lo que la dona vol i en què, a més, la dona salva l’home i, a banda, està ben considerada, és “Sa mula de plata”, la qual figura en el Tom IV, en què una dona, N’Aineta, “més llesta que una centella” (p. 23), primerament, fa lo que li diu la mare de llet (la dida) i, quan un rei jove i fadrí la trobarà, li demanarà explicacions de com ha viscut en la cort d’ell sense que ell ho sabés i ella li ho diu. El rei li comenta que vol casar-se amb N’Aineta, però, el mateix dia, comuniquen al rei que, un altre monarca, li ha declarat la guerra. Aleshores, N’Aineta li diu “Deixa’m una penyora, una recordança” (p. 24). El rei li deixarà una agulleta d’or i un anell de diamants, a banda que demanarà a la mare d’ell que la tracten bé i que li facen tots els favors que ell li indica.

Però la mare del rei, envejosa, farà que els criats de la cort fassen fora de la cort N’Aineta, junt amb la mula, la qual, en restar enganxada en un riu, permetrà que la jove es salve. Tot seguit, N’Aineta passa a un convent i, quan el rei torne de la guerra i no la veja en la cort, es desanimarà i la reina (la mare del rei) “comanà a totes ses esglésies, monestirs i convents que fessen rogatives perquè Déu salvàs la vida del rei, si convenia” (p. 25).

Aleshores, N’Aineta, parla amb la mare abadessa i li diu “me pens que si al rei jo li enviava un ramell que sé fer, aviat reviscolaria” (p. 25). L’abadessa li ho permet dues vegades, i N’Aineta, així, li envia dos ramells de flors: en el primer, posa l’anell de diamants i, en el segon, l’agulleta. El rei, en veure el primer ramell, “va fer una revifalla grossa” (p. 26) i, quan en veu el segon, “pega bot des llit, fa enrengar[1] tota la cort, i hala tothom, i ell davant, cap a aquell monestir” (p. 26). Per tant, el rei actua encoratjat i molt obert i, ací, de nou, es plasma que la dona (la jove) salva l’home.

El rei, ja en el monestir, dona les gràcies pels dos ramells i diu que necessita veure qui li’ls ha fets (p. 26). Al moment, el rei i tota la cort restaren “amb un peu alt com se veieren davant aquella al·lota tan garrida, tan gentil, tan encantadora” (p. 26). I, un poc després, llegim “El rei, aleshores, va dir:

-Aineta, estàs a ses mateixes[2] de que ens casem?

-Estic a ses mateixes –diu ella.

-Idò avui mateix –diu el rei.

-Idò en voler –diu ella.

Feren es preparatiu que pertocava; N’Aineta se lleva es vestit ordinari que duia, i se vestí de gala, i se casaren a gust de tota la cort i de tothom” (p. 27).

Com veiem, i com ocorre en moltes famílies catalanoparlants, més de cent anys després, ja que aquesta rondalla és de 1902, la dona dona l’aprovació a l’home, és a dir, és ella qui tria la seua voluntat i no l’home. A banda, està ben considerada per l’home i per moltes persones (en aquest cas, la mare de llet i els membres de la cort que acompanyaven el rei al convent).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El 13 d’agost del 2021, exposí, en el meu mur, dues fotos del llibre, en relació amb l’expressió “estar a ses mateixes”, la qual, pel context, em semblava equivalent a “estar d’acord”. Paula Burguera Garí, em comentà “A Ses Salines, Mallorca, vol dir ‘estar d’acord’, ‘pensar el mateix”.

La dona tria el cavaller, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[2], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies: “”Sí que eren arriscades, sí”.

En relació amb el fet que, en les cultures matriarcals, la dona salva l’home, com hem pogut veure en aquesta rondalla, matriarcalista, direm que, el 15 de juliol del 2021, després d’haver llegit la vespra, una part de la rondalla menorquina “En Pere de sa maça”, en què un jove d’uns quinze anys i de mare vídua, però ell, bonatxot i viu (p. 60), amb bones mans i que, fins i tot, després d’haver fet bon servici en una ferreria, passarà a dedicar-se al ramat (però al servici del rei i amb l’aprovació del monarca), com podem llegir en el llibre “Rondaies de Menorca”, d’Andreu Ferrer Ginard, plasmí un missatge[3] que, el 15 de juliol del 2021, havia enviat a Kike Gandia, en resposta a un comentari seu. El comentari escrit a Kike Gandia deia així: “Gràcies, Kike.

Moltes rondalles, lo que confirmen, és que el matriarcalisme és un fet, encara que, per exemple, hi haja molta festa a Sant Jordi (que representa el cavaller que allibera la dona).

Encara no he vist cap rondalla, CAP, ni de Catalunya, ni del País Valencià, ni de les Illes Balears, en què aquest Sant Jordi faça d’alliberador. NI UNA.

Però moltes en què la dona salva l’home. I en què la dona fa de ‘senyora ama’ o en què es fa lo que ella vol.

És un fet.

Ni tampoc en què ixen els Benissants.

Una forta abraçada”.

Com a detall, afegirem que, en la rondalla “En Pere de sa maça”, si bé els servicis d’En Pere al rei faran que el regne prospere i que es superen molts perills (quan ell, en lloc de pastor per al rei, una mena de “bon pastor”, faça de cavaller i tombarà els dracs, la draquesa i la serp), serà la filla del rei qui determinarà, entre dos cavallers, qui és el noble (després, descobriran que és el pastor del rei) que l’ha alliberada: la princesa tenia uns quants flocs de cabells que, en tres ocasions, havia tallat a En Pere, amb l’excusa de llevar-li els polls que ell portava. I, així, el rei cedirà a les proves de la filla i, per tant, de nou, es fa lo que la dona vol, àdhuc, en lo sexual.

I, més encara: no sols En Pere, tot i no ser de la noblesa, es podrà casar amb ella, sinó que, igualment, la mare d’En Pere (que era vídua) també podrà viure junt amb ell, un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. 

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a Rosa Garcia Clotet i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

[1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48)..

[2] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

[3] En el meu mur i en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”.

Filomena

General, , , ,

 

Ací tenim una cançó popular eròtica en valencià facilitada per Miquel Miquel, a través d’un missatge del 31 de juliol del 2020.

 

 

Filomena

Hi ha un refrany que diu així:

Filomena, Filomena!!

Que, de porc i de senyor,

se n’ha de venir de mena.

Filomena, Filomena!![1]

 

Allà baix, als astilleros[2],

Filomena se’n va anar

amb un jove barquillero[3]

que l’ensenyés a remar.

Quan va ser al mig de l’aigua,

Li van venir tremolins,

en veure com aquell home, ui!

la ficava tan endins.

 

Hi ha un refrany…

 

Tal com diu Filomena

del descans dominical,

encara que les portes tanquin,

a ella, no li fa cap mal.

Doncs al pis on ella habita,

a sota, hi ha un adroguer[4]

que li dona per darrere

tot el que ha de menester.

 

Hi ha un refrany…

 

La Maria carnissera,

que viu al carrer del Call[5],

va dient molt riallera

que ella ven el millor tall.

Té unes cuixes que enamoren,

d’aquelles que fan desig,

però el que té millor encara

és el tall rodó del mig.

 

Hi ha un refrany…

 

Una noia boniqueta,

que sopava a cal Trempat,

demanà un plat de sardines

i també dos ous ferrats.

Amb aquell tip de sardines

satisfeta n’ha quedat:

la sardina la té dintre,

però els ous no li han passat.

 

Hi ha un refrany…

 

La Pepeta verdulaire

diu que té un judici oral

per tirar-li una patata

al cap d’un municipal.

L’advocat que la defensa

creu tenir-ho tot perdut,

perquè això de la patata

és un assuntu[6] molt pelut.

 

Hi ha un refrany…

 

I aquests pobres músics

que escolteu amb atenció,

quan acaba l’espectacle,

també fan festa major.

I, si hi ha alguna Filomena

entre el públic assistent,

que passe per camerinos[7]…,

a tocar algun instrument [8].

 

Hi ha un refrany…

 

 

Notes: [1] Aquesta estrofa és la tornada.

[2] Aquesta paraula en castellà, en valencià, es correspon a drassanes, i són els llocs on es construeixen les embarcacions.

[3] Aquesta paraula, ací, en castellà, es pot traduir per neuler, és a dir, l’home que fa o ven neules. Una neula, com llegim en el DCVB, entre altres coses, és un “Full de pasta prima de farina, generalment barrejada amb sucre i alguna essència, caragolat formant com un canó”.

[4] Venedor d’espècies , de drogues i de comestibles.

[5] El carrer del Call està en l’actual barri gòtic de la Ciutat de Barcelona, que, abans, on abans es trobava el barri jueu de la ciutat.

[6] Castellanisme inadmissible procedent del castellà asunto, equivalent, en valencià, per exemple, a afer.

[7] La paraula camerino, procedent de l’italià, és la cambreta destinada a vestir-s’hi i desvestir-s’hi un actor o una actriu, una dansarina, etc.

[8] El mot instrument, ací, té un significat eròtic: el penis.