Arxiu d'etiquetes: “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana” (llibre)

Bruixes, ritus de pas cap a la maternitat, mares i infantesa

General, , , , , ,

Tornant a l’esmentada obra de Joan Soler i Amigó i de Roser Pubill sobre les bruixes, en la rondalla “El pla de les bruixes” (pp. 198-200), ens trobem amb trets semblants, els quals, altra vegada, hem considerat propis d’una contarella de pas o bé en què es tracta de fer miques lo relatiu a les bruixes. No obstant això, capim que, “Entre Mieres i Falgons, hi havia, dalt de la carena de muntanya, l’anomenat pla de les Bruixes, on es deia que les bruixes es reunien els dissabtes a mitjanit. (…) Moltes bruixes venien de molt lluny, (…) altres eren de la rodalia” (p. 198).

Així, comencem la narració amb un detall que sol anar més aïna unit a les dones: la tendència als aplecs, a les reunions, a les trobades, a lo col·lectiu.

A continuació, el narrador entra en un passatge que, com altres posteriors, ens evoca l’amor romàntica (pròpia de les cultures patriarcals), en aquest cas, mitjançant un noble: “En el poble de Torn, (…) hi havia una casa coneguda per cal Fuster, amb un hereu fadrí, alt com un pi, cepat com un roure i de bon beure, tant que les pubilles més riques dels contorns s’hi haurien casat a mans besades. Però ell no volia pas cap noia rica, perquè estava enamorat d’una pastora, d’una noia sense pare, ni mare i sense ningú al món, que s’havia llogat (…) a pasturar les vaques” (p. 198).

Tanmateix, la dona no apareixerà com a alliberadora imprescindible del fadrí. És més: no solia anar ben vestida, ni ben calçada i, tot i això, “quan passava, feia girar tothom. Però ella no mirava ningú de fit a fit, sinó sempre al lluny (…). I la seva mirada era dolça i tan fonda que, per això, l’hereu de cal Fuster se n’havia enamorat” (pp. 198-199).

En acabant, encara que la mare del jove diu al xicot que s’ho lleve del cap i que no isca amb una dona de què “No en sabem res, ni d’on ha vingut, ni com es diu. No pot ser cosa bona” (p. 199), l’hereu prossegueix amb la seua línia idealista: “no podria estimar cap altra noia al món” (p. 199).

Per això, un dia que la joveneta anava amb el ramat, ell la cerca bo i amagat i veu que “La vacada va començar a passar el riu a gual, i ella (…) es treu els esclops i es capbussa al riu per la banda més fonda. Però, vet aquí que, en sortir per l’altra riba, ja no era una pastora, sinó una guineu, que es va escapar de pressa cap al bosc” (p. 199).

Així, podem dir que la fadrina 1) fa de líder (les vaques també travessen el riu, com ho podrien fer les persones que confien en un xiquet que passa a la jovenesa i compta amb bon suport), 2) aplega a la menstruació (s’endinsa en una etapa nova de la seua vida, en desfer-se dels esclops, en nexe amb la cançó valenciana “A la vora del riu, mare”, com ens comentà un informador durant la recerca, en què una xicota es deixa les espardenyes a la vora del riu), 3) connecta amb la mare (la part més interior i tot de la part aquosa) i 4), en haver eixit de la infantesa, ja és una xica més aïna guilopa, eixerida (trets que, junt amb el de l’astúcia, solen empeltar amb la rabosa).

Ben mirat, amb el seu paper de guineu, entra en la boscúria, en una part desconeguda, oberta a l’aventura i amb natura.

Ara bé: “El noi de cal Fuster li recull els esclops i es torna a amagar. Al cap de poc, veu tornar la guineu, que es tira de cap al riu i surt per l’altra riba altre cop pastoreta. Però no veu els esclops” (p. 199).

Podríem enllaçar-ho amb el fet que ell li demana la mà, festejar amb ella (ja no té el calcer infantil), encara que ens sembla més que ell tracta de fer-li un xantatge:

“-Ah, guineu! -li va dir el noi-. Els esclops els tinc jo i, si no em dius on has estat, no te’ls daré mai de la vida.

-Doncs, sàpigues que sóc bruixa i he anat a la Cademont de Ventatjol a embruixar una covada d’ous” (p. 199).

En altres paraules, ella ha penetrat en la banda maternal (la balma) i, igualment, amb intenció de ser mare d’uns quants fills (els ous de què parla).

Això explicaria que, tot seguit, el recopilador incloga que “Dites aquestes paraules, la vaquera va desaparèixer i no se n’ha cantat ni gall, ni gallina… I ara penseu la sorpresa de la mestressa de la Cademont quan, acabats els dies de la covada, de dins de cada ou, va sortir un dragonet. I cada un d’ells fugia rabent bosc amunt cap al pla de les Bruixes” (p. 199).

Per consegüent, captem papers simbòlics: 1) la joveneta amb els esclops, 2) la vaquera procedent de l’interior de la terra (on havia preparat l’embaràs), 3) la desaparició de la vaquera (deixa arrere l’època juvenil avançada) i, de pas, 4) entra en el seu paper de mestressa (dona i mare) acompanyada 5) de les xiquetes (puix que el dragó és un animal femení) àgils i que prefereixen arriscar-se i fer vida pel bosc, on havia anat sa mare, en compte, com ara, de la vida urbana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, balls i danses eròtics i aplecs matriarcals nocturns

General, , , ,

Continuant amb el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill, hi ha una altra narració sobre bruixes, “Dilluns, dimarts i dimecres, tres!” (pp. 194-196), molt coneguda (ací, en la versió recopilada per l’escriptor català Joan Sales, del segle XX) i que “és una de les rondalles més populars (…) que es troba arreu del territori occità i català.

A Avinyó, les bruixes s’entaforaven sota la roca del Dom, on encara es veu el Trau de les bruixes. Joan Sales explica que, una vesprada, en Fresqueto, un geperut, va aventurar-se sol per allà després del toc del vespre” (pp. 194-195).

O siga que ens trobem davant una contarella que, primerament, comença amb detalls que enllacen amb la dona (ficar-se dins, trobar-se per baix, la roca i, per descomptat, el trau, això és, la vulva, un mot que apareix en més d’una cançó eròtica i en la dita “Dona petita, bon trau”). A continuació, passa a la versió i la inicia en plena obagor:

“Era una nit de lluna i el mestral bufava, però no feia fred. En Fresqueto es va amagar sota una roca per escoltar el cant de la xibeca. (…) quan la campana va donar la primera batallada de mitjanit. Es va aixecar tot d’una per davallar, però, al clar de lluna, veu ombrejar i bellugar diverses formes que escalaven la Roca per tots costats” (p. 195).

Així, la introducció ens presenta un home més aïna reservat, ben diferent a les dones, les quals apareixen en l’obscuritat, encara que elles ho fan amb una força que els permet pujar per terrenys forts (la Roca) i, àdhuc, com si ho fessen en grup o amb intenció de celebrar un aplec.

En acabant, afig que, “De mica en mica, les ombres es van acostar (…).

A força de parar les orelles, es va convèncer que allí hi havia molta gent d’Avinyó que no hauria cregut mai que s’haguessin donat al Diable…Un lleig personatge (…) va dir la missa negra… Després, va fer l’arbre dret i totes les bruixes van anar arrenglerades a besar-li la cua…” (p. 195).

Sobre aquest passatge, cal dir que la figura de l’arbre, com capim en el llibre “El matriarcalismo vasco”, connecta (si més no, inicialment) amb “la Deessa Mare (…) per la noció de fecunditat i és, només posteriorment, quan es realitza el pas de l’arbre femení a l’arbre masculí” (p. 78), el qual representa el penis (en aquesta contalla, associat a la cua) i, per consegüent, l’home.

Tot seguit, Fresqueto veu que les bruixes i els bruixots comencen a ballar i que, “agafats de les mans, feien la ronda i cantaven tots plegats aquest verset:

-Dilluns, dimarts i dimecres, tres!.

En Fresqueto, (…) enmig de la foscor, se’n va anar de quatre grapes a barrejar-se amb la munió . I (…) va afegir pel seu compte:

-Dijous, divendres i dissabte, sis!

Oh, el bon geperut! -cridaven els bruixots-. Ara ve a ensenyar-nos la segona estrofa! I si li traiem el gep?

Ja és fet! Li’l treuen i se’l tiren de l’un a l’altre com una pilota” (p. 195).

Passa que, més avant, l’home es lleva sense el gep i els veïns ho contemplaven com un miracle i, ben mirat, com en altres rondalles, un veí geperut li demana com s’ho ha enginyat: Frestau.

Nogensmenys, com que aquest segon gibós, a mitjanit i en plena reunió de bruixes i de bruixots, pensant que ho deia bé, diu “I diumenge, set!” (p. 196), les bruixes solten:

“-Qui és el bandarra que ha parlat del diumenge? (…).

-És aquest geperut!

I, a guitzes i cops de puny, li van clavar una tunda fins que no podia aguantar més.

-Ei! ¿I si li enganxàvem el gep d’en Fresqueto?

Van desencastar la gepa del rocam i, paf!, la hi van enganxar damunt del pit” (p. 196).

En altres paraules, el territori de bruixes (i dels seus aliats) té una manera de viure i convé tenir-ho present i no precipitar-se: ací, dir el nom que és en nexe amb el cristianisme (diumenge, el dia festiu), en lloc de la nit del dissabte (moment jocós de bruixes i  de bruixots).

Finalment, agregarem que, com en més d’una rondalla, la part eixerida és la femenina (en aquest cas, els membres del grup, equivalents, com ara, a una bacona, a una rabosa, a una dona…) i no la masculina (com ho fan el llop, hòmens, xicots i altres personatges del mateix sexe).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes, aplec de dones amb iniciativa, la terra i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Una altra narració que fou recopilada per Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill en la mateixa obra sobre les bruixes, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Vara per tres!” (pp. 193-194). Cal dir que, atenent al darrer passatge, seria interessant saber si hi hagué alguna versió anterior en què les dones acabassen bé i, com ara, entre les que va recollir el folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938), qui l’escrigué.

L’estudiós comenta que, “Quan era petit, havia sentit contar que Altafulla era terra de bruixes i fins que n’eren totes les dones d’Altafulla. No fa molts anys, trobant-me a Torredembarra i enraonant amb la dona d’un pescador, que resultà ser filla d’Altafulla, aquella antiga creença va venir-me a la memòria i vaig demanar-li sobre el que hi havia de cert en tan arrelada preocupació. Va arronsar-se d’espatlles i es posà a riure bo i dient: ‘-Coses dels vells!’. Però, com que vaig insistir per evocar-li records d’infància, heus ací el que, sense deixar de fer xarxa, va contar-me:

-A Altafulla, hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gussi i desapareixien.

Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gussi ben arraulit, ben quietó.

A mitja nit, arriben les tres bruixes, hi salten a dins i una d’elles crida al gussi: ‘-Vara per tres!’. Però el gussi no es mou” (p. 193).

Com podem veure en aquesta part de la contarella, la dona és qui passa la saviesa ancestral al folklorista i ell ho assoleix gràcies a la seua persistència i a la simpatia cap a la dona.

Llavors, la velleta, connectant amb la infantesa, li descriu el relat, amb trets matriarcalistes: 1) un aplec de dones, 2) el vincle amb la mar (el gussi, una embarcació petita) i 3) l’home va cap a on ho fan les dones (elles tenen més iniciativa que ell).

Igualment, el verb “varar” (ací, té a veure amb l’aigua), significa “Fer que una barca o una embarcació es pose a navegar”. I, així, elles es llancen a l’aventura.

Més avant, una de les bruixes diu “’-Vara per quatre!’. I, tot seguit, el gussi avara i se’n va mar endins brunzent com una bala (…).

Entretant, el pobre home s’estava ben arraulit en el seu amagatall, que ni gosava respirar.

En un obrir i tancar d’ulls, el gussi, volant per sobre l’aigua (…), va ésser a l’altra banda de la mar, qui sap si a les Amèriques o a les costes d’Àfrica, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n, convertides en ocells negres” (p. 194).

Sobre aquestes línies, podríem connectar-les amb el pas de l’adolescència a la jovenesa ben avançada (travessen el riu i, com aquell home que em contà que, durant la guerra de 1936-1939, aprengué a nadar quan, per necessitat de salvar la pell, li calgué dirigir-se a l’altra banda del riu Ebre).

Ben mirat, elles fan bona pasta amb unes aus fosques (com ho farien amb l’obagor) i, així, empiulen amb l’espiritualitat femenina (el nexe entre l’ocell i la lluna, la qual ací figuraria de manera implícita) i amb la llibertat.

Nogensmenys, Valeri Serra i Boldú agrega que desaparegueren i que, “Abans no claregés, van tornar a saltar un altre cop al gussi i (…), abans de fer-se dia, ja tornaven a ésser a Altafulla” (p. 194), tret que lliga amb l’època més femenina i més associada a les bruixes: les ombres. A més, apareix el sentiment de pertinença a la terra.

Finalment, accedim a un passatge que, al meu coneixement, com en altres casos de rondalles de mitjan segle XX (o bé anteriors), podria haver estat retocat o, si no, haver estat fruit d’una versió diferent com a resultat de la política dels segles XVIII i, sobretot, del segle XIX: “Les tres bruixes, com qui no ha fet res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però, quan el bon pescador va arribar-hi, va agafar la seva dona i va apallissar-la de tal manera que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses” (p. 194).

Com a detall a tenir present (per a mi, un altre exemple de “buenrollismo”), els autors d’aquesta obra sobre les bruixes… no posen ni un mot respecte a l’actitud del marit: ¿per què ho fa a una bruixa? No hi escriuen res.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, dones que porten la iniciativa, que menen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla de bruixes que hem trobat en el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, dels autors esmentats, i també en altres fonts, és “El ruc de les bruixes”. Així, “Una vegada era un mosso d’una casa, que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia a fer mal; ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 191). O siga que, com en altres narracions i, fins i tot, com en vivències que hem copsat, hi ha una transmissió de la cultura tradicional entre la mare (ací, la sogra) i la filla (ací, la nora). A banda, elles tenen més espenta, el seu moment fort és en plena obagor (amb l’aliança de la lluna, qui els aporta llum) i porten la iniciativa.

Tot seguit, elles el troben dormint, el toquen i, “De seguida, (…) s’unten i:

-Altafulla: xemeneia amunt! -surten per la xemeneia.

I, a saber: ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per a fer com elles” (p. 191). I, així, les dones són les persones que uns altres (ací, un xicot) pretenen imitar. Adduirem que, en una de les rondalles recopilades pel valencià Enric Valor, hi ha un fet semblant: el d’un home que veu que unes bruixes volen i que ell també vol fer-ho.

Ara bé: la contalla ens ve a dir que no convé actuar com qui va de sabut: “Al foc, elles havien deixat una gallina en una olla per a tenir brou quan tornarien; i ell, quina te’n fa? Es menja la gallina i hi tira un gat.

Després, ben tip, l’home s’unta i:

–Altafulla: xemeneia amunt!- i, tot plegat, es torna un ruc. Havia errat l’olla dels untets!” (p. 191).

Aleshores, el mosso passa a dependre més de les dones: “Ruc que va ser no es va poder moure d’allà i podeu comptar les bruixes, en tornant, si n’hi van fer de vituperis!” (p. 191), principalment, la vella, encara que ambdues havien vist el gat dintre de l’olla en lloc de la gallina. Cal dir que el gat representa la dona.

Nogensmenys, temps a venir, “la jove va arribar a tenir-ne compassió i un dia li va dir:
-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt, amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 192).

En aquest passatge, hi ha trets molt sucosos i significatius: la dona (ací, potser, una fadrina) salva l’home, ho fa en la primavera (la festivitat, si més no, en Catalunya, sol ser en maig, a diferència de les Illes Balears, on se celebra en octubre, en una estació feminal), la rosa (una flor que, molt sovint, simbolitza la dona), el contacte del ruc amb Nostra Senyora (una tercera dona) alliberarà el mosso (ara, ruc) i, per això, passarà a tenir forma humana, com abans.

I no cal dir que ell “Ho va fer així: va arribar aquell dia i, al punt que passava per allà davant el tabernacle de la Mare de Déu, surt corrents, pega queixalada i se n’endú una rosa del tabernacle i es va tornar home com abans” (p. 192).

Finalment, podríem afegir que, en aquest relat, qui, d’alguna manera, va del penediment al bon cor és l’home (de la figura del ruc, com a castic, a la d’homínid) i, com a detalls matriarcalistes, 1) ell és l’ase de càrrega inicial i 2), en comptes de la dona de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, no fineix els seus dies en un convent: ell torna a la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, refranys, erotisme, balls i dones amb iniciativa

General, , , , ,

Una altra obra en què hem trobat informació interessant sobre les bruixes (àdhuc, en llegendes) és “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill i Porta i publicada per Edicions Pòrtic en el 2023. Així, entre els refranys (pp. 23-25), posa “A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit”, “Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa”, “La beata bruixa amaga el peu i mostra la cuixa” (tots tres, eròtics), “El gall blanc crida les bruixes” (la dona salva l’home), “La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa” (un empelt entre la lluna, la dona i la pluja i, a més, la dona té la darrera paraula), “Per Sant Silvestre, totes les bruixes se’n van de festa” (que el darrer dia de l’any se celebra un aplec que reuneix totes les bruixes, en u dels dies de major foscor).

En la pàgina 26, comenten que hi ha l’expressió “Ballar el contrapàs de la bruixa” i, després, indiquen que “Ballar la bruixa” és “un ball orgiàstic on balladors i balladores s’anaven traient la roba fins a quedar conills (…). (…) es feia per les velles Carnestoltes en pobles de la Catalunya del Nord en què els balladors entraven a les cases i es lliuraven a actes considerats pecaminosos per la gent d’ordre, com suggerint els sàbats o aquelarres de bruixes”. Un aquelarre, mot que prové del basc, és un aplec de bruixes.

Ben mirat, hi ha un relat eròtic i amb bruixes que figura en aquest llibre (pp. 159-160) i recopilat pel folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929): “es veu que va passar l’any 1916 a Viladonja” (el Ripollès). Diu que, entre d’altres coses, un rector parla amb un vicari, a qui dóna unes indicacions i, després, “el vicari li tira els cordons (…) i va trobar que tenia agafada la dona del batlle, que se li havia caragolat al damunt. I, estrenyent-la ben bé, la van estacar als peus del llit.

El rector va fer cridar el batlle a la rectoria i li va demanar:

-On teniu la vostra dona?

-Al llit, la som deixada.

-N’esteu segur?

-Ja ho crec!

-Doncs, si la voleu veure, veniu.

El va fer entrar a la cambra del vicari i la van trobar estacada als peus del llit. Ella havia deixat al seu llit una figura igual que la seva i se n’havia anat al llit del vicari” (p. 160).

Aquesta narració, per exemple, connecta amb eixes rondalles en què una jove se’n va del llit i, perquè ella i el xicot amb qui eixirà puguen passar les proves i, sobretot, evitar que la descobresca son pare, deixa una miqueta de saliva (amb veu) en el llit.

Per tant, la dona (en el relat, la bruixa) ha estat qui ha portat la iniciativa i és eixerida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)