Arxiu d'etiquetes: la mare

Literatura matriarcal: sembra, senzillesa, boscana, pacífica i oberta

General, , , , , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, però per mitjà de poemes que figuren en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, en copsem molts i de temes diferents en la segona part de l’obra, quan tracta sobre petites coses de la vida. Així, en la composició “Engrunes” (p. 37), podríem dir que plasma la sembra, els fonaments, el projecte que podrà quallar en l’esdevenidor. Per exemple, escriu que,

“De les runes de la vida

sortiran uns nous valors,

però no vulguis saber el dia;

ara sembren les llavors”.

 

Per tant, empiula amb l’inici de l’hivern (època que, simbòlicament, representa la sembra i la naixença dels néts, dels infants) i amb l’esperança en el demà: els vells colguen sota terra i els nadons contribueixen a conservar-la fèrtil.

En uns altres versos d’aquest poema, exposa

“Sóc com una flor boscana

que entre grenys hagi arrelat,

lletja si vols, però ufana.

Visc en plena llibertat”.

 

Al meu coneixement, el bosc, els grenys, la lletjor i la llibertat, per al poeta de Rupit, tenen a veure amb lo rural…, vist de lo urbà estant. Això ens podria evocar el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”. Com sabem, les grans ciutats no solen estar al costat de boscs.

A banda, Miquel Banús i Blanch, en aquest llibre, també comenta alguns trets de què ens han parlat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en unes línies que semblen una sentència d’un vell o, si més no, d’un savi de la vida i educador, com si fossen paraules d’ancians a xiquets (o a jóvens). Per descomptat, tenen molt a veure amb l’educació matriarcal:

“A voltes per estar bé

poca cosa es necessita:

tastar de tot una mica

i no abusar mai de res”.

 

En eixe sentit, no es desentén del paper decisiu de sa mare i de lo que ella li ensenyava:

“Recordo encara, – com si fos ara,

aquells bells contes – tan rebonics

que m’explicava – a la vesprada

la meva mare – portant-me al llit” (p. 37).

 

Per consegüent, captem una mareta amb bona psicologia i que sabia menar el fill, per a fer-li més grats la necessitat de dormir i, de rebot, un bon son, fets que enllacen amb la maternitat i, òbviament, amb el matriarcalisme que ella reflectia mentres que, al mateix temps, li transmetia rondalles (una part més de la cultura tradicional catalana, altra vegada, per mitjà de la dona).

En el poema “No sé i voldria saber” (p. 38), l’escriptor de Rupit es fa unes qüestions relacionades amb la vida i amb el dia rere dia. A més, totes elles enllacen amb lo matriarcal:

“No sé i voldria saber

si fa falta tanta guerra

que desfà tota la terra,

i tot, a canvi de què?

 

No sé i voldria saber

si la vida que és tan bonica,

glop a glop, de mica en mica,

per què l’home la vol desfer?” (p. 38).

 

Aquestes paraules solen estar molt associades a les dones, en el tema de la maternitat i de l’estima que tenen pels fills: elles els tractaren en l’època de l’embaràs, les mares són les principals educadores dels fills, no solen promoure la guerra, ni els enfrontaments, sinó els pactes, la pau, el pacifisme i forjar ponts amb el proïsme.

Més avant, en la composició “Quan era petit” (p. 40), escriu sobre la curiositat de l’infant, sobre els records d’infantesa i que l’escriptor prefereix continuar amb molts trets que solem vincular amb els xiquets. Així, diu

“Quan era petit pensava

(…) que els homes tots s’estimaven

i era tot felicitat.

 

Enfilat a la finestra,

amb curiositat d’infant,

hagués dona mitja vida

per conèixer el món dels grans.

 

Ara que ja el conec massa,

vos ho asseguro formal,

tanco de cop la finestra

i em sap greu de ser-ne gran.

Dolços records d’infantesa,

de quan tenia pocs anys” .

 

El dia que plasmí aquest darrer poema, el 15 de desembre del 2024, no solament evoquí persones nascudes en els anys vint (o abans) del segle XX i que tenien bona avinença amb els xiquets, tot i que els primers ja tenien més de huitanta-cinc anys, sinó que, igualment, preferien la senzillesa d’un nen a moltes característiques que captaven en persones de la seua edat i que ells, gràcies a la connexió que mantenien amb persones de totes les edats, encara romanien esperançats i somreien a la vida.

Sobre això, el 16 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929), pacifista en la seua manera de viure, ens escrivia en un correu electrònic: “Aquests que has enviat hui, de versos de Miquel Banús, m’han commogut. Els somnis de la infantesa i la realitat de les guerres. Potser sí que no val la pena fer-nos grans, per aquestes realitats tan mesquines!!!!”, a què responguérem “Miquel Banús i Blanch (nascut en 1939) plasma esperança. Joan Sala Vila (1929) sí que visqué durant la guerra en plena infància. Els poemes, en relació amb la vellesa, són semblants: abunden la senzillesa i els xicotets detalls de la vida”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la música en llengua vernacla, la germanor i la joventut

General, , , , , , ,

Un altre poema plasmat per Miquel Duran de València, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Himne de pàtria i amor” (https://www.escriptors.cat/index.php/autors/duranm/himne-de-patria-i-amor), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Diu així:

            “Himne de pàtria i amor

Fills de la terra,
germans d’ideals:

Acoblem-nos ben units a l’entorn de la Senyera
i entonem els nostres cants.

Que la Terra Valenciana,
que nostra Pàtria, germans,
ha menester dels seus fills
per a cantar i lluitar.

Per glosar la poesia
de ses gestes triomfants;
per cantar la germanor
entre tots els valencians”.

Com podem veure, el poeta comença per un missatge als “fills de la terra” i, tot seguit, trau el tema de la germanor, però en el sentit de fills vinculats amb la mare (ací, amb la terra, amb lo vernacle): “la Terra Valenciana”, “nostra Pàtria”. Cal dir que el terme “pàtria”, com ja indica Pere Riutort en la seua explanació, en exposar les primeres paraules de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona del Regne de València de ben avançat el franquisme (1939-1975) ençà (i, així, substituint Nostra Senyora del Puig, en nexe amb el regnat del rei Jaume I, 1238-1276), empiula amb la forma “terra pàtria” i, per tant, amb lo femení i amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, Miquel Duran de València escriu trets matriarcals: la poesia, la història, el cant i el sentit de col·lectiu (“germanor” i “entre tots els valencians”). No es tracta, per consegüent, d’un aplec amb intenció d’uniformar en el sentit militar i patriarcal.

A banda, veiem la relació que ell presenta entre la música, la terra, la fortalesa del Poble Valencià i la vida. No és, així, una lloança a la mort fruit del sacrifici, ni de la sang:

“Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

És a dir, empiula la música amb les relacions entre persones, amb lo autòcton i amb la força de la mare (el poble). Això reflecteix el matriarcalisme d’aquests versos i d’aquesta línia de pensament.

En acabant, copsem el nexe entre l’ocell (símbol de la llibertat i dels sentiments, així com el catxirulo ho fa respecte a qui el vola i toca els peus en terra), la vida (matriarcal) i la lluita amb un esperit que podríem dir del jove avançat i que va cap al demà:

“Som els aucells de l’esperit,
som lluitadors per l’Ideal;
que la vida és més hermosa
per a aquell qui sap cantar
i lluitar.

Emprenguem nova embranzida;
fem junts la via, companys,
i entonem una cançó
que s’escampe per l’espai”.

Aquests versos (i el fet que el cant i la bellesa musical siguen com dos bessons, en lloc de fer-ho una música militar o bé una mena de culte al formalisme) van en línia amb el matriarcalisme com també els versos següents, un reflex de la fe en un esdevenidor acompanyat d’esperit juvenil:

“Una cançó forta i bella,
com jamai s’hagi cantat:
d’optimisme i d’entusiasme,
de glòria i de llibertat.

Que les ànimes commoga,
l’esperit faça vibrar,
que s’endinse al cor dels homes
i enfortixca els dels infants.

Una amorosa cançó
que a tots ens faça germans
i l’ànima generosa
i a la Pàtria forta i gran.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Per consegüent, no solament vincula els fills amb la terra (i no a la pàtria com ho fa l’himne francés, on la paraula “pàtria” es relaciona amb el mot Estat), ans també els infants (un dels grups més febles i, alhora, el representatiu del futur, de l’esperança) i el cor dels hòmens (no sols la força, per dir-ho així, masculina).

“Fills de la Terra, veniu:
alcem un temple a l’Amor;
i més vibranta que mai
entonem nostra cançó.

La Pàtria, pròdiga i bella,
ens brinda paumes i llors.
Oh, el poder dels nostres cants
gloriosos de germanor!

I la virtut d’enlairar-los
per sobre dels pecadors,
i la gràcia de cantar
les alegries del cor”.

 

Afegiré que, al meu coneixement, aquest temple a l’Amor té dos significats: el del lligam 1) amb la terra on hom ha nascut i 2) amb la mare (qui, a més, és generosa i representa l’abundància), la garridesa de la pàtria terrenal (el territori catalanoparlant) i que aquests versos podríem enllaçar-los amb un dia festiu com és Diumenge de Rams (palmes) i el llor (o llorer), planta, sovint, associada a la victòria. I tot, amb la joia del cor.

Finalment, destaca la vida i, altra volta, el poeta la relaciona amb la música, una part més de lo expressiu en les persones, en aquest cas, amb la joventut que tot ho venç, així com l’esperit de Miquel Duran de València i… de la Terra Valenciana de què escriu:

“Que n’és de bella la vida,
que n’és de dolç el dolor,
portant al cor entusiasmes
i als llavis una cançó!

Una cançó coratjosa
com jamai s’hagi cantat,
de joventut, d’optimisme,
de lluita i de llibertat.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor,
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Com a anècdota, direm que, el 23 de juny del 2024, el valencià Vicent Pla (un home molt generós i amb un gran sentiment de pertinença a la terra), en envià un missatge en què  deia “Amb una bona música, seria un himne meravellós”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Agraïment a la mare com a generadora de vida, com a companya i per l’empremta

General, , , , , , , ,

 

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia referència a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et  vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a natura, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, a més que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a “Nostra Senyora”, en moltes rondalles (però referent a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i, per exemple, el tractament “senyora princesa”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.