Arxiu d'etiquetes: la figura del jardiner

El sentiment de pertinença a la terra i el jardiner esperançat i molt obert

Un altre poema en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i recopilat en l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, és “Esperança”:

“Espero la llibertat del meu jo,

la llibertat global perquè si el meu poble no és lliure,

el meu jo és esclau.

(…) Espero la llibertat del meu poble,

aquella llibertat que és anell de convivència,

aquella llibertat que agermana tots els pobles.

Espero la llibertat de tota la humanitat,

aquella llibertat que només té una llei,

l’amor.

(…) Espero la llibertat de l’amor,

aquella llibertat que fa iguals dones i homes,

aquella llibertat que crea amb amor,

aquella llibertat que els fills i filles

són obra d’art dels pares i les mares”.

 

Com podem veure, primerament, parla sobre l’individu i del seu vincle amb la terra (el Poble); després, relaciona Catalunya amb els altres Pobles del món i comenta que és un nexe per mitjà de l’amor; i, tot seguit, afig la llibertat a la igualtat entre persones, indistintament de l’edat, del sexe o, com ara, de si són pares o fills.

Finalment, va més enllà de lo individual i, en eixa línia, posa

“Espero la llibertat de transcendència,

aquella llibertat que ens fa tots iguals,

perquè tots som imatge de Déu”,

 

com qui té un projecte que fa que estiga obert als altres i, així, a la vida, i, de pas, com escriu en la composició “Les lleis humanes m’aparten de tu” (p. 64), en el llibre esmentat, en posar que la llei (ací, simbolitza la castellana, la de l’Espanya) s’aplica, entre d’altres coses, contra la terra, en un moment en què “el món es vanta del seu progrés” (p. 64) científic, tecnològic (majoritàriament, en pro de l’armamentisme i de les guerres),…

Un altre poema que plasma molt aquest sentiment és “Amb l’espasa atravessant el cor” (p. 66), quan escriu que, en el jardí,

“plantes i arbres fruiters de fulles molt verdes

maduren els seus fruits.

Sacrificat, el jardiner per conrear la terra

(…) Ara són les fulles, demà seran els fruits”

 

i, per consegüent, fructifiquen abans.

Ara bé: la dona (la terra) protegeix el jardiner i ho fa mitjançant l’ombra d’un arbre (és a dir, enllaçant amb la foscor, un tret matriarcalista).

A banda, com que les fulles estan tacades d’herbicides i reben una tempesta (l’actitud dels polítics contraris a la independència de Catalunya i al dret d’autodeterminació del Poble català), fan que el jardiner plore, tot i que

“són llàgrimes d’alegria, no de pena,

són de joia perquè arbres i plantes del seu jardí,

resisteixen insectes i herbicides.

És l’amor del jardiner que fa el miracle,

és Catalunya estimada pels seus fills”.

 

És a dir, el poeta de Granollers empiula el jardiner (u dels símbols de la tradició matriarcalista i vernacla de les terres catalanoparlants) amb Catalunya i amb la mare (representada per la terra).

Nogensmenys, acaba indicant que

“Les tempestes enemigues

mai mataran les flors que fruitaran

perquè la llei que governa Catalunya

és l’amor dels catalans”

 

a la terra, a lo aborigen, a lo maternal.

Posteriorment, en el mateix llibre sobre Catalunya, la mare i l’estimació de Joan Sala Vila, l’escriptor trau el tema de la independència. Així, en la composició “Tots Sants” (p. 79), la qual connecta amb una de les èpoques de l’any que es consideren femenines, la tardor, escriu que

“L’humà religiós sap perdonar,

l’home polític passional, condemna.

Hi ha polític que a l’independent el titlla de criminal.

Jo segons ell sóc criminal.

La meva religió em diu, tranquil, ser independent és un do,

és un do que ensenya a estimar a tota la humanitat” (p. 79),

 

de manera que exposa u dels trets dels Pobles matriarcalistes: l’estima per la terra on viuen i l’obertura als altres, ben lluny de l’actitud del conquistador (i de la política que hi pretén imposar).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aconsellen, resolutives i molt obertes

 

Una altra rondalla en què captem molts trets en relació amb lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El taronger”, semblant a altres narracions conegudes en diferents poblacions catalanoparlants. “S’esqueien tres noies, fent conversa de lo que se’ls esdevenia quan, com s’ensopegués a passar per allí el fill del rei, una d’elles va dir-ne:

-Si jo m’hi pogués casar, tindrien els meus fills una estrella en el front.

Lo qual, oït pel príncep, volgué saber la que ho deia i (…), a la fi, van dir-l’hi i se n’agradà ell de la noia, que se l’endugué al palau dels seus pares i aprés s’emmullerà amb ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans que ell tenia” (p. 142). Cal dir que aquest apartat es podria interpretar com que els futurs fills portarien llum, esperança, ja que el vincula amb el front, on es troba el pensament. 

En el passatge immediat, llegim que visqueren amb pau i felicitat fins que “se’n mogué guerra en el regne, a la qual el príncep hagué d’anar-hi i, quan hi fou, sa esposa infantà dos noiets gentils i formosos, els quals, en el front, tenien una estrella” (p. 142). I, així, es fa realitat la intenció de la jove.

Ara bé, com que dos germans del príncep tenien enveja, fiquen els dos xiquets “dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau i l’aigua se l’anà emmenant (…) fins a un bell jardí, a on el jardiner va recollir-la i criar-se els dos noiets com a fills propis” (p. 142). Per tant, copsem elements relacionats amb lo matriarcal: la caixa (lloc de recepció), la fusta (té a veure amb “mare”, amb “matèria” i es sol relacionar amb el color terra), l’aigua sota el palau (en línia amb el símbol del tron damunt del qual hi ha un rei, però que, àdhuc, porta una corona… redona i que reflecteix lo femení), les aigües anaven bé i, per això, el palau es sostenia… A banda, per descomptat, el jardí i el jardiner, ambdós en vincle amb la Mare Terra, a què, en aquest cas, un home tracta amb amabilitat.

A continuació, el príncep torna de la guerra i, “per successió de temps, se’n mogué una altra, a la qual també hagué d’anar-hi i, quan hi fou, l’esposa n’hagué una noia, gentil i bella com un sol, la qual, a cada mà, tenia una rosa” (p. 142). En aquest cas, la rosa, com a flor de la jovenesa, l’acompanyarà, fins i tot, al capdavall, i plasmarà una jove amb molta espenta.

De nou, els germans es desfan d’un altre fill de la princesa: de la noia. “I, anant riu avall la caixa, fou recollida pel mateix jardiner que criava als dos nois, i es crià a la noia” (p. 143), fins que un dia, aquest home, ja vellet, els diu que eren fills adoptius i que no sabia quins eren els pares biològics dels tres germans. 

En morir el vellet, “tots tres resolgueren anar-se’n pel món a cercar-los i camina que caminaràs, trobaren una vella” (p. 143), qui els recomana “que continuassen aquell camí que duien, al capdavall del qual trobarien una salvatjosa selva i, enmig d’ella, un arbre tot carregat de taronges (…) i, en ella, trobarien un ocellet que els hi diria qui eren els seus pares” (p. 143). D’aquesta manera, els tres germans confien en la saviesa de l’anciana i, a més, “regraciaren a la velleta pel bon consell que els dava” (p. 143) i apleguen al bosc.

Més avant, llegim que u dels tres germans tria anar-se’n al bosc i li diu a la germana que rese els rosaris cada dia, per a saber si encara viu ell (p. 143). Però ni ell, ni l’altre germà aconsegueixen l’objectiu, perquè tots dos, en sentir una veu que els diu que es giren arrere, ho fan i resten morts.

En canvi, la jove diu:

“-Ja aniré jo a salvar a mos germans i a cercar-ne la taronja.

I, tota resolta, se n’entra a dins del bosc i, en ell, sent una veu que li diu:

-Gira’t, gira’t.

Mes ella no es volgué girar, ans bé, agafant els rosaris, anà desgranant-los pel camí que feia i, així que els anava desgranant, la veu s’anava fent fosca i més fosca, fins que se li acabaren els grans, tot just quan arribava al taronger” (p. 144). En aquest apartat, cada gra representaria una etapa superada (el pas a pas) i el taronger simbolitzaria la vida (com el color taronja, mescla del groc de l’optimisme i de la llum del sol, i del roig de l’atreviment i de la jovenesa).

Al moment, aplega a l’arbre, cull la taronja del cim de l’arbre, l’obri pel mig i n’ix un ocell de tots colors i que, ressonant el bosc, “es desencantà aquest com també els germans de la noia” (p. 144).

Finalment, els tres germans troben el rei (qui venia de cacera) i el conviden a la cova on tots tres vivien. A més, l’ocell, per demanda del monarca, li relata els esdeveniments i el rei troba viva la seua esposa, s’endú els tres fills al castell i hi hagué bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.