Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, és “Els tres pretendents”: “una vegada hi havia una noia molt garrida. Ves si en devia ser, de garrida, que en tenia tres que la volien; tots tres anaven a casa seva, a tots els dava paraula i els deia que s’hi casaria” (p. 27).
Aleshores, el pare diu a la filla: “tria el que t’estimis més.
La noia va dir al seu pare:
-Jo tant m’estimo l’un com l’altre” (p. 27).
Convé dir que, en algunes cultures matriarcals, es veu positivament que una dona tinga relacions sexuals amb diferents persones i, per això, aquests passatges podrien ser una pervivència (encara que llunyana) en la Catalunya del segle XIX, si més no, en les contalles.
Més avant, “el seu pare va i els crida d’un a un i els diu:
-¿Quines intencions portes, tu” (p. 27), detall que, igualment, farà amb els altres dos.
Per consegüent, la filla ha fet com en moltes narracions mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932): el pare accepta els sentiments de la filla i fa un edicte (ací, ordena que els tres aspirants passen pel palau):
“-Bé: ja et tornaré la resposta un altre dia” (p. 28) i, així, la dona té la darrera paraula.
Adduirem que, en un passatge posterior, el parent trau un tret vinculat amb l’arquetip del rei: la franquesa. Així, diu
“-Mireu, nois: jo us he de ser franc. He raonat amb tots tres a soles, tots tres m’heu respost igual i el que em demaneu tots tres, ja veieu que és impossible. ¿Voleu fer una cosa que jo us diré?
-Vejam: digueu” (p. 28).
Com podem veure, el monarca respon com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: no els imposa, sinó que els proposa. I els diu que, a partir d’eixe dia, que cada u dels tres desenvolupe un treball “i, qui sigui més bon oficial, per a aquell, serà la noia.
-Bé: ja ens hi conformem.
L’un va i aprèn de barber; l’altre, de ferrer; i l’altre, de l’esgrima” (p. 28).
Un poc després, hi ha un passatge típic en moltes rondalles: els tres germans que, en un punt, s’ajunten i acorden tornar a veure’s quan hagen fet lo pactat (ací, amb el sobirà).
Agregarem que, quan, altra vegada, passen per la Cort, el rei els posa una segona prova. I, quan els candidats ja l’han assolida, diuen “posem la barca a la mar i anem-hi, (…) ens hi presentarem.
Corren, tots es fiquen dins de la barca i fan camí” (p. 32), un detall que concorda amb l’esperit comunitari, propi dels Pobles matriarcalistes.
El primer dels pretendents porta un ramellet per a la filla del rei; el segon, una llanxa; i, el tercer comenta que, amb una ullera, havia pogut veure la noia.
Ara bé: el rei els diu que es posen d’acord els tres aspirants. Això sí: com que el pare capta l’esperit competitiu que hi ha en el fons d’aquells tres pretendents, motiu pel qual ho tiren en plet, “El notari va dir un dia al pare de la noia:
-¡Això sembla un gibrell de caragols! (…) Jo fóra d’un parer: de casar la vostra filla amb el meu noi, i un dia dir a aqueixos tres que tots tres havien perdut.
-Bé: doncs, arreglem-ho així.
Fan el casament: ja noia ja és casada i ells encara pledegen” (p. 34).
Com a anècdota (però que és un fet real), una vegada, un home dels anys quaranta del segle XX, em comentà que, en una vila, hi havia dos partits que tenien el mateix nombre de regidors i que un tercer només n’havia aconseguit u. Al capdavall, el representant del que en tenia menys, proposà ser ell el batle de la vila… I ho fou.
Tornant a la rondalla, finalment, el notari aplega els tres jóvens i els diu:
“-Nois: tots tres heu perdut.
-I això, ¿per què?
-Perquè no us haguéreu entès mai. La noia ja es fa vella i l’hem casada amb el meu noi” (p. 34). I, com que ho accepten, el fill del notari es casa amb la xica.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
