Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Sexualitat matriarcal, vida quotidiana, realisme i dones deixondides

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, també copsem trets matriarcals en el poema “Imitat de Dante”, de Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què un home parla a una dona i, com ara, li diu “sabreu la bava

que destil·len els homes, invisible (…).

Per mi sabreu tota cosa possible;

la verge puta que ningú es tirava

i el bord donzell, de cul massa irascible.

Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,

les llúpies, els amors, la niciesa,

fal·lus caiguts i sense poesia

i pecats clandestins sense grandesa” (p. 230).

 

Cal dir que aquests versos foren publicats en 1943, quasi quatre anys després de la guerra (1936-1939), i que hi ha passatges que evoquen la jovenesa (el patge, això és, el futur cavaller), la prostituta, la regla (en nexe amb les llúpies) i, com ara, una sexualitat sense grandesa, detall que es podria interpretar com que és terrenal i senzilla.

Un segon poema, de Miquel Bauçà (1940-2005), tracta sobre la trobada entre un home i una dona i en què ella és qui dirigeix amb fortalesa i amb iniciativa:

“Segura, el va anar arruixant

a cops d’aigua beneïda” (p. 231).

 

I, així, lo femení és ben considerat.

En passar a la composició “L’amor de l’home”, de Pere Quart (1899-1986), l’escriptor trau la realitat i toca els peus en terra en mots sobre l’amor carnal:

“És així, pel que es veu, l’amor de l’home

i tots som fills de lúbrics exercicis.

No en fem escarafalls i disfressem-los (…).

Que aquests costums, de fet,

són mil·lenaris” (p. 236).

 

Uns altres versos en què es fa una defensa de la sexualitat són els de “Romanç”, de Miquel Martí i Pol (1929-2003), quan diu que es besen al carrer, que potser els vegen les dones del raval i

“tota la santa tarda!” (p. 237),

 

un moment del dia associat a lo femení, en aquest cas, positivament.

Ben mirat, indica que

“En ser que sigui fosc

tornarem cap a casa;

(…) ens besarem de nou” (pp. 237-238).

 

Altrament, en el poema “Els diumenges, a la tarda…”, l’escriptor Miquel Bauçà inclou detalls de la vida quotidiana en relació amb lo eròtic i del paper de la mare:

“Els diumenges, a la tarda, (…)

els fills dels obrers, sota la  benigna mirada

de les mares grasses.

Els nois s’estrenyen les noies davant la setmana

(…) que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.

Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura

als braços i al ritme del fox” (p. 239)

 

i, per tant, els xics i les xiques s’abracen.

Un altre poema interessant és “Cartes d’amor per a la Pepa, I”, de Narcís Comadira (1942) i arreplegat en l’esmentada antologia. Així, l’escriptor diu

“Pepa estimada: aquí van

uns versos per al teu sant.

Permet-me que una vegada

et faci carta rimada.

(…) Faré rima consonant,

la que agrada a la gent gran;

i quan doni algun mal pas,

tu que ets llesta, ja ho veuràs.

(…) És obvi que els meus neguits

han de rimar amb els teus pits,

i també que tacte i gruix

rimaran amb entrecuix” (p. 240).

 

Per consegüent, ella és qui ho aprova, és deixondida i ambdós són senzills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien, sinceritat i dolcesa

General, , , , ,

Un altre poema en què hi ha detalls matriarcals i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “El paradís devastat”. El títol ja indica una relació sexual entre un home i una dona. Ara bé, no sols la dona és qui dirigeix el moment, sinó que ho fan sota uns paràmetres de dolcesa i amb intenció de fruir el present. A més, ella té un “Petit cos tendre i dolç” (p. 193):

“Obres les cames les cames, dòcil, i deixa’m que contempli

la coma del teu ventre i el seu melic rodó.

                             Passejo els ulls per la foscor

              del jardí sant, i m’estableixo a l’ombra

              de l’arbre de ciència natural

que, nu i vinclant-se, creix al mig de l’engonal” (p. 193).

 

Així, apareix la vulva (coma, jardí sant), l’obscuritat i un penis (l’arbre) que, en veure la dona, s’adreça arran la presència femenina i, de pas, ell recupera la vitalitat.

En acabant, ella li comenta que

“ens cal encara, de primer,

saludar, amb un llarg petó,

el zènit d’aquest horitzó” (p. 193).

 

La proposta feminal també es capta en els darrers versos de la composició:

                        “Oh, desig que se satisfà!

No tinguis pressa, amor, fes-lo durar

            Cos saciat, hem estat savis

tots dos, i el nostre goig és infinit:

endinsem-nos, feliços, en la nit” (p. 194).

 

El mot “cos” representa tots dos i la dona porta la iniciativa.

Un altre escrit que hem seleccionat d’aquesta antologia és “Segona suite, IV”, de Francesc Parcerisas (1944), el qual comença amb unes  paraules en anglés que diuen “Amb la fidelitat de l’amor i amb la feblesa de l’amor” i, en les primeres línies, passa a la primavera d’hivern, una estació en què és més fàcil una trobada entre l’home i la dona, com ell li diu:

“Cau la fulla i cau el jorn

i la (…) flama del meu cos

cerca en tu l’espai ombriu

on precipitar el màgic cop

amb què l’ala de l’ocell

perfà la quietud perfecta del seu vol” (p. 197).

 

Per consegüent, el pubis i, si no, els pèls del pubis i tot (la fulla) i el jorn com també la flama estiuenca donen pas a un empelt entre ambdues persones. Llavors, el marit cerca en un ambient ombrívol acompanyat d’un eixart per mitjà de la penetració de l’au i, així, assoleix l’objectiu.

Un altre poema amb molts signes nocturns és “La tercera nit” (p. 201), de Gabriel Alomar (1873-1941), junt amb mots que evoquen la sinceritat, dos fets que tenen relació amb el matriarcalisme: “la fosca”, “les fredes ombres”, “la carn nua”. Ben mirat, predomina lo femení i la creativitat i, àdhuc, la maternitat (en la figura de la serp): “les roses de son pit”, “La dona es transfigura i la serpent oneja”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que gestionen i prostitució

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, també capim trets matriarcalistes en la rondalla “El gosset de la senyoreta”. Començarem dient que el relat parteix del simbolisme entre la dona que mana i el gos (el serf i, en el llenguatge sexual, el penis i, així, l’home). Primerament, una senyoreta que ho havia deixat tot a un convent de frares, decideix donar-ne una part a Jaume, un element eixerit. L’home se li acosta amb l’animalet i diu a la dona:

“-Senyoreta: podríem fer parlar este gos.

Ella li demana:

-Com, Jaume?

I ell li respon:

-Sí: el portem a València, que hi ha un això que avesen els gossos a parlar.

Llavors, ella li diu:

-Oi! Doncs, això és arreglat, fill! Demà el portes a València. ¿Tu saps lo bonic i manset que és? Avesa’l a parlar” (p. 167). 

La dona és qui porta la casa i el personatge masculí representat pel gos és mans i garrit, però no parla (ella té la darrera paraula). Quant a “avesar”, ací significa “ensenyar”.

Aleshores, l’home, seguint les directrius de la dona, se’n va a València amb part dels diners que li amolla la senyoreta. Aquest detall empiula amb el de molts escrits (com també amb comentaris) relatius a la muller que, després que el marit li hagués lliurat el sou, el gestionava i, en alguns casos, la dona en deixava una part perquè l’home, per exemple, quan ja li havia demanat que li’n passàs uns quants per a poder fumar, ho fes. Doncs bé: en aquest relat, serà que ell es puga dedicar a la gresca i, com ara, a anar de putes: “este element se’n va allí de tabola, a les putes i de rebombori. Es gasta els diners i torna altra volta:

-Senyoreta, vinga. 

-Què s’ho avesarà?

-Sí. Això ha fet. Allí m’han assegurat que el gos, en un parell de mesos o tres, ja sap parlar.

-¡Ai, quin gust! Quin gust!

A dos o tres mesos, diu Jaume:

-Senyoreta: me’n vaig a veure el gos.

I la dona n’amolla.

Mentrestant, ell se’ls balafiava fent viatges i, quan ja se’n va fartar, li demana la senyoreta:

-Per què no tens intenció de portar-te el gos?

-Sí. Hi caldrà anar i veure.

Ell fa dos o tres viatges, la senyoreta li amolla i l’home, allí, de rebombori i de tabola” (p. 167).

En altres paraules, en diferents passatges, Jaume recorre a la dona (qui confia en ell) i, així, es fa lo que ella vol. Quan torna, Jaume diu a la senyoreta:
“-Ara me l’emportaré, 

-¡Ah, recontra! Quines ganes tinc de veure’l! -li respon ella.

Quan arriba Jaume, la senyoreta li demana.

-Que no et portes el gosset?

Llavors, ell li diu:

-Calle, senyoreta, que m’ha donat un disgust! Quan venia per l’Encina, em diu: ‘Jaime! ¿Encara es gita la senyoreta amb el canonge?’ I em va fer una ràbia! El vaig tirar per la finestreta del tren.

Al capdavall, li comenta la dona:

-Has fet bé, fill, perquè, si ve aquí, no sé lo que haguera passat.

I aquell va matar el gos abans d’eixir d’aquí, quan anava per la carretera” (p. 168).

Per consegüent, la dona, com la mare que dóna el vistiplau al fill, ho fa amb Jaume, qui ha fet realitat el seu objectiu eròtic i sexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En relació amb la festa de Sant Antoni, afegirem aquests mots que hem posat en el meu mur i en l’entrada que plasmàrem anit, 17 de gener del 2026, en un blog:

<<“Sí que les dones acostumen a ser capdavanteres” (Assumpta Capdevila, en el meu mur, el 18 de gener del 2026).

El 18 de gener del 2026, ma mare, per telèfon, em digué que “El dia de Sant Antoni es feia una foguera. El dia que se celebrava la festa hi havia missa, processó, repartiment, benedicció, novena (abans, huit dies; després, la novena se’n reduí a tres).

I, en acabar la novena, feien una picadeta. I el dia que era Sant Antoni i acabava la festa, cada u s’enduia de sa casa lo que volia, feien unes fogueres, menjaven,… Els clavaris ho pagaven tots junts”.

Quan li hem adduït que era una festa del barri molt entroncada com també ho era la del Carrer Sant Miquel i la del Carrer Sant Rafel, m’ha respost que eren festes de barri.

També ha coincidit en el fet que les dones eren qui portaven la festa i que la manera de fer-la, en els darrers anys, els “Amics dels animals” (sic, “Que ja no porten el nom del sant”, com ens ha agregat), es limitava més al dia de la festa, a l’espectacle i al repartiment de llepolies>>.

 

Sexualitat matriarcal, simbolisme i dones amb molta espenta

General, , , , , ,

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, totes les veïnes actuaven decidides a dir-ho a l’home. Ella comenta al seu marit:

“-Mira. Lo primer de tot: m’he barallat amb totes les veïnes.

Ell li demana:

-I això, per què?

-Perquè t’han fet un barret i totes diuen que és xiquet i jo dic que és bo. (…) Així que, demà, de matí, en eixir a la porta, vas amb el barret, te’l traus, que vegen que et ve bo” (pp. 125-126). Sobre aquest passatge, consta de molt de vocabulari eròtic: el barret (la pell que cobreix la banda més llarga del penis, el prepuci), que ell ha estat pare (un xiquet), que ella aprova les relacions extramatrimonials amb les dones que estaven allí (és bo) i que ell mostrarà el penis (el barret) amb el consentiment de la muller.

Agregarem que ell segueix lo que li indica la dona i, per això, “L’endemà, de matí, totes les veïnes hi estaven per a dir a l’home lo que havien de dir. I ell ix allí amb el barret i els diu:

-Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà! Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà!

I elles diuen:

-Sí? Doncs, amb les banyes que tens, vejam lo que faràs amb elles” (p. 126).

I, com que, altra vegada, ell els comenta que entrarà i que eixirà sempre que vullga, elles ja no li afegiren més i ell féu un bon paper en línia amb lo que li havia dit la dona.

Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en diferents fonts, és “El que va anar a la Ribera”, coneguda.

Hi havia un matrimoni amb un home que se n’anà a la Ribera a la sega de l’arròs, deixà la dona en la vila i, sis mesos després, a més que ell no havia escrit a la muller, ni li havia enviat diners, ni res del món, li estén una lletra:

“-Estimada esposa,

sabràs que estic en Algemesí

cascant-me bones paellades d’arròs

i fotent-me bones botelles de vi.

 

I li respon la dona:

–Amic Vicento Baralla,

este animal no menja palla

i, si vós no veniu,

un altre ficarà brossa en el niu” (p. 127).

 

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que ella no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que dirigeixen l’acte sexual

General, , , ,

Una altra rondalla que hi ha en el llibre de Joan-Lluís Monjo Mascaró, i en què la dona té la darrera paraula, és “Quina lluna que fa!”. Un xic enamorat d’una xica diu a la fadrina de festejar de nit i “varen aprofitar quan els pares dormien. Ella agafa una clau i se n’ix sense dir res i se’n va amb eixe xic” (p. 106). Així, el jove li fa la proposta, però qui, simbòlicament, porta la casa (les claus), és la dona.

“Quan apleguen a un lloc fora, al camp, feia una lluna com si fóra sol. I ell li diu:

-¡Mira quina lluna que fa per anar la bajoca darrere el Ta! -darrere d’ell, que li deien Ta.

I ella diu al fadrí:

-Sí? Ara veuràs! Escolta: tornem a casa.

Aleshores, ell li respon:

-I això?

La joveneta li diu:

-És que m’he deixat alguna cosa. Dóna’m el paquet de la roba i hi ficaré… Falta alguna cosa.

Se’n van cap a casa, hi apleguen, obrin la porta i ella li diu:

-Ta! Vés-te’n, que la bajoca ja no hi va.

Ella tanca la porta i ell sojornà al carrer sol. I ja no hi va anar, per dir-li això” (p. 106).

Agregarem que, per una banda, ell trau l’amor romàntica; en canvi, ella reflecteix la sexualitat matriarcal, en què la dona és ben considerada.

Una altra contalla del mateix ram, en què la dona, a més, indica les passes que ha de fer l’home, és “Sa fadrina que el trobava massa gros”, en l’obra del folklorista tarbener.

Una xica, amb uns prismàtics, veu que el seu xic pixava. I, “és clar, amb es prismàtics, es veia allò grandot. I, quan torna el xicot, ella li diu:

-Jo, amb tu, no vull casar-me.

Ell li demana:

-I això, per què?

La jove li respon:

-Perquè el tens massa gros. (…) No, no, que em faràs mal.

Ell li afig:

-No et preocupes. Anirem a poquet a poquet.

Com que, quan se’n van, ja gitats, ella diu:

-En recorda’t, eh? A poquet a poquet.

Així que, hala!: un poquet. En acabant, ella diu:

-Altre poquet.

I ell, hala!, diu:

-Ja n’hi ha un altre poquet.

La xica li diu:

-Un altre poquet.

-Ja n’hi ha un altre -li respon el xicot.

La xica continua:

-Un altre poquet!

-Què? Un altre poquet? Ja hi és tot!

Llavors, ella li diu:

-No pot ser!

I ell li respon:

-Toca i veuràs.

Com que ella toca, li toca es ous i diu:

-Desfés aqueixos dos nucs” (pp. 107-108).

Com podem veure, el xicot segueix les indicacions eròtiques de la fadrina, ella comprova que li ha dit la veritat i, al capdavall, la seua paraula és la que val: el jove haurà de desfer els nucs (els dos testicles).

Com a semblança, direm que aquesta narració ho fa amb diverses cançons recopilades per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, en què la dona diu a l’home cada pas de la penetració del penis com també si ella creu que l’home ho fa bé (p. 47) i com ho ha de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que duen els calçons i amb espenta

General, , , , , ,

Una altra contarella recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Es qui no duia mai calçotets”, la qual podria lligar amb l’expressió mallorquina “dur es calçons”, sobretot, tenint present que fou enregistrada en Tàrbena (una vila valenciana amb repobladors mallorquins arran de l’expulsió dels moriscs del Regne de València entre 1609 i 1614): “Això era un xic d’ací, Tàrbena, que festejava a Bolulla. I, quan ja es va posar a festejar de manera formal, sa mare li va dir:

-No portar calçotets fa lleig, home! Ara, et casaràs, sa núvia… I veges tu! Has de dur calçotets com tot el món! -i ell, de cap de manera!” (p. 104). Cal dir que aquesta resposta del fill es fa amb èmfasi i, així, se’ns exposa que no volia que ella fos el director d’orquestra en sa vida.

Després, la mare, qui feia i desfeia en casa, “”Va, compra tela i li fa es calçotets. I, lo que li va sobrar, ho va alçar dins sa caixa.

Com que el fill se’n va cap a Bolulla sense calçotets. (…) Caga, no se’ls posa i mamprén cap a Bolulla tot desvanit amb es calçotets nous que li havia fet sa mare!

Com que, xarrant allà amb sa xicota, diu:

-¡Mira ma mare que m’ha fet! -i va i li ho mostra. 

I aquella esglaià:

-Sa bèstia roín!

El jovenet li respon:

-Xica, no t’espantes! Dins de sa caixa, encara en tinc tres pams més, alçats” (p. 104).

En altres paraules, no solament la xica continua portant els pantalons (ací representats pels calçotets), sinó que ell trau (vist d’un punt de vista masculí) el penis i els dos testicles (el conjunt de la caixa), però ella no li ho compensa, com li ho manifesta la dona.

Una altra narració amb trets semblants és “Es cul vos veig”, també eròtica: “Eren set germanes i una es va fer xicot, però ses altres no en tenien i totes el volien. Sa mare diu a ses altres sis filles:

-Doncs, mireu: aneu i poseu es cap dins d’un muntó de blat i que vos veja es cul. Així, puix sa que ell agafarà, d’ell.

Com que se’n varen anar i ho varen fer així.

Es xicot hi va anar i diu a sa mare:

-Ai, i Maria?

Sa mare li respongué:

-Ai, són dalt.

El jovenet li digué:

-Ai: doncs, deixe’m pujar-hi” (p. 105).

Altra volta, la dona és qui proposa i qui representa la creativitat com també qui porta les claus de la casa.

En acabant, el xicot “se’n va i se les veu totes amb es cul cap a fora, sense roba. Ah! I totes, amb es cap dins! Hi havia un muntó de blat. havien batut! I elles hi havien enfuronyat es cap i es veien d’aquí cap a fora. I, com que, d’aquí cap a fora, tot és igual, dons es xic no la va conéixer.

Llavors, els diu el fadrí:

-Ai! -i es posa a pegar-los voltes, a pegar-los voltes i diu: -Mira. Es cul vos veig, però no vos conec. Me’n vaig!

I se’n va anar” (p. 105).

Per consegüent, les filles havien posat bona part del cos entre el forment, havien tingut relació sexual (la batuda) i, com que el jovenet reacciona així, les altres sis xiques continuen amb la mare, sense festejar amb el xic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta i acollidores

General, , , ,

Continuant amb l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la contalla “Mare, Ceba!”, capim un tret matriarcalista en relació amb la dona encinta. Així, el pare se’n al casino a veure si hi troba el jove amb qui ell vincula els prenys de la filla, “i no hi era mai.

I, en acabant, va dir:

-Puix me’n vaig a casa d’ells.

L’home se’n va a casa d’ell i diu:

-Senyor amo: vinc, que cerque faena per ací.

El pare de la xica respon:

-A tu, et cercava jo! Que vull matar-te! -diu. Que la meua filla està prenyada!

El xic li diu:

-Jo vinc a casar-me amb ella.

Llavors, li comenta el pare:

-Puix, caseu-vos.

I es varen casar” (p. 89).

Una altra rondalla amb punts en comú és “S’ou”, recopilada pel folklorista valencià. Un fuster i l’amic es veuen i el fuster diu a l’altre: “Hala!, puja dalt, que sa dona hi és. I lo que necessites, lo que siga menester, ella t’atendrà! Dis-li que ets amic meu. Ara jo tinc faena, però jo hi pujaré. Que prepara es dinar. Lo que tingues ganes! […] Lo que vullgues!

Ell munta a la dona:

-No cal, no cal!

I la dona li respon contentíssima:

-Sí, sí, sí” (p. 90).

Per tant, el fuster estarà junt amb la dona (la faena de què parla al convidat) i l’amic ho farà amb la filla, qui es mostra acollidora.

Després, “aquell se’n puja cap amunt i, en un bot, es veu sa dona que estava…, no ho vullgues saber, i ell diu:

-Mira: m’ha dit es teu home que lo que et demana… (…) Jo… fa temps que no estic amb cap de dona i vull…

-Però, home! -és clar, aquella…

Però, al final, la gira i ella diu:

-No, que no! Que no em deixara prenyada!” (p. 90).

Així, altra vegada, la dona és receptiva i, igualment, no aprova que ell la deixe per a infantar sense que ella li ho haja aprovat.

Una altra contalla, més sucosa i, ben mirat, en línia amb un comentari que ens feren sobre un home que s’havia casat amb una rica i que, molt prompte, no volia fer faena, és “Sa viuda”, exposada per l’estudiós tarberner. Un home tenia una finca a mig quilòmetre de la vila, però, com que el mataren durant la guerra, només restaven la dona i la filla (garrida i ja amb edat).

Un germà de la dona diu que li fan llàstima i, en aplegar on són elles, els diu:

“-Escolten. ¿No em donarien faena per ací? Potser…

La dona diu:

-Sí, sí. Mire: si vol, ens pot aidar.

L’home respon:

-Ai, doncs bé. I, ¿a com està es jornal?

-Es jornal? Doncs, mire: tant cada dia, i toca!; i, essent així, governat i vestit -i, com que la dona tenia molta roba de s’home, diu-. Governat i vestit d’un costat i governat i vestit d’un altre. Doncs, mire: un plat no li faltarà, ni una tasseta…” (p. 91).

Tot seguit, pacten i, de matí, les dones li demanen si no es lleva i ell els diu “¿No m’han dit ‘governat i vestit’? Jo estic nuet de tot; m’han de vestir!

-Sí, home! Per l’amor de Déu! Vosté és que té sa roba allí” (p. 92).

En acabant, la mare se’n va a un pou, en trau aigua fresca i, mentrestant, la filla, eixerida, endinya una castanya a l’home i se li baixa el penis.

Finalment, quan torna la mare, diu a la filla que ella també podia haver fet lo mateix i la xica li comenta que, “d’ací en avant, no és que el vestiré, el despullaré de nit i tot” (p. 93).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que emparen i que acullen

General, , , ,

Rondalles i altres relats eròtics plasmats en el llibre “El seculòrum i la seculera” de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (1968).

En l’obra “El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral”, del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró i publicada per Edicions del Bullent en el 2024, l’autor (valencià nascut en Tàrbena en 1968) exposa en la presentació un comentari interessant: “El treball de Rafael Solaz Figues i naps. Imatge, erotisme i pornografia en la literatura popular valenciana (2014) reivindica la importància del tema eròtic en la literatura popular de transmissió escrita al llarg del temps a través d’una àmplia mostra de materials escrits i gràfics i fa aportacions en el camp de la tradició oral, sobretot, quant al cançoner, l’enigmatística i la fraseologia” (p. 15).

Ja en les contarelles (les quals retocarem lingüísticament amb l’objectiu de facilitar el seguiment), l’estudiós trau “Es conte de s’agulla”, en què unes dones són les que indiquen què haurà de fer l’home… i ell ho fa:

“Una volta era una senyoreta molt rica i un xic senyoret també molt ric i que volia aquella senyoreta. Però ella no estava així per donar-se” (p. 77).

Llavors, el xic decideix vestir-se de pobre i anar a ca la dona a demanar-li almoina. Quan hi aplega, “va eixir sa criada:

-Ai -diu-; què vol?

L’home diu:

-Ai, ¿no faria la favor de deixar-me posar darrere la porta?

Respon la criada:

-Ai. Jo ho diré a sa senyoreta, que jo sóc sa criada” (p. 77).

A continuació, la criada se’n va a la senyora ama i li ho comenta. La responsió és

“-Ai, no, no, no! Ai, no, no! Nosaltres som ses dues a soles. Ací no hi ha hòmens.

Sa criada va anar a dir a s’home:

-Ai, mire: sa senyoreta no vol” (p. 77).

Per tant, es fa lo que vol la dona. Més avant, la minyona aconsegueix que la madona accepte que entre el pobre:

“-Vinga, toca! Dis-li que vinga, però darrere sa porta!” (p. 78). O siga, que l’home se situe mirant la vulva.

En un passatge posterior, ell vol posar-se en el replanell (això és, en els pits, en les mamelles) i la jove ho diu a la mestressa, qui li indica “Vinga, toca! Vés: que es pose aquí!” (p. 78).

Una altra mostra de matriarcalisme és quan l’home fa la qüestió “per què no diu a sa senyoreta si vol que estiga davall del llit?

I sa criada se’n va a sa senyora:

-Mire…

(…) -Ai; vinga, toca, vés! Dis-li que vinga!

Com que es posa davall des llit i sa mateixa.

(…) Finalment, sa  senyoreta:

-Doncs, mira: ¿saps lo que hem de fer si vols que el deixem? Tu agafa una agulla; i jo, una altra. Quan s’arrimarà cap a tu, el punxes; i, quan s’arrimarà cap a mi, també” (p. 79). O siga que ambdues s’acoblaran al cavaller.

És més: l’home s’haurà d’acostar a la serventa, perquè ella li punxe (p. 79), ja que les dones tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.