Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones que toquen els peus en terra, que dominen i molt obertes

Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós”. Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).

Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i pollastres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.

En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).

És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.

En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.

Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:

“-Menjareu alguna cosa”.

Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!).

L’amo, que no sabia de llegir, diu:

-¿Que és un llibre de virtut?

-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).

Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:

“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!

-¿No ho ha de ser? (…)

-Ja m’agradaria.

(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:

-Llibre, llibret,

per la virtut que Déu t’ha dat,

fes sortir botifarres del forn ben aviat.

Diu:

-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.

La mestressa respon amb gran malícia:

-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).

Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).

En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).

En línia amb aquest fet, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea i editat en el 2022, podem llegir uns mots d’Ana Cachafeiro:“zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones moderades, que determinen amb qui es casen i de paraula

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La pell de poll”. Així, un rei ve d’una guerra en què s’havia passat molta menjança i “un dia es va trobar un poll molt regròs” (p. 96) i, en tornar de la contesa, fa un edicte, el qual, entre d’altres coses, deia que “qualsevol que endevinés de què era aquella pell, es casaria amb la seva filla” (p. 96).

Tot seguit, un pastor es proposa casar-se amb la princesa i, al llarg del camí, es trobarà companys que ell acceptarà i que, al capdavall, cada u farà el seu paper i tots seran decisius per al resultat desitjat: una rata, un escarabat i un lleó. Com podem veure, hi ha animals que podrien semblar insignificants (petits físicament) i un tercer que representa el poder (el lleó).

Nogensmenys, la rata (ací, amb un paper diferent al d’home, atenent al seu significat eròtic, i, més aïna, en línia amb el d’explorador, com en l’expressió “Ser una rata de biblioteca”), “es fica a palau i s’introdueix a la cambra reial sense ser vista, i allí va sentir com el rei i la reina disputaven; la reina deia al rei:

-Tu en tindràs la culpa, si la nostra filla s’ha de casar amb algun perdulari que endevini que la pell és de poll” (p. 97).

És a dir: la dona hauria estat més prudent que l’home i hauria fer una qüestió més preparada, no fos cas que n’eixís un marit molt deixat, negligent…

No debades, el monarca li respon:

“-Ca, dona. ¿Qui vols que la conegui, una pell de poll?

La rata ja en va tenir prou i corre a trobar el pastor i diu:

-Pastor: ja sé de què és la pell. És de poll.

Llavors, el pastor va presentar-se a palau” (p. 97).

Quan el pastor ja és en el palau, “de seguida, va endevinar que aquella pell era de poll (¡com que ja ho sabia per la rata!). Però la reina, ¿què és cas de casar la filla amb aquell home?” (p. 97).

Per tant, la dona (la reina) té la darrera paraula.

Ara bé: com que el pastor prioritza que el monarca complesca amb la paraula, no ho deixarà caure.

“Mentrestant, a la filla del rei, li va sortir un gran partit: un príncep molt poderòs; i ja dormia a palau com a promès” (p. 97).

Passa que el rabadà no acollirà aquest joc brut i, per això, l’escarabat “surt del sarró, se’n va al llit del príncep, hi fa un pilot de boles i les hi deixa. A l’endemà, quan [ els criats] van a aplegar-hi el llit, troben allò i, de seguida, es va escampar la veu que el promès (…) s’embrutava al llit” (p. 98), que devia anar fluix de molles.

“I, a la nit vinent, [el príncep] es clava una estaca al cul[1]. Però, quan ja dormia, hi va anar la rata a fer-li pessigolles al nas amb la cua; i el príncep pega un esternut tan fort que l’estaca fuig, traspassa una paret i trencuixa la filla del rei.

Llavors, el príncep va fugir i la noia, amb la cuixa trencada, no va tenir més remei que casar-se amb el pastor” (p. 98).

En aquest darrer passatge, el príncep dorm com un convidat, no com si ja fes parella amb la filla del rei. A més, ella, entre un futur marit que li faria mal i un pastor que ha encertat les proves que el rei havia exposat, prefereix el segon: el rabadà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de  bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “una estaca al c…”.

Xiques jóvens que menen, marededéus i la sexualitat matriarcal

Una altra narració recopilada en la mateixa obra pel folklorista de Collbató, i en què capim el tema de l’enveja, és “La filla de l’hostalera”. “Vet aquí que una vegada era una hostalera molt guapa que tenia una filla que encara era molt més guapa que no pas ella” (p. 68) i, per això, la dona tanca la xica en el celler.

Passa que la gent demana per la filla, però la mare els deia que “uns parents se l’havien enduta” (p. 68), fins que, un dia, en plena època de fred, uns hòmens es presenten en l’hostal i u de la colla “s’adona d’una trena de cabell ros que sortia per l’escletxa de la porta del celler; obre i veu que és la filla de l’hostalera” (p. 68).

Un poc després, aquest home s’acosta a la mare; i ella, “perquè no fos dit, la va treure del celler.

Però, quan aquells homes van ser fora, crida el dimoni i li demana com ho podria fer per fer-la perdre” (pp. 68-69).

Per consegüent, la rondalla trau una dona que prioritza la fama (que ningú li faça ombra) i les aparences (la resposta als hòmens).

Ben mirat, apareix un personatge femení (el diable) que fa de mare i de fada i que encarna la saviesa i la dona que aconsella qui li ho demana. En eixe seny, aquest relat té semblances amb un altre molt conegut: Blancaneu.

En acabant, el dimoni li diu:

“-Mira: vés a trobar la teva veïna, que és donada a mi, i ella se’n cuidarà” (p. 69).

I així és. Aquesta veïna porta la filla cap a un bosc (ací podria simbolitzar l’adolescència, puix que la fadrina, a mitjan camí, encara no havia rebut aquesta segona dona, ni ho farà) i, al capdavall, “veu un llum molt lluny: ella que s’hi acosta i es troba amb una casa” (p. 69).

O siga, que la jove, gràcies a l’esperança, s’endinsa en la joventut. Això sí, altrament, ho fa a un celler, és a dir, a una banda subterrània i, per tant, femenina, de la casa. Aleshores, “arriben una pila d’homes” (p. 69), qui eren lladres.

Després, com en rondalles del mateix ram, els escurabosses sospiten que algú ha entrat en la casa i n’hi ha u que la troba. La diferència rau que, en aquest cas, com que el descobridor diu “Seràs meva” (p. 70) a la xica, un tret de possessió en el camp sexual, però no aprovat pel capità dels malefactors, el cap diu a la minyona:
“-Doncs, tu romandràs a cuidar la casa i, a aquest, el matarem.

Ella va dir:

-Si el mateu, no m’hi vull restar; però, si no el mateu, sí.

-Doncs ja no el matarem.

I aquella va romandre” (p. 71).

En altres mots: el jerarca, d’ençà d’un primer moment, no sacrifica la dona, fa lo que ella li proposa i perdona la vida a qui havia pretés que la joveneta fos com una mena de propietat masculina.

Ara bé: mentrestant, la mare i hostalera demana per la seua filla al diable, qui li diu que la veïna sap on resideix ara la xicota.

Llavors, aquesta segona dona porta unes xinel·les (sabates lleugeres) a la jove i, quan ella les veu en un racó i se les prova, resta encisada i, com que els lladres estimaven la fadrina, la fiquen dins d’una caixa (detall de recepció), la porten a un bosc (lloc d’aventura i de pas) i ho fan de tal manera que “semblava mateix que una marededéu” (p. 72).

El rei, qui una dia anava de cacera, la troba, capta que li pareixia una marededéu “més amorosa i guapa!

I la fa portar a casa seva” (p. 72).

Igualment, com que, en la Cort, hi havia criades, fins i tot curioses, li trauen les dues xinel·les, la minyona reviscola i ho expliquen al monarca.

Ben mirat, el sobirà “fa explicar la noia (…); ara, si vols, et casaràs amb mi.
I es van casar”
(pp. 72-73).

Sobre aquest darrer passatge amb el tema de la sexualitat, direm que no és l’única rondalla en què un home (àdhuc, podent ser ell qui posàs les condicions a la dona, en aquest cas, perquè ella hauria estat alliberada per membres de la Cort) ho deixa en mans de la dona (ací, d’una jove): ella té la darrera paraula.

En un tercer passatge en què el narrador exposa l’enveja de l’hostalera, la veïna farà que la xica tinga un fill i que se li muira. Però, quan la noia ho comenta al monarca, ell es proposa salvar la jove: que no li torne a ocórrer. I, altrament, sense recriminar-la.

En línia amb això, una sentinella (una dona), en plena nit, ou la veïna, l’agafa i, posteriorment, el rei ordena prendre l’hostalera i, quan ja seran juntes (la mare i la segona dona), les cremen i l’al·lota passa a ser reina (p. 74).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis que proposen i filles que tenen la darrera paraula

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, és “Els tres pretendents”: “una vegada hi havia una noia molt garrida. Ves si en devia ser, de garrida, que en tenia tres que la volien; tots tres anaven a casa seva, a tots tres, dava paraula i els deia que s’hi casaria” (p. 27).

Aleshores, el pare diu a la filla: “tria el que t’estimis més.

La noia va dir al seu pare:

-Jo tant m’estimo l’un com l’altre” (p. 27).

Convé dir que, en algunes cultures matriarcals, es veu positivament que una dona tinga relacions sexuals amb diferents persones i, per això, aquests passatges podrien ser una pervivència (encara que llunyana) en la Catalunya del segle XIX, si més no, en les contalles.

Més avant, “el seu pare va i els crida d’un a un i els diu:

-¿Quines intencions portes, tu” (p. 27), detall que, igualment, farà amb els altres dos.

Per consegüent, la filla ha fet com en moltes narracions mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932): el pare accepta els sentiments de la filla i fa un edicte (ací, ordena que els tres aspirants passen pel palau):

“-Bé: ja et tornaré la resposta un altre dia” (p. 28) i, així, la dona té la darrera paraula.

Adduirem que, en un passatge posterior, el parent trau un tret vinculat amb l’arquetip del rei: la franquesa. Així, diu 

“-Mireu, nois: jo us he de ser franc. He enraonat amb tots tres a soles, tots tres m’heu respost igual i el que em demaneu tots tres, ja veieu que és impossible. ¿Voleu fer una cosa que jo us diré?

-Vejam: digueu” (p. 28).

Com podem veure, el monarca respon com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: no els imposa, sinó que els proposa. I els diu que, a partir d’eixe dia, que cada u dels tres desenvolupe un treball “i, qui sigui més bon oficial, per a aquell, serà la noia.

-Bé: ja ens hi conformem.

L’un va i aprèn de barber; l’altre, de ferrer; i l’altre, de l’esgrima” (p. 28).

Un poc després, hi ha un passatge típic en moltes rondalles: els tres germans que, en un punt, s’ajunten i acorden tornar a veure’s quan hagen fet lo pactat (ací, amb el sobirà).

Agregarem que, quan, altra vegada, passen per la Cort, el rei els posa una segona prova. I, quan els candidats ja l’han assolida, diuen “posem la barca a la mar i anem-hi, (…) ens hi presentarem.

Corren, tots es fiquen dins de la barca i fan camí” (p. 33), un detall que concorda amb l’esperit comunitari, propi dels Pobles matriarcalistes.

El primer dels pretendents porta un ramellet per a la filla del rei; el segon, una llanxa; i el tercer comenta que, amb una ullera, havia pogut veure la noia.

Ara bé: el pare els diu que es posen d’acord els tres aspirants. Això sí: com que el sobirà capta l’esperit competitiu que hi ha en el fons d’aquells tres pretendents, motiu pel qual ho tiren en plet, “El notari va dir un dia al pare de la noia:
-¡Això sembla un gibrell de caragols! (…) Jo fóra d’un parer: de casar la vostra filla amb el meu noi, i un dia dir a aqueixos tres que tots tres havien perdut.

-Bé: doncs, arreglem-ho així.

Fan el casament: la noia ja és casada i ells encara pledegen” (p. 34).

Com a anècdota (però que és un fet real), una vegada, un home dels anys quaranta del segle XX, em comentà que, en una vila, hi havia dos partits que tenien el mateix nombre de regidors i que un tercer només n’havia aconseguit u. Al capdavall, el representant del que en tenia menys, proposà ser ell el batle de la vila… I ho fou.

Tornant a la rondalla, finalment, el notari aplega els tres jóvens i els diu:

“-Nois: tots tres heu perdut.

-I això, ¿per què?

-Perquè no us haguéreu entès mai. La noia ja es fa vella i l’hem casada amb el meu noi” (p. 34). I, com que ho accepten, el fill del notari es casa amb la xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons eròtiques matriarcals, xiques jóvens i tenir parella

Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

ja té feta la gabieta,

mes li falta el verderol” (p. 179),

 

amb una lletra semblant unes pàgines després:

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

li podeu buscar un nóvio

perquè ella casar-se vol” (p. 181).

 

En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.

Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;

i el que és casat, enviudar;

el viudo, tot són corruixes

per a tornar-se a casar” (p. 181).

 

O siga que el vidu té preses innecessàries.

N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):

“Tots em deien que em casara [ = casàs]

i no portaria llenya:

ara que ja m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)

 

i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.

Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,

en Callosa, s’ha casat;

¡que tal seria la nóvia

que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).

 

I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:

“El diantre de les dones

s’han burlat del tio Pere:

li han fet un pantalonet

amb la bragueta darrere” (p. 180).

 

En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que

“Les xiques de baix la mar,

totes van de cinc en cinc;

porten floc en les sabates

per a enganyar els fadrins” (p. 187),

 

xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona. 

Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):

“Les xiques de baix la mar,

totes filen a la lluna

per a fer-se l’aixovar

i no se’n casa ninguna” (p. 181).

 

L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;

i el teu marit, jornaler;

jo no sé com t’ho apanyes:

tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).

 

A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:

“Estic com un encantat

de veure la meua dona,

que me se’n fuig del costat

i no em fa partida bona” (p. 182).

 

“Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló:

més val menjar carabassa

que dormir en la presó” (p. 182).

 

“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;

el de la camisa fina,

el dia que es casarà,

la durà de mussolina” (p. 182),

 

és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.

Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):

“Si el teu marit és gelós,

envia’l a treballar:

i, a la nit, quan vinga a casa,

no li dones què sopar” (p. 182).

 

“Que dimontre són les puces!

Un animal tan menut;

perquè es giten amb les xiques

i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).

 

Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:

“Alça, morena, no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus

i el barret de festejar” (p. 186),

 

en què la canyeta simbolitza el penis.

“En el poblet de les Cases,

diuen que no hi ha fadrines

i, al pujar de la costera,

n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).

 

Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu

a la sort o a la fortuna:

festegeu primer a la mare

i tindreu a la filla segura” (p. 187).

 

Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):

“La llauradora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador” (p. 190).

 

Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):

“Mare: les xiques no em volen

perquè no tinc pantorrilles;

en la sega de l’arròs,

me se faran ben polides” (p. 193).

 

El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.

Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces, de conhort i prostitució

En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces i d’albades valencianes

Música eròtica en l’obra “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Un altre llibre de què hem copsat moltes cançons d’humor eròtica és “Coses de la meua terra  (la Marina). Terça tanda i darrera” , del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), obra a què accedírem en la primavera del 2023. Per exemple, quan escriu

“El rector de Bufalí

té una burreta,

li lleva l’albarda

i es queda nueta.

Ai, ai, ai…[1] (p. 163).

 

“Aguaita’t [2] a la finestra,

aguaita’t al finestró.

Tu tocaràs la guitarra,

jo tocaré el guitarró” (p. 163).

 

“Olivetes del cuquello,

per a mi, senyor rector;

totes les xiques m’agraden:

quant més boniques, millor” (p. 163).

 

“Que te vullc, que te vullc,

que te vullc, bajoqueta;

que te vullc, que te vullc,

que te vullc, ben tendreta” (p.  163).

 

“Eres [ = Ets] la més guapa

que hi ha en el Marquesat[3];

per a ser més bonica,

tens el monyo anellat” (p. 164).

 

“El rector de Bollulla

té una pistola

i acaça les xiques

amb camisola” (p. 164).

 

Per tant, la dona va per davant de l’home.

“L’alegria dels fadrins

és un mocador de pita,

una manta morellana

i una xica ben bonica” (p. 166).

 

“Fadrí: si penses casar-te,

pensa-ho bé i deixa-ho estar,

perquè la dona és un orgue

molt difícil de tocar” (p. 166).

 

Igualment, l’estudiós d’Altea recorda que, “voltant pel poble costeres amunt i costeres avall, solen, en passar per davant de la casa d’alguna fadrina, núvia o pretesa d’algú dels voltadors, parar-se i cantar cançons més o manco intencionades, dirigides a la xica o a ses circumstàncies” (pp. 166-167), prou sovint, en aplegar el mes de maig, com ens han reportat algunes persones:

“Tota la nit acamine[4]

sols per a veure’t la cara

i, ara que estic ací,

trobe la porta tancada” (p. 167).

 

Així, ella ha decidit quan el rebria i quan no.

Prosseguint amb l’esmentada obra de Francesc Martínez i Martínez, amb un estil molt típic de la música catalana, agrega aquestes tres cançons  (en paraules de ma mare, “Cançons de picadeta, de les albades, molt típic en València”), les quals podríem empiular amb rondalles en què un personatge masculí s’acosta (amb un instrument musical) on viu una princesa jove perquè, al capdavall, ella li accepte el casament:

“Xica del monyo lluent

i els caragols per la cara!,

et penses que tots et volen

i tu estàs molt enganyada” (p. 168).

 

“Jo tinc una perereta

que ni fa flor, ni fa peres

i la tinc acomparada

a les xiques carasseres” (p. 168).

 

En l’original, figura “acompará”.

I una que alguns col·laboradors plasmaren:

“Encara que me donares

cent lliures i un bancal d’horta,

no me casaria amb tu

perquè tens la boca torta” (p. 168).

 

Unes pàgines després, l’investigador passa a una secció del llibre, la qual, potser per evitar algun maldecap i, més encara, tenint present que el treball s’editaria en temps del general Franco (ací, conclòs en 1946, uns set anys després d’haver acabat la guerra), prefereix qualificar de “Cançons”. Hem de menester dir que captem moltes composicions (ho repetim, moltes) que, directament, podríem qualificar com a eròtiques i, si no, com a relacionades amb el tema de l’amor i, àdhuc, en més d’un cas, amb vocabulari escatològic.

En farem esment:

“Si em pensara que em volgueres,

et portaria un regal:

un bon mocador de pita

i tela p’a un davantal” (p. 173).

 

“Marieta: tin-te dreta,

tin-te dreta i no cauràs:

que, si es trenca la rameta,

culadeta pegaràs” (p. 173).

 

Podria tractar-se d’uns mots del nuvi a la núvia, dona que, en altres versos, és qui tria, qui decideix:

“Les parelles en la mar

estan esperant el vent;

jo esperant estic, de tu,

paraula de casament” (p. 174).

 

“El sol ja se’n va a la posta;

les gallines, al joquer[5];

ma mare tanca la porta

i en tira el nóvio al carrer” (p. 174),

 

perquè considera que ja és tard.

Amb un toc d’humor i en què es reflecteix l’agilitat i la rapidesa femenina, n’hi ha una que havíem llegit abans del 2023, any en què accedírem a aquest llibre:

“Ella fuig i jo l’acace

per mig d’un garroferal

i, girant-se, va dient-me

‘-No m’agarraràs, pardal’” (p. 174).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Sobre aquesta cançó, direm que el 26 de gener del 2022 es publicà en el grup de Facebook “Refranys i dites valencians”.

[2] En l’original, “Asomat”. Com podem veure, substituir aquest mot per una forma genuïna no afecta la rima, ni la música.

[3] Es refereix al Marquesat de Dénia.

[4] Aquesta forma figura en el DCVB.

[5] En el DCVB, “Joquer” figura com Barra o embarrat on dormen les gallines”.

Jocs infantils matriarcalistes i dones ben considerades i que trien

Un altre llibre en què apareixen jocs infantils amb trets matriarcalistes és “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) i publicat en 1947 i, com a facsímil, editat en el 2012 per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Així, en u dels jocs de xiquetes, no sols figura el mot “marquesa”, sinó “al mateix temps que es diu: planta la mare santa; també algunes diuen: en planta la Cova Santa(p. 44). Per consegüent, hi ha una bona consideració (i evident) cap a la dona com també cap a la maternitat (en nexe amb la vulva i amb l’indret on es gestarà el futur fill).

Cal dir que, malgrat que el recopilador mostra una miqueta de pudor a escriure el nom complet de mots escatològics (“m…”), això no li impedeix escriure un joc en què n’hi ha (i que ací plasmem sense censures):

“Pinto, pinto, serafinto,

cuca mala, margalinto,

la gallina està al terrat

amb el cul arromangat.

La gallina, merda al peu,

amaga este peu” (p. 50).

 

Un altre joc amb detalls matriarcals és u en què mena la ceba i no, com ara, un coix: “Ceba: -Està dormint-. Coixo: -Desperta-la-. Ceba: -No vull (…). Coixo diu: -Mira que et tire al pou-; a lo que la Ceba, cridant tot lo que pot, exclama: -Mare, Mare sorda-; a aquesta imprecació, respon la Mare: -Què vols, filla borda?-; la Ceba: -El Coixo és ací-; la Mare: -Què vol el Coixo?-; Ceba: -Una cebolla; la Mare: -Que vaja a l’hort, que se la trie i que no faça patadetes-” (p. 58). En altres paraules: qui vullga cucs, que pele fulla… i que no faça la guitza.

En un altre passatge d’aquest joc de la ceba, totes les cebes s’acosten, una a una, a la Mare i ella els diu lo mateix: que vist l’Àngel. O siga que, quan la mareta podrà, passarà a fer lo que els altres li comenten.

Igualment, la Mare pren un paper actiu (ella posa roba al personatge celestial), fet que connecta amb la tradició en rondalles, en poemes, en cançons… vernacles, mentres que l’angelet és el passiu i, a més, lliga amb la figura del xiquet i amb la del nen de pocs anys.

En el joc “Jugar a dones”, també en capim: “-Ací és ma casa, foc i brasa, entra el rei i no és d’ell-, amb lo qual resta presa la possessió; les altres van fent lo propi, amb lo qual el simulacre de poble resta constituït” (p. 60).

En acabant, el folklorista d’Altea posa noms interessants: la tia fornera, l’ama de la botiga, “alguna amb l’ofici de llavanera i, fins en casos, de comare” (p.  60) i indica que “també les més xicotetes solen sotmetre’s a la pàtria potestat d’altra més fadrinosa, dient-li: ‘Senyora mare’” (p. 60).

En un altre punt, titulat “Vola el corb”, d’esbarjo, les xiquetes s’asseuen “formant semicercle davant de la que porta el joc (…), esperen que parle la directora (…). Comença la directora” (p. 70).

I, si no, el joc “A les carabasses”, quan Francesc Martínez i Martínez escriu que xics i xiques s’asseuen i que “aquestes (…) es posen d’acord cada una a quin xic li ha de dir que sí quan la demane; (…) aquella respon que en cas que siga el que tenia designat (…) [ en el cas ] de ser acceptat, s’alça la xica, deixant lliure el lloc que ocupava, en el qual s’asseu el fadrí després d’haver acompanyat la fadrina a qui ell deixa en la tira dels xics” (p. 97).

És a dir: les xiquetes (les dones) trien amb qui jugaran (detall que, amb els anys, passaria a ser amb qui festejaran, com ara, amb motiu de les festes de Pasqua) i, de més majors, encara que el xicot l’acompanye a ca la fadrina, haurà estat ella qui haurà tingut la darrera paraula en el camp sexual. No debades, aquest joc té a veure amb les carabasses i, així, amb l’expressió “donar-li carabassa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones pageses, organitzadores i amb la darrera paraula

Afegirem que, en el llibre “Les feines de la vella pagesia”, de Miquel Pont Farré (un català nascut en Cervera en 1936 i, com veiem molt prompte, “Pagès tota la vida i escriptor d’ençà de la jubilació”), editat per Proa en el 2000, hi ha dos passatges interessants en què, clarament, es plasma que, no sols la dona és qui administra la casa sinó, altrament, és qui tria amb la seua darrera paraula, és qui fa de cap, és qui dicta. Així, en el l’apartat dedicat a l’hivern (el llibre és estructurat per estacions i aquesta n’és la darrera), hi ha un passatge que diu

“Quan arribem, abans de descarregar el carro i tirar l’oli a les tenalles, la iaia olora l’oli i, després, hi posa el dit i el tasta. Seguidament, agafa un tros de pa i el suca ben sucat i se’l menja.

-Està bé –diu al cap d’un moment-. Ja el podeu descarregar.

-Veus el que et deia –comenta el pare mentre descarreguem-. Només tastant l’oli sap si és d’olives fresques.

(…) –No us han intentat enganyar mai.

-Enganyar ben bé, no” (pp. 171-172).

I, un poc després, hi ha un altre passatge sucós (en nexe amb el tema de la gestió i amb el paper actiu de la dona) en què es diu que el pare és amoïnat perquè són al final de l’any i la faena no és gens avançada. El pare ho comenta amb el padrí (l’avi) i el padrí li respon:

“-Home –diu el padrí-, tu, de feina, en tens prou, però ningú t’ho farà per menys de 50 pessetes al dia; 70 pessetes si els fas el gasto: esmorzar, dinar i sopar, sense comptar-hi el vi.

La iaia, fins ara, no havia dit res, però, com sempre, ha d’acabar posant-hi cullerada:

-El més pràctic és llogar, fer el gasto i pagar menys. Amb el que tenim a casa, bé se’ls pot donar menjar. (…) Si fas números, veuràs que et surt a catorze duros al dia, si et fan sis canes de llarg per dos pams d’ample i tres de fondo, que és a dos duros, una pesseta i gairebé 75 cèntims la cana. Si et fan set canes, a tu, et surt igual i ells s’hi guanyen setze duros, dues pessetes i un ral. I, si en fan vuit, els surt a divuit duros i quatre pessetes. Per tant, dóna-los-ho a preu fet i no caldrà que estiguem allà vigilant si treballen o no. Si no ho fan, ells hi sortiran perdent.

-Segurament teniu raó –diu el pare-. Segur que és el més pràctic” (pp. 173-174). Així, no solament ha estat una dona (i, ben mirat, la de més edat, la padrina) qui ha fer la darrera valoració, sinó que, a més, un home (el pare del narrador, qui és el nét) accepta i, per consegüent, ens trobem davant d’un acte típicament matriarcal: la dona té la darrera paraula i la resta de persones abracen lo que ella diu i, a banda, com es reflecteix en el passatge, no ho fan, per exemple, amb resignació, sinó positivament.

En un altre apartat de l’obra “Les feines de la pagesia”, també en l’estació d’hivern, hi ha un text en què es capeix el matriarcalisme:

“L’esmorzar ja està a punt al costat del foc:

-On és el pare?

-A l’entrada, engreixant els guarniments amb el pixador del porc.

-Me n’hi vaig?

-No, millor que ajudis la iaia a cosir els sacs i les borrasses[1] .

Quan acabo d’esmorzar, agafo una agulla saquera i un sac per començar a cosir, però la iaia sempre ha de tenir l’última paraula.

-Està molt bé que m’ajudis, però primer vés al corral a buscar ascles per reafegir al foc i fer una bona xera[2](p. 176).

Francesc Castellano Vilamu, sobre la gestió de la casa en les famílies catalanoparlants, en un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, escriu “es podria haver ampliat molt més si hi hagués hagut aportacions de gent de les viles del Pirineu, un micromón, o de viles petites de la Catalunya central, on el pes de les dones portant, no tan sols la casa sinó, en molts moments, les terres, ha estat fonamental”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En el DCVB, “Borrassa” figura, per exemple, com “Tela grossa (…) del tamany d’un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la  fruita batolada”.

[2] “Fer bona xera”, en el DCVB, figura amb el significat “obtenir bon resultat”.