Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Sexualitat matriarcal, simbolisme i dones amb molta espenta

General, , , , , ,

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, totes les veïnes actuaven decidides a dir-ho a l’home. Ella comenta al seu marit:

“-Mira. Lo primer de tot: m’he barallat amb totes les veïnes.

Ell li demana:

-I això, per què?

-Perquè t’han fet un barret i totes diuen que és xiquet i jo dic que és bo. (…) Així que, demà, de matí, en eixir a la porta, vas amb el barret, te’l traus, que vegen que et ve bo” (pp. 125-126). Sobre aquest passatge, consta de molt de vocabulari eròtic: el barret (la pell que cobreix la banda més llarga del penis, el prepuci), que ell ha estat pare (un xiquet), que ella aprova les relacions extramatrimonials amb les dones que estaven allí (és bo) i que ell mostrarà el penis (el barret) amb el consentiment de la muller.

Agregarem que ell segueix lo que li indica la dona i, per això, “L’endemà, de matí, totes les veïnes hi estaven per a dir a l’home lo que havien de dir. I ell ix allí amb el barret i els diu:

-Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà! Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà!

I elles diuen:

-Sí? Doncs, amb les banyes que tens, vejam lo que faràs amb elles” (p. 126).

I, com que, altra vegada, ell els comenta que entrarà i que eixirà sempre que vullga, elles ja no li afegiren més i ell féu un bon paper en línia amb lo que li havia dit la dona.

Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en diferents fonts, és “El que va anar a la Ribera”, coneguda.

Hi havia un matrimoni amb un home que se n’anà a la Ribera a la sega de l’arròs, deixà la dona en la vila i, sis mesos després, a més que ell no havia escrit a la muller, ni li havia enviat diners, ni res del món, li estén una lletra:

“-Estimada esposa,

sabràs que estic en Algemesí

cascant-me bones paellades d’arròs

i fotent-me bones botelles de vi.

 

I li respon la dona:

–Amic Vicento Baralla,

este animal no menja palla

i, si vós no veniu,

un altre ficarà brossa en el niu” (p. 127).

 

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que ella no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que dirigeixen l’acte sexual

General, , , ,

Una altra rondalla que hi ha en el llibre de Joan-Lluís Monjo Mascaró, i en què la dona té la darrera paraula, és “Quina lluna que fa!”. Un xic enamorat d’una xica diu a la fadrina de festejar de nit i “varen aprofitar quan els pares dormien. Ella agafa una clau i se n’ix sense dir res i se’n va amb eixe xic” (p. 106). Així, el jove li fa la proposta, però qui, simbòlicament, porta la casa (les claus), és la dona.

“Quan apleguen a un lloc fora, al camp, feia una lluna com si fóra sol. I ell li diu:

-¡Mira quina lluna que fa per anar la bajoca darrere el Ta! -darrere d’ell, que li deien Ta.

I ella diu al fadrí:

-Sí? Ara veuràs! Escolta: tornem a casa.

Aleshores, ell li respon:

-I això?

La joveneta li diu:

-És que m’he deixat alguna cosa. Dóna’m el paquet de la roba i hi ficaré… Falta alguna cosa.

Se’n van cap a casa, hi apleguen, obrin la porta i ella li diu:

-Ta! Vés-te’n, que la bajoca ja no hi va.

Ella tanca la porta i ell sojornà al carrer sol. I ja no hi va anar, per dir-li això” (p. 106).

Agregarem que, per una banda, ell trau l’amor romàntica; en canvi, ella reflecteix la sexualitat matriarcal, en què la dona és ben considerada.

Una altra contalla del mateix ram, en què la dona, a més, indica les passes que ha de fer l’home, és “Sa fadrina que el trobava massa gros”, en l’obra del folklorista tarbener.

Una xica, amb uns prismàtics, veu que el seu xic pixava. I, “és clar, amb es prismàtics, es veia allò grandot. I, quan torna el xicot, ella li diu:

-Jo, amb tu, no vull casar-me.

Ell li demana:

-I això, per què?

La jove li respon:

-Perquè el tens massa gros. (…) No, no, que em faràs mal.

Ell li afig:

-No et preocupes. Anirem a poquet a poquet.

Com que, quan se’n van, ja gitats, ella diu:

-En recorda’t, eh? A poquet a poquet.

Així que, hala!: un poquet. En acabant, ella diu:

-Altre poquet.

I ell, hala!, diu:

-Ja n’hi ha un altre poquet.

La xica li diu:

-Un altre poquet.

-Ja n’hi ha un altre -li respon el xicot.

La xica continua:

-Un altre poquet!

-Què? Un altre poquet? Ja hi és tot!

Llavors, ella li diu:

-No pot ser!

I ell li respon:

-Toca i veuràs.

Com que ella toca, li toca es ous i diu:

-Desfés aqueixos dos nucs” (pp. 107-108).

Com podem veure, el xicot segueix les indicacions eròtiques de la fadrina, ella comprova que li ha dit la veritat i, al capdavall, la seua paraula és la que val: el jove haurà de desfer els nucs (els dos testicles).

Com a semblança, direm que aquesta narració ho fa amb diverses cançons recopilades per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, en què la dona diu a l’home cada pas de la penetració del penis com també si ella creu que l’home ho fa bé (p. 47) i com ho ha de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que duen els calçons i amb espenta

General, , , , , ,

Una altra contarella recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Es qui no duia mai calçotets”, la qual podria lligar amb l’expressió mallorquina “dur es calçons”, sobretot, tenint present que fou enregistrada en Tàrbena (una vila valenciana amb repobladors mallorquins arran de l’expulsió dels moriscs del Regne de València entre 1609 i 1614): “Això era un xic d’ací, Tàrbena, que festejava a Bolulla. I, quan ja es va posar a festejar de manera formal, sa mare li va dir:

-No portar calçotets fa lleig, home! Ara, et casaràs, sa núvia… I veges tu! Has de dur calçotets com tot el món! -i ell, de cap de manera!” (p. 104). Cal dir que aquesta resposta del fill es fa amb èmfasi i, així, se’ns exposa que no volia que ella fos el director d’orquestra en sa vida.

Després, la mare, qui feia i desfeia en casa, “”Va, compra tela i li fa es calçotets. I, lo que li va sobrar, ho va alçar dins sa caixa.

Com que el fill se’n va cap a Bolulla sense calçotets. (…) Caga, no se’ls posa i mamprén cap a Bolulla tot desvanit amb es calçotets nous que li havia fet sa mare!

Com que, xarrant allà amb sa xicota, diu:

-¡Mira ma mare que m’ha fet! -i va i li ho mostra. 

I aquella esglaià:

-Sa bèstia roín!

El jovenet li respon:

-Xica, no t’espantes! Dins de sa caixa, encara en tinc tres pams més, alçats” (p. 104).

En altres paraules, no solament la xica continua portant els pantalons (ací representats pels calçotets), sinó que ell trau (vist d’un punt de vista masculí) el penis i els dos testicles (el conjunt de la caixa), però ella no li ho compensa, com li ho manifesta la dona.

Una altra narració amb trets semblants és “Es cul vos veig”, també eròtica: “Eren set germanes i una es va fer xicot, però ses altres no en tenien i totes el volien. Sa mare diu a ses altres sis filles:

-Doncs, mireu: aneu i poseu es cap dins d’un muntó de blat i que vos veja es cul. Així, puix sa que ell agafarà, d’ell.

Com que se’n varen anar i ho varen fer així.

Es xicot hi va anar i diu a sa mare:

-Ai, i Maria?

Sa mare li respongué:

-Ai, són dalt.

El jovenet li digué:

-Ai: doncs, deixe’m pujar-hi” (p. 105).

Altra volta, la dona és qui proposa i qui representa la creativitat com també qui porta les claus de la casa.

En acabant, el xicot “se’n va i se les veu totes amb es cul cap a fora, sense roba. Ah! I totes, amb es cap dins! Hi havia un muntó de blat. havien batut! I elles hi havien enfuronyat es cap i es veien d’aquí cap a fora. I, com que, d’aquí cap a fora, tot és igual, dons es xic no la va conéixer.

Llavors, els diu el fadrí:

-Ai! -i es posa a pegar-los voltes, a pegar-los voltes i diu: -Mira. Es cul vos veig, però no vos conec. Me’n vaig!

I se’n va anar” (p. 105).

Per consegüent, les filles havien posat bona part del cos entre el forment, havien tingut relació sexual (la batuda) i, com que el jovenet reacciona així, les altres sis xiques continuen amb la mare, sense festejar amb el xic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta i acollidores

General, , , ,

Continuant amb l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la contalla “Mare, Ceba!”, capim un tret matriarcalista en relació amb la dona encinta. Així, el pare se’n al casino a veure si hi troba el jove amb qui ell vincula els prenys de la filla, “i no hi era mai.

I, en acabant, va dir:

-Puix me’n vaig a casa d’ells.

L’home se’n va a casa d’ell i diu:

-Senyor amo: vinc, que cerque faena per ací.

El pare de la xica respon:

-A tu, et cercava jo! Que vull matar-te! -diu. Que la meua filla està prenyada!

El xic li diu:

-Jo vinc a casar-me amb ella.

Llavors, li comenta el pare:

-Puix, caseu-vos.

I es varen casar” (p. 89).

Una altra rondalla amb punts en comú és “S’ou”, recopilada pel folklorista valencià. Un fuster i l’amic es veuen i el fuster diu a l’altre: “Hala!, puja dalt, que sa dona hi és. I lo que necessites, lo que siga menester, ella t’atendrà! Dis-li que ets amic meu. Ara jo tinc faena, però jo hi pujaré. Que prepara es dinar. Lo que tingues ganes! […] Lo que vullgues!

Ell munta a la dona:

-No cal, no cal!

I la dona li respon contentíssima:

-Sí, sí, sí” (p. 90).

Per tant, el fuster estarà junt amb la dona (la faena de què parla al convidat) i l’amic ho farà amb la filla, qui es mostra acollidora.

Després, “aquell se’n puja cap amunt i, en un bot, es veu sa dona que estava…, no ho vullgues saber, i ell diu:

-Mira: m’ha dit es teu home que lo que et demana… (…) Jo… fa temps que no estic amb cap de dona i vull…

-Però, home! -és clar, aquella…

Però, al final, la gira i ella diu:

-No, que no! Que no em deixara prenyada!” (p. 90).

Així, altra vegada, la dona és receptiva i, igualment, no aprova que ell la deixe per a infantar sense que ella li ho haja aprovat.

Una altra contalla, més sucosa i, ben mirat, en línia amb un comentari que ens feren sobre un home que s’havia casat amb una rica i que, molt prompte, no volia fer faena, és “Sa viuda”, exposada per l’estudiós tarberner. Un home tenia una finca a mig quilòmetre de la vila, però, com que el mataren durant la guerra, només restaven la dona i la filla (garrida i ja amb edat).

Un germà de la dona diu que li fan llàstima i, en aplegar on són elles, els diu:

“-Escolten. ¿No em donarien faena per ací? Potser…

La dona diu:

-Sí, sí. Mire: si vol, ens pot aidar.

L’home respon:

-Ai, doncs bé. I, ¿a com està es jornal?

-Es jornal? Doncs, mire: tant cada dia, i toca!; i, essent així, governat i vestit -i, com que la dona tenia molta roba de s’home, diu-. Governat i vestit d’un costat i governat i vestit d’un altre. Doncs, mire: un plat no li faltarà, ni una tasseta…” (p. 91).

Tot seguit, pacten i, de matí, les dones li demanen si no es lleva i ell els diu “¿No m’han dit ‘governat i vestit’? Jo estic nuet de tot; m’han de vestir!

-Sí, home! Per l’amor de Déu! Vosté és que té sa roba allí” (p. 92).

En acabant, la mare se’n va a un pou, en trau aigua fresca i, mentrestant, la filla, eixerida, endinya una castanya a l’home i se li baixa el penis.

Finalment, quan torna la mare, diu a la filla que ella també podia haver fet lo mateix i la xica li comenta que, “d’ací en avant, no és que el vestiré, el despullaré de nit i tot” (p. 93).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que emparen i que acullen

General, , , ,

Rondalles i altres relats eròtics plasmats en el llibre “El seculòrum i la seculera” de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (1968).

En l’obra “El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral”, del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró i publicada per Edicions del Bullent en el 2024, l’autor (valencià nascut en Tàrbena en 1968) exposa en la presentació un comentari interessant: “El treball de Rafael Solaz Figues i naps. Imatge, erotisme i pornografia en la literatura popular valenciana (2014) reivindica la importància del tema eròtic en la literatura popular de transmissió escrita al llarg del temps a través d’una àmplia mostra de materials escrits i gràfics i fa aportacions en el camp de la tradició oral, sobretot, quant al cançoner, l’enigmatística i la fraseologia” (p. 15).

Ja en les contarelles (les quals retocarem lingüísticament amb l’objectiu de facilitar el seguiment), l’estudiós trau “Es conte de s’agulla”, en què unes dones són les que indiquen què haurà de fer l’home… i ell ho fa:

“Una volta era una senyoreta molt rica i un xic senyoret també molt ric i que volia aquella senyoreta. Però ella no estava així per donar-se” (p. 77).

Llavors, el xic decideix vestir-se de pobre i anar a ca la dona a demanar-li almoina. Quan hi aplega, “va eixir sa criada:

-Ai -diu-; què vol?

L’home diu:

-Ai, ¿no faria la favor de deixar-me posar darrere la porta?

Respon la criada:

-Ai. Jo ho diré a sa senyoreta, que jo sóc sa criada” (p. 77).

A continuació, la criada se’n va a la senyora ama i li ho comenta. La responsió és

“-Ai, no, no, no! Ai, no, no! Nosaltres som ses dues a soles. Ací no hi ha hòmens.

Sa criada va anar a dir a s’home:

-Ai, mire: sa senyoreta no vol” (p. 77).

Per tant, es fa lo que vol la dona. Més avant, la minyona aconsegueix que la madona accepte que entre el pobre:

“-Vinga, toca! Dis-li que vinga, però darrere sa porta!” (p. 78). O siga, que l’home se situe mirant la vulva.

En un passatge posterior, ell vol posar-se en el replanell (això és, en els pits, en les mamelles) i la jove ho diu a la mestressa, qui li indica “Vinga, toca! Vés: que es pose aquí!” (p. 78).

Una altra mostra de matriarcalisme és quan l’home fa la qüestió “per què no diu a sa senyoreta si vol que estiga davall del llit?

I sa criada se’n va a sa senyora:

-Mire…

(…) -Ai; vinga, toca, vés! Dis-li que vinga!

Com que es posa davall des llit i sa mateixa.

(…) Finalment, sa  senyoreta:

-Doncs, mira: ¿saps lo que hem de fer si vols que el deixem? Tu agafa una agulla; i jo, una altra. Quan s’arrimarà cap a tu, el punxes; i, quan s’arrimarà cap a mi, també” (p. 79). O siga que ambdues s’acoblaran al cavaller.

És més: l’home s’haurà d’acostar a la serventa, perquè ella li punxe (p. 79), ja que les dones tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval i dones que delecten i permissives

General, , , , , , ,

Tornant a l’obra de Francesc de la Via, hi ha uns versos que presenten l’instant en què el religiós accepta que la dona siga qui li puga prendre el penis i jugar amb ell (quan indicarà que hi podrà escriure) junt amb unes altres línies en què la monja li manifesta que el membre viril és recte, dur com una porra:

“-¿Tenen tal bec les vostres gallines?-, digué fra Bernat; el qual li ofereix de bon grat el dit present, que estava arborat fermament, més dur que el ferro; les palles llevà de terra per gran calor.

La monja es mudà de color quan veié la birla, sí que pareixia que fos esmirla darrere copada (…).

-Senyora -digué-. ¿Voleu escriure amb aquesta ploma?

-Oh, bacallar! Aneu a Roma a fer-vos absoldre, car sou vedat, ja que em voleu tolre ma castedat.

-Senyora: altra no he portat ací que us puga dar; si voleu acceptar mon do, fer-me’n el plaer.

-Frare: bon ca de carnisser qui hi dóna de morros; car ja pareix que sia porra, tan l’haveu fet” (pp. 80-81).

En altres paraules, com que la palla (i, més avant, la fusta i el falcó) es lleva de terra, se li empina, en aquest cas, davant la mirada femenina, qui capeix com ell pareix demanar que puga endinsar el pal enmig de la vulva (la copa).

Igualment, fra Bernat, com si fos un esclau, permet que la monja li agafe el penis i que jugue amb ell (que hi escriga).

Ben mirat, encara que la religiosa no vol perdre la castedat (tolre) i l’home continua esperant que ella li aculla el desig de delícia masculí, sí que frueix els jocs amb el germà.

Això comporta que aquest cavaller s’haja de guanyar la simpatia feminal, si vol que fructifique la penetració i, al capdavall, la relació entre ambdós, com a persones. I ella, guilopa, cedeix, el rep amb joia i li convida a venir altres dies:

“-Senyora: aquest tapa el forat i en trau la ronya.

Fra Bernat féu tota sa ponya per a trencar la reixa. La monja digué a si mateixa:

-Jo us daré lloc (…) i em pens que jo us faré passar la vostra calor-.

La monja no mostrà furor, ans és alegre i acull fra Bernat amb cor íntegre i l’ha amonestat moltes vegades que hi torn demà” (pp. 81-82).

El mot “ponya” vol dir “pugna” (en aquest fragment, esforç). El fet que l’escriptor parle de cor sencer, ve a dir-nos que la dona ho fa amb sinceritat.

En uns versos posteriors, dins del grup que va del 1628 al 1689, es plasma una sexualitat matriarcalista que veu amb bons ulls que una dona puga tenir relacions sexuals amb diferents hòmens, àdhuc, de professió i de categoria social:

“Jo i fra Bernat ens dinàrem i, a poc tardar, anam tot prest a visitar la dita monja i ja hi trobam el canonge, qui hi fon primer. Després, veiem venir el cavaller, fort, afanyat, car la monja els havia dat jornada als tres; cascú es pensà que l’hagués guanyada, i en són lluny.

(…) En això, veiem venir la monja al parlador; ens saluda a tots de bona amor, amb humilitat, i ens diu:

-Jo us he recaptat amb l’abadessa i amb la nostra prioressa que us deix entrar, car podrem raonar millor i més cobert” (p. 82).

Per tant, les dues autoritats religioses femenines (l’abadessa i la prioressa) han donat llicència a la monja, un detall que lliga amb la tradició matriarcalista en lo eroticosexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“tot ras, vos dic que no”, sexualitat matriarcal catalana en l’Edat Mitjana

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’escriptor medieval entra en un punt de la sexualitat matriarcal que, fins i tot, hem trobat en cançons recopilades en les Illes Balears del segle XX: “El cavaller, amb gran delit, fa sa requesta, amb humils dits i inclina testa i diu així:

-Senyora: jo us am de cor fi, de gran amor; els precs del vostre servidor vullau oir, car vostre sóc fins a morir, així com dic. Que, al mon, no hi ha comte, ni rei que no li plagués poder estar el vostre sotmès; tanta d’honor, gentilesa i gran valor vos volgué dar Déu que, en el món, vos féu lloar per la millor; d’on, vos suplic que em vullau dar vostra amor; i, si no ho feu, sens tot tardar, prendré la mort, car vós sou tot mon deport i mon desig i sols a vós am i vull servir” (pp. 70-71).

Així, primerament, el noble reconeix l’autoritat de la dona i la considera per damunt d’ell (baixa el cap); després, li diu que té molta amor cap a ella i li demana que aculla la voluntat que ell ha posat en la monja, potser, a un nivell pròxim a l’amor romàntica (puix que ho centra tot en la dona).

Igualment, reflecteix la bona valoració que una part considerable de la societat catalana dels segles XIV i XV devia tenir cap a les dones, àdhuc, en el camp eròtic i en el sexual. Cal tenir present que, per exemple, la dinastia castellana dels Trastàmara passà a la Corona Catalanoaragonesa l’any 1412.

A més, Francesc de la Via, a través del cavaller, trau el bon paper que Déu, en la creació, havia decidit atorgar al gènere femení: “vos féu lloar per la millor”. Açò ens podria dur, altrament, a la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, quan ens presenta un diàleg entre la Mare Terra i Déu. Déu, al capdavall, li diu que ella mantindrà tot lo que en el món es cria i que la força li provindrà perquè tot lo viu tornarà a la mare, a la terra: s’ho menjarà.

Tornant al llibre que ací estudiem, com que, ben mirat, les dones d’aquella època reben bon tractament, el noble no té la gosadia d’interferir en la vida de la monja, ans al contrari: li demana permís. Al cap i a la fi, ell es defineix com un servidor de la religiosa.

A banda, en uns versos immediats, el cavaller li comenta que el salvarà:

“Així doncs, vullau que, per vós, sia deslliurat de ma dolor, prenent del vostre servidor, tostemps lleial, la requesta d’amor coral qui us és oferta” (p. 71).

Nogensmenys, la monja prefereix continuar verge i, com  que té la darrera paraula, ho exposa en la conversa: “Doncs, monsenyor, vers mi, no cal que hi haja fiança, ni encara esperança de tal demanda, car nostra regla no ho comanda, (…) i, qui perd la virginitat, no la pot cobrar. Doncs anau a altra part a cercar fer el vostre propòsit, perquè, tot ras, vos dic que no” (pp. 71-72).

En llegir aquest fragment, el 18 de desembre del 2025 pensí quants intents de manipulació (mediàtica, en l’ensenyament i en campanyes polítiques o de formació) hi ha pel fet que, d’ençà de bona part del poder polític de caire castellanista, ha assolit un objectiu: penetrar en la gent i fer que es rebutge lo medieval i, és clar, lo que no procedesca de l’esperit castellanista… No em sembla casual, ni natural, ni innocent, sinó ben preparat un segle rere l’altre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

“esta dona mereix portar corona”, matriarcalisme català medieval

General, , , ,

Prosseguint amb aquest passatge en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’autor medieval agrega que “La dona està aquí tants anys fins que és prenyada. Llavors, se’n torna la bergada amb llurs mullers, puix han complits els afers i llur delit” (p. 64). La bergada és la colla.

I més: “si algun home mullerat no té infants, nosaltres, amb els nostres sants, els en fem dar” (pp. 64-65). Resulta interessant captar l’alternança de les formes “maridat” (que ha pres marit, en línia amb la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) i “mullerat” (que ha pres muller, d’acord amb la mateixa font), com si hi hagués una major igualtat entre hòmens i dones, tenint present que aquesta obra és a cavall del segle XIV i del XV.

En accedir a la part dels versos 246 a 339, trobàrem un detall que no figurava en l’adaptació narrativa i que, de pas, és silenciada (la qual hem remarcat en negreta): la dona és sobirana, com en el poema “Desde Torrent, a Inglaterra”, dins del llibre “A riures toquen”, del valencià Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), qui escriu que, en l’Horta de València, “El nostre peix no té espina. / Açò és la regió ¡divina! / (…) La dona, ací, és sobirana” (p. 86). Heus ací els versos en què capim què plasmà Francesc de la Via (en l’Edat Mitjana):

“Si li plagués voler-me pendre per servidor, més prearia que ser senyor de tota França. En ella, floreix i s’avança tota proesa, humilitat i gentilesa i bon capteny” (p. 65), és a dir, i bon capteniment; “i raonar amb noble seny qui l’envolta; esta mereix portar corona sobre son cap; aquesta val i pot i sap a qui li plau i, si li plagués que sota clau amb ella dormís, no té tal goig cap confessor en paradís” (p. 65). Una dona, per consegüent, que empelta amb la de moltes de les rondalles recopilades abans de 1932.

A continuació, vejam què diu en la secció en relat de Jordi Vinyes (de 1989):

“Si, a ella, li plagués que em volgués pendre com el seu servent, jo ho prearia més que no ser senyor de tot França. En ella, floreix i destaca tota excel·lència, humilitat i gentilesa i bon capteniment i enraonar amb noble seny; aquesta dona val i pot i sap a qui li agrada i, si li plagués que, sota clau, amb ella dormís, no té tal goig a la glòria del cel cap confessor” (p. 27).

Ens podríem demanar si, en aquesta edició d’octubre de 1989, quasi catorze anys després de la restauració borbònica postfranquista, hi ha hagut por al ridícul o, com ara, si la frase ha estat ocultada perquè el recopilador no l’ha considerada políticament correcta: una diferència ben manifesta en llegir els versos originals que figuren en la segona part de l’obra.

En qualsevol cas, això diu en el llibre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

La vaca, la cabra i la serp en el matriarcalisme català

General, , , , ,

La vaca, la cabra, la serp i la maternitat en el matriarcalisme vernacle català.

El 27 d’octubre del 2025, després que la vespra haguéssem tractat sobre pervivències matriarcalistes i paganes plasmades en la narració “Les dotze sabatetes”, recopilada per Gerard Canals Puigvendrelló en el llibre “Les rondalles del Peirot”, evocàrem unes cançons castellanes en què figura el tema de lo maternal o bé animals que hi prenen part. I, si no, una en què s’indica que els hòmens prefereixen les dones que tenen unes mamelles grasses (i, si pot ser, molt grasses), de Javier Gurruchaga, a diferència de les nombroses rondalles mallorquines anteriors a 1932 (i de cançons eròtiques de Mallorca recollides per Gabriel Janer Manila abans de 1980) en què la princesa o la reina és qui diu i qui exposa com haurà de ser qui aspire a casar-se amb ella…

Més avant, trobàrem una altra cançó, procedent de terres castellanes, titulada “Tengo una vaca lechera”, de 1946, amb lletra de Jacobo Morcillo i composada per Fernando García Morcillo.

Després de llegir-la i d’escoltar-la (la qual jo havia oït quan era xiquet), copsàrem alguns trets a tenir present en relació amb el matriarcalisme català: 1) a nivell autòcton, no hi ha un nexe entre dona i salada, sinó que la melositat i la llet van molt unides a lo matriarcal, a la Mare-Dona, 2) no és l’home qui apareix com a beneficiat (com si tragués suc de l’animal), sinó que ho fan mare i fill (o bé mare i filla), 3) no remarca la felicitat, ni lo idíl·lic, puix que, com hem observat en poemes que hem estudiat, hi ha lo que Andrés Ortiz-Osés, en “El matriarcalismo vasco”, qualifica de realisme naturalista. Per tant, no és un realisme de caràcter assertiu, de rectitud.

Així, com escriu l’antropòleg esmentat, “Després d’haver realitzat una anàlisi de lo que han estat conegudes com ‘Les 100 millors poesies d’amor de la llengua basca’, ens trobem amb lo que R. Gallop ha denominat com antiidealisme dels poemes bascs. Així, el famós bascòleg ha encertat el pinyol: el poemari èuscar no és idealista, sinó  d’un realisme naturalista, això sí, aquest realnaturalisme és una cosa molt digna de tenir-se en compte (…) en els nostres dies” (p. 48). I, qui diu poemes, diu música.

No debades, en la composició original de la cançó castellana (creada per castellans), el personatge masculí, com posàrem en un missatge a Antonia Verdejo (una amiga catalana nascuda en Catalunya, d’arrels castellanes, però amb una rama catalana llunyana i amb un alt sentiment de pertinença a la terra), “destaca la felicitat, possiblement idíl·lica, mentres que, en les rondalles de tradició catalana, la vaca és sagrada i, en tot cas, és la donant en un ambient maternal, no centrada a ser feliç a partir de lo econòmic, sinó de les relacions entre mare (vaca, serp, cabra…) i el fill o qui li fa costat.

A més, ella i el personatge masculí empiulen amb la terra, no amb eixa felicitat que sembla unida a l’idealisme”.

Atenent a com Antonia Verdejo veia la lletra, ens plasmà “Jo crec que la vaca és la que dóna tot lo imprescindible a la dona, perquè puga fer lo que li haja de menester en seny afectuós, amb doble seny. Una vaca ben cuidada, de la mateixa manera que la dona i un home que esperen poder estar junts per a fer una vida familiar, ja que tenen al seu abast lo que els cal”.

I més: 4) en molts Pobles, la vaca simbolitza la terra (per mitjà de la mare) que aporta aliments i prosperitat (època de vaques grasses), la fecunditat (l’abundància de les rondalles en què hi ha bona avinença entre el rei, la noblesa i els habitants). I 5), sense anar tan lluny, hi ha una contalla estesa en terres catalanoparlants, en què un home pretén manar sobre la dona, mentres que la resta d’hòmens preferien una vaca. Al capdavall, aquest home diu que s’ho pensarà millor i que ho comentarà a la seua muller. Llavors, el batle (o els qui li havien tret el tema) li diu: “¡A ta casa, vaca!”. 

Ben mirat, direm que qui diu vaca, diu cabra, diu serp… i altres animals o detalls que connecten amb la figura de la mare que alleta, del subministrament i de la Mare de què tots partim i a què tots tornem. Per consegüent, hi ha presència terrenal i les coses són com són, encara que es puga unir la creativitat i la natura com a aportadora de vida i com a acollidora.

Finalment, el 30 d’octubre del 2025, en el meu mur, on, feia uns dies, havia posat la lletra de la cançó, Lurdes Pino Anglès ens escrivia “Quan era petita, vaig conviure força amb els meus avis i el meu avi era un pagès vocacional: diria que era feliç fent de pagès, tot i la duresa de l’ofici.

Per això, quan jo sentia aquesta cançó, pensava que es tractava d’un pagès que tenia una vaca i que era feliç amb el seu ofici; mai vaig pensar que tingués res a veure amb una dona”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb autoritat, sexualitat matriarcal i bona empatia

General, , , , , , ,

Continuant amb exemples de rondalles matriarcals, en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, hi ha “La mà de l’albat”. Una dona tenia un fill de pocs anys i aviciat, però a qui, més d’una vegada, ella consentia perquè era massa petit, tot i que alguna vegada li pegava.

Ara bé: un dia es mor el xiquet i, com qui respon de manera rebel, el tanquen en un bagul, “però, tot plegat, s’adonen que treia la mà fora; el tornen a ficar dintre, però, per més que van fer, mai el van poder fer estar: sempre la treia fora.

Al cementiri que va ser, el colguen; però la mà sempre sortia, per més terra que li tiressin sobre, fins que van anar a cercar sa mare” (p. 175). Aquests fets també podríem dir que coincideixen amb un comentari que se sol fer sobre els nens, en relació amb els pares, amb la infantesa i amb l’ús de la força, ja que, a vegades, la violència dels parents i, si no, la d’altres adults, és emprada per a tractar d’anul·lar el desenvolupament creatiu del nin.

Tornant al relat, afig “i ella, comprenent lo que podia ser, s’arma de valor i li pega vergassada a la mà; i, llavors, la mà es va ficar a dintre i no va tornar a sortir més” (pp.  176). Sobre l’ús de l’agressió en l’educació en famílies de línia matriarcalista, predomina la tendència a explicar les coses als fills, a dialogar i a resoldre a bones els temes.

Al capdavall, es reflecteix que la dona té la darrera paraula i, més encara: la mare no aprova l’actitud del fill respecte a l’autoritat.

Una altra contalla arreplegada per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en aquesta obra i en què apareix el matriarcalisme, la sexualitat matriarcal, la bonesa i, fins i tot, l’humanisme, és “La mitja taronja”, encapçalament amb un significat molt distant de la versió estrangera de “la media naranja”, puix que ací té a veure amb “Pit, mamella”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en lloc d’empiular amb l’altra persona de la parella heterosexual:

“En una població, hi havia tres notaris; i un home volia fer testament i no sabia quin triar.

Ell, que agafa una taronja, la parteix pel mig i en tira una meitat al safareig, fent de manera que la part del tall anés a sota i que semblés tota una taronja.

Crida un notari:

-Què és, això?

-Una taronja.

En crida un altre:

-Què és, això?

-Una taronja.

Crida el tercer notari:

-Què és, això?

Però aquell notari no en va tenir prou de mirar per sobre, sinó que va treure la mitja taronja de l’aigua, se la va mirar per tots cantons, la va palpar pertot arreu, la va olorar bé, la va tastar i, al darrer, va dir:
-Mitja taronja.

Diu:

-Vós em fareu el testament” (p. 177).

Com podem veure, el tercer notari 1) la mira, 2) la trau del pou (de l’aigua), 3) gaudeix els petits detalls de la vida (la mirada cap a la fruita i, així, cap als clients), 4) la palpa (el contacte físic, l’empatia), 5) té present la part femenina de totes elles (l’aigua i l’olor), 6) la tasta (“tastar” vol dir “copular”, però també és en nexe amb no viure de les aparences, sinó que ell prova a veure com és per dins, com són les persones) i, al capdavall, 7) encerta quan diu al client què era allò (mitja taronja). I qui estava interessat a fer la deixa, el tria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.