Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que

“La natura, vasos comunicants de relació,

és universal missatgera de sentiments,

el més còsmic, l’amor”.

 

Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu 

“No massa lluny de l’espessa boscúria

aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.

(…) Ell

vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,

i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.

Una roca convida l’excursionista a seure” 

 

i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.

I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.

Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):

“corre, vine a la muntanya,

he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.

Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,

enviant petons a les aus de la muntanya

i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins

i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.

 

Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.

Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:

“Estimada,

he descobert a mil metres d’altitud

que el nostre amor és infinit,

com l’univers”.

 

Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Pageses i dones que porten la iniciativa, en els balls i molt obertes

General, , , ,

Un altre poema del llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, i en relació amb la pagesa (de què n’escriu uns quants), és “Pageseta dels ulls blaus” (p. 75), en què la dona és qui tria amb qui es casa i, en lloc de preferir un pastor, es decanta per un home de la comarca i vinculat amb el camp (p. 75).

En línia amb la figura de la fadrina, en els versos de “Tu ets flor” (p. 82), es plasma el matriarcalisme:
“Pagesa bonica

surt a puntejar

que un fadrí t’espera

i amb tu vol ballar.

T’espera amb un somriure

i el seu gest és franc,

obrirà els seus braços

i amb les seves mans

collirà les teves

com les flors del camp”.

 

Com podem veure, altra vegada, es fa lo que vol la dona: amb quin jove ballar. A més, ell la tractarà bé i també facilitarà el nexe entre tots dos, dos detalls que enllacen amb els Pobles matriarcals.

En acabant, la poetessa de la Segarra, per mitjà de la xicota i de la rotllana, trau el sentiment de pertinença a la terra (terra, ací, jove):

“Llavors la rotllana

s’anirà fent gran.

Catalunya noble

ets cap i casal,

tu ets rica i plena (…)

Llueix la bandera

en un cim molt alt,

són les quatre barres

són dels catalans”.

 

Tot seguit, és la dona qui porta la iniciativa (ací, simbòlicament, a través d’un instrument musical amb nom femení) i fa que la gent s’acoste a la plaça:

“La tenora entona

aquest dolç compàs,

(…) correm a la plaça

correm al Vell Pla”.

 

En una composició que escriu més avant, “La fadrina” (p. 86), en la mateixa obra, podem llegir que,

“en un camp d’espigues

quan el sol s’amaga.

Baixa el vent fresquet

la fadrina canta

una cançoneta,

i el seu cor li parla

d’un amor que viu

per la seva aimada

d’unes trenes d’or

blat madur a la tarda”.

 

Per tant, captem detalls matriarcalistes en aquesta literatura: la vesprada, el vent fresc, la trobada de la noia amb el xicot i, per descomptat, la maduresa del blat (la qual podríem empiular amb el fet que els dos fan parella).

Igualment, en el poema posterior, “Color de rosa” (p. 87), en què la xica és garrida, amb una boca de mel, amb un somriure franc, etc., ella se’n va a la plaça i

“el fadrí galant

(…) amb dolces paraules

et va convidant

a ballar la dansa”

 

que ella prefereix i, de pas, és ella qui té la darrera paraula, fins i tot, perquè

“Vindrà ja el nou dia

i el fadrí galant,

(…) et farà promesa”.

 

I, altra vegada, és la dona qui podrà acceptar a ell.

Un fet paregut, en la composició “Ginesta” (p. 89), de Teresa Bertran Tolosa:

“la nina de cabells d’or

(…) va sortir a passejar

pel redós de la masia”,

 

en un ambient en què els arbres donen vida i en què, a banda,

“El blat ja era madur

(…) que el segador ja esperava

recollir aquest tresor”.

 

Finalment, copsem un altre tret matriarcalista: la nina el deixa amb l’esperança que els dos festejaran:

“D’un rostoll groguenc

blat madur a la tarda”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes en nexe amb ancians, amb jóvens i amb dones amb esperança i molt obertes

General, , , , , , ,

Tot seguit, en “Poema d’hivern” (p. 23), que figura en “Camins del Record”, es pot llegir

“L’avi té fred

està molt arrupit

assegut al seu banc,

son cabell blanc

rodola per la seva cara

fent saber que la seva vida

es va dilatant poc a poc.

Mirant al fons

la llum dels seus records l’abriguen

en el seu cor ple de tendresa

(…) Recorda la seva jovenesa

va ésser un puntal fort,

i amb aquest dolç pensament

(…) resisteix l’últim embat de la seva vida”.

 

Com podem veure, l’avi encara viu amb esperança i, a més, amb molta espenta.

Igualment, en la composició “Per a la llar de jubilats, Guissona” (p. 35), l’escriptora de la Segarra comenta que el cor sempre és jove i que, a banda, enllaça amb 

“Flors i festa per a tots,

damisel·les dels vuitanta,

el vostre marit espera

poder fer una ballada”.

 

Per tant, la dona té la darrera paraula i es fa lo que ella vol.

Més avant, addueix que

“els fills petits ara són joves

deixant son niu han emigrat,

s’han espargit les noves vides

feliços són vora la llar,

com la rosada amb l’esperança”.

 

És a dir, que els jóvens fan via cap al demà.

Afegirem que, en la mateixa obra, Teresa Bertran Tolosa plasma la composició “Realitat d’una vida latent” (p. 38), la qual vincula amb el seu marit i, de pas, toca els peus en terra,

“en la nit d’esperança,

que abrigui a ma vida

(…) El meu cor sentirà

(…) recollirà un passat

recordant nostres vides” (p. 38).

 

Prosseguint amb la literatura matriarcal, com copsem en el poema “Nostàlgia” (p. 50), en el llibre “Camins del Record”, l’autora, entre d’altres coses, comenta

“els fills que han volat

d’un niu d’esperances.

El jorn és més curt

però la nit és llarga”

 

i, així, es reflecteix que Teresa Bertran Tolosa viu amb esper, tot i l’edat.

Finalment, en els versos que exposa en el poema “El record que perdura” (p. 64), dedicat a D. Ramon Pujol Oliva, un home amb noblesa, captem trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“que ens vares ensenyar

en el transcurs de la teva vida,

com a espòs i pare”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra com també la maternitat i que figura en l’obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera, és “L’arpa”. Diu així:

“Damunt de mon poblet hi ha una capella

d’una roureda secular voltada;

és son altar lo trono d’una Verge

d’aquella rodalia sobirana”.

 

Un poc després, comenta que sa mare,

 

“(…) sent jo petitó, cada diumenge

a dur-li alguna toia me portava,

a son Fill oferint-me que em somreia,

com jo, assegut en la materna falda.

(…) La mare seia al marxapeu del temple,

i jo, mig recolzat sobre sa falda,

(…) omplia la rodona portalada” (pp. 97 i 98).

 

Com podem veure, per una banda, Jacint Verdaguer trau i vincula el poblet, lo rural i els arbres (la roureda) amb la terra i, a més, posa que la dona (ací, Nostra Senyora) és la sobirana i, per tant, és qui té la darrera paraula.

Igualment, addueix el nexe entre la mare i el fill, sovint, simbolitzat per la falda (la qual evoca quan la mareta ensenya cançons, rondalles, vivències, etc.).

Un poc després, l’escriptor associa lo maternal a la protecció, com una gallina ho fa als pollets:

 

“Més humil i més pròxima, l’església

vegí de mon poblet, ramat de cases

que com pollets esveradissos viuen

a l’aixopluc de les maternes ales”.

 

Continuant amb el mateix llibre, el poeta català també plasma la maternitat en la composició següent, “L’emigrant”, junt amb el sentiment esmentat (“Hermosa vall, bressol de ma infantesa”, p. 101). A més a més, ho fa en “La Plana de Vic”, en posar 

 

“per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!;

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes” (p. 111)

 

i en els primers versos de “Fontalba”:

 

“Del pit descomunal

del lluminós Puigmal

      naix la Fontalba;

la filla del gegant

s’escorre tot jugant

      de sa ampla falda” (p. 113).

 

Afegirem que Fontalba (ací, simbolitzant la filla) és un paratge que hi ha en la comarca del Ripollès i que el Puigmal és una muntanya del Pirineu català (ací, en nexe amb la dona, amb la mare, per mitjà del pit) i, per consegüent, Jacint Verdaguer exposa un tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’aigua, l’arbre i la mare

General, , , , ,

Continuem amb el capdavall de l’entrada d’ahir:

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb el Canigó, amb el Rosselló i amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55):

“Ho volta tot un cercle de muntanyes,

del cor de cada una eixint-ne un riu,

que va a dir a eixos pobles i campanyes

l’amor que els té lo Pirineu altiu” (p. 55).

 

És a dir, ens trobem davant una serralada de muntanyes (la muntanya, simbòlicament, enllaça amb lo masculí), però que s’inclina cap als pobles, o siga, cap a la gent que viu per la zona i cap a lo que hi ha, cap a la terra (un tret femení). Aquest detall podria evocar-nos quan, en la cultura colla (matriarcalista), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra).

Quant al poema “Enyorança”, dedicat a Na Maria de la Pau (princesa de Baviera[1]), Jacint Verdaguer opta per estar en nexe amb Catalunya (la terra on ell ha nascut), fins i tot, quan la princesa n’és fora:

“d’un cor amant a qui falta

quelcom que hi està arrelat

com en un arbre la branca.

(…) Quan tornareu a Munic

amb l’espòs que tant vos aima,

recordareu-vos també

de la terra catalana:

pensareu amb Monjuïc (…).

Pensareu amb Montserrat

i amb la Verge sobirana” (pp. 57-58).

 

i li addueix que Déu ha dat a l’esmentada princesa una arpa tota plena de cançons i de corrandes.

Uns altres versos de l’escriptor català, en la mateixa obra, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra junt amb el matriarcalisme, figuren en el poema “Lo gegant i la cativa”,  i diuen així:
“Catalans, los qui m’oïu,

la seva pàtria és la vostra;

puix de l’arbre sou rebrots,

feu-vos dignes de sa soca.

 

A la voreta de la mar,

de la mar de Tarragona,

com una estrella en son cel

neda una verge amorosa” (p. 63).

 

Cal dir que aquest gegant representa Jaume I, que Jacint Verdaguer vincula els catalans amb la terra (mitjançant l’arbre, un símbol que toca lo terrenal, que s’hi endinsa i d’on ixen rebrots que representen els nadons i els xiquets) com també amb l’aigua (amb la mar). O siga que el poeta trau dos elements típicament femenins i molt reflectits en la poesia tradicional en llengua catalana.

A banda, aquesta Nostra Senyora és amorosa, maternal, amb amor pels seus fills.

Afegirem que aquesta figura del monarca empiula amb lo matriarcal i amb un fill (el Nen Jesús) que el portarà a la mare, a la senyora (pp. 64-65):

“mes ja la veu a ella el rei,

lo rei de ma pàtria dolça.

Aquell rei és un gegant (…).

Per la barba agafa al rei,

de cap a la mar lo tomba,

i a la cativa li diu:

-Tu seràs reina i senyora;

tu em donaràs ton amor,

jo et donaré ma corona.-

 

No és això rondalla, no,

que ho porta una antiga crònica

escrita per mans d’un rei

(…) [ el rei] és qui deslliurà a València,

és qui deslliurà a Oriola;

és l’eix d’on aqueixos regnes

ragen com raigs d’una roda 

Don Jaume n’és lo gegant,

i la cativa, Mallorca” .

 

Per consegüent, en la parella (i en el regnat), la dona tindrà la darrera paraula, com en moltes rondalles tradicionals recopilades abans de 1932.

Finalment, direm que, tot i que, en el llibre, posa “com raigs d’un roda”, possiblement, l’original diga “com raigs d’una roda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Estat germànic que, aleshores, ja formava part de l’Imperi Alemany creat en 1871.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal i dones amb molta espenta, amb iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre esmentat, és “Peret i les creïlles”. “En el Pinós i en la Torre, hi havia un xiquet entremaliat, Peret, que l’envia sa mare a comprar. I diu ell:

-Jo no hi sé anar.

-Corre: porta’m un quilo de creïlles -li diu la mare.

El fill li respon: -Mare: jo no hi sé anar.

Llavors, ella li comenta: -Sí, sí que hi saps, tu. On hi haja molta gent, és una botiga.

I el xavalet passa i veu entrar molta gent a l’església. I roman calladet, esperant quan li toque. Aleshores, puja el capellà al púlpit i comença:
-I, ¿a què vingué Sant Pere al món? I, ¿a què hi vingué? -perquè era el dia de Sant Pere.

I diu el xiquet: -Per un quilo de creïlles” (p. 162).

Com podem veure, es copsa l’educació matriarcal, plasmada en la manera de parlar de la mare, en la paciència i en el fet que, per exemple, no castiga el fill.

Un altre relat arreplegat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Allí, en Poveda”. “En aquell temps, als qui anaven a treballar a Poveda, se’ls donava una mitgeta de vi. I diu un:

-Hi ha un pardalet que diu ‘Sense vi!, Sense vi!’, perquè aquell matí no li n’havien donat. I volien recordar-li-ho. I afig: -Hi ha un pardalet que deia ‘Sense vi! Sense vi!’.

-Ah! Eixe és el mascle. Però és que la femella és ahí damunt i diu: -Pere gandul! Pere gandul!” (p. 163). Una dona que té la darrera paraula i sense embuts.

Una altra facècia, en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “La velleta”. A més, empiula amb comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920 i que visqueren huitanta anys o més. “Ara veureu una rondalla sobre una velleta. Abans, estaven en les cases del camp. La velleta hi tenia un ramadet, els xotets i els diners. I els lladres anaven a robar-la. I, com que ella era a soles en la caseta, a mitjan nit, els lladres comencen a veure la porta darrere, la porta davant. I ella diu:

-Mare, mare. Són els lladres. Què pensaré? (…).

Com que la dona comença i diu:

-Mira, Pepa -però fort-. Tu agafa l’escopeta!

Tu, Joan, tira per davant!

Tu, Pere, tira per darrere!

Tu, Anton,

veges a veure quants són!

Tu, Lluc, agafa un trabuc!

I diuen els lladres:

-Redéu: aquí hi ha un regiment. Anem-nos-en!” (pp. 163-164). Per tant, la iniciativa de la dona, l’espenta i, fins i tot, la imaginació, fan que la velleta (recorrent a frases en què rimen els noms i el paper que ella assigna a cada membre) es salve i que, a més, se’n vagen els lladres.

Prosseguint amb la mateixa obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya, podem veure narracions que enllacen amb un home que fou bandoler i estimat per molta gent de la zona: Jaume de la Serra, també conegut, per exemple, com Jaume el Barbut. En algunes, es plasmen trets matriarcalistes. Així, en “La història de Jaume de la Serra”, el narrador comenta que “Jaume el Barbut era un home honrat i treballador. Ell va nàixer en Crevillent” (p. 172), un poble valencià de la comarca del Baix Vinalopó. A banda, “de tan famós que era i diners que guanyava, a poc a poc, en donava a persones que no tenien res.

I, en cada lloc que ell anava, ja es va fer una amant. Allí, en la serra del Carxe, tenia una cova amb una amant. I, en el Puerto, (…) a prop de Jumella, en tenia una altra” (p. 173).

Igualment, un narrador digué uns altres trets: “Esta Cova de Jaume el Barbut és en el barranc de la Figuera. I està el barranc que diuen del Pouet. Els dos, en la serra del Carxe” (p. 175). Per consegüent, aquests dos punts tenen noms en nexe amb lo femení: la cova (la maternitat), la figuera (la dona, sobretot, la jove o encara fèrtil) i el pou (que, entre d’altres coses, té a veure amb la placenta abans de nàixer el xiquet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Una altra facècia eròtica arreplegada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Ullets negres”. Un dia, una comare diu a un home que, en lloc de criar la dona, ho farà ell. Aleshores, com feien abans, pareix entre dues cadires. “I ja li arrimava el fardatxo a les castanyetes i el fardatxo li feia presa i aquell li pegava l’estirada. Diu l’home:

-¡Ai, mare meua; ai, Senyor!

I es tornava a arrimar el fardatxo. L’animalet se li enganxava altra volta i ell deia:

-¡Ai, mare meua; ai, Senyor!

Llavors, quan ja es va fartar de pegar-li estirades a les castanyetes a mossos, l’home li va ensenyar el fardatxo i li deia la comare:

-Ullets negres, cara de beata, ¿quantes vegades has mossegat al pare la rata?” (p. 157).

Per consegüent, l’home fa lo que li diu la comare, li acosta el fardatxo (el penis com també ho simbolitza la rata) per les mamelles (les castanyetes).

Una altra narració eròtica de la mateixa corda, i en l’esmentat llibre, és “Pantasmes i bumbarotes”. “Una bumbarota, deien:

-Xe, han vist una pantasma!

-Una pantasma? -diu. Als nous mesos, pantasmetes.

A més, un que tenia una estimada, amb qui es gitava, eixia cap a les dotze de la nit amb un llençol grandot i tot blanc” (p. 157). Com podem veure, el comentari que el narrador fa de la prostituta no és negatiu i, de fet, podríem empiular-lo amb el refrany que diu “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, conegut, si més no, en la comarca de l’Horta de València, per persones nascudes en el segle XIX i, fins i tot, per néts seus.

Una altra facècia en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem lo matriarcalista, és “La guapa i la lletja”. Dues dones es coneixien i eren molt amigues. Una, garrida; l’altra, lletja. “La lletja deia a la guapa:
-Doncs, filla. Jo no sé per què els hòmens et tiren tantes floretes i tanta cosa.

Li diu la guapa:

-Mira. Farem una cosa. Tu te’n vas per una vorera; i jo, per l’altra. Vejam, al final, a quina de les dos han dit més coses.

Ale! I fan camí! Uns hòmens es troben amb la guapa i li diu un home:

-Té cara de Mare de Déu!

Aleshores, els hòmens també es troben amb l’altra i li diu un home:

-Mare de Déu: quina cara té!

I, quan elles se’n tornen i es troben, diu la guapa:

-Mira: m’han dit que tenia cara de Mare de Déu.

I l’altra li respon: -Ah. Com a mi. M’han dit: ‘Mare de Déu: quina cara té!’” (p. 158).

El 3 de juny del 2024, mentres preparàvem aquesta narració eròtica, ens vingué al pensament un escrit que havíem posat en Facebook el 12 de desembre del 2021: “A mitjan setembre del 2021, quan, entre altres coses, plasmí en Facebook algunes de les cançons de ‘Mallorcaweb’, durant una conversa amb ma mare, em comentà un fet que tingué lloc entre dues dones que coneixia mon pare.

Les dues anaven per la platja i, en un moment determinat, una diu a l’altra:

‘-¡Conxa, que te se veu una mamella!’ (sic).

I l’altra, amb molta espenta i sense embuts, li respon:

‘-¡Doncs, l’altra, la tinc igual! ¡I en tinc dos!’ (sic)”.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es plasma el matriarcalisme, és “A segar a la Ribera”. “Un home se’n va anar a la Ribera a segar arròs. I va estar allí sis mesos. I ni va escriure a la dona, ni li enviava diners, ni res. Li deien Vicento. Als sis mesos, escriu una lletra a la muller i li diu:

-Estimada esposa: sabràs que estic en Algemesí

fotent-me bones paellades d’arròs i bones botelles de vi.

I li respon la dona:

-Amic Vicento Gralla:

este animal no menja palla.

I, si vós no veniu,

un altre ficarà brossa en el niu” (p. 158). Per consegüent, la dona, en lo eròtic, també té la darrera paraula. Adduirem que la forma “vós” figura en l’original.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, amb iniciativa, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia eròtica en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’esmentada obra sobre el Carxe, és “Els sords”. Una dona diu al marit que se’n vaja a la carnisseria i que li’n porte una miqueta de carn. Passa que ell veu un home a qui li devia i, quan el marit aplega a casa, la dona li demana “Però, xe, ¿què no m’has portat carn? (…).

La dona se’n va i ho diu a la filla, que almorzava” (pp. 151-152) i li respon la xica.

Més avant, “Se’n va la filla a on era l’àvia, també almorzant. I diu:

-Mireu, àvia, lo que ha fet mon pare: m’ha eixit un nóvio i, perquè diu que era viudo, no l’ha volgut. I jo li he dit que, viudo o fadrí, jo li haguera dit que sí.

I li respon l’àvia: -Sí, filla, sí: un traguet, encara que haguera sigut agret” (p. 152).

Altra vegada, les dones tenen espenta, són arriscades i, fins i tot, més obertes (àdhuc, en lo sexual, com ho copsem, entre d’altres coses, en el comentari de l’anciana).

Un altre relat eròtic, en una facècia en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “A resar un Parenostre”. Una dona que era viuda “anava tots els dies al cementeri a resar un Parenostre al marit. I li pixava. El soterrador li crida l’atenció i li diu:

-Senyora: està bé que aneu a resar al marit, però, com a mínim, no pixeu aquí.

Llavors, li respon la dona: -Home! Ja que no pot menjar-se-la, que es bega el brou” (pp. 152-153). Per tant, la dona recorda l’home, s’acosta a ell i el subministra. Afegirem que, a banda, en aquest passatge, també copsem la importància que té la terra en les cultures matriarcalistes, ja que l’escena no es centra de la terra al cel, sinó d’una persona que viu (la dona) amb la terra.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “La plaça dels bous”. Començarem dient que el bou, si més no, en la cultura popular, representa el penis. “Un dia, una parella de nóvios, matrimoni i la sogra van a la plaça de bous. Els dos jóvens s’asseuen al meu costat i la vella resta de peus. I li diu el nóvio:

-Però, ¿què feu, ahí, de peus?

-I, ¿a on em seuré?

Diu el jove: -Mireu. Asseieu-vos aquí damunt.

La velleta s’asseu damunt del xic jove i, de tant en tant, feia la vella:

-Olé!

(…) I la filla diu:

-Mireu, ma mare! Encara no hi han eixit els bous i no para de dir ‘¡Olé, guapa!’. Doncs, si està com si no estiguera bona.

Aleshores, li respon: -Sí, filla. ¡Però és que la mare ja porta, almenys, tres estocades!” (p. 153).

Per consegüent, aquest relat enllaça amb un tret que veiem en moltes dones nascudes abans de 1920: que, tot i l’edat, encara tenien molta espenta. Adduirem que una estocada és un colp ferm amb el penis durant l’acte sexual.

En el relat següent, “Vols una costelleta?”,  en el mateix llibre sobre el Carxe, una mare veu que la filla estava descolorida. Llavors, li demana si vol una costelleta i, en acabant, un ouet, però ella li diu que no. Tot seguit, la dona comenta a la jove:

“-Vols un nóvio?

I la xica li diu: -Mare: això sí. Això sí que m’agrada, a mi. Això sí!” (p. 153) i, així, tant la mare com la filla tenen una visió oberta i positiva de la sexualitat, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que és un tema que tracten obertament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones tolerants, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, i que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, és “Les bacores”: “Un capellà tenia una figuera i va anar-hi. Tots els dies li furtaven bacores i va i, un dia, de bon matí, hi havia una xiqueta collint-ne i diu el capellà:

-Però, xica: ¿com, ahí, dalt de la figuera, sense portar les braguetes posades, ni res? ¿Tu creus que això està bé? Baixa, baixa de la figuera!” (p. 145). Podríem pensar que la xica frueix de la jovenesa i de la sexualitat. A més, apareix una frase que vol dir “tocar els peus en terra”: “baixar de la figuera”.

Tot seguit, “Quan la xiqueta baixa de la figuera, el capellà li dóna una pesseta i li diu:

-Corre: digues a ta mare que et compre unes braguetes” (p. 145). Altra vegada, un relat que aplega per mitjà de la recopilació folklòrica, ens reflecteix (mitjançant la xica) una cultura oberta a la sexualitat: la que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, “L’endemà diu la mare:

-Doncs, a mi, que sóc major, me’n donarà més.

La dona se’n va a collir bacores, arriba el capellà i ell li diu:

-Però, dona: ¿què feu dalt de la figuera? Vós,  ¿creieu que està bé que sigueu dalt de la figuera, sense bragues, ni res?

Llavors, ella li respon: -Però, mireu: som tan pobres que no podem comprar-nos-en.

I el capellà li diu: -Hala. Prengueu dos quinzets, aneu-vos-hi i afaiteu-vos!” (pp. 145-146).

Com que, en la tradició valenciana, dos quinzets equivalen a mitja pesseta (que és lo que rep la dona) i, en canvi, el capellà dóna una pesseta (quatre quinzets) a la filla, ell s’estima més la joveneta que no la dona.

La facècia que ve a continuació, “El pintor i els pardalets”, també en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, reflecteix el matriarcalisme, sovint, per mitjà del vocabulari. “Un pintor tenia uns pardalets. Tots els dies els treia al sol. Un dia, el pintor es posa a plantar una pugueta[1] per a traure el pardalet al sol, es pega en el dit i diu:

-Em cague en Dé…

I es gira. I el capellà, que venia carrer amunt” (p. 146), li diu que, com que eixes paraules són una blasfèmia, que, “cada volta que diga eixa paraula, li dóna cinc duros (…). Al primer que passe pel carrer” (p. 146). I així ho fa: primerament, a un xiquet; després, a la mare. I, al capdavall, el pintor “Es gira i pujava una joveneta molt garrida, molt guapeta i ell tira la mà i li diu:

-Prengueu: cinc duros!

-No: cinc duros, no!

-¿Com que ‘cinc duros, no’? Sí, si cinc duros, sí!

La jove li afig: -No: si voleu, en són deu.

Aleshores, comenta el pintor: -No: si m’ha dit el capellà que en són cinc.

I ella li diu: -Bo. És que ell és un client antic” (pp. 146-147).

Per tant, la narració passa de la censura del capellà, a un passatge obert i en què, igualment, és la dona qui té la darrera paraula i qui indica quant acceptarà per part de l’home (qui, ací, podria fer el paper de client).

Un altre relat de la mateixa corda, eròtic, en què copsem lo matriarcal i que apareix en el llibre sobre literatura popular valenciana del Carxe, és “Tomàs i Magdalena”: “Això era un matrimoni. A ell, deien Tomàs; i, a ella, Magdalena. Llavors, veremaven de matí, de dia. I, de nit, el trepitjaven. Ell en trepitjava i ella premia la premsa junt amb ell, ajudant-li. I ja diu l’home:

-Oi, Magdalena: quins dolls!

És clar: trepitjava el vi. Queia el raïm (el most), al cup. I la dona li responia:

-Ai, Tomàs: quin gust!” (p. 147).

En aquest relat, hi ha molt de vocabulari eròtic i sexual: 1) prémer (ell introdueix el penis durant la relació amb la dona i ho fa amb moviments), 2) la premuda (el coit), 3) els dolls, 4) el raïm (el qual, per la forma en posició de triangle invertit, representa la matriu) i 5) el cup (com a recipient, la part del cos femení on ell introdueix, per dir-ho així, el suc del penis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 28 de maig del 2024 demanàrem en uns quants grups de Facebook què volia dir “plantar una pugueta per a traure el pardalet al sol”. L’endemà, en el grup “El refraner valencià!!!!”, Luis González Sese ens escrigué “En el context en què està, és un simple bastó o canya amb algun clau per a penjar la gabieta.

Hui es diu ‘perxa’”. Agraesc el seu detall, perquè el mot no figurava en el DCVB, ni en el de l’AVL, ni en Internet.

Quant a aquestes facècies (clarament eròtiques) i al fet que, en aquesta obra, s’haja preferit incloure-les en el grup de les dedicades a monges, a capellans i a frares i que, la darrera que hem inclòs en aquesta entrada, ja ho faça en la secció “Facècies eròtiques”, fou motiu de comentari entre un home de més de huitanta anys i jo el 29 de maig del 2024. Ho enteníem com una mena de censura (com en altres obres de recopilació del folklore tradicional en poblacions catalanoparlants) que cercaria que, més d’un lector, no s’escandalitzàs.

Personalment, preferesc adduir-les en el mateix paquet, el qual, en el llenguatge políticament correcte (per a fer més fi), són presentades, sovint, com picaresques, picants o de broma bruta. Tot, per a no dir una cosa tan senzilla com eròtiques, que és lo que són.

Per això, nosaltres, altra vegada, hem optat per traure les bragues a l’aire.

Finalment, posem un enllaç que sí que ha sigut admés en grups de Facebook que considerem molt oberts en temes que, al meu coneixement, haurien d’estar superats. Ara bé, ho afavoriria una educació matriarcal, la qual és receptiva a les Humanitats, molt oberta i, òbviament, atrevida. Té a veure amb el mite de l’androgin i amb la cultura grega: https://www.facebook.com/share/p/AYKii7F3Frj1pvqf/.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes amb pells de bou, tresors moriscs i dones d’aigua i ben tractades

General, , , , ,

Continuant amb llegendes sobre fondals, minats i, en més d’un cas, amb referències a pells de bou, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb edició de Brauli Montoya, en el relat “El tresor de la pell de bou”, es plasma el matriarcalisme. En la primera versió de les quatre que tractarem, el narrador comenta que “els moros, quan els van tirar fora els cristians, es van deixar amagada una pell de bou plena d’or, de doblets, dels diners que tingueren.

A més, en la Torre del Rico, hi ha uns minats molt grans que ningú s’atrevirà a veure, d’almenys, sis quilòmetres. ¡Per a veure qui s’atreveix a fer eixa travessa! Li diuen l’Alt del Fondal” (p. 128). Per tant, aquesta narració posa un animal que simbolitza lo femení (el bou), que aporta riquesa (per mitjà de la part fosca, això és, de material que deixaren els moros, de pell més bé bruna, dins de la terra, en terres valencianes). I, així, lo obscur enllaça amb lo matriarcalista (ací, mitjançant l’associació moros/dona/fosc/terra). Una dona a qui se li té respecte.

La segona versió, diu que “hi havia un fondal en forma de mina (el Fondal de Jaume el Barbut), que es protegia, on hi havia un bou encantat en el barranc del Pouet. El barranc està a la dreta; i, l’altre barranc, el de la Figuera, dalt” (p. 128). O siga, que es tracta d’un indret antic (com indicaria el nom de Jaume, que ací podríem pensar que té a veure amb Jaume I, qui, a més, se’l representa amb barba i que, igualment, regí en el Regne de València en un moment en què la gran majoria de la població era musulmana).

Així, el narrador exposa 1) la barba (la saviesa i l’antigor), 2) el Pouet (empiularia amb un fill o amb un home, a la dreta, part que es vincula amb lo masculí), en nexe amb la dona i amb la maternitat, i 3) la Figuera (nom que s’empra per a un arbre associat a la dona i a la sexualitat). Una figuera símbol, igualment, de l’autoritat matriarcal (la dona).

En la tercera versió, extensa, es relata que, “en la Torre del Rico, enfront de ma casa, hi ha una serra que es diu la Serra del Pou, en què hi havia una pell de bou plena de diners, d’or.

L’oncle Pepe Escolano sempre deia que la nit de Tots Sants eixia un pardal que no el veien: només se sentia que volava, perquè allí hi havia una encantada” (p. 128), això és, una dona d’aigua.

A banda, “hi havia un clevill gran i, damunt, una llosa gran com la llitera o més. I diuen que hi havia moltes persones que hi van aplegar, perquè hi volien entrar  en el fondal, i i que no hi podien” (p. 128) com també que “hi hagué un home que es va morir. Ell hi va anar i va dir:

-Això, no m’ho crec, jo! Ja veureu vosaltres! Me n’he d’anar a caçar i eixa nit faré un parador” (p. 128).

Ara bé, aquest home, no sols el féu i oí el pardal, sinó que, com que no va veure l’ocell, digué:

“-Això és per jo no creure-ho.

I deien això: que es va morir” (p. 129). Amb aquestes paraules, la llegenda desaprova desafiar les dones i, més encara, les que protegien les riqueses del poble, el patrimoni i, per descomptat, la cultura que havia passat de generació en generació i en nexe amb la foscor (nit, Tots Sants, terra, la tardor, el Regne de València…), tret que enllaça amb una de les estacions més obagues.

Per això, més avant, el narrador afig “jo me’n recorde, perquè els mulers que nosaltres teníem, en aplegar Tots Sants, deien a mon pare (que li deien Nereo):

-Nereo, oncle Nereo: no ens envie allí a treballar” (p. 129). Es refereix a la Torre del Rico, on, com diu al capdavall, “quan els van tirar d’aquí, d’Espanya, van restar eixes coses, els tresors que tenien” (p. 129). Resulta interessant la bona empatia del narrador amb els musulmans que foren expulsats del Regne de València (entre 1608 i 1614) i que es parle de tresors i no, per exemple, de recialles, ni de ruïnes, ni de res semblant.

Potser, per eixe motiu, la versió següent (la quarta), diu “jo també ho he sentit dir dels vells, contar que un moro encara deia:

-Si saberen, en la Torre del Rico, el tresor que hi ha, no serien pobres.

Estava tot escrit en un llibre” (p.  129). ¿Una evocació de la riquesa cultural que deixaren els moriscs, en ser expulsats de la península Ibèrica? No ho descartem.

Finalment, en una llegenda amb molts punts en comú, en la mateixa obra del Carxe, “L’Avenc de les Gralles”, es reflecteixen trets matriarcals. Així, hi havia una paret molt llarga i molt fonda: l’Avenc de les Gralles, el qual, en paraules dels terrers, “es comunicava amb unes galeries que anaven d’altres llocs i en què hi havia tresors. El besavi de nosaltres, contava el pare, hi va entrar i van fer-hi una societat de vint-i-cinc o trenta llauradors dels que més podien” (p. 130), dels més forts. Per consegüent, apareix el tema de l’esperit comunitari i de l’associacionisme de línia matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)