Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

El festeig, les noces i la bona consideració cap a la dona en el matriarcalisme

Prosseguint amb l’obra esmentada de l’escriptora Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), torna a reflectir el matriarcalisme, ara, empiulant amb la nit:
“Quan la lluna camina a son ple

              i el cel de tan serè

             sembla un mar sens vaivè

             -colometa marina’,

 

cor-ferit jo et vindria a rondar

            amb un tendre cantar

            que et faria somiar

            una rondania divina” (pp. 88-89).

 

Per consegüent, la trobada en què ell desenvolupa més la part musical té lloc durant l’obagor.

Després, el caçador li diu que els diumenges, ja de bon matí,

“t’aniria a collir

de gemat romaní,

de daurada ginestra”

 

els presents que ell li donaria i que li posaria en “ta bella finestra”.

Ben mirat, el xicot enllaça això amb “Ta carona de festa major” i amb el fet que

“Les campanes del poble veí

            des l’antic monestir

            se farien sentir

            repicant la diada;

 

tu, a la testa l’airós caputxó

            i al braç el cistelló

            de fer ofrena al Senyor,

            baixaries mudada”.

 

Com podem veure, no sols ell li destaca la bellesa, sinó també el renom que tindrien les noces. És més: en els versos següents, Agnès Armengol i Altayó plasma el paper de la dona en el casament i el que tindrà en acabant:

“Dret a missa, donant-nos les mans

            a l’estil dels amants,

            alegrois com infants

            aniríem de pressa,

i en passar pel porxat del convent

            on s’acobla el jovent,

            te dirien somrient:

            ‘Quina guapa mestressa!’.

 

Però la festa de l’enllaç va acompanyada de balls (ací, de sardanes):

“au, manyaga, quin sardanejar!

              (…) sis ençà, vuit enllà,

                     voli el temps si té ales!”.

 

En l’estrofa següent, el jove diu a la fadrina:

“Ai bonica i xamosa Sió!

             la del prim cossetó,

             la del peu petitó,

             la del bell gentil aire,

foll de mi! si ton pare ho volgués

             ans que Pasqua vingués…”.

 

Finalment, el pare ou els mots del xic i li demana

“-Fores tu son promès?

fores tu son rondaire?”

 

 

i li diu uns quants trets que considera positius en el futur marit:
“La palica no et manca pel cas;

            però ets un brau bordegàs,

            honradot i capaç

            de portar pa a la taula;

quan t’escaigui, doncs, si va de bo,

            ja ho diràs al rector

            com més prompte millor

            i ho diré jo a ma Paula!”.

 

En resum, el pare, com faria un llaurador en el dia rere dia (i un rei, en més d’una rondalla), té present la facilitat de paraula del jove,… junt amb el fet que és un home honrat (bonhomiós), amb facilitat per a fer rogle (la taula) i, a banda, li deixa en les seues mans el fet de comentar-ho al capellà (o siga, que el xicot rep l’aprovació del pare de la xica) i li addueix que ell ho farà amb la seua dona i, així, la seua muller també pren part en els actes anteriors a les noces.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

La maternitat en l’hivern, fer rogle i dones que toquen els peus en terra

Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,

“l’au cerca un cau dins la roca

perquè cada arbre es doblega

des del cimal a la soca.

 

Dins del mas, a l’esconat,

la gent resa contristada;

els homes en un costat,

el cap nu, la veu pausada.

 

Al llur enfront les mullers

els infantons fent dormir,

acoten la faç al bres

per no veure el llamp lluir”.

 

O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.

Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.

Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:

“-Ai dels que no tornaran!

ai dels qui han de venir!”.

 

En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:

“’-Què volíeu l’hereu?’.

‘-A captar la guineu

jo passava, pubilla’.

‘-Sempre aquí fou la paga millor

           i el bon vi del racó

          per l’ardit caçador

         que fa guerra a la guilla”.

 

Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.

Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:

“que en eix pobre maset

fora el ranci groguet

no hi ha res que s’ho valga”.

 

Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,

          no en serà que millor,

          poncelleta d’amor,

          pubilleta galana…’.

‘-Així solen parlar els fadrins

        eixerits i coquins,

        tant si són de Campins

        com si són de la Plana’.

‘-Ai, bonica i xamosa Sió!

       la del peu petitó,

       la del prim cossetó,

       la del bell gentil aire;

foll de mi! Si ton pare ho volgués

          ans que Pasqua vingués

          fóra jo ton promès,

          fóra jo ton rondaire” (p. 88).

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Dones interessades per la natura, per festes paganes i per balls i danses matriarcals

En uns dels darrers versos de la secció I del poema “Na Marió”, la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934) escriu que

“Na Marió ja té quinze anys,

quinze anys bonics com quinze roses;

les pubilletes de l’entorn

porten enveja a la pastora.

 

Fins baix al pla se’n parla arreu

de sa bellesa i de sa gràcia;

els caçadors desfan camí

per a trobar-la amb sa ramada;

quan ella els veu somriu i fuig

tot ensenyant ses dents tan blanques…”.

 

Podríem dir que aquests versos, en què es mestallen la sexualitat de la jovenesa i la resposta que ella fa al fet que la cerquen, com aquell qui diu, per destacar la seua bellesa, ens evoquen aquells passatges del Nou Testament en què Jesucrist no es deixa seduir pel culte a la fama, ni pels qui promouen només lo extern, ja que la xica prefereix ser ella mateixa i, així, només mostrant una part de la boca: les dents, símbol de la fortalesa i de la manera de prendre decisions.

Mentres escric aquestes línies, 3 de juny del 2025, recorde una dona d’Aldaia (l’Horta de València) qui, amb més de huitanta anys, alguna vegada, quan estava junt amb ma mare, li ensenyava les dents: totes les tenia bones i naturals.

Tornant a la pastora, la jove connecta amb l’indret on viu i amb la tradició catalana de no fer culte a la fastuositat, ni a les aparences com tampoc al poder (encara els Pobles matriarcalistes sí que acullen de bon grat que u accedesca de bon cor a un càrrec).

Tot seguit, en la secció II, passem a unes festes que se celebren: l’Aplec de Santa Fe. En ells, l’autora plasma el sentiment de pertinença a la terra i ho fa amb uns passatges que empiulen amb la típica rondalla en què el rei (o el príncep) balla amb una jove, frueix de l’acte i apareixen personatges (i passatges) semblants als d’aquesta composició (però, ací, en nexe amb la poetessa Marió, de renom):

“De Santa Fe avui és l’Aplec;

son campanar senyala festa

i els caminois i els xaragalls

vessen de gent i de ginesta;

diu que la gaia Marió

ve pel collet de Santa Elena” (pp. 17-18).

 

En acabant, un home estima la jove i demana permís a la mare, qui li ho aprova i, de pas, l’escriptora no trau la figura del pare, ni la del paper del marit en la decisió: una qüestió entre l’aspirant i la mestressa (ací, la madrastra).

Altrament, la fadrina na Marió, quan fa camí cap a la ciutat, té més interés per la natura, per detalls més propis de lo rural i, ben mirat, de la Mare Terra:
“ço que ella escolta és la música

de la dolçaina que, allà lluny,

com un ocell molt gros refila.

I recordava al rossinyol

canta que canta en la boscúria,

mes cant i ocell tot era xic…”.

 

Però la festa tel·lúrica continua i, com capim, ho fa de dues maneres: la festiva i matriarcalista i la recta i més aïna semblant a la d’altres cultures. No debades, posa que

“Enfront l’ermita tot són balls,

dins de l’ermita tot pregàries;

na Marió llampega d’ulls

com foc-follet que brilla i passa;

mai res no havia vist tan bell,

gran és el món com no es pensava…”.

 

En llegir aquestes línies per primera vegada i d’haver-les tractades, em portaren a un acte matriarcal que, en maig de 1999, vaig presenciar en la Vall d’Aralar (en el terme d’Orkoien, Navarra). Per una banda, hi hagué un fet cultural en la part externa, detall que em recordava la figura sexual del boc; i, ja molt pròxims a l’edifici, u de signe eclesial, per mitjà d’una celebració religiosa que, anys a venir, jo enllaçaria amb la que té lloc en la vila valenciana Cullera (la Ribera Baixa) amb motiu de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra): una benedicció cap a la vall (en el cas navarrés, amb un cant en què es feia esment de l’indret). Aquesta cerimònia religiosa (potser, d’arrels paganes), com ens deia Pere Riutort, es podia fer en qualsevol moment, no necessàriament amb motiu del mes de maig.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Educació i sexualitat matriarcals, dones que transmeten la Història i mares de llet

Prosseguint amb la composició “Clemència Isaura”, de l’escriptora catalana Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), la jove Clemència se’n va al jardí i, com que tracta bé les plantes, elles li donaran bons fruits:

“que, d’agraïdes se n’alcen,

puix lo que se’ls dóna en vida,

elles tornen en fragància”.

 

A continuació, passem a una escena vespertina, quan un jove (Raül) amb una arpa, se li acosta per si ella accepta festejar amb el minyó. Raül, per exemple, li comenta

“No em porten aquí, senyora,

ni, d’aquest lloc, la frescura,

ni, de les flors, l’hermosura

que mou la brisa al passar.

A contemplar vinc, Clemència,

lo tresor de ta bellesa”.

 

Uns versos després, la fadrina,

“amb sa dida, platicava

sentada en un terraplè,

banyat per la lluna clara.

‘-¿Coneixes algun castell

dels que té aquesta comarca?’,

indiferent preguntà

a la dida que escoltava.

‘-Tots estan deshabitats’,

li respongué sens tardança,

‘a no ser los mals esperits

que sempre hi tenen entrada’.

‘-¿I, en aquest castell, també

poden entrar-hi, Joranda?’

‘- No, filla, que beneïdes

estan ja totes les cambres

i, com, per això, no poden

ells penetrar en les sales,

es queden en lo jardí,

a l’altra part de la tanca’”.

 

Per consegüent, copsem que la dida (la mare de llet) fa el paper de mare i, altrament, podríem dir que de la velleta sàvia i que transmet la història de la comarca, de la terra.  Unes línies després, la jove li diu que li agradaria saber si els esperits

“que, entre tenebres, divaguen

i voltegen lo castell

a penes lo jorn acaba,

tenen la forma d’humans,

altiva, hermosa i galana,

lo mirar que arriba al cor

i dolcíssimes paraules?…’.

‘-¡Ai, filla de mon amor!

Tenen la forma que espanta!

los hi espurnen foc los ulls

i llur boca sempre brama,

los llurs cabells són com serps

que, per lo llur front, s’enllacen

i tenen les ungles corves

com la fauç que l’herba talla.

¡Ai, filla de mon amor!

Quan arribe la vesprada,

no baixes mai al jardí

a cuidar les tendres plantes,

ni t’acostes a la font

a buscar de l’aigua mansa,

perquè, en lo seu pur cristall,

si t’emmiralles la cara;

pot sortir-te una visió

fent-te visatges que espanten

que et facen tancar los ulls

fent-te caure desmaiada’”.

 

Així, com es reflecteix en relats, sobretot, eròtics i de bruixes, la nit connecta amb lo femení i, ben mirat, es vincula amb lo negatiu. Adduirem que, en aquestes línies, la fadrina, oberta a la realitat, connecta amb lo matriarcalista: l’obagor, el final del dia, el cor (la franquesa que li podria transmetre la dona). Però encara ho farà més i, de pas, amb la serp (la dona que toca els peus en terra i com el cicle de la vida, en què enllacen el cap i la cua), el front (on alguns xiquets de determinades rondalles porten un estel com a fills de reis), la corba (detall feminal) com també ho és la falç (símbol que té a veure amb la fecunditat i amb la renovació de les collites).

És més, la dona lliga la vesprada amb un moment d’activitat de la jove (de fet, la trau junt amb el jardí i amb l’aigua).

Nogensmenys, la minyona pensava

“és un àngel, com aquells

que, en lo cel, tenen la planta”

 

i evoca el trobador Raül, polsant l’arpa, i ella sospira

“de la boca perfumada”.

 

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La tarara” i el dia de Pasqua en el Massarrojos de primeries del segle XX

Una altra cançó tradicional i amb humor eròtic és “La tarara”, la qual, per exemple, figura en el llibre “Estampas de Masarrojos”(pp. 387-388), del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, qui, primerament, parla sobre el dia de Pasqua. Diu així (ací traduït):

La tarara

Transcorregudes les setmanes de Quaresma, temps en què l’Església predica oració i penitència i en què els fidels han viscut l’alé de la seua vida, en aplegar el toc festiu del Dissabte de Glòria, sembla que Litúrgia i primavera, els records de la festa de l’Anyell Pasqual i del triomf del Redemptor sobre la mort, conviden a gaudir la bellesa primaverenca del camp valencià, a la intempèrie de la llum, i cercar les fruïcions atractives i naturals de la mar, de la muntanya i de l’horta. ¿Quin era el lloc preferit en el nostre poble pels xiquetes i pel jovent en aquests dies?

En aquells temps, fa mig segle, els xiquets menjaven la mona i jugaven en l’’Aljub del Blau’. Els jóvens ocupaven tot allò que hui s’ha transformat en camps de tarongers, al peu de la Masia de la Creu i voltants. Ben proveïts de viandes, sense que haguessen de mancar els tortells, ni les clàssiques mones, amics i simpatitzants es distribuïen en rogles per aplegar-se i manifestar-hi la seua alegria encomanadissa.

Abans de menjar la clàssica mona, la llonganissa de Pasqua, ous durs i, de pas, afegirem que, si eren per als xicotets, se’ls donava un tint vermell, groc o verd; el jovent preparava la gana amb jocs rítmics, per devorar, en acabant, el berenar abundós; jugaven al rogle, a pilarets i a la tarara.

El ball de la tarara porta un cant popular; xics i xiques, agafats de la mà, fan rotllana; l’interpreten mentres peguen voltes en cercle complet. La lletra del cant deia així[1]:

 

La tarara, sí; la tarara, no;

la tarara, mare, li la balle jo.

Ella porta pirri (tres vegades),

també el porte jo.

La tarara…

(…) Ella porta pirri (íd.),

porta polissó.

La tarara…

 

Altres lletres del ball de la tarara

 

Totes pugen a l’Ermita

i s’agenollen amb Creu

i, ‘Per favor’, li demanen

nóvio[2] a la Mare de Déu.

La tarara, sí…

 

Estos tres dies de Pasqua

són tres dies de jugar,

p’a envolar el catxerulo

i, després, a berenar.

La tarara, sí…

 

Si tens el marit gelós,

prepara-li la corbella,

posa-li corda al cabàs

i envia’l a segar herba.

La tarara, sí…

 

¡Ai, txúngala, que és carabassa!

¡Ai, txúngala, que és polissó!

¡Ai, txúngala, les xiques guapes;

i les lletges, al racó” (pp. 387-388).

 

 

Com podem veure, l’escrit tracta sobre u dels actes tradicionals del dia de Pasqua en el País Valencià de primeries del segle XX (uns anys després que la vila de Massarrojos fos annexionada a la ciutat de València), puix que el llibre fou publicat en 1950.

Igualment, plasma detalls festius que encara es podien veure en els anys seixanta i, àdhuc, a mitjan dels anys huitanta de la mateixa centúria, com ara, fer rogle, la trobada de jóvens i de persones de totes les edats i, al capdavall, la música.

Quant a la cançó, direm que els primers versos són molt coneguts (a vegades, amb la lletra “que la bailo yo”, castellà, la qual hem traduït ací). I, tocant-ne els altres, adduirem que, en els del passeig a l’Ermita, es reflecteix que, amb motiu d’aquesta festivitat (i també de Dilluns de Pasqua i de Dimarts de Pasqua), era típic que els fadrins eixissen a cercar alguna fadrina amb qui, si tot anava bé, podria iniciar-se una amistat i, fins i tot, un festeig.

En nexe amb els versos sobre empinar el catxirulo, són molt coneguts i, a més, se’ls pot donar un seny eròtic, ja que l’estel simbolitza el penis.

Després, copsem que la dona té la darrera paraula i que ella marca l’esdevenidor del possible festejador.

Finalment, les darreres línies empiulen amb el senyal de festa que representa el dia de Pasqua, el qual té a veure amb el naixement de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs.

[2] La forma genuïna és “nuvi” i també es podria emprar el mot “fadrí”.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

La sexualitat matriarcal en sardanes i en parelles amb dones que tenen la darrera paraula

Una altra sardana que figura en l’obra de Núria Feliu, i en què es veu la sexualitat matriarcal, és “Juny” (pp. 50-51), amb lletra del poeta Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973) i amb música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925), compositor de sardanes. Així, podem llegir

“Oh sol brunzent,

oh mar blava remorejant

que dansa amb el vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fon en un anhel”.

 

Quant a aquesta connexió entre el cel (lo actiu) i la terra (lo passiu), direm que, d’acord amb la recerca, abunda en persones amb un estil de vida matriarcalista, això és, entre catalanoparlants que promouen lo vernacle, bé en dones, bé en hòmens.

En relació amb aquest detall, agregarem que empiula amb unes paraules que escriu l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”: “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir indistintament parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, que era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com també el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de crear totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Enllaçant amb aquests dos elements de la deessa, en aquesta obra d’antropologia, veiem que, segons paraules de Jacques Pirenne, “Entorn de la deessa mare, abans de la instauració del règim patriarcal, sembla que s’hauria format el primer d’aquests sistemes. Representava, alhora, la terra i el cel, la deessa mare és tot l’univers, la deessa principal” (p. 152). Cal recordar que la sexualitat matriarcalista toca els peus en terra i que té un lligam amb lo tel·lúric.

Tornant al poema “Juny”, tot seguit, afig que,

“Com un bressol

la  barca es gronxa (…).

I el foc de l’amor que en ton llavi guspira,

eixam d’abella d’or,

joia d’estiu,

serà flam que gira

i covar de niu”.

 

Per tant, també trau la maternitat, la melositat i la cova femenina (l’úter).

Immediatament, continua amb versos que evoquen l’inici de l’estiu, no sols pel vols dels ocells, sinó, per descomptat, perquè creix u dels símbols d’aquesta estació: el forment, sovint associat a les relacions sexuals. Així, escriu

“Seguem arran, arran,

que a la fatiga l’amor és consol”.

 

Un conhort resultat de l’empelt entre la corbella (la falç), la qual té forma semicircular (tret amb afinitat amb lo femení) i amb el contacte de l’home amb la terra.

En acabant, a la caiguda del sol,

“L’aigua del càntir durà fresca a tos llavis”,

 

uns llavis que poden tenir dues lectures: els llavis de la cara i els de la vulva, encara que ací tenen a veure, més bé, amb els del cap.

Serà en eixe moment vespertí, simbòlicament, agregat a la dona, quan ella,

“els teus llavis lluint em diran,

dolçament cantant,

un gran secret d’amor

que en farà batre amb foc el cor”.

 

Possiblement, perquè ella el vol, perquè l’estima.

Llavors,

“Els camins són perfumats,

canten les fontanes dolçament,

els estels, al cel penjats,

fan com una llum esporuguida.

Si et deixessis tu besar,

tot el viure meu fóra cantar”.

 

Per consegüent, l’home espera que ella li aprove el desig de festejar i de mantenir relacions sexuals, puix que la dona té la darrera paraula (en lloc d’ell, ni de cap altra persona).

Després, ella el besa i, no debades, el poeta, arran del bon resultat, escriu

“Juny esplendent

els cors ajunta.

(…) el blat ja és madur i el volant

és lluent de sol.

Seguem arran, arran”.

 

Finalment, amb aquest lligam entre l’home i la dona, els darrers versos plasmen la sexualitat matriarcal:

“Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant.

Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant,

que danses al vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fons en un sol anhel”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que tenen la darrera paraula en lo sexual, ben tractades i molt obertes

Música matriarcal en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu (1941-2022).

En aquesta obra, entre d’altres coses, es reflecteix en la sardana “El Cavaller enamorat” (p. 24), amb lletra i música de Joan Manén i Planas (1883-1971). Així, veiem  que, tot i la força de l’home, és ella qui té la darrera paraula i, a més, qui venç l’altre. Diu així:
“Bell, jove, fort i galant,

el Cavaller que fou espill de braus

que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,

brandint llança, espasa i escut,

ara l’amor l’ha vençut.

 

D’una nineta el jou

sofreix el Cavaller,

tan trist i enamorat,

que en perd el ser.

 

D’ella el castell, al lluny,

n’esguarda el fosc contorn;

i una nit i una altra

hi roda a l’entorn

i no té coratge, el míser,

per avançar…

I un jorn i un altre passen

sense dur al bell aimador

el conhort ansiat.

 

Ai! nina, (*) que n’has fet

del cor que al teu retens presoner!…

vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat

Cavaller enamorat”.

 

Per tant, la trobada es fa de nit (moment del dia vinculat amb la dona) i ell no va un poc més lluny, amb intenció que la jove l’aculla per a festejar. Mentrestant, la fadrina té altres prioritats.

En aquesta línia, en la lletra de la sardana següent, “El saltiró de la cardina” (pp. 25-26), altra vegada, copsem que la dona és qui dirà si eixirà amb ell o no i, mentrestant, l’home ho desitjaria. Aquest tret ens plasma un Poble matriarcalista. En eixe sentit, cal dir que l’autor de la lletra, Josep Ma. Francès i Ladrón de Cegama (1891-1966), i qui posà la música, Vicenç Bou i Geli (1885-1962), havien nascut en el darrer quart del segle XIX, en un ambient que empiula amb el relat i amb moltes rondalles vernacles anteriors a 1932:

“Pageseta moreneta,

vull cantar-te una cançó;

vull dir-te d’una vegada

que també t’estimo jo.

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

per què no hem d’amanyagar-nos

tu i jo com fan ells?”.

 

És ell qui ho demana a la minyona, partint de la semblança amb els ocells: tracte amb amor i amb simpatia.

A banda, el xicot procura que la jove relacione el present amb actes que fan les aus:

“No sents com refila la cardina

que en el niu s’enyora tota sola?

El company volgut de ploma fina

ha alçat el vol

de cara al sol i no ha tornat

i a cercar-lo ella ha volat.

 

Ja de retorn el gai ocell

refila entre les fulles,

fent saltirons va la femella

amb ell, l’ocell.

La-la-la”.

 

 

Igualment, la femella comenta al mascle, qui aplega al niu:

Per què has trigat així?

Que manca al niu

del nostre amor, l’encís?

I ell li respon: Ocella, petita i bella,

seguim a saltirons

de nostres il·lusions l’estrella.

I tot saltironant per la verdor

canta l’amor: la-la-la”.

 

 

Aquesta verdor podríem empiular-la amb mitjan primavera (època simbolitzada per aquest color, el de les fulles que renaixen i el de les plantes que verdegen):

 “Veig pageseta que et tornes roja,

tos ulls em diuen ben clar que sí,

com l’ocella a son ocell

tu m’estimaràs a mi.

Dels teus llavis un petó voldria jo,

tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.

Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.

Com el cant de la cardina nostre cant

serà dolç, serà amorós i triomfant”.

 

Per consegüent, ell confia en la dona, qui és encisadora i, finalment, es podria dir que el jove li promet que la tractarà bé: el cant amorós i amb dolcesa. Es prioritza recórrer a un pacte (un detall molt freqüent en la cultura aborigen catalana), en què, això sí, al capdavall, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: (*) Hem afegit la coma i hem eliminat l’accent de “què” (la frase no és interrogativa), amb intenció de facilitar la lectura

Els Reis m’han portat un present: un bon son.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i pagesos amb esperança en la terra, en la natura i en el demà

Continuant amb composicions de la mateixa obra de Ramon Pagès i Pla, en “El poeta” (pp. 54-55), copsem que no sols la dona treballa fora de casa, sinó que ella té la darrera paraula. De fet, aquests versos poden evocar-nos la dita “L’home proposa i la dona disposa”. Diuen així:
“De la prada recull una rosa

que manté la fredor de la nit

i la lluna conrea i disposa

el silenci amarat dintre el pit”.

 

És més: com en narracions en què apareix un pou (que pot recordar-nos el pou de la vida i el nexe entre mare i fill durant l’embaràs), l’autor escriu que l’albada li escampa

“un plugim que asserena la mà

i s’ajeu sota l’ombra la vida

de l’avui que promet el demà”.

 

Aquestes paraules podrien empiular amb la sembra de desembre, en què el llaurador deposita l’esperança en les llavors (el semen) que colga en la terra (la Mare Terra).

Afegirem unes paraules que enllacen amb una de les estacions fosques (i ben considerades en els Pobles matriarcalistes): la primavera d’hivern.

“Dolçament has esperat la verema

per captar de l’oratge desprès,

fecundada, la mel del poema

que ha creat la foscor del no res”.

 

Quant a aquestes línies, direm que, tant si la mel ha resultat de l’obagor (de la dona), com si aquest aliment ha estat el generador de l’obscuritat, un tret femení ha creat un altre de la mateixa corda. Personalment, considere que la dona (ací, la Mare Terra) ha fecundat la mel, de la mateixa manera que ella té el nadó.

Ara bé, en el darrer vers, escriu que “Poesia ha engendrat amistat”.

Un altre tema que trau el poeta de Viladrau (i que es plasma en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) és el servici, l’esperit comunitari, l’altruisme. Com a exemple, en el poema “A tu, amic voluntari” (p. 57), comenta

“Sempre ets allà al cimal on fas més falta

i a qualsevol regales l’esperit.

Poses la pau damunt la dèbil galtai

i la dolçor a la fosca de la nit.

(…) Has repartit el cor teu, solidari,

sense acceptar ni un míser pagament”.

 

Un altre escrit en el mateix llibre és “Alegrem-nos amics” (p. 60), en què exposa trets matriarcals, com ara, la bona compenetració amb la terra (com a Mare de lo que hi ha):

“Alegrem-nos d’haver   complagut, de la serra,

(…) un bocí de record   reconforta ‘La Perla’,

i la vida reneix   embellint el terrer.

 

Alegrem-nos si un cant   deixa anar la volada (…).

Alegrem-nos amics   d’escampar com la grana

(…) perquè trobi el seu nord   la llegenda germana

i ens ofreni novell   el so dolç del matí”,

 

un matí i un naixement que connecten amb la infantesa, amb la primavera de la vida.

Adduirem que, en eixe ambient de joia, Ramon Pagès i Pla, igualment, plasma mots que tenen a veure amb lo tel·lúric i amb la natura: “el riuet”, “la flor”, “el Montseny”, “ens acull”, “el caliu   de la pau precursora”, “tots plegats”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal, Bona Nit de Cap d’Any i Venturós Any 2025.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Música matriarcalista i eròtica catalana del segle XIX

MÚSICA

 

En aquest apartat, posarem cançons, no necessàriament amb intenció eròtica, però que podríem dir que tenen un contingut en aquesta línia. Així, en l’obra “Romancer català”, a cura de Joan Antoni Paloma, publicat per Edicions 62 en 1989 i amb moltes cançons recopilades per Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), hi ha molts versos que ho reflecteixen, com ara, en “El lladre de la cova” (p. 56), on podem llegir

“A la vila de Caldes, n’hi ha un bonic lloc;

n’hi ha un galant jove, hermós i dispost.

(…) Va baixar una mossa rossa com un or,

se l’endú a la cova per no ser ell sol.

Al ser a la cova, enraonen los dos:

‘-Alguna coseta menjaria jo,

alguna costella que fos de moltó’.

‘-Deixeu, galant jove, que us hi aniré jo’”.

 

Un poc després, aquesta jove fa via cap a cal batle, cap a cal corregidor i, amb la participació d’altres persones i tot, s’emporten el lladre que volia festejar amb la noia.
Per consegüent, no sols es fa lo que vol la dona, sinó que ella respon amb molta espenta i molt oberta.

En aquesta recopilació folklòrica, “Romancer català”, hi ha uns versos de la cançó L’hereu Riera” que hem considerat adients:

“Per a Sant Antoni, ballades hi ha;

per a Sant Maurici, que la cobla hi va.

N’hi ha tres donzelles que hi volen anar.

L’una diu a l’altra: ‘-I, a tu, qui et traurà?’.

‘-Anem, donzelletes, anem a ballar,

que l’hereu Riera nos hi farà entrar’” (p. 149).

 

Per tant, captem dones amb iniciativa, molt obertes i que fan via en colla, tres trets que empiulen amb el matriarcalisme. Recordem que, en altres cultures matriarcals, són les dones qui, en grup, preparen i impulsen actes festius o del Poble amb què estan vinculades.

També es plasmen trets eròtics, com ara, en la cançó “La filla del pagès” (p. 181), quan diu que

“N’hi havia un pagès que en tenia una filla,

no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,

lo pomeret florit, la roseta esbandida.

(…) El seu galant ho sent, del fondo de la vila,

ja n’ensella el cavall i li posa la brida

i se’n va dret al bosc, allà on era la nina:

‘-Nina: si vols venir, te’n faré companyia,

de tres castells que en tinc, senyora te’n faria (…)’”.

 

Una altra, molt sucosa, és “L’alegre festejador” (p. 182), en què un fadrí comenta que un dia veié una minyona galant i que la trobà sola, que anava a l’horta

“a regar lo jardí, lo jardí de les roses.

‘-¡Qui en pogués collir un brot, d’aquelles flors tan bones!’.

 

‘-Baixa-se’n a collir, del ram fins a la soca’.

Ell se n’hi va baixar amb una intenció bona,

l’agarra per la mà, l’assenta sota l’ombra,

(…) Un sac n’hi va collir per enviar a Girona,

per a fer un present a aquella gran minyona” .

 

O siga, que l’home segueix el mateix estil que la dona (anar-se’n al jardí, lloc que simbolitza la vulva), amb intenció de tenir una relació sexual amb ella. No debades, el ramell de flors el portarà a Girona, on està la jove, amb qui ell voldria tornar a eixir.

Amb una lletra de la mateixa corda, hi ha “Llarga conversa” (p. 183), però en un hort, on ella també regava les flors:

“N’hi té de tots colors: blanques, vermelles, grogues.

Se’n posen a enraonar l’espai de dues hores,

l’ombra d’un roseret tot carregat de roses.

A son pare i sa mare, ja n’han portat la nova” (p. 183).

 

Com podem  veure, la jove ara, o bé ja ha passat a la jovenesa (el roser és ple de flors), o bé han acordat festejar, o bé, fins i tot, ella romandrà embarassada i ho comenten als pares. El motiu és perquè la planta i les flors d’aquests versos enllacen amb la vulva.

Altres cançons que hem inclòs són les següents:

EL CAÇADOR

 

(…) Ja la’n trobo adormideta a la vora d’un canyar;

jo en cullo un pom de violes i, al pit, les hi vaig tirar;

les violetes són fresques, la pastora es despertà.

‘-Què feu aquí, galant jove, què veniu aquí a buscar?’.

‘-L’amor vostre, donzelleta, si me la voleu donar” (p. 187).

 

En altres paraules, la dona és qui podrà triar si es casarà amb ell o no, encara que, tot seguit, ella li diga que ho consultarà amb els seus pares: la família de la xica és qui decideix, no la del possible futur marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra

I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que

“La natura, vasos comunicants de relació,

és universal missatgera de sentiments,

el més còsmic, l’amor”.

 

Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu 

“No massa lluny de l’espessa boscúria

aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.

(…) Ell

vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,

i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.

Una roca convida l’excursionista a seure” 

 

i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.

I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.

Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):

“corre, vine a la muntanya,

he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.

Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,

enviant petons a les aus de la muntanya

i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins

i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.

 

Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.

Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:

“Estimada,

he descobert a mil metres d’altitud

que el nostre amor és infinit,

com l’univers”.

 

Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)