Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

La sexualitat matriarcal en sardanes i en parelles amb dones que tenen la darrera paraula

General, , , , , , ,

Una altra sardana que figura en l’obra de Núria Feliu, i en què es veu la sexualitat matriarcal, és “Juny” (pp. 50-51), amb lletra del poeta Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973) i amb música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925), compositor de sardanes. Així, podem llegir

“Oh sol brunzent,

oh mar blava remorejant

que dansa amb el vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fon en un anhel”.

 

Quant a aquesta connexió entre el cel (lo actiu) i la terra (lo passiu), direm que, d’acord amb la recerca, abunda en persones amb un estil de vida matriarcalista, això és, entre catalanoparlants que promouen lo vernacle, bé en dones, bé en hòmens.

En relació amb aquest detall, agregarem que empiula amb unes paraules que escriu l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”: “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir indistintament parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, que era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com també el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de crear totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Enllaçant amb aquests dos elements de la deessa, en aquesta obra d’antropologia, veiem que, segons paraules de Jacques Pirenne, “Entorn de la deessa mare, abans de la instauració del règim patriarcal, sembla que s’hauria format el primer d’aquests sistemes. Representava, alhora, la terra i el cel, la deessa mare és tot l’univers, la deessa principal” (p. 152). Cal recordar que la sexualitat matriarcalista toca els peus en terra i que té un lligam amb lo tel·lúric.

Tornant al poema “Juny”, tot seguit, afig que,

“Com un bressol

la  barca es gronxa (…).

I el foc de l’amor que en ton llavi guspira,

eixam d’abella d’or,

joia d’estiu,

serà flam que gira

i covar de niu”.

 

Per tant, també trau la maternitat, la melositat i la cova femenina (l’úter).

Immediatament, continua amb versos que evoquen l’inici de l’estiu, no sols pel vols dels ocells, sinó, per descomptat, perquè creix u dels símbols d’aquesta estació: el forment, sovint associat a les relacions sexuals. Així, escriu

“Seguem arran, arran,

que a la fatiga l’amor és consol”.

 

Un conhort resultat de l’empelt entre la corbella (la falç), la qual té forma semicircular (tret amb afinitat amb lo femení) i amb el contacte de l’home amb la terra.

En acabant, a la caiguda del sol,

“L’aigua del càntir durà fresca a tos llavis”,

 

uns llavis que poden tenir dues lectures: els llavis de la cara i els de la vulva, encara que ací tenen a veure, més bé, amb els del cap.

Serà en eixe moment vespertí, simbòlicament, agregat a la dona, quan ella,

“els teus llavis lluint em diran,

dolçament cantant,

un gran secret d’amor

que en farà batre amb foc el cor”.

 

Possiblement, perquè ella el vol, perquè l’estima.

Llavors,

“Els camins són perfumats,

canten les fontanes dolçament,

els estels, al cel penjats,

fan com una llum esporuguida.

Si et deixessis tu besar,

tot el viure meu fóra cantar”.

 

Per consegüent, l’home espera que ella li aprove el desig de festejar i de mantenir relacions sexuals, puix que la dona té la darrera paraula (en lloc d’ell, ni de cap altra persona).

Després, ella el besa i, no debades, el poeta, arran del bon resultat, escriu

“Juny esplendent

els cors ajunta.

(…) el blat ja és madur i el volant

és lluent de sol.

Seguem arran, arran”.

 

Finalment, amb aquest lligam entre l’home i la dona, els darrers versos plasmen la sexualitat matriarcal:

“Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant.

Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant,

que danses al vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fons en un sol anhel”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que tenen la darrera paraula en lo sexual, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu (1941-2022).

En aquesta obra, entre d’altres coses, es reflecteix en la sardana “El Cavaller enamorat” (p. 24), amb lletra i música de Joan Manén i Planas (1883-1971). Així, veiem  que, tot i la força de l’home, és ella qui té la darrera paraula i, a més, qui venç l’altre. Diu així:
“Bell, jove, fort i galant,

el Cavaller que fou espill de braus

que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,

brandint llança, espasa i escut,

ara l’amor l’ha vençut.

 

D’una nineta el jou

sofreix el Cavaller,

tan trist i enamorat,

que en perd el ser.

 

D’ella el castell, al lluny,

n’esguarda el fosc contorn;

i una nit i una altra

hi roda a l’entorn

i no té coratge, el míser,

per avançar…

I un jorn i un altre passen

sense dur al bell aimador

el conhort ansiat.

 

Ai! nina, (*) que n’has fet

del cor que al teu retens presoner!…

vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat

Cavaller enamorat”.

 

Per tant, la trobada es fa de nit (moment del dia vinculat amb la dona) i ell no va un poc més lluny, amb intenció que la jove l’aculla per a festejar. Mentrestant, la fadrina té altres prioritats.

En aquesta línia, en la lletra de la sardana següent, “El saltiró de la cardina” (pp. 25-26), altra vegada, copsem que la dona és qui dirà si eixirà amb ell o no i, mentrestant, l’home ho desitjaria. Aquest tret ens plasma un Poble matriarcalista. En eixe sentit, cal dir que l’autor de la lletra, Josep Ma. Francès i Ladrón de Cegama (1891-1966), i qui posà la música, Vicenç Bou i Geli (1885-1962), havien nascut en el darrer quart del segle XIX, en un ambient que empiula amb el relat i amb moltes rondalles vernacles anteriors a 1932:

“Pageseta moreneta,

vull cantar-te una cançó;

vull dir-te d’una vegada

que també t’estimo jo.

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

per què no hem d’amanyagar-nos

tu i jo com fan ells?”.

 

És ell qui ho demana a la minyona, partint de la semblança amb els ocells: tracte amb amor i amb simpatia.

A banda, el xicot procura que la jove relacione el present amb actes que fan les aus:

“No sents com refila la cardina

que en el niu s’enyora tota sola?

El company volgut de ploma fina

ha alçat el vol

de cara al sol i no ha tornat

i a cercar-lo ella ha volat.

 

Ja de retorn el gai ocell

refila entre les fulles,

fent saltirons va la femella

amb ell, l’ocell.

La-la-la”.

 

 

Igualment, la femella comenta al mascle, qui aplega al niu:

“Per què has trigat així?

Que manca al niu

del nostre amor, l’encís?

I ell li respon: Ocella, petita i bella,

seguim a saltirons

de nostres il·lusions l’estrella.

I tot saltironant per la verdor

canta l’amor: la-la-la”.

 

 

Aquesta verdor podríem empiular-la amb mitjan primavera (època simbolitzada per aquest color, el de les fulles que renaixen i el de les plantes que verdegen):

 “Veig pageseta que et tornes roja,

tos ulls em diuen ben clar que sí,

com l’ocella a son ocell

tu m’estimaràs a mi.

Dels teus llavis un petó voldria jo,

tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.

Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.

Com el cant de la cardina nostre cant

serà dolç, serà amorós i triomfant”.

 

Per consegüent, ell confia en la dona, qui és encisadora i, finalment, es podria dir que el jove li promet que la tractarà bé: el cant amorós i amb dolcesa. Es prioritza recórrer a un pacte (un detall molt freqüent en la cultura aborigen catalana), en què, això sí, al capdavall, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: (*) Hem afegit la coma i hem eliminat l’accent de “què” (la frase no és interrogativa), amb intenció de facilitar la lectura

Els Reis m’han portat un present: un bon son.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i pagesos amb esperança en la terra, en la natura i en el demà

General, , , , , , ,

Continuant amb composicions de la mateixa obra de Ramon Pagès i Pla, en “El poeta” (pp. 54-55), copsem que no sols la dona treballa fora de casa, sinó que ella té la darrera paraula. De fet, aquests versos poden evocar-nos la dita “L’home proposa i la dona disposa”. Diuen així:
“De la prada recull una rosa

que manté la fredor de la nit

i la lluna conrea i disposa

el silenci amarat dintre el pit”.

 

És més: com en narracions en què apareix un pou (que pot recordar-nos el pou de la vida i el nexe entre mare i fill durant l’embaràs), l’autor escriu que l’albada li escampa

“un plugim que asserena la mà

i s’ajeu sota l’ombra la vida

de l’avui que promet el demà”.

 

Aquestes paraules podrien empiular amb la sembra de desembre, en què el llaurador deposita l’esperança en les llavors (el semen) que colga en la terra (la Mare Terra).

Afegirem unes paraules que enllacen amb una de les estacions fosques (i ben considerades en els Pobles matriarcalistes): la primavera d’hivern.

“Dolçament has esperat la verema

per captar de l’oratge desprès,

fecundada, la mel del poema

que ha creat la foscor del no res”.

 

Quant a aquestes línies, direm que, tant si la mel ha resultat de l’obagor (de la dona), com si aquest aliment ha estat el generador de l’obscuritat, un tret femení ha creat un altre de la mateixa corda. Personalment, considere que la dona (ací, la Mare Terra) ha fecundat la mel, de la mateixa manera que ella té el nadó.

Ara bé, en el darrer vers, escriu que “Poesia ha engendrat amistat”.

Un altre tema que trau el poeta de Viladrau (i que es plasma en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) és el servici, l’esperit comunitari, l’altruisme. Com a exemple, en el poema “A tu, amic voluntari” (p. 57), comenta

“Sempre ets allà al cimal on fas més falta

i a qualsevol regales l’esperit.

Poses la pau damunt la dèbil galtai

i la dolçor a la fosca de la nit.

(…) Has repartit el cor teu, solidari,

sense acceptar ni un míser pagament”.

 

Un altre escrit en el mateix llibre és “Alegrem-nos amics” (p. 60), en què exposa trets matriarcals, com ara, la bona compenetració amb la terra (com a Mare de lo que hi ha):

“Alegrem-nos d’haver   complagut, de la serra,

(…) un bocí de record   reconforta ‘La Perla’,

i la vida reneix   embellint el terrer.

 

Alegrem-nos si un cant   deixa anar la volada (…).

Alegrem-nos amics   d’escampar com la grana

(…) perquè trobi el seu nord   la llegenda germana

i ens ofreni novell   el so dolç del matí”,

 

un matí i un naixement que connecten amb la infantesa, amb la primavera de la vida.

Adduirem que, en eixe ambient de joia, Ramon Pagès i Pla, igualment, plasma mots que tenen a veure amb lo tel·lúric i amb la natura: “el riuet”, “la flor”, “el Montseny”, “ens acull”, “el caliu   de la pau precursora”, “tots plegats”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal, Bona Nit de Cap d’Any i Venturós Any 2025.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Música matriarcalista i eròtica catalana del segle XIX

General, , , ,

MÚSICA

 

En aquest apartat, posarem cançons, no necessàriament amb intenció eròtica, però que podríem dir que tenen un contingut en aquesta línia. Així, en l’obra “Romancer català”, a cura de Joan Antoni Paloma, publicat per Edicions 62 en 1989 i amb moltes cançons recopilades per Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), hi ha molts versos que ho reflecteixen, com ara, en “El lladre de la cova” (p. 56), on podem llegir

“A la vila de Caldes, n’hi ha un bonic lloc;

n’hi ha un galant jove, hermós i dispost.

(…) Va baixar una mossa rossa com un or,

se l’endú a la cova per no ser ell sol.

Al ser a la cova, enraonen los dos:

‘-Alguna coseta menjaria jo,

alguna costella que fos de moltó’.

‘-Deixeu, galant jove, que us hi aniré jo’”.

 

Un poc després, aquesta jove fa via cap a cal batle, cap a cal corregidor i, amb la participació d’altres persones i tot, s’emporten el lladre que volia festejar amb la noia.
Per consegüent, no sols es fa lo que vol la dona, sinó que ella respon amb molta espenta i molt oberta.

En aquesta recopilació folklòrica, “Romancer català”, hi ha uns versos de la cançó “L’hereu Riera” que hem considerat adients:

“Per a Sant Antoni, ballades hi ha;

per a Sant Maurici, que la cobla hi va.

N’hi ha tres donzelles que hi volen anar.

L’una diu a l’altra: ‘-I, a tu, qui et traurà?’.

‘-Anem, donzelletes, anem a ballar,

que l’hereu Riera nos hi farà entrar’” (p. 149).

 

Per tant, captem dones amb iniciativa, molt obertes i que fan via en colla, tres trets que empiulen amb el matriarcalisme. Recordem que, en altres cultures matriarcals, són les dones qui, en grup, preparen i impulsen actes festius o del Poble amb què estan vinculades.

També es plasmen trets eròtics, com ara, en la cançó “La filla del pagès” (p. 181), quan diu que

“N’hi havia un pagès que en tenia una filla,

no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,

lo pomeret florit, la roseta esbandida.

(…) El seu galant ho sent, del fondo de la vila,

ja n’ensella el cavall i li posa la brida

i se’n va dret al bosc, allà on era la nina:

‘-Nina: si vols venir, te’n faré companyia,

de tres castells que en tinc, senyora te’n faria (…)’”.

 

Una altra, molt sucosa, és “L’alegre festejador” (p. 182), en què un fadrí comenta que un dia veié una minyona galant i que la trobà sola, que anava a l’horta

“a regar lo jardí, lo jardí de les roses.

‘-¡Qui en pogués collir un brot, d’aquelles flors tan bones!’.

 

‘-Baixa-se’n a collir, del ram fins a la soca’.

Ell se n’hi va baixar amb una intenció bona,

l’agarra per la mà, l’assenta sota l’ombra,

(…) Un sac n’hi va collir per enviar a Girona,

per a fer un present a aquella gran minyona” .

 

O siga, que l’home segueix el mateix estil que la dona (anar-se’n al jardí, lloc que simbolitza la vulva), amb intenció de tenir una relació sexual amb ella. No debades, el ramell de flors el portarà a Girona, on està la jove, amb qui ell voldria tornar a eixir.

Amb una lletra de la mateixa corda, hi ha “Llarga conversa” (p. 183), però en un hort, on ella també regava les flors:

“N’hi té de tots colors: blanques, vermelles, grogues.

Se’n posen a enraonar l’espai de dues hores,

l’ombra d’un roseret tot carregat de roses.

A son pare i sa mare, ja n’han portat la nova” (p. 183).

 

Com podem  veure, la jove ara, o bé ja ha passat a la jovenesa (el roser és ple de flors), o bé han acordat festejar, o bé, fins i tot, ella romandrà embarassada i ho comenten als pares. El motiu és perquè la planta i les flors d’aquests versos enllacen amb la vulva.

Altres cançons que hem inclòs són les següents:

“EL CAÇADOR

 

(…) Ja la’n trobo adormideta a la vora d’un canyar;

jo en cullo un pom de violes i, al pit, les hi vaig tirar;

les violetes són fresques, la pastora es despertà.

‘-Què feu aquí, galant jove, què veniu aquí a buscar?’.

‘-L’amor vostre, donzelleta, si me la voleu donar” (p. 187).

 

En altres paraules, la dona és qui podrà triar si es casarà amb ell o no, encara que, tot seguit, ella li diga que ho consultarà amb els seus pares: la família de la xica és qui decideix, no la del possible futur marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que

“La natura, vasos comunicants de relació,

és universal missatgera de sentiments,

el més còsmic, l’amor”.

 

Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu 

“No massa lluny de l’espessa boscúria

aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.

(…) Ell

vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,

i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.

Una roca convida l’excursionista a seure” 

 

i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.

I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.

Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):

“corre, vine a la muntanya,

he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.

Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,

enviant petons a les aus de la muntanya

i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins

i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.

 

Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.

Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:

“Estimada,

he descobert a mil metres d’altitud

que el nostre amor és infinit,

com l’univers”.

 

Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Pageses i dones que porten la iniciativa, en els balls i molt obertes

General, , , ,

Un altre poema del llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, i en relació amb la pagesa (de què n’escriu uns quants), és “Pageseta dels ulls blaus” (p. 75), en què la dona és qui tria amb qui es casa i, en lloc de preferir un pastor, es decanta per un home de la comarca i vinculat amb el camp (p. 75).

En línia amb la figura de la fadrina, en els versos de “Tu ets flor” (p. 82), es plasma el matriarcalisme:
“Pagesa bonica

surt a puntejar

que un fadrí t’espera

i amb tu vol ballar.

T’espera amb un somriure

i el seu gest és franc,

obrirà els seus braços

i amb les seves mans

collirà les teves

com les flors del camp”.

 

Com podem veure, altra vegada, es fa lo que vol la dona: amb quin jove ballar. A més, ell la tractarà bé i també facilitarà el nexe entre tots dos, dos detalls que enllacen amb els Pobles matriarcals.

En acabant, la poetessa de la Segarra, per mitjà de la xicota i de la rotllana, trau el sentiment de pertinença a la terra (terra, ací, jove):

“Llavors la rotllana

s’anirà fent gran.

Catalunya noble

ets cap i casal,

tu ets rica i plena (…)

Llueix la bandera

en un cim molt alt,

són les quatre barres

són dels catalans”.

 

Tot seguit, és la dona qui porta la iniciativa (ací, simbòlicament, a través d’un instrument musical amb nom femení) i fa que la gent s’acoste a la plaça:

“La tenora entona

aquest dolç compàs,

(…) correm a la plaça

correm al Vell Pla”.

 

En una composició que escriu més avant, “La fadrina” (p. 86), en la mateixa obra, podem llegir que,

“en un camp d’espigues

quan el sol s’amaga.

Baixa el vent fresquet

la fadrina canta

una cançoneta,

i el seu cor li parla

d’un amor que viu

per la seva aimada

d’unes trenes d’or

blat madur a la tarda”.

 

Per tant, captem detalls matriarcalistes en aquesta literatura: la vesprada, el vent fresc, la trobada de la noia amb el xicot i, per descomptat, la maduresa del blat (la qual podríem empiular amb el fet que els dos fan parella).

Igualment, en el poema posterior, “Color de rosa” (p. 87), en què la xica és garrida, amb una boca de mel, amb un somriure franc, etc., ella se’n va a la plaça i

“el fadrí galant

(…) amb dolces paraules

et va convidant

a ballar la dansa”

 

que ella prefereix i, de pas, és ella qui té la darrera paraula, fins i tot, perquè

“Vindrà ja el nou dia

i el fadrí galant,

(…) et farà promesa”.

 

I, altra vegada, és la dona qui podrà acceptar a ell.

Un fet paregut, en la composició “Ginesta” (p. 89), de Teresa Bertran Tolosa:

“la nina de cabells d’or

(…) va sortir a passejar

pel redós de la masia”,

 

en un ambient en què els arbres donen vida i en què, a banda,

“El blat ja era madur

(…) que el segador ja esperava

recollir aquest tresor”.

 

Finalment, copsem un altre tret matriarcalista: la nina el deixa amb l’esperança que els dos festejaran:

“D’un rostoll groguenc

blat madur a la tarda”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes en nexe amb ancians, amb jóvens i amb dones amb esperança i molt obertes

General, , , , , , ,

Tot seguit, en “Poema d’hivern” (p. 23), que figura en “Camins del Record”, es pot llegir

“L’avi té fred

està molt arrupit

assegut al seu banc,

son cabell blanc

rodola per la seva cara

fent saber que la seva vida

es va dilatant poc a poc.

Mirant al fons

la llum dels seus records l’abriguen

en el seu cor ple de tendresa

(…) Recorda la seva jovenesa

va ésser un puntal fort,

i amb aquest dolç pensament

(…) resisteix l’últim embat de la seva vida”.

 

Com podem veure, l’avi encara viu amb esperança i, a més, amb molta espenta.

Igualment, en la composició “Per a la llar de jubilats, Guissona” (p. 35), l’escriptora de la Segarra comenta que el cor sempre és jove i que, a banda, enllaça amb 

“Flors i festa per a tots,

damisel·les dels vuitanta,

el vostre marit espera

poder fer una ballada”.

 

Per tant, la dona té la darrera paraula i es fa lo que ella vol.

Més avant, addueix que

“els fills petits ara són joves

deixant son niu han emigrat,

s’han espargit les noves vides

feliços són vora la llar,

com la rosada amb l’esperança”.

 

És a dir, que els jóvens fan via cap al demà.

Afegirem que, en la mateixa obra, Teresa Bertran Tolosa plasma la composició “Realitat d’una vida latent” (p. 38), la qual vincula amb el seu marit i, de pas, toca els peus en terra,

“en la nit d’esperança,

que abrigui a ma vida

(…) El meu cor sentirà

(…) recollirà un passat

recordant nostres vides” (p. 38).

 

Prosseguint amb la literatura matriarcal, com copsem en el poema “Nostàlgia” (p. 50), en el llibre “Camins del Record”, l’autora, entre d’altres coses, comenta

“els fills que han volat

d’un niu d’esperances.

El jorn és més curt

però la nit és llarga”

 

i, així, es reflecteix que Teresa Bertran Tolosa viu amb esper, tot i l’edat.

Finalment, en els versos que exposa en el poema “El record que perdura” (p. 64), dedicat a D. Ramon Pujol Oliva, un home amb noblesa, captem trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“que ens vares ensenyar

en el transcurs de la teva vida,

com a espòs i pare”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra com també la maternitat i que figura en l’obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera, és “L’arpa”. Diu així:

“Damunt de mon poblet hi ha una capella

d’una roureda secular voltada;

és son altar lo trono d’una Verge

d’aquella rodalia sobirana”.

 

Un poc després, comenta que sa mare,

 

“(…) sent jo petitó, cada diumenge

a dur-li alguna toia me portava,

a son Fill oferint-me que em somreia,

com jo, assegut en la materna falda.

(…) La mare seia al marxapeu del temple,

i jo, mig recolzat sobre sa falda,

(…) omplia la rodona portalada” (pp. 97 i 98).

 

Com podem veure, per una banda, Jacint Verdaguer trau i vincula el poblet, lo rural i els arbres (la roureda) amb la terra i, a més, posa que la dona (ací, Nostra Senyora) és la sobirana i, per tant, és qui té la darrera paraula.

Igualment, addueix el nexe entre la mare i el fill, sovint, simbolitzat per la falda (la qual evoca quan la mareta ensenya cançons, rondalles, vivències, etc.).

Un poc després, l’escriptor associa lo maternal a la protecció, com una gallina ho fa als pollets:

 

“Més humil i més pròxima, l’església

vegí de mon poblet, ramat de cases

que com pollets esveradissos viuen

a l’aixopluc de les maternes ales”.

 

Continuant amb el mateix llibre, el poeta català també plasma la maternitat en la composició següent, “L’emigrant”, junt amb el sentiment esmentat (“Hermosa vall, bressol de ma infantesa”, p. 101). A més a més, ho fa en “La Plana de Vic”, en posar 

 

“per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!;

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes” (p. 111)

 

i en els primers versos de “Fontalba”:

 

“Del pit descomunal

del lluminós Puigmal

      naix la Fontalba;

la filla del gegant

s’escorre tot jugant

      de sa ampla falda” (p. 113).

 

Afegirem que Fontalba (ací, simbolitzant la filla) és un paratge que hi ha en la comarca del Ripollès i que el Puigmal és una muntanya del Pirineu català (ací, en nexe amb la dona, amb la mare, per mitjà del pit) i, per consegüent, Jacint Verdaguer exposa un tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’aigua, l’arbre i la mare

General, , , , ,

Continuem amb el capdavall de l’entrada d’ahir:

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb el Canigó, amb el Rosselló i amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55):

“Ho volta tot un cercle de muntanyes,

del cor de cada una eixint-ne un riu,

que va a dir a eixos pobles i campanyes

l’amor que els té lo Pirineu altiu” (p. 55).

 

És a dir, ens trobem davant una serralada de muntanyes (la muntanya, simbòlicament, enllaça amb lo masculí), però que s’inclina cap als pobles, o siga, cap a la gent que viu per la zona i cap a lo que hi ha, cap a la terra (un tret femení). Aquest detall podria evocar-nos quan, en la cultura colla (matriarcalista), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra).

Quant al poema “Enyorança”, dedicat a Na Maria de la Pau (princesa de Baviera[1]), Jacint Verdaguer opta per estar en nexe amb Catalunya (la terra on ell ha nascut), fins i tot, quan la princesa n’és fora:

“d’un cor amant a qui falta

quelcom que hi està arrelat

com en un arbre la branca.

(…) Quan tornareu a Munic

amb l’espòs que tant vos aima,

recordareu-vos també

de la terra catalana:

pensareu amb Monjuïc (…).

Pensareu amb Montserrat

i amb la Verge sobirana” (pp. 57-58).

 

i li addueix que Déu ha dat a l’esmentada princesa una arpa tota plena de cançons i de corrandes.

Uns altres versos de l’escriptor català, en la mateixa obra, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra junt amb el matriarcalisme, figuren en el poema “Lo gegant i la cativa”,  i diuen així:
“Catalans, los qui m’oïu,

la seva pàtria és la vostra;

puix de l’arbre sou rebrots,

feu-vos dignes de sa soca.

 

A la voreta de la mar,

de la mar de Tarragona,

com una estrella en son cel

neda una verge amorosa” (p. 63).

 

Cal dir que aquest gegant representa Jaume I, que Jacint Verdaguer vincula els catalans amb la terra (mitjançant l’arbre, un símbol que toca lo terrenal, que s’hi endinsa i d’on ixen rebrots que representen els nadons i els xiquets) com també amb l’aigua (amb la mar). O siga que el poeta trau dos elements típicament femenins i molt reflectits en la poesia tradicional en llengua catalana.

A banda, aquesta Nostra Senyora és amorosa, maternal, amb amor pels seus fills.

Afegirem que aquesta figura del monarca empiula amb lo matriarcal i amb un fill (el Nen Jesús) que el portarà a la mare, a la senyora (pp. 64-65):

“mes ja la veu a ella el rei,

lo rei de ma pàtria dolça.

Aquell rei és un gegant (…).

Per la barba agafa al rei,

de cap a la mar lo tomba,

i a la cativa li diu:

-Tu seràs reina i senyora;

tu em donaràs ton amor,

jo et donaré ma corona.-

 

No és això rondalla, no,

que ho porta una antiga crònica

escrita per mans d’un rei

(…) [ el rei] és qui deslliurà a València,

és qui deslliurà a Oriola;

és l’eix d’on aqueixos regnes

ragen com raigs d’una roda 

Don Jaume n’és lo gegant,

i la cativa, Mallorca” .

 

Per consegüent, en la parella (i en el regnat), la dona tindrà la darrera paraula, com en moltes rondalles tradicionals recopilades abans de 1932.

Finalment, direm que, tot i que, en el llibre, posa “com raigs d’un roda”, possiblement, l’original diga “com raigs d’una roda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Estat germànic que, aleshores, ja formava part de l’Imperi Alemany creat en 1871.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal i dones amb molta espenta, amb iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre esmentat, és “Peret i les creïlles”. “En el Pinós i en la Torre, hi havia un xiquet entremaliat, Peret, que l’envia sa mare a comprar. I diu ell:

-Jo no hi sé anar.

-Corre: porta’m un quilo de creïlles -li diu la mare.

El fill li respon: -Mare: jo no hi sé anar.

Llavors, ella li comenta: -Sí, sí que hi saps, tu. On hi haja molta gent, és una botiga.

I el xavalet passa i veu entrar molta gent a l’església. I roman calladet, esperant quan li toque. Aleshores, puja el capellà al púlpit i comença:
-I, ¿a què vingué Sant Pere al món? I, ¿a què hi vingué? -perquè era el dia de Sant Pere.

I diu el xiquet: -Per un quilo de creïlles” (p. 162).

Com podem veure, es copsa l’educació matriarcal, plasmada en la manera de parlar de la mare, en la paciència i en el fet que, per exemple, no castiga el fill.

Un altre relat arreplegat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Allí, en Poveda”. “En aquell temps, als qui anaven a treballar a Poveda, se’ls donava una mitgeta de vi. I diu un:

-Hi ha un pardalet que diu ‘Sense vi!, Sense vi!’, perquè aquell matí no li n’havien donat. I volien recordar-li-ho. I afig: -Hi ha un pardalet que deia ‘Sense vi! Sense vi!’.

-Ah! Eixe és el mascle. Però és que la femella és ahí damunt i diu: -Pere gandul! Pere gandul!” (p. 163). Una dona que té la darrera paraula i sense embuts.

Una altra facècia, en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “La velleta”. A més, empiula amb comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920 i que visqueren huitanta anys o més. “Ara veureu una rondalla sobre una velleta. Abans, estaven en les cases del camp. La velleta hi tenia un ramadet, els xotets i els diners. I els lladres anaven a robar-la. I, com que ella era a soles en la caseta, a mitjan nit, els lladres comencen a veure la porta darrere, la porta davant. I ella diu:

-Mare, mare. Són els lladres. Què pensaré? (…).

Com que la dona comença i diu:

-Mira, Pepa -però fort-. Tu agafa l’escopeta!

Tu, Joan, tira per davant!

Tu, Pere, tira per darrere!

Tu, Anton,

veges a veure quants són!

Tu, Lluc, agafa un trabuc!

I diuen els lladres:

-Redéu: aquí hi ha un regiment. Anem-nos-en!” (pp. 163-164). Per tant, la iniciativa de la dona, l’espenta i, fins i tot, la imaginació, fan que la velleta (recorrent a frases en què rimen els noms i el paper que ella assigna a cada membre) es salve i que, a més, se’n vagen els lladres.

Prosseguint amb la mateixa obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya, podem veure narracions que enllacen amb un home que fou bandoler i estimat per molta gent de la zona: Jaume de la Serra, també conegut, per exemple, com Jaume el Barbut. En algunes, es plasmen trets matriarcalistes. Així, en “La història de Jaume de la Serra”, el narrador comenta que “Jaume el Barbut era un home honrat i treballador. Ell va nàixer en Crevillent” (p. 172), un poble valencià de la comarca del Baix Vinalopó. A banda, “de tan famós que era i diners que guanyava, a poc a poc, en donava a persones que no tenien res.

I, en cada lloc que ell anava, ja es va fer una amant. Allí, en la serra del Carxe, tenia una cova amb una amant. I, en el Puerto, (…) a prop de Jumella, en tenia una altra” (p. 173).

Igualment, un narrador digué uns altres trets: “Esta Cova de Jaume el Barbut és en el barranc de la Figuera. I està el barranc que diuen del Pouet. Els dos, en la serra del Carxe” (p. 175). Per consegüent, aquests dos punts tenen noms en nexe amb lo femení: la cova (la maternitat), la figuera (la dona, sobretot, la jove o encara fèrtil) i el pou (que, entre d’altres coses, té a veure amb la placenta abans de nàixer el xiquet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)