Arxiu d'etiquetes: la dona com a educadora

Maternitat i la dona com a educadora, amb molta iniciativa i en nexe amb lo terrenal

General, , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, de Maria Josep Escrivà, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és
“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, la mare de Maria Josep Escrivà, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —‘què et sembla…!’— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen diversos trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, figuren quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: ‘Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres’. (…)”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“(…). Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna”.

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que l’escriptora compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (l’apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La dona marca la pauta, amb molta espenta i molt oberta

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes.

Una altra obra en què hi ha informació interessant i en què es reflecteix el matriarcalisme és “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes i editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2001. Quant al tema dels hortolans, Josep Espunyes comenta que l’antic regadiu d’Alàs era “Terra fecunda i, alhora, ben conreada, mostrava tota una gamma d’hortalisses i de fruiters, sobretot, pomers, que feien goig de veure i convidaven a encantar-s’hi” (p. 20). I, per consegüent, plasma que els llauradors associaven la terra com si fos la mare a qui calgués tractar bé, entre altres coses, perquè ella proporcionava la vida i l’afavoria.

Més avant, en la llegenda “El gat parlaire”, veiem que, “En una casa del llogarret de la Valldan (…), la mestressa fila llana (…). La feina amb què s’entreté li agrada, en coneix l’art” (p. 27), detall que va en línia amb la relació de simpatia amb la terra.

A més, copsem que l’home diu a la dona que s’adorma i, al moment, el marit li comenta que, si l’endemà, dissabte, torna el gat, “M’hi trobarà, a mi, filant a la cuina, amb les teves faldilles, les teves mitges…, i alguna cosa més” (p. 29) detalls que empiulen amb el matriarcalisme: l’home acull la part de la dona (filant, faldilles, mitges…). Per això, l’endemà “hi ha un filador en comptes d’una filadora, en Joan (…) [,] amb roba de dona, que ningú no el pot prendre per un mascle (…), sota el vistiplau experimentat de la Marieta” (p. 29)…, és a dir, que la dona té la darrera paraula. 

Igualment, captem que el gat, quan parla amb Joan, li diu “Tens ulls per veure-ho i orelles per escoltar-me” (p. 29) i, per tant, apareixen dos trets que es combinen: la vista (associada amb lo masculí) i l’oïda (la qual, com el tacte, ho fa amb lo femení), encara que, en les cultures matriarcalistes, es prima lo auditiu i el tacte.

A més, més avant, copsem que en Joan respon el gat per mitjà “d’una invocació de conjur que li havia ensenyat la padrina, de petit” (p. 30) i, així, la dona com a transmissora de la cultura i com a educadora (en aquest cas, l’àvia). En línia amb això, quan Josep Espunyes escriu sobre el municipi de Cabó, comenta que, “Anys ha, (…) el cor d’Ares encara batia amb força i transmetia impuls de vida, les vetllades que s’hi feia, sobretot, les nits d’hivern, eren molt concorregudes” (p. 41) i, en la pàgina 50, en relació amb una llegenda, l’autor escriu una nota que inclou “Aquesta versió és quasi idèntica a la que recull Sebastià Farnés, l’any 1892, ‘de llabis d’una dona filla de Peramola’” i, per consegüent, les paraules del text del relat del gat parlaire i, a banda, la realitat, plasmen el matriarcalisme.

Continuant amb la rondalla del gat, afegirem que l’home torna a casa i la dona capta que el marit ha escalivat el gat i, des d’aleshores, el gat ja no passarà per aquella casa (pp. 30 i 31).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Que venguen tots es que vulguen!”, reis oberts a la diversitat

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, llegim que la mala reina veu que En Joanet i Na Catalineta “ja tornaven a guaitar pes portal, per ses finestres, pes balcons, per ses galanies, pes terrats d’aquell grandiós palau que habitaven” (p. 125), detall que ens ve a dir que, encara que eren els caps de la seua vida (habitaven el palau), a banda, estaven oberts a tots i a tot així com, per exemple, mentres es vola una milotxa, no deixes fora cap notícia ni senyal que puga fer-te avançar i millorar creativament amb el desenvolupament del nostre nen creatiu, encara que no ho faces amb intenció de fer miques ningú, ni de tombar-lo com calga. Recordem que la creativitat sol estar molt viva durant la jovenesa i, igualment, en qualsevol persona que, indistintament de l’edat, es puga dir que conserva la ment d’un xiquet molt obert.

En eixe sentit, la jaieta i fada, com que veia les intencions de la criada de la reina (amb la “flor” i amb “l’aucellet”, que, en el text original, estan en cursiva per a indicar-nos l’esperit de la servidora de la reina), “els tenia preparats per fer-los servir per tot lo contrari de lo que la reina vella volia” (pp. 125-126), detall que podem vincular amb l’educació matriarcal. La criada, veient com evolucionaria tot i el ruixat que li carregaria la reina mala, fa via i deixa en pau els dos jóvens i la fada.

Un poc després, la reina vella, sempre tractant de fer mal a qui fa les coses de bon cor, es proposa convidar els dos jóvens, posar-los metzines en el dinar i, així, fer-los fora. La monarca ho comenta al rei (molt obert), qui accepta la idea (“Trob que heu pensat bé (…). Ara mateix, hi enviaré un criat a convidar-los”, p. 126). El criat se’n va al palau d’enfront (en què viuen els jóvens i la jaia adoptiva), “demana per sa senyora de la casa” (p. 126), un detall, igualment, matriarcalista (perquè, entremig, podia haver-hi passat a viure-hi un home), i la dona, amb simpatia i tot d’una, li diu:

“-Ja direu al senyor rei que li agraïm molt s’atenció que ens té; però que, per anar-hi es dos joves, hi tenc de venir jo i, a més, s’al·lotella ha de dur una ampolla i, s’al·lotell, una gabieta amb un aucellet dedins” (p. 126).

I així ho fa el criat i, quant al rei, molt obert, li respon “Que venguen tots es que vulguen i que duguen tot lo que els don gust i gana!” (p. 127). Es plasma la figura d’un rei i, per extensió, d’un cap de família, d’un cap de grup,… receptiu.

En un altre passatge, llegim que la fada torna a posar condicions al rei: que En Joanet i Na Catalineta puguen posar damunt de la taula l’ampolla i la gabieta. I el monarca ho accepta (p. 127) i, millor encara, reprén que els criats s’haguessen pres la justícia per la mà i, així, tanca el tema dient “Ara som jo que vull que les tenguen a sa taula” (p. 127) i, així, defensant la joventut, la renovació, la vida.

A banda, ja en la taula i, quan passen a menjar, la jaieta i fada indica que necessiten un plat blanc i comenta a Na Catalineta que escampe un rajolí de l’aigua de l’ampolleta: hi apareix la cara de la reina mala (p. 127) i el rei la considera una traïdora. Al moment, l’ocellet d’or pren la paraula i, com si fos un xiquet, conta tot lo que havia esdevingut des de l’instant en què, per primera vegada, la reina mala es plantejà eliminar els dos fills de la princesa (p. 128). El rei troba semblances entre En Joanet i sa mare així com la reina Francineta (la reina mala) ho fa respecte a l’al·lota i a son pare (p. 129).

Aleshores, l’ocellet d’or acaba el seu sementer i el rei i la reina jove diuen als dos fills seus:

“-Fills meus des meu cor! Fills meus des meu cor!

I ja es tiren damunt Na Catalineta i En Joanet” (p. 130).

I, com a premi, “El rei i la reina volgueren tenir amb ells sa jaieta (…) i amb ella i amb es seus fillons benvolguts. En Joanet i Na Catalineta visqueren anys i més anys i encara són vius” (p. 130)… com la jovenesa que tots dos simbolitzen en molts passatges de la rondalla. I, de pas, veiem que, com en moltíssimes cases, hi viuen tres generacions juntes: els adults (el rei i la reina), els nets (En Joanet i Na Catalineta) i la vellesa (la jaieta). I un missatge: els reis han sigut agraïts amb qui consideren que s’ho ha merescut, per la seua bonhomia i pel seu interés de bon cor pels altres. 

Agraesc els xicotets detalls de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Vos estim, padrineta meua, benvolguda”, educació matriarcal i bonesa

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que la mala fada i criada de la reina vella pica talons cap al palau que hi havia enfront, en què vivien els dos jóvens i la velleta, i amb detalls que plasmen el matriarcalisme (però, ací, emprats amb males intencions), la criada es dirigeix a Na Catalina: “Oh, pintura des meus ulls i mirall de sa meua vida! Oh, estimadeta des meu cor i de sa meua ànima!” (p. 111),”Oh, filleta meua, dolça i estimada des meu cor i de sa meua ànima. Venc cansada i morta de s’altre cap de món, de fer una feina que la senyora reina m’ha comanada (…).

-Entrau, entrau! -va dir Na Catalineta, sense fer mal fel ningú; i li treu una cadira encoixinada i amb braços, i la hi fa asseure, a aquella mala pell” (p. 112).

I la criada, com veié tot el jardí, li diu “Teniu es palau i es jardí més garrits del món! (…) Però mira: una cosa hi falta encara, just una cosa, a aquest jardí, sa flor de gerical” (p. 112), “És sa cosa més preciosa que persones nades hagen vista mai baix de la capa de Déu! Oh que hi escauria i que hi escauria aqueixa flor dins aqueix jardí” (pp. 112-113).

Al moment, Na Catalineta li pregunta què cal fer per aconseguir-la, i li afig que ella, immediatament, se n’anirà cap a un penyalar on està la flor de gerical (p. 113): caldrà que la jove vaja a un jardí on està aquesta flor, que l’agafe i que faça via ràpidament i “Te’n vens (…) i sembres aquella flor en aquest jardí” (p. 114). Na Catalineta se’n va a l’esmentat jardí, la cull, se n’ix del penyalar, i troba que, encara que aquesta flor de gerical “Era s’única que no parlava, (…) ella tota valia més que totes ses altres des jardí” (pp. 114-115). Llavors, se’n torna a sa casa i la planta enmig del jardí (p. 116).

Però la velleta i fada, que, a més de bon cor, fa de protectora dels dos jóvens, diu a Na Catalineta: “Sa qui et posà dins es cap que te n’anasses a dur-la i la sembrasses dins es nostre jardí, és una mala ànima que et vol llevar des mig més que de pressa” (p. 117) perquè eixa flor… hauria engolit Na Catalineta.

En un passatge següent, ocorre un fet semblant, però, en aquest cas, amb En Joanet, el fill adoptat per la fada i velleta de bon cor. La criada i mala pècora guipa el jove jugant pel carrer[1] (p. 118) i, així com abans, la fada dolenta havia parlat amb la jove amb bones paraules però amb males intencions, ara ho fa amb En Joanet i, a més, impulsant-lo a un esperit competitiu i a l’ambició: “Ja és de raó que, a un bell jove com tu, li pertocaria tenir-ne moltes, de coses precioses, per entretenir-se i passar el temps, xalest i divertit” (p. 118) i el tempta i “el mena cap dret as jardí davant una gàbia que hi havia com unes cases de gran, tota plena d’aucells” (p. 119), per tant, amb la llibertat tancada, així com ho seria un catxirulo (molt sovint, associat amb un pardal no clos) dins d’una casa, en lloc de volant-lo. I, així, li diu “Idò, n’hi falta un, d’aucellet, dins aqueixa gàbia! -diu la mala fada-. Hi falta s’aucellet d’or! Si hi tenies s’aucellet d’or, ho tendries tot”  (p. 119). Justament, clouria l’ocellet més preuat: el d’or. Aquest passatge pot recordar les sectes i, per descomptat, les temptacions de felicitat… però sota els dictats i les il·lusions alienes i, per tant, no, com ara, en línia de les nostres preferències, de les nostres aficions, etc.

I, així, En Joanet se’n va amb diligència cap a un pinar, n’agafa u, el tanca en la gàbia (p. 121)… i, de nou, la intervenció de la fada (la velleta bona) farà que En Joanet no muira junt amb la seua creativitat i la seua jovenesa, com molt bé es reflecteix en unes paraules de la fada, les quals podem vincular amb l’educació matriarcal:

“-Joanet, què fas? Alerta si no vols ser difunt! Ja vénc! No faces res, si no vols acabar la vida!

I ja va esser partida corrents cap a En Joanet! Hi va esser amb quatre llongos, i ja li diu:

(…) Veiam, treu-lo primer, a aquest aucellet; i tu que tens bona vista, mira-li bé tot es plomatge, a veure si li afines cap ploma o plomissó negre! (…) arrambassa-li tot aqueix plomissó negre abans de més raons.

(…) tant que ho és, precís! -diu sa jaieta-. Però, per ara, no et puc dir es perquè.

En Joanet, ben creient com era, arrabassa aquell plomissó negre de cada ala” (p. 124). Un poc després que el jove seguesca les directrius de la fada, ella li respon que, ficant la gabieta xicoteta dins de la gran, però sense el plomissó negre, ha impedit que l’ocell s’hagués tornat un drac que s’hauria menjat tots els altres pardals.

I, per això, En Joanet li respon: “Oh, que vos estim i que vos estim, padrineta meua, benvolguda” (p. 125) i tots dos s’abracen (p. 125). I, així, es confirma aquell passatge bíblic que convida a fugir del mal i a abraçar el bé (carta als Romans): “Que l’amor no siga fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé” (Rm 12,9).

Adduirem que el verb “estimar”, en el context en què l’empra el jove, té a veure amb el fet que ell premia la tasca de la velleta i fada per ell.

A banda, en aquesta segona entrada referent a l’esmentada rondalla, veiem que no és prou amb estar jóvens físicament (o amb ser-ho, per motius biològics), ja que cal estar obert a les persones que tenen més món i, igualment, rebutjar les il·lusions que pretenen que siguem poderosos, famosos i, si pot ser, que, de pas, tractem d’eclipsar els altres.

Finalment, puc dir que, en molts moments, ma mare (nascuda en 1943) ha sigut qui ha fet un paper semblant al de la fada (fet que he recordat mentres escrivia aquesta rondalla): són paraules que no se les enduu el vent, com aquelles de finals del 2014 (quan jo ja havia començat a viure en la casa on ara estic), amb què ella em convidava a tractar de tenir bones relacions amb els altres veïns de la finca de cara al demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, veiem que el jove fa vida social, igualment, i d’esbarjo.

“Les àvies em van explicar el que elles feien” (Ester Berenguer)

General, , ,

 

Continuant amb el tema de les àvies i de les mares com a introductores del saber, de costums, de tradicions, etc., en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de gener del 2022 i després Salvador Lafuente Barceló plasmà que “L’educació, a casa, era conjunta. Suposo que perquè les nostres mares devien obediència a les seves mares o, almenys, varen ésser educades així.
(,,,) A part d’això, la meva àvia, només vaig conèixer la de la meva mare, era sàvia. Tenia, crec, totes les frases fetes i dites del món: per a cada moment, en tenia una per aplicar.

L’àvia va morir quan jo [, nascut en 1938,] tenia deu anys, amb 94 complerts, o sia, que va néixer el 1854”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 25 de gener del 2022 i posteriorment escrigueren“A mi, els pares; però les àvies em van donar molta riquesa explicant el que elles feien. Per exemple, una era rentadora i rentava roba als clots d’aigua de pluja i secaven la roba al roquer. També eren dides: donaven de mamar als nadons que la mare no tenia llet. Em van ensenyar a cuinar la cuina pobra de la postguerra. Tinc els records molt estimats de les dos iaies.

La mare em va ensenyar el mateix que les àvies: valors” (Ester Berenguer), a qui Ramona Ibarra li comenta “Ester: això que expliques… és el gran tresor de les dones catalanes, com a mínim, les antigues. (…) Jo també me les estimo, són el tresor més bonic que la vida m’ha donat”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de gener del 2022, Roser Artigues ens escrigué “No és el meu cas. Per si t’aprofita”.

En el meu mur, el 26 de gener del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “La marona i les àvies, tot i que no em van haver de dir mai res, la lluita de treballar contínuament (de ma marona i ma àvia, i mon pare), em van fer entendre que el que elles en feien eren coses absolutament normals. I puc dir que el que en vaig aprendre, en van ser de tots: tant dels pares com dels avis”.

Afegirem que Rosa Garcia Clotet, el 10 de gener del 2022 m’envià un missatge (que podem considerar en línia amb el paper de la dona com a introductora als xiquets) acompanyat de part d’una cançó, el qual diu així: “L’àvia materna, em cantava una de la que només en recordo una petita part:

‘Mareta meva, tinc por,

deixeu-me dormir a la falda

que avui l’àvia m’ha contat

fets i rondalles de gegants

que es mengen nins

i de bruixes i de lladres.

Mareta meva, tinc por

deixeu-me dormir a la falda’.

 

M’agradaven molt les llegendes de Catalunya, sobretot, ‘les que feien por’. No em treien la son: no tenia por.

Cal dir que l’àvia era una dona molt dolça, tenia la veu molt suau.

Tanmateix, també em facilitaven materials per pintar, retallar…

Era puntaire i em va ensenyar a fer puntes al coixí, a tenir cura de les plantes… I l’amor a la lectura. Ella va estudiar en català, anava a ‘costura’, en deien abans.

L’avi tenia cura de que aprenguéssim a escriure correctament i amb bona lletra. Ens feia els estels, ens portava amb ell a pescar…”. 

Com veiem, en aquesta cançó es plasma que l’àvia és qui introdueix, per exemple, en les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ma marona era el puntal de casa” (Ramona Ibarra)

General, , ,

 

El 20 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “¿Considereu que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal? ¿Per què? ¿Teniu coneixença d’articles en què es parle sobre això o bé en què isca el tema? Gràcies.

Jo, sí, perquè es plasma molt en rondalles de fa més de cent anys, en balls i danses, en el paper de la dona en el darrer quart del segle XIX i, per exemple, en que la dona gestionava, fins i tot, el sou que aportava el marit, com també en la manera d’educar els fills”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’octubre del 2021, les respostes foren “En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; i l’home l’ha de seguir” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Un detall significatiu, al meu parer: la paraula ‘dona’ prové del llatí ‘domina’, que vol dir ‘senyora’, en el sentit de propietària d’un patrimoni immoble. Crec que junt amb l’italià/toscà, és una de les poques llengües romàniques que empra aquesta arrel llatina, en aquest sentit” (Jordi Pujades Girona), “La dona ha estat, de sempre, clau en la societat catalana. Exemple d’això és que, en el dret civil català, les dones tenen uns drets, des de l’Edat Mitjana, que no es donen en altres territoris de la península ibèrica, ni en altres territoris d’Europa, com el dret a heretar i el dret a fer testament i la potestat de l’educació dels fills” (Ramon Ros Bes). En el comentari de Ramon Ros, es fa esment a un tema que no sol eixir: el de l’educació dels fills.

En un post prou semblant, però del 22 d’octubre del 2021, escriguí que les àvies de ma mare eren les que portaven la iniciativa i els demanava “¿En quins balls o altres activitats, que portassen a terme les vostres àvies (o bé, les vostres mares), si havien nascut abans de 1920, era la dona qui portava la iniciativa? Gràcies”.

En el grup “Dialectes”, el 22 d’octubre del 2021, Nat Ac Ac em comentà “Al ball mallorquí, és sa dona qui comanda”.

El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, plasmaren “A mi, amb tot el respecte a tothom, i soc nascuda el 1944, crec que el millor seria que tothom pogués treure a ballar o dir el que vulguis, a tots els sexes!!!!” (Yoli Rosquellas).

En línia amb aquestes dues preguntes, el 17 de gener del 2022, trií escriure, en el meu mur i en distints grups de Facebook, la frase “La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal” i, eixe mateix dia, en el meu mur, ens comentaren “Completament d’acord” (Montserrat Bosch Angles), “Cert” (Rosa Garcia Clotet), “Sí que ho és. Ma marona era el puntal de casa, els meus pares van tenir una gran confiança u amb l’altre. Mon pare donava cada dia el que guanyava al port a ma marona, i tots dos treballaven amb l’àvia Lluïsa portant un quiosquet i una parada de musclos al carrer, sense vacances ni cap festa.

I una tarda vaig escoltar com mon pare, que es diu Antoni, i avui és un dels dos dies del seu sant (…), resulta que mon pare volia anar al cinema ‘La Marina’, de la Barceloneta,  ell li demanava si el deixa anar… Ma marona li va dir… ‘És clar que sí’.

Sempre que no treballava per les tardes, mon pare anava a veure pel·lícules. Ma marona li diu ‘Té[1]: et dono un duro”… Mon pare li va dir ‘No, Conxita, ja en tinc”, portava pessetes. I el pare li diu, a ma marona: ‘No cal, Conxita, el porter de cal Marina, el convido a una cervesa i no em deixa passar sense pagar el bitllet’. Pels meus estimats pares” (Ramona Ibarra), “Sí” (Montserrat Cortadella), “Disculpe la intervención, Lluís. Desde la psicología, los niños aprenden la ‘lengua materna’ ya que quieren comunicarse con su madre. De ahí, que haya relación de lo matriarcal de cualquier cultura.

Dicho esto, no me especializo en la cultura catalana; en varios idiomas, también pueden observarse indicadores ‘patriarcales’, tomando estos términos en boga.

Saludos cordiales” (Perla Hassan[2]), a qui comentí “Gracias, Perla. Lo tendré en cuenta.

Un abrazo”.

En el grup “Dialectes”, el 17 de gener del 2022 i més avant ens escrigueren “Em sembla que totes les cultures ho són, perquè les dones sempre transmeten cançons, jocs, dites, etc.” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui responguí “Recorde que, en una cinta de casset amb contes en castellà, de quan jo tindria uns deu anys (cap a 1981), n’hi havia u en què qui contava un fet històric… era un avi” i ella m’afegí “Ok. El meu avi també explicava moltes històries, però eren pocs els homes que ho feien…”, un detall molt interessant i a què vaig adduir que, “Durant un estudi sobre els Sants de la Pedra, vinculats amb el matriarcalisme, trobí un conte (el primer de tots) de Vilallonga del Camp: una àvia parla amb una neta seua sobre el poble.

Majoritàriament, a partir dels comentaris que m’heu fet, les dones són les que més expliquen la saviesa popular i lo que saben”; “Si: ho és, Lluís” (Ramona Ibarra), “No! Com a màxim, és de matrilinealitat, que és prou diferent del matriarcat” (Quentin Bouhelel) i Maria Montserrat Perramon li comenta “Tens raó. Que transmetessin la cultura no vol dir que manessin”; “Aquest titular, seria el mateix que ‘La cultura catalana és matriarcal’?” (Mònica Colomé Corominas) i li expliquí “No, Mònica, perquè es podria interpretar de manera més reduïda: que només ho seria la cultura relacionada amb Catalunya, amb la Catalunya del Nord i amb la Franja de Ponent (la qual, durant segles, formava part de Catalunya). Per a evitar malentesos, he preferit emprar ‘llengua catalana’ en lloc de ‘català’ o, com ara, de ‘valencià’” i Mònica Colomé m’adueix “Ok. Ara entenc el subjecte. El que no em queda clar és d’on surt el complement ‘matriarcal’. D’on surt aquesta afirmació?” i li ho escric en un comentari extens; “Tota llengua vernacla és matriarcal…” (Joan Carles Nicolás Ferret) qui, un poc després, fa un aclariment a Mònica Colomé Corominas (“Materna, en els casos que ho sigui.

Matriarcal, en el domini de la llar, també en els casos que ho sigui”), “’Llengua materna’” (Ryker Hurst), “No ho crec pas!!” (Andreu Torres Borràs) a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Jo, sí”; “Quantes tonteries” (Àngel Brusi Terrades).

Com podem comprovar, algunes de les respostes més dures no van més enllà de poques paraules i, per tant, no ho fan acompanyades de fonaments, com ara, comentaris (o, àdhuc, relats vivencials vinculats amb la família o amb on s’ha viscut) i sí com a exclamacions. Justament lo que no pretén una persona que es dedica a tractar de reflectir la realitat, posant els peus en terra, a partir de la recopilació d’informació de tota mena en línia amb l’estudi i sense intenció de guanyar adeptes impulsius, com aquell dia que el govern espanyol parlava sobre un espanyol que havia entrat en la París alliberada dels nazis, però.. . sense indicar que ell era un partidari de la república espanyola i, igualment, silenciant que el govern espanyol d’aquell temps havia donat suport al règim nazi i al règim feixista italià i que el govern espanyol que parlava d’aquell fet històric,… encara no havia demanat perdó, públicament, pels efectes del règim franquista (1939-1975). Com deia Desmond Tutú, premi Nobel de la Pau i favorable al dret a decidir de Catalunya, “No alces la veu, millora el teu argument”. I això és lo que tractem de fer: parlar i escriure procurant millorar els arguments.

Agraesc la col·laboració de les persones que faciliten l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Tin”, “tingues”. “jas”, “pren”.

[2] Traductora argentina. Com veiem, també comenta que no està especialitzada en la llengua catalana.

Dones que ensenyen i molt obertes

General, , ,

 

El 26 de juliol del 2021, plasmí un escrit en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així:
“Imagineu-vos que viviu en un Estat independent on el govern admet tres opcions d’ensenyament:

a) en escoles,

b) en museus i biblioteques,

c)  l’aire lliure.

¿Quin ‘camí’[1] triaríeu? Gràcies”.

Una majoria considerable, el primer dia, més d’un 60%, havia triat el camí “a l’aire lliure”, la qual, també és la que jo preferesc. Tot seguit, exposarem les respostes, en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el dia 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Museus i biblioteques, però repensant-los, clar. Si són, com ara, en silenci,… no valen” (M. Rosa Vidiella Parera), “Molta calor, interior de l’escola; si no, a l’aire lliure, amb protecció solar cada dues hores” (Mari Antònia Plana Terraza), “Les tres són bones. Però, a l’aire lliure, seria ideal” (Dolors Monclus Gil), “A l’aire lliure” (Carmen Estruch Alrich), “A l’aire lliure. La natura és la mare de totes les ciències” (Rosa Rovira), “A l’aire lliure” (Carme GV).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors foren  “A l’aire lliure, sempre que fa ci bon temps (si no, un pla B)” (Carme Picas Guasch), “A l’aire lliure, com ja es va fer en el projecte pedagògic anomenat Walder-2, a Anglaterra” (Francesc Castellano), “Preferentment, a l’aire lliure” (Josep Querol), “A l’aire lliure” (Rosa Garcia Clotet), “Sempre que es pugui, a l’aire lliure” (Obdulia Bofarull).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors, foren “Alguns porten anys lluitant per aquesta il·lusió, Lluís. A les Escoles, Museus, a l’activitat a l’aire lliure, importantíssims, hi podríem afegir l’idioma, la cultura, la dignitat, la llibertat, la justícia, la democràcia de veritat, la república” (Ricard Jové Hortoneda), “C [= A l’aire lliure]. Pense que, igual que dins l’escola, els xiquets estan en contacte amb la natura, i el meida ambient. Els llibres els poden utilitzar igualment.

No vos oblideu que encara queden assignatures pendents dins l’escola, com ara, fer-se el propi menjar, d’utilitat per tota una vida” (Carles Nicolau Benito Castelló), “A l’aire lliure, sense dubtar-ho… Segur que tot serà més fàcil d’absorbir amb un espai obert”, “B [= En museus i biblioteques]”, “A l’aire lliure” (Assumpta Capdevila), “En museus i biblioteques” (MIla Doménech Serena)

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Elegiría el primero, pero utilizando los otros dos, que son formas maravillosas de enseñar. NO olvidemos el método Montessori” (Margarita Bordoy), “Jo som mare i, realment, per un nin com es meu, que no li agraden ses aules, supòs que millor a l’aire lliure, on poden investigar més amb ulls i mans que només amb es cervell. Això sí, li encanten ses biblioteques i llibreries” (Rosa Abraham Miró). A Rosa Abraham, li contestí “Em passava igual. El meu  joc preferit és volar un catxirulo (estel).

Quan he fet classes (gratuïtes) a adolescents i a adults, els he donat molta llibertat i he tractat de crearun ambient molt creatiu i molt participatiu.

De fet, en el curs 2013-2014, un home de 60 anys (Antonio Samper Cervera), em digué: ‘Lluis: m’agrada com ensenyes, perquè no fa com alguns mestres [de l’EPA], que estan damunt dels alumnes’.

A més, els encoratjava a aprendre llengua catalana, per exemple, escrivint sobre coses que, en eixe moment, els agradassen o que fossen del seu interés”. Més respostes: “Escoles. A l’aire lliure, no es podria estudiar amb mal temps. I els museus/biblioteques són per a altres coses, no per la docència. Està bé que, des de les escoles, visitin museus i biblioteques. I també que, quan fa bon temps, facin qualque classe a l’aire [ja que], per un moment puntual, està bé. Dies totalment favorables i distraccions vàries són el handicap de fer classes a fora. Fred, renou, tràfic, acomodació, etc.” (Llorenç MD Fuaka), “A l’aire lliure, si no hia ha distraccions, afavoreix  certa actitu dinàmica respecte al grup i a la recepció de dades. Un té el cap més ‘net’, potser a l’exterior, després d’unes hores de feina” (Peptoni Pardo), “La primera, perquè les escoles integren les altres” (Catalina Romaguera), “En la escuela, lo demás son inventos progresistas” (Paolo Zerbato Cano), “En mi casa” (David DaSilva), “Museus i biblioteques” (Àngels Brusi Terrades). “Escollir una de sola, (…) jo, com a mestre de Primària d’escola alternativa, escolleixo[2] la primera, ja que els infants necessiten recolliment, esbarjo, rutina, novetats,… una combinació de concentració i expansió que només es pot fer a una escola flexible” (Ricard Ramos), “En mi criterio, escogería la escuela. Los maestros no sólo tienen el conocimiento, tienen la capacidad de transmitirlo. Los otros aspectos son importantes, para complementar la enseñanza escolar” (Arisel Arce Burguera), “Aire lliure. S’aprén de tot allò que veus, no de lo que te conten” (Xesc Grimalt).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, direm que hui, en moltes poblacions catalanoparlants, es celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, uns dels patrons dels llauradors més vinculats amb moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

 

 

Notes:  [1] Al principi, posava “opció”, però, prompte, per a facilitar mes la resposta (i sense fer combinacions), posàrem la paraula “camí”.

[2] Textualment.

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , , ,

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

Els nuvis passen a viure on ho fa la muller

General, , , , ,

 

En la rondalla “En Pere pescador (variant A)”, recopilada per Sara Llorens, hi ha un moment en què, la xica, no solament fa costat al jove i, ell, immediatament, va cap a un palau, sinó que, a més, quan la noia explica a l’amo lo que havia passat, ell accepta que el jove es case amb una filla seua i, a canvi, el jove li diu que se n’ha d’anar a palau i, sense parar-se en palles, se’n va. Finalment, veiem com mor un gegant i, “Llavors la princesa i el noi se’n van anar cap a la post, i se’l va endur cap a la terra del xicot. I allà es van casar i, després, amb en Pere pescador i la seua muller, se’n van anar tots plegats a la casa de la princesa” (p. 210).

Respecte a aquestes línies, direm que, el 12 d’octubre del 2020, Rafel Gelabert, de les Illes Balears, em comentava que hi ha el costum balear de casar-se en el poble de la dona. I, a més, ací veiem que l’home passarà a viure en la casa de la princesa, un fet de tipus matriarcal. Com a exemple, en el llibre “Elles també hi eren”, en relació amb Francisca Garcies Riera (Bunyola, 1887-1970), llegim que “Na Francisca va fer espardenyes fins que es casà amb en Miquel Alenyar Pasqual, Cabussó. Ella tenia 24 anys i ell 27. Celebraren les noces el 30 de juny de 1911 i fer en el convit de xocolata i ensaïmades a ca ella” (p. 75). També veiem que Tonina Riera Estarelles (Bunyola, 1891-1985), “A l’edat de 20 anys es casà amb Josep Vives Rosselló, en Pep Pollencí, de 29 anys i natura de Pollença, que feia de missatge[2] a l’Alqueria d’Avall. De casats quedaren a viure a la casa familiar de na Tonina, sa mare” (p. 104). O, com ara, que Antònia Mayol Creus (Bunyola, 1906-1968) “i en Martí es casaren el 15 de novembre de 1940 a l’església de Sant Jaume de Palma. Visqueren sempre, amb els nins, a la casa familiar de n’Antònia, amb sa mare” (p. 182). Es tracta, per tant, d’un costum vinculat amb el matriarcalisme.

D’una manera semblant, però referent a anar a ca la núvia, en “El cançoner de Pineda”, hi ha una cançó que plasma aquest detall matriarcalista:

“El dissabte n’és costum

pel que està enamorat

d’anar a veure la promesa

una estona, havent sopat” (p. 288).

 

En el llibre “Elles també hi eren”, de Bàrbara Suau, llegim que, quan Francisca Creus Borràs (Bunyola, 1866-1957) es casà amb  forner a qui comprava pa, Llorenç Pou Munar, “El dia del casament, celebrat a Bunyola el 20 de febrer de 1889, tota la família d’en Llorenç no pogué venir a Bunyola, perquè no cabien al carro, Francisca i Llorenç, acabats de casar, decidiren visitar els familiars llosetins[3] que no havien pogut anar a les noces” (p. 30). Bàrbara Suau també addueix que “Na Francisca acollí la nebodeta Bàrbara a la Torre, com una filla, s’encarregà de la seva educació” (p. 32).

 Com veiem, tant la dona com l’home actuen amb molta iniciativa i que no és una cosa únicament reservada a hòmens sinó que, en molts casos, és la dona qui porta la iniciativa, com també passa entre molts catalanoparlants. I, a banda, és la dona qui fa d’educadora.

Agraesc Lluís Marmi, per recomanar-me els dos llibres sobre Pineda de Mar i, igualment, Bàrbara Suau, per un comentari que em feu respecte a una parella inclosa en aquesta entrada.

 

 

 

Notes: [1] Mistos i candeles.

[2] En el DCVB, també figura la paraula “missatge”  amb el significat d’”Home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”.

[3] De Lloseta, una població de l’illa de Mallorca..