Arxiu d'etiquetes: la cultura colla

Xiques jóvens amb el suport de dones que donen vida, del rei i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El gat cendrós”, recopilada per Sara Llorens en 1902. Un pare vidu i amb una filla es casa amb una altra dona (qui, a més, tenia una filla). Aquesta madrastra sempre deia a la primera de les xiques: “-Arri allà, gat cendrós, a la cendrera!

Un dia, el rei va fer una crida: que la noia que portés la flor, és a dir, la planta més maca, guanyaria el premi més gros; que cada noia la plantés en un test i li portés el dia que va assenyalar” (p. 67).

Llavors, la madrastra compra una flor a cada noia: a la seua, la més bonica i, a l’altra, un llessamí (gesmiler). Això fa que la jove (des d’ara, ens referirem a la del pare), se’n vaja “corrents al cementiri a pregar a la seva mare.

Una vegada, quan era allà, davant de la seva mare, li va sortir una pobra que li va demanar caritat. Ella li va donar un tros de pa que li havien donat i els cinc cèntims que havia de tenir per a dues festes” (p. 67).

Tot seguit, l’anciana, com a agraïment, li diu:

“-Mira, aquí he trobat aquesta cabeça de tulipa, que l’he trobada en un femer. Mira: si la fas a la cendrera, et viurà; si, per cas, no li fas, no” (p. 67).

Entre els passatges que tenen lloc en el cementeri, copsem punts en comú amb altres relats i, a més, amb el mes de novembre, el qual inclou també la festivitat de Tots Sants (1r de novembre) i del dia de Difunts (el 2 de novembre), festes prou esteses més enllà de terres catalanoparlants i del món del cristianisme: ella hi va, com és tradicional, en record de sa mare. Igualment, això empiula amb les paraules de la vella: si la jove aprofita lo que hi ha sota terra, viurà, de la mateixa manera que un bon terreny fa possible que moltes plantes hi visquen i cresquen així com la llavor que, en l’esdevenidor, dona els seus fruits.

En vincle amb aquest tema (i per la semblança), comentaré que el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a parlar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, està viva, ‘dona vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort sinó que, a més, s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”.

Prosseguint amb la narració, la jove “va plantar la tulipa al mig del test i, al voltant, hi va posar tot de tronquets de llessamí.

Va venir el dissabte del dia que s’havien de portar les flors al rei. La noia va anar al costat de casa seva a veure si li volien fer el nom i el va clavar sota del test. I el va portar al rei, al vespre” (p. 67). Com veiem, la xicota enllaça amb la velleta i, és cap a la nit, quan ella dona el test al rei, o siga, en un moment del dia vinculat amb lo matriarcalista. En acabant, el monarca “va dir que mereixia el premi més gros i tothom que sí” (p. 67).

Adduirem que, en aquesta rondalla, la jove rep el suport de la Mare de Déu, de la mare (si més no, espiritualment, així com quan recordem un fet o una persona i ens dona força o bé ens permet sentir-nos emparats) i de la vella.

A banda, apareixen l’ametla i una avellana, dos fruits secs que estan en nexe amb la tardor (estació simbolitzada pel color marró). A més a més, com escriu Josefina Roma, “La fruita seca, com a símbol de vida, ens acosta a la menja que s’ofereix als difunts. La promesa de vida que eclosionarà, com un potencial amagat, sembla que té relació amb  la vida al Més Enllà, per la incorruptibilitat i llarga durada de la fruita seca” (p. 60).

Al capdavall del relat, després de passatges semblants als d’altres narracions, n’entrem en u que diu així:

“-El rei va dir a un criat: -A veure, ves-hi a la cendrera!

La noia surt, li emproven la sabata i li anava bé. El rei, de seguida, l’havia coneguda. (…) I el rei li va dir: -Muda’t, que ens n’anirem a palau.

La noia se’n va anar a dalt i la Mare de Déu la va arreglar i li va tornar a posar el vestit d’esquellerets.

Se’n varen anar a palau i es varen casar” (p. 70).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones treballadores, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

La dita matriarcalista “Primer és l’obligació que la devoció”, molt en línia amb dones nascudes abans de 1920.

Aquesta dita matriarcalista, molt estesa entre els catalanoparlants, està prou plasmada, àdhuc, implícitament, per exemple, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908)[2], del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), sobretot, en la primera part. Així, en l’entrada “Beata (la) de l’hòra” (p. 22), comenta que “Este tipus, hui desconegut, es referix a la província d’Alacant, i lo mateix pot aplicar-se a la falsa beata que, tot el temps emplea en resos i devocions, descuidant les seues obligacions de casa, que, a la, verdaderament, piadosa i aplicada als deures del seu estat (…).

A la beata de veres,

imitem-la, quan pugam,

però, si és mixorrera[3],

prop d’ella, mai estigam” (p. 22).

 

En l’entrada següent del mateix volum, “Beates (les) d’Alcácer”, copsem una preferència pel refrany “Primer és l’obligació que la devoció” que, sense embuts, reflecteix Joaquín Martí Gadea: “Com que, no cal fiar-se molt de les beates mixorreres, sobretot, de les que volen passar sense treballar; hi ha temps per a encomanar-se a Déu i per a fer faena, que és lo que no volen moltes d’elles i, per això, mouen ardits i traces per a no fer-ne un brot” (p. 23).

Igualment, ho captem en l’entrada “María Seguró d’Alcoleja” (volum primer), en comentar que “Vivia a principis del segle XX, en el mas o heretat del mateix nom, terme d’Alcoleja, província d’Alacant, (…) esta fadrina, senzillota” (p. 137), a qui, al capdavall, dedica una cançó a què addueix “Lo que és que dura poc aquella farsa de religió, lo mateix que duren poc totes les coses postisses. Avís a les mixorreres i arrapaaltars, tan amigues de resar com de fer poca faena” (p. 138).

Per això, quan aplega a l’entrada “Poblet (un) com un puny” (p. 183), plasma unes paraules que podem empiular amb les que escriu Manuel Sanchis Guarner (en l’obra “La llengua dels valencians” ), quan tracta sobre la Il·lustració en el segle XVIII en el Regne de València,  quan diu que, “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i fervorosament antifrancés” (p. 312) i, per tant, no abraçava la politica patriarcal francesa. Això va en línia amb el poble colla (d’Amèrica del Sud, matriarcalista i molt religiós), però no, per dir-ho així, beat, en el sentit popular del terme, com podem llegir en l’obra “‘La Abuela Damiana. Vivències que perduren”, quan l’autor exposa que és “oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religioso” (p. 3).

Així, en escriure sobre el poblet, Turballos, comenta que “els seus fills, encara que pobrets treballadors, puix les terres són de la matriu i sols les casetes són d’ells, tots són bons subjectes i molt cristians, lo mateix que les dones, tant jóvens com velles, a quina més faenera i més resadora. Estes condicions són molt d’apreciar hui en dia, que el món va tan bord, i, per això, (…) ham volgut nosaltres traure’l[4] ací” (p. 183).

Per eixe motiu, quan, en el mateix volum, tracta sobre el Sant Crist de Sumacàrcer, escriu que

“El Cristo de Sumacàrcer

fea un miracle en Antella:

caigué una auela en lo riu.

Si no la trauen, s’ofega” (p. 215).

 

I, així, es reflecteix, com en moltes rondalles i en molts comentaris fets en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, que donaven prioritat a l’obligació (en aquests versos, a auxiliar una àvia), abans que a dedicar-se a pregar i que, per consegüent, no acollien el misticisme i sí el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon 9 d’Octubre, dia del País Valencià i de la fundació del Regne de València.

 

Notes: [1]  Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

[2] Folklorista, religiós i escriptor valencià nascut en Balones (el Comtat) en 1837 i que, des de 1879, visqué en Mislata (població de l’Horta de València).

[3] En el DCVB, podem veure que “mixorrer, -era” fa al·lusió a la persona beatota, excessivament adherida a l’església i escrupolosa.

[4] Es refereix al poblet, Turballos.

Monarques oberts a tots els ciutadans, fills que s’espavilen i amb bona empatia

General, , , , , ,

 

En el relat “L’amor de les tres taronges”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, està molt reflectit el matriarcalisme, per exemple, en què la dona ha de ser ben tractada (en aquest cas, sobretot, una vella) i que és ella qui salvarà l’home (ací, un jove), perquè ell seguirà lo que li comentarà l’anciana. Així, veiem que hi havia un rei vidu que només tenia un fill, de vint anys i més bé trist i passiu. El rei considerà que seria interessant obrar, enmig de l’hort, una bassa i “que tots els pobres que ho volguessen, que podien anar a poar oli a la basseta” (p. 97). Novament, copsem la figura de l’hort, tan habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana, i un rei obert a tots els ciutadans.

I un matí, el monarca “va obrir les portes reixades i aleshores començà la desfilada de pobres amb setrills” (p. 97) i, d’aquesta manera, captem una societat en què, fins i tot, els més rics i amb major poder polític, no són indiferents als més necessitats per motius econòmics. A banda, aquest passatge pot recordar-nos els nombrosos comentaris que ens han fet en què indiquen que les cases estaven obertes, àdhuc, per a qui necessitàs la col·laboració (malgrat que fos puntual) dels veïns, una actitud en línia amb el matriarcalisme.

Ara bé, el fill del rei, qui nomia Dalmau, continua enfortint-se i, igualment, un dia, el príncep, que era consentit i capritxós, menysprea la vella i li gasta una mala passada i tot (p. 98).

Des d’aleshores, malgrat que el jove, ràpidament, rectifica, es fa amic de l’anciana, qui li diu què ha de fer ell, com i què permetrà que es salve el príncep (pp. 99-100): l’Amor de les Tres Taronges (p. 99). I, per això, la dona comenta a Dalmau “que vós no patiu una altra cosa més que una llarguíssima set d’amor.

-I què haig de fer?

-Jo us ho diré -prosseguí l’anciana” (p. 100).

Dalmau passarà per un desert en què trobarà un oasi i vint mil palmeres (p. 100) i, a més, el jove, en línia amb el matriarcalisme (en què es prioritza lo auditiu i el sentit del tacte, o siga, escoltar els altres, el contacte físic i, igualment, tenir tacte), “tot orelles, no perdia punt” (p. 101).

Afegirem que, com que el príncep serà col·laborador amb un lleó i amb una serp, en acabant, seran amics seus. Cal dir que, en aquesta rondalla, llegim que la vella li diu que, “enmig d’una replaceta, hi ha el famosíssim Taronger de l’Amor” (p. 101). Per tant, no és cap arbre de la saviesa, ni cap arbre de la ciència, sinó u que, àdhuc, podríem vincular amb l’erotisme i amb la sexualitat. Recordem que, com veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, “la naturalesa femenina de la Força universal està representada per l’arbre; es notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre)” (nota 19, p. 34). I, com que la vella vol que el jove s’espavile, no li ho farà tot (p. 102) i Dalmau, sense desencoratjar-se i sentint-se molt bé, “seguí en tot al peu de la lletra les indicacions de la dama misteriosa i tot va eixir com li fou anunciat” (pp. 102 i 104).

Com podem veure, la vella rep el tractament de Dama, el qual podria evocar-nos la Dama del ball dels cossiers (de Mallorca) o, per exemple, la Moma (del dia del Corpus, en la ciutat de València) com també la Mare Terra, la Gran Mare… Un matriarcalisme ben plasmat.

Adduirem que, com en rondalles prou semblants, el jove fa costat els animals i, ara, “fet un home nou, va eixir, l’endemà, de la ciutat” (p. 107). Però hi ha un personatge que, primerament, li comenta què ha de fer: la bellíssima jove Silvana, més voluminosa que ell i, a banda, princesa del regne de les Aigües Aturades. I, llavors, en un passatge que va en línia amb la cultura colla (en què, com en el cristianisme, un personatge masculí baixa a la terra, a la Pachamama), la jove diu a Dalmau: “Estava escrit que vindria dels regnes de tramuntana un jove decidit a deslliurar-me…. i que em casaria amb ell” (p. 108).

De fet, en paraules d’un amic meu que coneix molt la cultura colla i que em digué el 12 de març del 2019, a una pregunta que li fiu sobre l’origen dels protectors agrícoles en la nostra cultura i en relació amb el sincretisme que faria el cristianisme a partir del segle IV (especialment, després de passar a ser la religió oficial de l’Imperi Romà), “El déu sol (Inca), el déu del poble quítxua, aimara, inca, fecunda el rai, l’aigua, la terra: dona la vida. I d’ahí surt la ‘Pacha Mama’, la vida a la terra. Per això, el Titicaca és el llac sagrat.

El cristianisme fa igual: Jesucrist baixa del cel a la terra i hi dona vida, hi sorgeix la vida”. És a dir, que ho faria un jove que ve del nord, del cel (de tramuntana), i que és ell qui va a ella com, en molts relats, quan es casen: les noces, inicialment, es fan en la població on viu la dona. 

Molt prompte, la bruixa (u dels tres personatges a què podria ajudar el jove) fa que la princesa Silvana es transforme en papallona (té vida, però volant) i, al capdavall, serà Dalmau qui, per mitjà del seu canvi d’actitud i, més obert, fins i tot, a lo que, per a més d’u, podria semblar insignificant (una papallona), no la mata, li lleva l’agulla que la bruixa li havia ficat en el cap i… Silvana apareix garrida, vestida i en els braços de Dalmau (p. 111). I, al capdavall, com en moltes rondalles, els dos jóvens es casen i… “vingueren els pares de Silvana des del seu remot regne” (p. 112), un detall matriarcalista, ja que la jove no rebutja els seus pares i, a més, els acull.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, les de bon cor i molt obertes i les que em fan costat dia rere dia.

“El món rural viu més l’estima de la terra”

General, , ,

 

La pregunta vinculada amb el tema del sentiment de pertinença a la terra, i que havíem inclòs en l’entrada anterior, però, ara, des del vincle amb la natura i amb la valoració que se’n feia, sí que podem dir que tingué una participació interessant i considerable i, a banda, amb aportacions que van en línia amb el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”. 

Així, en el grup “Dialectes”, el 23 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva iaia sabia el nom de les constel·lacions i les propietats de les plantes” (Maria Montserrat Morera Perramon), “No” (Estela Monne), “Crec que ets una mica il·lús i molt jove. La meva mare, als començaments del SEGLE XX[1], tenia altres projectes de vida. El viure dia a dia, pujar els fills, viure una guerra i suportar i lluitar el feixisme, era el seu projecte de vida” (Carles Casanovas Palop), a qui, immediatament i sense embuts, li escriguí “Partesc (1971) de vivències de ma mare (1943), meues, d’haver raonat amb persones grans en la meua joventut i, a més, per exemple, d’un llibret de més de seixanta-cinc pàgines escrit per un home que visqué en el desert d’Atacama i que coneix molt la cultura colla, matriarcal. I d’una entrevista a ma mare (que encara viu) de més de tres quarts d’hora”, i, aleshores, Carles Casanovas m’afegí “Tu ets d’una generació posterior. La meva mare va néixer el 1906 i va ser mestra i llevadora. Llavors, cap a l’any 1940, del meu record, només ens preocupàvem de saber com i quant menjaríem l’endemà. No hi havia, conscientment, una consciència ecològica”; “Em va criar la iaia paterna i d’ella vaig aprendre les propietats de les herbes i arbres. A cuinar les receptes tradicionals. Les nostres cançons i costums. Va néixer el 1909” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 23 de desembre del 2021, ens escrigueren “Sí. I tant! Perquè la terra ens donava tot el que necessitàvem. Vivint a pagès, el menjar era el que es recollia de la terra, i els medicaments eren les herbes remeieres, que n’era una experta. Va morir a 80 anys i només havia posat els peus en un hospital (i cap al final dels dies), per una visita de control obligada” (Rosa Rovira), “Jo soc del 1946 i em va pujar la meva mare, però també estava molt bé amb les iaies, perquè la mare treballava” (Rosa Cortina Mercader).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, uns dies després d’haver fet la pregunta, Nicolau Moncunill Cirac plasmà “No sabien què era la Mare Terra, com ara, molt”.

El 23 de desembre del 2021, després d’haver vist un comentari que no inclourem ací, entre altres coses, perquè apleguí a pensar que pogués ser fals (ja que incloïa generalitzacions i  ben poca informació a partir de vivències de dones nascudes abans de 1920), demaní a un amic molt coneixedor de la cultura colla “¿hi havia tendència, entre la gent més en línia amb les ciutats, a ser ruda i, en canvi, entre les vinculades amb els colles, a ser més suaus en el parlar? Gràcies”  i em comentà que “El colla parla cantaire i això pot fer paréixer que, en la ciutat, es parle de forma més ruda” i, després d’afegir-li el comentari llegit en Facebook, em respongué “Ja. Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”.

En eixe sentit, recorde que, una vegada que me n’aní a la ciutat de València a visitar Pere Riutort (ja després del 2000, quan ell hi vivia), li regalí un paperet amb unes frases d’un relat tradicional quitxé, “L’origen dels primers éssers”, que diu així: “No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? ¿No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?”. Me’l sé de memòria des de fa anys i em sent identificat amb aquestes frases, a què la meua resposta és afirmativa. L’acceptà amb interés i amb simpatia i, així, reflectia no solament el seu vincle amb la terra, sinó el seu interés per la conservació de la natura, per la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que ho fan en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el comentari, literalment, “SEGLE X”.

Persones que transmeten el vincle amb la terra

General, , , ,

 

En línia amb el tema sobre l’estima per la terra, en l’entrevista “Rafel Nadal: ‘Mentre els meus néts em recordin, continuaré viu’” (https://www.vilaweb.cat/noticies/rafel-nadal-mentre-els-meus-nets-em-recordin-continuare-viu), publicada en el diari digital “VilaWeb”, Rafel Nadal i Farreras (nascut en 1954), escriptor i periodista, comenta (en relació amb sa mare, encara viva) que “Ella era la meva memòria, la que em connectava amb els ancestres -com totes les dones de l’època, que transmetien també la memòria de la família del pare- i amb la meva infantesa. (…) Mentre algú ens recordi, continuarem vius.

(…) -Parleu del ‘poderós mecanisme de la memòria que ens relliga amb les generacions llunyanes’.

-Crec de veritat que la memòria és allò que ens manté lligats. Hi ha un fil (…) poderosíssim. (…) Seient allà [1] revivia la seva àvia i connectava amb totes les generacions de la família. Quan descobreixes petits gests que fas d’una manera determinada, com feien generacions abans, et sents part del lligam”. A més, addueix que “Voldria que el lector, a través d’aquest llibre, així com jo mantinc vius els meus, mantingués viva la memòria dels seus. Així com jo obro la caixa dels records familiars, voldria que el lector obrís la seva”.

Igualment, veiem que la mare de Rafel Nadal i Farreras, de la mateixa manera que els valencians del segle XVIII[2] de què parla Manuel Sanchis Guarner en el seu llibre “La llengua dels valencians”, publicat per Editorial Tres i Quatre en el 2009, o, com podem veure en el llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (en relació amb la cultura colla, matriarcal), era molt religiosa i, al mateix temps, molt oberta, com ho plasma l’escriptor: “Era incapaç de renunciar a la fe i a la pràctica religiosa, que per ella tenia una importància cabdal i que sempre va saber combinar amb uns valors que són els que jo també comparteixo, encara que no en comparteixi la part institucional de la religió.

(…) Em vaig adonar que no podia jutjar-los[3] segons la meva aproximació a la religió, sinó a través de la seva”. A banda, afig que, “La meva mare era una dona molt avançada, (…) i un bon dia decideix per ella mateixa i lliurement de  tenir una pràctica religiosa molt intensa, formar una família de dotze fills, ser molt fidel als valors tradicionals. Però, de la mateixa manera, no cau en el sectarisme de fer-nos passar a tots pel mateix filtre, sinó que vol que prenguem lliurement aquest camí”.

Uns altres detalls que relaciona amb sa mare, com a part del llegat actitudinal o de costums que Rafel Nadal ha absorbit d’ella, són “La mare ens donava estimació tenint menjar a taula, la casa escalfada, la roba neta. Això mateix ara ho intento de fer pels meus néts. Provar d’aconseguir que seguem tots a taula, donant satisfacció a una necessitat, però també al plaer de ser tots junts”.

A més, unes línies que m’han semblat molt interessants i vinculades amb el tema de l’estima per la terra, són les que Rafel Nadal trau respecte a la trobada amb la família i que podríem relacionar amb copsar el matriarcalisme que hi havia en el col·lectiu: “El dia que t’adones que el calendari religiós està sobreposat al calendari de la natura i relligat a tradicions i costums pagans, descobreixes el valor cultural de tot plegat”.

En aquest sentit, volem indicar que veiem una relació molt directa entre aquestes paraules i comentaris que plasma Pere Riutort en la seua explanació, en parlar sobre el seu vincle amb la natura (intens i des de ben xiquet), el de festes religioses cristianes d’origen pagà com també m’ho feia en algunes converses amb ell i que et fan pensar en un cristianisme obert i reflectit en la persona i en les seues obres (no solament escrites) i en la seua actitud en les relacions amb els altres i amb la vida (pp. 152 i 153).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que, durant aquests dies, m’escriuen en relació amb el tema del vincle amb la terra, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

 

 

 

 

Notes: [1] Tot seguit, fa al·lusió a uns fets de que li parlà Juan José López Burniol.

[2] El segle en què es dictaren els decrets de Nova Planta, de Felip V, de la dinastia dels Borbons: “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[3] Es refereix als seus pares, perquè, per exemple, s’havien mostrat lliberals (“És el mèrit de la llibertat”, de què parla).

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”

General, , , , ,

 

El 28 de novembre del 2020, envií un missatge a un amic, molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases[1], on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Ara bé, molt distint seria qualsevol intent extern a la tradició matriarcalista vinculada a les persones valencianoparlants, per fer lo que una de les persones que ha pres part en l’estudi sobre el matriarcalisme, Pep Llopis, m’escrivia el 17 d’agost del 2020, en un missatge sobre la dona i la seua funció: “Volien a la dona a casa, fent feina de casa i, a ser possible, que anaren a missa i passaren el rosari”… Evidentment, això prové de la visió patriarcal (i, per descomptat, associada a la llengua castellana, que no, per exemple, a la cultura valenciana), encara que hi haja moltes persones que, pels motius que siga, no entren en aquest tema i, prioritàriament, es decanten pel social i per l’econòmic, en lloc de tractar-lo, també, en la cosmovisió que va unida a la llengua catalana i la relacionada amb la castellana.

 

 

Nota: [1] De famílies valencianes valencianoparlants.